Del verd al blau. Al voltant de la ceràmica valenciana baixmedieval

Recentment, ha estat publicat el llibre d'Alberto García Porras, un jove investigador de la Universitat de Granada, titulat La cerámica en azul y dorado valenciana del s. XIV e inicios del s. XV. A l'espera de poder fer-me amb ell i escriure una ressenya mínimament decent, m'agradaria destacar en aquest punt les recents aportacions, tant d'aquest autor com d'uns altres, que s'han dut a terme al voltant de la producció ceràmica a Paterna, Manises i altres localitats valencianes durant els segles baixmedievals, bàsicament a partir de les fonts arqueològiques del nostre país i també realitzant una història comparada sobre altres troballes de jaciments europeus.

En primer lloc, en els darrers anys s'ha tractat de precisar molt més els conceptes. Per al conjunt de l'arqueologia especialitzada, sobretot en els repertoris internacionals, encara es ve catalogant tot aquest conjunt, i aquella procedent d'al-Àndalus o del regne nassarí de Granada, com a ceràmica «hipano-morisca», tal i com es va anomenar des de finals del segle XIX i començaments del Nou-cents. I és un terme realment desafortunat, perquè no indica les diferències formals entre tots aquests tipus d'objectes, ni tan sols diferències geogràfiques, cronològiques, en suma, de les societats que els van crear. M'estalvie argumentar allò de morisc per raons òbvies.

Més enllà de les propostes que s'han realitzat, algunes més reeixides que unes altres tot siga dit, faig només una mera observació, bo i admetent la meua precària competència en aquests afers (i em referisc ací també a la condició dels peons en les excavacions «de gestió»). Per al cas que ara ens ocupa, la producció d'utensilis de ceràmica durant els segles XIII-XVI al regne de València, bastaria simplement amb la denominació de ceràmica valenciana baixmedieval, perquè es refereix al marc en què treballaven els productors en aquesta etapa, una realitat ben diversa a un temps, però amb certs elements comuns, com mirarem d'assenyalar. Al mateix temps, engloba les diferents etapes cronològiques, en què s'inclouen diversos estils, més enllà d'un estret «gòtic». I valenciana, perquè bona part d'aquells que les elaboraven eren mudèjars, que eren també valencians, bo i que generalment amb unes condicions diferenciades i desiguals. La qüestió no pot quedar dissolta sense més en una «ceràmica espanyola» que difícilment atén a l'enorme disparitat de circumstàncies que es donaren en la península.

Un dels aspectes més rellevants és que s'ha proposat una classificació tipològica molt més acurada i, gràcies a les darreres excavacions, molt més precisa quant a la seua periodificació. Això no obstant, s'han produït diverses reflexions que, a més a més, superen l'àmbit estricte en què abans eren emmarcades. El que vull dir és que, a més d'oferir un llistat exhaustiu dels trets formals, estilístics, de materials i un llarg etcètera -una tasca que resulta del tot imprescindible, és cert, però no deixa de formar part de l'aparell tècnic-, aquests autors han tractat d'interrogar-se pel complex procés pel qual els trocets dels catxarros han arribat al lloc que han aparegut en una excavació.

De fet, mercé a això, s'han subratllat aspectes als quals amb dificultats abastaria solament el document escrit, que, val a dir, per a aquest tema és ben insuficient. Deficient, perquè molts dels seus llocs de producció en gran mesura eren de petites senyories, i la documentació que les quals van generar a penes ens ha arribat, diluïda dins el procés de dispersió dels llinatges. Deficitària, perquè la producció, la distribució i el consum local i comarcal se'ns esmuny en la documentació notarial, que és la que podria testimoniar millor el cercle econòmic. En efecte, en els inventaris post mortem anotats davant notari, els recipients d'ús diari -i n'eren, d'abundants- a penes mereixen cap atenció a l'hora de descriure'ls: una jarra xica, una jarra mitjancera, una jarra gran... Si més no, cal contrastar-ho amb l'enorme diversitat que trobem en les excavacions. I també és molt lacònica quant els carregaments de naus que partien des de València, lluny del volum de la llana que marxava o el gra que arribava.

El jaciment de l'Almoina a València, hui Centre Arqueològic

Sobre les troballes de l'Almoina, del palau de Benicarló a València o en les excavacions a Pego, J. Martí («Una manufactura a la búsqueda de paternidad ...», Atti XXXI Convegno Internazionale della ceramica, Florència, 1999, p. 195-206) ha apuntat un aspecte de primer ordre: els utensilis de la segona meitat del segle XIII tenien poc a vore amb els anteriorment conservats. Es tractava d'unes peces més pobres tècnicament i des d'un punt de vista formal, amb un estil en molts casos híbrid, i que començava a experimentar amb uns altres recursos. En unes altres paraules: si una part població musulmana que va romandre en alguns llocs de l'Horta era ben bé la mateixa, i també en uns altres centres productors després de la conquesta, i continuà amb una de les seues tasques en els forns de terrisseria, la colonització feudal va desarticular la indústria de la ceràmica andalusina anterior, en desestructurar els seus elements productius, de distribució, etc. (que en bona masura desconeixem).

Açò trenca amb la tradicional perspectiva d'una evolució sense solució de continuïtat. Però, no només. Per a aquest autor, la típica ceràmica verd-manganés, dita «ceràmica de Paterna», no apareix fins a les darreries d'aquella centúria. I no fou un producte autòcton sense més. Les característiques d'aquesta producció se'ns mostren plenament desenvolupades des d'un bell començament -tècniques d'esmaltat, a tall d'exemple-. En relació amb unes altres produccions de ceràmica esmaltada en blanc de la meitat septentrional de la Mediterrània occidental, d'acord amb la cronologia que han proposat els arqueòlegs en els últims anys, aquestes arranquen des del centre i nord de la península Itàlica -un tipus dit allà maiòlica arcaica- ja en el segle XII, sorgeix posteriorment a la Provença i el Llenguadoc, i es troba a meitat del Dos-cents a Catalunya. És a dir, com va ocórrer en altres indústries, singularment la drapera a partir de les mencions tècniques de les ordenances, la difusió de les tècniques en aquesta regió va anar seguint un moviment d'est a oest (remetem al treball de M. Cardon).

Una difusió, com adverteix Martí, que no seguí un procés linial, sinó que hi ha influències mútues i diverses, a més de l'aportació pròpia. Els nous gustos dels consumidors, un pèl més distingits i també amb millor capacitat adquisitiva segurament que en dècades passades per algunes capes socials, i les adopcions tècniques en tot aquest fenomen van possibilitar que, en la nova societat implantada a València, es donaren unes condicions favorables per al reviscolament d'un altre tipus d'indústria ceràmica.

I és que per un costat, hi havia la transmissió tècnica dins les famílies mudèjars, amb unes qualitats més desenvolupades que no en l'alfareria cristiana, les quals s'havien hagut d'adaptar a un nou mercat -recipients per al vi, olles...-. Per un altre, la voluntat dels senyors feudals de traure partit de les possibilitats que s'albiraven, al caliu de les dures condicions que s'imposaren a les aljames que hi subsistiren.

Ceràmica esmaltada verd-manganés, dita de Paterna

Si bé l'anàlisi de la documentació fins fa no massa dècades s'havia limitat a l'estudi de les ordenances tècniques, en el millor dels casos, o simplement a testimoniar la presència d'aquesta ceràmica, en els darrers anys s'ha intentat estudiar l'organització de la producció, sense la qual difícilment aquesta s'entendria, això és, de les relacions socials existents. He de dir que els treballs en aquest sentit, però, són encara escassos. F. J. Cervantes (dins el VI Simposio Internacional de Mudejarismo, 1996) s'ha aproximat al fenomen mitjançant la documentació del segle XV de la casa dels Luna. Sembla que, en general, tant a l'Horta, el Camp de Túria o l'Alt Palància, el que predominà fou una munió de petits productors, com ocorregué en altres manufactures, en aquest cas en mans de musulmans preferentment, tot i que no sols, i en què es conjugaven pressumiblement aquestes tasques amb feines agrícoles.

Els interrogants són encara múltiples: ¿hi hagué també ací una progressiva assumpció del model de família conjugal per part de la població indígena o, pel contrari, es tracta d'una ficció emanada per les fonts feudals que les prioritzaren i prenien el model de les famílies cristianes? Tot fa pensar que hi ha de les dues coses, però només una anàlisi prosopogràfica -difícil,complexa i no sempre satisfactòria-, de petites biografies dels musulmans a partir de la documentació disponible, podria aprofundir una mica en la qüestió, juntament amb la interpretació que puguen donar els hàbitats coetanis. El problema és un nuc gordià, i la seua resolució permetria entendre millor aquesta qüestió de l'organització productiva a partir de les condicions en què estaven sotmeses les mateixes famílies.

Per fer-nos una idea del volum d'aquesta indústria només a Paterna a primeries del segle XV, si atenem que es pagava una novena part del producte, es dóna un munt total de 100.000 s. (més que les rendes de tota la senyoria, que englobava Sogorb o Benaguasil). Tanmateix, mercé a la condició de monopolis, els principals mitjans de transformació, com eren els forns de cocció, restaven concentrats. Novament, els paral·lelismes amb altres exemples del sector secundari són manifestos. Aquesta circumstància permetia una millor exacció de la renda, però també l'adopció d'unes determinades característiques i l'acompliment de les disposicions tècniques. Al llarg d'aquests segles, a Paterna o Manises, bona part d'aquestes rendes provinents de la producció, però també l'explotació d'aquests forns, foren arrendades a sovint a mercaders de la ciutat de València, mentre en els casos de la terrisseria d'abast local o comarcal sobreeixiren determinants musulmans més acabalats que es feren amb aquests mecanismes. En resumits comptes, si bé no s'intervindria directament sobre la producció, tant els senyors feudals com aquests burgesos, la determinarien en bona mesura.

Aquesta organització, atesa la seua localització i les condicions ben avantatjoses per a aquells que disposaven del producte final (els paral·lelismes d'aquestes situacions es poden eixamplar amb la morera o el sucre, sense eixir de les famílies mudèjars), va ser clau per explicar els canvis que s'aniran donant per adaptar-se al consum.

Exemple de ceràmica blava i daurada, Museu de la Ceràmica de Manises

Retornem a l'autor del llibre de què parlàvem al començament. A mitjan segle XIV, la ceràmica valenciana predominant en l'exportació acabà sent la blava i daurada i, com ha assenyalat García Porras en diversos articles (singularment «Ceramiche invetriate e smaltate provenienti dalla Penisola Iberica in un borgo medievale del Ponente ligure...», Archeologia Medievale, XXX, 2003) a partir de les troballes en diversos jaciments italians, fins i tot arribà a desplaçar completament l'andalusina. Així doncs, la connexió cada vegada més intensa del País Valencià amb els mercats internacionals de l'Occident des de mitjan del Tres-cents, en aquest cas en les xarxes de la riba nord a l'oest de la Mediterrània, va propiciar que, juntament amb les altres mercaderies eixides o portades en les escales mercantils, aquesta producció anara guanyant pes. I, de retruc, que aquesta indústria continuara reproduint-se.