Poblar, de nou, el territori. Cartes de Poblament al segle XVII (II)

Frederic Aparisi Romero
L’expulsió dels moriscos –dels valencians de sempre, no ho oblidem– el 1609 va significar la pèrdua de vora un terç de la població del regne de València. Aquest fet, analitzat des de la perspectiva local, significà el despoblament de molts llogarets i alqueries, com ja hem tingut oportunitat d'assenyalar ací en Harca. Després del foragitament calia poblar el territori, ocupar de nou les cases i tornar a treballar les terres,ara, amb cristians vells. No obstant això, la repoblació no tingué tot l’èxit que s’esperava i el poblament es concentrà sobre uns pocs nuclis, antics o nous, de manera que molts d’aquells indrets poblats per musulmans restaren per sempre més abandonats. De tot això, Vilallonga és un bon exemple però compta, també, amb els seus propis ritmes que fan del particular un cas suggestiu i el doten de singularitat històrica.


En setembre de 1609 abandonaren llurs cases els vassalls moriscos del duc de Gandia -home pròxim  la Corona- i amb ells, a ben segur, els habitants del terme de Vilallonga ja que en aquell moment el senyoriu estava integrat en el Reial Patrimoni i el procurador de l’administrador del senyoriu, Vicent Cutanda, era un ciutadà de Gandia. Les terres del comtat de Vilallonga –títol creat el 1603 per Felip III–, però, no foren repoblades fins gairebé tres anys. A poc a poc, anaren assentant-se famílies de cristians vells i, així, el 26 de gener de 1612, tot just fa quatre-cents anys, naixia el poble de Vilallonga, amb l’atorgament, després de«diversos coloquis y parlaments sobre la efectiva poblasió del dit condat» de la seua carta pobla. En efecte, aquests tipus de document es redacten per afixar per escrit les condicions que marcaran la relació entre el senyor del lloc i els vassalls, en especial referència als tributs que aquests li hauran de satisfer». Ara bé, la relació no s’estableix entre el senyor i cadascuna de les famílies nouvingudes sinó amb el conjunt d’elles. És per això que les cartes de poblament representen, també, el moment de creació de la comunitat de veïns amb entitat jurídica pròpia. Des d’aleshores, la comunitat desenvoluparà uns signes de pertinença al grup propis, dels quals la carta de poblament és el primer.

Fet i fet, aquesta data de 1612 marca un punt i a banda amb les etapes prèvies. La barreja de llengües que es podia escoltar al camp i a la taverna deixava pas al cant d’una sola, el valencià. L’hàbitat en alqueries disperses –com Buixerques, El Reconc, l'Almàssita i Recunxent– en concentrava en favor d’uns pocs nuclisCais, La Font i l’Alcúdia, que acabaran per unir-se i formar així l’actual Vilallonga. Malgrat tot, aquestes transformacions comportaren també una minva important dels efectius demogràfics que poblaven aquestes terres. Així, doncs,si el 1607 hi havia unes cent noranta-una famílies morisques, el repoblament de 1612 es durà a terme únicament amb trenta-sis famílies cristianes. Pel que fa a la procedència dels nous veïns, que no s'especifíca al document de la carta pobla, no sembla arriscat pensar que en la seua major part procediren de la pròpia comarca o de territoris limítrofs, més encara quan aquesta fou la dinàmica general del repoblament a la comarca i encara en el conjunt del regne,llevat de comptades excepcions. De fet, alguns dels cognoms que documentem entre els nous veïns són habituals d’altres llocs de la Safor. Així, per exemple, Faus, Estruc i Mascarell són cognoms fortament arrelats a la vall del Vernissa pràcticament des del moment de la conquesta de Jaume I, al segle XIII. D’una altra banda, és probable que existiren vincles de parentiu entre els nouvinguts donada la reiteració d’alguns cognoms com Mascarell, Roc o Tarrasó.

En qualsevol cas, són tots llauradors, com afirma de forma categòrica el document. En efecte, malgrat que en alguns casos s’especifica l’ofici dels veïns això no vol dir que aquests artesans estiguen completament desvinculats de la terra. Com la resta, reben el lot de terres de secà i de regadiu pertinent i, per tant, no viuen únicament del seu treball artesanal. Més encara, es tracta d’oficis relacionats d’una manera o una d’altra amb les tasques agrícoles i amb el dia a dia d’una comunitat camperola. No hi ha argenters ni d’altres treballs més especialitzats sinó sastres que confeccionen o adoben les robes, fusters que apanyen els mobles de la casa o l’aladrer que repara el forcat i altres eines del camp. Per bé que no es fa menció a quina superfície tenia l’explotació donada a cada repoblador, el més habitual a la comarca fou atorgar quinze fanecades de secà i quinze de regadiu a cadascú d’ells. El que sí s’estipula és que cada any s’haurà plantar «la tercera part de les terres que cascun poblador tindrà de manera que cascun any se planten e hagen de plantar quatre-centes fanecades de canyamel, que és la tercera part de l’horta sobre dita». I és que aquest cultiu ocupa el primer i més extens dels catorze capítols que composen la carta pobla de Vilallonga. A més de plantar i conrear la canya de sucre hauran de «a son temps, portar-la a ses pròpries despeses al trapig per a fer de aquella lo sucre» i encara «portar dins en tres quintals (156 kg) de llenya per cada fanecada de terra de la dita orta que aquells y cascú de aquells tindran per a cremar en dit trapig per obs de fer dit sucre, la qual si la farà en lo pla de dit condat, lo senyor los haja de pagar a raó de sinc dinés per quintal, y si es farà en la muntanya, a raó de set dinés.» Donat que tradicionalment la canya de sucre havia estat un dels cultius més rendibles, els senyors no només imposaren als vassalls l’obligació de cultivar-lo sinó que a més a més el carregaren amb una partició força elevada. En efecte, els llauradors devien partir amb el senyor la collita de sucre al 50% i amb la seua pròpia part satisfer el delme i la primícia, les rendes que percebia l’Església. Amb aquestes demandes, la senyoria tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils.

En la carta pobla també es fixen els censos que han de satisfer per les cases iterres que reben. Com en el cas de Beniopa, hauran «de pagar per cada casa que se’ls establirà 20 s. de cens (...) 3 s. per cada fanecada de la terra orta e 3 s. per cada cafissada (10 d. per fanecada) de terra secà del dit condat». Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que l’administrador del senyoriu, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Així, doncs, pels cereals i per la fruita collida en terres d’horta devien pagar la sisena part, una de les particions més moderades que trobem ala comarca i encara al conjunt del regne. A Daimús, per exemple, la partició estava fixada en 1/4 de la collita. En canvi, pels «forments, ordis y cevada e altres grans, fruits y esplets que es culliran en lo secà del terme del dit condat, hagen de pagar, pagat delme y primícia, de 9, hu», la qual cosa representava un cens realment moderat. Certés, però, que som al davant de les terres possiblement menys productives de tot l’espai local que ens ocupa, un fet que no passava desapercebut ni a la senyoria ni tampoc als nous pobladors que venien a assentar-se a Vilallonga i que, com ja he dit, procedien de la pròpia comarca.


Pel que fa a la producció de raïm, les vinyes devien ser conreades al secà ja que «no es pusquen plantaren la orta», clar, aquesta es reserva per a la canyamel, el forment i els fruiters. Si el raïm es transformava en pansa, llavors s’havia de pagar la huitena part al senyor però si es feia vi es pagaria «a la novena, pagant primer delme y primícia». La partició de les garrofes així com de les figues es farà a la sisena. Finalment, la collita de les olives s’havia de «partir al ters y han de restar obligats dits nous pobladors de portar-les a la almàssera del senyor y fer en aquella el oli y pagar per dret de moltura tres almuts per cafís (12 l. de cada 201 l.) y lo pinyol». Aquesta partició tant elevada responia al fet que l’olivera ben possiblement era el cultiu principal al terme de Vilallonga, en la seua major part, terres de secà. I és que, com és sabut, no en sobrava massa, d’aigua, i per aquesta raó, la senyoria mirava d’assegurar-se les aportacions hídriques, indefugibles per a certs conreus, reservant-se «en quant la haja de menester per a regar o hort del senyor o fer regar les canyamels, preferint-les a tots los altres esplets». Estava clar, per tant, quines eren les estratègies productives del senyoriu, aquelles que tenien una forta demanda comercial i que, en principi, proporcionaven sucosos guanys. Malgrat aquestes pervivències com el predomini de l’olivera o la presència de la canya de sucre, el paisatge agrari de les terres de Vilallonga experimentà algunes transformacions ja que van desaparéixer o almenys van reduir la seua presència alguns cultius, com el mill i sobretot el panís, més vinculats a l’agricultura morisca en favor d’uns altres com ara el forment, el conreu per excel·lència de la societat cristiana feudal.

L’objectiu final de les cartes pobles és, en qualsevol cas, no només fixar les rendes que els vassalls hauran de pagar sinó també i en última instància, garantir el poblament del nucli i l’explotació de les terres. És per això que en aquest document s’especifica l’obligació de tots els nous pobladors «de viure y habitar y tenir son domicili y cap major en dit condat y que no puixa haver ningun terratinent». Tot plegat, la carta de poblament de Vilallonga de 1612 atorga entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de aleshores comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats. Però tot i els esforços, la recuperació demogràfica d’aquestes terres es produirà molt a poc a poc. A mitjan segle les famílies assentades eren només cinquanta-vuit i cent anys després, el 1712, hi havia unes cent divuit, molt lluny encara dels cent noranta-un caps de família de 1607. I és que la trajectòria de Vilallonga és, també en aquest punt, un reflex de la singladura que traçarà el conjunt del País Valencià al llarg del Set-cents.

"Las humanidades deben existir". Entrevista a Ana Rodríguez

Vicent Baydal
Així de contundent es mostrà la Investigadora Científica de l'Instituto de Historia del CSIC, Ana Rodríguez López, quan li formulàrem la tradicional pregunta sobre la funció social dels historiadors: Por primera vez, de una forma abierta y clara, hay que defender el hecho de que las humanidades deben existir; es realmente la primera vez que, a mi modo de ver, hay una ofensiva extraordinariamente fuerte contra los saberes aparentemente no útiles. Fou el moment culminant de l'entrevista que mantinguérem el passat octubre, en ocasió del col·loqui Coneixement expert i valor de les coses. Peritatge tècnic i econòmic, organitzat pel Departament d’Història Medieval de la Universitat de València. Però, com també és habitual en les entrevistes d'Harca, no només parlàrem d'això, de la important funció que acompleix la història com a formadora de consciències amb potents criteris analítics, sinó també d'algunes de les principals preocupacions historiogràfiques del convidat en qüestió.

Així, la conversa va transcórrer parlant de tres dels temes en què més ha incidit Ana Rodríguez. D'una banda, la història política en general i del poder reial en concret, que, com ella mateixa ens va explicar, ha experimentat una important renovació en les dues darreres dècades, especialment de la mà de l'antropologia històrica, encara que no exclusivament, segons han explicat alguns altres autors que també han reflexionat sobre la qüestió, com ara Carme Batlle i Joan Busqueta, José Manuel Nieto o Miguel-Ángel Ladero. D'una altra banda, també vam parlar de les cròniques règies o, millor, com ens va precisar l'entrevistada, de la historiografia de l'entorn de la cúria reial, així com de les precaucions metodològiques i hermenèutiques que hem de tenir en compte a l'hora d'analitzar aquests textos. I, finalment, també hi hagué una part destinada a la història de les dones entesa com a història del gènere, que, al seu torn, a ulls de la pròpia Ana Rodríguez, és totalment indestriable de la història social en el seu conjunt, una perspectiva que de vegades s'oblida. Sense més preàmbul, doncs, ací teniu l'entrevista: 

Els sistemes de reg d'Oman

Ferran Esquilache
En la península Ibèrica parlar actualment de regadius històrics és cosa quasi exclusiva dels medievalistes. Primer perquè van ser els grups tribals musulmans que envaïren i colonitzaren Hispània a partir del segle VIII els que van portar la irrigació a casa nostra, com a forma principal de producció d'aliments. I segon perquè la societat feudal que posteriorment va conquerir i colonitzar Alandalús va heretar la irrigació de la societat que va destruir, i la va integrar com una forma d'augmentar la producció de renda; per això els sistemes hidràulics continuaren emprant-se, s'ampliaren, i se'n construïren de nous. Per tant, l'ús de l'aigua ha estat molt important en el funcionament d'ambdues societats medievals al nostre país, i encara que la irrigació ha continuat emprant-se fins a la actualitat, certament modernistes i contemporanistes no li han parat massa atenció. Els geògrafs, per contra, que sí se n'han dedicat, no han aconseguit de moment produir cap coneixement històric rellevant sobre l'organització de les societats del passat, més que res perquè no és el seu propòsit.

Però és evident que la irrigació, l'agricultura irrigada, no es va inventar a l'edat mitjana, ja que s'ha vingut emprant des del Neolític en diverses zones del món, i té un paper especialment rellevant en tota la franja que va des de l'Índia fins al Nord d'Àfrica, passant sobretot per l'Orient Mitjà. És precisament en la zona de Mesopotàmia on van nàixer els primers estats, i la interpretació tradicional diu que va ser la introducció de la irrigació com a forma principal de produir aliments allò que va fer més complexa l'organització social de les comunitats camperoles primitives, i va propiciar l'aparició dels estats. En qualsevol cas, el tema de l'aparició de poders forts que controlen la societat, com va plantejar Karl Wittfogel, és suficientment complex i encara debatut com per a no entrar en ell ací ara. Però cal dir que, en realitat, allò que caracteritza la major part de les comunitats que basen la seua economia i organització social en la irrigació no és precisament un poder estatal fort.


el Creixent Fèrtil

L'organització social tribal, que tan exòtica ens sembla a nosaltres, no és més que la conseqüència de l'anomenada revolució neolítica, el moment en què els grups humans de caçadors-recolectors es convertiren en agricultors sedentaris o en ramaders nòmades; i aquesta innovació tecnològica i social es va estendre molt ràpidament. El que no està tan clar és si la irrigació va aparéixer com a resultat d'una necessitat, per la falta de pluja en les zones desèrtiques del Pròxim Orient, o com una elecció, ja que amb la irrigació no es depén tant de l'oratge, i a més permet cultivar plantes aclimatades a altres llocs del planeta que sense l'aportació d'aigua artificial a l'estiu no podrien viure en la Mediterrània i el Pròxim Orient. Però, en qualsevol cas, és evident que aquelles comunitats primitives que es decantaren per l'agricultura irrigada van canviar la seua organització social, la seua cultura es va fer més complexa, i a partir d'aquell moment tot el seu cosmos va començar a girar al voltant de l'aigua i del seu aprofitament.

Eixa mena d'organització social, en definitiva, després de segles d'evolució, és la que van introduir a la península Ibèrica durant l'alta edat mitjana les tribus àrabs i berbers, transformant alhora també la societat nativa hispanoromana. Però això és molt difícil d'historiar, perquè es tracta de societats molt conservadores, molt estàtiques, en les quals aparentment res no canvia al llarg dels segles, generació rere generació. A vegades s'ha dit que són societats sense història, i no perquè no tinguen escriptura, sinó perquè aparentment mai passa res; a banda de les contínues guerres tribals que, en realitat, mai canvien gran cosa. Per això, els paral·lels antropològics amb societats que encara hui conserven aquella organització social tribal, i giren al voltant de la irrigació, són tan importants per a entendre el passat dels humans que van viure al nostre territori. Tot seguit veurem un exemple de societat que encara utilitza sistemes hidràulics històrics tal com van ser dissenyats: els aflaj d'Oman.


mapa d'Oman

Oman és un país de l'Orient Mitjà, situat en la costa índica de la península Aràbiga, just al nord del Iemen. De fet, la seua població és principalment d'origen iemenita des del Primer Mil·lenni abans de Crist, tot i que històricament va estar controlat per dinasties perses fins a l'arribada de l'Islam en el segle VII d.C. Segons els arqueòlegs, l'agricultura irrigada es va introduir a la zona aproximadament en el segle VI a.C, fa uns 4.500 anys, i des de llavors ben poca cosa ha canviat en aquest aspecte. Allà als sistemes hidràulics els diun aflaj, o falaj en singular, que en àrab significa literalment aqüeducte subterrani (o això diuen), i que és en realitat el nom local del que a Pèrsia diuen qanat i al Nord d'Àfrica foggara; és a dir, una mina d'aigua que punxa la capa freàtica horitzontalment a través de túnels subterranis. Una vegada en l'exterior, el sistema hidràulic comença a dividir-se i a portar l'aigua a tots els horts, creant el que normalment es coneix com un oasi.


mina, qanat, falaj o foggara

Malgrat això, en realitat el nom s'empra per a qualsevol tipus de sistema hidràulic, inclosos també els que prenen l'aigua superficial d'un wadi o riu menut mitjançant un assut (el 55% dels que n'hi ha a Oman). Segons el Ministeri de Recursos Hídrics del país, actualment hi ha comptabilitzats 11.000 aflaj a tot Oman, dels quals uns 400 tenen un flux d'aigua constat. Actualment, de fet, encara n'hi ha un bon grapat en funcionament, tot i que òbviament no es tracta dels primers construïts, ja que el més antic tindria només 500 anys, segons les dades disponibles. En 2006, a més, van ser declarats per la UNESCO Patrimoni de la Humanitat, i en conseqüència tenen una especial protecció, malgrat que els grups que els empren són encara suficientment forts i consolidats com perquè de moment no perille el seu futur en aquest sentit. En realitat, el perill de desaparició els ve per la disminució de la capa freàtica que els pot deixar sense aigua, per la sobreexplotació i pel canvi climàtic, igual que en el cas de les foggares d'Algèria.

A continuació podeu veure un vídeo breu, de 15 minuts, en valencià (si sabeu alemany podeu veure ací la versió original), que pertany a una sèrie sobre els bens declarats Patrimoni de la Humanitat. En ell es mostren dos exemples d'aflaj omanites: un de rural, a les muntanyes d'Hajjar (literalment muntanyes de pedra), i un altre d'urbà, o més bé periurbà, el falaj Daris, que és el més gran i que envolta la ciutat de Nizwa, la antiga capital del país. Després de veure'l comentaré algunes de les coses que es mostren i que es diuen, i faré algunes comparacions amb els sistemes hidràulics valencians.


El primer falaj que heu vist, el de l'oasi menut en vessant, és pràcticament igual a alguns dels que podem veure al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica. L'aigua de la font s'acumula en una basa i després es distribueix per les séquies a cadascun dels horts de l'oasi, baixant pel vessant de forma escalonada. N'hi ha molts amb aquesta morfologia, per exemple a les Illes Balears, però a mi m'ha recordat alguns dels que he vist personalment com el d'Ayna o el de Letur, al sud de l'actual província d'Albacete, en la part que va pertànyer al regne de Múrcia. També l'aqüeducte que es pot veure al vídeo és especialment significatiu, d'una arquitectura molt irregular, de factura camperola, i recorda molt a altres que s'han conservat per ací.


aqüeducte camperol en un oasi de la muntanya omanita d'Hajjar

L'aigua, segons ens diu la veu en off, es divideix entre persones, animals i plantes, d'acord amb les necessitats i el nombre de membres de cada família. Per això, la quantitat d'aigua que correspon a cadascuna marca el prestigi i el poder que aquesta família, o clan, exerceix dins del conjunt del grup. El consell dels vells, format per un representant de cada família que sol ser el membre més vell, el primogènit, és el responsable del repartiment de l'aigua i del manteniment del sistema, una institució que heretaran després els cristians a casa nostra a través de les comunitats de regants.

Però aquest sistema hidràulic només pot alimentar unes 60 persones, és limitat, i fa segles que és així, segons la veu en off. No s'amplia, res no canvia. Açò ja fa temps que ha estat detectat pels estudis d'Arqueologia hidràulica a casa nostra, tant la rigidesa del sistema, que dificulta l'ampliació, com l'opció social de no fer-ho. Quan el grup creix demogràficament, i l'àrea irrigada és incapaç de produir aliments suficients per a alimentar a tot el grup, aquest senzillament es divideix, i una part marxa a un altre lloc a la recerca d'una nova font o punt de captació per a construir un nou sistema. Açò és diu reproducció per segmentació en llenguatge científic. Ampliar el sistema original suposaria sobreexplotar l'aqüífer, que tard o d'hora acabaria per assecar-se posant en perill la supervivència de tot el grup. D'altra banda, la segmentació tribal no és en realitat sinó la continuació de l'estratègia d'expansió dels grups primitius de caça-recol·lectors, que contínuament es dividien quan el grup creixia per a no sobreexplotar els recursos del seu nínxol ecològic, i una part marxava en busca d'un altre territori. Només amb l'aparició de les ciutats desapareixeria aquesta organització social, quan els humans començaren a agrupar-se en un sol punt, diversificant la seua economia i per tant la seua societat.

L'altre sistema hidràulic que hem pogut veure al vídeo és el falaj Daris, construït al voltant de Nizwa. Encara que el punt de captació també és una gran font, l'aigua és tan abundant que la seua morfologia i extensió recorda extraordinàriament els sistemes hidràulics fluvials de casa nostra, les grans hortes, amb séquies molt més grans i profundes, que recorren molts kilòmetres i reguen diversos espais hidràulics. En aquest cas es tracta de mines subterrànies que recorren fins a 8 km fins a la ciutat. A més, els canals travessen la ciutat, i l'aigua és aprofitada per a les industries, els banys i la mesquita, la neteja, els horts urbans, etc. Recorda molt a ciutats com Elx, per exemple. També podeu veure els partidors proporcionals, iguals que els d'ací, des d'on l'aigua es divideix pels canals amb la finalitat d'arribar als diversos espais hidràulics, cadascun pertanyent a un grup camperol diferent.


partidor proporcional en falaj Daris

D'altra banda, segons ens diuen, en aquests aflaj més grans l'aigua es pot vendre i se subhasta. A casa nostra això és així en la major part d'hortes del sud valencià i de Múrcia, cosa que tradicionalment s'ha explicat per ser la zona de major aridesa i sequera. També n'hi ha un encarregat de l'aigua, que posseeix tota l'autoritat, com una mena d'alcaid, que controla el repartiments i els torns a través d'un rellotge de sol per a controlar els torns. Cada 6 hores canvien la distribució de l'aigua. Aquesta mena de supervisor dels grans sistemes és el que els documents baixmedievals d'ací anomenen çavacequia (de l'àrab sahib al-saquiya). És lògica l'existència d'aquest càrrec puix, en els sistemes més grans en els quals l'aigua ha d'arribar a molts grups diferents, el repartiment seria massa complicat i conflictiu de gestionar conjuntament. Per això es delega en una autoritat, amb un prestigi d'equanimitat, en la que tots confien. És el mateix principi que regeix el Tribunal de les Aigües de València. A més, cal recordar que els primers que van controlar el poder de la nova taifa de València, després de la caiguda del Califat, els coneguts Mubarak i Muzzafar, eren en realitat “sequiers”, o alguna mena de càrrec semblant de supervisió. Els únics que en un moment de desconcert i buit de poder van tindre la suficient autoritat popular entre les tribus berbers valencianes per a fer-se amb el poder, malgrat ser esclavons blancs.

A les portes de la ciutat es desenvolupa el mercat, el suq. No el mercat de les manufactures dels artesans o els productes del comerç a més llarg abast, eixe està dins de la ciutat, i n'és l'essència de la mateixa. Aquests és el mercat dels camperols, on es compren i venen els productes agraris i els ramats, que només es fa una vegada a la setmana. Aquests mercats rurals estan en l'origen de poblacions valencianes com Sueca, o la desapareguda alqueria de Suc, a Gandia, i en alguns casos poden haver estat l'origen d'algunes ciutats. Allà on es concentraven els camperols per a comerciar, acaben per assentar-se els comerciants i els artesans. I de seguida arriba el poder, l'Estat, a controlar el procés i a cobrar impostos. Tot plegat és això que molts anomenen la cultura de l'aigua, i que no tothom pareix entendre com funciona en realitat.

La Santantonada de Forcall

Vicent Royo
El passat 5 de gener de 2012 la Generalitat Valenciana declarà Bé d’Interès Cultural Immaterial la Santantonada de Forcall. L’acte, qüestions polítiques a banda, és tot un reconeixement social cap a una de les tradicions més arrelades a la cultura popular dels valencians i, per fer-ho, s’ha elegit una de les festivitats més representatives del país, la de Forcall. Podrien haver-ne escollit d’altres, és cert, però l’elecció ha estat tot un encert, perquè en la Santantonada de Forcall conflueixen tot un conjunt de ritus, manifestacions i celebracions que mantenen viva encara avui dia tota una tradició confegida al llarg dels segles.

Com he dit, la festivitat de sant Antoni Abat és una de les més populars a casa nostra en l’actualitat. No debades se celebra en més de 320 pobles, però en molts d’ells la festa ha perdut bona part del seu contingut originari, de la seua essència, i això no ha estat així a Forcall. Ans al contrari, tot l’univers que envolta la celebració esdevé un testimoni immillorable de la conjunció de tradicions i creences des dels llunyans segles medievals fins als nostres dies, on cada època històrica ha deixat la seua empremta.


cartell de la Santantonada de Forcall, 2012

Festa cristiana i pagana alhora, la celebració de sant Antoni reuneix a Forcall, d’una banda, l’esperit catòlic propi de tota festivitat religiosa i, de l’altra, tot un conjunt de símbols i expressions ancestrals que testimonien el proper canvi d’estació, avantsala del Carnestoltes i tot el que això comporta. En molts pobles s’ha perdut la seqüència d’actes i celebracions que doten d’aquest doble sentit la festa i s’ha reduït la seua expressió a una simple missa, la benedicció dels animals i l’encesa de fogueres on veïns i forasters cuinaran els àpats preceptius per als sopars de germanor. A Forcall, en canvi, són ben presents encara les dues seqüències, religiosa i profana, que han caracteritzat la celebració del sant durant segles i ambdues s’entrecreuen en els distints dies que dura la festa. Hi participen tots, homes i dones, vells, adults i joves, en una celebració que integra tots els membres de la comunitat i els atorga un paper en els diferents actes. Fem un breu recorregut per adonar-nos-en de la seua singularitat.


La "Portada del maig"

Abans que res hi ha la part profana, que s’inicia molt abans del dia de la festa. El preludi de la Santantonada comença el segon dia de Nadal. En el solstici hivernal, el dia més curt de l’any, quan la llum diürna s’allarga durant menys hores i l’astre solar a penes irradia calor, es produeix la tala i trasllat del maig, un tronc gros de pi que, adientment pelat, servirà d’eix per a la foguera principal. La “Portà del maig” és una fita que es pot presentar com una lectura ecològica, en que es pot entendre i assumir la fi d’un cicle natural.

Una setmana abans de la festivitat s’inicia la fonyada i la cuita dels dolços típics o “rotlletes” i dels panets en forma de mitja lluna, elaborats amb pasta de mel, carabassa i sucre, que es distribuiran després de la benedicció dels animals. Mentre les dones es dediquen a aquests menesters, els homes recullen i carregen llenya fins la plaça del poble per “vestir” amb brancatges de pi, carrasca i ginebre la cabana-foguera sostinguda pel maig.


la barraca, coronada per "la capolleta"

La matinada del primer dia de celebració els joves, vestits de botargues o dimonis, passegen entre la foscor dels carrers “l’esquellot”, una gran esquella que havia estat penjada del maig durant el seu trasllat des del bosc. Aquest anunci de l’ocupació demoníaca dels carrers manifesta de forma simbòlica el principi dels temps mort i del caos, en el que ja no regna la naturalesa perquè està morta, un moment sense ordre i de domini del mal que serveix per encendre les “tronques”, fogueres menors que es mantindran contínuament atiades durant els dies de la representació i que proporcionen llum i calor en les tenebres.


Sant Antoni temptat per "la Filoseta"

A migdia es produeix l’erecció del maig a la plaça, amb la participació principal de xiquets i joves. Continua la festa amb la incorporació de la “capolleta”, un barret vegetal, col•locat de manera artificial en la seua part superior, que incorpora bengales i focs d’artifici que prendran amb l’incendi de la barraca, projectant cap al cel les espurnes i simbolitzant genèricament el retorn de la vida. La clavaó de l’estructura o les sis “costelles” que ensostraran la cabana del sant conclou momentàniament els preparatius abans de l’esmorzar comú. A la vesprada es revesteix el maig amb les càrregues de brancatge verd dutes per confrares i veïns fins formar una foguera piramidal de vuit o deu metre d’alçada.


Sant Antoni i Sant Pau arrossegats per les botargues

Al principi de la nit comença el ritual i l’expressió espontània de parateatralitat. Una anàrquica desfilada de personatges ocupa els carrers i recorre la població, cometent irreverències, extorsions, atemorint els espectadors, acaçant a les dones i irrompent als domicilis per menjar i beure a rampells. Sant Antoni i Sant Pau són emmanillats i arrossegats pels carrers pels diables amb una corda que condueix “el Despullat”, una dimoni sense màscara, mentre “la Filoseta” els tempta amb el seu erotisme pseudofemení i carnestoltesc al llarg d’un itinerari preestablert per l’entramat urbà. Finalment, són conduïts i introduïts dins la barraca per morir abrasats. Immediatament després, es pren foc a la barraca a mitjan altura i els dimonis no deixen d’encendre focs d’artifici amb espurnes, fum i trons pirotècnics.


Botargues fent de les seues

Els assistents i els personatges travessen la barraca en flames, gaudint d’uns moments d’adrenalina i d’intensa emoció amb el pretext de purificar-se. A continuació del combat simulat entre sants i dimonis té lloc un desaforat ball de diables que conclou amb la seua retorçuda mort al terra, que posa fi al regne del caos i del mal sorgit durant el temps mort. La lluita entre el cel i l’infern, amb un espectacle de foc i fum, conclou amb una doble victòria: la tornada de l’ordre i el retorn de la vida al caliu de la foguera comunitària.

Tot just després es realitza la “Processó dels matxos”, segurament incorporada a la segona meitat del segle XIX, quan la celebració adquireix bona part del folklore que la caracteritza. En aquesta processó, les cavalleries i els seus genets, que duen grans ciris, fan dues voltes a la foguera conduïts pel penó de sant Antoni i marxen cap a la casa Abadia per rebre la benedicció del sacerdot. Feta la benedicció, el majoral de la confraria distribueix els pans o “coquetes de mitja lliura” entre els participants.


Botarga travessant la barraca en flames

La lluita contra el mal i el caos durant l’interval situat entre el temps vell i el temps nou que s’inicia amb la seua derrota es recolza en la mort i la resurrecció de la natura i del propi sant, que retorna de manera metafòrica la normalitat, la concòrdia a la comunitat i la represa del cicle estacional. Aquest sincretisme d’arrel agrària escenifica el procés catàrtic de purificació, en el que les formes carnestoltesques de les botargues són foragitades i derrotades, mentre es cuita la fertilitat de la naturalesa i es protegeix als animals amb la benedicció. La doble resurrecció, del sant i la natura, s’associa a la regeneració vegetal que propicia el foc.

Finalitzada la seqüència profana, el dia de la festa del sant la celebració adquireix un to més solemne. Té lloc la festivitat litúrgica, que comença de bon matí amb el rosari de l’aurora i tot seguit se celebra l’ofici de la missa en honor al sant. Just després s’inicia una processó cívico-religiosa que recorre els principals carrers del poble. Hi participen els majorals, les autoritats civils i eclesiàstiques i la resta de veïns de Forcall, seguint un ordre protocol·lari establert. Al capdavant de la comitiva se situen els majorals de la confraria, flanquejats per dos torxes amb la bandera i l’estendard de sant Antoni. Després desfilen les diferents insígnies de les altres confraries i, finalment, les divises dels patrons de la localitat, sant Víctor i la Mare de Déu de l’Assumpció. Tot seguit apareix la imatge del sant i, al seu darrere, les autoritats eclesiàstiques i civils, en aquest ordre. Tanca la comitiva la resta d’assistents, veïns de Forcall i forasters que s’han aplegat al poble per participar en la celebració. En tot moment la dolçaina i el tabal acompanyen la processó, que finalitza a l’església parroquial amb el repic de les campanes.


Les coquetes

Després dels oficis religiosos s’inicien altres actes festius per al gaudiment de grans i menuts que remarquen el caràcter agrari de la celebració. També al matí hi ha la cercavila, desfilada dels majorals i de les gropes, és a dir, cavalleries muntades per parelles de genets, xiquets i xiquetes abillats amb els vestits típics de llaurador i llauradora, reproduint la indumentària del segle XIX i principis del XX, mentre que els adults condueixen a peu els animals.

A la vesprada, després de celebrar un esmorzar comú, tenen lloc els ritus de la “Llaurada i la “Sembrada”. Les dues accions simbolitzen la llaurada de la terra –estesa per la plaça del poble– per part d’un majoral amb un parell de cavalleries i la posterior sembrada de nous, figues, ametles i llepolies, que els xiquets recullen amb afany. Es tracta d’un ritual que pretén aconseguir la protecció del sant per a les collites i la garantia d’obtenir bons rendiments en la campanya agrícola.


La "Llaurada"

Al capvespre les campanes repiquen amb el toc de difunts per anunciar la celebració del dia següent. Ja a la nit, la jornada finalitza amb un sopar de germanor a la plaça i l’escenificació del “Ball Rodat”, organitzat pels majorals de la confraria i les autoritats locals. Altra vegada al so de la dolçaina i el tabal, totes aquelles parelles que volen prendre part inicien unes danses que finalitzen després d’haver ballat amb altres comensals i tornar a fer-ho amb la parella inicial, de manera que aquests balls continuen amb l’esperit de transgressió propi dels actes de la jornada anterior, perquè permeten els participants ballar amb persones de qualsevol edat o posició social.

Per últim, el tercer dia de celebració recupera el sentit religiós, acompanyat, com en la jornada anterior, d’altres actes festius que reforcen el caràcter comunitari i identitari de la festa. De bon matí hi ha una solemne missa d’aniversari en honor als difunts de la confraria de Sant Antoni. A migdia els majorals reparteixen carn entre els veïns i tots participen en un esmorzar de germanor després de cuinar les viandes a les tronques que encara romanen enceses.


el "Ball Rodat"

A continuació hi ha “els botets”, un conjunt de jocs i competicions que consisteixen a botar bótes de vi a mig unflar amb els peus junts. Els jocs comencen a mitjan vesprada amb una desfilada en què es mostren els animals que seran lliurats com a premi als guanyadors de les competicions. Els animals, normalment galls, són donats per la gent del poble al pas de la comitiva. El bandejament dels galls no és un acte exclusiu de la festivitat de sant Antoni, sinó que apareix en altres celebracions com una pràctica de diversió relacionada amb la preparació d’un menjar comunitari i associa joventut, festa i competició en totes les celebracions tradicionals del món rural. El premi, a més, té un caràcter fortament simbòlic, ja que el cant del gall representa l’arribada de la llum i la fi de les tenebres. Emergeix, de nou, el caràcter agrari de la celebració i el símbol d’inici d’un nou cicle.

La festivitat acaba amb un sopar de germanor a la plaça. Finalitza, per tant, la celebració amb un menjar ritual, cuinat a les tronques que encara es mantenen enceses, que simbolitza el començament de la transició cap a la primavera i reforça la identitat comunitària. Tot dins d’una perfecta harmonia que segueix un ordre preestablert, on hi ha mínimes modificacions. A més, tots els actes estan acompanyats per diferents expressions artístiques, de caràcter musical –amb danses– i també teatral, aparellades amb tècniques artesanals i hàbits culinaris particulars que, tot plegat, li atorguen a la festivitat el seu caràcter singular. Tradició i innovació, tot es conjuga de manera harmoniosa en la Santantonada de Forcall.


La Santantonada als anys setanta

Fa uns mesos, la Generalitat Valenciana, a instàncies del propi ajuntament de Forcall, ha presentat la candidatura corresponent perquè la Santantonada siga declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat. La concessió d’aquest reconeixement a nivell internacional tancaria un cercle de segles d’història i tradició que començà en el llunyà segle XIII i ha arribat fins els nostres dies. Reformulada a la fi del segle XVII, recollint els aires pietosos i devots de la Contrareforma, i definida de manera definitiva a la segona meitat del segle XIX, adquirint els tocs folklòrics que l’han caracteritzat fins l’actualitat, la Santantonada és una amalgama de ritus i expressions que té un caràcter propi, singular i distint a la resta de festes que se celebren arreu del país. Esdevé, com he dit al principi, una de les millors representacions de la nostra cultura i, el que em sembla més important, una de les poques sortides que tenen les zones rurals per sobreviure.

Víctimes d’una constant depressió i d’un despoblament esfereïdor, el futur dels pobles del nord valencià i, amb ells, la seua cultura i la seua tradició, la història de tots, passa irremeiablement per la posada en valor d’aquest tipus de manifestacions. És la singularitat, la distinció que aporta el passat, la que ha de salvar els nostres pobles en un món tant globalitzat com l’actual. Només així els nostres fills i els fills dels nostres fills podran conéixer els costums i les formes de vida dels nostres avis i els nostres pares. Si no fem aquesta tasca de recuperació, manteniment i difusió som al davant d’un dels perills més importants per a la nostra societat: la pèrdua de les nostres arrels, de la nostra identitat.

LA MAJOR PART DE LES FOTOS HAN ESTAT EXTRETES DE FESTES.ORG, FETES PER MANEL CARRERA I ESCUDÉ

La primera gran depressió europea

Grup Harca
Pel seu interès traduïm i reproduïm l'article que el catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Antoni Furió ha publicat al diari El País, titulat "La primera gran depresión europea". Es tracta d'un resum del seu text "La crisi de la baja Edad media: Una revisión", inclòs al llibre La crisis a lo largo de la historia, editat recentment per la Universidad de Valladolid. Pensem que és una bona síntesi dels problemes que afectaren la societat medieval, a partir de la qual podem reflexionar sobre la crisi actual. En aquest sentit, però, si realment la crisi baixmedieval va ser tan dura per a tanta gent, i durant tant de temps, com semblen apuntar la majoria d'indicadors -almenys del centre i el nord d'Europa-, no podem compartir la visió d'Stephan R. Epstein amb la qual fineix l'article: per molt que la crisi fóra el conducte pel qual es possibilitaren noves formes de creixement, des del punt de vista de història social mai no podem negligir el sofriment de les persones que patiren els seus aspectes més calamitosos.

Las crisis a lo largo de la historia, 2010

«Després de diversos intents fallits per superar la crisi de les seues finances, la Hisenda del regne de Mallorca va entrar en fallida, finalment, en 1405. Durant els anys anteriors s'havien desplomat moltes banques privades a Barcelona, València i la mateixa Mallorca, però ara no es tractava ja de l'enfonsament d'entitats financeres particulars, sinó de la fallida de tot un regne. La fallida no solament va obligar a consignar tots els ingressos fiscals de l'illa al pagament dels interessos del deute i a la seua amortització, sinó que va deixar en mans dels creditors, en la seua immensa majoria barcelonins, la centralització del producte fiscal recaptat i la supervisió del pagament dels interessos i de la gestió en general del deute públic.

No es tractava d'una mera crisi conjuntural. Els problemes eren estructurals i venien de molt arrere. Trenta anys abans, i solament vint després que Mallorca haguera començat a emetre deute públic, els comptes ja no quadraven. Com va apuntar en el seu moment Álvaro Santamaría, dels 900.000 sous als que ascendien anualment els ingressos teòrics globals, solament arribaven a recaptar-se uns 660.000, mentre que la resta deixava de percebre's per frau fiscal o una gestió dolenta. Per a atendre el desfasament entre ingressos i despeses, la Hisenda mallorquina havia contret un deute de l'ordre de sis milions de sous, que obligava al pagament d'interessos per un total aproximat de 600.000, és a dir, la quasi totalitat dels ingressos efectius ordinaris.

En 1373, un administrador nomenat per la Corona va elaborar un pla de sanejament de la Hisenda del regne que passava per reduir dràsticament la despesa pública (aprimant sensiblement la nòmina de salaris i gratificacions pagats per l'Administració; reduint el nombre d'ambaixades i missions oficials; limitant la inversió en obres públiques durant deu anys a la conservació de les muralles, la conducció d'aigües i el moll; controlant el proveïment frumentari i prohibint la concessió de donatius graciosos a càrrec de fons públics), fiscalitzar amb severitat els comptes de l'Administració pública (sotmeses a auditories, els informes de les quals serien lliurats als nous governants a l'inici del seu mandat anual) i amortitzar el deute en 10 anys (reduint el tipus d'interès del 10% al 8%, una moratòria de 10 anys i un pla septennal d'amortització). El pla no solament no va funcionar, sinó que la situació de les finances es va agreujar i, encara que va haver nous intents per sanejar el deute (en 1392 es posà directament a un català, en representació dels creditors, al capdavant de les finances mallorquines amb la finalitat d'assegurar el pagament dels interessos), la Hisenda va entrar en fallida finalment en 1405.

El de Mallorca no és un cas aïllat ni en l'Espanya ni en l'Europa de la baixa Edat Mitjana. Cap a finals del segle XIV el pagament dels interessos del deute públic representava entre la meitat i les tres quartes parts de la despesa municipal en les grans ciutats italianes, franceses, alemanyes, flamenques i holandeses. En la Corona d'Aragó, on l'emissió de censals s'havia generalitzat des de mitjan del Tres-cents com el principal recurs financer de les Hisendes locals, el deute públic havia adquirit ja nivells colossals abans de finalitzar la centúria. En Barcelona, va passar de representar el 42% en 1358 al 61% en 1403; a Tarragona, del 54 % en 1393 al 72% en 1399; a València, del 39 % en 1365 al 50 % en 1402; i a Mallorca, potser el cas més espectacular, ascendia al 81% en 1378. I com el deute es finançava amb els ingressos fiscals -o tal vegada fóra més exacte dir que es van crear nous impostos i es va incrementar la pressió fiscal amb la finalitat de finançar el deute-, bona part de l'esforç fiscal de la població es desviava en benefici dels creditors, de ciutadans i mercaders que invertien en el deute públic -menys lucratiu, però més segur- per a diversificar els seus riscos, molt abans que prengueren el relleu la noblesa i les institucions eclesiàstiques, amb un esperit ja clarament rendista.

La imparable escalada del deute, un dels millors baròmetres i alhora una més de les múltiples causes de la crisi del segle XIV, tenia el seu origen en les contínues peticions pecuniàries de la monarquia, motivades al seu torn per l'increment de la despesa bèl·lica, i, en menor mesura, en el desenvolupament del propi aparell administratiu d'un Estat cada vegada més centralitzat. En tota Europa la guerra va ser un fenomen quasi permanent al llarg del segle XIV, un dels grans flagells, juntament amb la pesta i la fam, d'aquesta centúria de grans calamitats.

El triomf de la mort, Pieter Brueghel el Vell

En la península Ibèrica les campanyes militars se succeeixen una darrere l'altra al llarg del Tres-cents: les croades castellanoaragoneses contra Granada; la batalla del Salado, en la qual les forces combinades de Castella I Portugal van derrotar els benimerins; la conquesta de Sardenya i les guerres contínues amb Gènova pel control de la Mediterrània occidental; la reintegració de Mallorca a la Corona d'Aragó; les revoltes nobiliàries castellanes i les guerres de la Unió aragonesa i valenciana; i, sobretot, la guerra civil castellana, que al seu torn va derivar en una guerra oberta entre les corones de Castella I Aragó, una guerra llarga, costosa i destructiva que s'insereix també en el marc general europeu de la Guerra dels Cent Anys.

Les guerres segaven vides, arrasaven les collites, assolaven pobles i ciutats, interrompien el comerç, dificultaven el proveïment i frenaven el creixement, però també exigirien fortes sumes de diners per a finançar tant les campanyes militars -i en particular el pagament de les tropes- com la posterior reconstrucció. I els diners eixia de les ciutats i de les comunitats rurals, sotmeses a noves i majors exaccions, que de ser inicialment extraordinàries van passar a convertir-se en ordinàries. Al contrari que els antics tributs feudals, recaptats en l'àmbit estricte del senyoriu, els nous impostos eren generals i universals, no es limitaven solament als vassalls del rei, sinó que s'estenien a tots els habitants del regne, a tots els súbdits del monarca, i es justificaven pel bé comú o la utilitat pública. Encara que s'invertiren en despeses tan dubtoses -des de la perspectiva dels contribuents, que així ho denunciaven- com més guerres o més mercès a privats i partidaris del sobirà.

La construcció d'un veritable sistema fiscal i financer, amb impostos ordinaris, regulars, sobre el patrimoni o sobre la comercialització i el consum (cises, alcabales), va fer possible, primer a Catalunya i la Corona d'Aragó i més tard a Castella, la consolidació del deute públic, basada ja no en crèdits a curt termini (préstecs a interès) sinó a llarg termini (censals, "juros"). O més aviat cabria dir que va ser la consolidació del deute públic, consignada sobre determinats impostos (en la seua majoria indirectes) la que va exigir i va desembocar en l'establiment d'un veritable sistema fiscal, primer municipal i després estatal.

En qualsevol cas, i açò és el més rellevant, ciutats, regnes (corts i diputacions) i monarques disposaren de nous instruments financers amb els quals atendre noves i creixents necessitats (encara que en alguns casos acabarien duent-los a la fallida); el patriciat urbà i més tard l'alta aristocràcia i el clergat es beneficiaven del festí fiscal, redistribuït en forma d'interessos del deute; i les classes populars, rurals o urbanes, contribuents nets, veien com s'afegien als censos agraris i les rendes senyorials tradicionals els nous impostos amb els quals es finançaven les hisendes locals i reials i, en particular, el deute públic.

L'increment de la pressió fiscal i el repartiment del seu producte entre la noblesa (professionals de la guerra i alts càrrecs de l'Estat) i els inversors en el deute són solament una de les manifestacions dels grans canvis econòmics i socials (però també polítics, culturals i fins i tot religiosos, amb el gran Cisma d'Occident) que van tenir lloc en el segle XIV i que els historiadors solen englobar, extremant els tints negatius, sota la denominació general de "crisi del segle XIV", "crisi del feudalisme" i fins i tot "gran depressió baixmedieval". Les altres manifestacions són més conegudes, i per això els dedique menys espai en aquesta atapeïda síntesi.

Dos recaptadors d'impostos, Marinus van Reymerswaele

Els primers historiadors que es van ocupar d'ella i els mateixos contemporanis van destacar sobretot la conjunció de catàstrofes i calamitats que s'abatí sobre la centúria i, en primer lloc, el terrible impacte de la pesta negra, que delmà la població europea. L'epidèmia, d'efectes letals en la seua doble varietat bubònica i pulmonar, va arribar a la costa mediterrània de la Península en l'estiu de 1348 i ràpidament es va propagar per tota Europa occidental, a lloms de les rates que infestaven els cellers dels vaixells i els carregaments comercials. No hi havia remei contra ella, i l'única cosa que podien recomanar els metges i les autoritats públiques i religioses, a més de pregàries i actes d'expiació col·lectiva, era fugir de les ciutats més plenes de gom a gom i exposades. Com va fer Boccaccio, que es va retirar a una vila allunyada de Florència, on va composar el Decamerón en l'any de la pesta.

Encara que totes les estimacions demogràfiques anteriors a l'era estadística no passen de ser això, estimacions, es calcula que entre una tercera part i la meitat de la població europea va sucumbir a l'epidèmia, el que va representar un veritable col·lapse demogràfic i econòmic. A més, tan mortíferes com la seua primera irrupció van ser les seues posteriors recurrències -el segon brot, en 1362, s'encruelí en la població infantil, sense defenses immunològiques-, i el fet que la pesta s'instal·lara de manera permanent en la societat europea fins a més enllà dels segles medievals no va deixar de dificultar les possibilitats de recuperació.

Molt abans que la pesta havien fet la seua aparició les caresties i les fams. Un cronista català de l'època va batejar l'any de 1333 com "el mal any primer", l'inici de tots els mals, quan una dolenta collita va disparar el preu dels cereals i va estendre la fam i la mort per tota la Península. Solament a Barcelona van morir 10.000 dels 50.000 habitants amb què contava la ciutat. Però els efectes de la carestia es van deixar sentir també de forma severa a Castella I Portugal. Al nord d'Europa la crisi havia començat una generació abans, amb la gran fam de 1315-1317, provocada per l'empitjorament de les condicions meteorològiques i la successió de collites dolentes, que va colpejar a tot el continent, d'Escòcia a Itàlia i de Rússia als Pirineus, però que no va afectar a la península Ibèrica. Els testimoniatges de l'època parlen d'alts nivells de criminalitat, malalties, morts massives i fins i tot casos de canibalisme i infanticidi.

Enfront d'una visió catastrofista que situava l'origen de la crisi en la incidència de factors exògens com la pesta i el refredament climàtic (al segle XIV, en efecte, es va iniciar el que es coneix com la petita Edat del Gel, que es perllongaria fins a mitjans del XIX), la majoria dels historiadors s'ha decantat tradicionalment per atribuir les seues causes a factors de naturalesa endògena, com el desequilibri entre població i recursos, els rendiments decreixents, l'estructura de classes, la conflictivitat social, la guerra permanent, la competència entre els nous Estats emergents o l'augment de la pressió fiscal.

Per als historiadors neomaltusians les causes de la crisi es trobarien en les limitacions internes del mateix creixement -demogràfic i econòmic en general- que havia caracteritzat a l'economia europea en els tres segles precedents, del XI al XIII. La inflexió s'hauria produït ja en les últimes dècades del Dos-cents, quan van fer la seua aparició en algunes regions -certament no a la península Ibèrica- els primers símptomes d'esgotament, d'haver arribat ja al final de la gran expansió medieval. Trenta o quaranta anys separen, en opinió de Bois, el final del creixement de l'entrada en la depressió pròpiament dita. I entre els factors que van dur a ella assenyala en primer lloc la persistència de la pressió demogràfica sobre una economia esgotada i insegura, l'alça dels preus i, en particular, l'escalada del preu de la terra.

Com en el cas d'una bombolla, una veritable febre especulativa es va apoderar del mercat immobiliari i va pressionar els preus a l'alça de manera irracional. Les taxes d'interès, que durant l'etapa de creixement havien descendit fins a un nivell mig del 5%, es van elevar fins al 8% o el 10%. Tot això es va traduir en greus desordres monetaris, particularment a França, on la moneda va perdre el 50% del seu valor, alhora que les devaluacions disparaven els preus i desencadenaven l'especulació monetària. Aquest procés va constituir el prolegòmen extrem (estancament tècnic i productiu, augment de la despesa pública improductiu, increment del deute sobre actius sobrevalorats) que va precedir i va dur finalment a la depressió, amb la caiguda de la producció i els preus agraris i la contracció de la demanda, afectada ja per la crisi monetària i la reculada demogràfica. Per la seua banda, l'eixida de la crisi -sobre la qual no puc estendre'm ací- solament vindria, a mitjan ja del segle XV, amb un important reajustament de les estructures econòmiques, la reducció dels tipus d'interès, l'estabilització de la moneda i dels preus, l'alça dels salaris i dels ingressos senyorials -gràcies a la nova fiscalitat centralitzada- i la recuperació de la demanda.

Dansa de la mort

Més enllà de les seues manifestacions més virulentes i més enllà també de les diferents interpretacions amb les quals els historiadors l'han intentat comprendre, la gran depressió baixmedieval ha estat considerada també com una crisi sistèmica, com una crisi del feudalisme (encara que no fóra la que acabara amb ell, com tampoc la crisi de 1929 va acabar amb el capitalisme). Uns altres, en canvi, es pregunten si no es va tractar més aviat d'una sèrie de dificultats a curt termini o colls d'ampolla de la producció, que podrien haver-se superat de no haver irromput la pesta.

En tot cas, la crisi es va saldar amb una profunda reorganització del sistema feudal, des de les seues bases econòmiques (una major especialització i intensificació agrícola, majors taxes d'urbanització, el desenvolupament de la manufactura, l'increment de la comercialització, la reducció dels costos de transport) fins a les seues estructures polítiques i institucionals (amb l'afermament de les monarquies territorials i la centralització del poder polític i militar). Va ser en aquest sentit, com la denomina Epstein, un procés de "destrucció creativa", deslligat per un període de ràpid i traumàtic col·lapse demogràfic, que es va traduir en una major integració econòmica i institucional, en una major competència entre mercats i entre Estats i que situaria l'economia europea en una senda de major creixement. Lluny de veure en ella solament els seus aspectes calamitosos, la crisi de la baixa Edat Mitjana va ser abans que res un motor del canvi econòmic, l'escenari de la reorganització que va permetre convertir el creixement en desenvolupament. Europa i l'economia europea eixirien reforçades de la prova.»

Cartes de poblament al segle XVII (I)

Frederic Aparisi Romero
De centenaris i aniversaris hi ha tots els anys, però establir una política cultural en funció d'aquests sembla del tot desgavellat, com ben bé s'ha pogut observar al País Valencià en els darrers anys. Aquestes dates significatives, malgrat tot, no tenen la culpa, a quin sant. Els únics responsables són els polítics. Fins i tot estic per excusar els científics i pseudo-científics que hi col·laboren perquè, no s'enganyem, al remat, tots anem cercant els cacaus. Cert és que hi ha unes actuacions més dignes que altres i que també el món de la ciència està farcit d'impostors. Per tant, no veig cap problema amb això dels centenaris, sempre que es faça de forma coherent i planificada, d'acord amb els recursos i uns objectius raonables.

Això justament és el que han fet, pense, l'Associació de Veïns de Beniopa, que han celebrat el quart centenari de la seua carta de poblament l'any que tot just acaba de finalitzar. I ho han fet amb seny, recorrent als experts i suggerint iniciatives, però sense tirar la casa per la finestra. És per això que han demanat ajuda e consell a altres institucions més expertes en la matèria com l'Arxiu Històric de Gandia i el CEIC Alfons el Vell. El resultat és l'edició de la seua carta pobla, un treball modest, senzill, però ben fet i, per tant, digne. La publicació consta de dues parts, per un costat, la transcripció i traducció de la carta de poblament de 1611, i per l'altre, el nomenament de Beniopa com a seu de la nova rectoria que havia d’integrar les alqueries de Beniopa, Benicanena i Alcodar, escindides de l’església col·legial de Gandia.

El 24 de setembre de 1609, Carles Francesc de Borja, XIé duc de Gandia i senyor de Beniopa, convocava en les dependències del seu palau ducal a todos los officiales de los lugares de moriscos que ay cerca de aquí (...) y les he dicho la merced que el rey nuestro señor les hacía. Tot i que ens manca el testimoni documental, a ben segur eren presents els caps dels principals llinatges de Beniopa. La mercé que el rei els feia no era una altra que expulsar-los de la que havia estat la seua terra durant vora nou-cents anys. Per bé que la notícia era un secret a veus des de feia mesos, i malgrat les sospites dels dirigents moriscos de l’horta de Gandia que acudirien a la reunió, és fàcil imaginar com degué colpir el fet d’escoltar aquelles paraules: l’expulsió era una realitat. L’endemà mateix es feia públic a la vila i l’horta el ban que obligava tots els moriscos a abandonar les seues cases i dirigir-se al port de Dénia, on serien embarcats cap a Orà i altres ports de Barbaria. En aquest sentit, no és casualitat que foren els vassalls del duc de Gandia els primers a abandonar el regne. Es tractava d’una mesura exemplar per a la resta de la noblesa valenciana, atés que Carles Francesc de Borja era el senyor que més vassalls havia de perdre amb aquest decret. A Beniopa deixaven alguna cosa més que les seues llars vora 136 famílies, mentre que a la resta del regne ho eren més de111.400 valencians, gairebé una tercera part de la població.

Embarcament dels moriscos

Òbviament, la decisió del foragitament va suposar que moltes alqueries i llocs de moriscos quedaren deshabitats o amb només unes poques famílies de cristians vells. Calia, doncs, ocupar de nou les cases i posar en cultiu les terres. La tasca d’atraure nous pobladors, però, no seria gens fàcil, més encara quan la monarquia abandonava a la seua sort la noblesa valenciana i, per tant, havia de ser cada senyor el responsable de la tasca colonitzadora. El temps que es requerí per a repoblar els llocs abandonats és una bona mostra de les dificultats que implicava aquesta empresa. A Beniopa, malgrat que de segur les gestions per al repoblament s’iniciaren l’endemà mateix de l’expulsió, no serà fins a dos anys després, el 1611, quan aquestes considere finalitzat amb un total de 38 famílies assentades. És aleshores quan el duc atorga als pobladors una carta de poblament, un document que és el resultat d’una negociació entre el senyor feudal, Carles Francesc de Borja, d’una banda, i els colons arribats de diversos indrets, de l’altra. En relació amb les seues característiques formals, la major part del text està redactada en llatí. Només la part dels capítols, per descomptat la més important, està redactada en castellà, tot i la presència d’algunes paraules en valencià. I és que la castellanització de la noblesa valenciana és un fenomen bastant anterior a la desfeta d’Almansa. Val a dir que la funció d’aquest tipus de document és regular les relacions socials i econòmiques dels nous veïns, tant entre ells com, sobretot, amb el senyor. Per tant, les cartes de poblament no tenen un efecte de crida, sinó que més bé el contrari, fixen per escrit acords i pactes als quals s’ha arribat anteriorment de forma oral.

Carrer de l'Església

Com queda palés en el mateix document, la major part dels colons, fins a 29 famílies, eren omnes ex villa Gandie oruendi, és a dir, que provenien de la vila de Gandia, amb la consegüent pèrdua d’habitants per a aquesta. En efecte, un dels trets generals que va caracteritzar la colonització posterior al foragitament dels moriscos és que, majoritàriament, les gents provenien dels nuclis propers als assentaments que havien de repoblar. En un paper secundari quedaven els nouvinguts de territoris més llunyans, per bé que en alguns indrets del territori valencià representaren un percentatge important, cas dels mallorquins a la Marina o dels maltesos a la Valldigna. A les terres del duc de Gandia, hi arribaren els genovesos, que procedien més concretament del marquesat de Finale, a la Ligùria. Aquesta presència s’explica pels vincles entre la família Borja i els Dòria de Gènova, fruit dels quals el 1593 tingué lloc el matrimoni entre Carles Francesc, qui havia de ser l’XIé duc, amb Artemisa, filla de l’almirall Andrea Dòria. Fruit d’aquests contactes, els genovesos foren assentats majoritàriament a Benipeixcar i, en menor mesura, al Real de Gandia. A Beniopa, tenim constància de l’assentament de només 9 famílies: Ormell, Joan, Lledó, Panero, Mohina, Borrell, Braco, Donete i Brigasco. Segons indiquen les fonts documentals, sembla que l’empresa repobladora tingué un èxit acceptable, atés que, si la carta de poblament de 1611 recull 38 famílies, el 1622 la població era de 50 caps de família. En qualsevol cas, però, aquesta demografia no tenia res a veure amb el poblament anterior a 1609, quan Beniopa arribava als 136 focs.

Barranc de Beniopa

D’una altra banda, pel que fa a les condicions de poblament que recull la carta, aquestes són força similars a les que el duc de Gandia havia atorgat a altres llocs de la comarca, cas de Benipeixcar, Miramar i l’Almoina. Com en aquests casos, els nous pobladors de Beniopa reberen trenta fanecades de terra –la meitat d’horta i la meitat de secà–, i pagaren un cens de 3 sous pel regadiu i un sou i mig pel secà. Per contra, existeix una forta diferència en la renda que hagueren de pagar per les seues cases. Així, doncs, a Daimús pagaven 10 sous i a Benipeixcar 12. La renda més alta, però, s’establia a Beniopa, on devien pagar anualment 20 sous i, a més a més, una gallina. Aquestes eren les úniques rendes que els veïns havien de satisfer en moneda ja que el duc, com bona part de senyors feudals valencians, aprofitaren les noves cartes pobles per a fixar els censos en espècie, a fi de poder fer front a la inflació i la consegüent devaluació dels pagaments en metàl·lic. Com a altres llocs del ducat, pels cereals i per la fruita devien pagar la huitena part de la collita, després d’haver satisfet el delme i la primícia, que eren les rendes que corresponien a l’Església. La partició de les olives i la canyamel era, però, més elevada: la quarta part i la meitat de la collita, respectivament. Endemés, cada any devien pagar una sàrria de panses, i dur des de la platja al trapig senyorial vint quintars (1.040 kg) de llenya per cada fanecada de canyamel. A més a més, havien de treballar amb les seues cavalcadures per al trapig quan els ho fos requerit, tot i que cobrant un salari per determinar en cada moment. Amb aquestes demandes, el duc tractava de mantindre la rendibilitat de la canyamel, que es trobava en clar retrocés davant la competència dels sucres procedents de les colònies americanes, per bé que els intents resultarien del tot inútils. Tot plegat, la carta de poblament de 1611 dóna entitat jurídica a una nova comunitat de veïns que des de llavors comencen a ordir un complex sistema de relacions i solidaritats.

Pastors de la dula, messeguers i tinents arrendataris. Una altra forma d’estratificar la comunitat rural

Vicent Royo
Com sabem, des dels anys vuitanta del segle XX ençà la comunitat rural ha irromput amb força en el discurs historiogràfic. Primer com a subjecte d’estudi propi, amb la finalitat d’analitzar el seu paper dins del senyoriu com un marc essencial d’enquadrament de la població. Més endavant, com un col·lectiu de pagesos amb una consciència col·lectiva i una organització pròpies, gràcies a l’adquisició progressiva de parcel·les de poder fins convertir-se en un ens quasi autònom. Definida la seua personalitat jurídica, la major part dels estudis que s’han dut a terme han baixat el focus d’atenció als integrants de les comunitats, les tinences pageses, la seua organització, l’articulació de la família i els ressorts de solidaritat i cooperació. Per últim, en els darrers anys s’ha analitzat l’establiment de profundes divisions internes entre els seus habitants i l’existència d’una jerarquia que es manifesta en tots els actes de la vida quotidiana.

Han estat molts els índexs i els mecanismes de diferenciació del camperolat estudiats, començant pels padrons de riquesa i acabant pels interiors domèstics i les pautes de consum. S’ha atès també les estratègies econòmiques, les pràctiques matrimonials, l’accés als càrrecs de govern de la comunitat, la dedicació socioprofessional i la migració cap als centres urbans, tot gràcies a la prospecció minuciosa dels protocols notarials. Ara bé, no tots els estrats del camperolat han estat analitzats per igual. Pagesos benestants, ramaders rics, paraires acomodats, notaris i preveres, és a dir, els integrants de l’elit rural, han estat els protagonistes dels estudis més recents perquè, a banda d’oferir un exemple immillorable de mobilitat social i econòmica, són els que apareixen a les fonts amb més freqüència. En canvi, els seus veïns més humils, més fugissers de les trobades a casa del notari i a la cort del justícia, sovint passen desapercebuts. El rastre que deixen és quasi imperceptible, però cal atendre les seues condicions de vida si volem entendre realment les diferències existents entre els rics, els pagesos mitjans i els pobres.


Vilafranca

Proposo, doncs, fer una ullada a la Vilafranca de mitjan segle XIV per conéixer un poquet millor els membres dels tres estrats, especialment els més humils. I, encara més, proposo fer-ho a través de l’anàlisi de determinats oficis necessaris per a la vida quotidiana de la comunitat, com són aquells relacionats amb l’activitat agrària, amb la guarda dels camps de cultiu i del ramat. També ací les diferències entre els uns i els altres són més que notòries.

El juliol de 1344, els jurats de Vilafranca afermen Enyego de Jassa per tenir la porqueria e la guarda de totes bèsties que sien de Villafrancha, de qualque natura, durant un any i la seua funció és la de fer pasturar totes les bèsties que us seran acomanades. A canvi, rebrà un salari que pagaran els mateixos propietaris dels animals, estipulat de la manera següent: per cada bèstia, un quarter i mig de forment, a santa Maria d’agost, i per cada porc que hirà a la porqueria per III digmenges o per III dies una ració de pa per cada jornada.


pastor amb el seu ramat d'ovelles

És difícil esbrinar el nombre de caps de bestiar que haurà de guardar Jassa, però, siga quin siga, la retribució que aconsegueix per la seua feina no és força elevada, més encara si hi afegim que haurà de pagar ell mateix les tales comeses pel ramat que guarda. Hi haurà de dedicar moltes hores i molts esforços, tot per aconseguir un sustent alimentari per a ell i la seua família que l’exigua explotació agrària no li garanteix. En efecte, és la manca d’una base territorial més o menys sòlida la que l’empeny a convertir-se en pastor de la dula, un càrrec que també ocuparan Joan Escolà el 1354 i Ramon Ametla el 1355, sota les mateixes condicions. Tots tres apareixen en molt poques ocasions als protocols de l’època i a través dels distints contractes se’ns presenten quasi sempre com mitgers d’altres ramaders, detenidors del domini útil d’uns pocs camps de cereals i, sobretot, com a deutors. Vet ací alguns dels membres de l’estrat més humil de la comunitat i l’ofici al que poden accedir per completar els ingressos de l’empresa domèstica amb la finalitat de garantir la seua subsistència.

Per sobre hi ha la immensa majoria de pagesos, pertanyents al sector mitjà de la comunitat. El setembre de 1357 els jurats contracten els serveis de Guillem Saragossà per guardar los blats del lloc. Saragossà, com Domingo Vicent el 1364 i Joan Biosca el 1366, farà de messeguer durant un any, una dedicació a temps complet que consisteix a tenir cura de les zones de cultiu i denunciar les infraccions davant del justícia local, tant dels llauradors com, sobretot, dels ramaders. Com els pastors de la dula, el seu salari és també en espècie i són els tinents amb possessions al terme de Vilafranca els encarregats de satisfer-lo de manera proporcional a l’extensió de les seues terres i els animals de treball de què disposen, segons aquesta gradació: aquells que tinguen un parell d'animals de treball, mitja faneca de forment; els que sembren 5 cafissades o més, han de pagar per parell d’animals de treball; els que sembren menys entre 1 i 5 cafissades, han de pagar 1 quarter de forment; i els que sembren menys d’un cafissada, mig quarter de forment.

De nou, a causa de la manca de padrons de riquesa, resulta impossible determinar el nivell d’ingressos que aconseguirà el messeguer a la fi de la seua tasca, però segurament supera amb escreix els obtinguts pels porquers locals. És cert que la ramaderia, tant ovina com d’animals de treball, és el mitjà de vida principal del lloc, per davant del cultiu de la terra, però són els mateixos propietaris del ramat els que es fan càrrec de les seues bèsties o contracten pastors que en tenen cura, així que poca feina deuen tenir els pastors comunitaris. En canvi, bona part dels veïns i alguns forasters posseeixen terres al terme i les sembren, de manera que hauran de satisfer la quantitat corresponent al vedaler per garantir la salvaguarda dels camps. Açò es tradueix en la consecució més que segura d’un conjunt de recursos que permet mantenir l’alimentació del grup domèstic i el pagament de les rendes en diners, gràcies a la venda dels cereals. Tot completat amb el treball d’altres parcel·les, fins i tot algun mas, i la cura de ramats mitjans, propis o cedits en emfiteusi –les terres– o mitgeria –els ramats. Veiem, doncs, que les fonts de recursos són les mateixes, però el nivell d’ingressos que proporcionen és sensiblement diferent.


bancals a les abruptes muntanyes dels Ports

Porquers i messeguers conviuen amb altres pagesos, molt més rics, allunyats del treball de la terra i la cura del ramat. La seua riquesa es basa en la possessió de grans extensions de terreny dedicat al cultiu dels cereals i, sobretot, de grans ramats d’ovelles que els proporcionen una llana que comercialitzen a les viles de Morella i Sant Mateu. Així mateix, els membres de l’elit rural diversifiquen les seues inversions i, entre elles, se situa l’arrendament dels incipients impostos municipals. El desembre de 1367 els jurats arrenden durant un any a Pere de Brusca, Berenguer Centelles, Miquel Llosso, el notari Bartomeu de la Guerola, Pere Badenes i Miquel Esquerdo totes les calònies e drets que al Consell de Vilafranqua pertanyen e aver pot segons los stabliments en determinades partides del terme, per ço que sien mils guardades, com visiblement se consumen e·s desgasten a gran dan de la comunitat, a canvi del pagament de 225 sous. Vendes semblants es produeixen el 1370 a Ivanyes Ortí, Domingo verge i Domingo Centelles per 315 sous, i el 1371 a Domingo Bonfill i Pere Saborit per 150 sous.

En plena guerra de Castella, les universitats dels Ports han de fer front a un endeutament esfereïdor per les demandes de la Corona i l’inici d’un període d’epidèmies i males collites, de manera que posen en pràctica tots els mecanismes que estan al seu abast per omplir les caixes municipals. En aquest cas, en lloc d’afermar un messeguer pagat pels tinents, les autoritats de Vilafranca prefereixen arrendar el dret de percebre les multes imposades als que cometen infraccions a les zones de cultiu, de pastura i d’extracció de fusta i, així, obtenir uns ingressos en moneda.

Perquè, en efecte, la tasca dels arrendataris és vetllar per la seguretat de l’espai agrari, denunciar les infraccions i cobrar les multes imposades sobre la erba e del tayll del Bovalar dels bous e del tayll de la masada del Pimpolar, de la Clocha e de la devesa de Pere d'Íxer, e del vet dels orts et dels ferreginals, tant com té lo vedat antich, e de les arbres de la orta, e lo dret que lo Consell ha en les calònies de les cendres e d'aquels que trauran l'aygua del çafarech ni faran suçúria allí ni en la bassa del prat de la Quesanda, així com concedir les preceptives llicències per obtenir fusta per obrar los alberchs e fusta de aradres, segons disposen els establiments del lloc.

Però, com podem imaginar, no són ells els que realitzen aquesta feina. A ben segur els arrendataris lloguen altres veïns –potser els que feien de messeguers fins el moment?– perquè se’n facen càrrec. Amb una consideració i un prestigi social més que reconegut, els rics no poden estar vigilant el terme i perseguint dia i nit els infractors per cobrar les multes, ni molt menys. Ben al contrari, el que busquen és aprofitar la manca de liquiditat de la universitat per accedir a una font d’ingressos ben suculenta. Per la seua banda, amb la venda, les autoritats locals converteixen un servei a la comunitat en una font de recursos monetaris. A més, al contracte d’arrendament s’especifica que els arrendataris hauran de pagar a Pere Ros, mestre de València, el preu del forn, al dia de Nadal, és a dir, el cens del domini útil, dels diners recollits de les multes. Com es diu de manera col·loquial, maten dos pardals d’un tir.

Fet i fet, els casos vistos fins el moment proporcionen una altra eina per estratificar la comunitat rural. L’accés als càrrecs de pastors de la dula, messeguers i arrendataris constitueix un bon observatori per copsar la divisió existent entre els pagesos, que va més enllà de les diferències purament econòmiques. A pesar de que són necessaris per al funcionament de la vida quotidiana, els dos primers esdevenen oficis secundaris en l’organigrama municipal, desenvolupats per camperols dels estrats més humils. Es tracta, a més, de càrrecs que desperten els odis i les enemistats de la resta de pagesos, que se senten perseguits i coaccionats per la seua vigilància. En conseqüència, pastors i messeguers sovint són menyspreats i insultats, quan no sofreixen atacs i agressions físiques per dur a terme la seua tasca, com testimonien les fonts judicials. Però han de ser estrictes si volen obtenir els desitjats recursos que han de garantir la seua solvència econòmica i, sobretot, si volen mantenir el respecte dels seus veïns per poder accedir a l’ofici l’any següent i no ser objecte de més burles i enganys que els estrictament necessaris.

Per la seua banda, els rics només hi accedeixen quan veuen possibilitats d’inversió i enriquiment, amb el consentiment dels altres prohoms i desplaçant als veïns que tradicionalment se n’havien ocupat. Acabada la guerra amb Castella i superades les dificultats econòmiques, els poderosos desapareixen com a guardians de l’espai agrari i la tasca torna de nou a mans dels pagesos mitjans i pobres. Només ha estat una situació conjuntural que, tanmateix, ha servit per engrandir les diferències entre els prohoms i la resta i per assentar les bases d’una estratificació comunitària que assolirà la seua màxima expressió amb l’arribada dels mercaders italians i la comercialització de la llana, a partir dels anys vuitanta del segle XIV.