Els topònims d'origen berber

Els pobles muntanyencs del País Valencià? D'Andalusia? No, és la Cabília...

Mai no havia comprès del tot l'enorme insistència de l'escola barceloniana en resseguir petjades toponímiques berbers fins que mitjançant els blogs Perure Alfonso i Rastres, vestigis, derelictes vaig tenir notícia d'un article de 1972 escrit per Joan Coromines segons el qual la llengua amazic no hauria tingut cap impacte sobre els noms de lloc de la península ibèrica: no arribarien ni a 20 els topònims ibèrics d'origen berber. L'estat de la qüestió, sens dubte, responia a tota una tradició arabista [sembla que] interessada a potenciar l'origen àrab [i civilitzat] dels ocupants d'Alandalús i restar importància al paper dels [bàrbars] berbers.

D'ací que en els darrers 30 anys alguns dels investigadors dedicats a la història del Xarc Alandalús, fervents partidaris de la berberització d'aquesta zona -com a totes llums indicaren els estudis pioners de Pierre Guichard-, s'hagen esforçat a cercar eixa petjada amaziga. Així les coses, només per internet s'hi poden trobar fins a 12 articles en què es fa referència a topònims procedents de tribus berbers, com ara: Àger/Benàger/Beniatjar/Benagera/Benatzar/Beniatzar/Benagira, Tiscar/Toscar, Manacor, totes les Atzenetes (com la del castell de Culla) i els derivats de la tribu Zanata, Bou Negre, totes les Favara, Mediona, Gelida/Argelita/Eslida, Vinallop, Benifallet, Benissanet, Xerta, Liétor/Letur/Letux, Artà/Artana i potser molts, molts altres.

Les mancances de 1972 eren, doncs, una simple manca de recerca, d'orientació investigadora, com ens passa en tantes altres coses...

Actualització: arran d'aquest post, l'hebraista Jesús de Prado, mantenidor de Perure Alfonso, ha reproduït un text de Federico Corriente, tot enllaçant una sèrie de textos ben interessants sobre la qüestió de l'arabització i la islamització de la població andalusina.

"Krzyżacy" (1960)

- La vida a Polònia és més dura i confusa del que em pensava...

Eixes són les paraules que Fulko de Lorche, cavaller de la Lorena que havia anat a terres de l'Europa oriental a començaments del segle XV per lluitar contra l'Islam, pronuncia avançat el film Krzyżacy, una superproducció polonesa de l'any 1960 basada en la novel·la homònima escrita en 1900 per Henryk Sienkiewicz -l'autor, per exemple, de Quo Vadis. La història narra les aventures del jove cavaller de la terra Zbyszko de Bogdaniec, enfrontat a l'orde germànica dels Teutons, caracteritzats com a malvats que fan i desfan fins a la seua gran derrota a la batalla de Grunwald en 1410 front una aliança de polonesos, lituans, tàrtars, moldaus, bohemis, moravis i russos.

Vaig poder veure-la fa poc i, sens dubte per als medievalistes que tractem de dedicar-nos a l'estudi de les fronteres de l'expansió feudal europea, paga la pena. Fruit a més de la seua època i del seu director, Aleksander Ford, un jueu estalinista que acabà suïcidant-se a l'exili nord-americà, el que en la novel·la original és una trama romanticonacionalista en contra de la partició de Polònia entre els imperis Alemany, Austrohongarès i Rus de començaments de segle XX, a la pel·lícula es converteix en un enfrontament entre Occident -encarnat pels cavallers teutònics, renans, bàvars, francesos o anglesos, explícitament dits "europeus"- i la resta del món -representat pels polonesos i el conjunt de pobles amb què finalment s'alien.

Alhora, en aquest confrontament té un paper essencial la retòrica de la frontera i de la suposada lluita en nom de Déu. Els teutons de l'orde justifiquen constantment els seus actes violents contra cristians, heretges o pagans en la duresa de la frontera, que "requereix" d'alguns excessos per tal d'eixamplar la Cristiandat, una condició religiosa, a més a més, que neguen a aquells que, tot i haver-se convertit oficialment -com els polonesos-, no volen plegar-se al seu domini social. Així les coses, el cavaller franc De Lorche, inicialment convençut de les bones obres de l'orde, arriba a espantar-se de la seua brutalitat bo i acabant per pronunciar la frase adés esmentada.

Altrament, el film gira la truita per tractar de mostrar que malgrat les acusacions de barbàrie realitzades per part dels croats occidentals contra els pobles orientals, aquests darrers són els que estan realment al costat de la bondat i la raó. Dos exemples en són el perdó del noble Jurand de Spychów al comanador de l'orde tot i haver patit una horrible tortura, o l'escena de la batalla final en què el rei de Polònia Ladislau II venç amb astúcia i prudència la prepotència dels feudals. Aquest, juntament amb els plànols realitzats des de l'interior dels cascs dels guerrers -tot coincidint amb els d'Espàrtac, del mateix any-, és un dels passatges mítics de la pel·lícula, com demostra el fet que es trobe repetidament a internet:

Ací podreu trobar l'escena pràcticament sencera. Ací o ací podeu trobar la novel·la traduïda a l'anglès. I ací podeu trobar un enllaç per a descarregar la pel·lícula en 13 incòmodes parts més els subtítols en anglès.