"Montaillou", la pel·lícula

Si hi havia molta gent que només coneixia les grans novel·les de la història de la literatura a través de les seues corresponents pel·lícules (posa-li Frankenstein, posa-li Farenheit 451, posa-li Moby Dick, posa-li El senyor dels anells, posa-li El nom de la rosa), ara també comença a passar el mateix amb les grans obres de la historiografia occidental. És el cas, per exemple, de Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, l'anàlisi microhistòrica sobre la persecució eclesiàstica del catarisme que Emmanuel Le Roy Ladurie va publicar en 1975 i recentment ha estat objecte d'un documental. Es tracta del primer dels quatre episodis de la minisèrie Los archivos secretos de la Inquisición, una coproducció de Radio Televisió Espanyola que actualment està emetent-se els diumenges per la nit a La 2. També el podeu gaudir ara i ací, al blog d'Harca:

De la nit al dia de sant Joan

Com molts dels nostres seguidors i seguidores sabran, un dels fruits més interessants de l’últim Seminari de Joves Investigadors, organitzat pels becaris del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València [i ja en van dos!], aquesta vegada en col·laboració amb els col·legues de la Universidad de Sevilla i de la Universidad Complutense de Madrid, ha estat la discussió al voltant de la història de les emocions. Hem de reconéixer que la proposta que arriba des dels Estats Units –crec que això tampoc sorprén– i concretament des de la University of Chicago amb Barbara Rosenwein, no ha trobat en la historiografia peninsular una bona acollida.

El cert és que ahir mateix parlàvem sobre els significats simbòlics i reals de la nit i el dia de sant Joan, per les emocions de la societat medieval –i en general de les societats d’Antic Règim– en dos moments força importants en el calendari anual. Durant la nit, la més curta de tot l’any, la festa i la diversió ocupaven els carreres i les places per a celebrar amb la resta de la comunitat antics costums al voltant del foc al ritme de la cornamusa. En eixir el sol, però, l’alegria o el maldecap per la nit anterior, en cas d’haver existit, deixaven lloc a l’angoixa i la desesperació davant un pagament que no podria ser satisfet. En efecte, bona part dels reconeixements de deute, així com les pensions dels censals que s’havien contractat al llarg de l’any, havien de ser pagats el dia de sant Joan de Juny. Tanmateix, la morositat i el retard en el desemborsament estaven força estesos. De nit, deutor i creditor es trobaven en la festa diluïts en la col·lectivitat, enmig de la música, les danses i les fogueres. Al sendemà es tornaven a trobar, aquesta vegada, però, cara a cara, i només l’ajut de parents e amics –i ací ens podríem estendre amb això de les xarxes socials– podia salvar la situació, abans que la maquinària judicial fóra posada en marxa.

Així les coses, quines eren les emocions d’aquelles gents sabedores dels desequilibris que la eixida del sol portaria sobre la seua malmesa economia? aquells que se sentien atrapats en la teranyina del deute, tindrien el cos per a moltes festes? Certament, aquella nit, es faria curta, massa curta.

Aquesta nit, poc o molt, bona part de nosaltres realitzarà alguna pràctica d’herència pagana que Trento no va aconseguir silenciar, o més possiblement algun gest de nova creació amb tint d’hàbit antic. De la nit de sant Joan i la seua festa tenim poques evidències documentals, però què us diré, en canvi, de la tragèdia del dia següent. En qualsevol cas, tant se val el treball dels historiadors i historiadores, els informatius de demà afirmaran que es tracta de costums ben antics descrits amb alegria jovial, com si les societats preindustrials hagueren viscut en un món de felicitat i innocència, alguna mena de paradís terrenal amb nimfes, fades bones i nanets. A sant Joan, però, no era tot una festa.

Per cert, enhorabona a qui, aquesta nit, trobe l’estrella.

El món en flames

Amb un vell post vàrem encetar una sèrie de breus articles al voltant de textos cèlebres referents a l'Edat Mitjana, ja arreplegats i analitzats per altres autors. Tanmateix, la nostra intenció és tractar de compilar alguns d'aquells que ben bé parlen per si soles, oferir-los a un públic no especialitzat i, al mateix temps, possibilitar noves lectures o debats per a altres col·legues.

En aquesta ocasió, portem ací a col·lació l'extracte d'una homilia de Rupert de Deutz (1075-1129), prior de l'abadia benedictina de la localitat de Deutz consagrada a sant Heribert. Sobre l'incendi que assolà el lloc el 1128, Rupert intenta donar una explicació a les causes últimes que van originar el foc, producte de l'aglomeració urbana que des de les darreries del segle XI emergí al voltant del monestir, a la riba dreta del Rin.

Il·lustració del desaparegut monestir de Sant Heribert a Deutz (Renània), prop dels passos sobre el Rin que comunicaven amb Colònia

A un mateix temps, un altre aspecte interessant és que Rupert relata la història de l'abadia, eregida sobre les runes d'una de les fortaleses de l'antic limes romà, molt prop de l'antiga Colònia Agripina. Però, el que sura en les següents línies és la condemna moral a un fenomen imparable, vist com una novetat que trastocava l'ordre que s'estava construint en els segles plenomedievals. Un text que inevitablement ens remet a la defensa de la societat estamental, tripartita, que oferí Adalberó de Laó, mitjançant una visió molt particular de les Sagrades Escriptures. El fet és que ni el mateix autor comprén les activitats que tenien lloc a les portes de l'abadia o tampoc qui les podia desenvolupar.

Dibuix que representa a Rupert de Deutz

Permeteu-me ara dir per què l’incendi triomfant es va apoderar amb tanta rapidesa de les torres d’aquest odiós castell (...). Teniu en compte, estimats amics, (...) que el que jo odie intensament no són les pedres o les muralles, sinó la injustícia que habita en elles (...). ¿Qui ignora que la possessió d’aquest castell fou consagrada a Déu? Les tradicions sobre la construcció del castell varien fortament, uns pensen que fou obra de Juli Cèsar (...). Aquest castell, notable per la seua bellesa i el seu poder, subsistí fins a temps de l’emperador Otó I. Son germà, Bruno, arquebisbe de Colònia, el va manar ensorrar. Sant Heribert (...) va consagrar a Déu el lloc del castell, completament en runes, que les va utilitzar per a l’edificació d’un monestir (...) i va purificar el lloc de qualsevol ocupació secular i va instal·lar en la part externa de la muralla aquells que havia expulsat.

Rupert de Deutz, De victoria verbi Dei

Però, amb el temps, l’enorme negligència dels nostres predecessors, massa acomodada amb els homes del segle, ha donat alè a la desmesura (...). Aquells han ocupat el castell. I no són solament les torres i les muralles allò que han alçat per a albergar en elles a persones decents segons el món, sinó que han llogat a gent de vida dubtosa, de condició desconeguda, sense reputació, els soterranis dits cellers, semblants a cavernes obscures i amagatalls quasi invisibles. Per això, les persones serioses que ens envolten consideren aquests locals negocis immunds (...). Justament, encara que l’incendi tingués unes altres causes, jo diria que aquella ha estat la causa major, i que es tracta d’un judici de Déu. Així és com jo, en somnis, havia vist l’incendi abans que no es produís.

Va ser Caí el primer qui va construir una ciutat (...). Abraham, Isaac i Jacob no construïren ciutats ni castells, ans al contrari, van fugir de les ciutats per habitar en tendes i alçaren el més oposat a les ciutats i als castells: un altar en honor a Déu.

Rupert de Deutz, De incendio oppidi Tuitti, cap. 8-12.

Thomas F. Glick, doctor Honoris Causa de la Universitat de València

El passat 14 de juny de 2010 tingué lloc al Paranimf de la Universitat de València l’acte d’investidura de Thomas F. Glick, professor de la Boston University, com a doctor Honoris Causa de la dita universitat. Amb l’apadrinament dels catedràtics d'Història Medieval Antoni Furió i Enric Guinot, i acompanyat per altres doctors de la Universitat proposats per a l’acte, l’historiador nord-americà rebé un merescut homenatge a la seua dilatada trajectòria investigadora, al mateix temps que la comunitat universitària reconeixia la importància de la seua tasca en el camp del medievalisme hispànic, en general, i valencià en particular. Format als anys seixanta del segle XX a les universitats de Harvard, Barcelona i Columbia en disciplines tan diverses com la història de la ciència i les llegües semítiques, com ressaltà el mateix professor Glick en el discurs pronunciat a l’acte d’investidura, les seues preocupacions intel·lectuals han girat durant tots aquests anys al voltant de dos eixos.

D’una banda, hi ha la història de la ciència a Espanya, amb temes com ara la introducció de la teoria de la relativitat d’Einstein entre els científics de l'estat i la introducció del darwinisme a l’àmbit acadèmic valencià, que s'ha vist plasmat en algun llibres juntament amb els professors de la Universitat de València José María López Piñero, Luís García Ballester i Peregrín Casanova, com Einstein y los españoles: ciencia y sociedad en la España de entreguerras (publicat per primera vegada a Madrid el 1986) i Darwin en España (publicat en primera instància a Barcelona el 1982 i reeditat per la Universitat de València aquest mateix any de 2010). De l’altra, hi ha la història de la tècnica, especialment a l’època medieval, que ha dut l’historiador nord-americà a abordar els temes dels regadius valencians, el paper dels molins, l’organització dels espais hidràulics, les distintes influències que hi hagué al darrere de la seua construcció i, sobretot, l’anàlisi de la conflictivitat generada per l’aprofitament de l’aigua a la societat valenciana medieval gràcies a l’escorcoll en la sèrie de Litium de la secció de la cort de Governació custodiada a l’Arxiu del Regne de València. En aquest camp, la seua producció científica ha estat ben prolífica i per no fer massa extens aquest petit homenatge a Thomas Glick només citarem dues de les principals obres: la pionera Irrigation and Society in Medieval Valencia, Cambridge, Harvard University Press, 1970 (traduïda al castellà en Regadío y sociedad en la Valencia Medieval, València, del Cenia al Segura, 1988, i reeditada el 2003 per la Biblioteca Valenciana), i pel que fa a la història medieval en general la més recent Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España medieval, PUV, 2007, que també es la traducció d'un llibre de 1995 i que té com a objectiu explicar els avanços de l'arqueologia medieval espanyola.

A través de les seues obres, Thomas Glick ha donat compte de la complexitat de la societat valenciana medieval, la coexistència de les cultures cristiana, musulmana i jueva i la conflictivitat generada al voltant dels regadius. Amb tot, les seues investigacions han servit per conéixer amb més profunditat el passat medieval del nostre país i bona mostra de la importància de la seua obra i la seua influència en la societat valenciana és l’acte d’investidura com a doctor Honoris Causa del que ara donem notícia, i també en la imposició de la brusa negra que la setmana passada li féu el Tribunal de les Aigües de València.

Us deixem ara amb el vídeo de l’acte d’investidura com a doctor Honoris Causa del passat dilluns 14 de juny, perquè puguen fruir-lo aquells que no pogueren assistir.

Actualització: Com que al vídeo de la cerimònia sencera, inexplicablement, no hi n'ha só, incorporem quest altre vídeo amb un resum i extractes dels discursos.

Només el coneixement científic del passat té una utilitat social. Entrevista a Carlos Laliena

Carlos Laliena, professor de la Universitat de Saragossa, és, sens dubte, un dels historiadors més prolífics del nostre medievalisme. Com a mostra un botó: l'entrevista enregistrada a València en ocasió de les classes que impartí en el Màster Interuniversitari d'Estudis Medievals de la Corona d'Aragó. En ella gairebé tots els membres d'Harca teníem qüestions a formular-li, de manera que la panòplia de preguntes desplegada resulta particularment àmplia i dispersa, des de qüestions concretes, com ara els resultats per al període altmedieval de les prospeccions arqueològiques realitzades al Baix Aragó, fins a d'altres més genèriques, com la discussió de determinats conceptes i processos històrics (les nocions d'"estat feudal", "revolució fiscal", "pactisme", etc.). El tema dóna per a molt en aquest segon aspecte i en properes entrevistes tractarem d'aprofundir en la qüestió amb la intervenció d'historiadors que adopten punts de vista alternatius. En eixe sentit, de fet, el mateix Laliena insistí en la necessitat d'ampliar els intercanvis entre les diferents historiografies territorials de la Corona d'Aragó i del conjunt de la península Ibèrica, ja que que en moltes ocasions encara actuen com a compartiments estancs. No és, precisament, el seu cas, el d'un historiador que mai no ha mostrat reticències a l'hora d'incorporar al seu bagatge intel·lectual els mètodes i línies de recerca que poden fer avançar el coneixement històric de forma exponencial.

Les torres d'alqueria andalusines del País Valencià

En els darrers temps s'han restaurat diverses torres d'alqueria andalusines al territori valencià. Després d'anys d'excavacions i obres, en 2009 s'inauguraren les torres de l'Almudaina (el Comtat) i de Torrent (Horta Sud), mentre que recentment ha acabat la rehabilitació de la torre de l'antiga alqueria de Bofilla, en terme de Bétera (Camp de Túria). Si les afegim a les que es restauraren ja fa uns quants anys, com ara les torres d'Almussafes i Benifaió (Ribera Baixa), ens trobem al davant d'una excel·lent notícia pel que significa per a la recuperació de patrimoni, i alhora per l'avanç de la recerca gràcies a les excavacions arqueològiques que s'han efectuat de manera prèvia. I ho és més encara si tenim en compte la gran quantitat de torres d'aquesta tipologia que encara queden per restaurar, algunes en un avançat estat de destrucció tal com denunciava en abril l'edició comarcal del diari L-El Mercantil Valenciano per al cas de l'Horta Sud, i altres casos que ara veurem.

Les torres de l'Almudaina, Torrent i Bofilla en obres

Les torres d'alqueria valencianes, sobretot les de la comarca de l'Horta, són bastant conegudes per la historiografia gràcies a dos treballs que les van donar a conéixer científicament. Es tracta de l'article d'André Bazzana i Pierre Guichard, Les tours de defense de la Huerta de Valence au XIIIe S, publicat en 1979, i el llibre de Pedro López Elum, La alquería islámica en Valencia: estudio arqueológico: siglos XI a XIV, publicat el 1994. Així, apareixen citats en diversos treballs sobre les torres d'alqueria dels voltants de Córdoba i Sevilla o la vega de Granada, zones on es conserven torres amb les mateixes característiques i funcionalitat que les valencianes. Però aquestes torres no són exclusives dels voltants de les medines com podria semblar per aquests treballs. És cert que, almenys en el cas valencià, la majoria es concentren en el terme general de la ciutat de València (el hawz de madinat Balansiya), però no únicament, ja que en trobem repartides per diverses comarques. Sí pareixen característiques de les planes costaneres o, com a molt, de les valls fluvials més amples, però no hi solen haver a l'interior més muntanyenc, encara que hi ha excepcions. Això sí, no hi ha cap ni una de Sagunt cap amunt, possiblement perquè quan es van construir a la zona nord del país ja no hi havia tanta població, tot i que caldria comprovar-ho.

La torre de don Lucas en el municipi de la Victoria, a Córdoba, abans i després de la restauració

Aquesta mena de fortificacions andalusines són molt tardanes, ja que se situen entre el segle XI les més primerenques i el XIII les més tardanes, però és sens dubte al segle XII quan més se'n van construir. No tenen altra funció que la de protegir les alqueries d'atacs exteriors, si bé hi ha autors com Manuel Acién que han posat en dubte que una sola torre d'aquestes característiques puguen defendre tota una alqueria de les més grans. Òbviament no estan preparades per a resistir setges llargs, sinó que estan pensades com a refugi esporàdic davant d'un atac ràpid, des del qual veure de lluny el perill i disparar amb ballestes els atacants, mentre la resta de la població fugia amb temps a refugiar-se en la ciutat o castell més pròxim, o com a molt a l'albacar de la torre si es preveia un atac curt. No hi ha dubte, per aquestes característiques defensives concretes i per la cronologia que ha manifestat l'arqueologia, que estem al davant d'un sistema de defensa local per evitar els perills de les ràtzies o incursions dels feudals del nord en territori andalusí amb la finalitat d'aconseguir botí i esclaus. L'exemple de l'atac a la torre de Montcada, en 1235, que conta el mateix Jaume I al Llibre dels Fets n'és ben explicit, ja que tenia la intenció d'aconseguir finançament per a la campanya de conquesta de Balansiya dos anys després. El mateix rei explica com va decidir passar de llarg prop de Montcada en direcció al sud, amb la finalitat d'enganyar els habitants de l'alqueria, ja que en aquesta primera passada la major part de la població havia fugit a refugiar-se darrere les muralles de València hores abans. En tornar, pensant-se que els feudals passarien novament de llarg, la població es va quedar i es va refugiar a l'albacar de la torre, moment que el rei va aprofitar per atacar l'alqueria i apressar la totalitat de la població, els quals van ser venuts com a esclaus, fent-se a més amb un bon botí material. En definitiva, és un passatge que no per molt conegut deixa de reflectir la vertadera funcionalitat d'aquestes torres.

Recreació, més o menys acceptable, de l'alqueria andalusina de Bofilla amb la seua torre i albacar, basat en els dibuixos de López Elum i publicat en A. Furió (coord.), Historia de Valencia, 2000

Un altre passatge de la mateixa Crònica ens explica que quan en 1237 la host feudal passava per Sagunt, camí de Balansiya, les torres de la costa van començar a fer senyals de foc les unes a les altres -alimares, en diu-, de manera que de seguida la totalitat de la població de la ciutat i l'horta es va assabentar i va córrer a refugiar-se darrere dels murs, tal com havien fet en 1235 els de Montcada. Aquesta narració va portar Pedro López Elum a elaborar una hipòtesi segons la qual les torres no haurien estat construïdes pels camperols com a defensa de l'alqueria, sinó per l'estat taifa com a xarxa de defensa de la ciutat de València. A més, basant-se en les seues excavacions a Bofilla proposava que no es tractaria de torres posteriors a les alqueries, sinó que les alqueries s'haurien construït al voltant de les torres estatals. Aquesta hipòtesi, que ha tingut bastant difusió entre la historiografia local i més enllà, i fins i tot entre el gran públic, està cada vegada més descartada gràcies a l'avanç de la recerca. I les excavacions de les tres torres que iniciaven el post en són una bona prova.

Sobre les característiques tècniques hi ha molta diversitat, però totes tenen elements en comú, com ara el ser quadrades, la majoria lleugerament trapezoïdals. Estan fetes amb la tècnica de la tapiera, però no són de terra sinó de morter de calç. Solen tindre entre tres i quatre plantes amb terrassa, les quals en uns casos estan fets amb arcs o voltes d'obra, mentre que en altres casos són de bigues de fusta. A més, sembla que unes tenien matacans, mentre d'altres tenien merlets, tot i que en molts casos han estat afegits amb posterioritat per restauracions. I totes estan sempre construïdes a la part més alta dels nuclis d'habitatge, normalment aprofitant algun turó natural. L'entrada sempre està a uns quatre metres d'alçada, i s'accedia mitjançant una escala de fusta que es retirava en el moment d'un atac.

A continuació, i sense ànim de ser exhaustiu, he recollit fotografies de totes les torres d'alqueria andalusines que he trobat. Segurament hi ha moltes més que no n'he trobat, o fins i tot alguna altra encara amagada entre edificacions que no ha estat localitzada, o dissimulades com a campanars d'església com en el cas de Guadassuar (Ribera Alta). I això sense contar la totalitat de torres destruïdes al llarg dels segles, des d'aquella primera de Montcada ordenada enderrocar per Jaume I, fins a les darreres que van caure sota l'avanç urbanístic dels anys 60 i 70; com per exemple la de Sollana que s'aprecia de gairó a la foto que encapçala aquest paràgraf. Crec que fins ara no s'ha fet cap estudi documental que reculla la totalitat de torres que apareixen a la documentació escrita d'època feudal, si exceptuem les cites que arrepleguen Bazzana i Guichard a l'article abans esmentat. Però qualsevol que estiga acostumat a manejar documentació dels segles XIII i XIV sap que pràcticament a totes les alqueriers hi havia una torre. Vegem-ne, doncs, algunes.

l'Horta

Albal: La torre dels Moros està emplaçada al centre del poble i no ha estat excavada. Va patir algunes restauracions desafortunades fa molts anys i actualment és un museu etnològic.

Espioca: Situada en terme municipal de Picassent, pertany a una alqueria despoblada de colons cristians al segle XIV segurament a causa de la pesta. Està sense restaurar però en un bon estat de conservació.

Paterna: Seria l'únic cas circular conegut però, encara que sol incloure's entre les torres d'alqueria, és poc probable que ho siga, i fins i tot que tinga un origen andalusí, tot i que el seu interior té una estructura semblant a la resta. Està musealitzada.

Silla: Una de les més grans, el seu aspecte exterior és poc conegut, perquè està emplaçada al pati de l'ajuntament. La seua estructura interior és complexa per estar compartimentada, i també està musealitzada.

Torrent: Sens dubte la més gran de totes les conservades, fins al punt que en algun moment es va posar en dubte que fóra torre d'alqueria per la seua grandària, o que fóra d'època andalusina; però el recent estudi arqueològic ha revelat que és del segle XI i que va ser pensada amb la mateixa funcionalitat que la resta.

la Ribera

Alèdua: Emplaçada en l'actual terme de Llombai, pertany a una alqueria que va quedar despoblada amb l'expulsió dels moriscos. El seu estat de conservació és acceptable, però corre risc d'enderroc.

Alfarb: Envoltada per edificis és de difícil observació, i presenta un falsos merlets de restauració. Sembla que a la seua base hi hauria inscripcions llatines que pertanyen a alguna vila romana, cosa que va fer pensar, des de fa segles, que aquest era el seu origen.

Almussafes: La torre de Racef està emplaçada dins del poble, i la seua restauració als anys 90 ha estat criticada per ser massa agressiva.

Antella: El seu estat de conservació també és deficient, i sembla la part superior ha estat modificada perquè va estar integrada en un palau posterior.

Benifaió: La torre de la Plaça està situada al centre del poble, i abans de la restauració estava envoltada per l'edific de l'ajuntament. Bazzana i Guichard van descartar el seu origen andalusí per l'estructura interior, però no van poder accedir amb facilitat i l'excavació dels 90 va confirmar que és del segle XII. En l'actualitat hi ha un museu sobre ella mateixa al seu interior.

Benifaió 2: La torre de Mussa està emplaçada als afores de la població, i sembla que pertany a una altra alqueria desapareguda, però no ha estat localitzada. De fet, hi ha dubtes si de veritat és una torre defensiva o és un colomer, tot i que aquesta darrera funció segurament és posterior, ja que les concavitats que presenta al seu interior han estat fets després de la construcció.

Montroi: Enlairada sobre un turó prou alt, el seu estat és deficient.

el Camp de Túria

Bofilla: Emplaçada en terme de Bétera, pertany a una alqueria que va quedar despoblada al segle XIV i és força coneguda per l'excavació de López Elum. Ha estat rehabilitada molt recentment i musealitzada junt a algunes restes de les cases de l'alqueria.

Olla: Emplaçada en terme de Marines és una torre molt menuda comparada amb la resta. Pertany a una alqueria despoblada, i al seu voltant s'ha construït un mas molt posterior.

Olocau: La torre de Pardines està emplaçada junt al palau del senyor, i queden només algunes restes de la base en un estat de conservació molt deficient.

Serra La torre del Senyor està al centre del poble i envoltada per edificis, fins i tot algun molt modern. El seu estat és bo, però sense restaurar.

Vilamarxant: Emplaçada al centre del poble, el seu estat de conservació és força deficient, cosa que impedeix veure amb claredat les seues característiques, i en conseqüènca hi ha dubtes sobre el seu origen com a torre d'alqueria.

la Foia de Bunyol

Godelleta: Igual que la de Serra, està al centre de la població, en part envoltada de cases, i en bon estat però sense restaurar.

la Safor

Cotalba: El primer cas de tots els que veurem que presenta un sostre a dos aigües, segurament afegit amb posterioritat convertint els merlets en finestres. L'estructura sembla ben conservada però el seu aspecte no és bo.

torre dels Pares: No està gens clar, però la torre dels Pares podria pertànyer a una alqueria andalusina de l'actual terme de Gandia, tot i que està força canviada i integrada en una construcció posterior.

la Costera

Canals: La torre dels Borja també és d'origen dubtós, tot i que, en principi, sembla una torre d'alqueria andalusina lleugerament modificada al segle XIX i integrada en un palau.

el Comtat

l'Almudaina: Segon exemple amb sostre afegit a dos aigües, que ha estat eliminat en la recent restauració. Emplaçada junt a un precipici, també ha estat recuperada l'entrada original en alçada, i musealitzat el seu interior d'una manera exemplar.

l'Alacantí

Torre de les Maçanes: Seria l'exemple conegut més meridional del País Valencià si es confirma que és una torre d'alqueria, també amb un sostre afegit. Presumiblement hauria donat nom a la població, encara que el topònim Maçanes, de manzal, sembla indicar un origen molt antic de l'alqueria, i la torre sembla molt posterior, encara que andalusina. Sembla que ha estat restaurada recentment.

Nota: Si coneixeu algun altre cas no inclós ho podeu indicar als comentaris i entre tots podem ampliar el catàleg.

Romeu de Corbera i la Corona d'Aragó

Els primers dies de maig de 1420 sarpa rumb a Sardenya la flota que Alfons el Magnànim havia enllestit per sufocar les rebel·lions sardes i combatre les ingerències genoveses a Còrsega. Al regne de València, al darrere de la conformació de l’estol, integrat per una trentena galeres i una quinzena de naus, hi ha una figura que sobresurt de la resta. Es tracta del mestre de Montesa Romeu de Corbera (1409-1453). Almirall de l’armada que Martí l’Humà envià a Sicília el 1410 i regent de l’illa des de 1412 en nom de Ferran d’Antequera, l’adhesió de Romeu de Corbera als projectes de la corona s’accentua amb l’arribada al tron del Magnànim i, en conseqüència, es converteix en el màxim defensor dels interessos del jove monarca en les corts de 1419-1420. El mestre de Montesa és ben conscient que el finançament de la campanya que Alfons el Magnànim pretén dur a terme per mantenir l’hegemonia aragonesa a la Mediterrània Occidental ha d’eixir d’aquesta reunió dels braços del principat de Catalunya i del regne de València, de manera que la seua actuació degué ser decisiva perquè el monarca aconseguira reunir quasi 100.000 florins a través dels donatius i els préstecs negociats amb els estaments catalans i valencians.

Sardenya, amb l'escut del rei d'Aragó a sobre, en la carta portolana de Gabriel Vallseca (1439)

L’aportació monetària de la societat política d’ambdós territoris, no obstant això, no fou suficient per sufragar les despeses militars, ja que bona part dels diners es destinaren a la contractació i l’armament de galeres. Calia, a més, reunir un exèrcit capaç de garantir l’èxit de la campanya, així que Alfons el Magnànim, a banda de les tropes que pogué contractar a canvi d’un salari, hagué de confiar en la participació de nobles, cavallers, donzells i ciutadans disposats a armar una galera, formar una host i posar-se al seu servei a sa despesa, és a dir, assumint totes les despeses del viatge. I ací comptà des d’un principi amb el suport logístic, econòmic i militar del mestre de Montesa.

Coneixedor dels intersticis propis de la preparació d’una campanya militar d’aquesta envergadura arran de les seues experiències anteriors, al llarg de 1419 Romeu de Corbera posa en marxa tots els mecanismes que estan al seu abast per finançar l’armament de la galea la qual nós havem deliberat e publicat solemnialment en la ciutat de València armar contra los enemichs de la santa fe cathòlica e a acompanyar lo senyor rey vers les parts de Sicília. I, com no podia ser d’altra manera, el pes recau directament sobre les esquenes dels seus vassalls, especialment de les universitats del Maestrat, a través del segrest íntegre de les rendes corresponents a eixe any i, sobretot, del carregament de censals. Amb tot, entre 1419 i els primers mesos de 1420 Romeu de Corbera aconsegueix reunir almenys 115.000 sous per muntar la dita galea e navegar ab la guia e ajuda de Nostre Salvador Jesucrist, una xifra vertaderament estratosfèrica si atenem a les possibilitats econòmiques de les universitats que componen el Maestrat. En efecte, les demandes monetàries del mestre superen amb escreix els pressupostos anuals de les comunitats rurals i, a més, els oficials senyorials comencen a reclutar vassalls de manera forçosa per armar les galeres. Producte d’aquesta situació, l’ambient s’enrareix i els veïns del Maestrat no triguen gens a posar de manifest la seua disconformitat amb els projectes del seu senyor.

Cavallers de l'orde de Montesa

D’una banda, a finals del mes de gener de 1420 el mateix Romeu de Corbera ha de calmar els ànims i ha d’adreçar-se als seus oficials perquè no puguen prendre a cap altre veí dels llocs d’Albocàsser i Ares per dur-los a galeres, com alcuns joves e altres treballants en lurs lavors de cavar, laurar e procurar lurs bestiars se lunyen del dit loch e de son terme e tiren a la montanya per dubte que han no sien presos per alcuns officials de nostre Maestrat o de les nostres galea e galeota que armam per acompanyar lo dit senyor rey en lo reyalme de Sicília. De l’altra, davant de les excessives demandes monetàries del mestre, els prohoms dels pobles se n’adonen de la més que possible fallida financera de les economies municipals si fan front a tots els donatius sol·licitats per la senyoria i decideixen aturar diversos plets per estalviar-se les despeses que originen. En conseqüència, el 9 de maig de 1420, justament dos dies abans de marxar cap a Sicília, des de Vinaròs Romeu de Corbera escriu a los justícies, jurats e universitats de la terra appel·lada del cambi, és a dir, a les universitats de Paníscola, de Benicarló, de Vinaraloç, les Coves, Albocàsser, Salzadella, Villanova, Tírig, Ares, Alcalà, la moreria de Xivert, Polpiç, e a tots e qualsevol lochs e universitats de nostres Maestrat qui hagen libertat e ús de pasturar e amprar los térmens de la ciutat de Tortosa, de Ulldecona, de la Cénia, del Canar e altres térmens de viles e lochs tro al coll de Balaguer, perquè no aturen el plet instat davant la Cancelleria reial per defensar la seua llibertat de pastures al terme general de la ciutat de Tortosa. Amb un to certament intimidador, Corbera justifica la seua pressió pel doble compromís signat per les universitats per dur endavant el plet, els amenaça amb la imposició de penes de 500 florins en cas d’abandonar la via legal i, sobretot, apel·la a la defensa de les llibertats i les franqueses aconseguides per nostres predecessors, participants e ajudants en les conquestes de aquest regne [de València] e altres, batallants contra los enemichs de la fe e ab altres innumerables servis e despeses que han fet per la Corona d’Aragó.

Ares del Maestrat

Certament, és difícil veure més enllà del grau de formulisme que sovint transmeten els documents, però, en aquest cas, els escrits redactats per Antoni Llopis, escrivà de Montesa, a instància de Romeu de Corbera, permeten copsar el caràcter d’un personatge amb una forta personalitat. Conscient del seu rang i la seua posició social, al llarg de 1419 el mestre de Montesa esmerça 16.500 sous per conformar el dot dels seus nebots Pere Ramon de Vilanova, fill d’Asbert de Vilanova i la seua germana Margarida, i Maria, filla del cavaller de Barcelona Bartomeu Sespujades i la seua germana Maria, per la gran consanguinitat que havets ab nós, per vostra fama de gran honestat, discreció e prudència pertanyents a vera gentilesa i, sobretot, per reverència principalment de Nostre Salvador Ihesu Christ e per conseguir mèrits a nostra ànima e a les ànimes de tots nostres predecessors e comanadors e frares de la dita nostra religió, passats, presents e successors. Així mateix, coneixedor dels perills que comporta la seua participació en la guerra, un dia abans de partir cap a Sicília assigna 200 sous a dos preveres del convent de Montesa perquè canten un nombre determinat de misses a les capelles que Berenguer Marc, el seu predecessor, manà construir a l’església del dit convent sota les advocacions de Sant Marc i la Santa Vera Creu per ànima del dit nostre predecessor e nostra, e de tots los frares e benefactors de nostre orde. Per últim, a punt de marxar a guerrejar per l’honor i la glòria de la Corona d’Aragó, no concep com els seus vassalls poden renunciar a la defensa de les seues llibertats, les quals són stades obtengudes dels senyors reys en aumentació de vosaltres e per sosteniment de les dites libertats los dits nostres predecessors e nós, seguints les vestígies de aquells, han e havem continuat e continuam los dits servis e despeses.

Som, doncs, al davant d’un personatge que és conscient del seu estatus social i les obligacions morals que això comporta. De la mateixa manera, som al davant d’un personatge amb una capacitat inqüestionable per gestionar i administrar la major empresa senyorial del regne en uns moments de dificultats econòmics angoixoses. Per últim, som al davant d’un personatge plenament identificat amb els projectes d’Alfons el Magnànim, amb els projectes de la Corona o, millor dit, amb els projectes d’un Estat, la Corona d’Aragó, una entitat política que, segons Romeu de Corbera, té una trajectòria històrica forjada a partir de l’expansió contra els enemics de la fe catòlica, que se sustenta gràcies al paper director de la monarquia i que ha de projectar la seua preeminència cap a la Mediterrània Occidental seguint les línies tradicionals de la política internacional dels predecessors del Magnànim. En definitiva, Romeu de Corbera fou un home d’estat, un home del seu temps.

Any Borja (I)

Ara que estem a la meitat del seu recorregut és un bon moment per a fer una valoració de com va aquest Any Borja. D'entrada he de dir que la meua impressió no és bona, gens bona. Sense anar més lluny, què direu si us conte que s'ha volgut vendre la idea que Alejandro Sanz havia inclòs Gandia en la seua gira gràcies a la publicitat i la importància de l'AB (que no ave)! No dubte del saber musical d'en Sanz, però sí del seu coneixment de la història valenciana. A més, el concert és va fer ahir, dimecres, laborable (i hui també), tot i que, a ben segur, serà l'acte quex concentre més públic de tot l'any, ad maiorem malicsiam dels culturetes i psoeudo-culturetes locals, que res tenien a veure amb l'organització de l'esdeveniment.

La controvèrsia, però, no ha sorgit amb el concert de Sanz, de l'èxit del qual tothom es felicita. La polèmica sorgí fa unes setmanes amb l'espectacle del compositor valencià Carles Santos. La proposta consistia en l'acomiadament de Francesc de Borja (endavant, FB) de la família ducal i de les riqueses terrenals i el seu peregrinar espiritual cap a la vida religiosa amb el seu ingrés en la Companyia de Jesús. s'iniciava al Palau ducal i feia un recorregut pel centre històric per a acabar en la plaça del Prado (prat me sona massa artificial, què us dirè). Certament era un acte modern, avantguardista, però també car, i pitjor encara, difícil d'entendre. A mi no em va desagradar a més, va donar feina a uns 500 músics de la comarca, però entenc que per a la major part de la població resultarà un acte desconcertant per bé que cridaner.

La qüestió, i ahí va la meua crítica, és que repleguem la palla i tirem el gra, i mai millor dit, perquè ompliren el carrer de taronges, robes i altres objectes per escenificar la deixa del món material. L'espectacle, que ho torne a dir, no va estar tan malament, costà, segons las Provincias : "El macro espectáculo de calle que ofreció el sábado en Gandia el músico de Vinarós Carles Santos bajo el título 'El cant del Duc' costó más de 92.000 euros. De esta cifra, 62.000 euros se corresponden al concierto, vestuario y caballos y 30.000 al texto y a las partituras, realizadas ex profeso para la ciudad". Per cert, casualitat o no el texto era de mossèn Piera. Què hi farem?

I mentrestant, o mingüail que diuen a Cadis, el castell de Bairen es cau a trossos devorat per la brossa i les excavadores del Ministeri picant els fonaments per a fer la nacional més ampla. Xeic, que no diu res el CEIC! No vaig a dir tot el que podrien donar de sí les restes de la fortificació iberoromanoandalusinofeudal (no, no és alemany), però està clar que els que manen a Gandia no estan plens de seny.