Els enigmes de Joan Roís de Corella (1435-1497)

Antoni López Quiles

Professor associat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València

Dibuix figurat del rostre de Joan Roís de Corella sobre un manuscrit del segle XV amb una de les seues obres

Sinuós, brillant, controvertit, críptic, elegant, pastós, enigmàtic, podrit de cultura, chef de file dels escriptors de l’època, oblidat, subtil, profund, prestigiós, perseguit, sublim... i desconegut Corella!  L’intent de conéixer una personaltitat tan polifacètica com rutilant és urgent: autor que acumula tants mèrits literaris i socials; traductor que transforma en valencianes peces d’importància per a la literatura universal; promotor cultural. Però vista la realitat, s’imposa la pregunta: ¿Qui és Corella?  Pobret. No ha tingut fortuna ni en el nom, tan depenent de les melodies gràfico-lingüístiques de cada usuari (Roiç, Roiz, Roís i, sí, Roig!). No és casual que el repàs a la història li negara consignació i, per tant, estudi. Algus carregaren sobre la seua elaboradíssima prosa la responsabilitat de les tenebres decadentistes i després Fuster li valorà estètiques formals mentres que el privà de continguts: «En tota l’obra de Corella no hi ha en joc ni una sola idea». Pobre Corella! Deixeu-me repetir la pregunta: ¿qui és Corella? Ens l’haurem de formular sovint perquè la ignorància és flagrant. Per la meua banda, responc amb una ràpida aproximació a un creador tan brillant que, si ara agrada, coetàniament tenia autoritat, atés que exercí influència en autors del moment, com Martorell, el qual diuen que li espigolà un bon tros del Tirant, i també que distints escriptors reciclaren material del Mestre, però convé no exagerar: autoritat, sí, i molta; però no tota. Influent Corella! 

La pregunta reclama resposta peremptòria. Per exemple, el veïnat valencià no és procliu a llegir el Tirant lo Blanch, encara que sàpia qui és Joanot Martorell o tinga nocions de l’autor de la millor novel·la valenciana, la més universal, la menys cavalleresca, la més traduïda. No és presumible que eixe mateix veïnat haja experimentat plaers estètics llegint poemes d’Ausiàs March, per bé que el considera excel·lent: ¿qui sap que la cassola al forn pot bullir literàriament com a sintagma aplicable a la procel·losa mar, tret de pocs professors d’institut? Alguns coneixen el nom de l’Abadessa de la Trinitat, i encara, saben que sor Isabel era filla de l’esvarós marqués de Villena, però llegir-se l’obra que ha editat Vicent Josep Escartí pareix idea plausible? no; segurament el llenguatge és complicat, però la introducció de l’editor i la paciència ajuden. La meua aportació ací no és més que un elenc de pistes que tenen voluntat d’invitació a degustar una obra tan singular com la corellana i, de pas, la de March, Villena, Martorell, etc., perquè són d’or. Les obres que fan d’or tota una centúria, tota una cultura.
 

1.- CORELLA, LITERAT

 

Vos presente un poeta refinat, que domina el ritme; l’escriptor a qui les paraules responen amb eficàcia lírica, tensió continguda, emotivitat modulada, explosió sensorial. Llegiu «l’Oració» per a trobar un capolavoro convertit en Pietà magestuosa, solemne, commovedora («ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre / jau tot estés en vostres castes faldes»). Poesia recoberta de marbre, sí («tres coses són que, ab fredor de marbre, / lo nostre cor fan molt pus dur que pedra»), però que corprén; convindria assaborir-la al mateix temps que contemplem la de Buonarotti; es complementen. Podeu degustar els improperis contra Caldesa, receptora de les ires més vehements de l’entristit i esperançat seguidor de l’amor excels («qui en dies poc alegres / sempre vixqué, per amar ab espera»). Poeta que mor per amor («si muir per vos, llavors creureu / l’amor que us port»). Poeta cantor («si en lo mal temps la serena bé canta, / jo dec cantar») que descobrirem en la Balada de la garsa i l’esmerla, capaç per a la moció dels sentiments. Ho lamente, Riba, però Corella és místic, encara que no dels d’estirp castellana. Des del vibrant patetisme farcit de plants dolorosos («Hon és Homero? Hon és Virgili? Qui en metres? Hon és Demòstenes? Hon és Tuli? Qui en prosa? Hon són los tràgichs grecs e llatins poetes, que tanta dolor escriure pugen? Hon són tots los que tristícia, dolor e misèria sostenen?» ...Ubi sunt?), i per damunt de l’esforç de comprensió que fa la professora Badia, Corella escriu amb tanta passió que no li podem imputar el patiment del «fred desmai de l’home del Renaixement», a quin sant! 

Encara no sé si dedicar un epígraf específic a la narrativa, facturada des del bon gust i criteris pareguts als del vers. De fet, no solament les seues narratives tenen un cert ritme, reconegut per estudiosos de la talla de Riquer o Ferrando, sinó que transpiren aquell estil que hui denominem «prosa poètica» o, com ell diu, «rims i proses». Per a aconseguir-ho, l’exquisit compositor farà tal amalgama d’estils que ràpidament reclamaran l’atenció d’un lector format i així, el posimetrum (poemes dins la prosa) ajudarà a barrejar estils per a aconseguir productes fascinadors. Sona bé, Corella! És senyor de les muses, artista integral: li trobarem pintura, escultura, teatre, música, dansa, poesia... no solament com a elements al·ludits en el relat, sinó integrants del text. La seua llengua és art tan pur que promourà debat per a etiquetar-la tal com ocorre amb la denominació «valenciana prosa», sintagma que estimula l’enginy de l’investigador que aspirarà a aclarir si té relació amb referències territorials o vol ser suggeridora dels criteris desconcertants que té la redacció corellana: que si profusió d’hipèrbatons, que si còpia de cultismes, que si verbo in fondo, que si treball espés farcit d’hendíadis, que si prosa poètica, que si sintaxi retorçuda, que si complicacions paratàctiques, que si teranyina de paraules.... mareja. Autèntic artista que fa belles les arts, bella la redacció.

2.- CORELLA, TRADUCTOR I REDACTOR

L’originalitat de Corella no es troba en els temes, presos dels clàssics (Ovidi, toujous recommencé), dels grans renaixentistes (la tan recurrent Fiametta, de Bocaccio) o d’arguments religiosos, bé siguen fixats, com el Psalteri, o de més o menys lliure composició, des de la Vida de la Gloriosa Santa Magdalena fins a Lo Cartoixà. Ara bé: estem davant del traductor inconformista, del geni insatisfet. Les seues obres mitològiques, les de contingut amorós o les religioses deriven, en bona part, de plantilla, però ell no estarà content amb la mera reproducció anostrada de l’original i es dedicarà a glossar, amplificar o retoricar els materials fins a aconseguir un treball personal, seu, al servici dels seus objectius –de les idees que Fuster li nega, generalment de caràcter moral, social o espiritual– una recreació original. Les versions que fa introduiran múltiples aportacions de Mestre Corella, amb les quals, sense desfigurar massa la font, generarà en una recreació posada al dia per a re-contar relats ben coneguts com si de peces originals es tractara, però en el sentit de «singulars». Tanta creativitat li provocarà un esvaró amb la Inquisició, perquè una cosa és afegir pensaments a texts més o menys piadosos i una altra ben diferent és que gose incorporar modificacions en les pregàries de la Bíblia. I en temps de vehemència inquisitorial. Atrevit; molt atrevit, Corella. En efecte, pitjor encara que si volguera millorar partitures de Mozart, el senyor Corella agafa el Psalteri –el llibre de pregàries dels jueus– i es dedica a glossar-lo amb ganes, de manera que estimulà tots els mecanismes d’actuació del Sant Ofici. Producte de la passió estètica, del designi de comunicabilitat i del compromís que visqué, la versió corellana millora propostes que havien fet les anteriors, en alguna de les quals arribà a participar; guanya, cert, la comprensió sobre versions servilment llatinitzants i aporta –ai!– idees pròpies a un text fixat, inalterable. Però la Inquisició no volia experiments literaris ni alteracions de l’original sagrat, i li’l cremà, pareix que també amb ganes. Desventurat Corella! 

La bondat literària del Mestre no reposa tant en la novetat del tema com en la dispositio dels materials i l’ornamentació final, dins de la qual integrarem també l’ús de totes les figures retòriques que pot: les abundants glosses, les simptomàtiques amplificacions i els treballs de retoricar el text. Sense oblidar un detall important, com és la pluralitat de lectures que proporciona. En primer lloc, les afeccions medievalitzants el portaran a escriure amb els mateixos criteris que usava el lector medieval per a interpretar la redacció, o siga, amb la pràctica dels quatre sentits («senys», en dirà ell) d’interpretació dels texts, en especial dels bíblics. No ho perdem de vista, perquè en els treballs que ens presenta podrem llegir les coses que diu i, si esmolem la lectura, també coneixerem les que vol dir, és a dir, a banda del literal, els senys al·legòric, tropològic (moral) o anagògic (espiritual), segons recull de la tradició medieval; anotem, per exemple, la dantesca que ell aplica a les composicions que fa. En realitat, no es pot entendre del tot l’obra del nostre literat sense un bon coneixement dels referents simbòlics amb què treballa; en ell, el món dels símbols és tan riquíssim com inexplorat, raó per la qual estic col·laborant amb un col·lega  a fi d’intentar una explicació d’eixa qüestió tan important per a comprendre les profunditats de l’autor, un estudi sistemàtic de les qüestions simbològiques en Corella que, més allà del seny literal, ens ajude a descodificar els altres sentits. Intrigant Corella! 

Saludeu, encara, el selecte escriptor medieval, retardatari. O, també, l’alambinat escriptor del Renaixement, avançat. O, si voleu, l’amalgamador de tradició i modernitat, d’història i de present, d’herència rebuda i creació convertida en llegat o, com diu Francisco Rico, sap «reconciliar hàbilment les nostàlgies de l’Edat Mitjana i els suggeriments de l’Humanisme». ¿Qui diu que siga millor perquè l’adscrivim a un temps històric posterior? Inclassificable, amb voluntat de selecció sempre present. Ho acreditarà en tot, i ho exemplifique en el llenguatge, perquè el Mestre mira amb fidelitat la llengua dels clàssics al mateix temps que dignifica l’expressió popular, la del seu temps, i si el llatí ha perdut força comunicativa, es posa a dignificar el vulgar, convertit en stil dolç que tant li agrada. Alguna cosa del dolce stil nuovo li podrem descobrir. Mutatis mutandis, clar. Al costat de l’addició d’ambigüitats calculades, de pluralitat de sentits o d’equiparació de registres, el seu depòsit de recursos literaris li oferirà la possibilitat de jugar tant amb paraules com amb frases, d’intercalar combinacions, sobretot d’epítets nascuts de la companyonia de diversos adjectius, o de la convivència d’adjectius i adverbis, o de la promiscuïtat de tots amb tots, amb un resultat de laberint que al principi costa de recórrer, tan ple de minotaures, però que, al final, genera cordial adhesió. Mireu com sona la frase «La iniqua, trista, mísera enveja que, entristits ulls mirant, les prosperitats sempre deplora, ab lo verí de les sues mortals sagetes havia nafrat los ànimos e pensses dels fills del gran patriarcha Jacob». Per no parlar la sintaxi, que li és tan obedient com flexible; Corella, transgressor nat, fabrica amb facilitat els hipèrbatons que poblaran la redacció: «cercant dels bestiars les fèrtils pastures».

3.- ESTUDIAR I ENSENYAR: L’AULA I LA TRONA

En la lectura de la seua obra visitarem un teòleg dens, tal com li reconeixerà el canonge i poeta amic  Bernat Fenollar: «puix tant en vós la teulogia pausa», però que, literat, no ha construït un corpus teològic tancat, encara que vinga impregnat de sant Agustí o l’Aquinat. Des dels inicis com a escriptor, propulsors de reglamentació de conducta, fins als finals que exhibiran exquisida elevació espiritual, Corella fonamenta el text en la teologia, en especial l’estudi de la «Sagrada Pàgina», però –sempre rebel– sense sotmetre’s a les exigències de la superior de les ciències. Amb els seus escrits ens aproximem al filòsof que no acaba tampoc un tractat redó de filosofia, si bé treballa pensaments de factura aristotèlica («lo nostre antich criat Aristòtil»), platònica o tomista; ell vol paraules útils per a la vida i, en conseqüència, no solament fa recolzar en la filosofia les idees que vol divulgar, sinó que reclama coherència de vida, també per a l’escriptor. Corella no podrà ser inclòs en catàlegs academicistes inter philosophos atque theologos, encara que el Mestre en Sacra Teologia, que no es dedica «professionalment» a cap d’eixes disciplines, sap usar-les molt bé en benefici del seu discurs, siga literari, docent o retòric. Savi Corella!
 

Escoltarem també el predicador de fama. El domini de la paraula convertit en sermó, imaginem que potent; en ocasions vibrant: «Quan vós sermonau / alegra’s lo temple; / d’oïr-vos en trona, / lo poble és content», l’elogia Fenollar, si només tenim en compte l’estic positiu del vers de doble sentit; no debades diuen que era un «divo» de la trona. Podem assistir a una predicació de Corella com si estiguérem en una lectura comunitària dels seus relats. El predicador es complau d’abandonar la redacció de homilies («del sermó girar la ploma») per projectar-nos una injecció de doloroses gestes mitològiques o descriure’ns alambinades sepultures; el gran, immens Corella. Patètic, amb rius de llàgrimes literaris i literals, mestre en el recurs al patetisme. Capaç, per tant, de complir els requisits que exigia sant Agustí per a l’oratòria sacra: «docere, delectare et flectere», amb ell tots aprenen, s’ho passen bé i es commouen. Algú insinua que una de les seues peces més conegudes, la Tragèdia de Caldesa, és un sermó. Jo no sé si tant, per allò del thema i de la divisio thematis, les fonts..., però no se’n distancia: la fama de grand réthoriqueur li traspassa els segles. I també docent. Podeu assistir a les seues classes perquè el Consell del cap i casal el contractà per a ensenyar teologia. És l’home de la comunicació, de la transmissió dels coneixements que ha acumulat; és aquell que en trona o en aula se sent impulsat a contar i compartir les matèries que ha aprés. I, de pas, dinamització cultural, perquè convencé el Consell de la Ciutat perquè editara el Regiment de la cosa pública, de frare Eiximenis. Difusió, divulgació, instrucció pública en homilies, lliçons: recorregué a totes les possibilitats comunicatives. 
 

4.- COMPROMÍS CÍVIC

 

Representació de la batalla de Bosworth, coetània de Joan Roís de Corella, qui va ser un ferm antibel·licista

Mestre Corella construirà apassionants reflexions sobre la dona i, de la mà del d’Aquino, confirmarà que és superior a l’home. El paper que atorga a les dones en el conjunt de la seua obra ho assegura, i ho rebla el que li concedirà a la Mare de Déu, amb propostes descomunals, a hores d’ara inimaginables, de la mateixa manera que no foren massa prudents en temps de vitalitat inquisitorial. Quan té èxit l’expansió otomana i Europa clama resposta, l’escriptor, membre de l’estament militar, manifesta aversió a la guerra, i es declara decidit impulsor de la pau, antibel·licista convençut. Ho argumenta horroritzat pel dany que causen les armes, mentre que, en sentit contrari, es proclama rutilant cantor de la vida, regira pels racons del coneixement per a trobar els millors excerpta filosòfics que la societat culta ha acumulat per a condemnar qualsevol enfrontament bèl·lic, conflictes contraris a tota raó humana, i ens els transmet, perquè ens vol gent de pau. Una última ullada al compromís social que viu, en especial quan s’orienta als més necessitats i, convé subratllar-ho, també als perseguits pel Sant Ofici, m’ajudarà a concloure. Corella manté amistat amb tots els conversos del moment, aquells que experimenten persecució per part dels tribunals del Sant Ofici; ell és amic dels que teològicament podem definir com als justs injustament perseguits, i sempre els oferirà una paraula d’esperança. Benaventurat Corella.
 

5.- LLEGIR-LO HUI

Si recupere alguns dels adjectius amb què l’he definit –sinuós, críptic, pastós, enigmàtic, oblidat, profund, perseguit– calcule que introduiré alguna barrera en la invitació a llegir-lo. I és que no resulta fàcil, hui, llegir una obra tan literàriament alambinada i, pel que fa als significats, tan densament carregada de referents que han perdut vigència. De la mateixa manera que no tots coneixen el significat de dos mitres en terra en les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, la descodificació dels rims i proses corellans planteja alguna dificultat que supera l’esforç per integrar la sinuositat de la seua sintaxi. Però també és difícil el món simbòlic de Dant i ningú li nega qualitat ni lectura. El lector de Corella podrà entropessar amb alguna dificultat inicial, però acaba captivat pel senyor de les paraules; es rendirà fascinat pel mestre del símbol, sorprés per l’estructura sòlida de les peces, corprés per l’elegància de la composició. El gran depòsit de la cultura medieval, però obert a la modernitat, reclama el treball de comprensió que ell va fer en la redacció. Li descobrirem una gran estètica en la composició acompanyada de propostes belles i reflexions encara plenes de valor al servici del gaudi i de la creació d’un món millor; i, al final, sabrem que encara no li hem descobert els grans enigmes que amaga.

Nota del Grup Harca: Aquest text, publicat originalment en la revista Lletraferit, és obra d’un autor convidat, a qui agraïm la seua col·laboració. Amb posterioritat a la seua redacció fou coautor de la següent obra sobre el mateix Joan Roís de Corella: Antoni López Quiles & Abel Puig Gisbert, Ensenyar, commoure i adelitar. Notes de propedèutica per a una relectura de Corella, Perifèric edicions, Catarroja, 2014.

Dona i sexualitat a la Barcelona baixmedieval segons els registres eclesiàstics

Lucía Conte

Professora associada del Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra

“De la dona va venir el primer pecat i tots hem de morir per culpa d’ella”. Amb aquesta sentència contundent del Llibre del Siràcida, que la Cristiandat llatina medieval va considerar un compendi de saviesa pràctica, es resumeix una concepció de la dona com a causa del pecat que, molts segles després, hauria d’adoptar i redibuixar l’església catòlica. Gairebé deu anys de recerca i d’anàlisi de visites pastorals i processos episcopals de l’Arxiu Diocesà de Barcelona semblen confirmar el que he volgut demostrar amb la meva tesi doctoral: que l’Església va esmerçar grans esforços per controlar la moral sexual dels seus feligresos i dels seus ministres, en particular als segles XIV i XV. I que, en fer-ho, l’església catòlica, que bevia de les fonts d’alguns pares de l’Església, profundament preocupats per les conductes sexuals (així com de la tradició legal romana i mosaica) va anar perfilant, a poc a poc, una actitud poc tolerant amb el comportament sexual dels catòlics. Aquesta actitud va tendir a identificar la dona amb la causa de la concupiscència. Val la pena recordar que el relat del pecat original al Gènesi recull –sempre sota la interpretació de l’Església– la idea de la dona pecadora i origen del pecat, que porta el gènere humà a la perdició. Aquest relat, interpretat des d’un angle estret, devia ser inquietant i podia exercir una profunda influència entre els seus ministres i feligresos, ja que semblava indicar que, en crear la dona, Déu havia creat un company perillós per a l’home, una parella dotada d’un poder que podia arribar a dominar-lo i fins i tot allunyar-lo de la salvació. 

Això no vol dir, però, que la societat medieval fos misògina en el seu conjunt, ni tampoc que tota fos intolerant amb les conductes íntimes dels seus membres, fossin clergues o laics. De fet, la recerca que he dut a terme parteix de l’anàlisi d’unes fonts que documenten tot el que a ulls d’una part de la jerarquia eclesiàstica no funciona: les visites pastorals i els processos episcopals, els més antics que es conserven a Europa. Els bisbes visitaven regularment la seva diòcesi i recollien als registres de visita pastoral les denúncies que els testimonis presentaven sobre les conductes íntimes dels seus veïns. De vegades, aquestes denúncies –per greus o reiterades– acabaven desembocant en un procés judicial. Es tracta, doncs, d’unes fonts en negatiu que documenten allò que es desviava de la norma i, per tant, cal mirar-les amb certa prevenció. No convé, doncs, caure en el risc de generalitzar i considerar que tot el que hi trobem era la forma de vida normal del comú de la gent i de tot el clergat. Tanmateix, sembla innegable que aquestes fonts ens diuen que una gran part de la població era certament permissiva amb la moral sexual dels seus veïns i amb les seves pròpies conductes i recullen innombrables casos d’adulteri, concubinat sacerdotal, promiscuïtat, danses i balls dits “deshonestos”, pràctiques contraceptives, pràctiques homoeròtiques, incestos, etc. Altres fonts de l’època, com els fabliaux, les cançons populars, els contes, etc., semblen reforçar la idea que la societat medieval era més tolerant en matèria sexual del que la doctrina de l’Església sembla indicar. 

En tot cas, hi hauria, penso, un divorci clar entre la realitat i la pràctica de la vida quotidiana de clergues i feligresos de la diòcesi barcelonina i la teoria que la jerarquia de l’Església pretenia imposar. És difícil no deixar-se endur per la temptació d’identificar el conjunt de la societat medieval amb allò que visites i processos ens expliquen d’ella. Els registres ens mostren la resposta dels parroquians o dels clergues, els donen veu, i així ens permeten intuir quines raons podien portar a algunes persones a esbombar els pecats dels seus veïns, mentre que d’altres discretament els amaguen. També permeten aventurar les relacions d’amistat o d’animadversió entre uns i altres en constatar com canvien les seves denúncies sobre determinades persones a mesura que passava el temps. Els escrivans del Bisbat de Barcelona ens regalen deposicions en estil directe, on la radiografia de les relacions veïnals a la parròquia és vívida i permet imaginar els sentiments d’alguns clergues envers els seus fills, d’alguns marits envers les esposes adúlteres, d’algunes dones envers les amants dels seus enamorats..., interpretant el que semblava amagat rere les simples paraules. Podem conèixer filiacions, oficis i altres circumstàncies personals que s’anoten sistemàticament, donant a les notícies una dimensió plenament humana. Però, com és aquest model que l’Església vol imposar? En el seu centre hi havia una moral sexual que trencava amb antigues tradicions (per això va topar amb dures resistències), i que, bé o malament, es va imposar, i va donar forma a la societat occidental gairebé fins als nostres dies. Vejam què ens diuen les fonts, doncs, del comportament sexual de clergues i laics a la Diòcesi de Barcelona i com es va perfilant una imatge negativa de la dona que és sexualment activa fora dels paràmetres marcats per la doctrina de la reforma catòlica.

 

Les conductes sexuals dels clergues medievals 

El model de comportament que l’Església volia generalitzar pretenia allunyar els fidels de les temptacions de la carn i exigia un plus d’exemplaritat per part dels clergues: el celibat, perquè així ho havia entès una part de la jerarquia eclesiàstica i de la seva tradició doctrinària. Les conductes morals del clergat que testimonien les fonts comprenen molts registres: monges de vida alegre, clergues alcavots, violents, que participen en complots d’assassinats o que són amics de la festa, el ball i les cançons lleugeres. Homes i dones d’Església no deixaven de ser, primer que res, persones, amb les mateixes inquietuds, debilitats i ganes de divertir-se que els seus feligresos. Però el que predominava eren els clergues que avui diríem que volien fer una vida normal de parella, amb una dona estable i fills, i que no podien, i segurament no volien, acceptar el celibat forçós. La tradició de l’Església, la més antiga, preveia amb tolerància el concubinat clerical. Ara bé, l’ofensiva eclesiàstica que maldava per imposar el celibat com una condició necessària i volguda per Déu anava guanyant posicions. Com que el missatge penetrava a poc a poc en la ment i la jerarquia inspirava temor (amb multes i altres càstigs), els concubinaris se n’amagaven, tenien sentiments de culpa i els seus companys de ministeri, o els seus feligresos, cedien a la pressió dels visitadors i els denunciaven.

Hi havia una profunda divisió d’opinions sobre la qüestió del celibat sacerdotal, més pràctica que doctrinal, i que consistia en el fet que una gran part dels clergues del segle XIV s’oposava al celibat. I s’hi oposava bé de fet, mantenint relacions estables amb dones (prop d’un 25%), bé ideològicament. Aquells que acceptessin el celibat intel·lectualment o doctrinària, però que fossin incapaços de dur-lo a la pràctica, no caurien també en una profunda contradicció interna i de consciència? Amb o sense oposició, un sector políticament i intel·lectualment dominant dins l’Església va imposar el celibat a partir de la baixa edat mitjana. Ho va fer amb la mateixa força que va imposar la indissolubilitat del matrimoni i la submissió de la dona a l’home, com sembla demostrar el tracte de menyspreu i fins i tot la crueltat que es dóna a les companyes dels capellans i als seus fills, i que s’evidencien en episodis com aquell en què una dona anomenada Na Serradela es presenta, amb un nadó en braços, davant el bisbe de Barcelona per reclamar-li què ha de fer amb la criatura, fruit de la relació amb un clergue que l’ha abandonada per l’obligació que el bisbe li ha imposat: mantenir-se cèlibe.

De casuístiques del concubinat n’hi ha de tots colors: capellans que tenien diverses amants, sovint totes vídues o parentes entre si, o que mostraven preferència per les monges d’algun convent veí. N’hi havia molts que, per contra, buscaven les seves parelles entre les dones casades de la seva vila, de vegades amb l’aquiescència –i fins i tot la complicitat– dels seus marits. Des del Concili d’Elvira (300-306) al IV  de Laterà (1215), i ben especialment a partir del segle XIII, l’Església havia mostrat una posició contrària al concubinat, però segurament molts segles de pràctica van pesar tant o més que les disposicions conciliars a favor i en contra del celibat. El concubinat era un problema d’arrels antigues i profundes. Alguns parroquians es mostraven escandalitzats per les relacions dels seus rectors i capellans, però normalment això passava quan es trobaven amb clergues que anomenen “immorals”: aquells que no només mantenien concubines sinó que eren agressius, violents, polígams, violadors del secret de confessió o tenien altres tipus de conducta que consideraven deshonesta. Els clergues que formaven famílies “convencionals”, amb una dona i fills, no semblaven gaire censurables per part dels seus feligresos. La imposició antinatural del celibat desencadenava en alguns clergues baixmedievals una sensació de mancança, de malaltia, que els fa mal i que no tots ells podien o volien acceptar. Per això, alguns queien en la temptació de la concupiscència, com un capellà de Santa Maria del Mar de Barcelona que confessà haver-ho fet “per soplir la fragilitat e dolència de la carn”. 

La vida d’alcova dels feligresos  

No només els clergues i el concubinat apareixen en les denúncies fetes als bisbes visitadors. Com ja s’ha apuntat, l’edat mitjana barcelonina ens presenta una varietat de pràctiques tan plural com pugui ser-ho en la societat actual. La naturalesa humana, al capdavall, no deixa de ser la mateixa i els nostres registres donen molts detalls de la vida privada dels feligresos. Per exemple, es poden rastrejar encara moltes empremtes de creences i de tradicions paganes en la celebració del matrimoni que provoquen la sensació que la majoria de les persones creien que la unió matrimonial es fonamentava en el compromís de la parella i no en el fet que hi hagués un ritual canònic aprovat, o la presència d’un clergue presidint la cerimònia. No són poques les parelles que vivien plegades sense casar-se, sovint en relacions molt llargues i estables, i que sense tenir cap impediment per celebrar canònicament la seva unió, mantenien la convivència i l’afecte mutu com a únic lligam: simplement preferien viure com el que avui anomenaríem parelles de fet. Segons que mostren les fonts que he estudiat, les relacions sexuals entre solters, siguin puntuals o siguin relacions de concubinat estable, eren ben comunes. Evidentment, aquestes pràctiques van continuar al llarg dels segles i no semblaven trasbalsar gaire les consciències de ningú, no més enllà de col·locar les dones implicades en el punt de mira de les xafarderies dels seus veïns, fent-les cada cop més qüestionables.  Contribuïren, això sí, a perfilar una imatge negativa de la dona sexualment activa. També es poden documentar alguns casos de relacions entre parents naturals o espirituals. 

L’incest, un tabú des de sempre, va quedar reforçat com a tal per la reforma catòlica, i la tasca dels bisbes barcelonins es va centrar a ensenyar als feligresos com identificar les conductes incestuoses i computar els graus de parentiu i d’afinitat. Els processos d’anul·lació de matrimoni per consanguinitat en són testimoni. L’adulteri era considerat, però, el pitjor dels pecats sexuals. Potser perquè impactava en l’estructura social, potser perquè qüestionava la virilitat del marit enganyat, l’adulteri sempre es va veure com una conducta greu a ulls de l’Església, tot i que, analitzat en la llarga durada, va perdre importància en les fonts i els registres d’època moderna. Però, tot i que la dona adúltera, com la dona soltera que practicava lliurement el sexe, centrà menys l’atenció de l’Església en els segles moderns, en contrapartida, també va ser cada cop més mal vista i denotada en el si de la seva comunitat, abans més laxa. Si les connotacions associades a l’adúltera contribueixen a perfilar una imatge misògina de la dona sexualment activa, no es pot oblidar la contribució de la prostituta a la deformació d’aquesta imatge. L’Església va mostrar un parer ambigu envers la prostitució: d’una banda, la prostitució, que des d’antic estava criminalitzada socialment, queda acceptada, i fins i tot justificada, per alguns sectors de l’Església medieval. Però, si bé la jurisdicció sobre la prostitució requeia en els tribunals civils, les activitats de prostitutes, alcavots i alcavotes també deixaren la seva empremta en els registres del tribunal episcopal. Són nombrosos els testimonis que parlen d’alcavots i alcavotes, prostíbuls i proxenetes, especialment en visites urbanes, en parròquies de ciutats grans.

No deixa de resultar sorprenent que la mateixa Església, que regulava fins a graus gairebé ridículs com havien de ser les relacions sexuals en el si del matrimoni legítim, únicament orientades a la procreació, no només comprenia, sinó fins i tot justificava, el paper de la prostitució en la societat. Així, les fonts que he treballat parlen del comerç carnal com a vàlvula d’escapament per a les pulsions sexuals “desordenades” dels homes, amb l’objectiu que no fessin pecar les seves dones legítimes. Aquesta postura tan incoherent als nostres ulls, no està assenyalant també que cal protegir la dona casta dins del matrimoni del seu revers en negatiu: la dona pecadora, que cal arraconar? Potser no és que la societat medieval fos misògina en termes absoluts, sinó que el que va fer va ser polaritzar allò femení al voltant de la idea de la sexualitat. Una mirada ràpida a les visites pastorals i als processos d’època moderna sembla indicar que aquests temes de moral sexual deixaren de preocupar els visitadors. Els registres sobre adulteri, concubinat, prostitució, etc., es tornaren escassos, mentre que els processos inquisitorials començaren a perseguir només un tipus de dona: la bruixa. Les bruixes que, entre altres crims, com l’heretgia, controlaven la sexualitat de la seva comunitat (pel seu poder de seducció, pel control de la natalitat, per les pràctiques desenfrenades que realitzaven en conventícoles). Val la pena preguntar-se el perquè d’aquest transvasament.

En tot cas, els processos d’època moderna semblen assenyalar la fi del camí de la misogínia social i eclesiàstica que es va anar articulant al voltant de la dona sexual. Un camí que, gradualment, va definir la dona seductora (encarnació d’allò sexual) versus la dona casta (encarnada en aquella que s’absté de la sexualitat o que només la practica segons els paràmetres que marca l’Església). Aquest camí comportava apartar la font del pecat del conjunt de la societat, bé mitjançant la foguera (les bruixes), bé amb el tancament del bordell a les ciutats (les prostitutes). Les conductes de moral sexual dels laics de la baixa edat mitjana que aquí hem esmentat van ser objecte de la reforma eclesiàstica que les va encarar amb diversa intensitat i amb èxit divers. Però, en general, es pot afirmar que les doctrines reformistes van reeixir en les mentalitats dels seus feligresos i l’Església de la reforma va poder generalitzar –tot i que no imposar– un model de conducta sexual que progressivament va filtrar-se en la mentalitat de la societat cristiana. Semblaria que d’un qüestionament moral i de consciència (el de l’Església de la reforma) s’evolucionà progressivament cap a un qüestionament social de la dona que exercia la seva vida sexual fora dels paràmetres comunament acceptats. Amb això, s’apuntaria cap a la idea de fons que la pretesa reforma de les conductes va acabar tenint altres conseqüències, tal vegada inopinades: la definitiva conformació de la imatge d’una dona pecadora i, per què no dir-ho, perillosa.

Nota del Grup Harca: Aquest post és obra d’un autora convidada, a qui públicament agraïm la seua col·laboració.

Terra de terrissa. ¿Què ens conta la ceràmica alt-medieval sobre els límits del territori valencià?

Joan Negre Pérez

Universitat Autònoma de Barcelona

La ceràmica ha estat tradicionalment un dels indicadors històrics més rics del registre arqueològic. Es tracta de l’element més abundant als jaciments medievals, i és per això que ha rebut tradicionalment una gran atenció des del món de la investigació. I no és per menys, doncs entorn de la terrissa i els terrissaires gira també part de la nostra cultura com a poble, i és a través d’ella que accedim al coneixement d’una forma artística molt arrelada a la societat valenciana, en particular, i a la de tot el llevant peninsular, en general. La ceràmica agrupa els distints estris dissenyats per complir unes funcions específiques molt vinculades als quefers diaris i quotidians de la vida domèstica. Entre d’altres, tenim alfàbies per emmagatzemar les olives, les figues seques o les garrofes, càntirs amb els que conservem l’oli o el vi, cassoles i olles per cuinar vora el foc i gerres, pitxers i safes per servir el menjar a taula, etc. Es tracta, doncs, d’un membre més en el dia a dia de cada família amb el qual, fins la consolidació de l’actual societat consumista durant segle XX, es tenia un tracte molt curat que en molts casos li permetia sobreviure als propietaris originals. Qui no ha tingut mai a la prestatgeria de casa algun plat, pitxer o gerro de la besàvia?

L’anàlisi de la ceràmica ens descriu a més com es fabricava i fins quins indrets arribava la seua distribució. Per tant, també ens explica com la societat organitzava unes xarxes d’intercanvis per abastir-se de forma regular i els lligams estables que sorgien entre els diversos punts d’aquestes. Així, en estudiar la terrissa podem aprendre sobre diversos aspectes d’una comunitat, entre d’altres, dels mercats i l’economia a una escala general; de l’organització quotidiana de la vida domèstica i finalment, de les formes artístiques i representatives pròpies de cada centre productor, de major o menor abast. Al País Valencià, tothom ha sentit parlar de la ceràmica de Manises o la de Paterna, què tant de renom porten a les esquenes. També és possible que molta gent haja escoltat anomenar alguna vegada la ceràmica blava valenciana, la de reflexos daurats o la decorada en verd i manganès, totes elles produccions amb prestigi i molt ben estudiades en diversitat de treballs, dels quals se’n fa ressò la recent síntesi de Jaume Coll Conesa. Gràcies a l’estudi detallat d’aquestes produccions baix-medievals s’ha pogut arribar a entendre d’una forma molt més acurada els circuits de distribució de la ceràmica i per tant les relacions internacionals que representen, però també l’organització dels gremis de terrissers, les condicions de vida dels artesans o les corrents artístiques en què s’insereixen. Són qüestions en les que el treball en comú entre les fonts escrites i arqueològiques troben el seu camp idoni de col·laboració i que depassen els límits descriptius tradicionals del registre ceràmic.

Fig. 1 Ceràmica en verd i manganès (s. XIII) i en reflex daurat (s. XVI) realitzada a Manises (CC: Wikimedia)

El que hui en dia resulta molt més difícil de trobar són exemples que apropen a la gent els orígens de la producció ceràmica medieval al llevant peninsular i de les relacions d’intercanvi que engegà. Unes relacions que, si atenem als treballs dels arqueòlegs que treballem aquesta zona, podrien tenir exemples puntuals ja des de la Protohistòria, però que semblen viure un període de plenitud a les acaballes de l’Antiguitat i començaments de l’Edat Mitjana. La similitud de la terrissa produïda al llarg del Golf de València és un fenomen que sembla desenvolupar-se principalment durant els moments de crisi en què els mercats a gran escala deixen de funcionar fluidament, tal i com succeí amb la caiguda de l’Imperi Romà. Així, el creixement dels mercats regionals ha conduit, de forma reiterada durant la nostra història, a posar en relleu què, tot i que encara alguns s’entesten en negar-ho, Lo Sénia no és –ni ha estat mai- frontera i durant les pròximes línies tractarem de demostrar els lligams que històricament ens han unit a banda i banda de fictícies fronteres.

El col·lapse del mercat antic i el ressorgiment dels circuits regionals

Tradicionalment, l’Arqueologia ha identificat la segona meitat del segle V com el moment de crisi dels mercats de gran abast que havia controlat l’extint Imperi Romà. Estudis recents, però, han demostrat que a pesar de la caiguda de les estructures d’estat romanes, les importacions continuaren arribant a les nostres terres fins a principis del segle VII. És no obstant també durant aquest darrer segle que comença a apreciar-se amb claredat una intensa activitat local i regional de producció de ceràmica comuna -aquella destinada a l’ús quotidià- per al seu consum en un àmbit més reduït. L’estudi d’aquest registre dins l’àmbit urbà ha demostrat ser un indicador molt efectiu a l’hora d’entendre l’evolució de les ciutats durant el període visigòtic i destriar vells tòpics historiogràfics com el declivi de les ciutats antigues, en demostrar-se el manteniment d’una important activitat urbana.

Fig. 2 Àrea del Golf de València a la que es circumscriu el text

L’estudi d’aquestes produccions regionals és clau per entendre l’evolució del territori on es distribueixen, que sembla coincidir a grans trets amb l’àrea costanera del Golf de València. Aquesta zona, coincident amb la meitat septentrional del Xarq al-Andalus (l’Orient d’al-Andalus), presenta unes característiques comunes durant l’Alta Edat Mitjana que semblen indicar l’existència d’unes fluides relacions d’intercanvi i transmissió de coneixements tècnics i culturals abans i després de la conquesta islàmica de la Península. A partir del segle IX i amb els nous governants establerts a les principals ciutats, aquests mercats regionals de marcat caràcter urbà es consolidaran definitivament, amb Tortosa i València com a principals centres d’aquesta xarxa d’intercanvi. Es tracta d’una situació que perdurarà fins a la consolidació del Califat de Còrdova, a mitjans del segle X, moment en el que el nou poder estandarditzarà les formes de producció i decoratives com a senyal de la seua capacitat de submissió de tots els territoris sota el seu control i amb una finalitat propagandística. Així, ens trobem de nou amb un mercat plenament controlat per l’Estat que restringeix de manera molt marcada la diversitat de produccions regionals que havia caracteritzat el període anterior.

La ceràmica alt-medieval llevantina, alguns exemples

Un dels grups de terrissa que ens permeten identificar amb claredat els intercanvis al llarg de l’àrea d’estudi proposada, són les olles. Es caracteritzen principalment pel seu cos globular i coll hiperboloïdal. Destinades principalment a la cocció d’aliments, són un dels elements més presents als jaciments arqueològics i solen disposar d’una base quasi-plana per tal de situar-se junt al foc i cuinar així directament els aliments. És degut a aquesta funció que en la gran majoria de casos les restes arqueològiques d’olles que es troben en excavació o prospecció, solen presentar marques d’ennegriment degudes a l’acció del foc sobre la seua superfície. Tradicionalment, han estat identificades sota l’etiqueta d’olles valencians, un nom que l’arqueòleg André Bazzana escollí per raó de la seua distribució dins dels territoris valencians que estaven sota el seu estudi. Tot i això, el propi investigador francès advertia ja als seus treballs preliminars que exemples d’aquesta sèrie apareixien sense dubte a la ciutat de Tortosa. Avui en dia, amb l’actual nivell de coneixements, es pot afirmar que aquest tipus d’olles es distribueixen al llarg de tot el Golf de València, pel que tal vegada fora més acurat anomenar-les com a olles llevantines.

Fig. 3 Diversos exemples d’olles llevantines (Esq: Prospeccions Terres de l’Ebre/ Dr: Museu de Tortosa, n.721)

No totes les olles llevantines són iguals, i l’estudi de la seua forma ens dona algunes pistes sobre la seua cronologia. Així, per exemple, les peces més antigues presenten poques decoracions, pastes poc depurades i una cocció sense oxigen, que els dona un característic to grisenc. Poc a poc, no obstant, aniran afegint-se petits detalls estilístics com decoracions pentinades al coll de les peces o el bisellat dels seus llavis. A partir del segle IX, amb la consolidació de les ciutats andalusines i l’impuls dels tallers urbans i els circuits regionals, les produccions d’olles tendiran cap a peces cada cop més estilitzades, amb el coll més desenvolupat i esglaonat per decoracions acanalades. Finalment, al segle X aquestes olles presenten una darrera modificació en presentar un trencament abrupte entre la carena i el coll, ara completament cilíndric i molt més curt, decorat amb acanalats ben definits i amb presència de nanses. Aquesta darrera forma es consolidarà durant tot el califat i el període de taifes, afegint ja durant aquest darrer moment característiques més tècniques com un revestiment vitri del seu interior.

ig. 4 Evolució morfològica i decorativa simplificada de les olles llevantines a l’àrea septentrional del Xarq

Hi ha altres sèries de terrissa que també apareixen de forma generalitzada al llarg del Golf de València i que ens confirmen els intercanvis que aquest territori mantingué durant segles. Un d’aquests exemples el trobem en un tipus concret de cassola, de forma ovalada, amb unes pastes ocres en la seua superfície i nucli grisenc, abundants inclusions –petites partícules de minerals, pedres, etc. afegits a les argiles per donar-les més resistència al calor i als cops- i nanses o mamellons als seus extrems distals. Aquestes cassoles apareixeran a finals del segle IX, probablement a l’extrem més septentrional del Xarq, i perviuran al registre ceràmic durant la resta del període islàmic, tot distribuint-se cap a terres valencianes a partir de la següent centúria.

Fig. 5 Cassola ovalada provinent de la Plaça de l’Olivera de Tortosa (Museu de Tortosa, n.1746)

Finalment, un darrer exemple que ens ajuda a delimitar aquests mercats que abasteixen el les terres del Golf de València el podem trobar en una de les peces vinculades clàssicament als intercanvis: el càntir. Considerat com una evolució d’unes àmfores tardo-antigues de tradició nord-africana, aquest recipient de grans dimensions es caracteritza principalment per les seues nanses en forma de soga retorçada, un cos globular i base plana. Els primers casos vinculats a produccions autòctones es troben associats a contextos del segle IX, caracteritzats per materials amb pastes de color rosat exterior i nucli grisenc. Aquestes peces es distribueixen àmpliament a tot el territori proposat, i es produeixen durant varis segles, pel que trobem formes més modernes amb les pastes més depurades, un revestiment d’argila blanquinosa i, en alguns casos, decoracions pintades.

Fig. 6 Exemples de càntirs amb nanses retorçades de diverses cronologies provinents de Tortosa

Una breu reflexió

Com hem vist a les darreres línies, el període comprès entre els segles VII i X marca l’auge i consolidació d’un mercat regional i unes xarxes d’intercanvis d’abast limitat al Golf de València. Si bé no podem argumentar a partir d’una situació històrica concreta com aquesta cap tipus de lligam cultural universal, no és menys cert que no és l’únic moment en el què històricament trobem que a les gents de tot el llevant peninsular els uneixen moltes més coses de les que les separen, tot mantenint unes relacions d’intercanvi estables i continuades. La Història, a través tant dels documents escrits com dels materials, ens permet veure amb una mica de perspectiva situacions de l’actualitat que processem cada dia, com ara el sempitern debat sobre la relació entre les terres a banda i banda del Sénia. Hui, 9 d’octubre, em mirava a la televisió com un polític revifava el conflicte lingüístic i cultural, com cada any, a la cerca de rèdits electorals mentre centenars de persones corejaven crits contra la nostra pròpia cultura i es plantaven en favor, els més pacífics d’entre aquesta colla, de trencar relacions amb els nostres veïns del nord. Des de la distància, resulta preocupant observar la convicció amb que parla la ignorància i de vegades fa que em plantege què estem fent malament per a que un discurs històricament absurd com el que sostenen no provoque el descrèdit generalitzat. Tal vegada és moment de recuperar la nostra disciplina i apoderar-nos d’un discurs divulgatiu, didàctic i pràctic que aprope la realitat històrica al conjunt de la gent; tal i com els companys d’Harca porten fent, amb tan bons resultats, els darrers anys.

El caballo y el arte en las cortes europeas de los siglos XIV y XV: aproximación al reinado de Alfonso V el Magnánimo

María José Arjona Peris

Universitat de València. Dep. d’Art

El caballo ha sido, desde el inicio de los tiempos, un elemento fundamental en la historia de la Humanidad. Compañero y fiel amigo del ser humano, medio de transporte, herramienta de trabajo, arma de guerra, símbolo de poder y ostentación… La fascinación por este animal se manifiesta a través de todos los períodos históricos hasta la actualidad, y es justamente gracias a disciplinas como la Historia y el Arte que podemos constatar un hecho tan evidente. Aceptado en la UNESCO como parte de nuestro patrimonio inmaterial, y objeto de análisis y devoción de instituciones museísticas como el museo del caballo de Chantilly o el museo de la caza y la equitación de Varsovia, con nuestro estudio pretendemos continuar en el proceso de comprender cómo se percibe la imagen del caballo en el arte de las cortes europeas de los siglos XIV y XV, tomando como especial referencia el reinado de Alfonso el Magnánimo.

Tras realizar un primer estado de la cuestión sobre la bibliografía existente que estudia el caballo en la historia y en el arte, el primer aspecto a destacar es la laguna existente en el período que a nosotros nos interesa. Por otro lado, a lo largo de toda la historia queda manifiesta la importancia del caballo andalusí, además de la diferencia entre las dos culturas que convergen y divergen en la península ibérica: el Islam y el Cristianismo. Dos culturas, dos formas de hacer la guerra, dos tipos de monta y consecuentemente dos modelos de caballo ideal diferentes.

Para proceder a analizar el aspecto histórico artístico, en primer lugar nos interesa conocer la situación del caballo en la Península Ibérica entre la Edad Media y el Renacimiento, donde ya encontramos los orígenes y detalles de algunas razas y especies hípicas, entre las que se diferencian principalmente la castellana de la andalusí. Del mismo modo, vamos a ir presenciando una paulatina evolución que sufrirá el caballo a partir del creciente interés por el caballo andaluz, los cambios producidos en la forma de hacer la guerra y otras circunstancias históricas. La realidad es que a partir de la prácticamente idealización del caballo del sur peninsular (entre otras razones por su estética, carácter, velocidad, etc.), la fama de este irá alcanzando parangones inimaginables a nivel internacional. El mejor ejemplo de ello es el caso de la familia Gonzaga, cuya colección de valiosos caballos procedentes de exóticos lugares como Turquía o Al-Ándalus quedará inmortalizada en la sala de los caballos del Palacio del Té de Mantua.

Escena de Batallas. Cántigas de Alfonso X el Sabio, Códice Rico, c. 1260

El mantenimiento de un caballo castellano así como el creciente interés por la cría de la mula debido al mal estado de las vías de comunicación peninsulares, a las normativas proteccionistas de la cría del caballo andalusí, y al buen carácter tanto del caballo castellano como de la mula, son factores a tener en cuenta para conocer y comprender la atmósfera equina de los siglos XIV y XV. Por otra parte, el proteccionismo por parte de la monarquía de la raza andalusí marcará hitos en la historia como la famosa y posterior fundación de la Escuela Hípica de Viena como iniciativa de Carlos V.

Finalizado este apartado dedicado enteramente al caballo, es necesario situarse en el contexto cortesano de Alfonso el Magnánimo. A partir de este punto pretendemos aproximarnos a una situación que debemos comprender para poder llevar a cabo nuestro análisis artístico. Reiteraremos una clara diferenciación del reinado del rey (1416-1458) en dos períodos, cuyo punto de inflexión es la conquista de Nápoles. Así pues, la bibliografía actual está de acuerdo en realizar una clara distinción de dos fases en la vida del segundo de los Trastámara. La primera, que abarcaría desde su infancia hasta 1442, la cual se caracterizaría por abarcar la fase de educación y formación del monarca en una corte ibérica, concretamente castellana, que mantiene contactos directos con la corte de Borgoña, y por tanto bebe de sus influencias. En ella el ambiente hípico, de guerras, justas, torneos y caza se puede respirar en la atmósfera. No es de extrañar pues que el Magnánimo vaya a desarrollar su faceta como guerrero así como una fuerte afición por la equitación y todo este ambiente cortesano en el que el caballo es un discreto protagonista. Con la llegada al trono del Magnánimo encontraremos toda una compleja situación que comienza por el interés del propio rey en mostrar su legitimidad en el trono, así como crear todo un mensaje de propaganda política que se verá manifiesta a través de los testimonios artísticos, del rol del monarca como caballero cruzado y conquistador, y la creación de una imagen de poder en la que el rey será considerado como magnánimo y piadoso, pero también un gran guerrero, mecenas y humanista.

Juan de Juanes. Retrato de Alfonso V de Aragón, 1557

La segunda fase se iniciaría con la conquista de Nápoles, y la instalación definitiva del monarca en esta ciudad hasta el final de sus días. Durante mucho tiempo esto fue visto por la Historia como un abandono a la Corona Aragonesa, pero lo cierto es que, a pesar de que poco a poco el Magnánimo va a verse influido por las corrientes artísticas y culturales italianas, que en este momento se encuentran en plena ebullición, el monarca siguió contando con su corte hispánica. Testimonio de ello es por ejemplo la Sala dei Baroni del Castel Nuovo de Nápoles, contemporánea al clásico arco triunfal de la entrada del mismo edificio. Sí que es verdad que la estancia napolitana del Magnánimo marcó un antes y un después. Que su inquietud por las artes se vio notablemente ampliada en esta segunda época de su vida. Y que paulatinamente a lo largo de la biografía del rey vemos hacerse realidad la reiterada convivencia y pugna de dos corrientes artísticas: Norte versus Sur, Renacimiento nórdico/Flandes versus Italiano/Península Itálica.

Pietro di Milano. Arco triunfal del Castel Nuevo, segunda mitad del siglo XV

Por fin llegamos al que es el auténtico núcleo de nuestro trabajo, desde el punto de vista de la historia del arte y de las imágenes, pero al que no hubiéramos podido llegar sin detenernos en los puntos anteriores. Que la corte de Borgoña es un punto de referencia para el Magnánimo, así como el rol del mecenas inspirado en la figura de Jean de Berry son dos afirmaciones indiscutibles. Que poco a poco vemos crecer un fuerte aparato cortesano en las cortes principescas de la Península Itálica, y que estas van a mantener una relación e influencia directa con el Magnánimo y su corte, es la consecuencia en la vida del monarca. Por otro lado, cabe mencionar la dificultad que para los estudiosos ha conllevado analizar ambos períodos e influencias por razón de los escasos estudios que encontramos relativos al periodo napolitano debido a la escasez de las fuentes que han sobrevivido en territorio itálico, pero también por la dificultad que conlleva casar dos períodos y maneras de hacer tan sumamente diferentes.

Escenas caballerescas y de batallas. Castillo de Alcañiz, s. XIV

Así pues ya intentándonos aproximar a la imagen del caballo en este ambiente cortesano, dividiremos este punto en cinco aspectos. El primero de ellos, el ceremonial funerario, analiza la presencia de un rito funerario cuyos inicios se encuentran en la antigüedad pagana, pero cuya continuidad se produce a lo largo de las civilizaciones griega y romana; seguimos encontrando manifestaciones escultóricas en el arte paleocristiano, y se retoma con gran fuerza en la baja edad media peninsular, tanto en los reinos de Castilla como en el de Aragón. En el Este peninsular la ceremonia se hace llamar córrer les armes. Se trata de un ritual llevado a cabo tras la muerte de un caudillo militar, es decir, de nuevo se trata de una manifestación vinculada con los altos estratos de la sociedad contemporánea, y, por lo tanto, se celebrará también tras la muerte de los monarcas Fernando de Antequera y su descendiente Alfonso V. Las manifestaciones de este evento en el que el caballo participa activamente quedan plasmadas en los monumentos funerarios, y así lo explica y ejemplifica en su artículo Francesca Español.

Paolo Uccello. La Batalla de San Romano, c. 1438-1440

Seguimos con la imagen del caballo en la guerra. Múltiples son las imágenes caballerescas que encontramos en la Europa de los siglos XIV y XV. Escenas de guerra y de batallas, son una forma de ensalzar la figura del caballero, de recordar la importancia del modo de vida del bellator, de plasmar la realidad, de recordar las batallas y guerras que marcan un antes y un después en la historia. Este es el caso de la obra de Paolo Uccello, la Batalla de San Romano, o el de la batalla de Mallorca del palacio Caldés Aguilar de Barcelona, a día de hoy guardados en el MNAC. Otro de los ejemplos que sirve como predecesor al período que nos interesa se encuentra en las cántigas de Alfonso X el sabio, en las ilustraciones de batallas entre cristianos y musulmanes. En ellas se manifiestan las diferencias bélicas y equinas de ambas culturas.

Isaia de Pisa y Andrea dell’Aquila. Detalle de la entrada triunfal de Alfons V

Ya hemos hablado de la afición del Magnánimo por la vida de ocio celebrada desde su infancia en Castilla, su pasión por la equitación, y su obsesión por elaborar todo un mensaje de propaganda política en el que se manifestara su evidente legitimidad en el trono. Un lenguaje que debe elaborarse en un aparato cortesano y mediante el uso de las artes plásticas y visuales como testimonio y perpetuador de la idea. A lo largo de toda la Edad Media, y por lo tanto también entre los siglos XIV y XV encontramos múltiples escenas que ilustran esta mezcla de juego y entrenamiento para la guerra; entre ellas, podemos hablar de las pinturas de la Sala Baronale del Castello della Manta, en Cuneo, Italia.

Donatello. Estatua ecuestre del condottiero Gattamelata, 1453

En el simbolismo del poder público destacan las representaciones ecuestres para ensalzar el rol del monarca como líder político. Nosotros nos centramos en dos tipologías de propaganda política que destacan especialmente en este período y sobre todo en el reinado de Alfonso el Magnánimo. Por una parte, no podemos pasar inadvertido el arco del triunfo del Castel Nuovo de Nápoles, en el que se contempla la escena central de la entrada triunfal del monarca en la ciudad conquistada, haciendo un evidente homenaje a la Antigüedad Clásica por lo que al estilo se refiere. Esta obra servirá además para evidenciar un claro contraste entre la manera de hacer “a la antigua” que ya se estila en el sur de la península itálica, gusto al que cada vez más el monarca va a ir adaptándose, y por otro lado la pervivencia del estilo fiel a sus raíces peninsulares que contemplamos en obras como la Sala dei Baroni del castillo o las obras de artistas como Lluís Dalmau o Gonçal Peris Sarrià. El otro género es la estatua ecuestre de bronce: un tipo de monumento que había desaparecido en la Edad Media, pero que ya existía en la Antigüedad, y que va a ser reinventada primero por Donatello con su Gattamelata, y después con el Verrocchio y su Condottiero Colleoni. Inspirándose en obras supervivientes como la estatua de Marco Aurelio en Roma, el Reggisole de Pavía o los relieves del Arco de Constantino, ambos artistas marcarán un antes y un después, pues a partir de este momento las grandes personalidades querrán verse representadas del mismo modo, a pesar de que dichos proyectos nunca lleguen a llevarse a cabo. Tal es el caso del Monumento Sforza de Leonardo o la intención del Magnánimo de encargarle a Donatello una estatua ecuestre.

Louis Alincbrot. Tríptico con pasajes de la vida de Cristo, 1440-1450

Por último, habiendo hecho mención tan especial a la pugna y convivencia entre el cristianismo y el islam, no podemos dejar de lado la importancia del poder de la fe en nuestro legado imaginario. El caballo aparece en representaciones como la del Jesucristo sobre un caballo blanco en la cripta de la catedral de Auxerre, pero también en las representaciones de Santiago Matamoros (típico icono castellano nacido de la fusión del Apóstol Santiago Peregrino y el icono del caballero cruzado que salva la Península Ibérica del Islam), la conversión de Saulo (como aparece en el retablo de Bonifacio Ferrer de Gherardo Starnina, del Museo de Bellas Artes de Valencia), o de San Martín cuando comparte su capa con el mendigo, como podemos ver en el retablo de San Martín, Santa Úrsula y San Antón, de Gonçal Peris Sarrià, también localizable en el mismo museo; en el pasaje de la Crucifixión la figura del caballo aparece siempre junto a los soldados romanos. Así encontramos múltiples crucifixiones donde queda la escena plasmada, como la del retablo de la Santa Cruz de Miquel Alcanyís en nuestro museo, o la del díptico de Jan van Eyck.

Gherardo Starnina. Retablo de Fray Bonifacio Ferrer, detalle de la Conversión de Saulo, finales del s. XV

Por último, el caso del San Jorge a caballo es el más representativo e interesante desde un punto de vista iconográfico, pues de nuevo encontramos en este santo un punto de unión entre las dos corrientes artísticas que convergen en la corte del Magnánimo, siendo además este santo el patrón de los caballeros y el patrón de la monarquía aragonesa. No es casualidad pues, que Alfonso V sienta una especial devoción por el San Jorge, y quisiera dedicarle una capilla en el Monasterio de Poblet, donde descansan los monarcas predecesores, incluido su padre. Por otro lado, no debemos olvidar el mensaje político de legitimidad real que el Magnánimo estaba queriendo transmitir con su deposición, y la de su ancestro en tan sagrado lugar. Así, como punto de unión entre los San Jorge de Uccello y Van Eyck o el de Van der Weyden, encontraríamos las representaciones de Pere Nisart, Jaume Cirera, Bernat Martorell, o el del magnífico retablo del Centenar de la Ploma, de Marçal de Sax, que ha sido tan relacionado con el retablo de Jérica. De nuevo en la obra del Puig se vería un doble mensaje, por un lado el de ensalzar al monarca y al caballero en la batalla contra el infiel, pero además una evidente alusión, como lo es el monasterio de Poblet para el Magnánimo, a la legitimidad del monarca con respecto a sus antecesores en la Corona Aragonesa.

Roger van der Weyden. San Jorge y la princesa, 1432-1435

Ya para finalizar, podemos concluir que en torno al caballo se crea todo un lenguaje cortesano y principesco vinculado al lujo, a la diferenciación de clases sociales, y al poder. La fascinación por este animal se manifiesta en todos los sectores sociales, pero especialmente en el que nos interesa a nosotros. Así, vemos una evidente distinción del uso del animal por motivos laborales, bélicos o estéticos y de ocio.

Marçal de Sax. Retablo del Centenar de la Ploma, detalle del San Jorge y de la Batalla de Jaime I, principios s. XV

En segundo lugar, podemos hablar de una diferenciación cultural en la que el caballo es un ser que se verá claramente afectado por estas circunstancias. Sobre todo en el ámbito hispánico vamos a ver cómo tanto la sociedad en general como la atmósfera cortesana beben de las influencias de un imperio islámico que ha convivido y sigue conviviendo en el terreno geográfico. Existe una clara división tanto funcional como estética y representativa entre el caballo europeo y el caballo árabe, en las escenas de guerra, en las escenas relacionadas con los deportes cortesanos como torneos y justas, y en las representaciones caballerescas, en las que la figura del noble armado al estilo medieval sigue perviviendo. No obstante, también podemos obviar un paulatino proceso de idealización y casi adoración del hombre hacia el caballo de origen árabe, un caballo que poco a poco va a adoptarse en el modo de vida de las cortes europeas, como se evidencia en la corte Gonzaga. Observaremos de un paulatino cambio en la monta y en la manera de hacer la guerra, y de un proceso de idealización del caballo andalusí que acabará conquistando a todos los monarcas y líderes políticos europeos.

Taller de Lleonard Crespí. Libro de Horas de Alfonso el Magnánimo

Podremos encontrar, entonces, un triple vínculo de influencias, que, a grandes rasgos, equivaldría a las relaciones establecidas en la corte del Magnánimo con las cortes europeas. Por una parte, y en directa relación con la influencia francófona, vemos la pervivencia de un ideal caballeresco medieval. Una idealización del caballero armado, de la manera de hacer la guerra “a la europea” (o a la manera occidental, en oposición a la oriental), la cual siempre partirá del ejemplo del caballero cruzado, del ideal de guerra santa cristianizadora y portadora de la verdadera fe. Todo ello sin olvidar el peso la caballería en los ejércitos del Magnánimo y en la guerra a mediados del siglo XV. Un modelo que se refuerza con el elemento lúdico, cortesano y deportivo: justas y torneos van a ser un modo de mantener al caballero en forma y potenciar sus habilidades guerreras para que luego pueda ponerlas en práctica en la batalla. Por otro lado, veremos la pervivencia de la tradición clásica manifiesta principalmente entre las cortes principescas de la Península Itálica, y de las que el Magnánimo se va a sentir fascinado principalmente a partir de su afincamiento en el reino de Nápoles en 1442. El mejor de los testimonios es el arco triunfal de la entrada principal del Castel Nuovo, en el que Alfonso V de Aragón aparecerá representado cual emperador romano. El otro modus operandi que va a verse abundantemente representado en otras cortes italianas es el otro caso ya analizado de representación pública de propaganda política y símbolo de poder: la escultura ecuestre.

Hermanos Limbourg. Mes de Mayo, Muy Ricas Horas del Duque de Berry, c. 1410

A través de nuestro trabajo intentamos ejemplificar algunas de las manifestaciones en las que el caballo y el caballero aparecen representados en todo su esplendor. No obstante, debemos recordar que en este estudio realizamos tan solo una primera aproximación a un amplio trabajo que puede y debe seguir llevándose a cabo, no solo enfocándolo en la relación de la corte del Magnánimo con las cortes francesas e italianas, sino también profundizándolo en el contexto de otras cortes europeas del momento.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç per la difusió de la Història Medieval.