Banquers fraudulents: sempre han tingut impunitat?

Vicent Baydal
Banquers de començaments del segle XIV, comptant, feliços, els seus diners  

A l'edat mitjana europea també hi havia bancs, encara que no tinguessen oficines per tot arreu, amb un rètol anunciant una marca comercial disposada a oferir bons interessos, una vaixella o un joc de paelles pel simple fet d'ingressar la nòmina o uns diners a llarg termini. Es tractava per contra, de particulars instal·lats en les grans ciutats que aproximadament des del segle XIII es dedicaven a fer tres tipus d'operacions financeres bàsiques: acceptar dipòsits de diners (per garantir-ne la seguretat a canvi d'una comissió), canviar els diferents tipus de moneda que corrien pels diversos territoris del món conegut (quedant-se'n, també, una comissió) i realitzar préstecs als que necessitaven de liquidesa urgent (cobrant uns interessos que podien arribar fàcilment al 20%). A més a més, també realitzaven altres operacions econòmiques en nom dels seus clients, com ara cobrar rendes, pagar deutes (domiciliacions al cap i a la fi) o cobrir descoberts, i tenien la seua pròpia borsa de negocis, ja que invertien tant els diners que tenien en dipòsit com els propis en altres afers, com per exemple les comandes mercantils, l'adquisició de terres o la compra de deute públic.

Per tant, més o menys eren banquers com els entenem hui en dia, tot i que amb un volum de negocis i una complexitat molt menor a la de qualsevol banca o caixa d'estalvis actual. En relació amb això, no obstant, hi havia una altra diferència fonamental: quan feien fallida, els banquers de l'edat mitjana es quedaven sense un xavo, havien de pegar a fugir o, fins i tot, eren ajusticiats. Per al cas del regne de València, tenim nombrosos casos documentats gràcies als estudis de Juan Vicente García Marsilla. Per exemple, sabem que de la cinquantena de banquers que estava en actiu en la ciutat de València entre 1290 i 1325 feren fallida fins a set, no per "furtar" diners, sinó, generalment, per un excés d'ambició, ja que realitzaren inversions massa arriscades i perderen els dipòsits dels seus clients. És a dir, la mala praxi, combinada amb les conjuntures canviants d'un món com el medieval sotmés a guerres constants, provocà que determinats banquers s'hagueren de declarar en fallida, moment en què es procedia a repartir entre els seus clients la fiança que havien deixat davant el Justícia de València en el moment d'iniciar el seu negoci -normalment 1.000 marcs de plata-, així com la resta del seu patrimoni. Si això no bastava per a retornar els diners dipositats, havien de ser jutjats i podien ser condemnats, fins i tot, a la pena de mort. 

És per això que molts fugien de la ciutat, com sembla que va fer el banquer o canvista (que així els anomenaven en l'època per la seua tasca primigènia de canviar monedes) Arnau Ferrer, ja que els seus creditors reclamaren la seua cerca i captura al Justícia de València en 1299. Ferrer havia estat un dels financers més actius de la capital durant les dècades de 1280 i 1290, arribant a ser el principal banquer en la ciutat del rei Jaume II, el que no impedí la seua bancarrota. El mateix any caigué Ponç Fibla, devent una enorme quantitat -que actualment podria equivaldre a mig milió d'euros-, de manera que, com a mètode per a evitar ser jutjat per la justícia civil, es tonsurà i al·legà pertànyer a l'Església. Un poc més tard, en 1306, Bernat de Llémena i Bartomeu de Llagostera foren els que hagueren de tancar i deu anys després, en 1316, li tocà el torn a Francesc de Pals, la fallida del qual, segons el procés judicial conservat, afectà a 73 clients diferents. No debades, sabem que hi hagué un moment en què Pals hagué de refugiar-se en el monestir de Sant Vicent de la Roqueta, fins a on el perseguiren els seus creditors enfurismats. Finalment, entre 1324 i 1325 plegaren i es declararen insolvents Pere Ciriol i Francesc Planell, que era fill d'un dels principals banquers de la València de començaments del segle XIV -membre del govern municipal en repetides ocasions durant aquella època. Planell pegà a fugir -com Ciriol- i sa mare hagué de vendre totes les seues propietats en el terme de Benimaclet, on residien, per a poder ajudar-lo. 

Tot plegat, doncs, el risc que assumien els banquers era un risc veritable. Alguns es feien enormement rics i fundaven llinatges que perduraren al llarg dels segles com en el cas d'Arnau de Valleriola, un dels principals financers de la segona meitat del segle XIV, de la dinastia del qual encara es conserven nombroses petjades en la ciutat de València: el seu propi sepulcre funerari al Museu de Belles Arts, el carrer de Valeriola (el cognom perdé la "ll" pel camí), el palau de Joan de Valeriola, el palau dels Valeriola o el palau dels Català de Valeriola. D'altres, en canvi, no saberen o no pogueren reeixir en l'ofici de banquer i ho pagaren car, amb la ruïna i l'exili. Alguns, fins i tot, amb la seua vida, com el banquer de Barcelona Francesc de Castelló, que es declarà en fallida en 1360 i acabà sent ajusticiat. En el segle XXI, per contra, tot ha canviat: els financers fraudulents tenen impunitat total. S'enriqueixen amb els negocis dels seus clients en època de bonança econòmica, però quan arriba una crisi no es veuen ni mínimament afectats en el seu patrimoni, sinó que, per contra, són els mateixos clients i el conjunt de la societat els que han de pagar per les seues males arts. És això just? Caldrà tornar, ni que siga per una vegada, de forma excepcional, a la justícia del segle XIV? En aquest cas, si més no, sembla que era molt més lògica i racional que la nostra...

Rèquiem

Frederic Aparisi Romero
La relació entre el món acadèmic i la història, diguem-ne, amateur no és fàcil, gens fàcil, menys encara a casa nostra. Si bé es mira, l'Assemblea d'Història de la Ribera sembla ser l'únic espai de trobada entre ambdós vessants de la pràctica historiogràfica. Amb tot, també aquest exemple deuríem prendre'l amb cautela. Però si hi ha un punt de trobada entre els professionals de la història i els que es creuen ser-ho, aquest és l'arxiu. A l'estiu i a la tardor, com les fulles perennes del taronger, els aficionats a la història passen les seues hores a l'ombra de papers antics i pergamins més vells encara, guarits de les inclemències del temps, ara el fred, ara la calda. Trobareu que són gent diversa: retirats professors d'açò i d'allò, de l'altre, antics cuiners, administratius o advocats... però, tots plegats, jubilats que generen una demanda als arxius que no cal menysprear. D'entre tota aquesta gent, m'agradaria rescatar el record d'un en particular.

Ell era home ja major, malaltís i trist, desenganyat de la vida, però amb l’elegància que donen els diners i la cultura pròpia de la burgesia valenciana de preguerra. Us diré que havia treballat a l’ambaixada espanyola de Nova York durant molts anys. Jubilat, amb una perenne depressió i una malaltia que l’atordia ara sí ara també, sense cap obligació social ni familiar, va trobar un quefer a l’arxiu. Certament, la seua perxa juntament amb les ulleres redones a l’estil francès li conferien una aureola, diguem-ne, singular, diferent a tota la fauna arxivística que defuig de les obligacions domèstiques i es refugia a les sales dels arxius de València. A diferencia de la resta, ell no hi va destacar mai per ser un lector agut, tindre ull crític o per haver estat una autoritat cultural en cap institució local i menys encara del món universitari.

La veritat és que no recorde quin dia ni com el vaig conéixer. Supose que, fruit de compartir hores d’arxiu, un bon dia parlàrem i avant. Com bona part de la gent que va a l’arxiu a donar feina (la qual cosa està molt bé perquè ajuden a mantenir les sales més o menys plenes), s’inicià en açò de la història amb l’excusa de l’arbre familiar. No sé exactament fins a quin grau d’avantpassats va arribar, però el ben cert és que un dia decidí fixar-se en les famílies camperoles. No em pregunteu ni per què, ni d’a on, ni de quin període exacte. Com que la lletra gòtica se li feia massa difícil optà per dedicar-se als segles moderns. Freqüentava només dos arxius a València, almenys fins on jo sé i he coincidit amb ell, de matí a l’Arxiu del Regne, i de vesprada a l’arxiu de protocols del col·legi seminari del Corpus Christi de València. Fou en aquest darrer on vaig tindre oportunitat de conèixer-lo millor. I és que el Patriarca, com és coneix comunament aquest arxiu, es presta a això, a una relació més personal entre els qui comparteixen la sala. El barret durant els minuts abans d’entrar esperant que el porter òbriga la porta, el cafenet a l’entremig o, per als que fumen, una cigarreta al claustre eren, són, moments per a la conversa i la familiarització amb els altres. A diferència de la resta de gent gran, ell et parlava d’igual a igual o, fins i tot, col·locant-se per sota de tu, demanant-te per açò i per allò, com si ja foses tota una autoritat en la matèria, mentre damunt et pagava un cafè o t’oferia un cigarret. I tot això amb una modèstia que contrastava amb la més rància i agosarada supèrbia dels altres.

Un dia, sense saber com ni per què, començaren els problemes. Primer les equivocacions de signatura, que portaven boig l’arxiver qui havia de pujar i baixar de nou a la sala a pels volums notarials. Desprès, més seriós, els desmais. Recorde la primera vegada que ho vaig presenciar com el cor em bategava que se me n’eixia, no només perquè es va ensorrar damunt la cadira davant de mi, sinó perquè els que estaven al costat van romandre impassibles: tranquilo, tranquilo, ya le ha pasado otras veces, ahora enseguida vuelve. Es desploma una persona al teu costat i no ets per alçar-te de la cadira? Només els joves ens vam apropar per veure com s’hi trobava i de seguida “va tornar”. Això no obstant, vam romandre nerviosos, algunes se’n eixiren a fumar la resta de la vesprada. Aquest “espectacle” el vaig haver de contemplar un parell de vegades més encara. Al principi, com que li venia de nou tot això, el desmai el trobava d’imprevist, però amb el temps aprengué a anticipar-se i seure en la cadira. Jo vaig deixar d’acudir assíduament al Patriarca, però sempre que el veia aprofitava per fer un barret i prendre un cafè junts conscient que aquell bon home tenia anècdotes per contar i de les que aprendre, tot i que no foren d’història.

Darrerament havia rebutjat bona part dels que havien estat els seus valors al llarg de la seua vida i com a exemple mirava de parlar valencià, la qual cosa per a una persona com ell era tot un signe. Això, sumat a les seues equivocacions amb les signatures arxivístiques i els problemes de salut, cada vegada més greus, provocava la mofa i els comentaris jocosos dels qui, en teoria eren, els seus col·legues, més aviat falsaris. L’última vegada que el vaig veure amb vida, curiosament, no fou a l’Arxiu del Regne ni tampoc al del Patriarca, sinó a l’Arxiu Municipal de València. Llavors ja estava molt flac, amb tremolors i alguna botija per parlar. Ja veus com són les coses. Al poc de temps l’arxiver del Patriarca em va comunicar que havia mort, sembla que tot sol a sa casa. Tot i que era un toc anunciat, em vaig entristir, tot plegat em resultava un home simpàtic. No sé si realment sabia el que feia quan anava a l’arxiu perquè prenia notes dispars i demanava protocols notarials sense un ordre o una lògica aparent, però el que contava de la seua trajectòria vital sí que em resultava força interessant.

El més fort, però, estava per vindre. De nou de la mà d’aquesta gent que es deien sus amigos del archivo. Resulta que en les darreres setmanes han fet gestions pels arxius de València per veure si cap arxiver té contacte amb la família del difunt perquè els entreguen les fitxes que va confeccionar al llarg de cinc o sis anys de treball. Primer es burlaven de la seua persona i del seu treball, més encara, a les esquenes, i ara demanen per les seus fitxes. No és el lloc ni el moment per glossar les vergonyes de la fauna que sovinteja els arxius de València, però aneu alerta amb los abuelitos.
 
Dades personals d’aquest home només sé que havia treballat a l’ambaixada espanyola a Nova York, segons ell, i que li deien Santiago. No crec que s’esperara que ningú parlara d’ell quan haguera mort, però desprès d’assabentar-me d’això de les fitxes tenia ganes de fer-ho. Un modest homenatge.

Sant Antoni, sant valencià

Vicent Royo
El passat 17 de gener se celebrà, com tots els anys, la festa de sant Antoni Abat, o sant Antoni del porquet com és conegut a casa nostra. Són més de 320 els pobles valencians que commemoren la festivitat entre fogueres, danses, coquetes, mistela i representacions parateatrals que pretenen recrear una breu biografia del sant, amb especial incidència en els moments que millor s’adapten a la història que es vol contar: el triomf del bé sobre el mal, de la vida sobre la mort, de la llum de l’inici dels temps primaverals sobre la foscor de l’hivern. L’any passat ja li vaig dedicar un post, descrivint la celebració que es du a terme a Forcall i que enguany s’ha tornat a realitzar. Parlava dels diferents actes que tenen lloc a aquest poble de la comarca dels Ports i també de la seua simbologia, una amalgama de ritus cristians i pagans que han anat convergint al llarg dels segles fins assentar-se en l’imaginari col•lectiu. En aquesta ocasió, tanmateix, vull dirigir la mirada als orígens, a l’inici de la veneració del sant als segles medievals a terres valencianes i, en especial, a les comarques del nord.

Cartell de la Santantonada de Forcall d’enguany

Les societats europees i, especialment, les mediterrànies han reconegut el singular paper tutelar exercit pel sant ermità, veí de soledats poblades per animàlies on hagué de sofrir les temptacions més heterogènies que li presentava el diable. D’aquesta doble faceta hagiogràfica prové no solament el reconeixement de les seues capacitats domesticadores i tutelars sobre els animals, sinó també la seua resistència incombustible per conservar la puresa. La biografia del sant, popularitzada per l’extraordinària difusió de la Llegenda àuria (l’obra de Jacobo de la Voràgine, arquebisbe de Gènova, que al segle XIII recopilà en un únic llibre totes les vides dels sants coneguts fins el moment), permeté la propagació de la devoció entre les comunitats de tota la cristiandat occidental, convertint la seua figura en l’epicentre del calendari de festes d’hivern en el cicle litúrgic catòlic.

Retaule de sant Antoni Abat, Mestre de Rubió (c. 1360-1375), com podeu veure encara sense el porc © MNAC

L’extensa iconografia pictòrica del sant des de mitjan segle XV, la literatura de cordell, les Auques i les Al•leluies el representen sempre acompanyat d’un porc, fet que li garantí el sobrenom amb el que és conegut popularment, sant Antoni del porquet. Aquesta particular companyia presenta almenys una doble lectura. D’una banda, el porc és identificat amb una de les temptacions que hagué de superar el sant, manifestant la brutícia, la impuresa, el vici i la personificació del mateix diable, el qual, derrotat, fou condemnat per tota l’eternitat a romandre sotmès als seus peus. De l’altra, l’animal resulta ser el seu fidel acompanyant, testimoniant les capacitats taumatúrgiques del sant, qui havia obrat el milacre de dotar de visió i de guarir la coixesa del porc, segons transmeten alguns relats apòcrifs. En qualsevol cas, la primera veneració medieval del sant no el presenta com patró tutelar dels animals, sinó com guaridor d’homes i, en especial, d’aquells que patien el Mal o Foc de Sant Antoni (Mal des ardents, feu de Saint Antoine ou de Saint Marcel en francés), sent reconeguts eixos malalts com possessos del dimoni. Aquesta malaltia no era altra que l’ergotisme, pandèmia provocada per un paràsit que es trobava habitualment al sègol i que afectava tant a homes com a animals en ser consumit aquest cereal per tots ells. Es manifestava a través de greus pertorbacions mentals i cerebrals que provocaven convulsions nervioses i, fins i tot, principis d’epilèpsia, d’ací que els malalts paregueren posseïts pel dimoni. Així mateix, es considerava una epidèmia contagiosa i, per aquesta raó, els malalts no podien compartir residència amb cap altra persona convalescent. La conseqüència fou la fundació de l’orde Antonià, els integrants del qual s’encarregaven de sanar als malalts agreujats pel Mal o Foc de Sant Antoni.

Malalts agreujats pel Foc o Mal de sant Antoni, l'ergotisme

La difusió de l’orde Antonià, dedicat a l’atenció caritativa i hospitalària, generalitzà aquesta imatge guaridora del sant des del mateix segle XIII. La seua implantació està datada amb precisió a Catalunya (Cervera, 1215; Lleida, 1271) i també a terres valencianes (Fortaleny, 1276). La ciutat de València disposà d’una casa hospital de Sant Antoni, extramurs, al camí de Sagunt, ja plenament consolidada el 1316. Al mateix temps i en la mateixa època, sant Antoni comptava amb una capella i culte a l’església parroquial de Sant Martí de València, on el 1354 també hi havia la seu d’una confraria sota la seua advocació que celebrava en el seu honor una festa molt popular el dia del seu patronímic i que es mantingué vigent fins al segle XVIII.

Com a València, el 1360 es funda a Morella una confraria sota la invocació de Sant Antoni i la Santíssima Trinitat per oferir ajuda i assistència sanitària als seus integrants. Ja el 1365, els jurats de Morella i els confrares financen l’adquisició d’una casa per instal·lar un hospital on guarir els malats agreujats amb el foc del cel o foc de Sant Antoni, establiment que perviu fins que el 1564 es converteix en el convent de les monges agustines i que, ja el 1640, es fusiona amb l’hospital de Sant Nicolau. Aquest hospital es mantenia gràcies als diners aconseguits de vendre dotze porcs el dia de la festivitat del sant, animals que peixien lliures per tota la vila i el terme i que eren alimentats pels veïns. La confraria, a més, disposava d’una capella a l’església arxiprestal de Morella, on se celebraven els oficis litúrgics el dia de la festa i les misses de soterrar dels confrares.

La barraca de sant Antoni abans de ser cremada, Forcall

La vinculació diocesana de la regió septentrional valenciana al bisbat de Tortosa suposà la introducció de celebracions litúrgiques en honor a sant Julià, sant Blai i sant Antoni el 1311, fet que es corrobora al Llibre d’hores de Morella, redactat cap al 1340, on el sant gaudeix d’una celebració específica al calendari comarcal. A partir d’aquests anys, la veneració s’estén per tot el nord valencià i, de fet, a inicis del segle XIV existia una confraria a Catí i altra a Vilafranca que estaven sota l’advocació del sant, mentre que a meitat de la centúria hi havia una ermita a Forcall dedicada a sant Antoni.

Los dimonis de la Santantonada de Xert

Bona prova de la devoció cap al sant és la lleixa testamentària que realitzà un dels veïns més rics de Vilafranca el 1411. Antoni Centelles, en el seu testament, deixava «per ànima mia, de mon pare e de mos benfeytors e per totes ànimes deffuntes lo ferreginal meu que yo he en la orta» per tal que «sie arrendat e del loguer que se’n trobarà sie cantat un aniversari en la dita capella per tots los capellans que•n seran en la església del dit loch l’endemà de la festa de mossèn sent Matheu e altre lo dia aprés la festa de mossèn sent Anthoni» (vegeu ací un post sobre la redacció del testament d’Antoni Centelles i la seua escenificació). El testador duia el patronímic del sant, fet que pot explicar la seua devoció personal i que, alhora, també manifesta l’assiduïtat de l’antropònim a terres valencianes durant els segles medievals, tant entre els homes com entre les dones.

Ermita de Sant Antoni, a Peníscola

A més a més, sant Antoni és patró de Benassal i Atzeneta. A Benassal hi ha una confraria sota la seua advocació des de 1308 i ja el 1332 se’n funda una a la Mata i altra a Olocau que tenien com a titulars a sant Antoni i santa Bàrbara. Hi ha capelles sota la seua advocació des d’època medieval a les esglésies de Morella, Castellfort i Vilafranca, a més de ser el sant tutelar d’altres dotze ermites als distints pobles dels Ports i el Maestrat. Des de la fi del segle XIV, estan dedicats al sant els retaules dels altars majors de les esglésies d’Ares, Catí, Cinctorres i la Todolella, mentre que a Castellfort els llenços que han presidit el temple parroquial des de 1441 sempre han tingut a sant Antoni com a figura principal. A Sant Mateu era venerat fins 1586, on posseïa un santuari. De la mateixa manera, el patronatge tutelar sobre els animals domèstics i, en especial, el seu protagonisme sobre els animals de càrrega i tir, adquirit ja al segle XIX, subratlla el seu original caràcter agrari, ben testimoniat a Forcall amb la Processó dels matxos, de la que ja vaig parlar ací.

Retaule de l’església de la Todolella, dedicat a sant Antoni

Podria continuar, perquè les notícies sobre l’advocació són força nombroses. Tanmateix, no ho faré. Només volia deixar constància de la importància històrica d’aquesta figura a casa nostra des dels segles medievals i de la seua pervivència fins avui dia. Si recordeu, l’any passat defensava el manteniment de les tradicions en l’imaginari col·lectiu amb dos objectius ben marcats. En primer lloc, definir les arrels històriques dels nostres pobles i mostrar la seua singularitat en un món cada vegada més globalitzat. En segon lloc, i com a conseqüència directa del primer, dotar els nostres pobles i també a la nostra cultura d’instruments, com les tradicions i les festes populars, que els permeten sobreposar-se a l’oblit, el despoblament i l’abandó que sofreixen des de fa dècades. Açò és el que, precisament, no féu Canal 9-TVV el cap de setmana passat, quan a penes dedicà cinc mísers minuts en l’informatiu de diumenge a mostrar algunes imatges de la festa de sant Antoni, just el dia després de la celebració a llocs tan significatius com Forcall, Vilanova d’Alcolea i Canals, que ni tan sols esmentà. Un flac favor a les nostres tradicions i a la nostra cultura, com tants altres de la “nostra” televisió i el “nostre” govern.

L'art de mesurar la terra II: La ciència de destrar de Bertrand Boysset

Ferran Esquilache
Fa uns dies dedicava un post a parlar de l'agrimensura fiscal a l'Antiguitat i a l'Edat Mitjana, i l'acabava parlant de l'únic tractat medieval d'agrimensura de l'Europa occidental que s'ha conservat, que sapiguem: La siensia de destrar, de Bertrand Boysset. Es tracta d'una obra dels primers anys del segle XV escrita en provençal, la variant més oriental de la llengua que actualment coneguem com a occità. El seu autor, de fet, era d'Arle, situada en l'actual departament francés de Boques del Roine, a la Costa Blava, molt a prop de Nimes i d'Avinyó; i és en aquesta ciutat que es centra l'obra, ja que aporta les seues mesures oficials de longitud i superfície agrària. En realitat consta de dues parts ben diferenciades, La siensia de destrar pròpiament dita, i La siensia d'atermenar, que és un segon tractat sobre la limitació i divisió dels camps mitjançant fites, tot i que es manté una coherència absoluta entre ambdues parts que evidencia la mateixa autoria i consecució. Però abans d'entrar en el contingut d'aquests tractats, molt coneguts sobretot per les imatges que conté, vull parlar del seu autor: Bertrand Boysset.


Emplaçament d'Arle, junt al Roine, i les marjals i estanys que hi ha encara ara fins a la mar

No tenim un ample coneixement de la seua vida, però sabem algunes dades soltes gràcies a la seua aparició en diversos documents, i especialment pel dietari o llibre de memòries familiar i de la ciutat d'Arle que també va escriure entre 1365 i 1414 (podeu veure'l sencer ací fotografiat). El seu naixement es degué produir entre 1350 i 1358, i morí a principis de 1416, per tant va viure entre 58 i 65 anys. Cap a 1373 es va cassar amb Caterina, i van tindre 11 fills (8 xics i 3 xiques) dels quals van morir la immensa majoria amb molt poca edat. Pel que fa a la seua professió, sembla que inicialment Boysset era patró d'un vaixell, i que explotava la pesca de l'estany de Meyranne, una llacuna pareguda a l'Albufera de València situada molt a prop d'Arle, típica de les costes de la Mediterrània occidental. Actualment ja no existeix, ni tampoc la marjal que l'envoltava, perquè es va dessecar completament entre els segles XVIII i XIX, i ara són camps d'arròs i cereal, però resten altres estanys.

Camps d'arròs en la marjal actual de Meyranne, l'antic estany dessecat

Amb tot, també es considerava agrimensor i se'n dedicava professionalment, tot i que no el tenim documentat ocupant-se d'aquestes tasques fins a 1403, data en la que sabem que va mesurar un mas anomenat Nostra Senyora d'Amor (que encara existeix hui amb el mateix nom, molt a prop de l'estany de Vaccarès) per uns problemes d'herències. Aquest treball és important, de fet, perquè ja va ple de consells d'agrimensura, per la qual cosa és un clar antecedent de La siensia de destrar. Sobre com va arribar a combinar ambdues professions no en sabem massa, però sembla que la d'agrimensor va ser molt més tardana. A banda, també posseïa terres, especialment vinyes en la marjal d'Arle, i a més a més participava activament en la vida política de la ciutat com a membre del Consell municipal. Així, degut a la seua experiència agrimensora va arribar a formar part d'una comissió municipal per a modificar les mesures oficials d'Arle. Era, per tant, en definitiva, un membre de la capa més baixa de l'elit urbana de la seua ciutat, assimilable a un mestre artesà amb prestigi i diners, que diversificava els seues ingressos a través de diversos negocis (pesca, fusta, ramaderia...) i la possessió de terres de cultiu.


El mas de Notre Dame d'Amour actualment, junt a l'estany de Vaccarès (el més gran en la figura 1) en un plànols geogràfic sobre fotografia aèria

Passant ja a la seua obra concreta sobre agrimensura, Bertrand Boysset explica a l'inici del primer tractat que en realitat no l'ha escrit ell, sinó que es tracta d'una traducció del llatí al provençal d'una obra anterior realitzada pel mestre Arnau de Vilanova, per encàrrec i en col·laboració amb el rei Robert de Sicília (de la Sicília peninsular, és a dir, Robert I de Nàpols, que va regnar entre 1309 i 1343 i que sempre ha estat considerat un intel·lectual). De fet, hi ha fins a 5 il·lustracions d'Arnau de Vilanova al llarg del llibre, tot sol o junt al rei, en el que apareix escrivint el tractat o fent tasques d'agrimensor. És per això que al llarg del temps, especialment a partir del segle XIX, la seua autoria ha estat molt discutida. Amb tot, actualment sembla prou clar que és una obra pròpia de Bertrand Boysset, tot i que segurament va consultar altres obres anteriors d'influència italiana. Alguns autors opinen que aquesta atribució a Arnau de Vilanova és deguda a la modèstia del seu vertader autor, tot i que en realitat sembla més lògic atribuir-ho a una influència del concepte medieval de l'auctoritas. La seua obra tindria una major difusió i consideració si aquesta era atribuïda a un autor més antic de reconegut prestigi, que no a un simple destrador provençal desconegut en els cercles culturals i científics medievals; és a dir, pura estratègia.

El rei Robert i el mestre Arnau de Vilanova representats escrivint La Siensia de destrar (f. 23r)

Pel que fa a la data de composició, Boysset diu començar a escriure el 15 de desembre de 1401, i en un altre lloc declara acabar de fer-ho el 8 de gener de 1406. És a dir, uns 4 anys de diferència. Però els darrers capítols de La siensia d'atermenar s'haurien escrit a partir d'aquesta darrera data, allargant-se en el temps fins a la mort de Boysset, que es degué produir cap a finals 1415 o principis de 1416. De fet, en el manuscrit original i en altres documents redactats per ell es nota que hi ha hagut una evolució grafològica en l'autor, amb el pas del temps, segurament relacionada amb la pràctica per un major ús de l'escriptura en la seua vida diària.

En realitat no es tracta d'una obra extensa ni complexa. És més bé una espècie de manual d'aprenentatge, en el que es descriu la metodologia de l'agrimensura, s'expliquen problemes amb els quals es pot trobar l'aprenent d'agrimensor i la manera de resoldre'ls, molt d'ells amb trucs. Descriu els perímetres de les parcel·les per a definir les formes geomètriques que les formen, i explica com descompondre les parcel·les irregulars en diverses figures regulars simples (quadrats, rectangles i triangles rectangles) per a calcular la seua superfície. Per descomptat aquesta tècnica és limitada, no s'aconsegueix mai una mesura exacta, ni per l'instrumental a la seua disposició, ni per la capacitat que tenien de calcular figures especialment irregulars, i fins i tot figures regulars més complexes. La superfície d'un cercle, per exemple, no es va poder calcular amb suficient exactitud fins al segle XVII. A més, l'ús de les xifres romanes, com encara fa Bertrand Boysset a principis del segle XV, dificulta el càlcul aritmètic. En qualsevol cas, l'autor sempre recolza les seues explicacions en les imatges que acompanyen el text, fetes de la seua pròpia mà.


Dues pàgines sobre càlcul de superfície de figures geomètriques regulars (f. 61v-62r)

Pel que fa a les eines de mesura, per a les distàncies curtes s'emprava fonamentalment el destre, una vara de fusta de 16 pams de longitud pintada de blanc i negre, mentre que per a distàncies llargues s'empraven cordes, de 10 o 12 destres cadascuna en el cas d'Arle. En el cas de l'atermenament també s'emprava l'esquadra per a orientar les fites de pedra (que de vegades era substituïda pel compàs) i la plomada per a posar-les rectes. De vegades, fins i tot, aporta solucions enginyoses, com ara l'ús d'un penell situat sobre el jaló per a assenyalar un punt llunyà si hi ha una massa boscosa o qualsevol altre element pel mig que impedeix una correcta visualització. D'altra banda, a causa de la senzillesa de les tècniques explicades per Boysset no s'inclou la groma com a eina de mesura, de tradició romana, però sí un instrument semblant i més simple que ell anomena cadrim.

Ús del penell sobre el jaló per a millorar la visibilitat (f. 197r)

En definitiva, es tracta d'una obra senzilla, modesta, però molt interessant per ser una de les poques obres de l'Europa occidental medieval que ens han arribat en la que es descriu quines tècniques emprava aquesta gent per a mesurar la terra, i quin grau de coneixement tenia, així com les seues limitacions. Un aspecte molt important per a l'estudi arqueològic actual dels parcel·laris medievals. Finalment, per a acabar el post, només em resta adjuntar-vos una selecció d'imatges que he cregut interessants.

L'agrimensor o destrador pregant a Déu (f. 11r). Aquesta imatge es repeteix diverses vegades al llarg dels dos tractats

Mestre Arnau de Vilanova amb un destre de fusta a ratlles blanques i negres (f. 29v)

Dibuix en el que es mostra, mitjançant esquadres, com cal orientar les fites dels límits dels camps (f. 127r)

L'ús de la plomada en la construcció de fites (f. 145v-146r)

Un grup de persones observa com un altre clava una fita de camp (f. 157v). Una actitud vers el treball que ve de lluny, doncs.

Longitud del pam menor, mitjà i major vigent al segle XV en la ciutat d'Arle (f. 163r)

Un camp ja atermenat (f. 172v)

Grups de persones entre les cases i marjals d'Arle (238v-239r)

Nota de bibliografia: Per a saber més podeu llegir la tesi doctoral de l'historiador francés Pierre Portet, anomenada Bertrand Boysset, la vie et les oeuvres techniques d’un arpenteur médiéval (1355-1416), publicada en 2004, o la pròpia obra de Boysset publicada per Portet en occità amb aparell crític en francés. Les imatges d'aquest post pertanyen a la pàgina web creada pel mateix autor, en la que podreu veure tot el tractat transcrit, fotografiat, i alguns estudis al seu voltant.

El poder de las mujeres, las mujeres del poder. La figura de la reina consorte en Castilla durante el siglo XV

Autor convidat
Diana Pelaz Flores
Universidad de Valladolid

Hasta hace no mucho más de tres décadas, hablar del poder en la Edad Media se conectaba únicamente con la figura del varón. Se trataba de un varón con unas características muy concretas, tales como su linaje o su riqueza, las cuales permitían su acceso a las más altas instancias del gobierno de un territorio o, incluso, de un reino, si así le correspondía en función de su vinculación con la dinastía reinante en aquel momento. En relación con esta idea, la aparición de mujeres en un escenario semejante perfilaba la excepción, la anomalía dentro del dominio masculino que, a lo largo de los siglos, había cincelado el nombre de grandes señores y reyes. Basta citar las palabras con las que Diego Clemencín se refería a la Reina Católica, Isabel I de Castilla, en el Elogio que éste le dedicara ante la Real Academia de la Historia en 1807:
«Gobierno verdaderamente admirable, obra de una muger, que reuniendo en su persona las virtudes y calidades de ambos sexos, acertó á concebir un sistema mezclado convenientemente de suavidad y energía; que comprimió la licéncia sin substituirle la servidumbre». (Clemencín, Diego, Elogio de la Reina Católica, Madrid, Real Academia de la Historia, 1820, p. 29)
Su visión se centra así en lo extraordinario que encierra, a su entender, un acontecimiento semejante: la capacidad de una mujer para gobernar y dirigir el destino de la Corona de Castilla, lo que encuentra justificación en la presencia de cualidades masculinas en Isabel I, aquellas que le permiten gobernar con justicia y rectitud. Es precisamente, la necesidad de comprobar la veracidad de afirmaciones como ésta, la que ha conducido recientemente a la Historia de las Mujeres a buscar otros ejemplos de “mujeres singulares” que participaron activamente en la vida política castellana o a examinar con mayor detenimiento y juicio crítico la actuación femenina con respecto al poder.

Suscripción autógrafa de la reina María de Aragón con motivo de la cesión de la fortaleza de Montalbán al privado regio, D. Álvaro de Luna. Sección Nobleza AHN, FRÍAS, c. 126, doc. 19. Guadalajara. 1437, febrero, 1

Suscripción autógrafa de la reina Juana de Portugal, segunda esposa de Enrique IV, en una cédula en la que ratifica a Rodrigo Ponce de León la tenencia de la villa de Tarifa y del alcázar de Carmona. Sección Nobleza del AHN, OSUNA, Leg. 141, doc. 124. s/l, 1466, julio, 6

Mujeres pertenecientes a la alta aristocracia, como Leonor Pimentel, esposa del conde de Plasencia don Pedro de Estúñiga, o la duquesa de Villalba, Inés de Guzmán, esposa del contador mayor Alfonso Pérez de Vivero, abadesas de monasterios tan destacados como el Monasterio burgalés de Santa María de las Huelgas, o las esposas de los monarcas castellanos, ilustran a la perfección la imagen del poder medieval en femenino. Por su especial relevancia respecto a las tareas de gobierno, la figura de la reina consorte merece una atención particular que permita descubrir su identidad, ideología y significación política. Gracias a su matrimonio, el destino de estas mujeres quedaba vinculado al del rey y, por extensión, al del reino en su conjunto, lo que hace de ellas estrechas colaboradoras y valedoras de los intereses de su marido, aunque también de la familia de la que procede, como ocurre en el caso de María de Aragón y el apoyo que ésta brinda a la causa de sus hermanos, los Infantes de Aragón, respecto al monarca castellano, Juan II de Castilla, y al privado de éste, el Condestable D. Álvaro de Luna.

Dibujo a pluma de los Infantes de Aragón extraído de la Genealogía de los reyes de España, de Alonso de Cartagena, Biblioteca de Palacio, 1460

Detrás de estas mujeres se esconde una fuerte personalidad y una sagacidad política que comprende un sinfín de matices que se ven afectados por el contexto político del reino, los intereses nobiliarios, la formación recibida como infanta o la relación que mantiene con el propio rey. Todos ellos, pero particularmente su manera de enfrentarse a los acontecimientos castellanos, demuestran su interés por participar en los circuitos del poder y ejercerlo conforme al estatus privilegiado del que goza a nivel político.

En todo caso, rey y reina integran, a través de la institución matrimonial, una sólida estructura que conduce y representa a la Monarquía castellana: la pareja regia. La presencia de cualquiera de ellos refuerza el compromiso que existe entre la Corona y sus súbditos a través de la visibilidad que proporcionan con sus continuos viajes por las ciudades y villas castellanas. De esta manera, la itinerancia cortesana estimula la relación de lealtad y fidelidad que han de prestar hacia el rey, como señor natural del reino, y al príncipe, como futuro heredero del trono, en el seno de una comunicación simbólica que se construye entre la Monarquía y el reino. Especialmente en lo que respecta al lenguaje ceremonial que afecta al príncipe de Asturias, la reina participará de una manera activa, con el fin de asegurar que la sucesión se produzca con normalidad. La reina, como mujer que está llamada a ser la madre del heredero y, por tanto, quien asegure la continuidad dinástica, velará por los intereses de sus hijos y, en particular, los del príncipe heredero, procurándoles una buena educación como infantes de la Casa real castellana y ejerciendo una influencia, a menudo decisiva sobre ellos, fruto del afecto, la confianza y la cercanía maternas.

Comienzo de la carta que envió la reina Isabel de Portugal al concejo de Murcia para comunicarles el nacimiento del infante don Alfonso. AMM, CAM, 785, 21. Tordesillas. 1453, noviembre, 15

Conscientes de su capacidad para influir en el futuro rey, no faltarán ocasiones en que se trate de separar a la reina de su hijo por parte de otros nobles que buscaran incrementar su dominio sobre el heredero, como le ocurrirá a la reina Catalina de Lancaster, tras enviudar de Enrique III y ser nombrada corregente del reino junto con su cuñado, el infante Fernando de Antequera, de acuerdo con el testamento del rey difunto. Según su testamento, Enrique III disponía que la guarda del príncipe pasara a manos de dos nobles castellanos, Juan Velasco, camarero mayor de Enrique III, y Diego López de Estúñiga, justicia mayor del reino, lo que motivó la rotunda negativa de la reina Catalina argumentando que nadie mejor que ella debía disponer de la educación y cuidado del futuro Juan II ya que, dado que ella era la madre del rey “dixo que ella lo entendia tener e criar, pues lo pariera e saliera de las entrañas de su vientre” (García de Santamaría, Alvar, Crónica de Juan II de Castilla, ed. de Juan de Mata Carriazo y Arroquia, Madrid, 1982, p. 44).

Además de velar por los intereses de sus vástagos y por el mantenimiento de su preponderancia en el ámbito cortesano, las competencias de la reina se trasladarán al ámbito de la política diplomática con otras Coronas vecinas, participando en las recepciones de embajadores y emisarios, pero asimismo, en los asuntos de la política interna castellana. Si bien es cierto que las funciones de gobierno del reino y administración del territorio afectan al rey en última instancia, la reina asumirá parte de la gestión de las tierras del rey, es decir, aquellos núcleos que pertenecen a la jurisdicción del realengo.

Tras contraer matrimonio, era el momento de cumplir con las cláusulas que habían sido fijadas previamente en el contrato matrimonial entre ambos contrayentes. Como consecuencia del mismo, en pago de la dote y arras que le correspondían a la novia según la legislación castellana, el monarca procedía a la entrega de algunas ciudades y villas realengas en favor de su esposa, de las que ella misma tomaría posesión en los meses siguientes. Estas tierras, que conforman el Señorío de la reina, debían ser gestionadas por ésta, impartiendo justicia y velando por el mantenimiento del orden público y del bien común en todas ellas. La Corona castellana se aseguraba, al mismo tiempo, fortalecer el sentimiento de pertenencia a las tierras del rey, aportándoles mayor seguridad frente a las apetencias de una levantisca nobleza que podía aspirar, en un momento dado, a hacerse con el control de alguno de estos núcleos, gracias a una falta de control por parte del soberano sobre los municipios que pertenecían a la jurisdicción real.

Para cumplir con estas obligaciones que le imponía el señorío, la reina pasará largas temporadas en algunas de estas ciudades y villas, como las villas abulenses de Arévalo o Madrigal de las Altas Torres, refugio habitual de la reina y de los oficiales y servidores que la asistían a diario en sus tareas, los cuales daban carta de realidad a la Casa de la Reina.

Plaza de la Villa, situada en la localidad de Arévalo

Palacio de Juan II en Madrigal de las Altas Torres. Una de las residencias habituales de María de Aragón e Isabel de Portugal, primera y segunda esposa del monarca

Esta mayor proximidad a la Reina favorece, por un lado, una mayor accesibilidad a los vecinos de estas localidades para entrar a formar parte de la Casa de la Reina como sus servidores, y por otro lado, el avecindamiento de algunos de estos criados, como el linaje de los Velázquez de Cuéllar en Arévalo, aprovechando las largas estancias de las que disfrutaron en la villa reinas como Isabel de Portugal.

Con independencia del contexto político o de las particularidades personales que, en un determinado momento, pueden llevar a adoptar posturas muy diferentes ante situaciones cruciales para el destino de la Corona castellana, las responsabilidades que la esposa del rey precisan de un compromiso que es común a todas ellas: la defensa de los intereses de la monarquía. En relación con esto, se comprueba la preocupación de la reina por mantener su estatus y preponderancia en el entorno del poder, tanto a nivel personal como a nivel dinástico. No hay que olvidar que la reina es, en definitiva, pieza fundamental del presente, pero sobre todo la llave que da acceso al futuro de la Monarquía castellana.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’una autora convidada, a qui públicament agraïm el seu esforç.

Els musulmans del regne de València: arabòfons persistents

Vicent Baydal
Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A aquest "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'hagués convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'aquesta tradició al cas valencià, essent forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que aquesta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos). 

Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlés romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella. 

Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües) 

El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen aquesta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'aquesta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.

En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".

D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant aquesta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317. 

També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprengués "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".

Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII

És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els homes que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En aquesta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents. 

Un cant que no es pot acallar

Frederic Aparisi Romero
Per a les gents de les societats preindustrials el bosc representava una doble realitat, un moneda de dues cares. Si per un costat, la muntanya ofereix tot un seguit d’oportunitats: cacera, herbatges, combustible, fruita silvestre; per l’altre esdevé un niu de perills: cau de raboses, llar de roders, laberint sense tanques, el polvorí que desperta el foc a l’estiu, el torrent desbocat que porta l’aigua destructora a la tardor, la neu frondosa que aïlla a l’hivern. És en aquest espai on la realitat i el sobrenatural s’hi troben: druides, bruixes i monstres tenien també ací la seua guarida. Un munt de pors que quedaven representades en un sol animal, el llop (Canis lupus). En efecte, la societat medieval, del nord al sud d’Europa, va condensar en el llop tots els perills de la muntanya.  

En realitat, la relació entre el llop i l’home sempre ha estat, i és, difícil. Una conflicte que es perd en la nit dels temps i que a l’edat mitjana viu un capítol singular. I això perquè el avanços i les regressions dels artigaments penetren en l’espai del llop, tot acostant ambdós sers vius. Si la història de Ròmul i Rem presentava a la lloba com a salvadora, en la història de Caputxeta, d’origen medieval, aquest animal esdevenia el perill o què us diré del pastor mentider. Deixant a un costat llegendes i narracions moralitzants, el ben cert és que la caça i extermini del llop es va convertir en una de les majors preocupacions dels governs locals, des de les comunitats més modestes fins a les grans ciutats.

El 2 de juny de 1426 el jurats de la vila d’Alcoi proveïen que com per stabliment de la vila sia que tot hom que porte conillada de lobatons aja V sous volem que en Berthomeu Pasqual, menor, e en Guillem Soler, vehins de la dita vila, agen de una conillada de lobatons que són VII deus sous. Alguns anys més tard, en març de 1433, encara stabliren que si per ventura alcú vehí de la dita vila matarà alcun lop dins lo terme de la dita vila que lo consell sia tengut de donar e pagar X sous per aquells a qui aurà mort lo dit lop. Et si portarà litiguada de lobatons e que sien trobats dins lo dit terme que ajen axí mateix X sous. Cap a les darreries del segle XV, encara a les Comarques Centrals del País Valencià, en la montanya de la Taverna ha trobat mort hun home. E de fet, anà lo honorable justícia en Jacme Martorell, e lo alamí Abdal·là Bisquert e molta altra gent. E anaren a la dita montanya, prop de hunes forques, e trobaren lo dit home mort tot menjat de llops o de goços. (F. Garcia-Oliver, La vall de les sis mesquites, PUV, 2003, p. 43). Això no obstant, sembla ser que la presència del llop a les comarques centrals valencianes veié limitada per l’expansió de la canyamel a la Safor en la mesura que les demandes de combustible per a la cocció del sucre provocaren una intensa desforestació de les muntanyes més pròximes. Lògicament això degué provocar forts trastorns sobre l’ecosistema, forçant una minva del nombre de llops. Així i tot encara al segle XVII a Gandia es pagaven 5 sous per llop mort. Però com deia, la presència del llop a les nostres terres sembla ser, perquè no hi ha un estudi que permeta ser categòric al respecte, que no adquirí els nivells documentats a altres indrets de la Corona d’Aragó com a l’antic terme de Tortosa. Ací, Albert Curto i Albert Martínez han documentat que en 90 anys d’estudi, entre els segles XIV i XV, total de 282 referències. El valor de les recompenses sembla confirmar la relativa escassa presència del llop atès que si a les Comarques Centrals es podia pagar entre 5 i 10 sous per llop o litigada de llobatons morts al terme de Tortosa ja només el llobatons de més de mig any es pagaven a 20 s. i els animals adults podien arribat fins els 40 s.

Tot això em fa replantejar quin era el perill que representaven els llops, vull dir, realment hi havia tants llops, atacaven de forma tant reiterada els humans com per a exigir tants esforços o més aviat es tractava d’una necessitat humana de domesticar l’entorn natural o, fins i tot, d’una obligació dels consells vilatans heretada de temps anteriors. Sense dades, i des de la reflexió, crec que darrera la caça del llop, més que una vertadera amenaça, el que hi ha és una voluntat de control sobre el desconegut, de domesticació. Ben mirat, aquest animal és l’únic que trenca, que impossibilita el domini absolut de l’ésser humà més enllà dels camps de cultiu. Abans d'acabar dues notícies per si són del vostre interès. La primera és una referència fruit d’una conversa fa uns mesos amb Xavier Rodenas, enginyer tècnic forestal per la Universitat Politècnica de València. Sembla ser que l’abadonament dels nostres boscos i de les terres de cultiu de secà a les muntanyes està fent posible no només l’increment significatiu del nombre de llops a l’Europa mediterrània, quan fa un segle estaven pràcticament extingits. L’altra noticia és un congrès que es farà a Saint Martin Vesubie (França) sota el títol Vivre ensemble avec le loup el proper mes de novembre. Ací teniu el pdf.