Dur l'enemic a casa. La crema de Cocentaina en 1304

Vicent Baydal
Actual mapa d'Israel, que inclou (en verd) els territoris ocupats de Gaza, Cisjordània i els Alts del Golan

A començaments del segle XIV encara no feia ni dues generacions que s'havia produït la conquesta cristiana del territori islàmic del Xarq Alandalús, consumada en la dècada de 1250, una cinquantena d'anys abans. Si fa no fa, el mateix període que actualment ha transcorregut des de l'ocupació de les terres de Palestina per part de l'estat d'Israel en la dècada de 1940. És fàcil d'imaginar, doncs, que, tot i els períodes de pau i coexistència entre cristians i musulmans, l'odi a l'altre, al conqueridor o al subjugat, era una constant. Així, en 1276 es produí un primer gran alçament, tota una intifada, que tractà d'aprofitar la reorganització dels estats islàmics del nord d'Àfrica i la primera incursió dels benimerins de Fes en la península Ibèrica amb un contingent de genets berbers, així com la tornada al regne de València del cabdill Al-Azraq des de terres granadines. De fet, Jaume I morí aquell mateix any enmig d'una rebel·lió musulmana generalitzada, sense arribar a saber si podria mantindre el control del territori que ell mateix havia guanyat anys arrere. Ho aconseguiria el seu fill, Pere el Gran, qui, mitjançant l'aixafament dels nuclis revoltats, les deportacions massives d'aljames en l'interior del regne i l'impuls de la colonització en les viles fortificades, consolidà les bases del domini cristià. Però una generació després la situació era encara inestable i qualsevol espurna podia donar lloc a un nou incendi, com també sabem que passa en l'actualitat en el conflicte palestinoisraelí.

És el que va succeir en 1304, l'any en què es va produir la crema de la vila cristiana de Cocentaina -immortalitzada en el malnom dels seus habitants, anomenats socarrats des d'aleshores-, per una espurna que, en realitat, va propiciar el mateix monarca de la Corona d'Aragó, Jaume II. I és que a finals de 1303, davant la guerra que mantenia amb Castella després d'haver-li ocupat el regne de Múrcia en 1296, contractà un grup mercenari de 400 genets nord-africans capitanejats per Al-Abbas ibn Rahhu, pertanyent a la família emiral marínida, a canvi de la quinta part de tot allò que prengueren com a botí. En un principi, amb l'ajuda del rais de Crevillent, Muhammad ibn Hudayr, un altre cabdill musulmà en qui confià Jaume II per a la conquesta de les terres murcianes, Al-Abbas i els seus s'instal·laren en el castell de Negra, en terres murcianes de l'Alt Segura. Prompte, no obstant, partiren cap al nord, per a fer allò per al que havien estat contractats: atacar els enemics. Barrejaren durant dues setmanes les terres castellanes entorn d'Alarcón i Conca, enduent-se vora 12.000 caps de bestiar, i entraren en el regne de València per Xarafull, refugiant-se en la moreria de Xàtiva, atés que les autoritats cristianes de la vila no volgueren obrir-los les portes, malgrat saber que tenien el suport reial. 

Regne de València cap a 1260 i cap a 1310. En verd s'indiquen les poblacions de majoria musulmana i en groc les de majoria cristiana

Era març de 1304 i precisament llavors es produïren dos fets que feien presagiar el pitjor: d'una banda, el batle general del regne detingué a la Gallinera un predicador musulmà anomenat Alhaig que animava els seus congèneres a rebel·lar-se i prendre els castells del regne, i, d'una altra banda, ell mateix i el procurador general observaren a Xàtiva com Al-Abbas, en primer lloc, havia rebut tres missatgers de l'emir de Granada i, a continuació, havia parlat amb moltíssims musulmans del territori valencià, uns 200 o 300 cada dia: "tots los moros de la terra són se vists ab él e an molt parlat ab ell", "besen-li tots la man e an gran consell ab ell tots dies, e alegren-se fort de la sua venguda". De fet, molts estaven venent les seues possessions en el regne, al mateix temps que els predicadors no paraven de reunir-se, de manera que la conclusió era evident: "éls no estegren axí, sinó de pus que s'alsaren l'altra vegada" [en 1276]. Tanmateix, Al-Abbas escriví a Jaume II per a assegurar-li que estava disposat a "servir lo vostre manament en totes coses" i, en tant que havia sabut que els monarques d'Aragó i de Castella havien arribat a una treva, volia tornar a Múrcia. Allà també havia acudit amb les seues hosts el mestre del Temple, Berenguer de Cardona, per a assegurar la defensa del territori davant dels rumors que hi havia sobre un possible atac granadí.

Així, a mitjan maig, després d'algunes algarades frontereres dels nassarites, l'exèrcit aragonés, comandat pel procurador del regne de Múrcia i amb els hòmens del Temple i d'Al-Abbas ibn Rahhu, féu una ràtzia des de Lorca per tota la zona oriental de l'actual província d'Almeria, atacant i talant diversos llocs com Zurgena, Vera, Las Cuevas de Almanzora, Overa i Huércal. Segons l'informe enviat pel cap dels templers, les baixes causades als nassarites foren vora 150, mentre que ells només perderen alguns hòmens, tots del grup d'Al-Abbas, que d'una altra banda s'havia mostrat com un fidel servidor dels aragonesos: "s'és molt bé et lealment menat". L'atac, però, provocà una resposta immediata i a penes una setmana després sis galeres i dos llenys de l'emirat de Granada saquejaren la Vila Joiosa, on acabaren amb la vida d'una dotzena de persones i prengueren més de 200 captius, duts a Almeria. El pànic s'escampà per la zona i els habitants de totes les viles costaneres, "d'Alacant tro a Gandia", les abandonaren per a refugiar-se en els castells més pròxims. Paral·lelament, tots sospitaren de les converses que havien mantingut els musulmans amb Al-Abbas, però Jaume II, confiant en l'actuació d'aquest a terres granadines, féu que el batle general convocara tots els alamins del regne a Gandia per tal d'explicar-los que els continuava acollint "sots nostra fe, salvs e segurs".

Aleshores tot semblà tornar a la calma. D'una banda, el 9 de juny de 1304 l'emir de Granada anunciava que s'adheria a la treva que llavors hi havia entre les Corones d'Aragó i de Castella fins al 15 d'agost, mentre que, d'una altra banda, l'11 de juny el batle general del regne de València explicava a Jaume II que la reunió a Gandia amb els alamins havia estat un èxit: "no us cal aver negun dupte d'ells". De fet, com a acte de bona voluntat ordenà l'alliberament d'Alhaig, el predicador detingut uns mesos abans pel possible complot amb Al-Abbas. Així les coses, Jaume II donà ordre de retirada a les tropes de la frontera i també degué ser durant aquell mes quan el mateix Al-Abbas abandonà el servei reial i marxà de les terres de la Corona. Els primers mesos de l'estiu transcorregueren, doncs, en calma, una situació que va ser culminada per la Sentència Arbitral de Torrellas, del 8 d'agost, que, amb la partició del regne de Múrcia, posava fi a huit anys de guerra castellanoaragonesa. Per tant, tot pareixia presagiar un cicle de relativa tranquil·litat, gràcies a la pau general entre els principals governants de la península.
 
Disposició urbanística de Cocentaina i la seua moreria durant l'edat mitjana, amb el castell al fons

Tanmateix, la notícia de la pau de Torrellas, en la qual també quedava inclòs l'emir de Granada com a vassall del rei de Castella, va arribar tard a terres nassarites. La treva prèvia finalitzava el 15 d'agost i uns dies després els emissaris castellanoaragonesos anaven encara de camí per terres d'Almeria, on trobaren "tot lo poder del rey de Granada", és a dir, un exèrcit d'uns 3.000 genets liderat pel nebot d'Al-Abbas Ibn Rahhu i amb la participació del mateix Al-Abbas. Les converses de març a la moreria de Xàtiva prenien ara tot el seu significat. El dimecres 26 d'agost les tropes musulmanes feien acte de presència en les valls de la Mariola: "entraren e currigueren Bocayrén e Al[...,] e cremaren les alcaries e albergades, e feren nit a Banyeres". La seua idea era partir el sendemà a Xàtiva i després a València, però "los moros de la terra" els informaren que podien prendre Cocentaina, ja que era "loc flac", mal protegit, i Al-Abbas, que hi havia estat durant els mesos anteriors, donà la seua conformitat. També ho sabia, però, l'almirall Roger de Lloria, gran senyor feudal de la zona, que posseïa la vall de Seta, la Torre de les Maçanes, Altea, Calp i, des de 1291, després de les grans gestes militars de la conquesta de Sicília, les viles d'Alcoi i Cocentaina. Per tant, hi procurà de seguida la defensa del nucli urbà.

A l'alba del dijous 27 d'agost de 1304 "les fenbres e·ls fadrins" de Cocentaina havien estat evacuats al castell, mentres que els hòmens es disposaven a evitar l'entrada de l'exèrcit musulmà. Per dos voltes aconseguiren rebutjar la seua escomesa, però finalment, a migdia, hagueren d'abandonar la vila i marxar cap al castell, moment en el qual es produí un combat a camp obert en què 15 contestans perderen la vida per uns 100 granadins, segons el relat del mateix Roger de Lloria. Els habitants de Cocentaina quedaren, doncs, encerclats en el castell pels musulmans, la majoria dels quals partí el dia següent a Alcoi per tractar de prendre la vila. Els alcoians, però, "defensaren-se bé" i els causaren més de 200 baixes, de manera que les tropes nassarites tornaren al setge del castell de Cocentaina aquell mateix dia, divendres, "tots desbaratats e dolents". En l'evacuació els cristians no havien tingut temps d'agafar res i durant quatre dies, "dijous, ni·l divendres, ni·l disapte, ni·l digmenge", no tingueren "ni què menjar ni què beure". Dissabte s'hi presentà Alhaig, segurament el predicador de la Gallinera que havia preparat anteriorment l'atac amb Al-Abbas, i demanà a Roger de Lloria que donara permís a tots els seus musulmans per a marxar lliurement del regne, però l'almirall es negà en redó: "la pus àvol cabra que yo avia la mort no retria, menys de vostre manament" [del rei]. 

Consegüentment, el sendemà, diumenge 30 d'agost de 1304, un gran exèrcit amb la presència de "los sarraïns de la terra", fins a 12.000 hòmens d'armes, arrasà la vila per complet, mentre els contestans, des del castell, tractaven de fer tot el mal que podien llançant pedres. Dilluns els musulmans intentaren prendre Alcoi una altra volta, calant foc al fossat amb 20.000 feixos de branques, però, tot i cremar els murs del castell de dalt a baix, novament els alcoians rebutjaren l'atac i donaren mort a més de 100 granadins. Aleshores les tropes musulmanes iniciaren la seua retirada cap a la costa, a Xixona i Alacant, on havien quedat amb la flota nassarita, amb l'objectiu d'embarcar els nombrosíssims musulmans del regne de València que anaven amb ells. Tanmateix, malgrat esperar-hi un parell de dies, entre el 3 i el 4 de setembre, els vaixells no feren acte de presència, de manera que els musulmans es retiraren per via terrestre, pel regne de Múrcia, cap a l'emirat de Granada. La flota aparegué un parell de dies després, "que mal temps los avia enbargats", i desembarcà a Xàbia tractant de buscar "la host dels genets", però, davant les notícies que ja no hi eren, mamprengué també el camí de tornada. 

Cocentaina en l'actualitat, en primer pla, i el castell, sobre el turó de Sant Cristòfol, al fons

El balanç fou tota una zona, la del Comtat, devastada: "en tot lo térmen de Cusentayna [e de Planes, ni de ...], ni de Travadell, no ha romasa casa, ni casal, ni almàsara, que tot no sia cremat, e tot ço que avíem per los locs, tot és cremat". A més a més, com es devia haver planejat des de març de 1304, molts musulmans aprofitaren l'atac per a abandonar el regne de València i traslladar-se a terres islàmiques com les de Granada. Degueren ser milers, ja que hi ha notícies de la marxa de famílies i alqueries senceres de l'horta de Gandia, Xàtiva, la vall d'Albaida, el Comtat, Orxeta, Elx, Alacant i Oriola. Molts se n'anaren, fins i tot, malgrat que els cristians havien pres com a hostatges les seues dones i fills. Amb tot, la pròpia duresa de la marxa i les dificultats d'iniciar una vida nova des de zero feren que al cap d'uns mesos una part d'ells començara a tornar. Els senyors cristians hi estaven interessats, ja que necessitaven vassalls per a treballar les seues terres, però la tornada va ser certament dolorosa. D'un costat, molts dels llocs abandonats havien estat saquejats pels cristians de les viles pròximes, i, d'un altre costat, Jaume II actuà amb duresa contra aquells musulmans fugits, que havien comés un crim de lesa majestat en abandonar els dominis del rei sense el seu permís. Un parell d'any després, en 1306, ja n'havia detingut fins a 450 i la persecució "dels moros del regne de València qui se n'anaren ab los genets e tornaven en la terra" continuava.
 
Tot plegat, aquella fou la segona gran rebel·lió dels musulmans des de la conquesta del territori valencià a mitjan segle XIII. La primera arribà a fer trontollar les bases del domini cristià, però aquesta segona, en canvi, ja no pretengué capgirar les coses, sinó que estigué principalment destinada a fer mal a l'enemic i permetre l'eixida dels musulmans que no desitjaven continuar vivint sota el jou cristià; el país ja no els oferia moltes més possibilitats: viure-hi resignats o plantejar la fugida. Dels fets, en qualsevol cas, es guardaria memòria durant molt de temps i, no debades, degueren estar a la base de la participació activa dels cristians valencians en l'intent de conquesta d'Almeria dut a terme per Jaume II a penes cinc anys després, en 1309. Cal recordar, no obstant, que, tot i que ningú degué gosar blasmar-lo en públic, va ser el mateix monarca qui afavorí indirectament l'atac i la sublevació, en introduir les tropes d'Al-Abbas ibn Rahhu, un príncep de la dinastia marínida, en el regne de València. Fóra com fóra, el ben cert és que les conseqüències van ser tràgiques per a molts, que moriren en les lluites o hagueren de fer front a una dificultosa reconstrucció posterior. Els habitants de Cocentaina encara ho recorden, amb el seu malnom de socarrats.

La sèrie de documentals "Los moriscos" (1999-2000)

Grup Harca
Com bé sabeu, en el blog d'Harca sempre hem parat especial atenció a la presència dels musulmans en el regne medieval de València i la seua expulsió posterior l'any 1609, quan ja s'havien convertit, teòricament, en cristians. És un dels principals trets que caracteritzà la societat valenciana des del segle XIII i que la diferencià, tot i estar plenament inserida en el seu marc general, d'altres parts d'Europa. És per això que hui també volem aplegar en un sol post una sèrie de documentals que poden servir per a repassar la seua història, tant la dels valencians com la dels de tota la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica. En concret, són sis vídeos d'entre 25 i 55 minuts pertanyents a una mateixa sèrie titulada Los moriscos, produïda i dirigida entre el 1999 i el 2000 per Rafael Cortés, amb l'assessorament històric dels professors Bernard Vincent i Encarnación Motos. El primer capítol, "Andalusíes, mudéjares y moriscos", parla de forma general sobre la presència musulmana en la península durant vora nou segles; el segon, "Los primeros moriscos", sobre la seua existència en els diversos territoris hispànics al llarg del segle XVI, després de la conversió forçosa; el tercer, "Sublevación, destierro y expulsión", sobre la rebel·lió de les Alpujarras de 1571 i l'expulsió general de 1609; el quart, "Los moriscos en Túnez", sobre el seu exili, especialment dels castellans, aragonesos i andalusos, en terres tunisianes; el cinqué, "Los moriscos en el Sudán", sobre els que acabaren instal·lant-se en aquell territori, després de la seua conquesta per part dels marroquins; i el sisé, "La República de Salé", sobre la sorprenent història dels moriscos extremenys d'Hornachos, que fundaren un enclavament piràtic autònom enfront de Rabat i negociaren amb Felip IV, fins i tot, la seua tornada a Espanya. Esperem que els disfruteu (obviant, d'una altra banda, que s'hi utilitza per sistema el terme "levantinos" per a referir-se als valencians).

















L'espurneig del flash s'ha apagat

Frederic Aparisi Romero
La setmana passada ens vam assabentar de la mort sobtada de Francisco Teodoro, més conegut entre els joves medievalistes valencians, i els ja no tan joves, com el "fotògraf de Valldigna", perquè des que s'iniciaren els cursos d'estudis medievals al monestir de Santa Maria de Valldigna ell no se n'ha perdut cap ni un. Ja des de la primera edició Paco hi era, indiscret amb la càmera, sempre alerta per capturar l'instant més graciós o el moment institucional. El que molta gent no sap és que aquell no era el seu ofici, ni tampoc rebia cap mena de retribució per la tasca que feia, llevat de poder quedar-se al dinar com un més dels participants. I és que no eren poques les vegades que havia de fer no vegeu quines combinacions de torns al seu lloc de treball –com a radiòleg de l'hospital de Gandia– per poder assistir-hi. I no només, ja que per als que sovintegem el curs d'Història Medieval Paco Teodoro era "el fotògraf de Valldigna", però per a les gents de la vall ell era "el fotògraf de la Valldigna". No es perdia cap dels actes que es feien a la vall. Donava igual que fóra un curs d'història medieval que una cursa popular, o la trobada de la Multaqa. Paco sempre estava allí, armat amb la seua càmera per immortalitzar el moment. Per als que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo fora de Valldigna vam tractar amb una persona de trellat, amb mesurat en la resposta i, sobretot, molt tranquil·litzador. Era de la classe de persones que es desviuen pels altres, una qualitat cada com més estranya entre la gent.


Fruit de la seua tasca fotogràfica i de l’estima pel monestir de Santa Maria de Valldigna fou el seu treball Valldigna: imatges del monestir, que va publicar amb Agustí Pascual el 2009. A més, era col·laborador de pràcticament tots els mitjans de comunicació de la Valldigna, des de Las Províncias a Llibertat.cat. No cal dir que les fotografies que heu vist en tots i cadascun dels cartells de les diferents edicions del Curs d’Estudis Medievals de la Valldigna són d’ell. El proper curs de Valldigna, si finalment n'hi ha, no serà ben bé igual. Trobarem a faltar els comentaris àcids i els acudits que ens regalava Paco mentre compartíem taula, o una cigarreta a la vora del camí, però sobretot trobarem a faltar el so de la seua càmera. Paco ens ha deixat com si d'una de les seues fotografies es tractara, les que més li agradaven, quan disparava sense avisar, d'imprevist, per copsar l'expressió més natural de la persona, sense artificis ni posats. Fins sempre!


Els edificis del poder a la València medieval: l’alcàsser andalusí i el palau del Real

Ferran Esquilache
Fins fa no molts anys, l’Arqueologia medieval (en realitat l’Arqueologia en general, i especialment la d’època clàssica) havia tendit a ocupar-se fonamentalment dels edificis del poder, que són els que presenten una major monumentalitat. Castells i esglésies eren pràcticament els únics edificis medievals que mereixien l’interès dels arqueòlegs, llevat d’algunes incursions en les ciutats, fins que fa unes poques dècades es va començar a desenvolupar un cert interès per les aldees camperoles i l’espai rural. Més recentment han començat a estudiar-se els espais agraris i, en definitiva, l’arqueologia acadèmica cada vegada s’ocupa més del territori en extens i de les relacions de les societats del passat amb el medi. Però atenció, perquè aquest gir en les vies de recerca, aquesta evolució de la disciplina arqueològica especialitzada en el període medieval, no implica en absolut deixar de banda els edificis del poder. Al contrari, la informació que aporten és molt important si se’ls sap situar en el seu context espacial i social, de manera que no els aïllem a l’hora d’estudiar-los com es feia abans.

Per exemple, un castell medieval per si sol no ens diu massa sobre el conjunt de les relacions socials medievals, més enllà que a l’edat mitjana la gent de vegades s’atacava i calia construir bones defenses, cada vegada més sofisticades. Però si situem el castell en el seu context espacial, i estudiem el territori que aquest controlava (qui i on vivia en aquell territori, quins recursos naturals tenien, i sobretot qui, què i on es cultivava i produïa), aleshores veurem que, a banda de defensar-se de cara a l’exterior, els castells servien a l’oligarquia guerrera (els senyors feudals) per a controlar socialment un territori concret, del qual extreien la seua riquesa a base d’agafar-la als vertaders productors, que eren els camperols. D’això se’n diu renda feudal. En el cas andalusí, per contra, els estudis sobre castells i el seus territoris dependents, que es van fer ja fa unes dècades, ens diuen que entre els musulmans no existien aquestes pràctiques senyorials; i els castells, sense a penes construccions residencials al seu interior, tenien estrictament una funció defensiva per al conjunt de la societat rural. El pagament d’impostos a l’Estat islàmic depenia d’altres formes ideològiques d’extracció de la riquesa, més limitada.

El castell de Miranduolo, a Siena, Itàlia, un exemple de castell estudiat en tot el seu context social des d’abans de l’existència del feudalisme.

Crec que aquesta llarga introducció al tema que ens ocupa ha resultat pertinent per a entendre bé quina és la finalitat de l’estudi dels edificis del poder, que fonamentalment a l’edat mitjana eren els castells i les esglésies, però que amb el pas del temps es van anar sofisticant més amb la construcció de palaus, cases de camp periurbanes, edificis de govern municipal a les ciutats, i en el cas de l’església les catedrals i els grans monestirs periurbans baix-medievals. A València existien tots aquests tipus de construccions, per descomptat, però avui em vull centrar en els dos més simbòlics, les residències oficials del més alt poder de govern i control en cada societat medieval (la tributària musulmana i la feudal cristiana), com són l’alcàsser dels governants de Balansiyya i el palau dels reis de València i de tota la Corona d’Aragó. Lamentablement, en ambdós casos tenim un coneixement parcial, però suficient per a aportar algunes dades.

L’alcàsser islàmic de València estava situat més o menys en la zona emmarcada per l’Almodí al Nord, la parròquia de Sant Esteve per l’Est, la Cripta o Presó de Sant Vicent pel Sud i la Basílica de la Mare de Déu per l’Oest. Segurament el mateix lloc aproximat on estaven les dependències de govern d’època visigoda, junt a la Catedral, que es degueren reaprofitar en època emiral i califal, com en el cas de la capella funerària anomenada actualment Presó de Sant Vicent, que es va reconvertir en uns banys palatins durant aquest període. A la plaça de Sant Lluis Bertran (davant de l’Almodí) i al recinte de l’Almoina, es van trobar trams parcials de la muralla que envoltava tot el recinte, amb torres situades als cantons, i la paret nord de l’Almodí està construïda al damunt mateixa d’aquesta muralla perimetral de l’alcàsser, servint-li de basament. Per tant, és evident que es tractava d’un complex fortament defensat dins de la ciutat, al seu bell mig. L’anomenada Primera Crónica General ens informa que en època del Cid a l’interior del complex hi havia diversos edificis, envoltant una gran plaça central en la que cabia tota la població de la ciutat (afirmació que cal prendre amb molta prudència, i en qualsevol cas estaríem parlant dels caps de família). Lamentablement desconeixem la major part de l’interior del recinte de l’alcàsser, ja que el gruix dels edificis estarien situats a sota mateixa de l’actual palau del Marqués de Campo, i de les illes de cases annexes, on mai s’han fet excavacions.

A l’esquerra ortofotografia actual amb els límits aproximats de l’alcàsser andalusí de València. A la dreta reconstrucció aproximada de l’aspecte que va poder tindre l’alcàsser, combinant les troballes arqueològiques amb un poc d’imaginació.

Amb tot, les troballes que s’han fet fins ara ens permeten pensar en l’existència d’un complex paregut, a grans trets, a l’alcàsser de Sevilla, entre d’altres. Això és, un palau més principal i una sèrie de palaus o cases més menudes al seu voltant, tots amb la típica estructura de pati central quadrat i estances al seu voltant. A banda, existirien zones de cultiu en diversos llocs emplaçats entre els edificis, i possiblement la plaça central de la que parlen les fonts escrites que mai no s’ha trobat. Finalment, tot el complex estaria envoltat per una muralla perimetral i diverses torres. A l’Almoina, per exemple, en el cantó sud-est, no només es va trobar un tram del mur defensiu, sinó també una zona enjardinada amb una gran bassa d’aigua rectangular, datada en època almohade (segle XII), i altres pous i estructures hidràuliques de distints períodes relacionats amb la zona de jardí. Sembla que la zona de l’actual Almodí fou sempre també una gran zona de cultiu (hort o jardí) amb una altra bassa i estructures hidràuliques. I la major part de l’Almoina estava ocupada en aquest període per cases, que podríem denominar palauets per la seua superfície, tot i que no eren excessivament sumptuosos i no es diferenciaven massa d’una casa normal de la resta de la ciutat, amb la típica estructura de pati central, llevat de l’ús de materials de major qualitat. Les que es van excavar estaven datades al segle XII, o quasi al XIII, però es va detectar que a sota hi havia restes de cases molt arrasades datades al segle XI, és a dir d’època taifa.

Patio del Yeso, a l’alcàsser de Sevilla, amb una bassa pràcticament idèntica a la de l’Almoina de València, i del mateix període.

També es va trobar a l’Almoina l’anomenada rawda, un mot que literalment significa jardí, però que la historiografia sol emprar per a referir-se al cementeri propi d’un alcàsser. És a dir, el lloc d’enterrament dels diversos emirs (o simplement governants per ser més correctes) de la taifa de Balansiyya i les seues famílies, com ara els Banu Mardanix (els descendents de Muhammad ibn Mardanix, anomenat el rei Llop pels cristians) que van controlar el Xarq Alandalús entre la caiguda dels almoràvits i la major part del període almohade, com demostraria un tros de lapida de marbre que esmenta un dels membres d’aquesta família. En realitat no és possible identificar els noms dels inhumats, perquè en alguns casos no tindrien làpides i en altres, al estar a ras de terra, es degueren retirar amb posterioritat a la conquesta de Jaume I, quan s’hi van construir cases al damunt. Tanmateix, sí que es va detectar una certa diferència entre les tombes dels governants d’època taifa i les dels governadors almohades que regien el territori en nom dels califes nord-africans. La falta d’aixovar va impedir datar amb precisió les inhumacions, però es va veure que existien dues etapes, una de més antiga, del segle XI, en la que les tombes eren una miqueta més monumentals, malgrat la senzillesa que caracteritza els enterraments musulmans, i es van trobar alguns fils d’or envoltant els cranis i els cossos que pertanyien al brodat dels sudaris amb el que foren enterrats. Al segle XII, per contra, no hi havia cap signe de riquesa. D’altra banda, cal dir que hi havia tant homes com dones i xiquets.

A l’esquerra tombes de la rawda de l’alcàsser de València, localitzades a l’excavació de l’Almoina el 1985. A la dreta fragment de la làpida d’un membre dels Banu Mardanix, datada el 1181, localitzada al mateix lloc.

En definitiva, doncs, tenim poques dades però són suficients per a fer-se una idea superficial de com era l’alcàsser dels governants andalusins de Balansiyya. Ara bé, ¿per què aquest complex palatí no es va conservar, com sí que ho van fer els alcàssers d’altres ciutats andalusines? Per exemple el de Sevilla, o molt més transformat en època moderna el de Toledo, per esmentar els més coneguts. La resposta és ben senzilla: perquè Jaume I no ho va voler així. És difícil saber per què el rei Conqueridor no va conservar com a residència personal l’edifici del poder estatal andalusí i el va convertir en palau reial. Al contrari, el va dividir en diversos lots i el va repartir amb donacions que estan recollides al Llibre del Repartiment, com per exemple la zona de l’actual Almodí, que la va donar a la seua amant Teresa Gil de Vidaure; i un altre dels lots va servir per construir la Casa del Cúria (nom original que es donava al Justícia en els primers Furs o Costum de València), és a dir, la primitiva Casa de la Ciutat, o l’Ajuntament com li diríem actualment, traslladada anys després al solar que ara ocupa el jardí del Palau de la Generalitat.

Jaume I va preferir quedar-se com a residència reial una almúnia als afores de la ciutat, a l’altra banda del riu, que molt probablement pertanyia al sayyid Abu Zayd, el darrer governador almohade de Balansiyya, aliat del rei cristià durant la conquesta per haver estat deposat uns anys abans per Zayyan ibn Mardanix, com ja us vam explicar fa unes poques setmanes. De fet, fou en aquesta almúnia on es portaren a terme les negociacions secretes de rendició de la ciutat entre Jaume I i l’enviat de Zayyan, ja que servia d’allotjament reial durant el setge, i el rei hi estava davant quan els andalusins hissaren el penó reial a la torre d’Ali Bufat (on hui està el palau del Temple), com a senyal de rendició, i el rei plorà, segons conta la Crònica en un conegut passatge. La historiografia del segle XIX i XX relacionava aquesta almúnia amb una altra esmentada per diversos poetes àrabs, que havia estat construïda al segle XI per Abd al-Aziz ibn Amir, el net d’Almansor, qui va governar la taifa de Balansiyya després de la caiguda dels coneguts emirs esclavons Mubarak i Muzzafar. Amb tot, ja fa temps que es va demostrar que aquesta altra almúnia estava en la zona de la Xerea, al est de la ciutat de València, i no al nord on estava el Real. De fet, a les excavacions de 1986-89 al carrer General Elío, que van traure a la llum una part de l’almúnia d’Abu Zayd, ja es va poder veure que era de la segona meitat del segle XII, i per tant d’època almohade, no d’època taifa.

Ortotografia actual amb el traçat aproximat de la muralla islàmica de Balansiyya, i emplaçament de l’alcàsser islàmic i del Real, dins i fora de la muralla.

Al blog d’Harca ja hem explicat altres vegades que les almúnies eren cases de camp amb horts i jardins, emplaçades en les proximitats de les ciutats, on les oligarquies estatals andalusines es retiraven a passar alguns períodes, especialment els estivals. Per exemple en parlar dels orígens de Russafa. En realitat, almúnia (àr. al-munya) és el mot genèric que empren cronistes, geògrafs i poetes de tot el mon islàmic, però al Xarq Alandalús sembla que no s’emprava aquest mot, sinó el de riyad, com el nom de l’actual capital de l’Aràbia Saudita. Un mot traduït normalment per jardins o horts, que és el plural de rawda, i del qual deriva el nom medieval del Real (riyad > real). Amb tot, no hem de pensar en una gran mansió o en un palau rural, ja que les excavacions de 1986 demostraren que no havia estat massa gran, i que havia tingut una decoració prou austera, en consonància amb la ideologia almohade que no fa ostentació de la riquesa. L’estructura era la típica de pati central enjardinat (amb un canalet d’aigua que el creuava pel mig fet de rajoles blanques i roges), envoltat de les diverses estances que formaven la residència, pintades de blanc amb un sòcol d’almangra. Per fora tindria hortes i jardins, i tot plegat envoltat per un mur. D’altra banda, aquest devia ser un dels reals més grans de la València de principis del segle XIII, potser el més important, ja que per això se’l va quedar el rei, però també cal dir que en aquella zona al nord del Túria hi hauria molts més reals semblants, més menuts, que pertanyien a l’oligarquia estatal i urbana andalusina.

Reconstrucció de la munya o riyad andalusí d’Abu Zayd, antecedent del palau del Real, a partir de les dades extretes de l’excavació de 1986-89 al carrer General Elío. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

El més probable és que en els primers anys després de la conquesta les reformes es limitaren a instal·lar una capella en alguna estança. El 1270 Jaume I va passar tot un any al regne de València, i segurament va ser llavors quan es va adonar que calia construir alguna cosa nova. És evident que aquella almúnia andalusina havia estat suficient per a un rei jove que estava sempre viatjant, però no ho era per a un rei vell amb estances més prolongades, i a més estava mal defensada. De fet, és que era molt menuda, ja que quan el 1273 Alfons X de Castella es va allotjar a València camí del II Concili de Lió, on esperava proclamar-se emperador, el Real només va poder acollir el rei, i no a la resta de la cort, que van haver de buscar-se allotjaments per tota la ciutat. En qualsevol cas, no sabem amb seguretat quina mena d’obres es van fer entre finals del regnat de Jaume I i tot el regnat de Pere el Gran, però sabem pels registres de Cancelleria que ambdós van gastar importants sumes de diners en les obres del Real, que bàsicament degueren consistir en l‘enderrocament de l’almúnia i la construcció d’un nou edifici poligonal amb quatre torres als cantons i un pati central, és a dir, una cosa més pareguda a un castell-palau, però evidentment amb l’aspecte de les construccions militars del segle XIII: torres, murs grossos de morter, i pisos de fusta entre les diverses plantes. De fet, aquest nou edifici va servir per acollir l’emperadriu de Bizanci, Constança de Hohenstaufen, refugiada a València la resta de la seua vida gràcies a Pere el Gran.

A principis del segle XIV Jaume II tenia en el cap una concepció de la monarquia més estatal i menys feudal que la del seu avi el rei Jaume i la de són pare el rei Pere. València necessitava un palau reial molt més sumptuós, de manera que va mamprendre la construcció d’un nou edifici, adossat a l’anterior, d’estil mudèjar i inspirat en el Palau de l’Aljaferia de Saragossa. Tindria una torre de l’homenatge (coneguda més tard com a torre dels Àngels) presidint l’entrada principal, i un saló del tro (conegut més tard com a Sala dels Marbres) que per les poques descripcions que tenim i les troballes de 1986 devia ser pràcticament idèntic al saló principal dels governants andalusins de l’Aljafería, també conegut més tard com a Salón de Mármoles. Finalment correspon a Pere el Cerimoniós l’acabament de les ampliacions medievals del Real. Va construir una segona planta a la torre de l’homenatge, on va traslladar la sala del tro, i va construir una nova capella anomenada de Santa Caterina. A més, fou el rei que va disposar la separació de les estances del rei i de la reina, construint una altra torre i noves estances per a la seua esposa. Finalment, durant els preparatius de la guerra de Castella va construir una falsa torre adossada a la façana, a l’altra banda de l’entrada principal, i un vall o fossat al seu voltant, fortificant extraordinàriament el conjunt del complex residencial del Real.

El Salón de Mármoles de l’Aljafería, antic saló principal dels emirs de la taifa de Saragossa, molt semblant al construït per Jaume II al Real de València .

Malauradament durant la guerra Pere el Cruel va incendiar el palau, i fins i tot va desmuntar i emportar-se la porta de marbre de la capella, la qual va instal·lar, segurament, al seu nou palau construït dins de l’alcàsser de Sevilla, malgrat que no sabem que se’n va fer d’ella. La monarquia aragonesa, completament arruïnada per la guerra, va tardar dues dècades en reparar els desperfectes del Real, però sembla que a finals del regnat del Cerimoniós ja estaven acabades les obres, i el seu fill Joan va disposar del palau àmpliament. A partir d’ací ja no es van fer més ampliacions del Real, sinó que les obres van consistir sempre en reformes d’allò que ja estava construït. La més important sens dubte la d’Alfons el Magnànim, quan va elegir València com a seu fixa de la cort reial, abans de partir cap a Nàpols d’on mai no va tornar. Amb tot, la reina Maria, que hi va residir la resta de la seua vida, acabà les obres, que bàsicament van consistir en una reforma completa del palau de Jaume I, ara anomenat Real Vell, on estaven les estances privades del rei, i la construcció d’un pas elevat per a connectar aquestes amb la torre dels Àngels al Real Nou. Els Reis Catòlics foren els darreres monarques en emprar el Real amb una certa assiduïtat, ja que a partir de llavors els reis de la Monarquia Hispànica a penes van vindre per València. Amb tot, fou la residència oficial dels virreis d’època moderna, en ell estaven allotjades la Reial Audiència i diverses dependències i despatxos de govern, i des de 1419 fou la seu de l’arxiu reial de València (antecedent de l’actual Arxiu del Regne de València).

Reconstrucció del Real Nou en època de Pere el Cerimoniós, amb la Torre dels Àngels (a la dreta), la torre falsa adossada (al centre), i la torre de la Reina (a l’esquerra), tot i que cal advertir que la mida de les torres en aquest dibuix és desproporcionada. Infografia pertanyent a la musealització del palau reial als Jardins del Real de València, que podreu veure als panells informatius.

Comptat i debatut, cap dels dos edificis han sobreviscut, i ha estat gràcies a la recerca arqueològica i en part a la documentació escrita que s’ha pogut reconstruir parcialment la seua estructura i la seua història. Des d’aquests edificis, seu del poder estatal i reial, es va regir el territori depenent de Balansiyya i el posterior regne de València, fins que un i l’altre van acabar per la força el 1238 i el 1707. Per descomptat, com deia adés, els edificis per si sols no ens diuen massa sobre com eren les societats medievals, però explicats en el seu context s’hi poden apreciar les diferències que existien entre l’una (tributària) i l’altra (feudal).

Nota: La bibliografia emprada per a fer aquest post, que podeu consultar si voleu ampliar informació, és Pepa Pascual i José Vioque, El alcázar islámico de Valencia, València, 2010; Autors Diversos, El palau reial de València. Els Plànols de Manuel Cavallero (1802), València, 2006; Ferran Esquilache i Ivan Martínez Araque, “Les obres del palau reial de València a l’entorn del 1400. Un acostament a la història de la construcció valenciana en la baixa Edat Mitjana”, en Contextos 1200 i 1400. Art de Catalunya i art de l'Europa meridional en dos canvis de segle, Barcelona, 2012. També podeu consultar, tot i que jo no l'he emprat en aquest post, el llibre de Mercedes Gómez-Ferrer, El Real de Valencia (1238-1810). Historia arquitectónica de un edificio desaparecido, València, 2012.

Posa cara als historiadors

Grup Harca
No cal ser historiador o llicenciat en Història per haver escoltat parlar alguna vegada de Marc Bloch, de Georges Duby, i per descomptat de Karl Marx. En el cas d'aquests historiadors, que són dels més coneguts per una part de la societat, potser heu vist alguna vegada una fotografia i ja reconeixeu la seua cara, però evidentment existeixen molts altres historiadors que ni tan sols sabeu que existeixen, o que heu sentit anomenar però dels que no en sabeu massa coses. I això és al que intentarem posar remei amb aquest post.

Des de l’inici de la nostra activitat com a Grup Harca un dels nostres objectius va ser posar cara als historiadors i difondre el seu treball, per això vam iniciar la sèrie d’entrevistes en vídeo a diversos medievalistes que amablement han anat acceptant posar-se davant de la nostra càmera i sotmetre’s a les nostres preguntes. Però ara les nostres ocupacions ja no ens permeten entrevistar a tanta gent com abans, i a més hem volgut anar més enrere encara, fins als orígens de la historiografia contemporània, per a posar cara als historiadors i oferir-vos-la amb una sèrie de fotografies i breus resums biogràfics i historiogràfics.

Hem fet un recull dels medievalistes, i alguns modernistes, que en la nostra opinió han estat més importants, o han tingut un paper rellevant en els seus àmbits geogràfics d'acord amb cada context, independentment del nivell d’acord o desacord amb les seues tesis. Per descomptat, és una llista nostra, incompleta, i estem segurs que molts hauríeu fet una llista diferent (digueu-nos noms d'historiadors que penseu que falten, si voleu!). En qualsevol cas, és la que hem fet, i us l’hem anat oferint al llarg dels darrers mesos al nostre perfil de Facebook. Ara us l’oferim tota junta al nostre blog, perquè puga servir per a qualsevol persona que no ens seguisca a les xarxes socials, o que ens puga trobar accidentalment a través d’un buscador.



François Guizot (1787-1874): historiador francés, catedràtic a la Sorbona i primer ministre de França.




Karl Heinrich Marx (1818-1883): filòsof, economista i sociòleg alemany que va proposar el concepte de “materialisme històric”. Se’l pot considerar, per tant, el pare del Marxisme.




Reinhart Dozy (1820-1883): Arabista francés d’origen holandés, especialitzat en la història d’Alandalús.




Francisco Javier Simonet (1829-1897): Arabista, historiador i lexicògraf espanyol expert en la història d’Alandalús, conegut especialment per les seues obres sobre els mossàrabs.




Henri Pirenne (1862-1935): historiador belga, autor de les anomenades Tesis de Pirenne segons les quals l’edat mitjana no començaria amb les invasions bàrbares de l’Imperi Romà, perquè aquests es romanitzaren, sinó amb l’expansió dels àrabs sobre Àfrica del Nord, que tallà la comunicació d’Europa amb el vessant sud de la Mediterrània. També treballà sobre l’origen de les ciutats medievals.




Marc Bloch (1866-1944): historiador francés (alsacià) d’origen jueu. Fou capità condecorat durant la 1ª GM, expulsat de la Sorbona pel govern de Vichy, i afusellat pels nazis per la seua participació en la Resistència francesa. Fundador de la revista Annales en 1929, i de la corrent historiogràfica de l’Escola dels Annales, destacà per la seua manera d’apropar-se a les fonts, i pels seus treballs sobre la història rural.




Johan Huizinga (1872-1945): historiador i filòsof holandés, considerat uns dels pioners de la història de les mentalitats. És conegut especialment per llibres com La tardor de l’edat mitjana (1919), en el que estudia la decadència medieval però sobretot la idealització que una època fa de si mateixa; i també per Homo lundens (1938), en el que col·loca el joc en la gènesi i desenvolupament de la cultura.




Lucien Febvre (1878-1956): historiador modernista francés, fundador junt a Marc Bloch de la revista Annales, de la qual es va fer càrrec en solitari després de la mort d’aquest. Fou un precursor de la introducció de la geografia i la sociologia en el relat històric. Rebutjà la historia basada en grans personatges i batalles, i se centrà en l’estudi de les societats en l’aspecte econòmic i cultural. A banda del seu llibre més conegut sobre Felip II i el Franc Comtat, també va treballar sobre Martí Luter, i sobre Rabelais i la incredulitat.




Richard Henry Tawney (1880-1962): Historiador econòmic anglés, nascut a la Índia, d’ideologia socialista cristiana. Va començar dedicant-se a la història rural del segle XVI, treballant especialment sobre les ‘enclousures’, i més tard va estudiar la influència del Protestantisme en els orígens del Capitalisme.




Americo Castro (1885-1972): Filòleg i historiador espanyol nascut a Brasil, que va treballar sobre la llengua i cultura castellanes en època moderna. És un dels autors peninsulars més coneguts del segle XX pel seu debat amb Claudio Sánchez-Albornoz sobre el “Ser d’Espanya”, en el qual Castro defensava la importància de la religiositat en la cultura espanyola, així com la marginació de les minories jueva i musulmana. Possiblement un dels debats més inútils dels que ha experimentat el nacionalisme historiogràfic espanyol.




Claudio Sánchez-Albornoz Menduiña (1893-1984): Historiador i polític espanyol que arribà a ser president de la Segona República espanyola en l’exili, des d’Argentina. És un dels historiadors més coneguts del medievalisme espanyol del segle XX, que va treballar sobre el regne de Lleó, les institucions feudals, la conquesta i múltiples temes més, tot i ser conegut especialment pels seus escrits sobre el “Ser de Espanya” i el debat amb Americo Castro.




Évariste Lévi-Provençal (1894-1956): historiador i arabista francés, nascut a Algèria de família jueva. Es va especialitzar en la història d’Alandalús, va localitzar documentació inèdita en diversos països àrabs, i encara que és un investigador positivista el seu treball continua sent fonamental, especialment per al període almohade.




Otto Brunner (1898-1982): historiador austríac, considerat un dels medievalistes més importants del segle XX en llengua alemanya, i alhora també un autor polèmic perquè a causa del seu pangermanisme es va unir als nazis quan van ocupar Àustria. En 1939 va publicar Land und Herrschaft (Terra i Senyoriu), considerat l’origen de la nova història alemanya, on considera que els ‘landers’ (regions culturals dins de l’Imperi) no eren un invent feudal, sinó una conseqüència cultural del patriarcat en la llar i del sistema de caps guerrers. Després de la Segona Guerra Mundial va treballar sobre la noblesa europea en època moderna i va contribuir a una enciclopèdia considerada la base de la Història Conceptual.




Michael Postan (1899-1981): historiador britànic d’origen moldau, d’on va fugir després de la Revolució Russa. Es va especialitzar en història econòmica medieval, i a les seues obres va defensar que el creixement de la població en els segles XIII i XIV va augmentar la pressió sobre la terra i es van artigar terres marginals de baix rendiment, baixant la expectativa de vida, la qual cosa portaria a una crisi demogràfica representada per la Pesta Negra. Les seues tesis neomaltusianes han estat força criticades en els darreres dècades.




Maurice Herbert Dobb (1900-1976): historiador i economista anglés, enquadrat en la corrent historiogràfica del marxisme britànic. El seu treball sobre el feudalisme va iniciar un debat als anys 50 sobre la transició del feudalisme al capitalisme. Dobb defensava que la crisi del segle XIV era la prova de la ineficiència del sistema feudal, que estaria basat en el sofriment del camperol per a generar excedent. A més, la productivitat medieval tindria com a objectiu la supervivència i no la comercialització, ua idea que ha estat rebutjada actualment.




Fernand Braudel (1902-1985): historiador francés adscrit a l’escola dels Annales. En la seua obra més coneguda, La Mediterrània i el món mediterrani a l’època de Felip II, ja estava plasmada la seua teoria sobre els diversos temps històrics en els que viu l’home simultàniament, i que va influencia l’estructuralisme. El concepte de “llarga durada” és la seua major aportació a la historiografia actual. Va defensar que la Història devia unificar a la resta de ciències humanes. Al final de la seua vida treballaria sobre el capitalisme.




Kenneth Bruce McFarlane (1903-1966): historiador anglés expert en l’Anglaterra baix-medieval. La seua major aportació historiografia fou rebatre la negativitat del “bastard feudalism”, un concepte defensat per W. Stubbs segons el qual les xarxes de vassallatge es convertirien en xarxes clientelars, els grans magnats començaren a pagar diners al rei en compte de prestar-li ajuda militar pel seu vassallatge, i això va promoure la cobdícia i els conflictes civils. McFarlane defensà que allò important era l’aparició d’un sistema de serveis a canvi de favors (càrrecs, prebendes, etc.).




Steven Runciman (1903-2000): historiador anglés, fill d’una família de polítics i posteriorment aristòcrates, que es va especialitzar en la història del Pròxim Orient gràcies al seu coneixement de diverses llengües de la zona. La seua principal aportació fou la seua History of the Crusades, publicada en 3 volums després de la Segona Guerra Mundial, així com The Fall of Constantinople.



Philippe Dollinger (1904-1999): Historiador francés, deixeble de Bloch i Febvre a la Universitat d’Estrasburg. Gràcies al seu origen alsacià, després de la Segona Guerra Mundial va ser un dels historiadors pont entre francesos i alemanys pels seues estudis sobre Alemanya. És conegut especialment pels seues treballs sobre la Hansa, però també va treballar sobre la història d’Alsàcia i va participar junt a R. Folz en una revisió del llibres sobre la història medieval d’Alemanya publicats fora d’aquest país. La seua tesi doctoral tractava de l’evolució de les classes rurals a Baviera, un tema que ha estat recuperat més recentment, convertint a Dollinger en un pioner.




Ernst Gombrich (1909-2001): Historiador austríac d’origen jueu, però resident al Regne Unit la major part de la seua vida. Des del punt de vista historiogràfic va treballar sobre el Renaixement, però la seua obra més coneguda és The Story of Art (1950), ja que és de divulgació i ha tingut molta difusió.




Robert Folz (1910-1996): Historiador francés d’origen alemany, deixeble de M. Bloch, fou un dels majors especialistes en la figura de Carlemany i el seu període. A l’igual que Dollinger, va fer de pont entre francesos i alemanys després de la guerra, contribuint especialment a donar a conèixer els historiadors i la historiografia medieval alemanya a França.




Philippe Wolff (1913-2001): Historiador francés, pioner de la Història urbana medieval. Va treballar especialment sobre la regió de Toulouse, la qual cosa el va convertir en un impulsor dels estudis regionals i en defensor de la diversitat francesa contra el centralisme de Paris imperant en la historiografia francesa del moment, que generalitzava a tota França els estudis sobre la capital. Això no obstant, va ser també impulsor de publicacions sobre les grans civilitzacions.




Leopold Genicot (1914-1995): Historiador belga, concretament való, una nacionalitat aquesta darrera que reivindicava políticament. En la darrera etapa de la seua vida va voler fer una història total, publicant sobre la Història de Bèlgica i la de Valònia, però la major part del seu treball va ser sobre la història rural dels segles XIII i XIV, especialment des del vessant de la història econòmica. La seua obra més voluminosa i important és L’économie rurale namuroise au bas Moyen Âge, però sobretot és conegut pel seu Rural Communities in the Medieval West.




Witold Kula (1916-1988): historiador i economista polonés, d’origen marxista però al marge de l’ortodòxia característica del seu període. És conegut especialment per la seua obra Teoria econòmica del sistema feudal (1962), en la que analitza la formació social feudal a Polònia, i l’anomenada “segona servitud” en època moderna, pròpia d’aquest país. Kula va defensar que l’Europa occidental (Anglaterra i els Països Baixos) s’havia pogut urbanitzar i industrialitzar perquè importava el cereal de l’Europa oriental (Polònia), i per tant que el Capitalisme havia sorgit en Occident gràcies al subdesenvolupament d’Orient, especialitzat en la producció i exportació de cereal.




Rodney Hilton (1916-2002): historiador anglés que es va convertir en un dels medievalistes més coneguts de l’escola del marxisme britànic. Defensava que les relacions entre senyors i camperols es basaven en la lluita de classes de forma continuada, i no sols en moments puntuals de crisi. Tanmateix Hilton es va dedicar a estudiar especialment la revolta de 1391, que va suposar el principi de la fi dels serfs a Anglaterra. També es va dedicar a la transició del feudalisme al capitalisme, com ha estat tradicional entre els marxistes britànics i nord-europeus.




Georges Duby (1919-1996): historiador francés, segurament el representant més conegut de la tercera generació d’Annales, tant entre els historiadors per la seua amplia obra, com entre el gran públic per la seues aparicions a TV. Per exemple en debats, o en la sèrie de documentals basats en un dels seus llibres: Le temps des Cathédrales. Especialista inicialment en Història Econòmica i Social Rural de la plena edat mitjana, posteriorment va dirigir els seues interessos cap a la Història de les Mentalitats, que és al cap i a la fi allò que ha caracteritzat a la seua generació en aquesta escola historiogràfica.




Douglass North (1920): historiador i economista nord-americà. Pensa que els canvis institucionals són més rellevants que els tecnològics per a explicar el canvi econòmic, ja que els factors polítics, socials i econòmics incideixen sobre les institucions i els grups socials. De fet, serien les elits dominants les que, si detecten que les institucions no responen als seues interessos, forcen els canvis. El 1993 va obtindre el Nobel d’Economia “per renovar la història econòmica”.




Carlo Maria Cipolla (1922-2000): historiador italià, especialista en història econòmica, a la qual va donar un enfocament humanista. Va estudiar temes molt diversos, com ara les fluctuacions de la moneda, l’evolució de la població, les epidèmies, el paper de l’alfabetització en el desenvolupament econòmic, o la decadència d’Itàlia després del creixement econòmic i cultural del Renaixement. Amb tot, és conegut sobretot pel seu assaig satíric Allegro ma non troppo (1988).




Jacques Le Goff (1924-2014): historiador francés de la tercera generació d’Annales, i màxim divulgador de l’anomenada Nouvelle Histoire, un terme que ell mateix va inventar per referir-se a la historiografia francesa del moment. Els seus interessos historiogràfics han estat molt variats, tot i que sempre ha fet ús de l’antropologia i la sociologia per a desenvolupar el que s’ha anomenat Història de les Mentalitats, per la qual cosa s’interessà pels ritus i els símbols, entre d’altres coses. A la seua obra Civilisation de l’Occident Médiéval demostra que no creu en les grans ruptures històriques i sí en els canvis lents; a més sempre ha defensat la importància de l’Església en la formació de la societat medieval.




Robert Fossier (1927-2012): historiador francés, un dels membres menys coneguts de l’Escola dels Annales. Es va dedicar fonamentalment a la història rural, especialment a la del nord de França durant la guerra dels Cent Anys. La seua major aportació historiogràfica és el concepte d’encellulement, (desenvolupat a partir de la idea d’incastellamento de Toubert), segons el qual la població europea medieval s’hauria agrupat en aldees cap a l’any 1000 per la pressió senyorial. Es tracta, però, d’un tema que encara ara es discuteix per a aquest període. En els darrers anys de recerca va intentar divulgar una història de les classes populars medievals, dels quals, al seu parer, som hereus actualment.




Emmanuel Le Roy Ladurie (1929): historiador francés de la tercera generació d’Annales, la tercera pota junt a Duby i Le Goff de la història social contra la historia evenemencial. La seua obra més coneguda és Montaillou, village occitan, un treball de micro-història i d’antropologia històrica en el que a través de les actes de la Inquisició contra el càtars estudia la vida d’una comunitat camperola al segle XIV, seguit més tard en la mateixa línia per Le Carnaval de Roman. Més tard, però, va desviar els seus interessos cap a la Història del Clima i la Història de les Regions, i així mateix en els darrers anys ha moderat el seu rebuig a la història dels esdeveniments (en consonància amb la seua evolució política).




Immanuel Wallerstein (1930): Sociòleg i historiador estatunidenc. La seua obra més important i coneguda són els diversos volums de The Modern World-System (1974-2011), en que, conjugant les idees de Karl Marx, Fernand Braudel i les teories de la Dependència, posa de manifest el desenvolupament històric d'una economia mundial basada en l'existència interdependent de nuclis centrals (enriquits) i perifèrics (empobrits).




Abilio Barbero de Aguilera (1931-1990) i Marcelo Vigil Pascual (1930-1987): Historiadors espanyols molt influenciats pel marxisme, que quasi sempre són esmentats junts perquè així van publicar les seues aportacions més importants a la renovació de la historiografia castellana medieval. Estaven especialitzats en el període visigot i l’alta edat mitjana, però són coneguts sobretot per la seua obra La formación del feudalismo en la Península Ibérica (1978), en la que contradient les idees de Sánchez-Albornoz sobre la no existència de feudalisme a Castella.




Reyna Pastor de Togneri (1931): Historiadora argentina especialitzada en Història de Castella, i exiliada a Espanya el 1976. Deixeble inicialment de Sánchez-Albornoz, molt prompte es va veure influenciada pel marxisme i per altres corrents historiogràfiques europees. És especialista en el feudalisme, el camperolat i especialment en els conflictes socials i econòmics de l’edat mitjana, però en els seus darrers anys de recerca es va dedicar a estudiar la família i la història de les dones.




Pierre Toubert (1932): Historiador francés, nascut a Alger, especialista en el poblament medieval i el feudalisme a partir dels seues estudis sobre el Laci. La seua gran aportació historiogràfica ha estat el concepte d’incastellamento, segons el qual la població de les regions muntanyenques del sud d’Europa s’hauria concentrat en aldees fortificades al voltant de castells senyorials entre els segles X i XII. Una teoria àmpliament acceptada que la arqueologia ha començat a qüestionar en els darrers anys, ja que el procés hauria començat molt de temps abans del desenvolupament del feudalisme.




Guy Bois (1934): historiador francés, de l’escola historiogràfica marxista, que va intentar conjugar amb la Nouvelle Histoire. La seua obra més coneguda es “La gran depressió medieval”, referida a la crisi del segle XIV. En ella defensa, en primer lloc, que el creixement econòmic dels segles XI-XII va vindre des de baix, de les famílies camperoles i artesanes, i no des senyors. La crisi s’hauria gestat a finals del XIII, abans de l’aparició de la pesta, ja que el feudalisme havia impulsat el creixement però el bloqueig agrari el va tallar i va empobrir les famílies. Amb tot, es tracta d’una obra molt complexa, que no va tancar el debat historiogràfic sobre la crisi baix-medieval.




Julio Valdeón Baruque (1936-2009): historiador espanyol, possiblement un dels més prestigiosos del medievalisme castellà, ja que està considerat un dels seus renovadors. Pròxim a l’escola dels Annales, i al marxisme en qüestions de feudalisme, la seua especialització fou en història social (revoltes, minories, etc.), i més endavant en història política (amb biografies de reis). Va estar sempre molt interessat en la divulgació i en els mètodes d’ensenyança de la Història.




Carlo Ginzburg (1939): historiador italià, es el pare de la corrent anomenada microhistòria, que es basa en l’estudi de biografies de personatges anònims de la història per a intentar entendre millor les societats del passat més enllà de les seues elits. La seua obra és molt amplia, en la qual analitza la cultura i les arrels antropològiques a través de fonts molt diverses. Però sens dubte el seu llibre més conegut és Il formaggio e i vermi, on analitza la cultura popular del segle XVI a partir de la biografia del moliner Menocchio, extreta de les actes de la Inquisició.




Giovanni Levi (1939): Historiador italià, que junt a Ginzburg fou un dels pares de l’anomenada microhistòria, que es basa en l’estudi de biografies de personatges anònims de la història per a intentar entendre millor les societats del passat. Es va centrar sobretot en sistemes econòmics i aspectes socials. Aquesta és la intenció de la seua obra més important i coneguda, L’eredità immateriale. Carriera d’un esorcista nel Piemonte del Seicento(1985), que analitza amb tota mena de fonts les relacions econòmiques i personals del camperolat d’època moderna a través de les xarxes clientelars teixides en un poble del Piemont al voltant d’un clergue exorcista.




Miquel Barceló (1939-2013): historiador mallorquí que va centrar el seu interès en la comprensió de les societats camperoles medievals, especialment en la societat andalusina i en la manera com aquella fou destruïda pels feudals. A banda dels seues treballs sobre la moneda, sobretot és conegut per haver creat els principis i la metodologia de l’anomenada Arqueologia hidràulica, per a l’estudi de la societat andalusina a través dels espais hidràulics que van construir.




José Ángel García de Cortazar (1939): Historiador espanyol d’origen basc, ha estat una de les figures destacades del medievalisme castellà en la segona meitat del segle XX, i un dels introductors de les historiografies europees. Tot i ser inicialment baix-medievalista, més tard es feu especialista en alta edat mitjana, estudiant les estructures del poder al nord de la península ibèrica en dos branques bàsiques que són la societat rural i l’organització social de l’espai.




John Hatcher (1942): Historiador britànic especialitzat en la història econòmica i social medieval i moderna. Ha estudiat temes diversos com ara la industria del carbó anglesa abans de la RI, hàbits de treball i oci, teoria del desenvolupament econòmic, evolució del poblament anglès pre-modern, etc. Amb tot, internacionalment és conegut sobretot pels seues estudis sobre la Pesta Negra. En aquest sentit, darrerament ha publicat un llibre sobre experiències de persones comunes durant la Pesta.




Robert Brenner (1943): Historiador nord-americà de l’escola marxista, que ha treballat sobretot en història econòmica contemporània. Amb tot, la seua figura és coneguda perquè va donar nom al conegut Debat Brenner, un intercanvi d’articles al voltant dels orígens del capitalisme que va tindre lloc als anys 70 en la revista Past and Present entre Brenner i figures com M. Postan, R. Hilton, G. Bois, E. Le roy Ladurie o P. Sweezy. La “Brenner thesis” diu que l’origen del capitalisme no està en els intercanvis comercials ni en factors demogràfics, sinó en els canvis produïts en la producció agrícola anglesa en els darrers segles de funcionament del sistema feudal.




Roger Chartier (1945): historiador francés modernista, enquadrat en allò que alguns anomenen quarta generació d’Annales. És especialista en història cultural i particularment en història del llibre i de la literatura. També s’ha interessat per l’epistemologia històrica.




Riccardo Francovich (1946-2007): arqueòleg i historiador medievalista italià, fill d’un conegut activista de la Resistència italiana. Està considerat un dels pares de l’arqueologia medieval, almenys del sud d’Europa, per haver estat un dels pioners en dedicar-se’n. Ha estat també director i fundador de la revista Archeologia Medievale. Autor d’una obra extensíssima, destaquen els seus treballs sobre castells i sobre metodologia de l’arqueologia medieval.




Alain Guerreau (1948): historiador francès enquadrat en l’escola marxista. La seua recerca ha estat diversa, i s’ha centrat en la història regional de Borgonya, en metrologia històrica i organització de l’espai, així com també en estadística i semàntica aplicades a la història. Amb tot, entre els medievalistes és conegut especialment per dues obres de teoria: Le féodalisme, un horizon téorique (1980), on proposava una nova interpretació del feudalisme; i L’Avenir d’un passé incertain. Quelle histoire du Moyen Âge au XXIe siècle? (2001), un llibre que analitza la historiografia medieval des del segle XIX a l’actualitat, proposa l’ús de noves metodologies i critica alguns mals hàbits de l’acadèmia que, tot i ser evidents, pràcticament ningú intenta corregir.




Chris Wickham (1950): Historiador britànic de tendència marxista, especialista en alta edat mitjana. La major part dels seus treballs s’han centrat en aspectes econòmics i socials d’Itàlia, i més concretament de la Toscana, entre finals de l’Imperi Romà i l’any 1000. Amb tot, la seua obra més coneguda és Framing the Early Middle Ages, publicada el 2005, que és la major síntesi realitzada sobre Europa i la Mediterrània en l’alta edat mitjana des dels anys 20 del segle passat. Més recentment, en 2009, ha publicat també The Inheritance of Rome: A History of Europe from 400 to 1000, un llibre en el que rebutja la tradicional idea de decadència de l‘Imperi Romà i defensa la supervivència de la seua herència a Bizanci i al Califat islàmic.




Stephan R. Epstein (1960-2007): historiador britànic de la London School of Economics, especialitzat en la relació entre evolució econòmica i política a la Sicília baix-medieval. Posteriorment amplià el seu camp d'anàlisi a tot Europa amb la seua important obra Freedom and Growth, Markets and States in Europe, 1300-1750 (2000), en la qual defensava com a positiu el paper de les institucions estatals en el desenvolupament econòmic occidental.




Fins ací la nostra llista. Esperem que us haja agradat i que us puga ser útil. En els pròxims dies començarem al nostre facebook una nova llista amb historiadors naturals dels territoris ibèrics de l’antiga Corona d’Aragó, o que han estudiat aquests territoris a l’edat mitjana i/o moderna. Fins prompte.