Guerra, refugiats i captius. La balma de Ferrutx a Mallorca

Només fa uns pocs dies que ha acabat la segona fase d'excavacions arqueològiques de la balma d'en Xoroi, en el pic de Ferrutx, a la població mallorquina d'Artà. Es tracta, sens dubte, d'una d'eixes recerques que, per diverses raons, resulten interessants tant per a investigadors com per al gran públic, i per això els diaris ho han seguit des del principi. Tanmateix, la informació avançada a la premsa per part dels responsables, que els periodistes faciliten al lector filtrada, simplificada i a voltes tergiversada, no fa més que augmentar la necessitat i el desig de més informació a través d'alguna publicació especialitzada en un futur pròxim. I és que, no tots els dies s'excava un jaciment relacionat amb un fet històric concret, i ben acotat cronològicament, que a més a més està documentat per escrit.

Ferrutx

La història de tot plegat comença fa uns pocs anys, quan un grup de bombers mallorquins escalava el Ferrutx, a Artà, per un vessant no practicat fins llavors, i un d'ells detectà la presència de ceràmica andalusina i algunes estructures en un plataforma de la roca. Aquesta és una de les característiques més destacables del jaciment arqueològic, i és el seu més que difícil accés, si bé és cert que això l'ha preservat pràcticament intacte des del segle XIII fins a l'actualitat. La notícia va arribar directament als professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Helena Kirchner i Miquel Barceló, que junt a Mateu Riera van començar a preparar un projecte per al seu estudi arqueològic. Se sabia que aquesta serra havia servit de refugi a la població indígena andalusina durant la conquesta catalana del segle XIII, per això els indicis trobats feien esperançar una troballa d'informació molt rellevant per a l'estudi de la societat camperola andalusina i de la conquesta feudal. S'obria la possibilitat d'excavar uns fets històrics concrets narrats per la Crònica de Jaume I, i més tard es comprovaria que les paraules del monarca en la narració d'aquest esdeveniment eren ben certes.

Les condicions de treball no han estat gens fàcils. Fotografia presa de dBalears.cat

En 1229 Jaume I d'Aragó va arribar a Mallorca al front d'una host feudal disposat a conquerir l'illa. Relacionat amb aquest primer episodi, en la darrera dècada també ha estat excavat el poblament almohade del Puig de sa Morisca, al municipi de Calvià: el primer lloc habitat que van atacar els cristians en desembarcar a la badia de Santa Ponça, que consistia en unes poques habitacions adosades a una torre talaiòtica i datades entre 1203 i 1229. Després de la coneguda batalla de Portopí, i caiguda Madinat Mayurqa, l'exercit invasor es va disposar a sotmetre la resta de l'illa, la qual tenia a la major part de la població refugiada en les muntanyes. No hi havia castells refugi a l'illa, com ja va indicar Kirchner fa uns anys per demostrar que els husun no són un element necessari per a la formació de xarxes d'alqueries com havia indicat Guichard. Hi havia coves i penya-segats naturals, que al cap i a la fi acomplien la mateixa funció de refugi esporàdic.

El poblat almohade del Puig de sa Morisca durant la restauració i consolidació en 2009

Va ser un dia de primavera de 1230 quan Jaume I va reparar en les muntanyes de la serra de Llevant i, segons el Llibre dels Fets, va preguntar uns adalils si allí hi havia sarraïns per fer-ne cavalcada, “e dix d'aquels loy he estat en cavalgada encara no ha pus de ·VII· jorns, e cujam pendre sarraïns en una cova en aquela serra que vos veets: e quan nos los cuydam pendre isqueren bé ·LX· sarraïns ab armes per reebre els, e recuyliren los en la cova”. Content per la notícia, al dia següent el rei alçà el campament i va emprendre el camí cap a “la terra Dartana”, on va posar setge a la població refugiada en la muntanya. Primer va enviar el cavaller aragonés Pero Maza a sotmetre'ls amb ballesters, però com que ni aquests ni les pedres del fonèvols servien de res perquès els refugiats hi eren amagats a les coves, el mestre de l'Hospital va aconseguir cremar algunes barraques de fusta que havien construït a dalt, i els va donar missatge que tenien 8 dies per a rendir-se. Cosa que feren exactament en el termini marcat, el diumenge de Rams d'aquell any, amb la qual cosa el rei va capturar com a esclaus la majoria dels andalusins, es va fer amb un gran botí de ramat, i amb els cereals que tenien emmagatzemats.

La conquesta de Mallorca en les pintures murals del MNAC

El que s'ha trobat a la balma de Ferrutx, doncs, són les proves físiques d'una part d'aquells fets històrics. En concret, el lloc on es refugiaren aproximadament una vintena d'aquells camperols berbers d'Artà; això és, de la terra dels Ait Iraten. Durant la campanya de setembre de 2009 les troballes van ser importants, i una de les que més crida l'atenció són unes claus, presumiblement del pany d'alguna casa. Són el fetitxe que serveix de reclam i que deixa de banda informacions més rellevants, com ara la ceràmica recuperada d'ús domèstic, o les restes de menjar: una cuixa de conill que no va arribar a ser consumida i s'ha trobat amb els ossos anatòmicament al seu lloc dins d'un improvisat forn fet amb mitja gerra, o restes de peix, petxines i eriçons de mar en un abocador. Tanmateix, les claus també són un element important dels esdeveniments documentats ací, ja que simbolitzen que els camperols refugiats no eren conscients del final que els esperava quan van marxar de casa camí de la muntanya, i mantenien l'esperança de tornar a la llar una vegada tot haguera passat. Però la invasió de l'illa no era una simple ràtzia en busca de botí com les que acostumaven a fer els feudals, ara la conquesta no tenia retorn, i els indígenes sobraven en el pla de colonització.

Una de les claus trobades, dalt abans de ser extreta de terra i baix després de la restauració. Fotografies preses d'El País

La segona campanya, que ha tingut lloc en les darreres setmanes, segons les previsions havia de servir per acabar d'excavar alguns racons, consolidar les restes descobertes l'any anterior, i finalitzar la planimetria. Però aquest indret amagava encara una troballa de gran magnitud: les restes òssies d'una de les refugiades (una “rebel”, en diu la premsa) a la balma en 1230, que tindria entre 20 i 40 anys en el moment de la seua mort. Aquella dona, que va pujar amb la resta dels seues familiars i veïns fugint de la mort o l'esclavitud que els esperava en mans dels invasors, mai no tornaria a baixar d'allí. Els seus acompanyants la van soterrar de forma improvisada, quasi entre la roca de la muntanya, seguint la preceptiva direcció a la Meca, i va restar allí oblidada fins ara. No sabem la sort concreta que van córrer la resta de persones refugiades en aquesta cova, però al conjunt de la muntanya el rei va apressar uns 2.000 musulmans que va convertir en esclaus, i va aconseguir un botí de 10.000 vaques i 3.000 ovelles. Sí sabem, però, que arran d'aquell episodi Jaume I va tornar aquella nit “alegrament e pagada a la ciutat de Maylorques". En dues generacions no quedava cap nadiu musulmà a l'illa.

Les restes de la dona mentre van ser excavades. Fotografia presa d'El País

Un post vaguista

A València, durant el Quatre-cents, els treballadors eren definits com a “obrers”, i entre ells també s’anomenaven “companyons” o qui treballava a jornal es “llogava”. Un tema de reflexió que ha sorgit en alguna ocasió entre els historiadors ha estat la relació del moviment obrer, d’ençà la revolució industrial i amb el predomini del capitalisme, amb les formes anteriors d’organització, resistència i solidaritat dels treballadors i treballadores, o bé de les diferències o similituds dels comportaments i valors lligats al treball abans i després de la desaparició del sistema feudal. Seguint aquesta línia, podem citar a Thompson en el seu cèlebre llibre sobre la formació de la classe obrera a Anglaterra.

Portada de The making of the English working class d’E. P. Thompson (1963)

En aquest sentit, una part dels orígens d’aquests precedents els podem trobar tot just a finals de l'època medieval, en un moment en què es va estendre el treball assalariat, es configuraren sectors econòmics amb trets que perduraran durant segles –amb les seues evolucions, lògicament, i amb noves lògiques-, com fou la construcció, o, en fi, sorgiren les corporacions d’oficis.

En efecte, un dels sectors que més informació ha proporcionat ha estat el de la construcció. A València, en el 1379, el consell municipal intentà fixar els jornals màxims dels obrers (un poc abans es va mirar de regular els dels jornalers del camp). Això reflectia més bé una voluntat de les classes dirigents que no una realitat; el 1384, segurament amb motiu d’alguna vaga com apunta A. Serra, els jurats s’escandalitzaren dels desmesurats sous (al seu parer) que percebien llavors els obrers.

La construcció de la catedral de Canterbury

Arreu de l’occident europeu en la baixa Edat Mitjana, en activitats en què es precisava d'una important mà d’obra i en centres on hi havia un cert nombre elevat de treballadors, s’han documentat l’existència de vagues i de manifestacions organitzades de protesta a causa dels salaris o de les dolentes condicions de treball. I les formes foren diverses. El recentment desaparegut B. Geremek va mostrar a la llum casos de “preludisme” en la construcció a la zona de Bordeus, de destrucció d'instruments o màquines que feien servir l’energia hidràulica, a inicis del segle XVI. A finals del segle XIII, el jurista Philippe de Beaumanoir en els seus Coutumes du Beauvaisis (d'aquest llibre, ja n'hem parlat ací) posava l'accent com entre els mateixos obrers s'assenyalava i es pressionava els esquirols que no volien seguir algunes formes de protesta acordades pels treballadors -com ara vagues de braços caiguts o de treballar menys-.

A propòsit d'aquestes qüestions, un dels passatges més citats en la bibliografia el va protagonitzar el mateix Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte que tenia al seu càrrec la construcció de la cúpula del duomo de Florència. El 1423, després d'haver-se reunit entre ells, els obrers li exigiren salaris més alts. Segons el testimoni posterior de Vasari, immediatament, Brunelleschi els va despatxar i va contractar a treballadors llombards, ben presents en la ciutat i que resultaven una mà d'obra molt preada. En passar uns dies, aquells finalment suplicaren a Brunelleschi de tornar ser admesos en les obres, però ho van haver de fer amb uns sous encara inferiors respecte als que cobraven en un principi.

La cúpula de Brunelleschi a Florència

A banda de demostrar la mala bava de l’artista renaixentista, l'episodi ha estat relacionat pels historiadors amb les rivalitats d'aquest amb l'altre director de les obres, L. Ghiberti, que van incloure l'enfrontament entre els mateixos treballadors. I l'acceptació per part dels obrers d'una pitjor paga va anar lligada a les millors condicions de seguretat en el treball que oferiria Brunelleschi, bon coneixedor a peu d'obra de les diferents necessitats. De fet, gràcies a això, aquest darrer aconseguí fer-se amb tota la direcció de la construcció.

Brunelleschi pintat per Francesco Salviati

Tot just fa 699 anys...

Fins ara pensàvem que el 2010 seria el set-cents aniversari de l'establiment de la fira de Gandia. Tanmateix, si mirem el programa de festes, res suggereix la celebració de l’efemèride, més enllà de les paraules introductòries de l’alcalde. Tot el protagonisme, això és, tot el pressupost, l’acaparen els Borja, i fins i tot el mercat han volgut anomenar-lo mercat dels Borja. I no penseu que la resta de l’any s’ha fet alguna cosa. Ni s’ha fet ni es pensa fer, almenys fins on un escrivent pot conéixer abans de tancar aquesta redacció. Els Borja, vull dir sant Francesc de Borja –que pese a qui pese no és el IV duc de Gandia– sí compta amb el seu congrés, en aquest cas un simposi, i ens hem de felicitar d’això, i tant que sí. El que no podem acceptar és que els recursos, que ja en són pocs, es concentren en una única línia d’actuació.

Tampoc s’ha d’acceptar la ingerència professional, menys encara quan no se sap exactament el que s’està dient. Jo no sóc metge i per això no em passa pel cap fer una operació, a més que això és delicte; llàstima que l’ofici d’historiador no tinga aquest paraigua de la llei. Que quede clar, Gandia es funda el 1249, i la construcció de les muralles comença abans de 1255. L’església de santa Maria –la Col·legiata–, que no s’alça sobre cap mesquita, ofereix serveis religiosos almenys des de 1262, i el palau no és més que una torre d’herència islàmica. A poc a poc, però, els primers colons, entre ells Sanxo Llop (sí, el mateix que dóna nom a la partida on s’alça el nou hospital), van domesticant un territori inhòspit i desconegut per a ells. Els reis del Casal de Barcelona empenyen aquest creixement amb els seus privilegis i exempcions fiscals, com en aquest cas, el privilegi de celebrar una fira. De manera que, tot just fa 699 anys, Gandia s’havia convertit en una de les viles més importants dels territoris centrals del regne de València, que com tot ésser viu està en constant transformació.

Afortunadament, però, l’equip de govern està encara a temps de celebrar els VII centenari de la fira de Gandia com es mereix la ciutat i, perquè no, el rei Jaume II, qui atorgà el privilegi. I és que el set-cents aniversari de l'establiment de la fira no és el 2010 sinó el 2011. En efecte, sempre s'havia afirmat que tenia el seu origen en un privilegi concedit a la vila pel rei Jaume II en febrer de 1310. Una nova mirada sobre els documents, però, ens obliga a revisar la història i a retardar un any la celebració. L'origen de la confusió sembla que rau en una lectura errònia d’una còpia registral del privilegi per part de l'investigador Roc Chabàs a finals del segle XIX, ja que en un manuscrit per a una història de Gandia, l’aleshores arxiver de la catedral de València oblidà transportar al calendari actual la data del document. Tanmateix, en descàrrec de l’erudit, cal tenir en compte que el manuscrit de Chabàs era un esborrany, no un llibre imprés, i des de llavors cap investigador que s'ha referit al privilegi de la fira ha consultat directament el document original que es troba a Barcelona, en l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En el full 198 del registre 207 de la Cancelleria reial es troba la còpia del privilegi concedit per Jaume II a la vila de Gandia per tal de celebrar una fira durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel, el 29 de setembre. El document està datat a València l'onzé de les calendes de març de l'any del Senyor de 1310, però aquesta data no pot ser presa de forma literal perquè conté dues referències cronològiques que requereixen ser transportades al nostre calendari actual. En primer lloc, l'onzé de les calendes de març fa referència al sistema de datació romà, i correspon al 19 de febrer. En segon lloc, l’any està datat, com era usual en la Cancelleria reial fins a mitjans del segle XIV, pel sistema de l’Encarnació del Senyor, segons el qual el primer dia de l'any correspon al 25 de març. Per tant, existeix un desfasament de vuitanta-quatre dies entre el nostre calendari, que comença l'1 de gener, i l'inici del l'any a partir de l'Encarnació del Senyor (nou mesos abans de Nadal). Per aquesta raó, tots els documents datats en aquest període entre l'1 de gener i el 24 de març, han de ser retardats un any. Comptat i debatut, com vam copsar Vicent Baydal i jo mateix en treballar el document, l'11 de les calendes de març de l'any [de l'Encarnació] del Senyor de 1310 correspon en realitat al nostre 19 de febrer de 1311.

No hi ha lloc al dubte. En conseqüència, encara estem a temps de celebrar de manera especial el set-cents aniversari de la fira durant l’any vinent, el 2011. Però tranquils, que els centenaris no s’esgoten mai, perquè hi ha més dies que llonganisses. El 2012 toca celebrar el VI centenari de la mort d’Alfons el Vell, el primer duc de Gandia. I és que, per estrany que a alguns puga semblar, Gandia no és sant Francesc de Borja. No és, ni tan sols, els Borja. Gandia és molt més que això.

Tenim molta precipitació historiogràfica. Entrevista a Ramon J. Pujades

Sentint-lo parlar, no sembla estrany que Ramon Pujades haja dedicat la seua darrera obra, La Carta de Gabriel de Vallseca de 1439 (2009), a un altre dels arxivers amb qui comparteix treball a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Jaume Riera. Tothom que hi haja treballat amb una certa assiduïtat coneix la seua enorme erudició històrica, el seu vast coneixement de les fonts i la seua amable predisposició a atendre els investigadors. Pujades, sens dubte, forma part de la mateixa escola i la defensa amb passió. Així, sota una imatge de Pere el Gran (1276-1285) i sense pèls a la llengua, ens va parlar sobre molts i diversos temes que afecten la nostra professió. I, no debades, la retafila d'idees i frases contundents que va desenvolupar en els 40 minuts que durà la conversa obrin moltes vies sobre les quals reflexionar a fons.

En primer lloc, de manera quasi invariable en totes les seues respostes, Pujades insistí en un mateix precepte: la crítica heurística i el coneixement de les fonts són cabdals -indispensables- per tal de bastir un coneixement historiogràfic sòlid. I per tal d'acomplir eixe requisit fonamental són necessàries dues coses, erudició i temps per a la reflexió, dels quals anem ben escassos com a conseqüència de l'actual sistema de valoració acadèmica. Ens cal presentar 50.000 comunicacions i mai tenim temps d'aprofundir, pensar i repensar un determinat tema com caldria. Picotegem d'ací i d'allà, i això entrebanca la nostra comprensió global de les societats pretèrites, a causa -paradoxalment- d'un cursus honorum basat en la producció massiva -garant de no res més que les presses i la precipitació historiogràfica. En aquest sentit, en paraules de Pujades, és un veritable drama per al coneixement històric que se li atorgue més valoració a un article de 15 pàgines, segons en quina revista estiga publicat, que a una monografia que ha implicat 10 o 15 anys de reflexió.

I no parla per parlar, sinó que predica amb l'exemple. És arxiver, però també historiador, i les seues obres mostren la reflexió, l'erudició i el bon coneixement de les fonts que ell mateix reivindica. La seua primera monografia, Als ulls de Déu, als ulls dels homes: estereotips morals i percepció social d'algunes figures professionals en la societat medieval valenciana (1999), s'endinsa en la història de les mentalitats des d'un punt de vista molt ben trobat. L'aproximació a la imatge dels juristes, els mercaders i els capellans en la literatura moralitzant i el seu contrast amb les dades arxivístiques ens demostren que realment és possible tractar d'arribar a comprendre les formes de pensar del món medieval. A continuació, les seues dos grans obres sobre cartografia nàutica medieval, la ja esmentada sobre Gabriel de Vallseca i Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007), són una bona mostra de la seua manera d'entendre la recerca històrica. En primer lloc, les fonts. I, ni llarg ni curt, Pujades recorregué el món, d'Amèrica a Àsia, per tal de localitzar i publicar totes les cartes nàutiques conservades en arxius, biblioteques i altres institucions culturals: 129 fins a l'any 1470, que han servit per tal d'aportar trellat sobre una matèria en la qual es treballava amb una escassa quarantena de documents, el que ocasionava, segons el mateix autor, teories absurdes, val a dir, molta interpretació sobre poques fonts i mal enteses. Això, evidentment, és aplicable a moltíssimes de les nostres recerques històriques; li peguem voltes a quatre documents coneguts, obviant una tasca sense la qual no pot avançar la historiografia: la cerca de documents inèdits amb els quals tenir noves dades i renovar les interpretacions.

Ultra tot això, també vam aprofitar per parlar de l'Arxiu de la Corona d'Aragó: de la riquesa dels seus fons medievals, de la pròpia institució com a procés històric i de les polèmiques polítiques que l'afecten davant una possible partició. Pujades ho té clar: separar els fons de l'ACA és la solució de Salomó, matar el xiquet. La divisió de la casa és una aberració històrica. Segurament té raó, però sembla que el darrer Estatut català no va precisament en eixe camí, en haver establert en les seues disposicions addicionals que existeixen fons propis de Catalunya situats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a l'Arxiu Reial de Barcelona, els quals s'integren en el sistema d'arxius de Catalunya. Esperem que el seny i la digitalització massiva resolga aquests problemes de territorialitat, ben poc nítids per a les èpoques premodernes. Finalment, com tots els nostres entrevistats, Pujades també ens parlà de la utilitat social de l'historiador, un professional guarnidor de claus per a entendre el present i triar camins cap al futur. Ací, però, aporta un matís ben important: cal que siguem llegits. Tota la cura i el rigor historiogràfics serveixen de poc si no som capaços de fer arribar les nostres conclusions a la societat. I la primera via per a fer-ho és escriure bé, és a dir, construir discursos literaris potents que atraguen els nostres lectors potencials. Com veieu, tota una entrevista en profunditat:

Laboratorium

De vegades, detenir-se en l'evolució de les paraules o les distintes accepcions que han tingut els mots sembla que puga ser un passatemps d'erudits o fins i tot una cosa innòcua. Més enllà d'això, al darrere del sentit que se'ls va atorgar hi ha l'ús de diferents societats, que tractaren de copsar les realitats que les envoltaven i miraren d’emmotllar-les. I per als historiadors, que intentem analitzar quines eren les limitacions que ofereixen els testimonis escrits que deixaren i que s'han conservat, és un aspecte que no ha de passar desapercebut. En qualsevol cas, és un vessant que el qui signa aquesta entrada es confessa com a mer aprenent i, fins i tot, alguns altres membres del grup el poden esmenar amb molta més competència.

Fa uns anys, el ben conegut per tots Jacques Le Goff va deixar anar una qüestió que no era menor. En un cartulari del monestir de Cluny del segle XI, editat pel seu torn per Georges Duby, s'assenyalava respecte a una capa de camperols que illi meliores qui sunt laboratores (“aquells millors que són llauradors”). Le Goff remarcava que la pretesa divisió tripartita de la societat plenomedieval (bellatores -els guerrers-, oratores -els qui resen- i els laboratores) naixia amb badalls. Només al segle XII es va incloure al conjunt de la població, dels llecs o laics, i també de les naixents ciutats o viles. Però, en el seu origen tenia una accepció només referida a un estrat del camperolat, aquell amb més mitjans i amb més ressorts dins la comunitat local.

I és en aquest vessant en què passà també al català de les nostres terres: els llauradors, amb què es designava un estret grup encara en la baixa Edat Mitjana. Una altre aspecte, tanmateix, és la multiplicitat de significats de paraules relacionades amb el treball (facere, operare, laborare o "treballar" en diferents llengües romàniques) i com es van anar imposant unes accepcions i uns mots sobre altres. Res feia indicar que travail, trabajo o treball, que deriven de la paraula tripalium o un instrument de tortura de tres peus, acabara per triomfar fins a hui.

En fi, estarem atents a com ix el factor treball de l'actual crisi del capitalisme i les accepcions al respecte que puguen sorgir. De moment, els mitjans de comunicació i altres instàncies que empren l'estàndard a l'ús s'han afanyat a abanderar les tendències de fons de la nostra societat: dels termes classe, moviment obrer, etc., fa ja anys que només queden les cendres.