“Qui va arrancar les reixes a Monte Lupo?”

Durant aquests dies he pogut gaudir de la lectura d’aquest breu assaig escrit fa ja algunes dècades per Carlo M. Cipolla –que el Servei de Publicacions de la Universitat de València edità de nou l’any passat, traduït ara al català– i he de reconèixer que ha estat força suggeridora. Com ja sabreu, l’autor italià posa la seua atenció en una petita comunitat rural, Monte Lupo, situada a pocs kilòmetres de Florència, i analitza bona part dels esdeveniments que s’hi succeeixen entre 1630 i 1631 arran d’un brot de pesta. Cipolla ens trasllada a un univers plenament rural –el poble consta d’unes 150 famílies a principis del segle XVII–, i no solament atén les qüestions relatives a l’epidèmia, sinó que els temes que s’entrecreuen al llarg del relat són ben diversos: l’enfrontament entre l’Església i l’Estat, la lluita de la ciutat contra el camp, les divergències dins la mateixa comunitat rural, el xoc que produeix la implantació d’unes incipients mesures sanitàries i el manteniment de costums i pràctiques fortament arrelats en la cultura popular i la medicina tradicional, entre molts altres. Així, doncs, les respostes que ofereixen els diferents actors de la societat moderna italiana davant d’un mateix fet, la surgència de la pesta, són ben divergents i l’obra de Cipolla en dóna compte.

Al llarg del segle XVII, els preceptes de la ciència experimental propugnada per Galileu avancen molt a poc a poc i s’incorporen progressivament a les mesures sanitàries que les autoritats prenen des de les ciutats, això sí, sempre que puguen servir per eixamplar les seues quotes de poder davant l’Església i el món rural circumdant. Tanmateix, l’aplicació no és gens senzilla. D’una banda, la seua actuació xoca amb els interessos de la jerarquia eclesiàstica, que no solament qüestiona els avanços de la ciència, sinó que també actua en defensa de les seues prerrogatives polítiques i jurisdiccionals davant de la ingerència dels governants laics, i la situació a la Florència del Sis-cents n’és un bon exemple. De l’altra, els habitants de les comunitats rurals que formen el hinterland de la ciutat-estat posen tota mena d’obstacles a l’acció dels delegats urbans, fins i tot si són veïns del mateix poble, com ocorre amb el pare Dragoni a Monte Lupo. El joc d’interessos i, per tant, els conflictes estan servits i només cal esperar un sotrac com el brot de l’epidèmia de 1630 perquè surten a la llum.

Deixem de costat les relacions entre les autoritats laiques i eclesiàstiques i, com fa Cipolla, centrem la nostra mirada en la reacció que tingué lloc al petit poble florentí arran del brot de pesta. Malgrat les passes donades des de la seua primera aparició a Europa occidental el 1347, la medicina no havia trobat les causes de la malaltia i, per tant, no sabia aplicar un remei eficaç al contagi que no fos altre que l’aïllament dels malalts i la quarentena. En efecte, la surgència de l’epidèmia paralitza la vida de la comunitat i qualsevol activitat –econòmica, política o social– es veu entrebancada o anul·lada pels governants de la ciutat. En aquest cas, són els magistrats de Sanitat de Florència i els seus comissaris, procedents habitualment de les files de la noblesa, els artífexs d’una agressiva política que pretén sotmetre el món rural circumdant i no dubten en aïllar pobles sencers si amb això aconsegueixen –o així ho creuen– aturar l’avanç de l’epidèmia vers la ciutat. Són també ells els que decreten si els veïns d’un o altre poble poden entrar al centre urbà i els que decideixen tallar o reactivar el comerç segons les perspectives d’un possible contagi. Amb aquestes mesures, els patricis de la ciutat determinen tots i cadascun dels afers de la vida quotidiana al camp, encara que la pagesia posa la seua resistència.

I ho fa de manera col·lectiva, reaccionant en conjunt davant els entrebancs procedents dels seients del govern urbà. La vitalitat econòmica i social dels pobles no s’esvaeix tan fàcilment i, malgrat les prohibicions i les barreres físiques, els intercanvis no s’aturen, els moviments dels pagesos d’uns pobles a altres són constants i les festes populars continuen celebrant-se com si res no passara. És cert també que arran de l’aïllament proliferen els robatoris i les infraccions, que ni tan sols el pare Dragoni, natural de Monte Lupo, pot aturar, com tampoc no pot aturar la celebració d’una processó que als ulls dels emissaris urbans apareix com una de les principals causes del rebrot de la pesta després de donar per controlada l’epidèmia. La processó esdevé un símbol de resistència, com també ho és el fet d’arrancar les reixes que aïllen Monte Lupo de la resta del món. La comunitat, doncs, es rebel·la contra les ingerències urbanes i ho fa atacant els signes que simbolitzen el poder de la ciutat, oferint una resposta col·lectiva que, arribat el moment, permet no esclarir l’autor material de l’acte delictiu que posa en xec als delegats de Florència. Els interrogatoris del comissari enviat pel magistrat de Sanitat no condueixen enlloc, perquè, malgrat les sospites, tots els interpel·lats guarden silenci i no delaten el delinqüent. Com bé intueix Cipolla, segurament l’afer no tingué una resolució definitiva.

Amb tot, l’autor italià presenta la comunitat com un bloc homogeni, format per «persones molt pobres» i «gent força difícil», i ací cal fer-li una petita crítica, perquè al llarg del conflicte emergeixen una sèrie de figures que, mitjançant els seus actes, encapçalen la resposta del col·lectiu i dirigeixen les insubordinacions contra els delegats urbans. Cipolla ho intueix i, en conseqüència, remarca el paper que juguen el capellà i alguns forners i fusters en aquest bienni a Monte Lupo, possiblement els instigadors de què les reixes foren arrancades, encara que no aprofundeix en les grans diferències que separen uns pagesos d’altres. Com ell mateix diu, a ben segur que a Monte Lupo hi havia camperols pobres, però també degué existir un reduït grup de prohoms, superiors en riquesa a la resta, que encapçalen els afers econòmics, polítics i socials de la comunitat. El fet que el pobre Pandolfo, l’únic que havia vist com es cometia el delicte, fos tancat a la presó i que els inculpats restaren tancats a les seues respectives cases de manera preventiva és un bon indicador. Apareixen altres indicis que suggereixen l’establiment d’una jerarquia interna entre la pagesia, però Cipolla només els esmenta i prefereix centrar el seu discurs en altres aspectes sociològics que testimonien la vivacitat del món rural, les lluites que es desencadenen al seu interior arran de la progressiva extensió dels tentacles de l’Estat i la confluència dels nous preceptes de la ciència i els mètodes tradicionals, oferint una visió molt colorista de la societat rural italiana del segle XVII. Tot i això, aquest humil lector s’ha quedat amb les ganes de conèixer millor la pagesia de Monte Lupo. La comunitat a penes apareix tímidament esbossada gràcies a la descripció d’algun dels seus personatges i segurament un escorcoll intens dels interrogatoris i de tota la documentació emanada arran del succés ajudaria a perfilar millor les diferències internes dels veïns de Monte Lupo i, qui sap, esbrinar qui va arrancar les reixes.