La ràbita de Guardamar

vista àrea “actual” del jaciment de la ràbita de Guardamar

A finals del segle XIX, durant la replantació d'una pinada va aparéixer soterrada entre les dunes de sorra de la desembocadura del riu Segura una làpida amb una inscripció en àrab que parlava d'una ràbita fundada l'any 944. Des d'aleshores s'havia parlat molt de la ràbita de Guardamar, de la que no es tenia cap altre rastre ni notícia fins que a finals dels anys 80 del segle XX es van trobar les restes i començaren les excavacions del jaciment, que es perllongarien al llarg dels anys 90. A hores d'ara encara queda sense excavar una tercera part del jaciment, però els estudis son ja prou complets com per a explicar l'evolució del complex i la seua funcionalitat, gracies als treballs publicats per Rafael Azuar com a director de les excavacions.

una altra vista del jaciment

Pel que sabem actualment –a falta de completar l'excavació en el futur– sembla que la ràbita va tindre dues fases, en les quals la seua funció va ser ben distinta. En la primera etapa, que aniria des de finals del segle IX o principis del X fins a mitjans d'aquest mateix segle, no es pot parlar exactament d'una ràbita, sinó d'un ribat, que segons les hipòtesis manejades serien centres on es combinava la difusió de l'Islam amb el comerç. Les seues restes estan pràcticament tapades per les construccions posteriors de la segona fase, que són les que millor s'han conservat i es poden apreciar actualment. Però com es pot veure al primer plànol, es tractaria de petits edificis independents i dispersos construïts al voltant del mur de l'alquibla, de 21 metres de llarg, que en part són oratoris entremesclats amb altres estances d'habitatge i emmagatzematge, en les quals s'identifiquen restes de llars de foc i de tannur, els petits forns per a la cocció de pa típic dels àrabs i els berbers. Pel que fa a la tècnica constructiva, es tracta de murs de maçoneria travada amb morter de fang, enlluïts amb calç fins al mihrab, amb un sòcol pintat d'almangra i una sanefa amb un motiu en zig-zag. El registre ceràmic mostra la presència abundant de vaixella de cuina, la qual cosa indica que estem davant d'un complex d'habitació més que religiós o militar, i una d'una possible ocupació temporal o estacional de les construccions.

plànol de Rafael Azuar on es mostren les restes identificades de la primera fase del ribat de Gaurdamar. Al bell mig el mur de l'alquibla, encarat a la Meca, i al seu voltant els oratoris i els estances d'habitatge, amb els tannurs i els pous identificats

El seu emplaçament, entre les dunes de la desembocadura del riu i ben a prop de la mar, no és tampoc res causal. D'entrada sembla que té la intenció de controlar les salines marítimes de la zona, però sobretot es tractaria d'un assentament lligat a la mar i les rutes marítimes, amb la intenció de controlar el pas cap a l'interior a través de la navegació fluvial pel riu Segura; és a dir, cap a Oriola i Múrcia. Aquesta és una característica comuna a la majoria dels ribats d'aquesta època, identificats al llarg de la costa andalusina i magrebina; això és, el control de les rutes marítimes i fluvials, com han indicat Rafel Azuar i Paul Cressier. La cronologia indicada, la primera meitat del segle X, és comuna a la fundació de la major part d'aquests ribats, com per exemple el que dóna nom a Sant Carles de la Ràpita a Catalunya, en la desembocadura de l'Ebre, o els que sabem que hi havia a la desembocadura del Guadalquivir i el Tajo, o la mateixa ciutat d'Almeria, entre molts altres, que semblen relacionats amb la coneguda pirateria andalusina altmedieval (caldria veure més detingudament en què consistia aquesta presumpta pirateria, però això ho veurem en un pròxim post). La intenció, doncs, sembla la d'establir tota una sèrie de ports que bastiren les xarxes comercial d'Alandalús amb tot el Nord d'Àfrica, fins a Egipte. I tot això, al marge de l'estat emiral de Còrdova, que ignorava o consentia el fenomen comercial mantenint-se al marge, en aquells moments massa ocupat amb la coneguda rebel·lió de la fitna, i per tant en un moment de debilitat.

un dels mihrabs trobats en perfecte estat

Moltes coses canviarien a mitjans del segle X en aquell raconet de Guardamar, junt al Segura. L'estructura bàsica del complex es va respectar, i podem dir que mai es va modificar del tot, però hi va haver un canvi en la concepció i en la seua funcionalitat que es va traduir a nivell constructiu en l'aparició de nous edificis i la reforma dels existents, fins a formar la planta tancada i ovalada que es pot apreciar a la imatge aèria que obria el post, al plànol de la segona fase califal, i a la imatge de la reconstrucció virtual ací a sota. El mur de l'alquibla que havia centrat inicialment el complex es convertia ara en una gran mesquita de doble nau. Els oratoris situats al nord es convertien, segons l'arqueòleg, en l'àrea de residència dels morabits o habitants de la ràbita, mentre que els del sud es convertiren en una àrea de recepció per a nouvinguts i visitants esporàdics. És, en definitiva, una ràbita en el sentit clàssic de la paraula, allò que normalment s'ha definit com la versió musulmana d'un monestir cristià, desvirtuant el seu vertader significat, en un intent d'explicar millor el fenomen religiós amb la nostra mentalitat occidental. Ara desapareix cap rastre de tannur, llar i elements relacionats amb el comerç, i la ràbita es converteix en un centre exclusivament religiós de difusió de l'Islam amb escoles alcoràniques i oratoris, que en molts casos serveix de residència als peregrins que van a la Meca. Potser, fins i tot, va ser un centre de peregrinació de la zona, on acudirien des de viatges esporàdics fins a la població murciana en dies especials, a visitar la tomba d'algun santó musulmà com pareix deduir-se d'alguna de les construccions.

plànol de Rafael Azuar on es mostra la segona fase de la ràbita de Guardamar, de la segona meitat del segle X. Al bell mig la mesquita major de doble nau, a sota la zona que l'autor interpreta com a zona cenobítica, i a dalt els oratoris per a visitants

reconstrucció virtual de la ràbita califal

La troballa d'una segona làpida amb inscripcions incrustada en una de les noves construccions, que ens parla de la refundació d'una mesquita, junt a la làpida trobada al segle XIX, més la ceràmica, ens situa cronològicament la destrucció del primitiu ribat i la construcció de la nova ràbita entre el 933 i el 944. També el registre ceràmic canvia radicalment, desapareixen les formes fetes amb torneta i apareixent les decorades amb marca d'aigua, però anteriors al conegut verd i manganés califal, de manera que la seua desaparició es va produir abans d'acabar aquesta centúria. A més, existeix una gran uniformitat entre les formes ceràmiques d'aquest època, la qual cosa indica que la ceràmica no era portada des de fora pels visitants, sinó que era proporcionada pels tallers local en base a una igualtat, la qual cosa ens indica una forta organització de la ràbita. Això sí, la manca de senyals violentes ens indiquen una lenta i progressiva pèrdua de la seua influencia, que potser es va acompanyar d'una utilització esporàdica en els seus darrers anys, en els quals la mesquita major continuava en ús però la major part dels oratoris restaven abandonats, fins a la seua completa desaparició a finals del segle X. És possible que poc més tard un terratrémol cobrira tot el complex de sorra en desplaçar una de les dunes, la qual cosa hauria conservat en molt bon estat el jaciment fins ara.

làpida amb inscripció en àrab que parla de la refundació de la ràbita

reconstrucció virtual de l'interior d'un oratori en un cartell del jaciment

Pel que fa a la ràbita en si, amb el que ja s'ha dit es poden apreciar molt bé els canvis de concepció. De complex comercial i religiós conjunt, de residència esporàdica lligada a les rutes marítimes, ens trobem ara amb un complex exclusivament religiós dedicat al culte i l'ensenyança de l'Islam. La situació política també ha canviat, i si abans ens trobem en un context de debilitat estatal de l'Emirat per les revoltes, ara estem davant de l'expansió del poder califal. Això no vol dir, però, que es tracte d'una construcció estatal, ja que les làpides deixen clar que es tracta de construccions privades. Però sí estem davant d'una família poderosa i propera a la cort califal, que paga les construccions de les mesquites i tot el complex al voltant de la tomba d'algun santó musulmà. No està gens clar qui són, però el personatge anomenat a les inscripcions com a constructor, Ahmad ibn Bahlul ibn Zarb, sembla descendent del clan dels Bahlul que controla l'assoc de Còrdova entre el 914 i el 925. No és cap fet estrany ni exclusiu, ja que ben al contrari es tracta d'un fenomen comú a tota la ribera mediterrània que, encara que a Alandalús no prosperà, al Magrib van ser l'origen de les conegudes zawiya fortificades com la de Monastir, a Tunísia.

Ribat de la ciutat de Monastir, a Tunissia, una vertadera fortificació

III Seminari de Joves Medievalistes (Part II)

La segona sessió de treball s’iniciava el divendres a les 10 amb una puntualitat britànica. La primera en saltar a la palestra fou Eline van Onacker, procedent de la Universiteit Antwerpen, amb una intervenció titulada «Rural elites in a changing world. The Campine area (Souhtern Nehterlands) in the 15th and 16th centuries». De nou, l’àrea d’estudi era la zona de la Campine, prop d’Anvers. Onacker destacà el paper i la importància de les famílies dirigents locals a l’hora d’integrar la regió en els circuits de comerç internacionals. Com en el cas valencià, sens dubte la presència de comerciants i mercaders forans –anglesos a Flandes, italians a València– facilità aquesta integració, però foren els elements autòctons els que feren possible aquesta inserció. De no ser així, ambdues perifèries s’haurien convertit en simples colònies com ho eren Wana al mar Negre en mà dels venecians o Amèrica en mans castellanes.

En el cas particular de Flandes fou el seu grau d’urbanització, el desenvolupament de la ramaderia (i de la comercialització de la llana) i la fixació d’un sistema de fires i mercats (altra vegada, el mercat) qui possibilità i accelerà la integració. Unes similituds que arriben també a la possessió de la terra, ja que gairebé un 75 % del camperolat posseeix unes explotacions d’entre una i cinc hectàrees. Sens dubte, donada la exigüitat de les explotacions i els problemes de productivitat del sòl, la família mitjana pagesa es veié obligada a buscar nous ingressos bàsicament a través del putting out system i com a jornalers de les famílies benestants. Són aquestes elits les que concentren les explotacions més grans i, a més, són encara capaces d’arrendar entre 25 i 30 ha, si no més, dividides en diverses parcel·les disseminades per la zona. Tot plegat, en funció del cicle vital, fàcilment superen les 70 ha. Aquestes famílies posseeixen, a més a més, grans ramats, cas per exemple d’un large tenant farmer de Kalmthout que posseïa 850 ovelles i 250 corders. L’estudi d’Onacker no s’atura amb la perspectiva merament econòmica d’aquestes elits rurals, sinó que analitza també la seua vessant institucional. L’exercici de càrrecs públics, la participació en les formes d’organització d’una societat civil que està prenent cos (gremis i confraries), la violència exercida dins el mateix grup i contra altres, la caritat i las participació en les festes de la comunitat. Resulta curiós, o no, com són els joves d’aquestes famílies benestants les que desfilen en les festivitats amb els gegants, deixant els cabuts per altres de menys nivell econòmic. Una molt suggerent intervenció la d’Onacker, especialment per a aquells que també ens dediquem a l’estudi de les elits rurals.

No menys interessant resultà la intervenció de Kristof Dombrecht, de la Universiteit Gent, a propòsit de la diferenciació social estudiada mitjançant els finançament dels funerals amb els llibres de comptes de les esglésies. Així existeixen, segons les comunitats, quatre tipus de funerals d’acord amb les despeses que suposen: Leenart, el més car; Pieter, el mitjà i Jacob, el més barat de tots els que fan sonar la campana (death bell) i el funeral, que no fa sonar la campana. Aquestes despeses funeràries inclouen també el pagament d’una quantitat en funció del lloc en el que es vol ser soterrat. El resultat, doncs, és que les exèquies funeràries es converteixen en un perfecte indicador de l’estratificació social. En aquest sentit, resulta si més no curiós veure que entre els més benestants no hi ha una estratègia que podríem dir “humiliació”, és a dir, que caps dels rics vol aparentar ser pobre. Tots els acomodats volen i són soterrats com el que són, benestants. Res d’un soterrament tipus funeral i res de soterrar-se en l’entrada o menys encara en el fossar, tots volen estar a prop de l’altar, i paguen per a això. I és que la diferència entre els costos d’un tipus i un altre varien del cel a la terra. Pensem, per exemple, que el leenart exigeix per a un treballador format 72 dies de treball mentre que el funeral només 5. El salt és abismal, com grans són les diferències internes de la pagesia arreu d’Europa.

Paulino Iradiel clogué la sessió amb unes paraules a propòsit dels conceptes de mobilitat social i d’estratificació econòmica. Una reflexió historiogràfica que sempre està bé, especialment ara, que cada dia manquen més aquestes tipus d’intervencions. La vicedegana de cultura també ens acompanyà en la cloenda destacant el vessant internacional i l’estudi de llarga durada que havien caracteritzat les intervencions. De vesprada, mossèn Vicent Pons acompanyà els nostres convidats a una visita per la catedral, amb Noelia Rangel fent les tasques de traducció. El dissabte, per a completar la visita, el dedicarem també a fer turisme i se n'anàrem al Palmar on gaudirem d’una bona paella, per fi, i d’un bon all-i-pebre. I després, com està manat, volteta en barqueta per l’Albufera. Un bon comiat per a un bon seminari.

III Seminari de Joves Medievalistes (Part I)

Com alguns ja sabeu, la setmana passada va tenir lloc a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València el III Seminari de Joves Medievalistes. D’aquesta edició cal destacar abans que res dues coses; la primera, que ja en van tres. Durant els darrers cursos els becaris i doctorands del departament d’Història Medieval de València hem estat capaços i capaces de coordinar-nos per a dur endavant aquesta tasca. I bona mostra de la utilitat i de la necessitat d’aquests tipus de trobades és el fet que altres departaments de la facultat han iniciat també les seues respectives singladures en aquest punt. La segona novetat és el seu caire internacional. En una primera edició miràrem d’entrar en contacte amb altres col·legues de la Corona d’Aragó, i en la segona els intercanvis es feren amb universitats de l’àmbit de la Corona de Castella. Enguany, havia sorgit l’oportunitat de treballar conjuntament amb companys de fora d’Espanya, concretament de les universitats de Gant i Anvers, a la regió de Flandes. Una altra novetat de la present edició és que, com haureu pogut observar en la cartells i tríptics, la reunió es feia sota el paraigües d’una temàtica més o menys comuna a tots els participants, la mobilitat social i la jerarquització econòmica. Ara bé, això no vol dir que s’hagen abandonat les qüestions metodològiques en favor de les de contingut. No, més encara, s’ha insistit i s’ha discutit molt a propòsit de conceptes i formes d’aproximació. El fet de donar una temàtica comuna a la trobada responia al fet que tots els participants provenien d’àmbits comuns i es troben immerses en processos de recerca realment similars sota aquesta perspectiva de la diferenciació econòmica.

Després d’una primera pressa de contacte el dimecres per la vesprada, el seminari arrancava dijous de bon de matí, a les 9.15 amb les paraules introductòries del director del departament Rafael Narbona. Tot seguit, Vicent Royo i un servidor férem una contextualització del tema i la zona de recerca a fi que el públic assistent tingués una major idea de l’àmbit sobre el que anaven a centrar-se les intervencions. I és que, per estrany que puga semblar, la regió de Flandes i el regne de València tenen elements en comú que fan d’ambdós territoris dos observatoris idonis per a analitzar i comparar les diferències i semblances que els mateixos processos històrics tingueren sobre ells. Al remat, la historia és també això, comparar. De fet, ja s’han realitzat alguns treballs entre ambdós territoris de la perifèria europea medieval en el marc de l’exposició del Toisó d’Or celebrada a València quant les vaques eren grosses.

Després de la presentació, començà el torn d’intervencions amb el treball conjunt de Maïka de Keyzer i Iason Jongepier, de la Universiteit Antwerpen, a propòsit dels límits físics entre comunitats i del paper jugat al si de l’economia pagesa per les zones comunals. A la regió flamenca de la Campine, àrea d’estudi,els artigaments foren dirigits per les famílies més acomodades de la comunitat amb el vist i plau dels senyors, que no mostraven gaire interés per aquests espais. En aquest sentit, no tots els membres de la comunitat coneixen amb nitidesa la direcció dels límits i menys encara la ubicació dels mollons, tal i com es desprèn dels testimonis en els processos judicials estudiats. I ací, com a casa nostra hui en dia, aquesta ordenació del territori, la seua posada en cultiu, i tot plegat, aquest patrimoni, ha estat menystinguda i en gran part destruïda per la societat moderna actual.

Tot seguit Lies Vervaet, procedent en aquest cas de la Universiteit Gent, analitzava les rendes de l’Hospital de Sant Joan de Bruixes en els segles XV i XVI, amb uns resultats realment força suggerents. La gestió, en lloc de ser municipal, correspon al clergat local. D’altra banda, els arrendadors són famílies de l'elit local que incrementen les seues explotacions arrendant fins a 30 i 35 ha, en diferents parcel·les, de terres de l’Hospital. En alguns casos, els menys, aquests arrendadors tenen parents entre els rectors de la institució. La vinculació, però, entre aquests arrendadors i l’Hospital és únicament i exclusiva econòmica, també en els casos que existeixen vincles de parentiu entre les parts. No ocupen cap tipus de càrrec ni tampoc realitzen cap gestió com a procuradors del monestir. Aquesta escassa, quan no nul·la, vinculació s’evidència en el fet que cap dels arrendadors demana ser soterrat a l’església de l’Hospital, i menys encara al fossar de la institució. A partir de les dades oferides per Vervaet, poguérem establir que, almenys per a la ciutat i la regió de Bruixes, un sou valencià equivalia, més o manco, a uns quatre sous parishes.

No podem deixar de ressenyar la intervenció, en francés, del professor Ferran Garcia-Oliver al voltant dels nivells de vida i les pautes de consum durant l’edat mitjana. Una reflexió essencialment historiogràfica, amb una especial atenció a les particularitats valencianes però des d’una perspectiva europea. Finalment, després del torn de preguntes, que se’n feren unes quantes, baixàrem a dinar. No ha estat fàcil mirar d’ajustar els dos bioritmes, el mediterrani i el de l’Europa del nord. Això de dinar a la 1 no acomodava a ningú, per a ells massa tard, per a nosaltres massa prompte. I del menjar, “mengeu massa” deien. Tampoc tant, si tenim en compte que els dinars eren a la facultat, ja m’enteneu... De vesprada tinguérem oportunitat de realitzar una visita guiada a l’Arxiu del regne de València de la mà del seu director, Francesc Torres Faus, i del col·lega Sergio Urzainqui. Fou interessant conèixer les dependències i els fons al seu lloc (perquè els fons ja ens eren ben coneguts) i fins i tot algun material curiós com els documents en àrab o en hebreu. El sopar, una cosa lleugera, i cap a l’hotel que demà continua el treball.

continuarà...

Faire la guerre, faire la paix

Entre el 2 i el 7 de maig de 2011 tingué lloc a Perpinyà (França) la 136a edició del congrés que celebra anualment el Comité des travaux historiques et scientifiques. La capital del Rosselló acollí enguany la reunió que organitza aquesta associació fundada l’any 1834. Creada com una institució erudita dedicada a la recerca històrica a la França vuitcentista, en el moment de plena efervescència del positivisme clàssic, el Cths es consolidà de manera progressiva en el panorama intel·lectual francés a partir de la publicació de nombroses obres dedicades a l’edició documental i, sobretot, a la tutela exercida sobre altres institutions savantes de menor entitat, una mena d’institucions erudites, podríem dir, tan típiques del segle XIX i principis del XX, que encara avui dia romanen sota la seua direcció. I la seua consolidació, a banda de la publicació de múltiples treballs de recerca històrica, vingué de la mà de la celebració anual d’un congrés d’aquestes institutions savantes a partir de 1861, que més endavant passà a dir-se Congrès des sociétés historiques et scientifiques. Aquests congressos es transformaren a poc a poc en el lloc de reunió dels investigadors que pertanyien a les institucions públiques i els que formaven part d’aquestes associacions privades, de manera que les trobades (només interrompudes per la Segona Guerra Mundial) es convertiren en l’escenari idoni per recollir els resultats de la fructuosa producció historiogràfica francesa dels segles XIX i XX.

Faculté de Lettres et Sciences Sociales, Université de Perpignan-Via Domitia

Seguint la tradició encetada a mitjans dels anys noranta de la centúria anterior, el congrés d’enguany es dedicà a un tema monogràfic, susceptible de ser tractat en qualsevol època històrica. En aquesta ocasió, s’escollí el títol Faire la guerre, faire la paix per abordar un tema, el de la guerra i el de la pau, que ha estat ben present a la historiografia quasi des de temps immemorial. En qualsevol moment històric i en qualsevol escola historiogràfica la guerra ha estat un objecte d’estudi primordial. El fet bèl·lic ha ocupat un lloc preeminent en l’explicació de molts processos històrics i per aquesta raó no podem llevar-li l’etiqueta de “tema tradicional”. No obstant això, es tracta d’un objecte de recerca que s’ha renovat periòdicament i que ha incorporat de manera progressiva les noves variables d’anàlisi corresponents a cada moment determinat per oferir una explicació més completa de les societats del passat. I bona mostra d’açò són les sessions de treball del congrés celebrat a Perpinyà fa unes setmanes. Hi hagué, com no podia ser d’altra manera, intervencions i línies de treball que seguien els preceptes tradicionals amb què s’ha abordat el tema, des de l’estudi de les tàctiques militars fins la formació dels exèrcits, per exemple. Però si alguna cosa cridà l’atenció a aquest humil narrador fou precisament la capacitat de renovació d’aquest objecte d’estudi.

D’una banda, perquè el tema de la guerra fou abordat des de punts de vista força diversos, especialment des de l’antropologia i la sociologia, per oferir explicacions més complexes dels processos històrics i també dels fets bèl·lics que marquen els temps actuals. De l’altra, perquè al concepte tradicional de guerra s’afegí el de pau. No es tractava solament d’un congrés on els investigadors donaven a conèixer els seus treballs al voltant de la guerra, sinó que el procés de fer la pau s’incorporà com a subjecte de recerca al mateix nivell que el concepte de guerra. És a dir, hi havia sessions senceres dedicades a l’anàlisi dels mecanismes utilitzats al llarg de la història per negociar la sortida dels conflictes bèl·lics, des de les mediacions de pau d’època medieval fins els complexos jocs diplomàtics dels segles moderns i contemporanis. Intervingueren especialistes que treballen aquests temes des de fa molts anys per donar compte d’un procés, el de fer la pau, que ha anat prenent cos en els últims decennis i que sembla haver-se consolidat al panorama historiogràfic gràcies a la celebració de diversos congressos en els darrers anys i les consegüents publicacions de les actes.

un moment d’una sessió del congrés d’enguany

Voldria destacar un últim aspecte. Com he dit, el congrés estava obert a la participació d’especialistes de qualsevol època històrica. El tema escollit era prou general com per permetre la participació tant d’historiadors de l’Antiguitat com d’altres especialitzats en els dos darrers segles de la nostra història. En principi, pot semblar un calaix de sastre on tot cap i d’on es poc traure poc de profit precisament a causa d’aquesta varietat. Res més lluny de la realitat. I no ho dic jo, sinó que recolze les meues paraules en alguns arguments que una historiadora de cert prestigi a l’àmbit nacional i, fins i tot, internacional tragué a la llum en un conversa més o menys privada la setmana passada, en el context del congrés que la Sociedad Española de Historia Agraria organitzà a Lleida. I aquest argument no és altre que la necessitat de trencar amb els entrebancs que els mateixos historiadors ens hem posat a l’hora de dividir la història en diferents etapes i d’establir punts de contacte entre especialistes d’unes èpoques i altres per assolir una millor comprensió dels processos històrics. La veritat és que té molta raó.

Un exemple pot il·lustrar-ho bé. Gràcies a tenir una documentació més nombrosa, els modernistes han dut a terme estudis més acurats en relació a la diplomàcia internacional que els han permès perfilar millor els mecanismes de pacificació i de resolució de conflictes. Seria de bojos no atendre els seus treballs per part d’un medievalista que pretén analitzar els mateixos mecanismes de pacificació, i això és el que s’està fent sovint amb aquest i molts altres temes. Cal, per tant, sobreposar-se a aquestes tanques artificials i, de la mateixa manera que en anteriors ocasions reclamava una major multidisciplinarietat entre les diverses ciències socials, cal també tenir més en compte el treball que fan els nostres col·legues de feina, encara que estudien èpoques diferents.

El terror de la Unió (1348)

Ja hem parlat al blog d'Harca de la revolta valenciana de la Unió, encapçalada pels dirigents de la ciutat de València contra l'actuació autoritària de Pere el Cerimoniós a mitjan segle XIV. En aquest sentit, en nom de les lleis, les llibertats i els privilegis concedits per la pròpia monarquia, una lliga de nuclis de tot el regne valencià tractà de frenar les injustícies i els abusos comesos pels oficials reials. Tanmateix, com ha passat en altres circumstàncies similars al llarg de la història, el mateix moviment acabà per crear, en els moments de màxima tensió, mecanismes d'execució sumària que instauraren un clima de terror en nom del triomf de la pròpia revolució. En concret, en el cas valencià, aquella situació es produí a partir de l'octubre de 1348, quan la rebel·lió havia quedat completament aïllada després que els unionistes aragonesos haguessen estat vençuts poc abans i tots els atacs dels exèrcits del monarca se centrassen en el regne de València. En primer lloc, una reunió celebrada a la capital valenciana trià un cap militar amb poders suprems: en Consell general se levà en Bernat Gomir e dix que cap havien mester a la guerra, e lo poble que allí era avolotat respòs que bo era, e ladonchs lo dit en Bernat Gomir dix que en Johan Sala hi seria bo, e lo dit poble avolotat respòs que li plahia. Així, el savi en dret Joan Sala fou escollit com a capità de la guerra, a instància del també jurista Bernat Gomir, qui, segons Mateu Rodrigo -el màxim especialista en la revolta-, va ser el principal ideòleg de la Unió i un dels seus màxims dirigents. D'aquesta forma, la nova elecció va ser pregonada pels carrers de València el 9 d'octubre de 1348, tot just quan es complien 120 anys de la conquesta cristiana de la mateixa ciutat. I la proclamació detallava l'àmplia gamma de facultats que la Unió conferí a Joan Sala:

Que aquell pusca reger, gubernar e deffendre lo poble de la dita ciutat, e aquell manar e desmanar segons bon arbitre seu, et encara punir e castigar aquell o aquells qui seran inobediens als seus manaments, et encara aquell o aquells qui són sembradós de males espines, los quals dien mal de la Unió e s'esforcen pervertir aquells qui són d'aquella, e encara pengar e roçegar e en altra manera punir e castigar aquells qui, segons llurs delictes, o merexeran.

A més a més, ningú no podria eixir del terme de la capital ni cap embarcació salpar del port sense la llicència expressa del nou capità. Tot plegat, doncs, sota la invocació de porgar les males espines, es donaren poders per a instaurar el terror a la ciutat de València. I, en consonància amb això, s'adoptaren noves mesures, com ara l'establiment de la pena de mort per als desertors i el nomenament d'entre X o XII prohòmens, qui eren inquisidors de les espines. Així mateix, segons un testimoni posterior, a poch de temps que·l dit en Johan Sal·la fon capità, féu penyar molts sachs en dues bares en la finestra de la cort, e forques per diverses parts de la ciutat. Això és, que a banda d'escampar per la urbs la presència intimidatòria de les forques, s'inventà un sistema per tal de mostrar als habitants el procés d'execució d'aquells que gosaven qüestionar les accions de la Unió. En aquest sentit, a tenor del que explicà un altre testimoni coetani, aquelles dues barres amb sacs, col·locades a la Casa de la Ciutat, indicaven les morts que s'anaven produint: segons los sachs que tenien en la perxa denant les finestres de la sala, dels quals vehia hom falir quals n'avien levats, e en allò conexia hom que alcun hom havien negat. I és que l'ofegament a la mar en sacs, junt amb la degollació, fou el sistema més emprat pels unionistes a l'hora d'executar les sentències condemnatòries. Per exemple, així ho testificà un dels saigs municipals, en explicar els procediments de Francesc de Rodeja, que era l'encarregat de dur a terme les execucions:

Veé ell, dit testimoni, que·l dit en Francesch de Rodeja féu metre los dits preses en una barcha... E com fos de nit entraren-se'n en la mar, e com tornaren veé ell, dit testimoni, que vengueren menys d'ells, e dixeren a ell, testimoni, que en Francesch de Rodeja los avia feyts ofegar, e que eren ofegats. Et com foren tornats de la mar a la ciutat, lo dit en Francesch de Rodeja féu traure los dos preses que romanien e féu-los ligar e menar preses e ligats a la rambla en aquella nit matexa, ço és, sobre la pobla de les dones, e eell, testimoni, present, lo dit en Domingo Schacacdó matà e degollà per manament del dit en Francesch de Rodeja los dos hòmens, e pus féu-los soterrar.

Amb tot, durant els dos mesos que s'allargà aquell estat de coses "únicament" es documenten 11 execucions, una xifra reduïda si la comparem amb la repressió encetada a finals de 1348, a partir del moment en què la Unió fou derrotada i Pere el Cerimoniós entrà a la ciutat de València. Val a dir, en un mes es dictaren fins a 48 penes de mort. De fet, segons l'acusà el seu germanastre, l'infant Ferran -defensor de la Unió-, el rei ordenà diverses morts cruels, inhumanitats no acostumades de fer, contra moltes e diverses persones qui no havien alcuna culpa, mas solament eren estades mortes e destruïdes en persones e béns per tal con deffanien los dits furs e privilegis, libertats e bons uses e la Unió. Així, segons deia, la majoria dels dirigents unionistes foren morts per lo dit senyor rey, a cruel mort et injusta, uns altres fugiren per paor e terror del dit senyor rey, i dels que quedaren a la ciutat, ningú no gosà contradir al rei perquè grans companyes de hòmens de cavall de Castella, d'Aragó, de Cathalunya e de regne de València foren a la dicta ciutat ab lo dit senyor rey per consumar e matar tota persona qui a la sua volentat contrast. I és que, posats a crear un estat de terror, el monarca, com d'altres autoritats supremes al llarg de la història, tenia molta més capacitat que la Unió, un poder efímer i revolucionari.

Al-Khwarizmí, Fibonacci i Pacioli: les matemàtiques a l'edat mitjana

A tots ens ensenyaren a l'escola els grans avanços matemàtics de la Grècia clàssica: el teorema de Pitàgores i els triangles, el número Pi en la circumferència, o els poliedres platònics que s'associaren amb els elements i la naturalesa. Però tot això, com es pot apreciar, pertany a la geometria. Per contra, els grecs, com abans els babilònics i els egipcis, no tenien tan desenvolupada l'aritmètica perquè, tot i que la coneixien perfectament, era altament complicat realitzar operacions amb els seus sistemes numèrics. Aquells, per entendre'ns, eren, com el romà, sistemes en els quals cada xifra principal (1, 5, 10, 50, 100, 500, 1000) estava representada per una lletra (I, V, X, C, L, D, M) i la resta dels números es formaven afegint o llevant altres lletres. És a dir, que si 10 és una X, 11 és XI, i 347 CCCXLVII. ¿Algú ha provat alguna vegada a fer una multiplicació o una divisió amb números romans? Proveu-ho si teniu ganes, i a veure què us ix, per exemple, multiplicant CCCXLVIII per DXXIX.

Al llarg de tot el planeta es van facilitar els càlculs simples mitjançant diversos tipus d'àbac, que era el sistema que s'emprava, pel que ací ens interessa, a l'Europa medieval, d'herència romana. El canvi, però, va arribar amb la introducció del nostre sistema actual de valor-posició, en el que hi ha només deu xifres (de l'u al nou més el zero) i cadascuna d'elles té un valor diferent segons la posició en la que ocupa. És a dir, que un “9” val nou si va sol o al final de la xifra, però val noranta si en porta darrere una altra, con en “95”. Això és el que hui en dia anomenem números aràbics, perquè van ser els àrabs els que el van introduir a Europa, però que en realitat és un invent hindú, de principis de l'edat mitjana. De fet, la primera referència al sistema valor-posició la trobem en el matemàtic hindú més destacat del VI, Aryabhata, que en una de les seues obres diu: «de lloc en lloc cadascun és 10 vegades l'anterior», i la primera representació coneguda d'una xifra hindú es la que està pintada en un plat de l'any 595, que demostra que era un sistema conegut des de feia temps.

Van ser els àrabs els primers en adoptar-lo, i els encarregats posteriorment d'estendre'l per Europa. Clar que, tot i que els àrabs són sobretot coneguts en aquest respecte com a salvadors de les matemàtiques gregues a través de les traduccions, cal dir que entre ells també van haver-hi grans matemàtics. D'aquests cal destacar, en primer lloc, a Muhàmmad ibn Musa al-Khwarizmí (a la imatge), que al voltant del 825 va escriure a Bagdad la seua obra més important, el Kitab al-jabr wa al-muqabalah (La ciència de la restauració i la reducció). De fet, la paraula “àlgebra” deriva d'aquest títol (al-jabr), i la paraula “logaritme” és una deformació del seu nom al-Khwarizmí. Un altre matemàtic àrab important va ser Abu Kamil Shuja, que va nàixer a Egipte cap a l'any 850 i morí aproximadament en el 930. Entre d'altres va escriure el Llibre sobre l'àlgebra, El llibre de les coses estranyes sobre l'art de calcular, i el Llibre sobre la mesura i la geometria, i destaca pel fet de ser el primer matemàtic que va proposar més d'una possibilitat per a la resolució de problemes, fins al punt d'interessar-se per la totalitat de les solucions possibles. De fet, fins a aquell moment l'aritmètica havia consistit bàsicament en l'exposició de problemes models i una proposta de resolució.

Full del Kitab al-jabr d'al-Khwarizmí

Ara bé, les aportacions dels àrabs cal destacar-les perquè són les que van servir de base al desenvolupament de les obres del més gran matemàtic que va conéixer l'Europa medieval: Leonardo de Pisa, més conegut com Fibonacci. Nascut a Pisa, com indica el seu nom, cap al 1170 o poc més, era fill d'un comerciant que va estar instal·lat un temps a Bejaïa, a l'actual Algèria, i que també va viatjar per Egipte i Síria amb el seu fill, on va aprendre els fonaments de les matemàtiques àrabs i la numeració hindú. Explicar aquest sistema va ser el propòsit de la seua obra, el Liber Abaci, on demostrava els avantatges del sistema valor-posició respecte al sistema romà i l'ús de l'àbac que empraven els comerciants europeus del moment. De fet, va ser a partir d'aquell moment que es van començar a emprar, molt a poc a poc, els números actuals entre les elits intel·lectuals occidentals, tot i que no es generalitzarien al comerç fins a finals del segle XV. Tant és així que qualsevol que haja vist registres de llibres de comptes a un arxiu medieval sap que els números aràbics només comencen a emprar-se, tímidament, al segle XV.

També explicà la ben coneguda i útil “regla de tres”, simple i composta, i normes per a fer arrels quadrades. Ara bé, si per alguna cosa és conegut Leonardo Pisà en la història de les matemàtiques és per ser el descobridor de l'anomenada “successió de Fibonacci”, batejada així al segle XIX per Édouard Lucas. Es tracta d'una successió numèrica infinita en la qual cada número és el resultat de la suma dels dos anteriors; és a dir:

1, 1, 2, 3, 5, 8, 13, 21, 34, 55, 89, 144, 233 ...

Ara bé, Leonardo no la va explicar així tal qual, sinó que ho va fer mitjançant el conegut “problema dels conills”: En un corral tanquen una parella de conills, que es reprodueixen una vegada al mes creant una nova parella de conills, que alhora podrà reproduir-se després d'un altre mes de creixement. Aleshores, quantes parelles hi haurà a cada mes que passe? Doncs el primer mes una parella, al següent mes els dos conills es reproduiran i hi haurà dues parelles, al tercer més la parella original es reproduirà de nou i ja n'hi haurà tres parelles mentre la segona parella va creixent, al quart mes la parella original es reproduirà de nou, la primera en nàixer ja haurà crescut i es reproduirà també, i la segona parella nascuda encara és massa jove, per la qual cosa en seran 5, al cinqué més en seran 8, i al sisé en seran 13, etc., etc. És a dir, la successió de Fibonacci.

La successió de Fibonacci va ser la primera seqüència recursiva coneguda a Europa, i té múltiples propietats matemàtiques. Per exemple, la multiplicació de dos números imparells consecutius de Fibonacci sempre dóna com a resultat el quadrat del número que queda al mig més 1. Per exemple, 5 · 13 = 8² + 1 = 65. Per contra, si agafem dos números parells, el resultat és el quadrat de la xifra del mig menys 1, i així per tant 3 · 8 = 5² – 1 = 24, i així sempre. A més també té altres propietats semblants, però la que més crida l'atenció és que cada número Fibonacci dividit pel seu anterior tendeix a donar com a resultat el número Phi = 1'61803399..., sobretot quan més altes són les xifres dins de la successió.

La lletra grega Phi, majúscula i minúscula, que s'empra per a representar el número 1'61803399... Aquesta lletra va ser elegida per ser la inicial de Fídies, l'escultor del Partenó, ja que diversos autors han proposat que va ser ell el primer en emprar-lo en el disseny d'un edifici, tot i que està demostrat que no va ser així.

Però què és Phi? Es tracta d'un número irracional infinit paregut al número Pi, que és molt més conegut. En realitat aquest número ja el coneixien els grecs, ja que el va descobrir Euclides, i és l'anomenada Proporció Àuria o Número d'Or. Una proporció que es va descobrir gràcies a l'estudi del pentàgon, però que posteriorment s'ha trobat a la naturalesa. Així, apareix en els pètals de les flors, les espirals dels gira-sols i les margarides, les escames de les pinyes, les conquilles dels caragols, en les galàxies, i fins i tot en les proporcions del cos humà. No m'estendré ara en tot açò perquè s'escapa als avanços fets en l'edat mitjana, però és un tema molt interessant que podeu veure en múltiples webs i vídeos de la xarxa, com per exemple aquest:

En realitat la proporció àuria també és coneguda com a proporció divina, gràcies al frare i matemàtic medieval Luca Pacioli, que ho va proposar a finals del segle XV per les singulars característiques del número, ja que afirmava que era producte de Déu. Nascut el 1445 a Borgo San Sepolcro, prompte va destacar com a matemàtic, però cap a 1470 estudià teologia i s'ordenà frare franciscà seguint la idea que la ciència era la manera d'arribar a Déu. La seua obra més important, Summa, és un compendi de tot el coneixement matemàtic del moment en tots els seus vessants, i una part important la dedica a recollir la comptabilitat de doble entrada assajada pels mercaders italians fins a aquell moment, cosa que li ha valgut el títol de pare de la comptabilitat, tot i no haver-la inventat ell.

Pintura de Jacopo de'Barbari en la qual es veu Luca Pacioli donant classe a un alumne sobre els elements d'Euclides. Es desconeix la identitat del personatge de darrere, la qual ha estat àmpliament debatuda, però podria ser el conegut pintor alemany renaixentista Durero.

En 1482 Leonardo Da Vinci havia estat convidat a la cort de Ludovico Sforza, duc de Milà, qui el va convèncer perquè convidara Pacioli també. Ambdós van col·laborar estretament, ja que Da Vinci va representar per primera vegada l'estructura dels sòlids regulars per a l'obra de Pacioli sobre l'anomenada “Proporció Divina”, i és que va ser Pacioli qui inventà aquest nom. De fet, Da Vinci va emprar profusament la proporció àuria a les seues obres pictòriques, i el conegut home de Vitruvi està basat en els explicacions del segon llibre de Pacioli. En realitat, aquest autor no destaca en la història de les matemàtiques per la seua originalitat, ja que majoritàriament es va dedicar a compel·lir sabers ja coneguts (fins i tot se l'ha acusat de plagi), però el seu paper va ser important per al desenvolupament de les matemàtiques.

L'home de Vitruvi de Leonardo Da Vinci

Les terres a mans de l'artesanat

Coneixem bastant bé alguns dels trets principals del món agrari valencià medieval, si bé molts d’ells estan sent objecte de diverses relectures ben interessants: l’hegemonia de l’alou (no sotmeses a cens) i en menor mesura de les tinences en règim d’emfiteusi (especialment en les terres de senyoria, pagadores de censos en metàl·lic); el domini de la petita explotació, que anà erosionant-se al llarg de la baixa Edat Mitjana, i la dispersió del parcel·lari; la conformació d’un notable patrimoni en mans d’una elit local, amb les terres més properes al nucli habitat i millor equipades; o en la composició dels cultius, tot i el domini del cereal, començaren a apuntar-se en el Quatre-cents canvis en els conreus, alguns de caire comercial i vinculats amb la producció manufacturera.

Però, volem aproximar-nos ací a dos aspectes que resulten també importants, i que poden ajudar a enriquir aquesta visió. Un, els efectes d’un mercat molt actiu de la terra, i l’altre, que parlem de professionals artesans però també que comptaven amb propietats agrícoles molts d’ells.

En primer lloc, a prop de les àrees de les ciutats i viles, aquest mercat de les possessions rústiques es mostrà notablement actiu per la pròpia dinàmica de les famílies camperoles, gràcies en darrera instància a les condicions amb què s’implantà el feudalisme al País Valencià (que estimulava la disposició de la terra per a les famílies nouvingudes) o a la mobilitat de la població, bastant intensa gràcies a les migracions. Aleshores, amb el recurs al mercat de la terra les petites explotacions camperoles intentaven recomposar les propietats familiars després de cada generació i formava part perfectament de les seues estratègies econòmiques: com ara per poder vendre, carregar censals (a mode de crèdit hipotecari), completar capacitats productives, etc.

Distribució de parcel·les d'artesans documentades en les partides del terme particular d'Alzira entre 1370-1420

Això no obstant, l’artesanat d’arreu del país, el qual provenia o emparentava comunament amb els diversos estrats camperols, no era lògicament alié a tot aquest procés, ans al contrari, era un dels seus agents. Al voltant de dues zones eminentment rurals, amb una certa dedicació ramadera, com eren l’Alt Palància i el Comtat i la Vall d’Albaida, sorgí entrat el Quatre-cents una destacada indústria llanera. I molts d’aquests professionals eren a la vegada camperols que van anar especialitzant-se en tasques artesanals, bo i que mantenien diverses propietats agràries, a conseqüència de l’erosió de llurs petites propietats i mercé al contacte amb el mercat local.

En la resta de viles del País Valencià es detecten unes circumstàncies semblants. Per la nostra banda, hem pogut documentar 150 parcel·les agrícoles que es trobaven a mans d’artesans d’Alzira, només a partir de fonts notarials bàsicament i, en nombrosos documents, solem trobar algunes vacil·lacions per part dels escrivents alhora d’adscriure algunes de les professions, entre pagesos o menestrals.

És clar que algunes de les famílies camperoles formaven part de les primeres fases de certs processos productius industrials, sobretot el de la manufactura llanera, als quals tant els mercaders com els artesans que dirigien el conjunt de les operacions els lliuraven una part dels materials. En bona mesura s’inseria en la lògica de la diversificació econòmica de les famílies, de no arriscar-ho a tot a una sola partida, de la mateixa manera que entre l’artesanat molts dels seus membres, aquells qui ho podien tindre a l’abast, posseïen unes parcel·les de terra per al consum domèstic o per recórrer al mercat de queviures i generar uns ingressos complementaris. En no pocs casos les fites no estaven clares, tampoc per als coetanis, però probablement la distància entre uns i altres es trobava en la dedicació d’un major temps i recursos en el treball.

Tanmateix, unes altres dades ens poden ajudar millor a copsar alguns de llurs comportaments. D’aquelles 150 parcel·les que posseïen els artesans d’Alzira, 65 eren vinyes, 8 ho eren de terra i vinya i unes altres 62 de terra campa, totes les quals anaven des d’un parell de fanecades fins a una desena en la major part dels casos. És a dir, la meitat dels camps que posseïen els menestrals estaven dedicats a un conreu clarament comercialitzable com era el del raïm. I, per tal de poder mantindre’l, havien de recórrer a mà d’obra assalariada. El 1400 el bracer Joan Companys ha de nomenar a un procurador davant notari per poder recuperar del paraire Gil Sánchez 80 s. que li devia de soldada.

En el cas del terme d’Alzira, quasi totes les parcel·les depenien del reg vinculat al riu Verd o al de la séquia de Sant Bernat, un braçal provinent de la séquia Reial, en les partides de Sant Bernat, l’Almúnia, i les alqueries de Mulata i Tora, és a dir, dins l’anell concèntric dedicat a la vinya en el terme immediat de la vila, després dels horts i la terra, i irrigat de forma esporàdica.

No és estrany, doncs, que trobem a artesans en reunions de regants. Entre els hereters del riu Verd trobem el 1377 als fusters Antoni Carbonell, Romeu Queralt o Peregrí Baig, així com els paraires Antoni Casalills o Arnau Miró, o al sabater Jaume Botoner en el plet entre els regants de la séquia de Sant Bernat amb els qui tenien possessions en la partida de l’Almúnia, en el maig del 1403. Bartomeu Castelló, paraire de la vila, tenia, segons la relació de béns de l’inventari del convent de Sant Agustí, un total de 28 fanecades i mitja de vinya, totes en la partida de Mulata, dins dins l’anell de les vinyes del terme particular d’Alzira.

Nombre de parcel·les documentades per a l'artesanat de la Ribera del Xúquer a les darreries del segle XIV i primeries del Quatre-cents

Tipus de conreu	Nombre de parcel·les	Superfície (mitjana en fanecades)
Hort	3
Oliveres	2
Vinya/mallol	65	2-8 f. (16 casos de 27 documentats)
Terra	62	3-8 f. (22 casos de 30)
Terra i vinya	8	5-11 f. (sols 4 en total)
Terra i oliveres	3
Terra i canyar	1
Sense identificar	6
Total	150	7 f. de mitjana

El patrimoni de Guillem Comella, segons la peita del 1400-1404, ascendia a més de 2.800 s., i tenia dues parcel·les de vinya a cens i una de terra en les primeres dècades del segle XV. En el moment de la seua mort, el sastre Bernat Vidal, el 1422, tenia dues cases, un tros de vinya franc en l’Almúnia i fanecada i mitja de terra de cereal en l’horta de Barralbeb, però havia posseït almenys 11 fanecades més de camps de cereal en el territori de Xixerà.

En el cas de les possessions de la terra, en fi, cal comptar amb un factor ideològic de primer ordre, en dotar de prestigi al seu detenidor. Alguns dels membres que podem qualificar com els més reeixits de l’artesanat, considerats com a prohoms i amb veu i vot en el consell general de la vila, comptaven amb un bon grapat de parcel·les de terres i eren un dels contribuents més destacats en els llibres de la peita dintre els seus col·legues de professió.

Valldigna 2011 i ja en van sis!

Com alguns ja sabreu i a la resta us informem ara, aquest any el Curso de especialización en historia medieval de la Valldigna ha estat avançat a dates més primaverals, defugint les ardors de l’estiu (d’altres no n’escapem mai...) concretament la passada setmana de sant Vicent o segona setmana de Pasqua, que al País Valencià és festa però a la major part de la resta de l’Estat espanyol no. Així, mentre a uns els cou i trenquen l’ou, altres ens hem hagut de menjar la mona entre frares. Ves per on, però, que ha pagat la pena, i tant. Què us sorprèn, lectors d’harca? En boca de tothom encara resta el bon tast d’aquesta edició. I és que el canvi de dates sembla haver estat tot un encert. Valldigna’11 ha tingut el seu vessant lúdic i festiu, però sense el desfasament d’altres anys, almenys com a tret general; i pel que fa a la feina, hem de dir que s’ha treballat. Un servidor no va poder estar present en l’anterior edició però pel que m’han contat i pel que sabem d’edicions precedents aquesta parcel·la havia estat desacurada. Enguany ens hem trobat amb debats vius i interessants que han dotat de dinamisme les sessions en les que, d’altra banda, s’ha respectat, dins d’uns límits raonables, el timetable. Encara no ho he dit però la present edició tractava sobre Nobleza, caballería y hombres de armas en la sociedad medieval (siglos XIII-XV).

El curs arrancava, com està manat, amb un sopar de benvinguda a l’hotel Bayren de la platja de Gandia. Per a ser justs, hem de dir que el menú fou correcte, sense ampul·lositats, que tampoc estan per a massa festes a casa del Jaume II. La gent sembla una mica cansada pel viatge, car, alguns són arribats de ben lluny, i altres exposaran llurs treballs l’endemà, així que són quatre els gats que van a fer-se una cervesa. En un tres i no res, pleguen veles. Potser arran de l’alba seran diferents les coses, i ho són. El dimarts amaneix lluent i llustrós. Les primeres intervencions es succeeixen fins arribar al primer tema de debat: a la corona d’Aragó i a l’Europa medieval podem parlar d’una noblesa transnacional? Hi ha famílies nobiliàries amb possessions arreu dels territoris de la corona? És clar que sí, però això implica una consciència que faça referència a una identitat política superior? Jo crec que no. Quins vincles hi ha entre els Cardona del Principat i Hug de Cardona, una vegada l’han lliurat al seu avi? Pocs, per no dir caps. Quan la branca catalana dels Marc se’n recordà dels seus parents valencians? A l’hora de replegar l’herència. I crec que casos similars podem trobar entre València i Sardenya. Tot plegat, la noblesa de la corona d’Aragó crec que mai va tenir una consciència que anara més enllà del seu propi territori pairal, que les noves branques arrelaren prompte en els nous territoris de conquesta, tot mantenint uns lligams febles amb les terres d’origen. Podem parlar-ne.

Conten les gents que el dimecres fou també interessant, especialment la nit. En eixir el sol, alguns pujaren directament a l’autobús, altres només es canviaren les sabates. Tots, però, una mica amb ulls mandrosos i budells rebolcats. Siga com siga, el dijous era la última sessió completa i es presentava llarga, més encara quan s’ha de parlar. Conjuntament amb Noelia Rangel i Vicent Royo presentem el treball d’Hug de Cardona. A diferència de la resta, la comunicació no respon a cap treball de tesi doctoral però sembla l’espai més adient per a presentar a la comunitat científica l’àrdua tasca que amb el mestre Garcia-Oliver hem dut endavant, més encara quan un dels documents més interessants té lloc allí mateix 567 anys enrere. Els procuradors d’Hug de Cardona requereixen de l’abat del monestir de santa Maria de Valldigna (que no santa Maria de LA Valldigna) que permeta el desavassallatge de dos moros que te presos a Simat. La gent ens felicita per un treball fet i ben fet.

Per la nit, quedem amb els professors per prendre qualsevol cosa. Ens trobem tots plegats a la terrassa del Bayren. Gaudim de la música que ens ofereix una banda de vells coneguts. Xarrada distesa entre cerveses i whiskys. D’ací la canalla marxa cap a la zona de pubs. És dijous nit i això s’olora en la frescor de la nit, tampoc massa freda per a ser abril. Així les coses, comença la darrera sessió del curs, després d’haver carregat maletes i noves coneixences a l’autobús. Els rostres llueixen ja el tint de l’esgotament en un dia molt clar. Intervencions realment suggestives les d’aquest matí al voltant del concepte de reconquesta (ja en parlarem amb motiu de l’entrevista que poguerem fer al professor Francisco García Fitz). Acabem amb els clàssics diplomes per als xavals i medalletes per als professors. Un brindis i marxem, és l’hora dels comiats. Només resta el monestir, lluminós com sempre, tustat com mai, cada cop més ferit per les urpes de la desídia i la ignorància que tanta ma solta té per aquestes terres.