Guerra, refugiats i captius. La balma de Ferrutx a Mallorca

Només fa uns pocs dies que ha acabat la segona fase d'excavacions arqueològiques de la balma d'en Xoroi, en el pic de Ferrutx, a la població mallorquina d'Artà. Es tracta, sens dubte, d'una d'eixes recerques que, per diverses raons, resulten interessants tant per a investigadors com per al gran públic, i per això els diaris ho han seguit des del principi. Tanmateix, la informació avançada a la premsa per part dels responsables, que els periodistes faciliten al lector filtrada, simplificada i a voltes tergiversada, no fa més que augmentar la necessitat i el desig de més informació a través d'alguna publicació especialitzada en un futur pròxim. I és que, no tots els dies s'excava un jaciment relacionat amb un fet històric concret, i ben acotat cronològicament, que a més a més està documentat per escrit.

Ferrutx

La història de tot plegat comença fa uns pocs anys, quan un grup de bombers mallorquins escalava el Ferrutx, a Artà, per un vessant no practicat fins llavors, i un d'ells detectà la presència de ceràmica andalusina i algunes estructures en un plataforma de la roca. Aquesta és una de les característiques més destacables del jaciment arqueològic, i és el seu més que difícil accés, si bé és cert que això l'ha preservat pràcticament intacte des del segle XIII fins a l'actualitat. La notícia va arribar directament als professors de la Universitat Autònoma de Barcelona, Helena Kirchner i Miquel Barceló, que junt a Mateu Riera van començar a preparar un projecte per al seu estudi arqueològic. Se sabia que aquesta serra havia servit de refugi a la població indígena andalusina durant la conquesta catalana del segle XIII, per això els indicis trobats feien esperançar una troballa d'informació molt rellevant per a l'estudi de la societat camperola andalusina i de la conquesta feudal. S'obria la possibilitat d'excavar uns fets històrics concrets narrats per la Crònica de Jaume I, i més tard es comprovaria que les paraules del monarca en la narració d'aquest esdeveniment eren ben certes.

Les condicions de treball no han estat gens fàcils. Fotografia presa de dBalears.cat

En 1229 Jaume I d'Aragó va arribar a Mallorca al front d'una host feudal disposat a conquerir l'illa. Relacionat amb aquest primer episodi, en la darrera dècada també ha estat excavat el poblament almohade del Puig de sa Morisca, al municipi de Calvià: el primer lloc habitat que van atacar els cristians en desembarcar a la badia de Santa Ponça, que consistia en unes poques habitacions adosades a una torre talaiòtica i datades entre 1203 i 1229. Després de la coneguda batalla de Portopí, i caiguda Madinat Mayurqa, l'exercit invasor es va disposar a sotmetre la resta de l'illa, la qual tenia a la major part de la població refugiada en les muntanyes. No hi havia castells refugi a l'illa, com ja va indicar Kirchner fa uns anys per demostrar que els husun no són un element necessari per a la formació de xarxes d'alqueries com havia indicat Guichard. Hi havia coves i penya-segats naturals, que al cap i a la fi acomplien la mateixa funció de refugi esporàdic.

El poblat almohade del Puig de sa Morisca durant la restauració i consolidació en 2009

Va ser un dia de primavera de 1230 quan Jaume I va reparar en les muntanyes de la serra de Llevant i, segons el Llibre dels Fets, va preguntar uns adalils si allí hi havia sarraïns per fer-ne cavalcada, “e dix d'aquels loy he estat en cavalgada encara no ha pus de ·VII· jorns, e cujam pendre sarraïns en una cova en aquela serra que vos veets: e quan nos los cuydam pendre isqueren bé ·LX· sarraïns ab armes per reebre els, e recuyliren los en la cova”. Content per la notícia, al dia següent el rei alçà el campament i va emprendre el camí cap a “la terra Dartana”, on va posar setge a la població refugiada en la muntanya. Primer va enviar el cavaller aragonés Pero Maza a sotmetre'ls amb ballesters, però com que ni aquests ni les pedres del fonèvols servien de res perquès els refugiats hi eren amagats a les coves, el mestre de l'Hospital va aconseguir cremar algunes barraques de fusta que havien construït a dalt, i els va donar missatge que tenien 8 dies per a rendir-se. Cosa que feren exactament en el termini marcat, el diumenge de Rams d'aquell any, amb la qual cosa el rei va capturar com a esclaus la majoria dels andalusins, es va fer amb un gran botí de ramat, i amb els cereals que tenien emmagatzemats.

La conquesta de Mallorca en les pintures murals del MNAC

El que s'ha trobat a la balma de Ferrutx, doncs, són les proves físiques d'una part d'aquells fets històrics. En concret, el lloc on es refugiaren aproximadament una vintena d'aquells camperols berbers d'Artà; això és, de la terra dels Ait Iraten. Durant la campanya de setembre de 2009 les troballes van ser importants, i una de les que més crida l'atenció són unes claus, presumiblement del pany d'alguna casa. Són el fetitxe que serveix de reclam i que deixa de banda informacions més rellevants, com ara la ceràmica recuperada d'ús domèstic, o les restes de menjar: una cuixa de conill que no va arribar a ser consumida i s'ha trobat amb els ossos anatòmicament al seu lloc dins d'un improvisat forn fet amb mitja gerra, o restes de peix, petxines i eriçons de mar en un abocador. Tanmateix, les claus també són un element important dels esdeveniments documentats ací, ja que simbolitzen que els camperols refugiats no eren conscients del final que els esperava quan van marxar de casa camí de la muntanya, i mantenien l'esperança de tornar a la llar una vegada tot haguera passat. Però la invasió de l'illa no era una simple ràtzia en busca de botí com les que acostumaven a fer els feudals, ara la conquesta no tenia retorn, i els indígenes sobraven en el pla de colonització.

Una de les claus trobades, dalt abans de ser extreta de terra i baix després de la restauració. Fotografies preses d'El País

La segona campanya, que ha tingut lloc en les darreres setmanes, segons les previsions havia de servir per acabar d'excavar alguns racons, consolidar les restes descobertes l'any anterior, i finalitzar la planimetria. Però aquest indret amagava encara una troballa de gran magnitud: les restes òssies d'una de les refugiades (una “rebel”, en diu la premsa) a la balma en 1230, que tindria entre 20 i 40 anys en el moment de la seua mort. Aquella dona, que va pujar amb la resta dels seues familiars i veïns fugint de la mort o l'esclavitud que els esperava en mans dels invasors, mai no tornaria a baixar d'allí. Els seus acompanyants la van soterrar de forma improvisada, quasi entre la roca de la muntanya, seguint la preceptiva direcció a la Meca, i va restar allí oblidada fins ara. No sabem la sort concreta que van córrer la resta de persones refugiades en aquesta cova, però al conjunt de la muntanya el rei va apressar uns 2.000 musulmans que va convertir en esclaus, i va aconseguir un botí de 10.000 vaques i 3.000 ovelles. Sí sabem, però, que arran d'aquell episodi Jaume I va tornar aquella nit “alegrament e pagada a la ciutat de Maylorques". En dues generacions no quedava cap nadiu musulmà a l'illa.

Les restes de la dona mentre van ser excavades. Fotografia presa d'El País

Un post vaguista

A València, durant el Quatre-cents, els treballadors eren definits com a “obrers”, i entre ells també s’anomenaven “companyons” o qui treballava a jornal es “llogava”. Un tema de reflexió que ha sorgit en alguna ocasió entre els historiadors ha estat la relació del moviment obrer, d’ençà la revolució industrial i amb el predomini del capitalisme, amb les formes anteriors d’organització, resistència i solidaritat dels treballadors i treballadores, o bé de les diferències o similituds dels comportaments i valors lligats al treball abans i després de la desaparició del sistema feudal. Seguint aquesta línia, podem citar a Thompson en el seu cèlebre llibre sobre la formació de la classe obrera a Anglaterra.

Portada de The making of the English working class d’E. P. Thompson (1963)

En aquest sentit, una part dels orígens d’aquests precedents els podem trobar tot just a finals de l'època medieval, en un moment en què es va estendre el treball assalariat, es configuraren sectors econòmics amb trets que perduraran durant segles –amb les seues evolucions, lògicament, i amb noves lògiques-, com fou la construcció, o, en fi, sorgiren les corporacions d’oficis.

En efecte, un dels sectors que més informació ha proporcionat ha estat el de la construcció. A València, en el 1379, el consell municipal intentà fixar els jornals màxims dels obrers (un poc abans es va mirar de regular els dels jornalers del camp). Això reflectia més bé una voluntat de les classes dirigents que no una realitat; el 1384, segurament amb motiu d’alguna vaga com apunta A. Serra, els jurats s’escandalitzaren dels desmesurats sous (al seu parer) que percebien llavors els obrers.

La construcció de la catedral de Canterbury

Arreu de l’occident europeu en la baixa Edat Mitjana, en activitats en què es precisava d'una important mà d’obra i en centres on hi havia un cert nombre elevat de treballadors, s’han documentat l’existència de vagues i de manifestacions organitzades de protesta a causa dels salaris o de les dolentes condicions de treball. I les formes foren diverses. El recentment desaparegut B. Geremek va mostrar a la llum casos de “preludisme” en la construcció a la zona de Bordeus, de destrucció d'instruments o màquines que feien servir l’energia hidràulica, a inicis del segle XVI. A finals del segle XIII, el jurista Philippe de Beaumanoir en els seus Coutumes du Beauvaisis (d'aquest llibre, ja n'hem parlat ací) posava l'accent com entre els mateixos obrers s'assenyalava i es pressionava els esquirols que no volien seguir algunes formes de protesta acordades pels treballadors -com ara vagues de braços caiguts o de treballar menys-.

A propòsit d'aquestes qüestions, un dels passatges més citats en la bibliografia el va protagonitzar el mateix Filippo Brunelleschi, el famós arquitecte que tenia al seu càrrec la construcció de la cúpula del duomo de Florència. El 1423, després d'haver-se reunit entre ells, els obrers li exigiren salaris més alts. Segons el testimoni posterior de Vasari, immediatament, Brunelleschi els va despatxar i va contractar a treballadors llombards, ben presents en la ciutat i que resultaven una mà d'obra molt preada. En passar uns dies, aquells finalment suplicaren a Brunelleschi de tornar ser admesos en les obres, però ho van haver de fer amb uns sous encara inferiors respecte als que cobraven en un principi.

La cúpula de Brunelleschi a Florència

A banda de demostrar la mala bava de l’artista renaixentista, l'episodi ha estat relacionat pels historiadors amb les rivalitats d'aquest amb l'altre director de les obres, L. Ghiberti, que van incloure l'enfrontament entre els mateixos treballadors. I l'acceptació per part dels obrers d'una pitjor paga va anar lligada a les millors condicions de seguretat en el treball que oferiria Brunelleschi, bon coneixedor a peu d'obra de les diferents necessitats. De fet, gràcies a això, aquest darrer aconseguí fer-se amb tota la direcció de la construcció.

Brunelleschi pintat per Francesco Salviati

Tot just fa 699 anys...

Fins ara pensàvem que el 2010 seria el set-cents aniversari de l'establiment de la fira de Gandia. Tanmateix, si mirem el programa de festes, res suggereix la celebració de l’efemèride, més enllà de les paraules introductòries de l’alcalde. Tot el protagonisme, això és, tot el pressupost, l’acaparen els Borja, i fins i tot el mercat han volgut anomenar-lo mercat dels Borja. I no penseu que la resta de l’any s’ha fet alguna cosa. Ni s’ha fet ni es pensa fer, almenys fins on un escrivent pot conéixer abans de tancar aquesta redacció. Els Borja, vull dir sant Francesc de Borja –que pese a qui pese no és el IV duc de Gandia– sí compta amb el seu congrés, en aquest cas un simposi, i ens hem de felicitar d’això, i tant que sí. El que no podem acceptar és que els recursos, que ja en són pocs, es concentren en una única línia d’actuació.

Tampoc s’ha d’acceptar la ingerència professional, menys encara quan no se sap exactament el que s’està dient. Jo no sóc metge i per això no em passa pel cap fer una operació, a més que això és delicte; llàstima que l’ofici d’historiador no tinga aquest paraigua de la llei. Que quede clar, Gandia es funda el 1249, i la construcció de les muralles comença abans de 1255. L’església de santa Maria –la Col·legiata–, que no s’alça sobre cap mesquita, ofereix serveis religiosos almenys des de 1262, i el palau no és més que una torre d’herència islàmica. A poc a poc, però, els primers colons, entre ells Sanxo Llop (sí, el mateix que dóna nom a la partida on s’alça el nou hospital), van domesticant un territori inhòspit i desconegut per a ells. Els reis del Casal de Barcelona empenyen aquest creixement amb els seus privilegis i exempcions fiscals, com en aquest cas, el privilegi de celebrar una fira. De manera que, tot just fa 699 anys, Gandia s’havia convertit en una de les viles més importants dels territoris centrals del regne de València, que com tot ésser viu està en constant transformació.

Afortunadament, però, l’equip de govern està encara a temps de celebrar els VII centenari de la fira de Gandia com es mereix la ciutat i, perquè no, el rei Jaume II, qui atorgà el privilegi. I és que el set-cents aniversari de l'establiment de la fira no és el 2010 sinó el 2011. En efecte, sempre s'havia afirmat que tenia el seu origen en un privilegi concedit a la vila pel rei Jaume II en febrer de 1310. Una nova mirada sobre els documents, però, ens obliga a revisar la història i a retardar un any la celebració. L'origen de la confusió sembla que rau en una lectura errònia d’una còpia registral del privilegi per part de l'investigador Roc Chabàs a finals del segle XIX, ja que en un manuscrit per a una història de Gandia, l’aleshores arxiver de la catedral de València oblidà transportar al calendari actual la data del document. Tanmateix, en descàrrec de l’erudit, cal tenir en compte que el manuscrit de Chabàs era un esborrany, no un llibre imprés, i des de llavors cap investigador que s'ha referit al privilegi de la fira ha consultat directament el document original que es troba a Barcelona, en l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En el full 198 del registre 207 de la Cancelleria reial es troba la còpia del privilegi concedit per Jaume II a la vila de Gandia per tal de celebrar una fira durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel, el 29 de setembre. El document està datat a València l'onzé de les calendes de març de l'any del Senyor de 1310, però aquesta data no pot ser presa de forma literal perquè conté dues referències cronològiques que requereixen ser transportades al nostre calendari actual. En primer lloc, l'onzé de les calendes de març fa referència al sistema de datació romà, i correspon al 19 de febrer. En segon lloc, l’any està datat, com era usual en la Cancelleria reial fins a mitjans del segle XIV, pel sistema de l’Encarnació del Senyor, segons el qual el primer dia de l'any correspon al 25 de març. Per tant, existeix un desfasament de vuitanta-quatre dies entre el nostre calendari, que comença l'1 de gener, i l'inici del l'any a partir de l'Encarnació del Senyor (nou mesos abans de Nadal). Per aquesta raó, tots els documents datats en aquest període entre l'1 de gener i el 24 de març, han de ser retardats un any. Comptat i debatut, com vam copsar Vicent Baydal i jo mateix en treballar el document, l'11 de les calendes de març de l'any [de l'Encarnació] del Senyor de 1310 correspon en realitat al nostre 19 de febrer de 1311.

No hi ha lloc al dubte. En conseqüència, encara estem a temps de celebrar de manera especial el set-cents aniversari de la fira durant l’any vinent, el 2011. Però tranquils, que els centenaris no s’esgoten mai, perquè hi ha més dies que llonganisses. El 2012 toca celebrar el VI centenari de la mort d’Alfons el Vell, el primer duc de Gandia. I és que, per estrany que a alguns puga semblar, Gandia no és sant Francesc de Borja. No és, ni tan sols, els Borja. Gandia és molt més que això.

"Tenim molta precipitació historiogràfica": Entrevista a Ramon J. Pujades

Sentint-lo parlar, no sembla estrany que Ramon Pujades haja dedicat la seua darrera obra, La Carta de Gabriel de Vallseca de 1439 (2009), a un altre dels arxivers amb qui comparteix treball a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, Jaume Riera. Tothom que hi haja treballat amb una certa assiduïtat coneix la seua enorme erudició històrica, el seu vast coneixement de les fonts i la seua amable predisposició a atendre els investigadors. Pujades, sens dubte, forma part de la mateixa escola i la defensa amb passió. Així, sota una imatge de Pere el Gran (1276-1285) i sense pèls a la llengua, ens va parlar sobre molts i diversos temes que afecten la nostra professió. I, no debades, la retafila d'idees i frases contundents que va desenvolupar en els 40 minuts que durà la conversa obrin moltes vies sobre les quals reflexionar a fons.

En primer lloc, de manera quasi invariable en totes les seues respostes, Pujades insistí en un mateix precepte: la crítica heurística i el coneixement de les fonts són cabdals -indispensables- per tal de bastir un coneixement historiogràfic sòlid. I per tal d'acomplir eixe requisit fonamental són necessàries dues coses, erudició i temps per a la reflexió, dels quals anem ben escassos com a conseqüència de l'actual sistema de valoració acadèmica. Ens cal presentar 50.000 comunicacions i mai tenim temps d'aprofundir, pensar i repensar un determinat tema com caldria. Picotegem d'ací i d'allà, i això entrebanca la nostra comprensió global de les societats pretèrites, a causa -paradoxalment- d'un cursus honorum basat en la producció massiva -garant de no res més que les presses i la precipitació historiogràfica. En aquest sentit, en paraules de Pujades, és un veritable drama per al coneixement històric que se li atorgue més valoració a un article de 15 pàgines, segons en quina revista estiga publicat, que a una monografia que ha implicat 10 o 15 anys de reflexió.

I no parla per parlar, sinó que predica amb l'exemple. És arxiver, però també historiador, i les seues obres mostren la reflexió, l'erudició i el bon coneixement de les fonts que ell mateix reivindica. La seua primera monografia, Als ulls de Déu, als ulls dels homes: estereotips morals i percepció social d'algunes figures professionals en la societat medieval valenciana (1999), s'endinsa en la història de les mentalitats des d'un punt de vista molt ben trobat. L'aproximació a la imatge dels juristes, els mercaders i els capellans en la literatura moralitzant i el seu contrast amb les dades arxivístiques ens demostren que realment és possible tractar d'arribar a comprendre les formes de pensar del món medieval. A continuació, les seues dos grans obres sobre cartografia nàutica medieval, la ja esmentada sobre Gabriel de Vallseca i Les cartes portolanes. La representació d'una mar solcada (2007), són una bona mostra de la seua manera d'entendre la recerca històrica. En primer lloc, les fonts. I, ni llarg ni curt, Pujades recorregué el món, d'Amèrica a Àsia, per tal de localitzar i publicar totes les cartes nàutiques conservades en arxius, biblioteques i altres institucions culturals: 129 fins a l'any 1470, que han servit per tal d'aportar trellat sobre una matèria en la qual es treballava amb una escassa quarantena de documents, el que ocasionava, segons el mateix autor, teories absurdes, val a dir, molta interpretació sobre poques fonts i mal enteses. Això, evidentment, és aplicable a moltíssimes de les nostres recerques històriques; li peguem voltes a quatre documents coneguts, obviant una tasca sense la qual no pot avançar la historiografia: la cerca de documents inèdits amb els quals tenir noves dades i renovar les interpretacions.

Ultra tot això, també vam aprofitar per parlar de l'Arxiu de la Corona d'Aragó: de la riquesa dels seus fons medievals, de la pròpia institució com a procés històric i de les polèmiques polítiques que l'afecten davant una possible partició. Pujades ho té clar: separar els fons de l'ACA és la solució de Salomó, matar el xiquet. La divisió de la casa és una aberració històrica. Segurament té raó, però sembla que el darrer Estatut català no va precisament en eixe camí, en haver establert en les seues disposicions addicionals que existeixen fons propis de Catalunya situats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó i a l'Arxiu Reial de Barcelona, els quals s'integren en el sistema d'arxius de Catalunya. Esperem que el seny i la digitalització massiva resolga aquests problemes de territorialitat, ben poc nítids per a les èpoques premodernes. Finalment, com tots els nostres entrevistats, Pujades també ens parlà de la utilitat social de l'historiador, un professional guarnidor de claus per a entendre el present i triar camins cap al futur. Ací, però, aporta un matís ben important: cal que siguem llegits. Tota la cura i el rigor historiogràfics serveixen de poc si no som capaços de fer arribar les nostres conclusions a la societat. I la primera via per a fer-ho és escriure bé, és a dir, construir discursos literaris potents que atraguen els nostres lectors potencials. Com veieu, tota una entrevista en profunditat:

Laboratorium

-->

De vegades, detenir-se en l'evolució de les paraules o les distintes accepcions que han tingut els mots sembla que puga ser un passatemps d'erudits o fins i tot una cosa innòcua. Més enllà d'això, al darrere del sentit que se'ls va atorgar hi ha l'ús de diferents societats, que tractaren de copsar les realitats que les envoltaven i miraren d’emmotllar-les. I per als historiadors, que intentem analitzar quines eren les limitacions que ofereixen els testimonis escrits que deixaren i que s'han conservat, és un aspecte que no ha de passar desapercebut. En qualsevol cas, és un vessant que el qui signa aquesta entrada es confessa com a mer aprenent i, fins i tot, alguns altres membres del grup el poden esmenar amb molta més competència.

Fa uns anys, el ben conegut per tots Jacques Le Goff va deixar anar una qüestió que no era menor. En un cartulari del monestir de Cluny del segle XI, editat pel seu torn per Georges Duby, s'assenyalava respecte a una capa de camperols que illi meliores qui sunt laboratores (“aquells millors que són llauradors”). Le Goff remarcava que la pretesa divisió tripartita de la societat plenomedieval (bellatores -els guerrers-, oratores -els qui resen- i els laboratores) naixia amb badalls. Només al segle XII es va incloure al conjunt de la població, dels llecs o laics, i també de les naixents ciutats o viles. Però, en el seu origen tenia una accepció només referida a un estrat del camperolat, aquell amb més mitjans i amb més ressorts dins la comunitat local.

I és en aquest vessant en què passà també al català de les nostres terres: els llauradors, amb què es designava un estret grup encara en la baixa Edat Mitjana. Una altre aspecte, tanmateix, és la multiplicitat de significats de paraules relacionades amb el treball (facere, operare, laborare o "treballar" en diferents llengües romàniques) i com es van anar imposant unes accepcions i uns mots sobre altres. Res feia indicar que travail, trabajo o treball, que deriven de la paraula tripalium o un instrument de tortura de tres peus, acabara per triomfar fins a hui.

En fi, estarem atents a com ix el factor treball de l'actual crisi del capitalisme i les accepcions al respecte que puguen sorgir. De moment, els mitjans de comunicació i altres instàncies que empren l'estàndard a l'ús s'han afanyat a abanderar les tendències de fons de la nostra societat: dels termes classe, moviment obrer, etc., fa ja anys que només queden les cendres.

Bones vacances. Un balanç del 2009-2010

L'aqüeducte d'Alpont, símbol harquià de la transmissió del coneixement

Cloem una bona temporada per als membres d'Harca, el grup d'investigació i reflexió sobre la història medieval conformat per alguns joves medievalistes valencians que encetàrem aquest il·lusionant projecte fa més d'un any i mig. Al llarg del darrer curs hem col·laborat en la publicació de diversos llibres, alguns d'abast destacat, com ara la col·lecció documental d'Hug de Cardona, la traducció al japonés del Llibre dels fets o l'estudi de l'orde del Temple al hinterland de la València dos-centista. Així mateix, hem ampliat intercanvis arreu de l'Estat espanyol, ja siga en congressos i seminaris de Madrid, Barcelona, Girona, Lorca, Terol, València o Sevilla, al temps que hem encetat la nostra experiència internacional mitjançant les nostres intervencions al 12th Annual Mediterranean Studies Congress celebrat a Càller i al XVth World Economic History Congress, que tingué lloc a Utrecht. Finalment, El blog d'Harca ha pres volada i s'ha consolidat en el món cibernètic gràcies a la constància en la publicació de posts -64 en 11 mesos-, l'atent seguiment dels nostres amics de Facebook -270- i la col·laboració desinteressada de pàgines com Medieval Iberia, a la qual volem agrair des d'ací que ens haja obert les portes de la historiografia internacional.

No debades vora el 20% dels lectors que visiten aquest blog -d'una mitjana de més de 1.000 pàgines vistes mensuals- provenen del Regne Unit, els Estats Units, Itàlia o França. Entre la resta de visitants destaquen els nostres fidels seguidors de Blogger, Google Reader i NetworkedBlogs -55 en total-, els lectors ocasionals i, finalment, aquells que arriben a través de les cerques més diverses realitzades mitjançant Google i altres cercadors d'internet. En aquest sentit, és normal que El blog d'Harca s'haja convertit en punt de trobada d'aquells que busquen informació sobre les diverses matèries historiogràfiques que hem tractat, de manera que han arribat fins ací cercant, per exemple: "feudalisme debat historiogràfic", "pobla ifach", "Jaume II arxiu Gandia", "seminaris història medieval", "ceràmica medieval", "curso especialización Valldigna, "IUHJVV", "monuments Corona Aragó", "tomba rei Pere", "medievalisme valencià", "llibre dels fets", "pesca medieval", "artesans edat mitjana", "séquies València", "berbers", "medina elvira", "Ausiàs Gandia", etc.

Tanmateix, també hi ha hagut gent que haurà vist frustrades les seues intencions informatives en entrar al blog, ja que no haurà trobat allò que cercava, per exemple: "Com arribar a Guedelon", "crit gracia terra es xativa", "del roig al blau", "aprendre a comptar", "jaume I tingué molts fills", "palla", "receptes balears", "apartheid Sudàfrica", "jugades de Karpov", "pactes a la Generalitat", etc. Ja se sap que el món de Google és inescrutable i et pots trobar amb qualsevol cosa. Els que no anaren gens desencaminats, però, foren la munió d'alumnes -sembla que de la Universitat de Barcelona- que reberen l'encàrrec de fer una ressenya del llibre de Carlo Maria Cipolla Qui va arrencar les reixes a Monte Lupo? En conseqüència, arribaren en massa al nostre post disponible sobre la qüestió (ja sabreu, benvolguts alumnes, que sempre és més rendible llegir el llibre i fer-ne una valoració pròpia...). En qualsevol cas, d'altra banda, l'altre gran hit de la temporada va ser la publicació del documental When the Moors ruled in Europe, ja que, gràcies a la difusió que el filòleg Jesús de Prado va fer entre els membres de la Sociedad Española de Estudios Árabes, el post superà la barrera de les 400 visites.

Així mateix, aquest blog també ha esdevingut parada obligatòria per a aquells que buscaven notícies no només sobre qualsevol dels cincs membres del Grup Harca, sinó també sobre la gran quantitat de doctorands, professors i catedràtics que han estat esmentats en aquestes pàgines: Salvador Ferrando, Noelia Rangel, Kilian Cuerda, David Mascarell, Dominique Aviñó, Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Enric Guinot, Josep Torró, Jordi Bolós, David Igual, Antoni Riera, Josep Maria Salrach, Antonio Malpica, Miquel Barceló, Carlos Laliena, Eduardo Manzano, Pere Benito, Flocel Sabaté, Julio Valdeón, Pierre Guichard, Thomas Glick, James Casey, Franco Franceschi, Stefano Cingolani, Giulano Pinto, Mathieu Arnoux, Christopher Dyer, etc. I en relació amb alguns d'aquests noms, hem d'agrair la predisposició voluntariosa de tots els investigadors que hem abordat fins el moment per tal de confeccionar una de les seccions més ben rebudes i esperades del blog: Les entrevistes d'Harca. De moment, mentre algunes mauren encara al celler fins a editar-les en propers post, n'hem publicat 12, entre les quals destaquen -per nombre de visitants- les realitzades a Pierre Guichard, James Casey, Antoni Furió i Antoni Riera, que superen les 300 visualitzacions. A més, en el cas de l'entrevista a Carlos Laliena fins i tot va aparéixer publicada recentment al web Arqueología Medieval.

Tot plegat, cloem el curs amb un balanç intern positiu. Alguns a punt de llegir la tesi doctoral, d'altres continuant les recerques, i tots amb reptes conjunts per davant. Les ganes de continuar aprenent, patint i gaudint d'aquest medievalisme historiogràfic del qual tractem de formar part continuen, doncs, intactes. Esperem que vosaltres -cadascun des de la seua posició i des del seu punt de vista- també continueu avançant en els vostres projectes particulars i col·lectius. Tots n'eixirem guanyant. Mentrimentres, a l'aguait de noves conquestes, només ens queda desitjar-vos un bon mes d'agost, durant el qual nosaltres farem vacança de blog. Ens veiem al setembre!

Crèdit, justícia i societat camperola: Entrevista a Phillipp Schofield

Aprofitant el col·loqui internacional Crisis a l'edat mitjana: models, explicacions i representacions, que va tenir lloc a la Universitat de Lleida fa uns mesos i que ja en Harca tinguerem oportunitat de comentar ací, entrevistàrem Phillipp R. Schofield, professor d’història medieval de la Universitat d’Aberystwyth. Sens dubte, els seus vincles amb la Universitat de Girona i amb la de València, però també amb investigadors d’altres universitats, fan d’ell, crec, l’historiador anglés amb major influència, si més no, sobre la historiografia de la Corona d’Aragó en aquests moments.

La singularitat de Schofield és que, a diferència d’altres historiadors britànics, no només coneix bé la seua pròpia historiografia, sinó que també coneix en profunditat la historiografia francesa, fet que ofereix més elements per a la discussió. En l’entrevista tractem temes que han estat centrals en la recerca de Schofield, com són el mercat del crèdit i la jerarquització de la comunitat camperola. Per acabar, la pregunta de rigor sobre la funció de l’historiador/a en els nostres dies.

Un amfiteatre per al rei Artús

Fa temps que em va cridar l'atenció la forma en què les societats medievals veien els grans edificis romans que, en major o menor mesura, es conservaven. Per exemple el teatre romà de Sagunt, un dels pocs casos en que l'edifici ha estat a la vista de tots des de la seua construcció fins a l'actualitat. No és raonable pensar en una continuïtat de l'ús per al qual havien estat pensats teatres i circs, perquè les diferències entre ambdues societats eren massa grans, però no pareix descartable el reaprofitament per a altres usos puntuals. A València, per exemple, en època visigòtica hi havia una església i algunes cases a l'interior del circ romà, un edifici que, alhora, va servir de muralla fins a ben entrada l'època andalusina.

A Chester, una ciutat del nord-oest d'Anglaterra, els arqueòlegs han descobert que cap al segle V, durant les lluites entre els romano-britans cristians i els invasors saxons, l'amfiteatre romà havia estat transformat en una fortalesa. Una de les excavacions arqueològiques més costoses del Regne Unit ha revelat que l'alçada de la façana, de 12 metres, hi servia de muralla; hi havia grans torres de fusta a les grades per a defensa i vigilància, i cabanyes a l'arena que servien d'habitatge. Era, en definitiva, un centre de comandament polític de la societat post-romana; segons els historiadors, la fortalesa d'un senyor de la guerra de gran abast. Posteriorment es convertiria en un centre de peregrinació cristiana, al lloc on els màrtirs cristians havien mort en època romana. Però allò que més crida l'atenció de les seues conclusions per a la fortalesa és que aquest amfiteatre podria ser el mític Camelot, i l'origen de la llegenda de la taula redona del rei Artús.

Reconstrucció de l'amfiteatre romà de Chester al segle V

The History Channel estrenarà hui dilluns al Regne Unit el documental King Arthur's Round Table Revealed, en el qual es reconstrueixen les estructures localitzades pels arqueòlegs i es presenten les conclusions que han fet arribar a aquesta hipòtesi cridanera. Fa temps que sembla haver-hi un consens entre molts dels historiadors britànics sobre l'origen real d'un o diversos personatges històrics que van actuar en les batalles entre cristians i saxons, els quals acabarien per confluir en el llegendari rei Artús. Ara, sembla que una nova revisió dels antics manuscrits de Dark Age, junt als nous descobriments arqueològics esmentats, revelen pistes sobre el que realment va passar a la Gran Bretanya en les dècades posteriors a la caiguda de Roma.

Els historiadors plantegen que les primeres versions de la llegenda indicarien que la famosa taula no era un moble com tots hem pensat sempre, sinó un gran edifici que podria allotjar fins a 1.000 persones, emplaçat en un lloc conegut com a Ciutat de les Legions. Només dues localitats britàniques rebien aquest nom, Saint Albans i una altra desconeguda, que pels descobriments actuals a Chester podria ser aquesta. En definitiva, han plantejat que Chester era Camelot. Serien els cronistes posteriors qui van fer evolucionar el gran edifici heretat del poder romà en el fictici lloc de trobada de guerrers llegendaris. De fet, a la “taula” no seurien només els principals cavallers junt al rei o cap militar, sinó que les grades de l'amfiteatre acollirien grans quantitats de gent a alguna mena d'acte militar.

La Taula redona del rei Artús en les representacions medievals

La primera menció del rei Artús està en la Historia Brittonum, escrita cap a 830 i atribuïda a un autor anomenat Nennius. Una història més elaborada es va produir al segle XI, quan Geoffrey de Monmouth va publicar el seu llibre Historia Regum Britanniae. Després començaria a florir a França la llegenda, prenent tons romàntics i espirituals, i va ser en aquest context que el misteriós Sant Grial apareix per primera vegada en el Perceval, l'obra de l'escriptor francés Chrétien de Troyes al segle XII. Hi ha, per cert, un antropòleg alemany que afirma que el Perceval està basat en Alfons el Bataller, rei d'Aragó, el qual l'hauria encomanat personalment al trobador per fer-se propaganda a Europa, i aquest l'hauria barrejat amb la llegenda artúrica anglesa.

Tràiler del documental:

Les Journées Romanes de Saint-Michel de Cuxa

Entre els dies 5 i 12 de juliol de 2010 se celebraren les Journées Romanes a l’abadia de Saint -Michel de Cuxa, Codalet (França), dedicades al tema monogràfic de Mémoires, tombeaux et sépultures à l’epoque romane. La trobada serví per aplegar a l’entorn d’un escenari ple de la sobrietat i l’encant que transmeten les muntanyes dels Pirineus un bon grup d’historiadors de l’art que discutiren sobre els rituals de la mort i les seues expressions als segles altmedievals a l’Europa Occidental. No anem a fer ací un recorregut exhaustiu per les ponències i les comunicacions que tingueren lloc al llarg de les jornades, resum, d’altra banda, innecessari, ja que el contingut prompte estarà disponible pers als interessats en Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, que s’editen ininterrompudament des de 1970. Ans al contrari, ens agradaria fer esment d’un bon grapat de sensacions que la trobada ha suscitat en un historiador –a seques– que centra la seua mirada en l’època baixmedieval, lluny, per tant, dels segles d’apogeu del romànic. Ajudat per la xafogor típica de l’estiu pirinenc i immers plenament en les discussions motivades per la iconografia de les sepultures i les tombes dels bisbes, dels abats i dels nobles, les representacions de la mort i els elements de perpetuació de la memòria, l’estrany observador que ara escriu s’impregnà de conceptes fins el moment desconeguts i la seua ment no deixà de donar-li voltes a dos aspectes que tot seguit passa a fer-vos saber.

D’una banda, i com ja és habitual en tota mena de congressos, a la trobada s’intercalaren els parlaments de les principals eminències en el tema i dels joves historiadors de l’art que comencen ara les seues investigacions. De nou, veterania i joventut es fonien en un ambient cordial de discussió i d’exposició d’idees força profitós per a tots aquells disposats a escoltar a l’altre, rebre matisacions, consells i, en definitiva, aprendre coses noves, fora quina fora la seua situació acadèmica. Ara bé, si un aspecte em cridà l’atenció fou precisament la necessitat d’introduir innovacions epistemològiques als temes de discussió tradicionals i, sobretot, nous mètodes de treball. Com confirmaren els mateixos participants de les jornades, per un costat, els objectes d’estudi s’han de revisar profundament d’acord a nous plantejaments teòrics, mentre que, de l’altre, la renovació pràctica només pot dur-se a terme amb la introducció de totes les eines que les noves tecnologies posen al nostre abast. De no ser així, hi ha el perill de continuar parlant durant dècades de temes exhaurits fa molt de temps i açò ben poca cosa pot aportar no solament al coneixement científic, sinó també a la seua repercussió en la societat actual. Ací, de nou, el paper de les noves generacions és fonamental.


De l’altra, l’observador, l’historiador a seques, el baixmedievalista, se sentí sol. I no fou precisament per la qualitat humana de la gent que hi assistí, ja que el tracte rebut fou en tot moment formidable, sinó perquè no hi havia cap altre historiador a seques. A tot estirar, només algun arqueòleg parlà de qüestions que podien ser comprensibles sense haver de fer un profund esforç d’abstracció. En efecte, mentre la resta de col·legues gaudien al cent per cent de les exposicions i les conferències, aquest humil narrador hagué de parar ben bé les orelles i mantenir la ment desperta per intentar trobar fils de connexió entre el que estava escoltant i el que ell coneixia. Existir, tant de bo que existeixen aquestes connexions, perquè la societat sobre la que reflexionem és la mateixa i, en aquest sentit, l’única cosa que diferencia l’historiador de l’historiador de l’art i també de l’arqueòleg és el mètode de treball. Cal, doncs, establir un major grau de relació entre totes les disciplines si el que pretenem és tenir una millor comprensió de la societat medieval en tots els seus aspectes.


Posaré un exemple que em sembla força il·lustratiu i que em féu reflexionar durant totes les jornades. Bona part de les conferències presentades tenien com a marc cronològic els segles X, XI i XII, i com a objecte d’estudi les tombes i els sepulcres dels bisbes i els nobles. És a dir, la seua atenció se centra en l’època en què tingué lloc el procés de feudalització arreu de l’Europa Occidental i, més concretament, en els ritus funeraris dels membres dels grups socials que el protagonitzen, però no es féu ni un sol esment a aquest fenomen en cap de les intervencions. Ha estat força interessant descobrir que, en els segles de la violència feudal i de la implantació d’un nou ordre social, els nobles decideixen soterrar-se en l’interior de les esglésies despullats de les armes que han legitimat el seu poder i la seua nova condició social al llarg de la seua vida. Ho fan, a més, imitant els rituals propis dels membres més poderosos de la jerarquia eclesiàstica, de manera que hi ha una acceptació de l’estructura social proposada des dels scriptoria de les abadies i una adaptació de les pràctiques funeràries en els distints grups socials, especialment els més poderosos. Es tracta, tanmateix, de percepcions que, de moment, escapen a historiadors, historiadors de l’art i arqueòlegs per la manca d’una major interdisciplinarietat en el seus treballs.

Amb tot, la sensació de l’historiador a seques al final de les jornades ha estat força positiva. Com s’ha dit més amunt, les idees no deixaven de brollar en la seua ment durant les ponències i això és bona mostra dels elements de connexió existents entre unes disciplines i altres. Està en les nostres mans establir vincles i relacions, mantenir punts de reflexió comuns i, en última instància, dur a terme una àrdua tasca de treball en equips de professionals que conjuguen els distints àmbits d’estudi. Només així podrem obtenir un coneixement més ajustat a la realitat dels segles medievals.

Una cronaca aretina

És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo

En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici

Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola

Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.

Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo

No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").

Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església

Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725

Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.

Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.

Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.

Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...

Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699

A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...

Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo