André Bazzana. Molta faena feta, i encara més per fer

Al llarg del darrer mes han tingut lloc a Calp diverses conferències sobre història medieval en el marc del Primer curs d'estudis Jaume Pastor i Fluixà, organitzat pel nou Institut d'Estudis Calpins. Així, a banda de les taules redones s'ha pogut comptar amb la participació de medievalistes ben coneguts per nosaltres, com ara Antoni Furió, Enric Guinot, Josep Torró i Leonardo Soler, que parlaren de temes de caire més general, i altres especialistes que tractaren temes més concrets de la història local, com ara els arqueòlegs José L. Menéndez i Anna Mª Ronda que explicaren les investigacions que s'han portat a terme en la pobla d'Ifac i els Banys de la Reina respectivament.

En tractava, bàsicament, de conferències de caràcter divulgador en un curs pensat amb aquesta intenció, per la qual cosa era d'esperar poca novetat científica. Però hi havia una que tenia un cert caràcter especial, i és la que va tancar el curs dissabte dia 4, pronunciada pel professor André Bazzana, de la Universitat de Lió. Per a qui ha viscut en primera persona la historiografia dels darrers 20 o 30 anys i ha pogut escoltar Bazzana en múltiples ocasions a congressos i conferencies, tractant-lo directament, aquesta xarrada no hauria representat cap novetat. I per als que hem estudiat aquesta historiografia després tampoc, però precisament perquè acabem d'arribar a aquest món han estat poques les oportunitats d'escoltar directament historiadors de l'alçada i la importància de Bazzana, per això sempre resulta interessant i entranyable fer-ho. Què seria de la historiografia sobre al-Àndalus en general, o de la valenciana en particular, sense les investigacions d'aquest historiador, o les del seu antic company a la Casa de Velázquez, Pierre Guichard? Sens dubte molt diferent, potser encara en beceroles, tal com se la van trobar quan als anys 70 van començar a investigar mitjançant l'anomenada arqueologia extensiva i la documentació escrita els castells rurals andalusins. I ho van fer amb uns plantejaments de partida que no tractaven aquestes construccions com a mers elements monumentals a estudiar per sí mateix, sinó com l'objecte historiogràfic que proporcionaria la informació sobre la societat andalusina que els va construir i emprar. No era, tanmateix, més que el principi d'una obra, que en el cas de Bazzana s'allarga cap a les aportacions que ha fet per exemple al món islàmic urbà.

A la conferència de Calp no va voler entrar en les fortificacions de tipus més urbà, com per exemple el castell de Xàtiva, i es va centrar en el tema anunciat: els castells rurals andalusins, dels quals va fer un repàs a les diverses parts que els formaven. La muralla, senzilla, que a vegades ni tan sols tanca tot el recinte si els penya-segats són contundents, envoltant una zona ampla per a refugi ocasional, l'albacar. I una zona més protegida amb un aljub i alguna menuda construcció, normalment una torre. De fet, Bazzana va voler deixar clar al public assistent, majoritàriament no especialista, la diferència entre els castells refugi dels camperols andalusins i els castells feudals coetanis a aquests, per a senyors. Sens dubte aquesta diferenciació tan important va resultar cabdal en els seu dia per a començar a entendre la societat andalusina sense el llast de la historiografia que entenia al-Àndalus com una continuïtat del període visigot. Amb una amplia mostra fotogràfica va fer un repàs per alguns dels castells musulmans més coneguts, com ara Almenara, Uixó, Bairen o Gallinera. I el que se'n sap de cadascun d'aquest casos en particular, bàsicament a partir de prospeccions i algunes excavacions ocasionals.

Finalment també va voler explicar el desconeixement que tenim encara, com de tantes altres coses, sobre els primers segles andalusins, i entre d'altres casos va ensenyar una imatge de la gran esplanada al cim de Mont Mollet (Vilafamés, Plana Alta). És l'antic emplaçament d'un castell i una madina abandonada al segle XI, que roman esperant que algun dia una excavació arqueològica ens aporte la informació que amaga sobre el poblament dels segles VIII al X. De fet, la conclusió que l'arqueòleg va voler deixar-nos com a punt final va ser, ara que ja parla de jubilació, tota la faena que encara queda per fer. Molta. I en això estem, o ho intentem.