La primera Delicada de Gandia?

Frederic Aparisi Romero

El destí ha sigut generós amb Narcisa. Prou que sabem de la seua vida i de la seua família si tenim en compte que es tracta de l’esposa d’un llaurador que va viure a Gandia a les darreries del segle XIV. Ni de lluny la fortuna es mostra així de còmplice amb totes les dones i permet només a unes poques, les de l’alta noblesa i la burgesia més acomodada, de burlar el pas del temps. I és que les dones, fins a dates ben recents, han romàs en els afores de la història. Quan han emergit, quasi sempre ho han fet en referència a una figura masculina: filla, esposa, mare. Les tres edats que marquen la singladura vital d’una dona, des de la reina més poderosa fins a la més pobra desgraciada de qualsevol indret perdut de l’Occident medieval. I Narcisa no és cap excepció.

Amb tot, cal ser justos, Narcisa tampoc és una qualsevol. De fet, si tenim constància de la seua existència és perquè pertany a una família acomodada, de camperols, és cert, però amb les necessitats bàsiques ben cobertes i un volum notable de recursos econòmics. En efecte, les fonts escrites presenten el seu home, Guillem Ponç, com a llaurador, encara que és poc probable que ell mateix treballara la terra, sobretot durant les darreres dècades de la seua vida. El seu temps el devia ocupar, més que el treball amb l’aixada, la compravenda de productes agrícoles i de bestiar, les visites a l’oficina del notari per a enregistrar les transaccions i, clar està, inspeccions regulars a les terres per a evitar els furts i les malifetes dels joves que en més d’una ocasió fan la llesca. La trajectòria de Guillem i Narcisa és, tot plegat, la història del treball quotidià i de la gestió amb seny dels recursos, d’aquells que viuen sense mai estirar més el braç que la mànega.


Representació d'una boda medieval
Guillem Ponç i Narcisa tenen dos fills, Guillem i Jaume. És cert que les famílies benestants acostumen a tindre progenitures més extenses però, en qualsevol cas, l’efectivitat mostrada pel matrimoni és rotunda: els dos cadells arriben a edat adulta, mentre que la major part dels pares, els ducs de Gandia sense anar més lluny, han de soterrar fills que no sobreviuen als primers anys de vida. El primogènit rep el nom del pare i, curiosament –perquè no sol ser habitual amb els primers fills– és encaminat cap a la vida religiosa. No coneguem ben bé les etapes de la seua carrera eclesiàstica perquè quan el documentem a les fonts escrites figura ja com a prevere de l’església de Santa Maria de Gandia.

Cap a finals de 1401 Guillem adquireix dels germans Sarriba, hereus, a ben segur, d’un prevere recentment difunt, “un llibre de pergamí anomenat ‘Breviari segons ús i costum del bisbe de València’, de lletra gran, en el que hi ha 447 planes totes amb caplletra i amb un saltiri amb caplletres d’or i blau, amb les seues cobertes ferrades”. Per ell, Guillem ha de desemborsar 385 sous, una xifra que equival al preu d’un mul –indispensable per a les tasques agrícoles– de les millors condicions. Sens dubte, el seu ascens en el clergat va continuar fins que el 1426 documentem que des de uns anys enrere exerceix el càrrec de vicari de l’esmentada parròquia. Es tracta de la segona autoritat eclesiàstica, únicament sotmesa a les ordres del rector de Gandia i, per descomptat, del bisbe de València. Les seues responsabilitats inclouen fer-se càrrec de la rectoria quan el seu titular està absent, que sol ser la major del temps, revisar els comptes i presidir les reunions del capítol local, així com qualsevol acte religiós. Fet i fet, en la pràctica Guillem Ponç, fill, és el capellà amb més poder de Gandia durant la major part de l’any.

Fa la impressió que el seu anar i vindre pels carrers de la vila és constant, atès que els notaris sempre el troben a mà per a signar com a testimoni de les operacions que enregistren. La seua casa, que heretarà dels pares, deu estar situada a un dels carrers principals que recorren la vila, prop de la plaça Major. La qualitat de la residència esdevé un altre indicador que no som davant una família amb escassos recursos. Entre els veïns del carrer destaquen Joan Pelegrí i Blai Blasi. El primer és un pintor que ha fet diversos treballs per les esglésies de la comarca i a la mateixa vila i, a més, és sogre del batle de Vilallonga, Francesc Monyós, la qual cosa pressuposa certa prestància social i nivell econòmic. El segon, igualment gendre de Pelegrí, és un dels primers mestres sucrers en arribar –en el seu cas, des de Palerm– a l’horta de Gandia, quan aquest cultiu comença a despuntar sobre el paisatge agrari local.

Fet i fet, el prevere Guillem Ponç és un personatge conegut i respectat. Possiblement per això, i perquè ambdues famílies es coneixen de temps enrere, que el cavaller Joan de Cabrera l’escull com a un dels seus marmessors, és a dir, un dels responsables de fer complir les seues testamentàries. A més, el nomena tutor i curador dels seus fills. Una responsabilitat, aquesta, digna de la més absoluta confiança i que no tots estan disposats a acceptar perquè no són poques les ocasions en què les gestions del tutor són qüestionades a través de la justícia pels orfes en arribar a la majoria d’edat. La gestió de Guillem Ponç al capdavant de la marmessoria i de la tutoria, tanmateix, resulta brillant, fora de qualsevol sospita. Bona prova d’això és el fet que anys més tard un altre dels cavallers que resideixen a la vila, Pere de Trullàs, el nomena igualment marmessor seu. Aquestes tasques solen vindre acompanyades, encara que no sempre, de retribucions econòmiques més o menys generoses, Trullàs li deixa en compensació pels seus treballs 100 sous o, el que és el mateix, el consum de forment d’un adult durant any i mig. En realitat, aquests treballs de marmessor o tutor d’orfes són responsabilitats que el jove Guillem ha aprés a casa perquè el pare també ha sigut reclamat en diverses ocasions per la comunitat, a través de la cort del justícia, a fi d’exercir-les en favor d’altres als que la mort els sobrevingué sense temps per redactar les darreres voluntats.

És possible que, a banda de Guillem i Jaume, Narcisa donara a llum altres fills que no arribaren a l'edat adulta
Del segon fill de Narcisa i Guillem Ponç, Jaume, disposem menys informació. En 1401 signa amb Joana, la filla de Domingo Anyegot, llaurador com el seu pare, el contracte de germania pel qual inicien una nova singladura conjunta. La particularitat d’aquest règim matrimonial consisteix en la posada en comú dels béns de cadascun dels cònjuges. Per això, cada una de les parts sol apartat el mateix a la nova unitat familiar. Jaume aporta 2.000 sous que rep directament del seu pare “in dineriis peccuniis numeratis”. El fet de rebre aquesta quantitat de diners en moneda comptant i sonant és un altre reflex de la capacitat econòmica d’aquesta família, entre altres raons, perquè a l’edat mitjana, si bé és cert que tot es mesura en diners, la moneda escasseja. Per això mateix, disposar d’aquesta liquiditat esdevé un signe de distinció.

La candidata escollida –perquè els matrimonis, tant se val si es tracta dels reis com dels burgesos, dels cavallers o dels llauradors, és el resultat d’una selecció i una negociació– prové d’un nivell socioeconòmic similar, atès que rep de la seua mare, Miquela, –el pare aleshores ja és mort– 2.200 sous d’aquesta forma: 200 sous valorats en un tros de terra a l’horta de Gandia, altres 200 sobre un tros de terra de secà al llogaret de Benieto Jussà, altres 200 estimats en una casa a la vila i encara 200 més en robes i joies, una altra forma de condensar la riquesa. Els 1.400 sous que encara resten són satisfets a la jove parella també en diners comptants. Tot plegat, doncs, un patrimoni valorat en 4.200 sous que és més del que moltes famílies de la mateixa vila de Gandia mai arribaran a reunir. Per completar la donació Miquela es compromet a lliurar al patrimoni familiar la resta de drets, béns mobles, immobles i semovents que posseïsca en el moment de la seua mort.

Guillem Ponç i Narcisa, com veurem tot seguit, tampoc han lliurat la totalitat dels seus béns al fill sinó que, com sol succeir en les ocasions que els pares sobreviuen al matrimoni dels fills, es reserven una part de l’explotació familiar per garantir-se el seu propi sosteniment. I és que no són pocs els casos en què per culpa de desavinences o simplement el pur instint de supervivència els fills condemnen els seus progenitors amb l’abandonament i la més crua indigència. La Gandia que viuen, perquè hi ha espais on simplement es viu i altres que es viuen, és una vila en creixement. El seu duc, Alfons el Vell, està decidit a esborrar les petjades que ha deixat la guerra amb Castella de trenta anys enrere. I per a això compta amb l’ajuda indispensable dels prohoms de la comunitat, artesans, mercaders i notaris en la seua major part, però també llauradors benestants com Guillem. La renovació de la vila és ben visible sobretot a l’església.


Campanar de la Col·legiata de Gandia
El que pogués quedar del temple construït al segle XIII és completament ensorrat per a aixecar un nou edifici d’acord amb les noves modes arquitectòniques, el gòtic, i la dignitat senyor d’aleshores que a més de membre de la família reial del Casal de Barcelona, és comte de Dénia, marqués de Villena, condestable a Castella i primer duc de Gandia, la qual converteix en el centre neuràlgic dels seus dominis. Així, doncs, els millors artistes de la Corona d’Aragó s’apleguen a la vila per a pintar, esculpir i tallar diferents escenes amb motius religiosos i formes vegetals sobre l’església. Un pedrapiquer, pic en mà, dibuixa una flor que ha d’anar sobre la cornisa de l’entrada principal. La col·loca al seu lloc, després fa una passa enrere i la contempla satisfet amb el treball ben fet, ignorant completament que en el futur aquesta flor ha de matar a una jove donzella. D’ací la llegenda de la Delicada de Gandia, aquella donzella que muigué pel “simple” impacte d’una floreta.

I així passen els dies i els anys per a la família de Guillem, fins que un dia qualsevol, concretament un divendres dos de maig de 1404, heus ací que trobem la Narcisa “detenguda de gran accident en ma persona per raó d’una caiguda”. Si per una flor diran que les xiques de Gandia són unes delicades, què haurien dit de conèixer la “simple” caiguda de Narcisa. Ben bé que podríem dir que Narcisa va ser la primera Delicada de Gandia. Aquelles paraules, però, també amaguen una gravetat major. On i com va caure no ho sabem, però Narcisa està segurament estesa al llit, paralítica, si no tetraplègica. Paraules massa rebuscades, tècniques si es vol, per a aquelles gents de l’edat mitjana, més hàbils en la descripció plana i senzilla. Narcisa es troba impedida, “estant, emperò, en mon bon seny”. Per això mateix, conscient que el seu final està pròxim, es decideix a dictar el seu testament. Per primera vegada en tots aquests anys emergeix per fer sentir la seua veu a través, això sí, de la mà d’un altre, el notari de confiança de la família. Esteve Corts s’ha apressat a acudir a casa d’en Ponç, a qui coneix bé per la multitud de negocis que li ha escripturat. I és que abans, vull dir abans de la batalla d’Almansa, els valencians ja anaven a casa el notari, fins i tot, molt més que ara.

En nom de Déu eternal, etcètera”, així comença el testament de Narcisa, una clàusula d’inici realment poc utilitzada pels notaris en aquests casos. I és que el document sorprèn per l’absència quasi absoluta de les fórmules habituals en aquest tipus d’actes. Narcisa deu haver tingut temps de madurar les decisions amb calma, però la seua exposició omet qualsevol circumloqui. Abans que res cal escollir els responsables de materialitzar les últimes disposicions. I Narcisa no compta amb ningú de més confiança que el seu marit, que ha sigut company fidel i suport indispensable en el discórrer per aquest món d’angúnies i malfiances. No deuríem de pressuposar cap tipus de sentiment entre les famílies de l’Antic Règim. Les dures condicions de la vida quotidiana deixen poc de marge per l’aflorament d’emocions entre els cònjuges o entre els pares i els fills. Ja ho he dit, el matrimoni és un negoci, la vida, una lluita sorda i constant. Per això mateix, l’elecció de Narcisa resulta més suggestiva encara si cap. Lluny de qualsevol formulisme imposat per la societat, és el reflex d’una complicitat i, per què no, d’una estima forjada al llarg dels anys que transpira a través de la documentació. L’altre dels marmessors és el primogènit, el prevere Guillem. Tant el pare com el fill coneixen bé quins són els procediments que cal seguir arribat el moment definitiu. Narcisa sap a qui confia les seues darreres voluntats i, en tractar-se de parents tan pròxims, els donatius resulten sobrers.

Detalls del àngels de la porta principal de la Col·legiata de Gandia
El primer manament que reben els marmessors fa referència al soterrament: “elig la sepultura del meu cors en la capella de nou construïda en la ecclésia de nostra dona Santa Maria de la dita vila sots invocació de Santa Maria Magdalena per en Guillem Papiol, difunt, i la seua dona, Isabel, muller sua e neboda mia”. Es tracta, sens dubte, d’un acte singular. I és que només les famílies més riques poden permetre’s el luxe de soterrar-se a l’interior de l’església i, a més, a una capella familiar pròpia. Òbviament, la titular de la capella ja deu haver sigut consultada prèviament, però cal també que el bisbat i el rector donen el pertinent vistiplau. Per descomptat, el fill haurà fet algunes gestions com a prevere, però per acabar de convèncer qui calga Narcisa deixa 200 sous per a comprar “en la vila de Gandia o terme de aquella” una renda que produïsca 10 sous anuals en concepte d’interessos per al manteniment d’aquella capella. Cal afegir que, a més de guanyar-se la simpatia de les autoritats eclesiàstiques, Narcisa el que pretén és garantir alguns ingressos al seu primogènit, que viu de cantar misses de difunt i poca cosa més. No veurà ella quant lluny arribarà, anys a venir, el jove Guillem.

Ací acaben les disposicions que han de procurar-li el descans etern. Toca ara afrontar qüestions més prosaiques i sovint més delicades que han de veure amb aquest món. Al haver estat casada en règim de germania, li corresponen la meitat dels béns que ara –en el moment de dissolució forçada d’aquesta societat– el matrimoni posseeix. Abans, però, de procedir a la partició dels béns, Narcisa ordena que els 2.000 sous que se li han de donar al seu fill Jaume pel seu matrimoni “sien stats pagats dels béns comuns d’ell [el marit] i de mi, de nostra germania. E que en açò al dit marit meu no puixa ésser feta qüestió”. La confiança en Guillem és absoluta. Per això mateix, per l’estima que li confessa, “leix al dit marit meu de tota la vida sua tant solament e aquell dit marit meu, hereu e usufructuari faç e ordene”.

Mentre visca Guillem podrà administrar i servir-se dels béns que correspondrien a la dona i això amb independència que es case de nou que, com Narcisa deu sospitar, és el més probable. Ben mirat, és el que espera la societat que faça Guillem, més encara si els fills ja no són uns xiquets. I és que si ja resulta estrany trobar una dona sola, més difícil encara documentar un vidu. Els sentimentalismes són una creació burgesa del segle XIX, ja ho he avançat. A l’edat mitjana, en canvi, impera cert grau de pragmatisme, més intens encara entre els sectors populars. Així, doncs, per afrontar la vellesa, sempre difícil i amarga, millor trobar un nou company, companya en aquest cas, que no afrontar-la en solitud perquè poca cosa o no res es pot esperar dels fills. El nomenament de Narcisa en favor del seu marit és en qualitat només d’usufructuari dels béns que a ella li corresponen. Això no vol dir que Guillem no pot disposar lliurement d’ells en cap moment, tampoc quan redacte el seu propi testament. I això perquè “al dit Jaume Ponç, fill meu, hereu meu propri e universal, aprés òbit del dit marit meu, faç e instituhesc per dret de institució a fer d’aquells béns totes les seues volentats”. Aquestes són les darreres disposicions que deixà per escrit Narcisa.

Podem aventurar, a més, el lloc on reposa el cos de Narcisa, a l’interior de la Seu o, com es coneixia a l’edat mitjana l’església de Santa Maria de Gandia. Els treballs arqueològics i de documentació que en els darrers anys s’han realitzat a l’esmentat temple cristià permeten concloure que les restes de Narcisa s’hi troben en les capelles que hui corresponen a dues advocacions diferents de la Mare de Déu, la dels Dolors i la de les Ànimes. No sospitava Narcisa que, temps a venir, els turistes es farien fotos sobre la seua tomba, ni que historiadors glossarien les seues batalles quotidianes i menys encara que lectors s’entretindrien en escoltar-les. Com diu la cançó, “són les coses bones de passar a l’eternitat”.
En la capella de l'esquerra, en l'interior de la Col·legiata de Gandia, és on probablement descansa Narcisa
Aquest text va ser originalment publicat en el número #05 de la revista Lletraferit.