Bones vacances. Un balanç del 2009-2010

Grup Harca
L'aqüeducte d'Alpont, símbol harquià de la transmissió del coneixement

Cloem una bona temporada per als membres d'Harca, el grup d'investigació i reflexió sobre la història medieval conformat per alguns joves medievalistes valencians que encetàrem aquest il·lusionant projecte fa més d'un any i mig. Al llarg del darrer curs hem col·laborat en la publicació de diversos llibres, alguns d'abast destacat, com ara la col·lecció documental d'Hug de Cardona, la traducció al japonés del Llibre dels fets o l'estudi de l'orde del Temple al hinterland de la València dos-centista. Així mateix, hem ampliat intercanvis arreu de l'Estat espanyol, ja siga en congressos i seminaris de Madrid, Barcelona, Girona, Lorca, Terol, València o Sevilla, al temps que hem encetat la nostra experiència internacional mitjançant les nostres intervencions al 12th Annual Mediterranean Studies Congress celebrat a Càller i al XVth World Economic History Congress, que tingué lloc a Utrecht. Finalment, El blog d'Harca ha pres volada i s'ha consolidat en el món cibernètic gràcies a la constància en la publicació de posts -64 en 11 mesos-, l'atent seguiment dels nostres amics de Facebook -270- i la col·laboració desinteressada de pàgines com Medieval Iberia, a la qual volem agrair des d'ací que ens haja obert les portes de la historiografia internacional.

No debades vora el 20% dels lectors que visiten aquest blog -d'una mitjana de més de 1.000 pàgines vistes mensuals- provenen del Regne Unit, els Estats Units, Itàlia o França. Entre la resta de visitants destaquen els nostres fidels seguidors de Blogger, Google Reader i NetworkedBlogs -55 en total-, els lectors ocasionals i, finalment, aquells que arriben a través de les cerques més diverses realitzades mitjançant Google i altres cercadors d'internet. En aquest sentit, és normal que El blog d'Harca s'haja convertit en punt de trobada d'aquells que busquen informació sobre les diverses matèries historiogràfiques que hem tractat, de manera que han arribat fins ací cercant, per exemple: "feudalisme debat historiogràfic", "pobla ifach", "Jaume II arxiu Gandia", "seminaris història medieval", "ceràmica medieval", "curso especialización Valldigna, "IUHJVV", "monuments Corona Aragó", "tomba rei Pere", "medievalisme valencià", "llibre dels fets", "pesca medieval", "artesans edat mitjana", "séquies València", "berbers", "medina elvira", "Ausiàs Gandia", etc.

Tanmateix, també hi ha hagut gent que haurà vist frustrades les seues intencions informatives en entrar al blog, ja que no haurà trobat allò que cercava, per exemple: "Com arribar a Guedelon", "crit gracia terra es xativa", "del roig al blau", "aprendre a comptar", "jaume I tingué molts fills", "palla", "receptes balears", "apartheid Sudàfrica", "jugades de Karpov", "pactes a la Generalitat", etc. Ja se sap que el món de Google és inescrutable i et pots trobar amb qualsevol cosa. Els que no anaren gens desencaminats, però, foren la munió d'alumnes -sembla que de la Universitat de Barcelona- que reberen l'encàrrec de fer una ressenya del llibre de Carlo Maria Cipolla Qui va arrencar les reixes a Monte Lupo? En conseqüència, arribaren en massa al nostre post disponible sobre la qüestió (ja sabreu, benvolguts alumnes, que sempre és més rendible llegir el llibre i fer-ne una valoració pròpia...). En qualsevol cas, d'altra banda, l'altre gran hit de la temporada va ser la publicació del documental When the Moors ruled in Europe, ja que, gràcies a la difusió que el filòleg Jesús de Prado va fer entre els membres de la Sociedad Española de Estudios Árabes, el post superà la barrera de les 400 visites.

Així mateix, aquest blog també ha esdevingut parada obligatòria per a aquells que buscaven notícies no només sobre qualsevol dels cincs membres del Grup Harca, sinó també sobre la gran quantitat de doctorands, professors i catedràtics que han estat esmentats en aquestes pàgines: Salvador Ferrando, Noelia Rangel, Kilian Cuerda, David Mascarell, Dominique Aviñó, Antoni Furió, Ferran Garcia-Oliver, Enric Guinot, Josep Torró, Jordi Bolós, David Igual, Antoni Riera, Josep Maria Salrach, Antonio Malpica, Miquel Barceló, Carlos Laliena, Eduardo Manzano, Pere Benito, Flocel Sabaté, Julio Valdeón, Pierre Guichard, Thomas Glick, James Casey, Franco Franceschi, Stefano Cingolani, Giulano Pinto, Mathieu Arnoux, Christopher Dyer, etc. I en relació amb alguns d'aquests noms, hem d'agrair la predisposició voluntariosa de tots els investigadors que hem abordat fins el moment per tal de confeccionar una de les seccions més ben rebudes i esperades del blog: Les entrevistes d'Harca. De moment, mentre algunes mauren encara al celler fins a editar-les en propers post, n'hem publicat 12, entre les quals destaquen -per nombre de visitants- les realitzades a Pierre Guichard, James Casey, Antoni Furió i Antoni Riera, que superen les 300 visualitzacions. A més, en el cas de l'entrevista a Carlos Laliena fins i tot va aparéixer publicada recentment al web Arqueología Medieval.

Tot plegat, cloem el curs amb un balanç intern positiu. Alguns a punt de llegir la tesi doctoral, d'altres continuant les recerques, i tots amb reptes conjunts per davant. Les ganes de continuar aprenent, patint i gaudint d'aquest medievalisme historiogràfic del qual tractem de formar part continuen, doncs, intactes. Esperem que vosaltres -cadascun des de la seua posició i des del seu punt de vista- també continueu avançant en els vostres projectes particulars i col·lectius. Tots n'eixirem guanyant. Mentrimentres, a l'aguait de noves conquestes, només ens queda desitjar-vos un bon mes d'agost, durant el qual nosaltres farem vacança de blog. Ens veiem al setembre!

Crèdit, justícia i societat camperola: Entrevista a Phillipp Schofield

Frederic Aparisi Romero
Aprofitant el col·loqui internacional Crisis a l'edat mitjana: models, explicacions i representacions, que va tenir lloc a la Universitat de Lleida fa uns mesos i que ja en Harca tinguerem oportunitat de comentar ací, entrevistàrem Phillipp R. Schofield, professor d’història medieval de la Universitat d’Aberystwyth. Sens dubte, els seus vincles amb la Universitat de Girona i amb la de València, però també amb investigadors d’altres universitats, fan d’ell, crec, l’historiador anglés amb major influència, si més no, sobre la historiografia de la Corona d’Aragó en aquests moments.

La singularitat de Schofield és que, a diferència d’altres historiadors britànics, no només coneix bé la seua pròpia historiografia, sinó que també coneix en profunditat la historiografia francesa, fet que ofereix més elements per a la discussió. En l’entrevista tractem temes que han estat centrals en la recerca de Schofield, com són el mercat del crèdit i la jerarquització de la comunitat camperola. Per acabar, la pregunta de rigor sobre la funció de l’historiador/a en els nostres dies.

Un amfiteatre per al rei Artús

Ferran Esquilache
Fa temps que em va cridar l'atenció la forma en què les societats medievals veien els grans edificis romans que, en major o menor mesura, es conservaven. Per exemple el teatre romà de Sagunt, un dels pocs casos en que l'edifici ha estat a la vista de tots des de la seua construcció fins a l'actualitat. No és raonable pensar en una continuïtat de l'ús per al qual havien estat pensats teatres i circs, perquè les diferències entre ambdues societats eren massa grans, però no pareix descartable el reaprofitament per a altres usos puntuals. A València, per exemple, en època visigòtica hi havia una església i algunes cases a l'interior del circ romà, un edifici que, alhora, va servir de muralla fins a ben entrada l'època andalusina.

A Chester, una ciutat del nord-oest d'Anglaterra, els arqueòlegs han descobert que cap al segle V, durant les lluites entre els romano-britans cristians i els invasors saxons, l'amfiteatre romà havia estat transformat en una fortalesa. Una de les excavacions arqueològiques més costoses del Regne Unit ha revelat que l'alçada de la façana, de 12 metres, hi servia de muralla; hi havia grans torres de fusta a les grades per a defensa i vigilància, i cabanyes a l'arena que servien d'habitatge. Era, en definitiva, un centre de comandament polític de la societat post-romana; segons els historiadors, la fortalesa d'un senyor de la guerra de gran abast. Posteriorment es convertiria en un centre de peregrinació cristiana, al lloc on els màrtirs cristians havien mort en època romana. Però allò que més crida l'atenció de les seues conclusions per a la fortalesa és que aquest amfiteatre podria ser el mític Camelot, i l'origen de la llegenda de la taula redona del rei Artús.


Reconstrucció de l'amfiteatre romà de Chester al segle V

The History Channel estrenarà hui dilluns al Regne Unit el documental King Arthur's Round Table Revealed, en el qual es reconstrueixen les estructures localitzades pels arqueòlegs i es presenten les conclusions que han fet arribar a aquesta hipòtesi cridanera. Fa temps que sembla haver-hi un consens entre molts dels historiadors britànics sobre l'origen real d'un o diversos personatges històrics que van actuar en les batalles entre cristians i saxons, els quals acabarien per confluir en el llegendari rei Artús. Ara, sembla que una nova revisió dels antics manuscrits de Dark Age, junt als nous descobriments arqueològics esmentats, revelen pistes sobre el que realment va passar a la Gran Bretanya en les dècades posteriors a la caiguda de Roma.

Els historiadors plantegen que les primeres versions de la llegenda indicarien que la famosa taula no era un moble com tots hem pensat sempre, sinó un gran edifici que podria allotjar fins a 1.000 persones, emplaçat en un lloc conegut com a Ciutat de les Legions. Només dues localitats britàniques rebien aquest nom, Saint Albans i una altra desconeguda, que pels descobriments actuals a Chester podria ser aquesta. En definitiva, han plantejat que Chester era Camelot. Serien els cronistes posteriors qui van fer evolucionar el gran edifici heretat del poder romà en el fictici lloc de trobada de guerrers llegendaris. De fet, a la “taula” no seurien només els principals cavallers junt al rei o cap militar, sinó que les grades de l'amfiteatre acollirien grans quantitats de gent a alguna mena d'acte militar.


La Taula redona del rei Artús en les representacions medievals

La primera menció del rei Artús està en la Historia Brittonum, escrita cap a 830 i atribuïda a un autor anomenat Nennius. Una història més elaborada es va produir al segle XI, quan Geoffrey de Monmouth va publicar el seu llibre Historia Regum Britanniae. Després començaria a florir a França la llegenda, prenent tons romàntics i espirituals, i va ser en aquest context que el misteriós Sant Grial apareix per primera vegada en el Perceval, l'obra de l'escriptor francés Chrétien de Troyes al segle XII. Hi ha, per cert, un antropòleg alemany que afirma que el Perceval està basat en Alfons el Bataller, rei d'Aragó, el qual l'hauria encomanat personalment al trobador per fer-se propaganda a Europa, i aquest l'hauria barrejat amb la llegenda artúrica anglesa.

Tràiler del documental:

Les Journées Romanes de Saint-Michel de Cuxa

Vicent Royo

Entre els dies 5 i 12 de juliol de 2010 se celebraren les Journées Romanes a l’abadia de Saint -Michel de Cuxa, Codalet (França), dedicades al tema monogràfic de Mémoires, tombeaux et sépultures à l’epoque romane. La trobada serví per aplegar a l’entorn d’un escenari ple de la sobrietat i l’encant que transmeten les muntanyes dels Pirineus un bon grup d’historiadors de l’art que discutiren sobre els rituals de la mort i les seues expressions als segles altmedievals a l’Europa Occidental. No anem a fer ací un recorregut exhaustiu per les ponències i les comunicacions que tingueren lloc al llarg de les jornades, resum, d’altra banda, innecessari, ja que el contingut prompte estarà disponible pers als interessats en Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, que s’editen ininterrompudament des de 1970. Ans al contrari, ens agradaria fer esment d’un bon grapat de sensacions que la trobada ha suscitat en un historiador –a seques– que centra la seua mirada en l’època baixmedieval, lluny, per tant, dels segles d’apogeu del romànic. Ajudat per la xafogor típica de l’estiu pirinenc i immers plenament en les discussions motivades per la iconografia de les sepultures i les tombes dels bisbes, dels abats i dels nobles, les representacions de la mort i els elements de perpetuació de la memòria, l’estrany observador que ara escriu s’impregnà de conceptes fins el moment desconeguts i la seua ment no deixà de donar-li voltes a dos aspectes que tot seguit passa a fer-vos saber.

D’una banda, i com ja és habitual en tota mena de congressos, a la trobada s’intercalaren els parlaments de les principals eminències en el tema i dels joves historiadors de l’art que comencen ara les seues investigacions. De nou, veterania i joventut es fonien en un ambient cordial de discussió i d’exposició d’idees força profitós per a tots aquells disposats a escoltar a l’altre, rebre matisacions, consells i, en definitiva, aprendre coses noves, fora quina fora la seua situació acadèmica. Ara bé, si un aspecte em cridà l’atenció fou precisament la necessitat d’introduir innovacions epistemològiques als temes de discussió tradicionals i, sobretot, nous mètodes de treball. Com confirmaren els mateixos participants de les jornades, per un costat, els objectes d’estudi s’han de revisar profundament d’acord a nous plantejaments teòrics, mentre que, de l’altre, la renovació pràctica només pot dur-se a terme amb la introducció de totes les eines que les noves tecnologies posen al nostre abast. De no ser així, hi ha el perill de continuar parlant durant dècades de temes exhaurits fa molt de temps i açò ben poca cosa pot aportar no solament al coneixement científic, sinó també a la seua repercussió en la societat actual. Ací, de nou, el paper de les noves generacions és fonamental.


De l’altra, l’observador, l’historiador a seques, el baixmedievalista, se sentí sol. I no fou precisament per la qualitat humana de la gent que hi assistí, ja que el tracte rebut fou en tot moment formidable, sinó perquè no hi havia cap altre historiador a seques. A tot estirar, només algun arqueòleg parlà de qüestions que podien ser comprensibles sense haver de fer un profund esforç d’abstracció. En efecte, mentre la resta de col·legues gaudien al cent per cent de les exposicions i les conferències, aquest humil narrador hagué de parar ben bé les orelles i mantenir la ment desperta per intentar trobar fils de connexió entre el que estava escoltant i el que ell coneixia. Existir, tant de bo que existeixen aquestes connexions, perquè la societat sobre la que reflexionem és la mateixa i, en aquest sentit, l’única cosa que diferencia l’historiador de l’historiador de l’art i també de l’arqueòleg és el mètode de treball. Cal, doncs, establir un major grau de relació entre totes les disciplines si el que pretenem és tenir una millor comprensió de la societat medieval en tots els seus aspectes.


Posaré un exemple que em sembla força il·lustratiu i que em féu reflexionar durant totes les jornades. Bona part de les conferències presentades tenien com a marc cronològic els segles X, XI i XII, i com a objecte d’estudi les tombes i els sepulcres dels bisbes i els nobles. És a dir, la seua atenció se centra en l’època en què tingué lloc el procés de feudalització arreu de l’Europa Occidental i, més concretament, en els ritus funeraris dels membres dels grups socials que el protagonitzen, però no es féu ni un sol esment a aquest fenomen en cap de les intervencions. Ha estat força interessant descobrir que, en els segles de la violència feudal i de la implantació d’un nou ordre social, els nobles decideixen soterrar-se en l’interior de les esglésies despullats de les armes que han legitimat el seu poder i la seua nova condició social al llarg de la seua vida. Ho fan, a més, imitant els rituals propis dels membres més poderosos de la jerarquia eclesiàstica, de manera que hi ha una acceptació de l’estructura social proposada des dels scriptoria de les abadies i una adaptació de les pràctiques funeràries en els distints grups socials, especialment els més poderosos. Es tracta, tanmateix, de percepcions que, de moment, escapen a historiadors, historiadors de l’art i arqueòlegs per la manca d’una major interdisciplinarietat en el seus treballs.

Amb tot, la sensació de l’historiador a seques al final de les jornades ha estat força positiva. Com s’ha dit més amunt, les idees no deixaven de brollar en la seua ment durant les ponències i això és bona mostra dels elements de connexió existents entre unes disciplines i altres. Està en les nostres mans establir vincles i relacions, mantenir punts de reflexió comuns i, en última instància, dur a terme una àrdua tasca de treball en equips de professionals que conjuguen els distints àmbits d’estudi. Només així podrem obtenir un coneixement més ajustat a la realitat dels segles medievals.

Una cronaca aretina

Ivan Martínez Araque
És una estació d'esdeveniments i trobades historiogràfiques, com podem comprovar en els darrers textos que estem publicant. Novament per la Toscana, aquesta volta a la Terra d'Arezzo, em dispose a fer una crònica de la IIIª Scuola di Studi Dottorali dedicada a les Fonti per la storia dell'economia europea (secoli XIV-XVII) i que ha tingut lloc entre el 5-9 de juliol. I he de fer palés que el rigor i el debat científic mai ha d'estar renyit amb un bon ambient de vells i nous coneguts, propiciat per un entorn magnífic com és el centre històric aretí i servit d'una barreja de gustos i olors a pasta, carn i vi. De tot això i d'un munt de bibliografia, de contactes i noves idees, estic ara desfent la maleta.

Panoràmica de la ciutat d'Arezzo
En aquesta ocasió amb el títol de La documentazione per la storia dell'impresa (Europa occidentale, secoli XIV-XVII), la trobada té un format semblant als tallers d'història francesos: tant professors com nous investigadors proposen diversos temes-problemes que sorgeixen en la seua recerca, per a després ampliar-los i discutir-los entre tots els participants, i amb l'exigència de fer la presentació en una llengua diferent de l'emprada en l'exposició (que han estat el francés, l'italià i el castellà). Altrament, un format que ha estat adaptat pel curs d'especialització del monestir de la Valldigna i que s'ha celebrat tot just per aquestes mateixes dates. En fi, la Scuola està organitzada pels professors Franco Franceschi (Università degli Studi di Siena), Mathieu Arnoux (Université Paris VII-Denis Diderot), amb la col·laboració de Jean-François Chauvard (École Française de Rome) i el suport de la Fraternita dei Laici d'Arezzo (de la qual se n'ha ja parlat).

Seu de la Fraternita dei Laici
Enguany, el tema que s'ha proposat és un dels objectes d'estudi que han caracteritzat la història econòmica des de mitjan segle XX, si bé fins fa no massa dècades s'havia vinculat a les grans empreses mercantils i, sobretot, havia estat relacionat amb els grans cognoms de mercaders italians. Però, recentment, s'han incorporat nous conceptes i problemàtiques en incloure-hi unes altres modalitats (les empreses industrials o la família camperola i artesana). Llavors, el problema sorgeix d'entrada amb l'enunciat: ¿podem considerar com a empresa no només un ens o societat en què es distingeix el capital i el treball, sinó també d'altres institucions, com ara la unitat conjugal, que barrejava indestriablement aquests elements, gestionava pròpiament tant les inversions, la destinació dels seus productes com també comptava amb l'aportació de mà d'obra externa (salvant les distàncies, com les petites empreses en l'actualitat, que són les més nombroses)? ¿Fins a quin punt aquesta definició tan general fa que perda eficàcia el concepte (es pot parlar, en cert sentit, de la gestió d'un feu com una empresa)? En canvi, ¿és correcte el terme d'emprenedor tant per a aquells nobles, mercaders, camperols o artesans que van diversificar les seues inversions, que destinaren sumes de capitals en l'abastament o distribució de molts productes, condicionant, introduint innovacions i generant dependències econòmiques en els productors més febles? En suma, ¿quin sentit té parlar “d'empresa” en una societat com la feudal? ¿Quines relacions socials se'n derivaven depenent del seu tipus?¿Com va contribuir a les diferents transformacions socioeconòmiques que es donaren a l'Europa occidental al llarg dels segles baixmedievals i moderns?

Una de les sessions de la Scuola
Al voltant de tot açò han reflexionat en aquestes jornades historiadors veterans (Phillipe Braunstein, de l'École des Hautes Études de París; el mateix Arnoux), autors polèmics (Luca Molà, University of Warwik) i s'han aportat noves perspectives (David Igual o Andrea Caracausi, aquest de la Università Ca` Foscari de Venència), així com investigadors que estem tractant, de forma directa o no, aquestes qüestions en les nostres recerques. Com recordava M. Arnoux, no estem al davant d'unes problemàtiques solament dels medievalistes. Historiadors com Philip Wolf o A. Schiavone (per a l'Antiguitat) qüestionaven en les dècades centrals del segle XX a altres economistes que obviaven tota referència a aquestes empreses internacionals abans de la instauració de la revolució industrial o del capitalisme en els segles XVIII-XIX.
Tot i això, l'empresa com a tal no la trobarem en els clàssics teòrics de l'economia capitalista (David, Ricardo, Smith... tot i que el professor francés se n'oblidà de Marx). En realitat, es tracta d'una “anomalia” dins l'economia de mercat: en un intercanvi (hipotèticament) lliure no té sentit una entitat que tracta de controlar diferents processos econòmics al seu si; hauria de bastar el recurs al mercat -en què l'oferta i la demanda es regulen per elles mateixes-. En aquest sentit, caldrà esperar justament a la segona revolució industrial, en què aquelles empreses van sobreeixir notablament, per a una reflexió entre els historiadors econòmics (el primer que en parlà i va usar el concepte en el sentit que emprem ara va ser Alfred Marshall el 1898), i, sobretot, d'ençà es va treballar dins la història institucional i des d'un punt de vista més aviat jurídic. I a l'igual que l'estat, suposava l'empresa per a aquests estudiosos un element distorsionador de l'economia, tot i que, de forma totalment contradictòria, es volia fer veure, referides a les empreses mercantils dels segles XIV-XVI, un precedent del capitalisme a l'Europa occidental.

¿Veritablement no hi hagué feudalisme a Itàlia? Casa de Petrarca a Arezzo
No sols ensopeguem amb aquestes idees preconcebudes, sinó també amb qüestions de definició i encaix en una economia com la feudal, tal i com ha estat caracteritzada ben a sovint. Gemma Teresa Colestani (Centro Nazionale di Ricerca-Nàpols) ha subratllat la proposta ben interessant de Malanima, que ha traçat una mena de piràmide que va des de les grans empreses internacionals (com els Datini en els segles XIV-XV), aquelles grans empreses d'àmbit regional (com podien ser-ho determinades mines) fins arribar a una base àmplia de l'empresa familiar, siga artesanal o camperola. I ha insistit que cal igualment establir jerarquies internes. Colestani posava un exemple intermedi i ben proper a nosaltres, com foren els cavallers i mercaders catalans i valencians que s'establiren al sud d'Itàlia i les illes de la Mediterrània occidental: sense deslligar-se de l'àmbit de la família pròpiament, es dedicaren entre altres negocis a la compra de matèria primera (el sucre, la seda), a comerciar amb ella i vendre-la, creant-ne societats a tal efecte, van despendre capitals en algunes de les instal·lacions (si bé solament en el seu aspecte del mercat immobiliari, amb trapigs o molins de sucre) i com, de fet, contribuïren a l'establiment de les indústries en aquella banda de la Corona d'Aragó.

Detall de la portalada de Santa Maria della Pieve a Arezzo (segle XIII).
Els treballs segons els mesos de l'any ("Hic est iulius. Hic est augustus...").
Dintre aquest tema de les diferents tipologies, L. Molà ha distingit les empreses empentades per l'estat, sobretot a partir del segle XV a Itàlia i que s'estendran arreu de l'Europa preindustrial, en què els prínceps, els senyors o els governs municipals promouran i implantaran determinades manufactures. Tot això va tindre els seus precedents en les polítiques proteccionistes o premercantilistes que s'encetaren en el període baixmedieval i que estaven marcades com a transfons per l'augment del consum, la producció en massa (en el sector tèxtil, primer els draps de llana i després el vellut) o la cursa per adquirir noves tècniques i atraure capital humà (capacitat, amb contractes signats amb professionals preats; o no especialitat, amb polítiques d'atracció d'immigrants del camp). En definitiva, normalment els historiadors han assenyalat de forma descriptiva i particular moltes d'aquelles iniciatives, però ha mancat un estudi de com es van concretar i de quins efectes tingueren en les societats del moment.

Una altra escena en aquella mateixa església
Totes aquestes qüestions teòriques es troben enllaçades necessàriament per les metodologies que es poden desenvolupar a partir de les fonts disponibles, de les que cal, però, un coneixement exhaustiu de la seua naturalesa, això és, quin aspecte de la realitat abasta -i les seues possibilitats- i amb quines limitacions -per a la investigació- ho fan. David Igual (Universidad de Castilla-La Mancha) assenyalava la idea tractada en la passada Settimana d'història econòmica de Prato: és necessari recórrer a una “polifonia” de les fonts. Enfront de l'enorme documentació contable, privada, conservada de les empreses toscanes -que, en realitat, són una excepció en el conjunt no sols del continent sinó també a Itàlia-, en altres regions han de ser observades els altres tipus de companyies per mitjà d'un altre prisma. De fet, com comentàvem fins i tot després del debat, aquelles fonts presenten també ocultacions i no hem d'oblidar que es tractaven de famílies poderoses.

Comptes de l'obra d'un hostal a València el 1455. Arxiu de Protocols del Patriarca de València, Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21725


Ph. Braunstein va presentar, en la seua ponència, diferents tipus de documentació (dels comptes, de les disposicions de les autoritats i la legislació, sobre documents notarials) per estudiar dos grans sectors amb unes repercussions que anaven molt més enllà de la mateixa activitat econòmica, com resultaren la construcció o la metal·lúrgia des de la plena Edat Mitjana: les grans obres o les grans mines van comptar amb centenars de treballadors, es precisà d'una gran quantitat de inversions (i d'una gestió complexa) o bé van produir un gran impacte sobre l'organització de l'espai ben important.
Pel seu costat, D. Igual ha explicat quines característiques van assolir les fonts del notariat català, amb una gran riquesa en els seus actes que no es troben en altres contrades, i, com recalcava, cada societat va crear el notariat que precisava. Això és, si bé la documentació privada o pròpia de les empreses és ben escassa en els arxius de la Corona d'Aragó, el ben cert és que moltes de les seues activitats passaren davant un notari -cosa que no succeïa de la mateixa manera allà on aquell tipus de documents sovinteja-. Amb l'estudi, doncs, de les compravendes, de les procuracions o nomenaments de representats, la creació de societats, els arbitratges entre les parts, etc., és possible acostar-nos a algunes de les característiques dels mercaders valencians i com van actuar. Amb uns trets, però, llunyans a les grans entitats italianes, aquells comptaren amb una gran disparitat d'inversions i amb uns capitals modestos en cada operació, per evitar riscos. Tanmateix, bo i el recurs freqüent i habitual al notari i el volum que va generar la seua documentació, no cal tampoc oblidar que qui més recursos tenia, més present hi era, i, per tant, de la font es desprén una determinada representació social. Unes limitacions especialment referides pel que fa a la participació d'altres persones i la seua situació dins o davant d'aquestes empreses.


Inventari post mortem d'un difunt, en què el notari va anotant una part dels béns immobles que va trobant.
APPV,
Protocols d’Antoni de les Coves, sign. 21713 (1448)

Una de les intervencions que més interés ha suscitat ha estat, sens dubte, la d'Andrea Caracausi. Tant pel tema principal, al voltant de la utilització de les fonts judicials amb la finalitat de fer una aproximació a l'artesanat, com per tot el munt de qüestions que se'n deriven de l'ús d'aquesta tipologia documental. No solament hem de pensar en la justícia criminal, més cridanera i més sovintejada per l'antropologia històrica, sinó en l'oblidada justícia civil, més àrida si es vol, però que reflecteix problemes quotidians, a voltes anodins, d'àmplies capes socials.
Aquest historiador va posar de relleu que les fonts derivades dels tribunals de les corporacions d'oficis són igualment estranyes en molts països d'Itàlia (novament, l'excepció són les Arti de la Toscana), i sovint solen ser tardanes. Però, en canvi, en altres contrades moltes de les competències de conflictes entre oficis o entre productors-consumidors-intermediaris s'hi troben en els tribunals ordinaris de cada ciutat (o en altres de segona instància). Aquest és un altre exemple que podem estendre a casa nostra. Ara bé, no són fàcilment utilitzables per a la història econòmica, àdhuc es poden realitzar de la mateixa manera estudis quantitatius (que forçosament només han de ser indicatius, com altres tipologies de documents). La informació qualitativa que ve relatada, això sí, difícilment podem trobar-la en altres textos (veure el cas que vaig exposar en un altre post), relativa al món del treball. Amb tot, no hem d'oblidar que tota documentació és parcial, també aquesta. Descomptant que cal un coneixement precís del dret i les seues pràctiques en cada societat, molts plets s'acaben resolent entre les parts (i en algunes ocasions trobem en la documentació notarial aquests acords), que solen reflectir la realitat en negatiu (quan hi ha algun conflicte de per mig), que algunes capes socials no podien sostindre processos extensos...
Demanda davant el justícia de tres-cents sous de València el 1396 per un jornal d'un moliner.
Arxiu del Regne de
València, Justícies de València, Justícia de Tres-cents Sous, sign. 699
A més de compartir totes aquestes reflexions que m'han anat sorgint a partir de la participació en aquesta escola, també m'agradaria assenyalar que l'àmbit català ha estat ben present de manera directa o indirecta, tant per part dels docents com dels recents investigadors. A banda de les exposicions d'Igual o Colestani, i la meua mateixa sobre la tesi doctoral, Ingrid Houssaye (Istituto Universitario Europeo de Florència) va parlar de les relacions de l'empresa Datini amb el Magreb, les quals passaven per mans de mallorquins i valencians; Arnoux posà com a exemple el sucre també al País Valencià; Giovanni L. Pagani tractà els mercaders internacionals genovesos i la seua actuació per la Mediterrània; Agnès Pallini-Martin (EHESS) d'uns mercaders de Lió vinculats amb la península Ibèrica en el segle XVI; Silvana Sciarrotta (Università di Salerno) es va referir amb el desplegament del sector sèric al sud italià en època moderna, amb tants paral·lelismes (també pel tipus de documentació) amb el cas valencià...
Tot plegat mostra que, gràcies a la riquesa i varietat de fonts que poden ser presentades des del nostre àmbit així com el contrast amb altres fonts forànies, els historiadors dels països de l'antiga Corona d'Aragó podem oferir importants aspectes de debat i de contribució sobre tots aquests problemes per a la historia econòmica en la baixa Edat Mitjana i inicis d'època moderna. Cal, però, que els investigadors valencians i no sols, tal i com ha posat de manifest en la nostra pàgina web Antoni Furió, tractem d'anar més enllà del nostre racó particular -necessari, però, per a un aprofundiment en les fonts-, fem un esforç constant d'enllaçar amb altres historiografies d'altres territoris i donem eixida a la comunicació dels coneixements adquirits més enllà de les nostres fronteres per facilitar el seu intercanvi i enriquiment. Es pot oferir, per tant, un model per a altres zones d'estudi i es va donar una situació no tant allunyada pel que fa a les distintes modalitats d'empreses i d'actors econòmics del que ocorria a bona part de la Mediterrània occidental.

Palazzo della Segnoria d'Arezzo

Xth Anglo-American seminar on the medieval economy and society (Noves fotografies)

Frederic Aparisi Romero

El passat dilluns va concloure la Xth Anglo-American seminar on the medieval economy and society que va tindre lloc a Durham auspiciat per la universitat de dita ciutat. Es tracta d’un seminari que ve realitzant-se des de fa més de vint anys. De fet el primer va tindre lloc a Exeter el 1983 organitzat per Bruce Campbell. Al llarg de dos dies i mig historiadors i historiadores d’ambdós costats de l’Atlàntic per a tractar des de diferents perspectives temàtiques com el paper de les dones en l’economia medieval o el crèdit a l’edat mitjana. En aquesta ocasió el simposi comptà amb la presència de Christopher Dyer, Judith Bennett; Jeremy Goldberg, John Langdon, Barbara Hanawalt o Bruce Campbell, entre d’altres, a més de Phillipp Schofield, organitzador d’aquesta desena edició.

No vaig a fer una anàlisi fil per randa de totes i cada una de les intervencions però sí que voldria destacar el perfecte ambient de treball que es va generar de forma gairebé immediata. El ritme de treball va ser força intens des del primer moment amb intervencions ben preparades que donaven joc a debats prolífics i fecunds amb suggeriments, comentaris i, també, crítiques. Altra vegada, el model anglosaxó de reunió científica sobrepassa amb escreix el sistema mediterrani que semblen ser més bé reunions de gastronòmiques de vells amics que vertaders encontres científics.

Òbviament, a més de treball, hi hagué temps per al relax i el turisme. El diumenge a mitjan vesprada, primer Ben Dodds es féu una entusiasmada visita, veieu la foto, per la Finchale Priory.
Després, Richard Britnell ens conduí pels indrets més interessants de Durham, com veieu a la segona foto. El millor de tot era que els debats, els intercanvis no s’acaben en la sala de la conference sinó que continuaven després en el bar, en to més distes, clar està, amb unes pintes en la mà.

Tot plegat, balanç més que positiu.

De terra endins, de mar enllà

Vicent Baydal
Fa un parell de mesos vam enllaçar un reportatge realitzat pel programa Medi Ambient de Radio Televisió Valenciana sobre els despoblats ocasionats per l'expulsió dels moriscos del regne de València en 1609. Ara us podem oferir el que preparà el programa de documentals Dossiers en rememoració d'aquell mateix esdeveniment, titulat De terra endins, de mar enllà i que comptà amb la participació de nombrosos catedràtics i professors universitaris, com ara Bernard Vincent, Rafael Benítez, Juan V. García Marsilla, Josep Torró o Luis F. Bernabé. A més a més, el documental resseguí les petjades dels exiliats al nord de Tunis, on a pobles com Testour i Zaghouan es poden trobar cognoms com ara Chatiba (Xàtiva), Balma (Palma) o Zbiss (Llopis), alhora que la seua agricultura, artesania i gastronomia recorda la dels expulsats del territori valencià. Ací el podeu veure:

Construir castells medievals al segle XXI: Guédelon i Ozark

Ferran Esquilache
L'arqueologia experimental és una metodologia relativament recent que ha estat molt poc practicada, sobretot per les despeses que genera; i segons com, no assegura uns resultats correctes sempre. Ben conegut és el camp d'experimentació arqueològica de l'Esquerda, que ha intentat recrear el cultiu medieval del cereal amb la intenció de calcular els rendiments del gra, encara que els resultats no han estat del tot encertats, ja que presenta un rendiment massa elevat per al període medieval. Tanmateix, això no vol dir que l'arqueologia experimental no siga una metodologia que aporte informació, i aquest és el cas de la història de la construcció. A dia de hui s'estan alçant del no res dos castells medievals (no sé si més), en els quals s'intenta estudiar el procés de construcció seguint les tècniques conegudes del segle XIII i amb les mateixes ferramentes que emprava aquella gent. Es tracta del castell de Guédelon, a la Borgonya francesa, i el castell d'Ozark, ni més ni menys que al bell mig de l'estat d'Arkansas, als Estats Units.

El castell d'Ozark tal com presumptament serà el 2030

L'origen de tot plegat està en l'arquitecte Michel Guyot, quan després de restaurar tres castells va decidir que volia crear-ne un de nou amb el seu propi estil, i el va començar a construir el 1997 en el departament de Yonne, a la Borgonya; molt a prop del Château de Saint-Fargeau del qual és propietari i restaurador. Prompte va aconseguir el més important, finançament privat, i a continuació va reunir un equip d'historiadors, arquitectes i obrers experimentats, amb els quals va iniciar el projecte. Actualment 50 persones hi treballen, dels quals 32 ho fan directament a l'obra repartits en 11 oficis antics.

Dotze anys després de l'inici, Guédelon és ara un camp d'arqueologia experimental, una mena de laboratori a l'aire lliure en el qual es recreen el procés de construcció i organització d'un lloc tal com podia haver existit al primer terç del segle XIII. Així, contràriament a la metodologia “normal” que busca identificar i analitzar els edificis existents, l'arqueologia experimental utilitza un procés invers. L'edifici s'ha construït de zero per arribar al final de l'experimentació a uns resultats convincents. Més o menys, per entendre'ns, podem dir que Guédelon és un lloc d'excavació en sentit invers. Per això, els responsables expliquen que no han volgut fer una arquitectura artística, copiant els exemples més bells que hi ha d'aquest període concret, sinó precisament els més comuns i nombrosos. Clar que també cal pensar en la funcionalitat de l'edifici quan acabe la construcció, que serà fonamentalment turístic, és clar.


El castell de Guédelon en l'actualitat

La veritat és que les fotografies i els vídeos que ens ofereixen al seu web recorden extraordinàriament a les imatges medievals que ens han arribat sobre els diversos oficis i eines relacionats amb la construcció: picapedrers, fusters, grues, etc., i permeten entendre molts dels processos constructius que difícilment veiem en una obra acabada. Tot i que, al meu parer, molt més important que això (que òbviament interessa als historiadors de l'art i de l'arquitectura) és poder experimentar en primera persona com es fa el treball des del punt de vista de l'obrer: quin esforç físic suposa, o quina capacitat tècnica hi cal, la qual cosa servirà per millorar la comprensió de la informació que aporten els documents escrits de les obres medievals sobre salaris, organització del treball, etc.





L'altre castell del qual parlava, Ozark, n'és una conseqüència del primer, quan el 2008 una parella de francesos va vendre a Guyot 50 acres de terra a Arkansas amb la mateixa finalitat. Certament resultarà molt estrany veure un castell francés del segle XIII als Estats Units, però tots sabem que la població d'aquest país ha estat sempre plural socialment, ideològicament i culturalment, de manera que és normal esperar qualsevol cosa d'allí. En aquest cas, la construcció està molt menys avançada, ja que va ser obert al públic per primera vegada aquest mes de maig, una vegada acabades les primeres tasques més necessàries. Però ja es comença a veure el perfil que s'hauria de convertir en castell cap al 2030, tot i que de moment, aparentment i pel que ens indiquen a la pàgina web, no presenta un projecte tan científic com el cas francés.




En definitiva, es tracta de dos exemples ben interessants pel que fa a la construcció medieval, que de segur quan tot plegat es traduïsca en treballs científics publicats significarà un gran avanç en el coneixement històric. En qualsevol cas, els webs aporten per ara una informació modesta però recomanable, sobretot per als interessants en el tema. I qui vulga, per descomptat, són visitables ambdós i en dia de treball. En el cas americà esperen atraure 150.000 visitants l'any, i més els val si no volen un castell a mitges.