Les elits rurals a l'horta de Gandia (s. XV)

Oferim ací el seminari impartit el dijous 12 de març de 2009 per Frederic Aparisi, becari predoctoral del Departament d'Història Medieval de la Universitat de València i membre d'Harca, en el marc de la tercera sessió del Seminari d'Estudis Doctorals organitzat pel Departament d'Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del CSIC de Barcelona. Durant una hora i deu minuts el doctorand Aparisi exposà la metodologia i part dels resultats de les seues investigacions sobre les elits de les comunitats rurals de l'horta de Gandia des de la dècada de 1370 fins a les darreries del segle XV, bo i encetant-se posteriorment un interessant diàleg entre els presents al voltant de les qüestions plantejades. S'allargà durant més de quaranta minuts però només hi tenim enregistrats aproximadament la meitat; en tot cas, s'hi pot copsar l'ambient distés de la conversa, destinada a compartir informacions i orientada a la reflexió fructífera i productiva.

Integració o segregació? Fer història de l'excepció

Musulmanes rebent el baptisme de voluntat pròpia a missa de diumenge

El cas de Loulé a l'Algarve portugués és, sens dubte, excepcional: la carta foral concedida als andalusins en 1266 era avantatjosa i les actes locals medievals revelen que fins i tot en el consell municipal els prohoms musulmans tenien veu i vot en peu d'igualtat amb els cristians. Amb tot, malgrat que això és el que representa -una gran particularitat-, hi ha qui desitja fer història de l'excepció i s'entesta a tractar de demostrar les "nombroses vies d'integració" dels musulmans en la societat colonitzadora cristiana: parlaven la llengua dels cristians, vestien més o menys iguals, eren lliures, mantenien contactes sexuals i la pena de mort inherent era perdonada en moltes ocasions... "Era una societat de privilegis en què no hi havia tolerància, però sí que hi havia 'integració', 'aculturació' i nombroses relacions".

Negar les relacions seria absurd pel fet que qualsevol cos social que coexisteix físicament amb un altre hi ha d'entrar forçosament en relació, però negar la situació de segregació i explotació a la qual eren sotmeses les minories musulmana i jueva en les societats ibèriques medievals és realment perillós. Perillós perquè relativitza i falseja el nostre passat. Salvant les distàncies, seria tant com dir que a Sudàfrica hi havia apartheid però que, al cap i a la fi, tampoc era per a tant perquè hi havia préstecs culturals, contactes i tot això i allò. De l'excepcionalitat no se'n pot fer la regla: les regulacions segregadores eren ben presents en la vida quotidiana i el seu corol·lari final foren les expulsions massives de finals del segle XV i començaments del XVII. Tanmateix, sembla que el futur del mudejarisme portugués i castellà no passa per aquesta visió...

"Kitab Ta’Rih Mayurqa"

Una vegada finalitzat l'Any Jaume I hem pogut comprovar com el discurs historiogràfic que s'ha transmés des de les institucions, a través de les exposicions i demés actes oficials, no ha sofert cap modificació rellevant des d'anteriors commemoracions. Així, tal com va passar en 1876, 1908, 1938 o 1988, tot i que amb un llenguatge més modern i actualitzat, la glorificació de la figura del rei, des del punt de vista guerrer o religiós, ha marcat el discurs. És cert que des de les reunions científiques oficials, i des de les múltiples conferències organitzades al marge de les institucions, molts historiadors han insistit en la necessitat de respectar i tindre en compte la societat andalusina vençuda en la conquesta; tot i que més com una obligada declaració ètica que com una realitat basada en una intenció de realitzar nous estudis històrics sobre aquesta societat. Però des de l'organització institucional no hi ha hagut cap referència als vençuts, els quals sembla que més bé molesten que altra cosa.

Dos pacífics comerciants catalans predicant l'Evangeli als moros de Mallorca (MNAC)

Precisament, relacionat amb els vençuts de les conquestes jaumines, la Universitat de les Illes Balears ha publicat fa poc la traducció al valencià d'una obra fins ara desconeguda: el «Kitab Ta’Rih Mayurqa», ja conegut també com a Crònica àrab de la Conquesta de Mallorca, del valencià Ibn 'Amira al-Mahzumi. L'existència d'aquesta obra es coneixia mitjançant una cita copiada per al-Maqqari en el segle XVII, però no es coneixia el contingut complet fins que en 2001 va ser descoberta una còpia en una biblioteca de Tinduf, a Algèria. Amb només 26 fulls escrits per ambdues cares, i barrejats amb altres documents del mateix Ibn Amira, es va descobrir tota una joia perduda. Es tracta del relat de la conquesta de Mallorca per Jaume I, que segons l'autor escriu a partir del que li van contar els andalusins supervivents, tot i que segons Rosselló Bordoy, un dels responsables de la traducció, pels detalls de la narració es pot pensar que Ibn Amira hi era present a l'illa.



En realitat la nova traducció es va presentar a principis de desembre de 2008, però no va ser fins que la Vanguardia va publicar un menut reportatge (ací i ací) que la notícia ha tingut un cert recorregut per la xarxa, tot i que el Mercantil Valenciano ja hi va fer referència en l'especial del 9 d'Octubre. Així, fins que la nova publicació arribe a les nostres mans el que s'hi diu en aquest diari és l'única font que tenim, i no deixen d'haver-hi coses curioses. El «Kitab Ta’Rih Mayurqa» ha estat presentat pels responsables de la traducció com el contrapunt andalusí al Llibre dels Fets.

D'altra banda, pel que han explicat els traductors, quasi tot el relat quadra amb el que Jaume I conta a la seua Crònica, que era fins ara la principal font per a conéixer el procés, a banda de la documentació generada per la conquesta i colonització de l'illa. A més, Ibn Amira fa responsable directe de la victòria cristiana el valí almohade Abu Yahya, perquè es va dedicar a conspirar contra els habitants de l'illa abans de l'arribada de Jaume I, i després no va saber gestionar la guerra contra els invasors. En aquest sentit, com si d'una novel·la es tractara, fins i tot pareix que hi ha un heroi del relat, Ibn Sayri, que primer va encapçalar la rebel·lió dels andalusins indígenes contra els almohades que acabaven d'arribar a l'illa, després va dirigir els camperols en una de les escaramusses contra les hosts feudals, i finalment es va retirar a les muntanyes, on encara va resistir un any mantenint el contacte amb Menorca.

Xàtiva i Jaume I

Xàtiva vista per Anton van der Wyngaerde, 1563 (imatge estreta de la Viquipèdia)

Quan es parla de la història de Xàtiva a molta gent li ve de seguida a la ment la crema de la ciutat per les tropes d'Asfeld després de la batalla d'Almansa, i el retrat de Felip V penjant cap per avall al museu de l'Almodí. Però Xàtiva té una història molt llarga des d'època ibèrica, i pel que fa a l'edat mitjana aquesta madina va tindre una gran importància durant el període andalusí en l'organització urbana del Xarq. A més, cal destacar el paper de la ciutat en el procés de conquesta feudal dins de les lluites amb Castella pels territoris del sud valencià, i com a base d'operacions en les guerres contra al-Azraq, així com en l'organització administrativa posterior del nou regne de València. És per això que ara, a poques setmanes ja de la fi de l'Any Jaume I, s'acaba de presentar un dels darrers llibres escrits al caliu d'aquesta commemoració, amb la finalitat de donar a conéixer al gran públic la història de la ciutat durant el regnat del Conqueridor. Es tracta de «Xàtiva en temps de Jaume I», una obra escrita per Frederic Aparisi, Noelia Rangel i Vicent Royo, que ha estat publicada per l'editorial Ulleye, dins de la seua col·lecció d'història local «Una ullada a la història».

El text ha estat dividit en tres parts clarament diferenciades, d'acord amb els tres grans temes que es volien tractar: Xàtiva durant el període andalusí (els antecedents), la conquesta de Jaume I i la consegüent colonització, i l'organització municipal de la vila després de la conquesta. Tal com destaca Antoni Furió al pròleg de l'obra, no es tracta en realitat d'una nova investigació. Els autors, però, han sabut recollir i sintetitzar perfectament la bibliografia existent sobre Xàtiva en un treball de reflexió històrica d'acord a les més recents línies d'investigació. Així, per exemple, per a l'etapa andalusina és encara cabdal el llibre de M. de Epalza i M.J. Rubiera «Xàtiva musulmana» (1987), però ací no s'han limitat a recollir al peu de la lletra les interpretacions d'aquests dos autors, sinó que les dades aportades han estat emprades i reinterpretades d'acord amb les teories més àmpliament acceptades actualment pels medievalistes sobre la funció dels castells andalusins o sobre l'organització social de les ciutats, les alqueries i els rafals. La segona part integra perfectament, d'una forma quasi novel·lada, els fets de la conquesta i la colonització de Xàtiva en una explicació més ampla sobre el procés d'expansió feudal. Així, els tradicionals “repobladors” passen ara a ser colons amb la finalitat d'explotar el territori desposseït als seus anteriors propietaris, amb la implantació d'un nou ordre agrari típicament feudal. Finalment, l'organització municipal de la nova vila cristiana, la de la moreria i la del call formen la tercera part del llibre, en la qual les institucions, els tributs reials i municipals o la complexa coexistència interreligiosa formen el conjunt d'un bon relat.

Per tot plegat, en conseqüència, el lector té ara al seu abast una obra completament rigorosa des del punt de vista científic, però amb un llenguatge clar i entenedor per al públic no especialitzat. D'aquesta manera, els autors acompleixen la funció social més important de tot historiador: la divulgació; i així, a partir d'ara, els xativins i qualsevol persona interessada poden conéíxer aquest període tan convuls, però apassionant, que és, al cap i a la fi, el nostre origen com a poble.

La presentació del llibre, divendres 23 de gener a la Casa de la Cultura de Xàtiva, va estar a càrrec de l'editor, Antoni López, i de l'historiador Ferran Garcia-Oliver. Aquest darrer, mestre dels autors en el Departament d'Històra Medieval de la Universitat de València, i a qui està dedicat el llibre, va lloar l'obra i aquesta nova fornada de medievalistes valencians. A més, va voler destacar que l'Any Jaume I ha estat profitós pel que fa a les publicacions, i en conseqüència l'herència que aquesta commemoració deixa per al futur.

D'esquerra a dreta Frederic Aparisi, Vicent Royo, Ferran Garcia-Oliver, Noelia Rangel i Antoni López

De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales

Unes 40 persones han omplit a vessar l'aula 40.041 de l'edifici Roger de Llúria de la Universitat Pompeu Fabra per assistir a la presentació del llibre De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, editat per la Universitat de València i fruit de les III Jornades de Debat que organitzàrem els doctorands d'aleshores sobre "La transversalitat del terme colonialisme. De l'Antiguitat als nostres dies".

En primer lloc la professora Ana Delgado, especialista en la colonització fenícia del sud de la península ibèrica, ha fet un repàs al propi procés de naixement del llibre a través de les Jornades i ha ressaltat la importància de la seua perspectiva innovadora en l'àmbit de la historiografia hispànica. Tot i que el llibre, a banda d'una breu introducció, no inclou cap article de reflexió global sobre la utilització diversa del concepte de colonialisme en les diferents èpoques històriques per part de la historiografia, la sola lectura conjunta de l'ús que en fan els arqueòlegs que treballen l'antiguitat, certs medievalistes o els modernistes i contemporaneistes, promou el debat i l'afinació de perspectives d'una manera que seria impossible si ens limitàrem a consultar els autors de les nostres pròpies especialitzacions historiogràfiques. Amb la seua lectura, potser els d'antiga palesaran que el seu concepte de colonialisme és realment divers a l'emprat en èpoques posteriors, els de moderna i contemporània que el "seu" colonialisme té uns orígens medievals ben identificables, i els medievalistes que en èpoques posteriors han existit pràctiques colonials de vegades molt similars a les que nosaltres mateixos treballem.

A continuació, seguint amb la presentació del llibre, Glòria Cano -l'altra editora- ha insistit en la diversitat de perspectives i la necessitat de noves i profundes investigacions que comporta la dedicació a les històries colonials, tot donant donat pas al seu propi director de tesi, el professor filipí Reynaldo Ileto, de la Universitat de Singapur, un dels pioners dels "estudis subalterns" amb el seu llibre Pasyon and revolution: Popular movements in the Philippines, 1840-1910 (1979). Fetes unes interessants reflexions sobre els usos ideològicament perversos de la història i també sobre la concepció d'orientalisme encunyada per Edward Said, s'ha donat peu a un breu debat en què novament ha destacat Ileto, bo i remarcant que no ens han d'importar els nous corrents historiogràfics que ataquen les perspectives crítiques amb el colonialisme i la dominació, sinó que hem de tractar de transformar les historiografies pròpies a través dels nostres treballs i posicionaments.

En eixe sentit, un investigador de cada època dels que vam organitzat les Jornades farem una ressenya del llibre des de la nostra pròpia perspectiva; per continuar amb el debat i l'afinació de perspectives... Potser, a més a més, també es faça una presentació a la Universitat de València. Pagaria la pena.

Des de fora

«… el seu deixeble i col·lega era un home intel·ligent i metòdic, i era també un professional rigorós i capaç, potser massa ambiciós tanmateix, va pensar, massa amant dels petits jocs de poder miserable que es juguen dins el clos asfixiant de la universitat, siga entre biòlegs moleculars, entre arqueòlegs, filòlegs, matemàtics o físics, tal com ell havia pogut contemplar amb disgust tan sovint, i tal com suposava que passa igualment als hospitals o als bancs, a les empreses o als partits polítics i als departaments de l’administració pública, la diferència era que en aquell corralet acadèmic ridícul, cau de sectes hostils i no seu de la saviesa, barreja d’abelles, moscardes i vespes, l’únic objecte del joc és satisfer la vanitat, i en aquest país d’universitats sense aurèola de prestigi, ni antic ni modern, ací on no hi ha cap Cambridge ni Sorbona ni Princenton, la vanitat és més gran com més ineptes i insignificants són els seus portadors, funcionaris inflats de publicacions sense un gram de substància, productors de papers inservibles, d’aportacions al no res universal, a la no ciència vàcua pagada amb els diners del contribuent.»

Joan F. Mira, El professor d’història, Proa, Barcelona, 2008, p. 104.

El Llibre de la Cort del Justícia de València

Quan els membres d'Harca vam decidir crear un blog, no era la nostra intenció fer de cronistes dels actes relacionats amb la història medieval als quals assistim. I no és que siguem massa aficionats a la cultura del canapé, però la presentació dimarts a l'Aula Magna de la Universitat dels tres volums que recullen la transcripció dels llibres de la Cort del justícia de València conservats del segle XIII valia la pena, pel que suposa aquesta font. Ja feia molt de temps que aquesta documentació havia d'haver estat editada, perquè el seu estat de conservació és deficient i la importància de la informació que aporten cabdal per als historiadors que treballen el segle XIII al País Valencià. La justícia i les institucions en sí poden ser analitzades amb aquesta font, però també el paisatge, l'alimentació, la vida quotidiana, i naturalment història de la llengua, topònims i antropònims, insults... per a qualsevol cosa el llibre del justícia pot ser una font adequada i aporta informació.

Ara per fi, la col·laboració de la Universitat de València i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha permés transcriure'l i publicar-lo, de la mà d'un grup d'historiadors i filòlegs dirigits pel catedràtic d'història medieval Enric Guinot. De la mateixa manera que es va fer a la taula en la presentació de l'obra, crec que és just esmentar expressament els transcriptors M. Àngels Diéguez, Carmel Ferragud, Rosa M. Gregori, Juan V. Garcia Marsilla, Ramon J. Pujades i Aureli Silvestre per la gran faena que han fet, com també recordar la tasca realitzada pel personal del servei de publicacions de la UV. A l'acte, el qual va servir també per a presentar altres publicacions de l'Acadèmia relacionades amb l'Any Jaume I, van participar la presidenta de l'AVL Ascensió Figueres, l'acadèmic Albert Hauf, i el mateix Guinot, qui va fer una repassada al que significa aquesta publicació, va explicar el context en el qual va sorgir la institució del justícia, i finalment va comentar alguns detalls de la documentació, com ara les llengües emprades al text.

Albert Hauf escolta atentament les paraules de la presidenta de l'AVLmentre Enric Guinot s'amaga un as a la mànega esperant el seu moment

D'altra banda, l'acte de presentació també va servir per a fer pública la pròxima aparició de la resta de volums que recolliran tota la documentació valenciana del segle XIII, fruit de la mateixa col·laboració institucional, entre la qual s'inclouen els altres llibres del justícia coetanis que s'han conservat junt als de la ciutat de València: els de les viles d'Alcoi i Cocentaina. Així, tota aquesta documentació s'afegirà a la ja magnífica col·lecció de fonts històriques valencianes de Publicacions de la Universitat de València, i quedarà al servei de qualsevol investigador. Tots els que alguna vegada hem fet recerca sabem quant de temps estalvien les fonts publicades i els catàlegs de regestos, i si ens centrem en el mateix segle XIII, no cal dir el paper que han fet fins ara el recull de documentació d'A. Huici sobre Jaume I, les transcripcions de cancelleria del Diplomatarium de R. Burns, o la col·lecció de cartes pobles d'E. Guinot. És més, l'estat de conservació de la major part d'aquesta documentació del Dos-cents fa encara més alentidora la seua transcripció i publicació, que la salva per al futur de qualsevol accident que ens poguera fer perdre-la. I ja hem perdut prou documentació al llarg de la història com per a perdre'n més.

Ha faltat el pare Burns

Divendres passat, 22 de novembre de 2008, va faltar Robert Ignatius Burns, el sacerdot jesuïta nascut el 1921 que va consagrar la seua vida a Déu i a Jaume I. Precisament l'any en què celebrem el vuitè centenari del naixement d'aquest darrer rei, se'n va l'historiador nord-americà que ha fet possible un avanç exponencial en el coneixement del seu regnat al regne de València a través de la monumental obra, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia: The registered charters of its conqueror, Jaume I, 1257-1276 (1985-?).

Durant l'any 2007 va eixir-ne publicat el quart volum, que abastava fins a 1273, i, segons informa Vilaweb, el pare Burns ha finit els seus dies una vegada enllestit el cinquè i darrer volum, que, segons altres fonts, va finalitzar amb penes i treballs al seu retir forçós del Sacred Heart Jesuit Center de Los Gatos (Califòrnia). Així, quan es publique de forma pòstuma, una vasta col·lecció documental, de vora 2.000 documents de la cancelleria de Jaume I relatius al regne de València, haurà estat posada a l'abast dels investigadors, tot conjuminant els índex confeccionats per Martínez Ferrando en la dècada de 1930 amb la minuciosa recerca posterior del mateix Burns.

A banda d'aquesta impagable tasca, l'historiador traspassat ens llega un arsenal de coneixements sobre el procés de conquesta i dominació de les terres andalusines del sudest de l'Ebre per part dels catalanoaragonesos, ja siga sobre la pròpia guerra, la diplomàcia, l'Església, la fiscalitat, la llengua o d'altres aspectes socials, econòmics i culturals, a través d'obres com ara The crusader kingdom of Valencia (1967), Islam under crusaders (1973), Medieval colonialism: postcrusade exploitation of Islamic Valencia (1975), Jaume I i els valencians del segle XIII (1981) o Muslims, Christians and Jews in the crusader kingdom of Valencia (1984).

Descanse en pau.

“Bona vesprada a tots!” Experiències valencianes en el vescomtat de Cabrera

Els passats dies 13 i 14 de novembre de 2008 es celebrà a Hostalric (la Selva, Girona) el I Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric al voltant de Les senyories catalanes baixmedievals (segles XIII-XV). Tot i la llarga tradició historiogràfica d’aquest tema, els doctors Josep Maria Salrach, Lluís To i Pere Ortí oferiren les noves perspectives de treball en aspectes diversos com, per exemple, la incidència de la senyoria en el camp català, en l’organització dels masos i el paper desenvolupat per les senyories urbanes, mentre que Elvis Mallorquí presentà bona part dels resultats de la seua monumental tesi doctoral sobre el delme del bisbat de Girona.

Castells catalans i gallecs, el delme de l’Almoina del Pa de la Seu de Girona i els petits senyors d’Argentona completaren les sessions del Seminari, sense oblidar el debut oficial en un congrés del nostre company del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, Salvador Ferrando, amb un avanç del seu treball d’investigació sobre els Boïl i el lloc de Manises. Una presència valenciana que es completà amb la participació de dos membres d’Harca, Frederic Aparisi i Vicent Royo, juntament amb Noelia Rangel, i el convenciment amb què exposaren les dificultats legals, jurisdiccionals i econòmiques que tingué Hug de Cardona per consolidar el seu senyoriu a l’horta de Gandia al segle XV.

Ben mirat, els temes no han estat excessivament innovadors, però la joventut dels investigadors que els han presentat i les noves perspectives amb què han estat tractats són dos aspectes a tindre molt en compte. Cal esperar, per tant, les actes del seminari amb impaciència perquè els parlaments i els debats a les sessions del Seminari, al davant d’una mitjana o d’un gotet de ratafia han estat molt esperançadors i enriquidors.

Cal no oblidar la coordinació d’Alejandro Martínez, jove investigador apassionat per l’Edat Mitjana, bon coneixedor de la història d’Hostalric, amfitrió del Seminari i punt d’unió fonamental entre ponents, comunicants i assistents en general. Sense ell, aquests dos dies no haurien estat el mateix, ni de bon tros. Esmentar, per últim, la preciositat del paisatge, tot just als peus del Montseny, el bon gust dels vilatans d’Hostalric pel menjar i el vi, la magnificència del castell del segle XVIII i l’ambient estil anys seixanta de la pensió del poble. Tot plegat, un marc immillorable per a la trobada dels medievalistes i un lloc que cal visitar, si menys no, d’ací dos anys amb la celebració del II Seminari d’Estudis Medievals d’Hostalric.

El Món Medieval

Des d'aquest estiu ha eixit al carrer la revista de divulgació històrica El Món Medieval, publicada per Toison Editorial al preu de 4,50 euros amb una periodicitat bimensual. Escrita en llengua catalana, se centra en episodis històrics o qüestions relatives al principat de Catalunya, el regne de València i el de Mallorca durant l'Edat Mitjana. No és una revista per a historiadors especialitzats, però sí per al gran públic, per al qual s'ha parlat fins el moment de temes tan diversos com l'orde del Temple, el monestir de Poblet, el derelicte empordanés Culip VI, la batalla del Puig, la prostitució a la València baixmedieval o la catedral de Tarragona. Hi podeu fer un tast als pdfs disponibles al seu web. Desconec si arriba a algun quiosc valencià però sempre es pot recórrer a la subscripció si voleu fer-vos amb alguns exemplars.

Per cert s'hi pot contribuir fent arribar els articles de divulgació a: redaccio@monmedieval.cat