Presentació de Fer Harca. Històries medievals valencianes

La setmana passada ens acomiadàvem del blog fins al setembre, però hem decidit publicar un altre post aquesta setmana també per a complementar l'anterior, oferint-vos algunes imatges i un vídeo de la presentació a València del nostre llibre Fer Harca. Històries medievals valencianes, a l'hora que es presentava la nova editorial Llibres de la Drassana.

Frederic Aparisi explica què és el Grup Harca

Signant llibres

El vídeo és del realitzador César Sabater

Us recordem que podeu comprar-lo per internet ací, i que a partir d’aquesta setmana estarà a les llibreries. Després de l’estiu volem fer alguna presentació més en altres llocs, a la que esteu també convidats si us ve de gust, i de la que ja donarem notícia.

D’altra banda, estem molt pagats pel reportatge que el diari Levante-El Mercantil Valenciano ens va dedicar en la secció de València diumenge passat. En aquest enllaç podeu llegir el text complet del reportatge principal, i en aquest altre el complement.

Pàgina del diari en paper

I ara sí, de nou, ens veiem al setembre. Moltes gràcies a tots els que ja heu comprat el llibre i als que ens heu donat suport.

Bones vacances. Un balanç del curs 2013/2014

Frederic Aparisi i Vicent Royo, Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe, Publicacions de la Universitat de València, València, 2014

Ha estat un any especialment dur per al Grup Harca. Per bé que el començàvem conscients de les enormes dificultats, però il·lusionats amb la nostra presència col·lectiva a la Rural History Conference de Berna, prompte arribaren les contrarietats més greus. Si ja haguérem d'afrontar la baixa d'un dels nostres membres fa uns anys, ara un altre: Vicent Royo, per circumstàncies personals, abandonava el grup. Com ja advertíem l'any passat, la situació de precarietat a la qual ens veiem actualment abocats de manera general els investigadors predoctorals i postdoctorals fa que continuar en la bretxa acadèmica siga realment complicat. No debades, dos  de nosaltres, a banda de continuar en la feixuga tasca d'acabar la tesi doctoral, hem hagut de buscar sengles projectes d'investigació sobre el paisatge del pa i del sucre a l'horta de Gandia baixmedieval i sobre la història de Beniopa, finançats per institucions locals comarcals, per a poder seguir exercint professionalment com a historiadors. L'altre membre del grup té la fortuna de disposar d'una beca i contracte postdoctoral, però que, no obstant això, finalitzarà en vint mesos, amb la ja habitual incertesa que s'ha apoderat de tot aquell qui es dedica hui en dia a la recerca.

Amb tot, a pesar de la situació, ens hem resistit a deixar el blog, el principal nexe d'unió que tenim amb vosaltres, lectors interessats en la història medieval, juntament amb els perfils de twitter i de facebook, en els quals hem pogut créixer en seguidors fins a sobrepassar els 350 i els 1.450 respectivament. En el blog, per la seua banda, hem tractat de mantindre el ritme de publicació setmanal, amb un total de 36 posts, entre els quals els més llegits han estat els que hem escrit a propòsit d'un ban municipal sobre la legitimitat històrica de Felip VI davant dels valencians, els pobles valencians abandonats durant l'edat mitjana, la història de la Vila Joiosa com a capital cristiana d'una comarca musulmana i la celebració del 9 d'octubre en la societat valenciana actual. A més, s'han continuat publicant posts d'autors convidats, com els d'Esther Tello sobre la fiscalitat papal a la Corona d'Aragó o el de María José Arjona sobre la figura artística del cavall en les corts reials europees, i entrevistes a diversos historiadors de primer nivell, com Lluís To, Stefano Cingolani, Erik Thoen, Peter Moser i Jorge Eiroa. Desgraciadament, aquests dos darrers àmbits d'actuació s'han vist molt minvats al llarg de l'any i és molt probable que durant el curs vinent desapareguen quasi per complet de les publicacions del blog.  

Fet i fet, també la nostra producció acadèmica conjunta s'ha vist reduïda per les dificultats personals i generals. Així, enguany no hem pogut programar cap assistència col·lectiva a un congrés, de manera que cadascun de nosaltres hem hagut de "fer la guerra" per compte individual. Amb tot, la collita global ha continuat sent notable: hem estat presents en sis congressos (a Londres, Antibes, Viena, Manchester, Madrid, Cáceres i Lleida) i hem publicat mitja dotzena de ressenyes, cinc articles i dos llibres: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada. Els orígens del contractualisme al regne de València (1238-1330) (Fundació Noguera, Barcelona, 2014) i Beyond lords and peasants. Rural elites and economic differentiation in Pre-Modern Europe (Publicacions de la Universitat de València, València, 2014). Aquest darrer, en especial, ens va omplir d'orgull, ja que va ser la culminació d'una sèrie de seminaris creuats que vàrem mantindre entre València i Flandes, sota la direcció de Frederic Aparisi i Vicent Royo i la participació de la resta de membres del Grup Harca i altres investigadors i professors valencians, anglesos, belgues i holandesos. Va ser, en certa mesura, una culminació acadèmica, com també ho serà, en un altre sentit, el llibre que ara tenim el goig d'anunciar-vos i que es presentarà divendres vinent, 11 de juliol a les 19:30 hores, a la Llibreria Ambreta de la ciutat de València: Fer Harca. Històries medievals valencianes. 

Es tracta d'un conjunt de textos originats ací mateix, publicat per l'editorial Llibres de la Drassana, que tracta de difondre la història medieval valenciana i europea al gran públic. Vos convidem, a tots els que pugueu, a assistir a la presentació del llibre i, als que no pugueu, vos deixem un enllaç per a pegar-li una ullada i poder adquirir-lo per internet sense despeses d'enviament. Volem també agrair públicament la predisposició atenta del prologuista, el professor Enric Guinot, que tant ens ha ensenyat i animat amb el seu mestratge, un agraïment extensiu a tot el Departament d'Història Medieval de la Universitat de València, on hem crescut com a medievalistes. Respecte a tots vosaltres, repetim les paraules que us dediquem en la introducció del llibre: «Les desenes de milers de visites que ha tingut el blog són garantia de l’interés que desperta la història a casa nostra. És per això que volem dedicar este llibre a tots aquells que ens han seguit i encara ens seguixen, a tots aquells que ens han animat i pels quals ens hem vist obligats –grata obligació!– a no defallir mai. És un regal per a tots vosaltres». Finalment, com tots els anys, només ens queda que desitjar-vos un bon estiu i esperar que ens retrobem ací mateix a l'inici del curs 2014-2015. Fins prompte!    

Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, Fer Harca. Històries medievals valencianes, Llibres de la Drassana, València, 2014

La mel és més dolça que la sang

Alguns reconeixereu de seguida aquest títol per ser una obra de Salvador Dalí. I, en efecte, no aneu errats. Fou mentre fullejava un catàleg de l’obra del pintor de Cadaqués que vaig pensar en dedicar el post a un aspecte marginal de la història rural: la mel. En realitat, com qualsevol altre tema, les perspectives d’anàlisi són múltiples: des de la història de l’alimentació, del consum o del comerç, per esmentar-ne les més immediates. Les referències a l’apicultura són, fonamentalment, indirectes. Així, doncs, és gràcies a les cartes de poblament i els establiments dels Consells municipals que podem albirar la importància econòmica d’aquesta activitat, ja que la informació que aporten els protocols notarials és molt escadussera. Potser degut a aquesta escassesa documental, l’estudi de la mel al regne de València durant l’edat mitjana i moderna és limita a aquest treball de Pau Viciano i alguns esments en treballs més generals. Vaja per davant que aquest post no pretén salvar aquest buit sinó simplement oferir una reflexió.



Assaig per a "la mes és més dolça que la sang" S. Dalí  (1941)

La mel era el principal (per no dir l’únic) edulcorant amb què comptava la societat medieval fins a l’arribada del sucre de canya. Fins i tot, la difusió de la canyamel a les terres de la Safor no degué tindre un impacte massa fort sobre el comerç de la mel, i això per dues raons. Primer perquè els preus del sucre de canya no estaven a l’abast de la major part de la població, sinó que des del principi va ser un producte de luxe, reservat per als sectors acomodats de la societat (noblesa i burgesos fonamentalment). A la cort del duc de Gandia, per exemple, la lliura de mel es pagava a 2 diners i mig, mentre que la mateixa quantitat de sucre en valia 60, és a dir, era vint-i-quatre vegades més car. A més, els usos de la mel no s’esgotaven en el seu caràcter edulcorant. Si bé és cert que de forma molt marginal, més a l’Europa atlàntica que a la mediterrània, la mel s’utilitzava per a obtenir begudes alcohòliques com ara l’hidromel o l’aiguamel (vegeu, per exemple, les referències directes que hi ha al cinema: Robin Hood (2010) i El guerrer número 13 (1999), entre d’altres). En segon lloc, perquè la producció de mel era una de les activitats que comportava la “pastura” (per fer servir el vocabulari medieval) de les abelles. A més de la mel, les abelles eren essencials per a l’obtenció de cera, a partir de les bresques que construïen, la importància de la qual era igual o major que la mateixa mel, ja que amb ella es fabricaven les candeles i els ciris indispensables no només per als usos religiosos sinó també quotidians. Igualment, aquests bresques podien, i poden, ser consumides. Són delicioses, vaja.



Escena de Robin Hood: el frare amb els bucs d'abelles

Com deia al principi, les notícies al voltant de la compravenda de la mel són molt escasses. En canvi, els llibres d’establiments municipals estan replets de disposicions al respecte. Des d’una perspectiva general, aquestes tractaven de limitar, quan no directament prohibir, la presència dels ruscos en les zones d’horta i, per descomptat, a l’interior de la ciutat. Es tracta d’un capítol més de la secular contraposició entre ramaderia i agricultura. De fet, sovint en els establiments els esments a les abelles van seguits d’altres a cabres i ovelles. Això no obstant, potser seria millor parlar, més que de contraposició entre ambdues activitats, d’una ordenació del territori en la que es delimiten els espais d’acord a un model productiu que, per una altra banda, també té la seua lògica: la terra de regadiu per a l’agricultura intensiva i la resta per al secà i la ramaderia.

En qualsevol cas, la reiteració d’aquesta normativa palesa el seu incompliment, com recullen els establiments de València: “(…) que tot hom (…) qui haja abelles en la ciutat o en la orta d’aquella, que les n’aga tretes o feytes trer de la ciutat e de la orta per dicmenge”. El càstig per als infractors era “perdre tots los dits buchs d’abelles e, ultra açò, encorrerà en pena de LX sous”. Aquesta literatura la trobem del nord al sud del país: a Gandia existia de bell antuvi un establiment que prohibia “tenir abelles dins lo mur de la vila de Gandia sots pena de 10 sous”. El 1400, però, el Consell decidida incrementar la sanció fins als 60. A les terres de l’horta, contràriament al que succeïa a València, sí que es podien tindre ruscos o cases, encara que tan solament tres. La finalitat d’aquestes prohibicions era “esquivar dampnatges als fruyts e venema de la orta de la ciutat”. Curiosament, o no, a les terres del rerepaís, on els espais d’horta eren més reduïts, la producció de mel no troba aquestes limitacions. Més encara, als establiments d’Alcoi o Cocentaina estan completament absents.



Representació medieval de bucs

L’altra font fonamental per a conèixer l’apicultura medieval són les cartes de poblament. En una aproximació inicial podem copsar l’assimilació entre ovicàprids i abelles. A Xestalgar, tant els caps de bestiar com els bucs pagaven un diner per unitat. A Benilloba pagaven igualment “per cascuna cabeça, hun diner, e per cascun buch de abelles, hun diner.” Com veieu, es tracta de dos llocs de població mudèjar. I és que alguns autors han plantejat la possibilitat que l’apicultura fóra una altra de les especialitats agrícoles de la població musulmana. Sense descarta-ho, convindria preguntar-se quin paper jugava en aquesta especialització l’entorn natural, en la mesura que bona part de les terres muntanyenques i de secà estaven ocupades pels musulmans. En canvi, per exemple, a l’horta de Gandia, on la població islàmica també era nombrosa, l’apicultura sembla ser que tingué una importància molt marginal.

Resten encara molts interrogants al voltant de l’apicultura en temps medievals, però a poc a poc, com les abelles mateixa, anem fent.

Recol·lecció de la mel

A propòsit d'un ban de Rita Barberà: Felip VI i la seua "legitimitat històrica" davant dels valencians

La nova família reial en la coronació de Felip VI. El macer reial, amb els símbols de la Corona de Castella.

L'alcaldessa de València, Rita Barberá Nolla, no ha tingut una altra ocurrència que fer un ban municipal per tal d'"animar tots els valencians" a celebrar la proclamació del nou rei Felip VI de Borbó i expressar-li "la nostra lleialtat i confiança". Podria semblar un fet normal davant el canvi de la màxima autoritat de l'Estat, però la lectura sencera del text produeix vergonya aliena pels constants cants al sol, les mentires interessades, el panxacontentisme flagrant i la interpretació esbiaixada de la història. Podeu trobar el ban enllaçat en la pàgina web de l'Ajuntament i, encara que és breu, haurem d'analitzar quasi tots els paràgrafs perquè no se'n salva pràcticament ni un. En primer lloc, fent referència a la Constitució de 1978, indica que "la Corona d'Espanya és hereditària en els successors de SM Joan Carles I de Borbó, legítim hereu de la dinastia històrica". Quan s'afirma això, sempre s'oblida que Joan Carles I no té més legitimitat històrica que la que li va donar el dictador Francisco Franco, ja que els drets successoris dels Borbons van quedar interromputs després de l'eixida d'Espanya d'Alfons XIII en 1931 i la proclamació de la Segona República, com a conseqüència d'una massiva victòria electoral, posteriorment enderrocada per un colp militar. Qui va decidir que Joan Carles I seria el cap d'Estat del règim ixent de la Dictadura va ser Franco, no cap successió dinàstica prèvia -en eixe cas hauria estat son pare, Joan, qui hauria regnat. A més d'això, si parlem de "dinastia històrica" dels valencians, cal recordar que n'hem tingut quatre: les Cases d'Aragó, Trastàmara, Àustria i Borbó. I de totes elles la que menys legitimitat té per a considerar-se pròpia dels valencians és la dinastia borbònica, ja que va ser, precisament, la que en 1707, sis anys i mig després de la seua arribada al tron, va abolir les estructures polítiques i jurídiques que havien configurat el Regne de València durant 369 anys. ¿Quina dinastia històrica pot ser per als valencians una que acaba amb la seua autonomia política i tracta d'arrasar la pròpia història valenciana per assimilar-la al model castellà?

Implícitament, el ban dóna resposta a això, privilegiant el paper dels Borbons en la història recent espanyola. Diu, en concret, que "els valencians, com la resta d'espanyols, hem viscut una transició exemplar i els millors anys de progrés i benestar gràcies al decidit -i decisiu- impuls de la Corona, encarnada en SM Joan Carles I de Borbó". Només faltaria que els valencians no haguérem viscut els millors anys de progrés i benestar de la història, no ja com la resta d'espanyols, sinó com la resta d'europeus, atés que això ha estat un fenomen general, no protagonitzat per cap cap d'Estat, sinó pel progrés econòmic i social que ha facilitat la modernització de la societat occidental. D'una altra banda, parlar de "transició exemplar", obviant els morts, la violència, la corrupció permanentment tolerada o un colp d'Estat que condicionà tot el desenvolupament polític posterior, resulta un acudit que potser faria gràcia si molts dels problemes de l'Espanya actual no provingueren, justament, d'aquella manca d'exemplaritat de la Transició. Però, ¿què importa el significat de les paraules en un text que diu, al mateix temps, que el nou rei, Felip VI, "sempre ha estat amb el poble valencià, de manera que ha mostrat el seu interés i proximitat amb les nostres inquietuds i legítimes aspiracions"? En especial, pareix que sempre "ha mostrat el seu suport a la ciència, cultura i tradicions valencianes". Que ens ho expliquen. ¿En què, concretament, Felip VI ha impulsat la ciència, la cultura i les tradicions valencianes? Pensàvem que potser tindria un gos rater valencià i compraria la roba a modistes valencians com a exemple del seu amor a les glòries valencianes, però no, sembla que té un schnauzer i vesteix marques madrilenyes.

Siga com siga, segons el ban de la nostra alcaldessa, el nou monarca ho té facilet amb nosaltres, els valencians, ja que "la ciutat de València fa gala en el seu escut de l'ensenya de ser 'dos vegades lleial', símbol de la seua històrica i indestructible fidelitat a la Corona". Indestructible i històrica... Anem a pams. Primerament, respecte a la institució monàrquica, els valencians han trencat la seua lleialtat a la Corona diverses vegades, quan així ho han considerat necessari i han pogut deslligar-se de les estructures de dominació que tal forma de govern comportava. Així, les tropes reials han hagut de sotmetre els valencians a la força en diversos moments històrics, quan han sostingut fermament posicions contràries a les de la pròpia monarquia, com van fer els moviments de la Unió de 1347-1348, les Germanies de 1519-1521, la Segona Germania de 1693, l'austriacisme de 1705-1707 o el republicanisme de la segona meitat del segle XIX i primer terç del XX. D'una altra banda, recórrer al símbol de les dos "L", "dos vegades lleial", que la ciutat de València té en el seu escut per adular la Casa borbònica és d'un mal gust o d'una ignorància supines. No debades, fou una concessió feta per Pere el Cerimoniós d'Aragó després que la ciutat ressistira dos setges consecutius de Pere el Cruel de Castella en 1363 i 1364. Per tant, eixe símbol representa la lleialtat valenciana a la Corona d'Aragó, no a la de Castella, que precisament va ser qui la va fer desaparéixer, i amb ella el Regne de València, a través dels Decrets de Nova Planta de 1707-1715, promulgats, com hem dit, pel primer Borbó hispànic. I per si la nostra alcaldessa, com sospitem, no ha tingut mai el gust de llegir la crònica de Pere el Cerimoniós en què es relata el segon setge de València, el de 1364, ací li deixem uns fragments del passatge corresponent. Com veurà, l'ajuda immediata que el monarca aragonés oferí a la ciutat de València, tot i posseir un exèrcit molt inferior al de Pere el Cruel de Castella, fou la raó per la qual els valencians estaven tan orgullosos d'ell i l'admiraven. Desconeixem, però, els riscos i les molèsties que s'ha pres Felip VI pels valencians. Diríem que cap...

Representació d'un setge medieval un segle posterior al de València, de mitjan segle XV

 

Crònica de Pere el Cerimoniós. Segon setge de València (1364)

Vench a nós ardit de València, que era assetjada per lo rey de Castella y que estava perillosa per fretura de viandes, lo qual ardit portà a nós, de part de la ciutat de València, un frare preycador elet de Marrochs, qui així com entrà per lo dit loch de Cessa, cridava en altes veus: "Via fos! Via fos! Via fos!" E, ab aquell crit mateix cridant, entrà en nostre hostal y metia tants grans crits que no·l podia hom fer callar, emperò, supplicans humilment per part de la dita ciutat y dels habitadors de aquella, y encara de tot lo regne de València, per tal com la dita ciutat és cap de aquell, que fos nostra mercé de anar lla personalment per delliurar-la dels enemichs qui la tenien assetjada y oppremuda de viandes. Y nós, oyts los dits, y entesa la dita feta a nós per lo dit frare preycador, tots los ulls nostres, axí mentals com corporals, pervengueren en plor. E per aquesta rahó moguts, axí com a rey qui ama carament los seus sotsmesos y cobejants lo delliurament, axí com per gràcia de Déu se seguí, partim del dit loch de Cessa lo XXVI dia del dit mes de març del dit any MCCCLXIIII... Trobàrem per veritat que érem MDCCXXII hòmens a cavall e lo rey de Castella era ab VI mil hòmens a cavall. Y tantost applegam nostre Consell per quina forma devíem fer nostre camí a València y demanàrem si aquí havia dengú del regne de València qui sabés bé tots los camins, per ço que mils hi poguéssem acordar, y no y havia sinó mossén Ramon de Vilanova y mossén Pere Centelles...

En hora de sol exit, ab la gràcia de Déu, fom tots replegats al Grau de Murvedre y los de Murvedre, sintents nostra venguda, faeren grans fumades en lo castell per tal que fos notificada la nostra venguda al dit rey de Castella, qui era en lo Grau de València. E tantost, sabuda la nostra venguda, manà levar sa host y trametre companyia per guardar lo pas hon nós érem... E nós, pensant que allò no podia partir sens batalla, fem-nos acostar tota nostra gent y diguem-los aquestes paraules: "Bona gent, null temps haguem plaer de dir mal de nengú ni desonrar, mas ara veig que·l rey de Castella e yo som davant lo juhí de Déu: yo dich que ell, àvolment y falsa, y com a gran traydor, m'a feta he·m fa guerra en ço del meu y requir a nostre senyor Déu que vuy en aquest dia me faça justícia d'ell... E vull-vos fer uns prechs, que yo sia lo primer qui ferra en la batalla y que·ls peus primers dels vostres cavalls sien ab los peus derrers del meu cavall"... E, dites aquestes paraules, tota la nostra gent se alegrà y s'escalfà en lo nostre servey e de la nostre real Corona... 

Y, estants aquí per espay de dues hores esperants si los altres se volien combatre, veents que ells no daven loch a la batalla, acordam que faéssem nostre camí vers València... Y en aquesta manera anam tots vers la ciutat de València. Y mossén Elfo de Pròxida, qui ab les galeres nostres estava en la marina, pres terra, faent lo camí que nós fahíem per tal que haguéssem en ajuda les dites galeres. Y lo dit rey de Castella levàs del dit Grau de València y muntàs-se'n vers lo camí general que va de Murvedre a València y anàs-se'n tot dret al castell de Murvedre, axí que nós, ab la benedicció de Déu y de la verge madona Sancta Maria y del benaüyrat Sanct Jordi, entram en la ciutat de València, y tots aquells qui eren en la dita ciutat reberen-nos ab gran alegria y gran goig, de la misericòrdia que Déu nos havia feta a nós y a ells, y mostraven-nos dels pans del arroç y dels altres mestalls de què vivien, car no n'havien de forment. Y ab aquesta honor, goig y alegria, passant per la dita ciutat, totes les gents, de goig ploroses, de goig que havien, corrien-nos besar les mans, els peus, hoc les faldes de les armadures de nostra persona y de nostre cavall. Y aturam allí fins al terç dia del mes de maig aprés següent.

La melodia del desig

Ens demanàvem, fa un parell d'anys, si ningú se'n recordava dels assessors històrics a l'hora de fer literatura, arran d'algunes errades grosses que presentava una novel·la sobre la història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell. Ara, conforme s'aprofundeix la crisi en el sector, sembla que les editorials ja ni se'n recorden dels assessors filològics i cada vegada trobem més llibres publicats amb una seriosa necessitat de revisió lingüística. No és el cas del llibre que vos presentem hui ací, La melodia del desig, darrer Premi de Narrativa Alfons el Magnànim, escrit pel catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. I no és eixe cas perquè l'autor domina per complet totes les tecles tant de la història medieval que narra, en la València de principi del segle XV, com de l'art literari de contar, amb gust i bellesa, una història d'amor prohibida entre una monja del convent de la Saïdia i un constructor d'orgues d'origen jueu convers. Una novel·la, doncs, ben documentada, ben contada i que enganxa el lector amb una història atractiva. Justament el que necessita el gènere de la novel·la històrica en la nostra llengua. Enhorabona, doncs, i moltes gràcies a l'autor per permetre'ns fruir amb la seua prosa i els seus coneixements. Vos deixem ací un tast, els primers paràgrafs de cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, per tal que vos en pugueu fer una idea. La portada, com veieu, també és bellíssima.

Primera part. TOTES AQUELLES DONES INCORREGIBLES

Tot el seu món es reduïa al claustre, si més no el món que la feia somiar. Allí, vora la font, que remorejava amb la cadència d'un cançó de bressol, percebia engrunes d'aquella altra vida plena. L'abrusava i la confonia, la vida que bategava enllà del claustre. A vegades hi arribava un ventijol de mar, portant salabrors i històries de guerres i naufragis, i s'imaginava el port atapeït de veles i pals i un sargir de xarxes malenconiós. I a vegades la cridòria dels llauradors, arran mateix de mur, trencava la calma, i amb l'arribada de la primavera duien les mules amb les sàrries carregades de fems, saturats d'una sentor dolcenca que es barrejava amb l'olor de les roses i la flor de taronger amarg del jardí. Ah, els llaüts dels enamorats, que perfilaven les nits febroses i es clavaven com agulles en el cor!; la carrera precipitada del lladre cap als canyars de la fi del carrer i el caminar lent, sense rumb, del rodamón; els embriacs baladrers, i el trot d'un cavall percudint sobre les lloses i l'esvalot d'una baralla. Qualsevol soroll ressonava dins el modest claustre per a fer-lo vibrar, igual que vibrava la llum del sol ixent els dies clars de juny.

Segona part. LA VIDA INTENSA

Daniel Tristany era un dels noms més reputats entre els mestres artesans de València. Li havia costat fer-s'hi un lloc i guanyar-se el respecte en aquella selva labora que era la ciutat, poblada per feres envejoses, sovint criades en les mateixes llodrigueres dels oficis. Tenia fama merescuda de tractar bé els aprenents. A casa menjaven en la seua taula i dormien en un matalàs de borra, i no en una màrfega de palla com era usual. Els atenia en les malalties sense descomptar-los els dies perduts, però els cobrava el preu de les medicines. Només una vegada hagué d'emprar la corretja per a marcar les natges d'un gandul, fill bordet del rector d'Ontinyent. Només també una sola vegada acudí al justícia civil de València a denunciar una viuda d'Alboraia, més rica que pobra, arran de la fugida del seu Pericó, un marrec de tretze anys, quaranta-nou dies abans d'expirar el termini signat del contracte de treball, quan ultimava l'orgue dels mercedaris. El tracte benigne tenia la contrapartida de l'exigència estricta en el compliment dels deutes. Posats a triar, Daniel Tristany preferia el poca-traça al dròpol.

Tercera part. L'ESTUPOR

Els treballs de l'orgue començaren el 19 d'abril, dues setmanes i mitja després de la signatura del contracte i d'enllestir una reparació pendent de feia temps a l'església del Puig. Tres dies abans, el mestre orguener i el seu fill es reuniren amb Jaume Estopinyà, el millor fuster de València, i amb Bartomeu Santalínia, un jove imaginaire que s'estava obrint camí i acabava d'intervenir en una talla de sant Jordi per a la nova i flamant Sala Daurada del Consell de la ciutat. El primer a penes corregí res dels plànols, mentre que el segon presentà tantes objeccions al dibuix dels àngels trompetistes, que Daniel Tristany li consentí de procedir al seu albir, tot i que prèviament volia veure'n l'esbós. Atès que l'orgue s'havia d'emplaçar damunt d'una plataforma a no menys de vint pams del terra, també calia el concurs d'un mestre d'obres per a aconseguir una obra segura. No va caldre anar lluny a buscar-lo. Pere Morell vivia en la mateixa parròquia del Mercat, i com Jaume Estopinyà, ja havia treballat per als Tristany altres vegades.

"El protagonisme és de la pagesia": Entrevista a Lluís To

Quan resten només unes setmanes per a una nova edició de l'International Medieval Meeting of Lleida, vos oferim encara una entrevista, aquesta -ara sí- la darrera, de les que vam poder enregistrar durant la segona trobada d'aquest congrés, fa pràcticament dos anys. Com heu pogut comprovar pel nombre d'entrevistats, el desplegament que férem llavors va ser portentós. Enguany, en canvi, per raons diverses que no venen al cas, no podrem assistir-hi, tot i que ben bé que ens agradaria.

Anem a per feina, però. Malgrat els dos anys transcorreguts, l'entrevista a Lluís To Figueras, professor de la Universitat de Girona, conserva la seua frescor i continua sent plenament vàlida. De la mà de To repassem la situació de la historiografia medieval, particularment la rural, i la catalana. Segons el seu parer, més que la història rural, urbana o militar, el que s'imposa hui entre els investigadors és la història social aplicada a qualsevol àmbit d'estudi. Amb tot, no s’està d'apuntar que el futur de la historiografia rural passa per atorgar un major protagonisme a la pagesia així com per continuar amb les recerques al voltant de les formes de poblament i l'organització del territori. Pel que respecta a la situació de la historiografia catalana, sens dubte disposar d'una riquesa documental com la que tenim és un avantatge que ens permet d'aprofundir i precisar molts fenòmens històrics. Cal, però, anar alerta perquè justament aquesta plètora de documents sovint ens fa caure en un sempre perillós positivisme. Si la precisió pot ser la nostra virtut, la reflexió és el nostre taló d'Aquil·les. Tot amb tot, tampoc el sistema convida a reposar els pensaments i la recerca, ans al contrari. De tot això, i de moltes altres coses, us reserva a l'entrevista. Així que, sense més, ací teniu l'entrevista.

Els monuments històrics i les guerres: el cas de Síria

Vaja per davant que una sola vida humana és més valuosa que qualsevol monument de pedra, i que el tema d’aquest post no significa que lamentem més la destrucció del patrimoni que la de qualsevol persona. Però les guerres són així, i acaben amb tot: amb les persones (les d’ambdós bàndols), amb els edificis, amb les ciutats i amb el seus monuments. Exemples en podem trobar en qualsevol guerra de qualsevol territori i moment històric, tot i que és evident que des del segle XX les guerres han estat molt més destructives en tots els sentits. A tots ens poden vindre a la ment ciutats arrasades pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial, de França primer i d’Alemanya després. Si parlem de monuments concrets, a tots ens ve a la memòria la biblioteca de Sarajevo arrasada per un incendi durant la Guerra dels Balcans, a principis dels anys 90, que és com dir despús-ahir.

Biblioteca de Sarajevo destruïda per un incendi el 1992

Però encara tenim exemples més recents, de guerres que ni tan sols han acabat. Una d’elles és la Guerra civil de Síria. Mentre milers de persones morien (i moren) dia a dia en les ciutats del Pròxim Orient, totes les televisions del món van mostrar en abril de 2013 el minaret destruït de la Gran Mesquita d’Alepo. Generalment és coneguda com la Mesquita Omeia de la ciutat, perquè originàriament fou construïda pels omeies al segle VIII sobre un temple romà i basílica bizantina. Però al segle XIII fou destruïda per un incendi i es va reconstruir completament, afegint-s’hi un gran minaret de 45 metres d’alçada. Rehabilitada el 2005, fins a la guerra lluïa un aspecte esplèndid, i rebia milers de turistes cada dia quan no estava plena de gent resant. Però fa poc més d’un any els combats que es desenvolupaven a la rodalia de la mesquita van provocar que el minaret s’ensorrara sobre ell mateix en un tres i no res. A dia de hui encara no està clar quin dels dos bàndols va ser el causant, però això tant se val, perquè la pèrdua és monumental. Ens ho conten en aquest vídeo.

La mesquita d’Alepo abans i després de la destrucció del minaret

Mesos després, un altre episodi de la guerra civil de Síria, relacionat amb un monument històric medieval, era notícia a tots els mitjans. Al mes de març d’enguany les forces governamentals recuperaren el control de Crac dels Cavallers, un castell construït al segle XII per l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (sobre restes anteriors), i Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 2006 pel fet de ser un dels castells croats millor conservats. De fet, era un dels majors centres turístics del país fora d’una ciutat. Abans de recuperar-lo, però, fou bombardejat, ja que un grup dels anomenats insurgents l’havia estat emprant com a base d’operacions militars des de 2012. Quan la premsa internacional va arribar-hi, darrere de l’exercit, no solament va poder comprovar els desperfectes causats per les bombes del govern, sinó també l’estat en el que l’havien deixat els soldats del bàndol contrari, que s’hi havia refugiat abans. Diversos danys s’han produït a les muralles, degut als atacs de morter i de diverses armes automàtiques. De fet, tot això va provocar que Crac dels Cavallers fóra inclòs el 2013 al registre de Patrimoni de la Humanitat en perill. En aquest vídeo es poden veure amb més detall els desperfectes.

Bombardeig de Crac del Cavallers

Soldats a les runes del castell

Un mur de Crac dels Cavallers abans i després de la guerra

Les croades populars (1096, 1212, 1251 i 1320)

 

Musulmans capturats per croats cristians en un manuscrit del segle XIII

Com és ben sabut, les principals croades europees contra Terra Santa es produïren entre final del segle XI i final del segle XIII, incitades pels papes de Roma i liderades pels principals reis, prínceps i senyors nobiliaris i eclesiàstics de l'època. El component religiós fou, per tant, essencial, ja que homogeneïtzava els croats sota les directrius cristianes i marcava l'objectiu: conquerir Jerusalem i extirpar els infidels. Amb tot, la religió no era, com es repeteix constantment en moltes obres historiogràfiques, el principal motor de les croades, sinó un simple embolcall que cobria profundes transformacions d'una altra mena. En concret, els canvis socials i econòmics que es produïren al llarg del segle XI configuraren una nova societat feudal preparada per a la mobilització militar i l'expansió territorial constant. Aquesta darrera, de fet, no es donà exclusivament cap a Terra Santa, sinó cap a tots els confins d'Europa, ja fóra l'oriental, l'occidental, la septentrional o la meridional. I en aquella societat preparada per a la guerra i la conquesta era fonamental un element: l'existència de desarrelats, és a dir, gent, ja fóra de sectors rics o pobres, que no es podia mantenir -segons el nivell al qual aspiraven- al seu lloc de naixença, ja que el sistema socioeconòmic no era capaç de redistribuir la riquesa i compartir-la entre tots els seus membres, sinó que n'expulsava els que sobraven. Eixes persones, dirigides pels governants europeus, foren les que conformaren el gruix de les hosts conqueridores ací i allà.

Els poderosos, però, no sempre podien canalitzar aquesta gent que quedava en els màrgens del sistema, amb un alt risc d'exclusió. És per això que també es formaren croades populars, moviments amb una àmplia adhesió de gent en perill de desarrelament, que intentaren aplicar els preceptes cristians que l'Església difonia però només seguia a conveniència: el regne de Déu, i amb ell la igualtat de les persones, arribaria quan el cristianisme fos universal i tots els infidels i injustos haguessen desaparegut de la faç de la Terra. Aquestes croades, per tant, no eren oficials, convocades i legitimades pels papes, sinó que es formaven entre sectors del poble que, prenent la creu, tractaven de posar en pràctica aquell ideari. Perquè se'l creia, però també perquè el sistema socioeconòmic els hi impel·lia. Així, de fet, la Primera Croada va ser precedida de l'anomenada Croada Popular, que es formà l'any 1096, immediatament després de la primera crida general del papa Urbà II a prendre Jerusalem. El seu líder fou Pere l'Ermità, un clergue picard que aconseguí reunir un exèrcit camperol d'unes 40.000 persones, que, al crit de Deus lo vult, mamprengué la marxa cap a Orient per terres germàniques i hongareses fins arribar a l'Imperi Bizantí. Ací, descontrolats, saquejaren viles cristianes ortodoxes, de manera que el basileus els féu passar a terres anatòliques, on foren massacrats pels turcs seljúcides. Pere l'Ermità, tanmateix, romania llavors a Constantinoble, on esperà l'arribada de les hosts militars de la Primera Croada, que aplegaren en maig de 1097. Dos anys després el mateix Pere arengava les tropes cristianes a l'Hort de les Oliveres de Jerusalem, animant-los a aniquilar els infidels i prendre la ciutat, cosa que es produí a penes una setmana més tard. L'ermità, però, sembla que morí en la batalla. 

   

Representació de Pere l'Ermità en un manuscrit francès de finals del segle XIII

Més d'un segle després, l'any 1212, es produí l'anomenada Croada dels Infants, tot i que aquest nom únicament fou emprat per fonts bastant posteriors. El que succeí, en realitat, fou la conjunció de dos moviments semblants protagonitzats per "pueri", és a dir, jóvens que vagaren per mitja Europa seguint el missatge mil·lenarista de dos pastors, també de curta edat. Un fou el germànic Nicholas, que agrupà fins a 7.000 seguidors amb la intenció de marxar cap a Terra Santa. Amb tot, en arribar a Gènova les aigües del mar no es dividiren per a permetre'ls passar com els havia promès i molts d'ells l'abandonaren. Nicholas i uns quants més continuaren fins a Roma, on el papa els alliberà dels vots de croada que havien fet i marxaren de retorn a terres germàniques. El líder, però, no sobrevisqué el viatge de tornada i, a més a més, el seu pare fou ajusticiat, acusat d'haver causat, amb el seu fill, la mort de molts dels jóvens que se n'havien anat cap al sud. D'una altra banda, contemporàniament un pastor de 12 anys del nord de França anomenat Stephan de Cloyes afirmà haver tingut una visió de Jesucrist, que li havia donat una carta per a fer-la arribar al rei de França, possiblement per a demanar-li que encapçalés la conquesta de Terra Santa. Així, fins a 30.000 persones el seguiren a peu a París, on féu miracles segons alguns testimonis i fou rebut per Felip II. Aquest, però, aconsellat per alguns savis de la Universitat, els féu abandonar la ciutat i tots marxaren cap al sud, seguint la prèdica d'Stephan. Tanmateix, en arribar a Marsella sembla que la majoria d'ells, desmoralitzats per la vida errant, tornaren als seus llocs d'origen. 

Cal tenir en compte, no obstant, que aquestes són dades genèriques procedents de cròniques i alguns pocs documents de l'època, que no ofereixen excessiva informació, ni verificable. En tot cas, un dels aspectes que destaca d'aquells dos moviments simultanis de 1212 és que estaven liderats per pastors, un fet que coincideix amb el nom atorgat a les denominades "croades dels pastorells", que tingueren lloc posteriorment. En concret, la Primera Croada dels Pastorells es produí 39 anys després, el 1251, aquesta vegada dirigida no per un pastor, sinó per un monjo hongarès resident en terra francesa. Segons deia, havia rebut l'encàrrec de la Mare de Déu de conduir les gents del regne cap a l'Orient, per tal d'alliberar el rei de França, Lluís IX, que havia estat capturat pel soldà d'Egipte l'any anterior a Damiata, quan liderava la Setena Croada. Així, fins a 60.000 seguidors procedents del camp, segons diuen les cròniques, anaren a París a parlamentar amb la reina per a demanar-li la seua aprovació i ajuda, però foren obligats a marxar de la ciutat. Aleshores es dividiren en dos gran grups que, conseqüents amb el seu missatge d'igualitarisme entre cristians, atacaren l'Església amb força, uns a Rouen i Tours i els altres a Orleans i Amiens, tot lluitant contra bisbes, monjos i universitaris. La reina ordenà llavors el seu aixafament i el seu líder, el Mestre d'Hongria, fou mort en batalla prop de Bourges. Encara d'altres s'espargiren per Gascunya i Anglaterra, duent el seu missatge de crítica social i lluita contra el poder establert, però el moviment ja havia perdut tota força col·lectiva.

Representació de la visió d'Stephan de Cloyes, un dels pastors protagonistes de la Croada dels Infants de 1212

Encara 70 anys després, en maig de 1320, hi hagué un rebrot, la Segona Croada dels Pastorells, que tingué lloc, no casualment, poc després de la Gran Fam de 1315-1317. El moviment sorgí novament al nord de França, on, segons diuen algunes cròniques posteriors, un pastor normand de 17 anys assegurava haver rebut la visita de l'Esperit Sant, que li havia encomanat lluitar contra els infidels. Una altra volta el grup, unes 40.000 persones aquesta vegada, es dirigí a París a demanar a Felip V que encapçalés la seua croada. Aquest, però, es negà a parlamentar amb ells i aleshores decidiren anar a Avinyó per tal que els rebés el papa. Feren la seua marxa cap al Llenguadoc per Gascunya i, en el seu camí, entraven processionalment en els pobles amb penons amb una creu al davant, difonent el seu missatge d'extirpació dels infidels i d'arribada del regne de Déu. Al seu pas s'hi sumaven gents, com els "pastorells gascons" que acabaren passant a l'Aragó, segons ha pogut documentar detalladament l'historiador, hebraista i arxiver Jaume Riera al seu llibre Fam i fe. L'entrada dels pastorells (juliol de 1320) (2004). En aquesta obra, a més a més, Riera esclareix finalment el perquè de la vinculació d'aquells moviments als pastors: simplement i planerament perquè es consideraven hereus dels pastors del Nou Testament, els primers, segons s'explicava en les homilies de la Nit de Nadal, que reberen la notícia del naixement de Jesucrist: "Pastores, videlicet pauperes laboribus intenti; homines mundo ignoti, sua obscuritate ac status sui simplicitate contenti" [Pastors, és a dir, els pobres que es dediquen a treballar; hòmens ignorats pel món, contens de la foscor i la simplicitat del seu estat].

Aquests pastorells, doncs, en consonància amb el missatge directe que rebien del cristianisme, tractaven d'acabar amb la injustícia i, al mateix temps, amb els infidels amb els quals es trobaven. Així, en el seu trajecte a Avinyó atacaren nombroses aljames de jueus: quan arribaven a una població els assetjaven i degollaven els que no volien batejar-se, com els 152 que mataren en la població occitana de Los Sarrasins. Per aquest fet, les hosts del sotsveguer reial de la propera ciutat de Tolosa de Llenguadoc isqueren al seu encalç i capturaren fins a 24 carretes plenes de pastorells, però llavors, el 15 de juny de 1320, es produí l'incident que ocasionà una repressió encara més ferma. El poble de Tolosa s'amotinà contra les autoritats i féu alliberar els pastorells; tots plegats atacaren novament els jueus, en aquest cas els de la pròpia ciutat, i mataren fins a 115. Aleshores la persecució de les autoritats reials i municipals s'enfortí i el moviment dels pastorells anà diluint-se fins a dissoldre's per complet uns mesos més tard. Una part d'ells, però, decidí travessar els Pirineus, ja que precisament en aquells moments l'infant Alfons havia convocat els nobles aragonesos per tal de dirigir-se al sud del regne de València i fer front a una possible incursió dels musulmans nassarites. Uns 5.000 pastorells, sobretot gascons, passaren llavors al regne d'Aragó amb la intenció d'oferir-se a l'infant i acompanyar-lo en la seua lluita contra els infidels, als quals també atacaren, com venien fent, mentre avançaven. 

D'aquesta manera, en passar els ports pirinencs assetjaren el castell aragonès de Montclús, on, el 3 de juliol de 1320, mataren 34 jueus, en batejaren 10 i es quedaren amb totes les seues possessions. A continuació seguiren cap al sud i saquejaren la moreria de Naval amb ajut de la població cristiana, però en arribar a Barbastre s'assabentaren que l'atac nassarita era una falsa alarma i que, per tant, la campanya de resposta cristiana havia estat suspesa. A més a més, Jaume II, senyor de tots els jueus de la Corona, havia ordenat la seua repressió, de la qual s'havien d'encarregar els sobrejunters aragonesos, coordinats per l'infant Alfons en persona. Així, durant el mes de juliol foren capturades fins a 300 persones, incloent també algunes del país, que havien ajudat en els atacs contra les minories. En el procés de detenció moriren 27 pastorells i l'infant Alfons ordenà el penjament de 40 més, als quals s'afegiren cinc aragonesos, també ajusticiats per haver col·laborat amb ells. Després d'això es decretà una amnistia general sota la condició que els pastorells abandonassen la Corona d'Aragó en un màxim de 8 dies, com així feren majoritàriament. En tot cas, com hem comentat, el moviment a l'altra banda dels Pirineus tocava igualment a la seua fi, de manera que també ho féu la darrera de les denominades croades populars. En realitat, segons hem pogut anar comprovant, eren, com les mateixes croades a Terra Santa, un fenomen revestit d'ideologia religiosa, però que tenia lloc, sobretot, per causes socials i econòmiques. El mateix sistema que deixava parts importants de la població en risc d'exclusió se sustentava en una religió que predicava la justícia i la igualtat en base a la primacia universal del cristianisme. Aquells croats populars, doncs, no buscaven una altra cosa que allò en el que creien però no trobaven a l'abast.    

La parròquia i la comunitat camperola, de nou, en el punt de mira

En els darrers anys sembla que els estudis sobre història rural estan gairebé monopolitzats per dues línies temàtiques, les elits rurals i les pautes de consum i nivells de vida. Al darrere, però, encara trobem altres camps de recerca que no per més conreats deixen d'oferir els seus fruits. I això és bo. Un d'aquests temes és la comunitat camperola, la qual ha estat des dels 50, si més no, en el punt de mira dels historiadors, particularment dels especialistes en història medieval. Potser alguns no veuran la necessitat de tornar-hi de nou. Tanmateix, una nova aproximació pot donar interessants resultats: no es tracta de repetir el que ja sabem sinó, des d'una perspectiva actual -la història sempre és història contemporània- i arreplegant el bo i millor de l'avanç historiogràfic de les darreres dècades, realitzar noves preguntes i nous plantejaments. Directament relacionada amb la comunitat camperola està la parròquia rural: la seua organització, fonts d'ingressos, els ritus funeraris, entre d'altres perspectives. Al meu parer, la parròquia no és una línia de recerca tan trepitjada com ho pot ser el tema de la comunitat camperola. És cert que a Europa compten ja amb una llarga tradició historiogràfica sobre la matèria però a casa nostra no és així. Només el treball d'Elvis Mallorquí sobre la parròquia rural a Girona ha reeixit en l'àmbit dels territoris de parla catalana. Al País Valencià és una temàtica verge si fa no fa.

Com dèiem, a Europa la comunitat rural i la parròquia són temes historiogràfics consolidats. Bona mostra és la trobada que cada any s'organitza a Anglaterra, el Warwick Symposium on Parish Research . Durant gairebé tres dies, medievalistes i modernistes anglesos, alguns nord-americans i, encara, algun despistat arribat des del continent, es reuneixen per a abordar la parròquia des de les perspectives més diverses: música, arquitectura, fiscalitat, paisatge o relacions socials. Ací vos presentem l'edició de 2012 que va estar amablement penjada a la xarxa per algun membre de l'organització. Tant de bo fos una pràctica comuna en les trobades científiques. En qualsevol cas, hi ha ara mateix dues tendències clarament oposades: per un costat, la privatització del coneixement, si no pagues no accedeixes; i, per l'altre, la difusió gratuïta a cost cero. Així, mentre hi ha plataformes de lliure accés com ara Academia.edu, alhora ha començat a sorgir la pràctica en determinades revistes de fer pagar als que pretenen publicar en ella. Sí, heu llegit bé, publicar, no consultar. Ja en parlarem. Ara per ara, gaudiu la conferència. Ací teniu la primera de les intervencions, a càrrec de Christopher Dyer al voltant de la comunitat camperola i la parròquia i com aquestes han estat analitzades pels historiadors en els darrers anys. A la xarxa, però, trobareu la resta de treballs presentats a la trobada, a més d'algunes de les intervencions corresponents als simposis de 2013. L'edició de 2014 es va celebrar fa unes setmanes, però sembla que encara no han penjat res. Gaudiu, mentrestant, de les anteriors.

El rebost d’una ciutat: València, de l’Almodí a les sitges de Burjassot

L’almodí en l’actualitat, després de la restauració dels anys 90 del segle XX, una sala d’exposicions

La investigació històrica de les darreres dècades ha demostrat que la tradicional separació camp-ciutat no era tan marcada a l’edat mitjana com es creia. O més bé, com els historiadors de la Història Urbana i la Història Rural havien establert per separat. La ciutat (i l’oligarquia que la controla) està completament implicada en la gestió del camp que l’envolta, i moltes vegades va molt més enllà del seu territori immediat. Amb tot, el nivell de control o l’abast territorial d’aquest depèn molt de cada ciutat i de cada època. La ciutat de València i les viles més importants del regne medieval són un bon exemple, en major o menor grau, però es tracta d’un fenomen d’àmbit europeu.

Una de les principals raons d’aquest control era, per descomptat, fornir la ciutat d’aliments, assegurar-se l’abastiment, especialment de cereals. En general, l’oligarquia burgesa posseïa finques i heretats que eren treballades a mitges per camperols, o bé arrendades, de manera que podien fornir parcialment el rebost de les seues cases. De fet, ací residia part d’aquest control, manifestat en regulacions del Consell municipal sobre el treball assalariat en camps i vinyes. Però a la ciutat hi vivien milers de persones que no tenien terres (artesans, petits comerciants, assalariats de tota mena, etc.), i es veien abocats necessàriament al mercat. Un mercat centralitzat en l’edifici de l’almodí, com ara veurem, cosa que permetia al govern de la ciutat regular els preus i controlar el negoci dels productes de primera necessitat, com és el cas del cereal. Ja fa molts anys que els historiadors van desterrar la idea del marxisme ortodox segons la qual en el sistema feudal no existia el mercat, però és evident que aquest mercat no estava basat en la lliure circulació i en la llei de l’oferta i la demanda com en el capitalisme.

Segant

El problema venia quan el territori rural de la ciutat no era capaç de produir suficient cereal per a alimentar a tota la població urbana i, de vegades, com en el cas de València, ni tan sols la totalitat del regne generava prou excedents per a fornir la capital. Durant tota l’època baix-medieval i moderna la ciutat de València va haver d’importar cereal, primer de la zona d’Oriola, i a poc a poc de Sicília i del nord d’Àfrica. En aquest sentit, Witold Kula va defensar fa molts anys que Anglaterra i els Països Baixos (els territoris on sorgiria el capitalisme) s’havien pogut urbanitzar i industrialitzar (és a dir, acumular molta gent sense terres en ciutats, i convertir-los en mà d’obra per a la industria) gràcies a la importació de cereal de l'Europa oriental, especialment de Polònia (si el cereal ve de fora de forma abundant, la població local no necessita treballar al camp per a produir-lo i així alimentar al conjunt de la població, de manera que poden convertir-se en mà d'obra industrial). Això hauria provocat una especialització oriental en la producció i exportació de cereal, i alhora un subdesenvolupament d’aquest territoris, que no es van poder industrialitzar. Salvant molt les distàncies (perquè el procés no va ser igual i el resultat final fou molt diferent), podríem dir que la Corona d’Aragó també va participar d’una integració econòmica semblant, per la continua dependència de la importació de cereal des de Castella i Granada per terra, i des de Sicília, el nord d’Àfrica i la Mediterrània oriental per mar, cosa que va pemetre que una part del camp valencià es dedicara a altres productes amb un major benefici econòmic per a l'oligarquia rural i urbana, com ara l’arròs, el sucre de la Safor, i altres productes destinats a l’exportació o a la industria.

València i la seua horta. Anton Van der Wyngaerde

Tornant al forniment de la ciutat de València, que com hem vist depenia de la importació de cereal, cal dir que de vegades n'hi havien problemes. En èpoques de fam o d’especial carestia de cereal (que apareixien molt a sovint, generalment a causa de les sequeres), el Consell arribava a armar galeres perquè obligaren els vaixells comercials que viatjaven carregats de cereal per la Mediterrània occidental (amb una altra destinació), a descarregar-lo al port de València. Des d’un punt de vist actual, es tractava d’un acte que voreja la pirateria, però per a aquella gent era la diferència entre garantir el menjar de la població o delmar-la amb una fam. Amb tot el que això implica, no sols per als morts, sinó també per a les elits a les que mantenen.

Normalment, però, les polítiques per a incentivar l'arribada de cereal eren més pacífiques. En un post publicat fa uns anys en aquest bloc ja parlàrem de les extrategies seguides pels governs municipals urbans per a abastir la ciutat de grans, especialment centrat en el cas de Barcelona. En el cas de València, a banda de comprar gra directament amb diners públics, el mateix Consell acostumava a subvencionar amb diners, o amb préstecs sense interès, la importació de cereal a la ciutat, per a garantir que els mercaders locals el compraren a l’estranger i el portaren en els seues vaixells, en compte de portar altres productes que en el mercat els donaren un major benefici econòmic. A simple vista, açò sembla indicar que existia una preocupació molt important per aquest tema en el govern urbà, i que les seues polítiques d’administració de la cosa púbica estaven molt desenvolupades. Tanmateix, fa uns anys Enrique Cruselles va demostrar que aquest sistema de subvencions estava pensat i dissenyat de manera que sempre les rebien els mateixos mercaders, agrupats en diverses companyies comercials que anaven canviant de socis, de manera que no foren públiques les xarxes clientelars que havien teixit entre ells. De fet, encara que inicialment les subvencions a la importació de cereal es van fer en anys de males collites, molt prompte es van consolidar de forma continuada quan es va veure que això era un bon negoci, fàcil i segur. Així, sabem que en moltes ocasions les càrregues de cereal subvencionat arribaven a València encara que l’almodí estiguera a vessar, i el cereal de l’any anterior podrint-se als magatzems o destinant-se a fer bescuit per a evitar que es fera malbé. És evident, doncs, que les trampes administratives perquè l’oligarquia es beneficie econòmicament de les polítiques públiques (benintencionades i beneficioses per tothom en origen), que tan de moda estan en l’actualitat, no s'han inventat ahir mateix.

L’almodí

L’almodí en 1917, abans de la restauració dels 90, en la mateixa posició que la imatge que obri el post

Tot aquest sistema de control del camp des de la ciutat per a garantir el forniment immediat a través de les possessions de l’oligarquia urbana, les polítiques d’importació de cereal per a garantir l’alimentació de tota la població, i el posterior control dels preus en el mercat de grans, no serien possibles sense la centralització d’aquest mercat final. I aquest tenia la seua seu a l’edifici de l’almodí. L'almodí medieval era inicialment una llotja on es guardava el cereal i el lloc on acudien els mercaders a negociar amb aquest producte, que té el seu origen en les ciutats andalusines.

A l’edat mitjana no hi havia cap ciutat islàmica, des de l'Índia fins a Alandalús, que no tinguera un o diversos fundaq. En realitat aquesta mena d’edificis de comerç, o uns amb funcions semblants, ja existien en època romana, però per ara tenim prou amb saber que a Alandalús tenien la doble funció d’allotjament per a mercaders estrangers i de magatzems de productes (especialment cereal) com a lloc per a comerciar. Generalment eren edificis quadrats, dividits en 4 naus al voltant d’un pati porticat. En el pòrtic descansaven les cavalleries, a l’interior de les naus, dividides en estances més menudes, es guardava el cereal (i de vegades altres productes), i al pis de dalt estaven les habitacions per a llogar als mercaders forasters. A Granada està l'únic funduq de la península Ibèrica que s'ha conservat més o menys en bones condicions, l'anomenat Corral de Carbón. Pel que fa a Madinat Balansiya, sabem que hi havia almenys 3 en el moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII, i sens dubte molts més en altres ciutats i alqueries grans.

Després de la conquesta, aquesta doble funcionalitat desapareix. La funció d’allotjament va per una banda (de fet, de la paraula àrab fundaq deriva la valenciana alfòndec), i la de lloc de comerç per una altra. De la combinació d’aquest edifici andalusí amb les llotges de comerç cristianes (de les que n’hi ha bons exemples per tota la Mediterrània, com per exemple la de Tortosa ací a sota) va aparèixer l’almodí tal i com el coneixem en època baix-medieval. Alhora, la paraula almodí també ve de l’àrab al-mudd (i aquesta probablement del llatí modius), que com és ben sabut és una mesura de capacitat del gra. En el cas de València, l’almodí principal va estar des de mitjans del segle XIII fins a mitjans del XIV a la zona de les carnisseries. Probablement existia un de més menut i secundari en els voltants de la plaça de l’Almoina que en 1355 es va ampliar, però no està clar si estava ja en el solar de l’almodí que ha arribat a l’actualitat. Possiblement sí.

Els almodins cristians continuaren tenint una morfologia semblant a la dels funduq/s, però no exactament la mateixa en haver perdut la funció d’allotjament, i per la seua fusió amb el concepte de llotja. Generalment consistien en un pati, envoltat d’un pòrtic (que servia de llotja), i al voltant les estances de magatzem. L’almodí de Xàtiva, tot i haver estat construït al segle XVIII, pot representar perfectament aquest model. Pel que fa al de València, seria exactament igual si no fóra perquè al segle XVII es va cobrir el pati amb un sostre sobre-elevat, però encara ara es pot distingir perfectament.

Una llotja cristiana, la Llotja de Tortosa

Pati de l’almodí de Xàtiva, amb el porxat i sense sostre

Lateral de l’almodí de València, on es veuen les jàssenes en les que estaven recolzades les bigues originàriament, tal com estan a la foto de l'almodí de Xàtiva

La documentació d’arxiu ja ens informava que l’edifici es va anar ampliant i reformant contínuament des de principis del segle XV fins al segle XIX, però la restauració dels anys 90 del segle XX ho va confirmar completament. Tot i l’aparent uniformitat de l'almodí en l'actualitat, en realitat es tracta d’un edifici ple d’afegits i de transformacions. Per exemple, una de les ampliacions de l'almodí que han deixat una major marca en l'edifici fou en 1455, quan la ciutat va comprar una casa a la família Vilaragut que donava a l’actual plaça de Sant Lluís Bertran. En efecte, durant la restauració es va poder comprovar que els arcs d’aquesta zona de l’edifici (per exemple l'arc transversal que es veu al fons, en la foto de dalt d'aquest paràgraf) pertanyien a un edifici anterior, poblament el porxat del pati d’una casa senyorial, que van ser integrats en l’estructura de l’edifici. Alhora, sabem que també per la part occidental es va ampliar en un altre moment, de manera que inicialment, al segle XIV, devia tindre una morfologia quadrada. A mitjans del segle XVI, quan l’edifici ja tenia les dimensions que té actualment, es va procedir a enllosar tot el sòl de manera uniforme (abans era de còdols de riu, diferent segons el moment de construcció), incloent-hi un escut caironat de la ciutat al bell mig (es pot veure al plànol de sota). I va ser a la primera meitat del XVII que es va alçar el sostre sobre el pati, i fou així com va adquirir el que alguns autors han anomenat planta basilical (perquè al quedar tancat sembla una basílica romana), que abans es creia que era original de l’edifici medieval.

L’entrada actual a l’almodí, per la plaça de Sant Lluís Bertran, amb els arcs d'una ampliació. A la foto de 1917 es veu que estaven cegats des de la reforma del segle XIX. A sobre es veu la sobreelevació del sostre, construït al segle XVII sobre el pati central que inicialment estava descobert.

Plànol de l’almodí de València a finals del segle XVIII. S'hi veu l'escut de la ciutat en el sòl, i la llotgeta amb bancs correguts que n'hi havia llavors a la porta principal.

La porta original medieval en l'actualitat, sense la llotgeta afegida en època moderna

A l’interior de l’almodí l’activitat era molta al llarg de l'any. Com a magatzem municipal, hi havia un depositari, que controlava les entrades i eixides de gra, a més d’escrivans per a omplir els albarans de vendes al detall. Però n'hi havia també un encarregat del segell per als albarans de la mòlta, mesuradors, garbelladors i guardes, tots ells elegits anualment i supervisats pel mostassaf. També era allí mateix on es negociaven les compravendes amb els mercaders, i on acudia la gent a abastir el seu rebost, negociant el preu de venda però sempre per sota del màxim legal marcat pel Consell en cada moment. És per això que l’almodí era també el lloc indicat per a cobrar la cisa del gra, un dels impostors municipals indirectes.

Les sitges de Burjassot

A mitjans del segle XVI les estratègies de forniment de blat a la ciutat de València no havien canviat massa des del XV, però ara els turcs dominaven la Mediterrània oriental, i feien contínues incursions a la central, de manera que el subministrament des de Nàpols i Sicília quedava de vegades interromput. Alhora, des d’època medieval s’arrossegava el problema de la conservació del forment fins a l’estiu següent, quan arribava la nova collita, ja que una part acabava corcant-se o podrint-se als magatzems, o a les botigues de despatx de gra que hi havia en diversos punts de la ciutat. És per això que es va decidir finalment construir sitges subterrànies que permeteren guardar el cereal en millors condicions, i durant més temps. Lamentablement, això era impensable fer-ho dins de la ciutat de València o al seu terme particular, ja que el sòl d’argila característic de l’horta de València, format al Quaternari amb aportacions del Túria, absorbeix molta humitat i no permet una adequada conservació del cereal. Els experts hagueren de buscar, doncs, una alternativa, i la trobaren en un turó de terra calcària, format a l’era terciària, situat a Burjassot.

La plaça de les sitges de Burjassot en l’actualitat, vista des del satèl·lit de Google

Així doncs, la ciutat va comprar en 1573 els terrenys i va construir les tres primeres sitges. Una vegada comprovat que funcionava, i que el forment es conservava molt bé, abans que acabara l’any ja se'n feren tres més, i a l’any següent unes altres onze (sabem el nom del seu constructor i les despeses que ocasionaren les obres). Molt prompte es va decidir aplanar la superfície del turó, per a facilitar el trasllat dels sacs a la boca de les sitges i la construcció de noves. En 1575 es va decidir construir un mur que envoltara el turó, donant-li la forma quadrada que té actualment. I, finalment, en 1576 es va enllosar tot el sòl de la plaça resultant, deixant-la amb el mateix aspecte que podem veure ara. A banda, es van construir magatzems per a portar el gra quan es treia de les sitges i per a guardar la palla, així com un aljub per a recollir aigua i donar a beure els animals de càrrega. Podem dir, doncs, que en apenes quatre anys la plaça de les sitges ja tenia l’aspecte que té ara. Això no vol dir, però, que totes les sitges existents es construïren en aquests quatre primers anys, ja que es van anar construint conforme foren necessàries. La darrera sitja es van construir el 1806, i actualment es poden comptar al voltant de 40 boques en la plaça enllosada.

Plaça de les sitges, amb l’enllosat de prop i algunes boques de sitges

El mur que envolta el turó i actual plaça, amb les escales d'accés.

Aquesta longevitat en la construcció del conjunt és el que explica que les sitges no siguen totes iguals. Varien entre els 7 i els 10 metres de profunditat, i una capacitat d’entre 150 i 1278 cafissos de forment (30.150 i 256.878 litres respectivament). Però en general totes tenen en comú la forma de botella amb el coll estret, i el fet d’estar la superfície enlluïda amb una capa de morter. Les boques són totes d’uns 60 cm de diàmetre aproximadament, i es taponen amb grans boles de pedra amb argolles que permeten alçar-les amb una barra de ferro o una corriola.

Esfera de pedra amb les argolles per a alçar-la, taponant la boca d’una sitja. Les xifres marcades a la boca indiquen la capacitat, entre altres coses.

El blat arribava a la plaça de les sitges, generalment des del port, recollit en sacs i carregats en carros, i allí eren descarregats. Posteriorment, eren portats a llom un a un fins a la boca de la sitja, la qual havia estat destapada uns dies abans perquè entrara oxigen, amb la finalitat que pogueren entrar les persones a condicionar-la. El sòl es cobria primer d'estores d’espart, després es feia un coixí de canyes, i finalment es cobria de palla, de manera que el cereal no tocarà la terra. Igualment, les parets de la sitja es cobrin de canyes i palla, tot i estar enlluïdes de morter. El següent pas consistia, simplement, en anar buidant el cereal per la boca de la sitja, directament des dels sacs. Quan estava plena, a falta d’uns 50 cm, es cremava carbó sobre el cereal, de manera que es creava una capa d’anhídrid carbònic que matava els insectes que hagueren pogut quedar dins. S’acabava d’omplir la sitja amb palla, es cobria amb una altra estora d’espart, i finalment es deixava caure la bola de pedra. Les vores es segellaven amb argila impermeable, que impedia l’entrada d’aire o aigua de pluja. Per a extraure el gra de les sitges l’ordre era invers, i una vegada retirada la palla i el carbó es procedia a buidar el gra, per a la qual cosa calia que les persones entraren a omplir els sacs, que posteriorment es pujaven amb una corriola, i eren conduits als magatzem des d'on partirien a les seues destinacions en la ciutat. Generalment les botigues de despatx, ja que en aquesta època l'almodí ja no guardava a penes cereal, i només s'hi feien els negocis.

Interior d’una sitja de Burjassot

Bibliografia

Si voleu ampliar informació, les obres en les que m’he basat per a fer una part d’aquest post són, el llibre de Immaculada Aguilar “L’Almodí de València i els espais del comerç” (1996), i el de Roberto Blanes “Los silos de Burjassot” (1992), ambdós publicats per la Generalitat Valenciana. N’hi ha més bibliografia, però aquests són senzills i pràctics per a una primera aproximació.