Sabem comptar?

Actualment i des de fa alguns anys la Plaça Major de la ciutat de Gandia està presidida per una estàtua del seu patró, Sant Francesc de Borja. Tanmateix, l’escultura es presenta a Francesc de Borja (endavant, FB) en la seua vessant civil com a duc de Gandia que va ser entre els anys 1543 i 1546. Com podeu veure en la fotografia, als peus de l’estàtua una llegenda ens informa de qui és el personatge: “Al IV duc Sant Francesc de Borja”. IV duc?, a mi no m’ixen els comptes, ni a mi ni a ningú que conega la història del ducat de Gandia. Sant Francesc de Borja o, senzillament, Francesc de Borja no és el IV duc de Gandia. A tot estirar, el IV duc Borja de Gandia.

No és una simple qüestió d’exactitud històrica, ni cap bovada local, sinó que estem al davant d’un fet que evidencia les mancances estructurals que la vida cultural de la ciutat sofreix. Per un costat, es posa de manifest el desconeixement de la història local que professen els governants d’aquella ciutat (l’Ajuntament està a l’altra banda de carrer, així que els polítics passen tots els dies per davant de l’errata). Per altra banda, i això és pitjor encara, la negligència d’alguns científics que no denuncien l’obsessió borgiana dels polítics i fins i tot de la mateixa ciutat, sinó més bé participen d’aquesta idolatria. Al remat, el que queda clar és la marginació i l’oblit amb que les autoritats civils, religioses i culturals tracten els ducs reials [Alfons el Vell, Alfons el Jove, Joan de Navarra i Carles de Viana].

Així són les coses: el 13 d’abril de 1399 el monarca Martí eleva a ducat el senyoriu de Gandia, aleshores en mans del seu oncle (en segon grau), Alfons el Vell. Amb aquest atorgament, el monarca pretenia refer l’orgull i la dignitat del vell Alfons, a qui acabava de ser-li confiscat el Marquesat de Villena al regne veí de Castella, i, al remat, un membre de la família reial (llegiu Alfons el Vell. Duc reial de Gandia, J. Castillo, CEIC Alfons el Vell, Gandia, 1999). A la mort d’Alfons el Jove sense descendència legítima el ducat retornà al patrimoni reial, tal i com prescrivien les condicions de donació signades entre el rei Jaume II, o Jaume el Just (no Jaume II el Just), i Pere de Ribagorça el 1323. En 1425 Alfons el Magnànim concedeix el ducat al seu germà Joan de Navarra, qui una vegada arribe al tro l’atorgarà al seu fill Carles de Viana. La mort en estranyes circumstàncies del jove duc provoca la reincorporació del ducat de Gandia al patrimoni reial fins a la seua venda als Borja el 1485.

S’entén que en èpoques passades el mite dels Borja i el pes dins la societat que fins a dates recents ha tingut l’orde dels Jesuïtes menyspreara la memòria dels ducs reials, obviant-los en el compte de ducs, però no es pot admetre que aquest menyspreu haja arribat fins els nostres dies després de centenars de llibres, investigacions, col·loquis i exposicions.
Aquestes dificultats per als números s’evidencien en obres de caire divulgatiu com puga ser La imatge dels Borja, un llibre a càrrec de Santiago Laparra, historiador (d’època moderna) i José M. Borja (oftalmòleg i col·leccionista de fotografies) publicat el 1993. A les planes 64, 67 o 71 podeu trobar alguns exemples on la història dels ducs reials és aniquilada per complet. Vet ací la plana 64: “Els dos primers ducs de Gandia moriren aviat: Pere Lluís, el 1458, i el seu germà Joan nou anys després.” No em pregunteu com compten les diòptries. Més recentment, en els últims dos anys el professor Santiago Laparra ha donat diverses conferències sobre la família dels Borja -per preparar la societat local per al centenari- on de nou omet en els seus comptes els ducs reials.
Laparra, però, no és l’únic que participa d’aquesta omissió. Fins i tot un Institut Internacional d’Estudis Borgians diu en el seu web: «En morir el seu pare el 1543, esdevé el quart duc de Gandia i es dedica a l’administració del patrimoni familiar, que combina amb la pràctica de la meditació espiritual, sobretot a partir de la mort de la seva muller (1546).»

Que quede clar, el I duc Borja = el Vé duc de Gandia.

El pitjor és que aquesta omissió no respon a la seua ignorància (Déu em lliure!) sinó més bé a una qüestió de mercat, de vendre el producte. Però si és el marketing i no la ciència el que ens guia, i al remat, si no fem bé la nostra feina, quina classe de professionals som?, més encara, com pretenem guanyar-se el respecte i la consideració de la societat vers la nostra professió i encara vers nosaltres mateixos. Així les coses, com a historiador i com a ciutadà de Gandia fique el crit en el cel. El Vé centenari de SFB és una bona ocasió per a refer aquest dany a la memòria col·lectiva no sols dels ciutadans de Gandia sinó de tots aquells que formaren part del seu ducat.

Per cert, SFB en el compte global dels ducs de Gandia fou el VIIIé duc.