La miraculosa banya d'unicorn en temps de Joan I de Girona (1377-1378)

Vicent Baydal
«L'unicorn, a causa de la seua manca de temprança, sense saber com controlar-se davant el plaer que sent per les donzelles, s'oblida de la seua ferocitat i salvatgia i, deixant a un costat tota por, va cap a les donzelles assegudes i s'adorm en la seua falda; és llavors quan el caçador el pot prendre». Això era el que Leonardo da Vinci deixava escrit a finals de la dècada de 1470 en un dels seus llibres de notes, en el qual, alhora, dibuixava aquests bells traços. Sí, Leonardo da Vinci, el geni universal, l'home del Renaixement, també creia en els unicorns, com la resta d'europeus de la seua època. ¿Per què no havia de fer-ho, si això era precisament el que deien els llibres amb els quals s'havia format? De fet, tothom sabia que els unicorns existien, era vox populi; potser ningú no n'havia vist cap o potser alguns pocs sí que ho afirmaven, tornats de viatges a llocs llunyans, on n'havien sentit parlar de la seua existència i, fins i tot, perjuraven haver-los vist. Els unicorns, en l'imaginari col·lectiu d'Occident i de Pròxim Orient, existien pràcticament des de sempre. Eren citats en els tractats perses, grecs i romans, que els ubicaven a l'Índia, i, per si fóra poc -la prova definitiva per a un home medieval- apareixien en diversos passatges bíblics, com els Psalms o els llibres d'Isaïes i Job (fent referència, probablement, a un tipus de bou salvatge amb les banyes simètriques, tal i com el podem veure en aquest baix-relleu assiri). En tot cas, l'obra clau de l'Antiguitat de la qual begueren tots els bestiaris medievals fou el Physiologus, un manuscrit anònim sobre animals, plantes i roques, escrit en grec a Alexandria durant el segle II. En ell apareixen les característiques que Leonardo da Vinci encara recollia tretze segles després: l'unicorn era un animal menut, però realment ferotge, impossible de caçar per l'home si no era a través d'una trampa: posant-li com a esquer una dona verge, ja que els unicorns sentien una feblesa especial per elles i s'amansaven de tal manera que s'adormien a la seua falda, únic moment en el qual podien ser capturats. D'ací a la reinterpretació cristiana d'aquell comportament hi havia un pas: l'unicorn era una al·legoria de Jesucrist, menut per la seua humilitat, ferotge en la seua lluita contra el dimoni i pacífic davant les verges, que representaven Maria i tota l'Església universal; la banya, poderosa i enroscada, era correlat de la connexió mística entre Déu i el seu fill.




A esquerra i dreta, gàrgoles amb forma d'unicorn a les catedrals de Barcelona i Ciutadella. 
En el centre, un dels tapissos de la sèrie La Dame à la licorne, teixits en Flandes a finals del segle XV per a un noble de la cort reial francesa

Dels poders terapèutics de les banyes de l'unicorn, precisament, parlava un altre tractat grec de l'Antiguitat, l'Indica de Ctesias, segons el qual estaven fetes d'una substància especial, l'alicorn, que podia purificar tota mena de substància emmetzinada i guarir aquells qui havien estat objecte d'enverinament. És per això que aquest element amb suposats poders protectors es convertí en un preuat objecte de desig en l'entorn de les corts medievals, especialment les de reis, prínceps i altres grans senyors, sempre pendents del risc que comportaven les conxorxes per eliminar-los físicament a través de tot tipus de verins. Així, com va mostrar Odell Shepard en el seu clàssic estudi The Lore of the Unicorn (1930), començà un veritable tràfic d'alicorn per tota Europa, bé en forma de petits trossos que servien com a antídot i amulet, bé en forma d'objectes artesanals destinats als poderosos (anells, empunyadures, ceptres, etc.), bé en la seua matèria primera: les banyes d'unicorn senceres, en tota la seua esplendor. Aquestes darreres eren les que reforçaven el convenciment total en l'existència d'aquells animals dels quals parlaven els llibres de ciència de l'època; qui n'havia vist una no podia dubtar-ho: els unicorns existien. I quina mena de banya era la que veien alguns pensant que era d'unicorn? Doncs ni més ni menys que les procedents dels narvals, una espècie àrtica de cetaci caracteritzada per tindre un gran ullal, de fins a dos metres i mig, com els que podeu veure en les imatges següents. Així, com han documentat Bruno Faidutti, Alexander Pluskowski i molts altres, els ullals de narval, que eren capturats per esquimals a Grenlàndia, s'introduïren en els mercats europeus fent-se passar per banyes d'unicorn, de manera que a la darreria del segle XV, per exemple, el duc de Borgonya Carles el Calb en tenia fins a sis complets, que exhibia orgullosament en els festins i celebracions més importants (entre les joies de la Corona austríaca, d'altra banda, encara se'n conserva un, l'ainkhürn). De més a més, amb ells es confeccionaven objectes de luxe, també per als àmbits cortesans, dels quals segurament el més espectacular és el tron de la Corona danesa, fet en el segle XVII suposadament amb alicorn i que, analitzat contemporàniament, ha donat com a resultat la seua elaboració amb ullals de narval.


A l'esquerra, un grup de narvals. Enmig, els seus ullals. A la dreta, el tron de la coronació del rei de Dinamarca (1662-1671)

Els membres de la casa reial aragonesa, com no podia ser d'una altra manera, també anaren darrere del preuat alicorn. Probablement ho feren tots, però de qui tenim constància plena és de Joan, fill de Pere el Cerimoniós, que regnà la Corona entre 1387 i 1396 i es guanyà el malnom de Joan el Caçador, l'Amador de la gentilesa, o el Descurat, ja que els seus principals interessos estaven en els sumptuosos plaers de la cort i no el govern dels regnes. El cronista saragossà Jerónimo Zurita deixà escrit que «en todo eran sus cosas tan singulares y raras, y de tan excesivo precio, que en ninguna otra corte se pudiesen no solamente igualar, pero ni aun hallar», una impressió que el barceloní Josep Maria Roca reforçà en la seua biografia moderna, Johan I d'Aragó (1930), en la qual insistí, amb ulls contemporanis, en el pretés caràcter supersticiós del personatge. Allò ben cert, en tot cas, és que gràcies a aquest treball tenim ben documentat l'interès de Joan per les banyes d'unicorn i la seua utilització, si més no durant el seu període com a duc de Girona, el títol que a partir d'ell reberen els hereus de la Corona. Sabem, per exemple, que en 1377, quan Joan comptava amb 27 anys i havia vist morir tres fills mascles de manera consecutiva, demanà al bisbe de Lleida la banya que es trobava a la capella funerària d'Ot de Montcada, dins de la catedral, fent esment dels seus poders antiavortius: «qui·n tenga ab si, no·s pot de son prenyat afollar». El prelat, tanmateix, li indicà que l'havia agafada el comte d'Urgell, a qui s'adreçà Joan reclamant-li-la «tota o ço que n'hajats» diverses vegades, «cor la hajam molt necessària». El comte, finalment, li la trameté, informant-lo que, a més a més, tenia constància de l'existència d'altres dues banyes d'unicorn, «la una que és a Roncesvalls, en Navarra, e l'altra que és en una esgleya ermitana de illa de mar». El primogènit, en correspondència, prometé tornar-li un fragment i li féu relació dels miraculosos poders de l'alicorn, segons havia pogut comprovar recentment, quan un escuder del seu cunyat, el comte d'Armanyac, li'n donà un tros a Perpinyà, «quaix en quantitat de una amel·la», que havia portat de l'illa de Rodes. A la mateixa ciutat de Perpinyà, com li comentà l'escuder que havia vist fer al mestre de l'Hospital a Rodes, féu enverinar dos gossos i, posteriorment, tocà només un amb l'alicorn: «e aquell qui no fou tocat de la dita banya tantost morí e l'altre guarí». Encara més, el poder d'aquell trosset de banya d'unicorn havia estat certificat amb la intervenció en diversos casos de persones emmetzinades o malaltes a la ciutat de Girona:
Lo dia de Divenres Sant, e anants per les esgleyes segons és acostumat, e passants per un carrer, oym en una casa grans crits e plós e nós volguem saber què ere allò, e digueren-nos que eren dues criatures poques qui havien menjat realgar [arsènic], e nós entram en la casa on eren e veem les criatures qui eren fort inflades e quaix a la mort, traguem aquell troç de l'unicorn que nós ara portam e metem-lo en aygua, e de la dita aygua begueren les dites criatures e tantost foren guarides, axí que huy són vives e sanes... Aprés una dona vídua d'aquesta ciutat, la qual segons fama no és bona de son cors, e sos amichs per la desonor que n'avien donaren-li metzines a menjar, e tantost que ella se sentí metzinada trameté a nós per l'aygua, en què tocà lo dit unicorn e begué de la dita aygua, e guarí tantost, e huy en dia és sana e despuys no la han gosada metzinar... Aprés una dona d'amor de Déu [molt pobra] vench a nós e va·ns dir que son fill stave a la mort, e nós demanam-li què mal havie e ella dix-nos que havie la mala buanya [una malaltia cutània] e demanà·ns de la dita aygua, e nós donam-li'n e enviam a un cavaller nostre, e féu-li beure de la dita aygua e ruxaren-li la cara on havie la mala buanya segons que nós li haviem manat, e dintre dos dies lo fadrí guarí e és viu e sa... Altre jorn una dona de poch stament vench ab una filla sua al braç a nós e dix-nos que a la dita sa filla un scurpí la havie picada en la cara, e veem-li la cara tota inflada, e dix-nos si l'aygua del unicorn li seria bona e nós diguem-li que hoc, e banyam en l'aygua l'unicorn e fem-li'n beure e ruxar la cara, e açò li fem continuar dos dies arreu e guarí tantost, e huy en dia és sana.
De la mateixa manera, segons es relatava en la mateixa lletra, Joan volia provar amb dos coloms o dos polls -enverinant-los fortament- les propietats de la banya d'unicorn que el comte d'Urgell li havia tramès. La prova, no obstant això, no es realitzà finalment amb animals, sinó amb persones -amb persones, però, de segona categoria a ulls del primogènit, és a dir, musulmans i jueus. Als pocs mesos d'aquella carta informà als oficials reials de justícia que: «per assayar e provar alscunes coses qui són bones contra verí mortal, en tant que preserven de mort qualsevol persona que y aja d'aquell reebut, havem ordenat e acordat que en los primers dos moros o mores, o juheus o juhies, que sien condempnats o condempnades a mort en aquest regne [d'Aragó] e en aqueix [de València] façam fer assaig e prova de les coses dessús dites». Si algun dels dos subjectes sotmès a l'experiment -el mateix que el dels gossos- eixia amb vida, seria perdonat i tingut per absolt... La realitat, però, fou ben diferent. Finalment només s'utilitzà un condemnat a mort, un jueu del regne d'Aragó, per al qual dos dels metges reials, Guillem Colteller i Joan d'Ordàs, prepararen «les pus forts metzines que pogueren» i li les donaren a beure. En prendre el verí caigué a terra «com a mort» i llavors li donaren «per força V cullerades d'aygua en què la dita banya era estada banyada e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines e tornà tantost en son seny axí com si res no fos estat». De fet, el jueu «visch després V jorns aytant sa com d'abans», però aleshores, sense commiseració, el príncep ordenà que el penjassen: «mas despuys lo faem penyar». Allò important per a ell, en qualsevol cas, era que, segons l'experiment, la banya d'unicorn que tenia en el seu poder funcionava a l'hora d'evitar la mort per enverinament. 

La seua fe en l'objecte, evidentment, no degué ser cega ni degué evitar que continués prenent tota mena de mesures preventives a l'hora de beure i menjar, però, més enllà de la seua efectivitat, Joan obtingué amb aquells experiments una altra cosa realment important: encara més prestigi i autoritat simbòlica. La notícia degué córrer entre tots els grans senyors de la Corona i de seguida començà a rebre peticions per tal de compartir trossos de la banya: del comte d'Empúries, del comte de Cardona, del mateix comte d'Urgell, del bisbe de València, de la infanta de Sicília, etc. I no només li'n demanaven, sinó que ell mateix en repartia, utilitzant l'objecte en les seues relacions diplomàtiques, per exemple, amb el comte d'Armanyac, el comte de Flandes, el duc de Borbó, el rei d'Armènia i, fins i tot, el papa d'Avinyó, a qui trameté un anell amb un tros de banya per tal que: «tota vegada que de metzines hagués dubte o de verí, bevén aygua en què lo dit anell o troç fos banyat no hauria perill de res, e no·s maravell com l'anell és axí tort, car aytal és la banya». L'anell, evidentment, devia contenir un fragment d'ullal de narval, sense cap mena de propietat antitòxica. La creença en els unicorns i la utilització curativa de les seues preteses banyes fins al segle XVIII arreu d'Europa ens mostra, tanmateix, com de diferents eren els homes precontemporanis, respecte a nosaltres, a l'hora de concebre físicament el món i, alhora, com de similars eren a l'hora d'exercir les seues relacions de poder.  
 

La gestió del territori des d'una perspectiva històrica

Frederic Aparisi Romero
Una primera versió d'aquest text va aparèixer publicada al diari Levante-EMV, en la seua edició per a la Safor, el diumenge 12 de gener de 2014.


Es féu d'esperar, Hug. Els conats de pesta a València aconsellaven demorar el viatge des de Cardona. Amb la regressió de l'epidèmia, el pares, Joan Folc de Cardona i Joana, accedeixen a lliurar el menor dels seus fills a l'avi matern. Finalment, Alfons el Vell rebia Hug de Cardona el 30 de novembre de 1411 al seu palau de Gandia i el mateix dia, amb només cinc anys, el mateix duc el va nomenar cavaller. El que diferencia els nobles de la resta de la societat no és únicament formar part de l’orde de la cavalleria sinó, més important encara, posseir un senyoriu i uns vassalls sobre els que senyorejar. És per això que el duc havia promès a la seua filla Joana i el seu gendre, Joan Ramon Folc de Cardona, fer donació al seu nét dels llocs i alqueries del Real, Benipexcar, Beniopa, Alcodar, Benicanena i l’Alqueria Nova, en l’horta de Gandia, Ondara, en el comtat de Dénia, i Calassanç i Sanui, en el comtat de Ribargorça, bo i reservant-se l’usdefruit en vida, a canvi que Hug fos instruït en les formes de la cavalleria a la cort de Gandia. L’avi espera trobar en el nét l’estima i la devoció que el fill, Alfons el Jove, li nega.

En qualsevol cas, primer la mort d’Alfons el Vell el 1412 i després la d’Alfons el Jove el 1425 suposen un fort entrebanc perquè Hug prenga possessió de les terres que li havien estat concedides. La mancança d’un hereu comporta la reversió a la Corona del ducat de Gandia. Així les coses, per assegurar-se l'accés al senyoriu que li havia atorgat l'avi, Hug de Cardona obté del seu pare la majoria d'edat amb només 19 anys, sis abans del que prescriuen els Furs. Finalment, després de llargues negociacions amb Joan de Navarra –nou duc de Gandia– i el mateix Alfons el Magnànim, Hug ha de desemborsar 200.000 sous, pel cap baix, a fi de poder prendre possessió de les terres heretades del seu avi. Per fer front a l’elevada suma, decideix vendre l’alqueria d’Alcodar per 30.000 sous, i carregar diversos préstecs. També hi destina íntegrament els 154.000 sous del dot de la seua esposa, Blanca de Navarra, neboda del rei de Navarra Carles III. Malgrat els esforços, però, el deute es converteix, des dels seus inicis com a senyor de vassalls, en una forta càrrega.

Així i tot, Hug no és dels que es queden de braços creuats ni tampoc dels que claudiquen. Ell brega en tots els fronts possibles per a poder reeixir. Atent a les innovacions, participa de forma decidida en la implantació del sucre a les terres de l’horta de Gandia, construint un trapig al Real, on abans el seu avi tenia el viver i el jardí; a les terres de la Marina, comercialitza juntament amb els vassalls la producció de pansa. Aquestes iniciatives expliquen els 30.000 sous, o més, que el cavaller obté del seu senyoriu. En l’àmbit judicial, els seus advocats i procuradors despleguen totes les argúcies possibles per dilatar i ajornar els processos legals que els creditors inicien contra ell fins el punt d’exasperar-los. A més, Hug disposa d’una nau i un bergantí que dedica a la pràctica del cors, una mena de pirateria autoritzada contra els enemics del regne. En l’àmbit institucional, acudeix quan és requerit a les reunions del Consell de Gandia, donat que el seu senyoriu forma part del terme general de la vila, i a les sessions de les Corts com a membre del braç militar.

Tots les energies esmerçades, però, resulten inútils. El degoteig de creditors per casa seua (al Real o a València) és constant, fins el punt que el rei autoritza el segrest de les rendes del senyoriu el 1462 per a poder pagar els deutes. I mentrestant Joan, el primogènit, ara ja major d’edat, reclama el que considera seu, la totalitat del senyoriu, d’acord amb els capítols matrimonials signats entre els seus pares, Hug i Blanca. El colp definitiu arriba el 1469 amb la sentència donada per Joan Ramon Folc de Cardona, comte de Prades i nebot d’Hug, segons la qual aquest deu traspassar íntegrament el senyoriu al fill per bé que li atorga una pensió anual de 6.000 sous i la possibilitat de residir a Ondara o qualsevol alqueria de l’horta de Gandia. Després d’acceptar la sentència davant el justícia de València, el 3 de desembre de 1470, Hug de Cardona desapareix de les fonts, tot i que fins a 1474 no hi podem assegurar la seua mort.

La singladura personal d’Hug de Cardona i la seua relació amb Gandia ens serveix com a excusa per plantejar una qüestió sobre allò que ens ateny als nostres dies. La seua condició de membre de la família d’Alfons el Vell, el seu matrimoni amb Blanca de Navarra (membre de la família reial navarresa) però sobretot la ubicació estratègica de les seues alqueries al voltant de la vila, feien d’Hug de Cardona el principal objectiu dels burgesos, obstinats en retallar els privilegis i jurisdiccions de la petita noblesa disseminada pel seu terme general. L’esmicolament del ducat en petites senyories realitzat per Alfons el Vell i Alfons el Jove va comportar també el debilitament del control urbà sobre l’espai circumdant i els recursos. Els prohoms de la vila trobaren en el nou duc, Joan de Navarra, un aliat a l’hora de doblegar els cavallers als seus interessos i expandir el seu control sobre l’horta de Gandia.

L’arribada dels Borja va suposar el tancament en fals al llarg de tot el període modern de les disputes entre les diverses comunitats de l’horta de Gandia sobre l’ordenació del territori en favor de la vila. Si bé ho mirem, i amb les pertinents matisacions, el debat continua obert als nostres dies. Quina ordenació del territori volem construir? Ha de ser necessàriament Gandia el centre sobre el qual pivoten la resta de barris i pobles de la comarca? o és preferible un model policèntric amb una gestió mancomunada dels serveis i de les infraestructures? La mancança d’un servei comarcal de transports, o els problemes per a travessar la N-332 al seu pas per Bellreguard i Oliva, palesen la importància d’aquesta qüestió. El debat, sens dubte, exigeix de consideracions més àmplies i reflexions més assossegades de les què ací podem fer, però no m’estaré d’assenyalar que l’estalvi i la maximització dels recursos, paraules de moda entre els polítics, passa necessàriament per una major integració comarcal, per fer més comarca.

Final? No serà ni tan sols el final de l'inici...

Fins ací l’article publicat a la premsa, però voldria afegir alguna cosa més. En efecte, prenent l'expressió de Ferran Garcia-Oliver, la disputa entre "hòmens de vila vs cavallers" va anar redefinint-se al llarg del temps com un procés plurisecular que encara no ha acabat, almenys al meu parer. Prenc com a observatori la ciutat de Gandia i la seua horta, encara que la problemàtica s'estén al conjunt de ciutats mitjanes d'arreu del País Valencià i, per extensió, a l'Occident europeu. Si a l'edat mitjana el conflicte enfrontava les viles contra els petits senyorius, a època moderna la confrontació es produeix en termes d’independència per a les comunitats de veïns més petites i la creació dels seus propis espais comunals. Pense, per exemple, en els processos de segregació de diferents llocs del terme general d'Alzira, com ara Algemesí, o la construcció de noves sèquies "municipals" a la part baixa del Xúquer. Amb la fi de l'Antic Règim el domini de les viles es va mantindre mitjançant nous mecanismes, però almenys en el vessant teòric dos consistoris com el de Gandia i Beniopa eren iguals. Amb el creixement demogràfic dels anys 60, aquestes ciutats mitjanes (i què dir de la ciutat de València) allargaren la mà sobre els petits nuclis dels voltants. Gandia integrà Beniopa i Benipeixcar, tot assumint les gestions burocràtiques. Ambdós pobles representen les singladures possibles. Beniopa, possiblement ajudada per una frontera física com ho és el barranc, sempre ha mantingut una forta personalitat, que queda palesa en la intensitat que té l’associacionisme al barri-poble. Benipeixcar, en canvi, s'ha dissolt a Gandia i únicament les festes patronals han aconseguit mantindre l'espurna i el record d'un passat independent.

Més enllà de les qüestions relacionades amb la identitat, sempre delicades, aquests temes ens porten, com deia abans, a la gestió del territori. En el cas de la Safor, l'ordenació de l'espai fa anys que deuria haver deixat de ser una qüestió local, per a ser tractat des d'una perspectiva comarcal: Gandia ja ha absorbit Benirredrà. Palmera, Bellreguard i l'Alqueria de la Comtessa ja formen una connurbanització, i poc resta perquè s'afegeixca Rafelcofer. Per la línia de costa, igualment, Guardamar de la Safor, Miramar, Piles i la platja de Bellreguard es freguen. I per l'interior, Ador i Palma formen un cos únic de cases, mentre que Llocnou de Sant Jeroni i Almiserà sort que està el riu pel mig. I així encara, estem sense un servei comarcal de transport, per no parlar de la línia de tren cap al sud per la costa o dels problemes de transit per la mancança d'una perimetral al voltant dels pobles de la N-332. I què us diré dels problemes derivats de l'aigua, per excés o per mancança? A l'edat mitjana, sense tants savis assessors ni tants regidors, n’hi havia una major consciència de l'espai supralocal, de la necessitat i, fins i tot, de les bondats de mirar-se menys el melic i alçar una mica la mirada per poder veure el bosc. Prohoms de les seues comunitats que, per interès propi, o no (ara no és el moment de parlar d'això), eren plenament conscients de la idea del guanyar, que tant de moda resulta darrerament. I això sense l'ajuda de cap coach, d’eixos que ara qualsevol president de veïns exigeix per fer la seua tasca.

L’antic recorregut del tren a Dénia, ara reconvertit en una senda maltractada de bicicleta

Erik Thoen, una entrevista

Frederic Aparisi Romero
En el marc de la nostra participació en el col·loqui de joves investigadors que organitzaren els col·legues flamencs fa poc més de dos anys, vam tindre l’oportunitat d'entrevistar alguns investigadors de l'àmbit historiogràfic de llengua neerlandesa. Ja us vam oferir l'entrevista al professor Bas van Bavel, de la Universitat d'Utrecht. Ara és Erik Thoen, de la Universitat de Gant, qui es posa davant la càmera d'Harca per sotmetre's a les nostres preguntes. Amb un estil distés, el professor Thoen analitza les claus de l'èxit de la historiografia flamenco-neerlandesa en les darreres dècades, un èxit del qual n'és (cal reconèixer-ho) el principal responsable, juntament amb Bas van Bavel i Tim Soens.

Thoen insisteix en la necessitat de formar els joves investigadors en el marc de la llarga durada. Amb tot, cal tindre en compte la disponibilitat de fonts de cada tradició historiogràfica. Vull dir amb això que no es pot fer la mateixa recerca amb cent registres de la cort local del justícia que amb cinc. Les fonts manen, i condicionen el perfil de cada àmbit historiogràfic. El que no ve condicionat per les fonts és el nombre d'idiomes que dominen els investigadors. Com podreu escoltar a l'entrevista, per a Thoen aquest és un dels puntals sobre els que descansa la gran volada que en els darrers anys han tingut els historiadors de llengua neerlandesa, almenys en l'àmbit de la historiografia rural. El particular esdevenir de Flandes i els Països Baixos –bé, supose que tot esdevenir és particular– els ha donat l'oportunitat de tindre un nivell acceptable en el domini de les dues llengües principals de la comunitat científica, l’anglès i el francès, i encara la llengua pròpia, el neerlandés, que els permet d'entendre's, òbviament, entre flamencs i holandesos, i encara també els facilita l'enteniment amb els parlars germànics. Tot plegat els han permès entrar en contacte amb diferents tendències historiogràfiques i sobrepassar els límits estrictament estatals des d'universitats més aviat modestes –Gant, Anvers i Utrecht. No debades, els historiadors flamencs i holandesos són el nucli fundacional del grup d'història comparada CORN, puix han funcionat com a centre de reunió i de distribució d'idees i projectes de la historiografia rural al nord d'Europa.

La consolidació de l’anglès com a llengua científica ha permès a la historiografia anglesa repuntar, al temps que ha significat el marciment de la francesa. No és aquest el lloc ni l'hora de debatre's a propòsit de com tot plegat ha influït en els historiadors flamencs i holandesos. Potser fóra millor demanar-se què pot aprendre la historiografia valenciana dels nostres col·legues flamencs. Les similituds entre ambdós territoris em semblen més que evidents: la presència d'una llengua minoritària (en un context internacional) que es vol dignificar, la coexistència de diversos centres universitaris de producció historiogràfica, un pes quantitatiu més aviat marginal en els circuits i trobades internacionals, i un cert paral·lelisme històric -almenys durant la baixa edat mitjana- en són algunes. Pense que el futur de la historiografia valenciana passa necessàriament per la seua internacionalització: no només per organitzar i assistir a trobades internacionals, sinó també per una presència més regular en les revistes internacionals. Cal, també, i fins i tot és més important, sumar esforços. Em referisc a una major coordinació del medievalisme valencià, més enllà de les línies de recerca, la qual cosa requereix de la voluntat de tots. Ens va alguna cosa més que l'ofici, diria que fins i tot ens va el país.

No m'entretinc més, gaudiu de l'entrevista, que paga la pena.


Banys públics a la València medieval

Ferran Esquilache
N’hi ha un tòpic molt estès socialment, que la literatura i el cinema s’encarreguen de difondre a sovint, que diu que els cristians en l’edat mitjana no es banyaven mai. Per contra, els musulmans haurien estat més nets, com demostraria el fet que tenien banys públics. Evidentment, la gent no es banyava diàriament, però sembla que el costum del bany setmanal (probablement els dissabtes) estava tan generalitzat com ho va estar fins a temps ben recents, i tampoc no devia haver-hi massa diferències amb els musulmans en aquest tema. De fet, els cristians també tenien banys públics, no sols a les ciutats andalusines conquerides, com València, sinó també als seues llocs d’origen, com ara els desapareguts Banys Nous de Barcelona o els banys “àrabs” de Girona, ambdues instal·lacions construïdes al segle XII. Per tant, sembla que va ser ben entrada l’edat moderna quan els banys públics van començar a perdre importància, segurament més per la moral que es va anar imposant amb la Contrareforma (que condemnava la nuesa en públic per pudor) que no per una manca d’higiene generalitzada.

Escena d’un banyista agafant aigua de la caldera en una miniatura

Els banys àrabs, o hammam, són una herència de les termes romanes, i foren adoptades a través de Bizanci i dels territoris conquerits pels àrabs durant la seua expansió alt-medieval. Funcionen exactament igual, amb una caldera exterior que escalfa l’aigua i l’interior de l‘edifici a través d’un sistema d’aire subterrani, murs gruixuts per a retindré el calor a l’interior, i finestra més que unes obertures en el sostre per a deixar entrar la llum, normalment amb forma d’estrela i tapats amb vidre. En ambdós casos, a més, tenen una estructura tripartida dividida en una sala freda (el frigidarium romà, o bayt al-barid àrab), una tèbia (el tepidarium o bayt al-watani) i una sala calenta (caldarium o bayt al-sakhun). A banda, en l’entrada solia haver-hi un vestíbul o rebedor que servia també de vestuari  (apodyterium o bayt al-maslakh), i a una vora les latrines. L’estructura, doncs, és bàsica i constant. El que es va anar modificant amb el temps va ser la grandària de les sales. En els dissenys més antics de banys públics la sala tèbia era la més gran, ja que era el lloc on més temps es passava i per tant on més gent es concentrava, per això era l’espai més destacat de sociabilitat. Per la seua estructura solia tindre una volta com a sostre.

reconstrucció idealitzada d’una banys en Granada

Més endavant la sala temperada va anar perdent importància, i a partir del segle XII es va anar imposant una estructura molt més simplificada i tècnicament més senzilla, en la que les tres sales eren quasi iguals, estretes i paral·leles, totes amb una volta de canó. És la que més es va extendre i la que van agafar majoritàriament els cristians. Un dels exemples millors conservats al País Valencià de banys amb aquesta estructura són els banys de Torres-Torres (Camp de Morvedre), en els que la sala tèbia només és lleugerament més gran que les altres dues.

Banys de Torres-Torres. Sala freda
Banys de Torres-Torres. Sala tèbia
Banys de Torres-Torres. Sala calenta
(aquestes fotos estan agafades de Flickr i el seu autor és l’usuari Abariltur)

Es calcula que a la ciutat de València n’hi hauria al voltant de 20 o 25 banys públics en el moment de la conquesta de Jaume I, segons es desprén de les donacions del Llibre del Repartiment. Fa uns anys, per exemple, es va poder excavar un hammam al carrer poeta Querol, davant mateixa de l’església de Sant Joan de la Creu (al costat del Palau del Marqués de Dos Aigües, per més senyes), tot i que no va ser possible datar-lo. La seua estructura, però, segons l’arqueòloga que se’n va ocupar, apunta a una cronologia antiga per la presència d’un gran vestíbul, lleugerament inferior al que es pot trobar als banys del Bañuelo de Granada o als de Ronda. Amb tot, cal tindre en compte que es tracta d’una simple hipòtesi i que no se'n sap molt més.

Sala tèbia dels banys de Bañuelo, a Granada
Banys de Ronda

Dels que no n’hi havia dubte és que a principis del segle XIV aquest hammam andalusí va ser arrasat, i al damunt es va formar un fossar, el de la parròquia de Sant Andreu. No va ser l’únic. Molts dels banys públics que n’hi havia a València en el segle XIII havien desaparegut pocs anys després de la conquesta. Uns directament arrasats per a construir al seu damunt, i altres van seguir en ús durant un temps fins que van quedar abandonats, mig enrunats, i finalment enderrocats. Però atenció, perquè això no vol dir que no n’hi haguera banys públics en la València baix-medieval. És que se’n van construir de nous en altres emplaçaments. Llavors, per què es van abandonar i enderrocar els banys àrabs que estaven en funcionament per a construir-se de nous en altres llocs amb una estructura, una tècnica de construcció i un funcionament idèntics? Aquesta aparent incongruència també se la van plantejar Josep Torró i Concha Camps quan van estudiar els coneguts com a banys de l’Almirall, i van donar una doble resposta.

Museïtzació dels Banys de Carreró, més coneguts posteriorment com a Banys de l’Almirall

En primer lloc una de caràcter tècnic, ja que la humitat i el calor a la que estan sotmeses aquesta mena d’instal·lacions les feien malbé molt fàcilment i els nous posseïdors no els reparaven com calia si no eren rendibles, de manera que acabaven enderrocant-se. I una de caràcter social. La ciutat andalusina estava dividida en barris amb uns paràmetres de funcionament molt independents (propis d'una societat d'origen tribal), cadascun amb la seua mesquita, el seu forn i per descomptat el seu bany, mentre que en la ciutat cristiana aquesta estructura no existeix. En la societat feudal totes les instal·lacions d’ús públic estan sotmeses a la extracció de renda, i els banys no eren menys, ja que els seues propietaris havien de pagar al rei pel dret d'explotació. En compensació, aquest decretava zones d’exclusió, en les quals no es podien construir nous banys per a no crear-hi competència. Com que a València els banys funcionaven amb aigua subterrània de la capa freàtica, estreta amb una sènia, i no n’hi havia cap impediment per a obrir uns banys en qualsevol lloc, tampoc no n'hi havia cap raó per a construir els banys nous al mateix lloc que els anteriors. De manera que tot plegat explica la ràpida desaparició de la xarxa de banys públics de la Balansiyya andalusina, i la seua substitució per una altra xarxa semblant en mida i estructura.

Sens dubte, el millor bany conservat dels construïts després de la conquesta és el Bany del Carreró, o de l’Almirall en època més recent, que tradicionalment havia estat qualificat com a bany d'origen andalusí però que va ser construït a principis del segle XIV. Va estar en funcionament fins a finals del segle XIX, tot i que en la darrera etapa el propietari va instal·lar banyeres individuals d'acord amb la moda europea.

Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 1895
Voltes del sostre dels banys de l’Almirall en 2008

Pel que fa al funcionament dels banys, era molt senzill. L’ordre de les sales (freda, tèbia i calenta) no és el del bany, sinó que és conseqüència de la necessitat de concentrar el calor al fons de l’edifici, on se situa la caldera. De la zona de vestuari, on es despullava la gent, es passava a la sala freda, on n’hi havia una basa amb aigua que es podia agafar amb poals, i es podia fer un primer rentat (almenys a l'estiu). A la sala tèbia es produïa el bany pròpiament dit, amb aigua calenta i freda barrejada al gust. No n’hi havia piscines, ni banyeres, ni tines per a immersió, per la qual cosa no era un bany pròpiament dit. L’acte de neteja es produïa segut en un banc, abocant l’aigua per damunt amb poals i galledes. Posteriorment es passava a la sala calenta, un lloc per a relaxar-se en un ambient càlid i humit pel vapor de l'aigua calenta (sense arribar a ser una sauna, per descomptat). I, finalment, es retornava a la sala freda, on els homes podien afaitar-se (també ho podien fer al principi del procés) i les dones es perfumaven, s’untaven de diverses substàncies, i es podien maquillar. De fet, en les dones aquesta darrera fase del bany era fonamental.

Podeu veure una representació del procés en aquest vídeo de la museïtzació dels banys de l’Almirall:



Per descomptat, hòmens i dones no anaven junts als banys, ni entre cristians ni entre musulmans. Existien rotacions, o bé de dies, o bé de matins i vesprades. Per tant, és evident que no era possible la pràctica del sexe, com es feia en altres tipus de banys de l’occident europeu on hòmens i dones es podien barrejar i a voltes es produïen certs encontres de caire més intim. Així ho manifesta la literatura i la iconografia francesa, per exemple. En el hammam els hòmens solien acudir sols, o en menor mesura amb familiars mascles, com ara els fills adults. Les dones anaven totes juntes (familia, amigues o veïnes), amb els fills mascles menors d’edat, i si eren de posició acomodada amb les esclaves perquè les ajudaren a banyar-se i a carregar els poals d’aigua. El sòl podia estar cobert d’estoretes, o bé es posaven esclops de fusta. Els utensilis propis del bany (sabó, tovalles, perfums...) es portaven de casa, però normalment també podien comprar-se a l’entrada, quan es pagava per l’ús de les instal·lacions i de l'aigua calenta.

Un bany europeu, amb hòmens i dones barrejats, on es disposa de tines per a immersió, i d'algun llit en zones discretes

Hi ha publicat un document fantàstic del que es pot extraure molta informació sobre els fucionament dels banys medievals entre els cristians, que és de finals del segle XIV i que fou exhumat del llibre del Justícia Criminal de València. Fou un incident en el bany d’en Suau (el bany propietat de Joan Suau), quan una dona acudí al bany un dissabte acompanyada de familiars i veïnes. Sembla que va abusar de l’aigua, ja que es va posar a llavar roba (rentar alguna peça solta sembla que era prou comú). L’esclava al servei del bany li ho va recriminar, i van arribar a les mans. Podeu llegir la història ací.

Per acabar només resta recomanar un poc de bibliografia sobre banys àrabs medievals, que és abundantíssima, però cal destacar els treballs clàssics de Torres Balbás, o els més recents de Rafael Azuar. Sobre els banys a la València medieval en general, i sobre els banys de l’Almirall en particular, vegeu el llibre de Concha Camps i Josep Torró El Palacio y los baños del Almirante, o bé el resum que podreu trobar en aquesta pàgina web prou antiga.

Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (IV). L’inici del curs 2013-2014

Grup Harca
Passades les vacances d’estiu, i engegat el nou curs acadèmic 2013-2014, el Seminari d'Estudis Medievals de la Universitat de València va reprendre les sessions a l’octubre, tot i que ho va fer amb una setmana de retard, trastocant així tot el programa oficial. Al remat, però, s’ha pogut arribar a Nadal acomplint el calendari. En aquest punt, doncs, abans de les vacances que ara comencen, és hora de fer balanç de les darreres intervencions, que serà ja el quart que fem al blog d’Harca des que va començar el seminari.

No insistirem de nou en l’encert d’engegar la iniciativa, com ja comentàrem a bastament en els balanços anteriors, ni tampoc en la importància que aquest seminari té per al medievalisme valencià i la sortida de l’estancament i la falta de perspectiva en la que estem immersos els medievalistes valencians en general. De fet, és evident que no tothom pensa així perquè, una vegada passada la novetat, el seminari ha entrat en clara decadència. És cert que un seminari com aquest, que s’ocupa de temàtiques tan variades i que acull setmanalment participants de diferent interès i qualitat, no pot esperar un èxit constant i continuat. Però quan l’assistència de públic és tan minsa de forma persistent, com ha estat en la darrera etapa que ara conclou, s’evidencia l’existència d’una manca generalitzada d’interés. Cert que hi ha hagut unes poques excepcions en les que la sala s’ha omplert, però en la majoria dels casos ha estat un èxit puntual que, en general, sembla més una conseqüència de les relacions personals o acadèmiques dels assistents amb el participant en el seminari, que no d’un vertader interés historiogràfic.

Amb tot, també cal deixar clar que algunes de les intervencions han estat força bones i que s’han presentat certes novetats interessants, igual que en el curs anterior. Tot i que això no haja estat en relació directa amb el nombre d’assistents a cada sessió. En qualsevol cas, nosaltres us deixem ara amb un breu resum del contingut de les vuit darreres intervencions, que només tenen la intenció d’informar els interessats de forma superficial, i deixar-ne testimoni públic per escrit. Mentre puguem, així ho seguirem fent.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Antoni Furió: Camperols de l’edat mitjana, ¿una categoria analítica encara vàlida?

El seminari va començar de nou el 21 d’octubre, amb la participació del seu director i organitzador. La conferència del professor Antoni Furió versava sobre el concepte de camperol i, particularment, es qüestionava si resulta adient o no la seua utilització per a l'edat mitjana. Recentment, alguns autors han vingut a relativitzar la mateixa noció de camperol, entenent que són tan grans les diferències dins del grup social camperol que no resulta una categoria operativa. També per a la societat medieval. Hi ha qui, fins i tot, ha mirat d'ensorrar les fronteres socials amb l’excusa de noves eines historiogràfiques, com ara el concepte d’elits rurals. És cert que el camperol mitjà és una creació dels professionals de la història, que són moltes les escletxes que recorren la pagesia medieval, i també que existiren sectors frontissa agrupats sota això que hom ha vingut en denominar elits rurals. Així i tot, eren més les semblances que les divergències el que definia el camperolat a l'edat mitjana. Malgrat l'existència de famílies benestants, el seu reduït nombre (en termes absoluts i més encara relatius) convida a presentar amb cauteles qualsevol reflexió al respecte. I, en qualsevol cas, el que ningú pot posar en dubte és la consideració pejorativa que els grups dominants atorgaven al camperolat. L'exemple que aportà el professor Furió fou un fragment de la Brama dels llauradors, de Jaume Gassull. Un text redactat per ridiculitzar i menysprear els camperols de l'horta de València. El debat que seguí va resultar viu i interessant, en el qual es va convenir en la necessitat de mantindre el concepte de camperolat com a categoria analítica. (FA)

Antoni Furió

Vicent J. Escartí: El concepte d’Espanya en la literatura catalana medieval i moderna

El 28 d’octubre fou el torn de Vicent Escartí, professor del departament de Filologia Catalana, que va tractar un tema tan complicat per a l’actualitat política com el concepte d’Espanya en el passat. Concretament en les obres literàries produïdes a l’antiga Corona d’Aragó, tot i que el mateix Escartí va advertir que no havia fet una recerca exhaustiva, i que caldria afegir més fonts a banda de les literàries. Superats els interrogants sobre on començar, el Llibre dels Fets és la fita clau que obre una clara línia medieval que concep Espanya com una entitat geogràfica. És el nom que rep la península Ibérica. Tot i que, per a Jaume I, Espanya és també un concepte geopolític en el qual ell és el rei més destacat. Per a explicar-ho millor, Escartí emprà el símil de l’Europa contemporània, una realitat geogràfica evident en la que també es desenvolupa un joc polític, bèl·lic i diplomàtic. Però la unió dinàstica de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics i els seus descendents modificà clarament aquesta concepció en l’edat moderna. D’una banda, s’impulsa el mot Espanya per a referir-se al conjunt dels territoris de la Monarquia, però alhora també s’impulsen mots com el de Nació Catalana (i Nació Valenciana, afegiria jo) per a diferenciar cadascuna de les realitats polítiques i etnolingüístiques que la componen. Així es manifesta ja en autors del segle XV com ara Joan Margarit i Pau (1422-1484), Pere Miquel Carbonell (1434-1517) o Joan Roís de Corella (1435-1497). Diferent serà el cas de Pere Antoni Beuter (1490-1554), el conegut autor de la Història de València, qui escriu la primera part en valencià dedicant-la als jurats, però escriu la segona en castellà i la dedica a l’Imperi, del que es considera una part integrant. Amb aquest autor acabaria, doncs, la concepció geogràfica medieval d’Espanya, iniciant-se dos vies diferents a partir de llavors, en l’Edat Moderna. (FE)

Vicent J. Escartí

José Antonio Alabau: Els greuges de corts com a reflex de la pràctica política monàrquica en el regne de València

José Alabau començà el 4 de novembre explicant què són els greuges de corts (demanar justícia al rei). Tradicionalment s’han abordat des de la història del dret, interessant-se pels aspectes més institucionals, i moltes vegades a partir d’autors clàssic com ara Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671), més que no amb les fonts originals. A més, aquest investigador va presentar una proposta de categorització dels greuges (dividint-los en jurisdiccionals, fiscals, abusos, justícia i oficials), i va explicar quina era la seua premissa inicial: a major conflictivitat política, major nombre de greuges. Després va entrar en matèria amb la presentació dels resultats de la seua recerca sobre les corts de Martí l’Humà i de Ferran d’Antequera, amb l’evident finalitat de comprovar si hi va haver canvis amb la nova dinastia regnant. Així és com s’evidencia que l’Orde de Montesa és la protagonista absoluta dels greuges jurisdiccionals, sobretot pels seus problemes amb el justícia d’Onda per una qüestió molt puntual de l’organització institucional d’aquesta localitat. A nivell estadístic sembla que la majoria dels greuges presentats pel braç militar eren contra els principals oficials reials, i de vegades contra el mateix rei. En el cas del rei Martí era el governador el protagonista dels abusos denunciats, mentre que en el cas de Ferran I fou el batle general, evidenciant-se que el nou rei va buscar el suport d’aquest càrrec per a portar endavant la seua política, contra el que feien els seus antecessors, tot i que no resta clar per què es va donar aquest canvi, ni per què Alfons el Magnànim tornaria a prioritzar al governador. (FE)

José Antonio Alabau

Carles Rabassa: Corresponsals i factors de les companyies mercantils italianes en el marc local: relacions econòmiques i entramat humà

Carles Rabassa ens va portar l’11 de novembre una recerca molt particular, basada en la transcripció de cartes conservades a l’Arxiu Datini que parlen de Morella i el Maestrat. És a dir, les cartes que intercanviaven els mercaders italians amb els seus factors locals, gent de la terra que feien d’intermediaris amb els productors de llana. Un d’ells seria Pere Sarreal, qui teia una vertadera amistat amb els seues interlocutors italians. Es tracta, de fet, de cartes privades, les quals contenen una informació que no es troba a la documentació oficial, i on es veu com actuen, com guarden el secret del preu al que compren la llana, a qui la compren, i fins i tot quins negocis paral·lels porten a terme al marge de les companyies italianes. El mercat de la llana, de fet, ja estava organitzat abans de l’arribada dels italians, i l’única cosa que canvia ara és que la llana viatja més lluny. Un exemple d’aquest mercat organitzat anteriorment podria ser Bernat de Pavia, notari, del que s’han conservat comptes dels seues negocis a Peníscola. Des d’allí es carregava la llana dels Ports i el Maestrat amb destinació a València, Barcelona i Mallorca. Ell era l’encarregat de comprar la llana, rebre-la a Peníscola, buscar com embarcar-la pactant un nòlit, o controlar i marcar les saques. Amb l’arribada de les companyies italianes la diferència és que la llana va més enllà. La pregunta és, però, si amb els italians va augmentar la producció, tot i que això és molt difícil de saber. D’una banda existeix una evident limitació ecològica, ja que el territori és limitat i les pastures mes encara, però també és cert que existeix la transhumància. La recerca, doncs, deu continuar. (FE)

Carles Rabassa

Rosanna Cantavella: Les humanitats digitals i el medievalisme: mètodes al nostre abast per optimitzar l'experiència investigadora de l'humanista

La sessió de Rosanna Cantavella, el 18 de novembre, es presentava interessant, convidant-nos a reflexionar al voltant de les noves tecnologies i el seu ús per part dels investigadors de ciències socials, particularment els filòlegs. Era, doncs, una conferència activa i, de fet, es convida als assistents a acudir acompanyats del seu propi ordinador personal o tableta. Com era d'esperar, lamentablement, la resposta del públic fou escassa. Per a bona part de l'acadèmia, inclosos també els no tant vells, tot això de les aplicacions, els programes informàtics i tot allò que no siga un simple processador de text sona a joguina, fins i tot els fulls de càlcul. Cantavella féu un repàs força acurat de les noves ferramentes que el canvi tecnològic ha posat al nostre abast, des dels editors de text fins a les xarxes socials. D'entre elles, van rebre gran atenció els gestors bibliogràfics (bàsicament Refworks), un tema que, ja en el torn de preguntes, va donar peu a debatre al voltant de la utilitat real d'aquestes ferramentes. És cert, però, que quedaren fora de la presentació moltes altres aplicacions, potser més tècniques, més adreçades a àrees específiques de la història (com ara els programes de demografia, d'estudi de xarxes socials i de cartografia) però també és veritat que Cantavella no es dedica a fer Història en el seu sentit més global del terme, sinó història de la llengua, i que, per tant, aquestes més específiques no li calen. De tota manera, la intervenció d’aquesta investigadora tocà un dels temes que roman (i tot sembla indicar que encara romandrà) als afores del medievalisme. Però ara ja una mica més a prop. (FA)

Rosanna Cantavella

Mateu Rodrigo Lizondo: La biblioteca de la reina Maria (1458)

Tot i el caire força erudit del títol, la sessió del professor Mateu Rodrigo aconseguí reunir un bon nombre d'assistents, que van superar la vintena. Potser el fet que la intervenció es traslladara al dimarts 26 de novembre, i no fóra en dilluns com estava previst, també hi ajudà. En qualsevol cas, això posa de manifest que són els conferenciants, més aviat, que no els temes, el que atrau al públic. Perquè certament la qüestió que plantejava el professor Rodrigo podia resultar excessivament erudita, local i, per a alguns, positivista. Heus ací, però, que la diferència dels bons historiadors rau en la seua capacitat per transcendir l'anècdota, per sirgar el camí que va d'allò particular a allò general. I Mateu Rodrigo n'és un d'ells. Una primera part de la intervenció la dedicà a presentar l'esmentada reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, bo i posant sobre la taula qüestions relacionades amb l'esfera personal (el seu caràcter malaltís) i amb la política (la seua gestió com a lloctinent general al regne de València). Després d'aquesta dilatada semblança, l'anàlisi de la seua biblioteca personal posà de manifest la naturalesa essencialment religiosa i medieval d'aquesta. En efecte, els 73 volums parlen més bé d'una petita col·lecció de llibres, que no d’una biblioteca (o llibreria) pròpiament dita, que en cap cas es corresponen amb les seues lectures. Són, per tant, llibres per a posseir i exhibir, i no tant per a llegir. Aquestes i altres reflexions portaren, ja en el torn de paraula, a un intens debat al voltant dels àmbits de la lectura, la persistència de tradicions literàries, i els problemes per a identificar algunes obres. (FA)

Mateu Rodrigo Lizondo

Joan Aliaga: La pintura gòtica valenciana. Problemes d’interpretació

El 2 de desembre, amb una concurrència molt nombrosa però provinent quasi exclusivament de l’àmbit de la Història de l’Art, va parlar al seminari Joan Aliaga, professor a la Universitat Politècnica de València, amb una faceta també de pintor. El professor Aliaga va començar explicant les dificultats que existeixen per a estudiar la pintura gòtica, per motius de conservació i per la dispersió de les obres. D’ací la importància que cobra la documentació escrita, d’on es deriva la col·lecció documental publicada per la Universitat de València en la que participa aquest autor (vegeu volums I, II, III i IV). Posteriorment, Aliaga es dedicà a mostrar diverses obres i a parlar més concretament d’alguns pintors que treballaren a la València del Tres-cents, especialment dels florentins, com ara Gherardo di Jacopo Starnina o Esteve Rovira de Xipre, que són mestres cars i amb prestigi. Tot i que també parlar d’autors més locals, com ara Miquel Alcanyís, de qui Aliaga opina que no va pintar tant com es pensa i a més era un pintor barat, o de Pere Nicolau, la mort del qual podria estar relacionada amb les lluites de bàndols nobiliaris. D’altra banda, durant molt de temps s’ha pensat que Gonçal Peris i Gonçal de Sarrià eren el mateix pintor, i posteriorment això s’ha discutit, tot i que ara s’ha trobat un document que confirma definitivament la identitat separada d’ambdós personatges. D’altra banda, també sembla evident que el conegut retaule del Centenar de la Ploma, conservat al Victoria and Albert Museum de Londres, ha estat tradicionalment atribuït a Marçal de Sax, quan en realitat aquest autor només és un més dels diversos autors que hi va participar en la seua confecció. Cosa que evidencia, una vegada més, les dificultats en la recerca d’aquest tema, tot i que a poc a poc es va avançant. (FE)

Joan Aliaga

Ivan Martínez Araque: “Que no han de què puxen viure sinó del treball de sa persona”. Els nivells de vida de l’assalariat a València (segles XIV-XV)

Finalment, el passat 9 de desembre va tancar el seminari Ivan Martínez Araque, parlant dels jornalers medievals valencians. Una de les millors intervencions d’aquesta darrera etapa del seminari, o almenys de les més fresques en contingut. Després de fer una reflexió prèvia sobre la visió negativa dels treballadors que tenen autors medievals com Ramon Llull o Francesc Eiximenis, el conferenciant va fer un repàs ràpid a la normativa sobre treball assalariat en els Furs (on es legisla molt poc sobre el tema), en les ordenances de la ciutat de València (de les que també es desprèn una visió negativa), i en les ordenances dels oficis (d’on es desprèn que no existeix una vertadera regulació sobre assalariats). Pel que fa a la documentació disponible, tenim escassos contractes als protocols i sobretot alguns llibres de comptes. Les empreses eren bàsicament familiars, tant en l’artesanat com en l’explotació dels recursos naturals, tot i requerir de vegades fortes inversions. A més, l’empresa familiar es barrejava amb l’àmbit privat, relacionant el lloguer de la casa i el taller, en l’endeutament amb crèdits, o gràcies a les donacions per matrimoni. El treball assalariat era, d’altra banda molt flexible. Quan hi havia una demanda puntual, la família acudia al mercat d’esclaus o més generalment a la contractació de gent en afermament (fins i tot mestres). A l’inrevés, quan la demanda baixava, podia donar-se la situació que fóra algun element de la família el que entrara al servei d’un altre, generalment les dones. També els llibres de comptes de les grans obres de construcció civils i eclesiàstiques aporten informació abundant al respecte, d’on es desprén la temporalitat del treball assalariat. També era molt comú el pagament a destall, especialment en el tèxtil. Finalment, Martínez Araque també va tractar el tema de l’evolució dels salaris, ja que a València es detecta una progressiva pujada dels salaris al llarg del segle XIV, a l’igual que a tota Europa, amb la diferència que ací no es va donar la crisi demogràfica provocada per la pesta. (FE)

Ivan Martínez Araque

Cal dir que la intervenció del professor Paulino Iradiel, que estava prevista per al 16 de desembre, va ser substituïda per la conferència del professor francès Didiel Boisseuil, que no comentarem ara per ser aliena al seminari original. Fins ací, doncs, els resums d’aquesta primera etapa del seminari en el curs actual, que alhora també tanca l’any 2013. Nosaltres, per la nostra banda, ens acomiadem també del blog fins a després de Reis, quan tornarem a fer posts en la mesura de les nostres poques possibilitats.

Que tingueu tots un Bon Nadal, i un millor any 2014!!!

Els desafiaments i els torneigs a la València medieval

Vicent Baydal
Representació d'una justa medieval

L'episodi és ben conegut. L'ha estudiat amb extrem detall Stefano Cingolani: el 30 de desembre de 1282 tant Pere d'Aragó com Carles d'Anjou publicaren sengles manifests en què declaraven i acceptaven les condicions d'un duel entre nós ab C cavalers nostres et el rey Carles ab C cavalers seus, en poder del rey d'Anglaterra, el primer de juny de 1283 in Vasconia, in territorio civitatis Burdegalensis, in aliquo campo vel platea ipsius territorii, et quod locus ipse in quo predicta pugna fieri debet sit circundatus et bene clausus palis. S'enfrontarien a Bordeus ni més ni menys que pel tron de Sicília, que l'aragonès acabava d'usurpar a l'angeví, i, com s'hi deia explícitament, també es jugarien l'honor: qui no es presentés in antea toto tempore vite sue se tenere debeat pro devicto, periuro, falso, fallito, infideli et proditore et quod numquam sibi ascribere debeat nomen Regiem et honorem. La raó més probable, tanmateix, és que el rei Carles tractava de desplaçar Pere lluny de terres sicilianes i capturar-lo, puix les mateixes condicions públiques del duel havien quedat incomplides des d'abril, quan el rei d'Anglaterra, llavant-se les mans, traspassà temporalment Bordeus al mateix Carles, de manera que el duel ja no se celebrava en lloc neutral. De fet, Pere decidí presentar-se d'amagat, fent-se passar per un servidor fins al mateix moment d'entrar al palenc i sense els 100 cavallers que s'havien concordat. Així, en teoria salvà l'honor, tot i que, segons les fonts angevines, es presentà el jorn abans del dia fixat, el 31 de maig, de manera que no trobà Carles d'Anjou i aprofità per a denunciar la seua pretesa falta d'incompareixença. Fos com fos, el que ens interessa destacar ara és el format que prengué tota una disputa dinàstica: el duel personal teòricament en un terreny neutral sota l'autoritat d'una persona elevada, el rei d'Anglaterra, i en un camp clos a l'aire lliure -palenc o born- on es produïa el combat. Enfrontaments com aquests també tingueren lloc al regne de València durant l'edat mitjana, segons acaba d'explicar José Hinojosa en un article específic sobre la qüestió.

Per exemple, 124 anys més tard, el 30 de maig de 1407, la ciutat de València acollí un duel entre un cavaller de la host reial aragonesa, Colomat de Santa Coloma, i el senescal de Hainaut, Jean de Werchin (del qual s'han trobat possibles paral·lelismes a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa). El fet és narrat amb tot luxe de detalls pel cronista picard Enguerrand de Monstrelet, que utilitza el nom de Valence-la-Grant per a referir-se a la capital, i en trobem rastres a la documentació municipal, ja que el Consell de la ciutat assumí els costos del cadafal d'autoritats que es construí al pla del Real, en la rodalia del palau reial, cedí unes veles de galera per a cobrir el camp de batalla a mode de tendal i garantí el servei de vigilància de tot plegat, encarregant-ho al justícia criminal i els seus homes. El rei Martí l'Humà corregué amb la resta de despeses en tant que jutge designat per al combat, tot i que en el moment de l'enfrontament, amb la presència de la plana major de la noblesa i la ciutadania valencianes, tractà de convéncer els contrincants d'arribar a un acord. Durant més de cinc hores estigueren negociant, però finalment es produí la lluita, per a la qual cadascun dels dos rivals estava acompanyat de tres cavallers més, amb destrals i espases. El combat era a ultrança (a mort) i, segons relata Monstrelet, Martí l'Humà decidí parar-lo al cap de poc, llançant el bastó a terra com era costum, després que els aragonesos reberen diversos colps de destral sobre l'armadura de part dels francs. El rei baixà del cadafal i requerí la presència dels dos duelistes, que s'agenollaren i es donaren la mà, tot donant per solucionades les diferències que els havien dut a la disputa. 

És el mateix esquema que es reproduí en 1469 al lloc de l'Alcúdia, a la Vall d'Uixó, senyoriu del comte de Sogorb, Enric II d'Aragó, que en aquest cas era el jutge del desafiament entre els cavallers castellans Martín de la Riva i Fernando de la Tapia, del qual es deixà constància detallada en una escriptura notarial. L'1 d'octubre, cap a migdia, davant d'un cadafal ple de magnats, amb les dues tendes dels cavallers a cada costat del camp de batalla, que estava custodiat pel comanador de Fadrell i 100 homes armats, es pregonaren les condicions del combat, a mort, a cavall, adarga, cuirassa, llança, espasa i punyals. Es pesaren les armes i es donà inici a la lliça, a toc de trompeta: cavalcant i durant l'espai de "dos credos", segons apunta el notari en qüestió, de la Riva i de la Tapia es feren diversos colps de llança i d'espasa, fins que el comte de Sogorb llançà el bastó a terra i els féu venir davant la seua presència, encara a cavall. Així, públicament sentencià que el combat havia estat suficient per a dirimir els seus conflictes i que a partir de llavors tornarien a estar en pau, decisió de la que foren testimonis un noble, Joan de Cardona, un cavaller, Galvany Pardo de la Casta, i un donzell, Jofré de Vallterra. Tot plegat, com mostren els casos coneguts de l'època, pràcticament mai s'arribava a la mort durant el combat, però no s'ha de menysvalorar la importància d'aquests, ja que constituïen una manera de resoldre les disputes profundament arrelada en el cos social nobiliari. Només cal recordar que el conegut Joanot Martorell, autor de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, arribà a desplaçar-se a Anglaterra en 1438 per a demanar a Enric VI que actués com a jutge del seu desafiament amb Joan de Montpalau, que havia ultratjat la seua germana Damiata -havia mantingut relacions sexuals amb ella, segons al·legaven, amb falses promeses matrimonials. El rei acceptà, però finalment el litigi se solucionà per la via econòmica, mitjançant el pagament de 4.000 florins d'indemnització.

En tot cas, al costat d'aquests desafiaments, també hi hagué la part lúdica dels enfrontaments: els torneigs celebrats a manera de festa, com a exhibició de la classe militar, a través de les justes o combats armats simulats i dels jocs de canyes, en què els contrincants, a cavall i protegits amb escuts, es llançaven canyes els uns als altres. D'aquests, Hinojosa n'ha pogut documentar bona cosa, especialment vinculats a la presència dels monarques a la ciutat, des de les justes, borns i balls que tingueren lloc en 1355, quan Pere el Cerimoniós tornà de la seua magna expedició a Sardenya, fins als jocs de canyes de 1691, celebrats en un context totalment diferent, en motiu de la canonització de Sant Pasqual Bailón. De fet, eren actes completament vinculats a les demostracions del poder, ja fóra en el pla militar o en el pla purament festiu, per tal d'oferir entreteniment a la població. Així, per exemple, la primera vegada que Ferran I, el monarca de la nova dinastia d'Antequera després del Compromís de Casp, entrà en València, en 1414, se celebraren simultàniament fins a tres justes, a la rambla del riu Túria, al Pla del Real i a la plaça del Mercat -que n'era el lloc habitual. Altrament, en 1428 el mateix Alfons el Magnànim participà en aquests jocs cavallerescs, sota els grans tendals de color blau i roig que s'havien habilitat al Mercat, amb decorats imaginaris com el castell de la fada Morgana construït expressament. El següent monarca, Joan II, n'organitzà coincidint amb la celebració de les seues primeres Corts valencianes, en 1459, amb unes justes imbuïdes ja d'un nou marc cultural, en què, per exemple, participaren cavallers i ciutadans amb cimeres que prenien motius de la mitologia clàssica, com Cupido, Venus, etc. De fet, les justes o combats armats foren progressivament substituïts, durant els segles XVI i XVII, pels jocs de canyes i les corregudes de bous com a espectacles festius principals. Tot això fins a la darreria del segle XX, quan determinades representacions medievalitzants han tractat de reviure, amb més pena que glòria, aquelles diversions. Al País Valencià en trobareu dos bons exemples: el Desafío Medieval del castell del comte d'Alfàs, establert dins d'un càmping pretesament medieval anomenat Excalibur, i l'espectacle El Torneo del Rey, que ha tingut lloc recentment a l'Albereda de València. Si els nostres avantpassats alçaren el cap, segurament ens pelarien... (o no).


Les ferramentes de l'investigador

Frederic Aparisi Romero
La idea de fer un post dedicat a les noves tecnologies i a les aplicacions informàtiques feia temps que venia rumiant-la però va ser la sessió de Rosana Cantavella en el marc del Seminari d'Estudis Medievals fa unes setmanes que em va donar l'empenta definitiva per m'emprendre el tema. Em fa la impressió, i la intervenció de Cantavella no féu més que confirmar-m'ho, que per a la major part dels investigadors aquesta és una qüestió que, si més no, rellisca. Això de parlar de programetes, toquerejar el mòbil a l'arxiu i treballar amb qualsevol altre programa que no siga un processador de text és, per a bona part de l'acadèmia, i també per alguns d'entre els més joves, perdre el temps, estar enjogassat. No es tracta de fer una conversió i una adscripció furibunda a tot allò que sorgeix nou però si hi ha alguna aplicació que es consolida entre el públic, per alguna raó serà. En aquest sentit, moltes de les aplicacions que ací esmentaré no són exclusives de la recerca historiogràfica i del món investigador. De fet, en el major dels casos no van estar pensades per ajudar els investigador@s, però alguns hem trobat la forma d'integrar-los en el nostre treball. No espereu miracles. Aquestes aplicacions faciliten la tasca, però no la fan per vosaltres. Bé, en realitat, algunes sí: sembla ser que a la Universitat Politècnica de València hi ha un equip informàtics capficats en dissenyar un lector de documents manuscrits que, segons sembla, ja és capaç de llegir textos escrits a mà del segle XX i XIX (ells compten cap enrere). En qualsevol cas, insistisc, primer els hàbits i desprès el software. Fetes aquestes asseveracions, entrem en matèria.


El primer punt de debat passa pels gestors bibliogràfic. La Universitat de València té conveni, vull dir, paga els serveis de Refworks. Hi ha encara un altre força conegut, Endnote, també podeu trobar el Mendeley i alguns lliures com el Zotero. Parlaré només del primer, que conec millor. Refworks el que fa és importar una referència bibliogràfica -o la pots introduir tu mateix- que guarda com un fitxer. Pots generar bibliografies específiques amb aquestes referències o no. Després, quan ho apliques al Word, li pots dir quin format bibliogràfic vols que tinga tant la nota com la bibliografia final. Aquesta és la teoria. La meua experiència, i la d'algun company més, és que es tracta d'aplicacions que generen -com diuen els especialistes- molt de soroll. De fet, la mateixa Cantavella va apuntar que no sempre les importacions són bones i requereixen d'una correcció, primer problema. Segon, per poder introduir les referències cal tenir instal·lada i oberta juntament amb el Word una altra aplicació, write-n-cite, que quan no es penja ralentitza tot el sistema. I òbviament està la qüestió del soroll: des de que pareu d'escriure el vostre article per introduir la nota fins que acabeu poden haver passat més de cinc minuts, una eternitat quan es tracta d'escriure. Potser pensareu que no m'agraden aquestes aplicacions -també he toquerejat el Zotero i el Mendeley - perquè en el fons no les conec bé i si les dominara parlaria glòries. Podria ser, però no. M'he ficat i fet servir el Refworks diverses vegades i ara per ara no veig que siga més profitós que el meu sistema tradicional. Poc o molt, tots acabem treballant amb els mateixos fonaments historiogràfics. Sempre hi ha de nous, però sempre hi ha de referències obligades. Bé, el que fa molta gent, entre la que em trobe, és mirar de no parar l'escriptura i per això, quan he de fer una nota l'apunte el més ràpid possible i torne al text. Aneu amb compte de no fer notes taquigràfiques incomprensibles per a vosaltres mateixa! Un cop he acabat la redacció llavors revise i complete aquestes notes, bé introduint les referències de bell nou, o bé, si sé que les tinc en un treball anterior copiant-les d'aquest. Per a mi, en resum, no compensen els gestors bibliogràfics, almenys ara per ara. 

El que realment importa ací és l'escriptura. I ací també s'obri un món que va més enllà del Word. Hi ha un fum de processadors de textos que permeten fer decoracions, però per escriure un post no cal Indesign. Bé, en realitat aquest és més aviat per a maquetar que no per al mateix procés d'escriptura, però, en qualsevol cas, de nou, en aquest punt insistiré en la senzillesa. Anem per parts. Darrerament, i arribat des de el món anglosaxó ha guanyat pes Scrivener. En Estats Units és tan habitual com el Word. L'avantatge que té, en teoria, és que permet tindre diversos documents en un únic arxiu. Per entendre-ho penseu en una base de dades d'Acces, ací teniu varies taules, formularis, informes, però l'arxiu és únic. Amb l'Scrivener és el mateix: podeu tenir de forma separada, en documents individuals les parts del vostre llibre: pròleg, capítol primer... Després el llibre el munta el mateix programa amb simplement prémer el botó. Contràriament a tot això hi ha un altre corrent, diguem-ne minimalista, que es limita a oferir un fons que ocupa la pantalla sobre el que escriure. Ni colorets, ni tabulacions, ni barres flotants, ni pops, res de tot això. Senzillament un full virtual sobre el que escriure. Hi ha diverses: Byword, Q10, Storybook -més per a novelistes- o Focuswriter en són algunes. Com deia abans, no cal fer-ho difícil ni carregar l'ordinador d'aplicacions. L'Scrivener crec que ara per ara no resulta interessant perquè, fins on jo sé, només té corrector en anglés. Per tant, o domineu la llengua amb la qual escriviu perfectament o necessiteu una acurada revisió. Però ací l'interessant és que el Word també vos pot dividir el vostre document en diverses parts. És una ferramenta que ningú gairebé utilitza i que en treballs llargs pot resultar molt útil. Simplement es tracta de donar format a cada part del text, a cada títol, d'acord amb un esquema previ, que vosaltres mateixa podeu modificar. En l'edició de Beyond lords and peasants (a punt d'eixir publicat) ho he fet servir i això m'ha permès anar directament a la part del text que volia anar, sense haver de rodar el ratolí. Amb dos clicks passe més de 100 fulls. Un altre avantatge del Word, almenys del 2010 per Mac, és que té una opció per esdevenir minimalista. El problema ací és que utilitza un fons negre sobre un full blanc que cansa prompte la vista. Per això faig servir una d’aquests processadors de texts minimalistes, Writeroom, sí, com els de Nova York, perquè tot el fons és negre amb les lletres de color os, de manera que això no força la vista ni permet les desconcentracions. (És així com escric aquest post) Després, com faré tot seguit, només he de copiar el text final al Word i fer la maquetació final. Per cert, també amb el Word es pot fer una maquetació força digna per a bona cosa de treballs. Per descomptat, qüestions més serioses reclamen programes específics però per a un fullet informatiu prou que avançareu més amb Word que no amb Indesign. Per cert, no he fet cap comentari del Pages, el processador de texts de Mac. Bé, em sembla una opció a mig camí entre el Word, amb tota la seua complexitat, i les opcions minimalistes. D'entrada sembla que és això, un simple però molt digne processador de text, però a mesura que explores trobes tantes ferramentes com en el Word. No debades els d'Apple van portar això dels processadors a un altre nivell. En la meua opinió, el Pages resulta més útil per una raó, genera moltes menys distraccions que el Word i el funcionament, els comandaments, són gairebé idèntics i per tant la migració no us resultaria difícil, si teniu un Mac. Amb tot, el faig servir poc perquè no té l'opció del fons en negre.

Captura de pantalla d'un text editat amb Writeroom

Ara parlem de les bases de dades. Sempre havia treballat amb Access i la cosa anava molt bé fins que vaig conèixer Filemaker. Em resulta una aplicació més senzilla però que permet un munt més d'opcions que no Access. Insistisc que es pot funcionar molt bé amb Access però si voleu cerques complexes i gestió ràpida, passeu-se a Filemaker. I això sense entrar a les opcions de presentació, una finestra per la que llançar el vostre temps més entretinguda que veure el Facebook de les vostres ex. Com dic, tot aquest soroll que genera és voluntari. Ara, el bo i el millor és que sempre, a diferència de Access, la versió més recent de Filemaker obri tots els documents de les versions anteriors. Gràcies a això que vaig poder recuperar una base de dades de 1990 perquè havia estat fet en Filemaker i no en Access. I finalment, per no allargar-me massa, parlaré de l'Evernote. Bàsic, essencial i imprescindible, bé, si voleu acabar amb els paperets que vaguen pel vostre despatx-estudi. Jo ho gestione tot a través de tres aplicacions: un gestor de tasques, Pocket i Evernote.

Quan tinc una fitxa que cal revisar a l'arxiu no he més que capturar pantalla i enviar a Evernote. Un cop a l'arxiu obric Evernote i vaig revisant. El llistat de compra, de regals per a nadal... totes aquestes llistes les tinc en Evernote. Però també el faig servir com bloc de notes sovint fotografiades. Em féu gràcia que Cantavella donara aquest exemple perquè és real: vas per la llibreria i veus un llibre que t'interessa, li fas una foto amb el mòbil i la guardes en el llistat de bibliografies i en arribar a casa ja cercaràs més informació sobre el llibre. I això serveix per a llibres o per a qualsevol producte. Les mateixes notes que vaig prendre durant la intervenció de Cantavella, les vaig fotografiar i les tinc guardades a Evernote. Això sí, com que faig servir la versió gratuïta no tinc massa espai, així que bé quan heu acabat la tasca o ordenat els materials o bé cada cert temps convé fer neteja. Finalment, ara sí, havia esmentat el Pocket. És una aplicació molt útil quan estàs escrivint i has d'anar a la xarxa. Entrar a internet és com anar al metge, saps quan entres però no quan ixes. Per això mai m’ature a llegir les informacions que em poden resultar interessants, simplement les guarde en Pocket, també les podria guardar en Evernote però he decidit que no perquè amb Pocket llisc quan en va bé, per exemple al tren, i elimine (mentre que Evernote és per a informació que vull retenir més temps). Per fer desar el web òbviament sí que requereix d'internet però per a la lectura no, així que podeu tornar-hi quan vos convinga. Podríeu provar-ho amb aquest post.

El calentet que no falte en la redacció