En la sort i la dissort: el paper de la dona a l'edat mitjana

Frederic Aparisi Romero
Que el paper de la dona a l’edat mitjana, tant en la societat cristiana com en la musulmana, és subsidiari del de l’home resulta obvi. No és la tasca de l’historiador jutjar aquest rol sinó més bé explicar-lo i trobar-hi els matisos en les dinàmiques generals. Està clar que, habitualment, les dones emergeixen en la documentació medieval arran de l’absència del referent masculí, normalment el marit però també el pare o el fill. De fet, les diferents edats de la dona venen condicionades per aquest referent: “filla de”, “dona de”, “vídua de” o “mare de” o “sogra de”. I és que a l’edat mitjana una persona sola esdevé un fet estrany, llevat que no siga algun ermità. La major part d’individus, a l’enviduar, tant elles com sobretot ells, cerquen el recer d’un nou company/a. Ara bé, a diferència del primer enllaç, en els posteriors, no es tracta tant de concertar un bon matrimoni des d’una perspectiva econòmica, que també, com de trobar un company/a en els durs i insegurs anys de senectut que venen per davant.

El matrimoni era l'excusa per a les festes i la joia

Resulta estrany topar amb la veu pròpia d’elles si no és perquè ells estan absents. L’habitual és trobar-les vídues, sobretot si tenen una edat avançada i més encara si no compten amb recursos (com a exemple de l’Antiguitat, recordeu l’anècdota de l’almoina de la vídua ací). De benestants, entre les vídues, també hi ha, de fet sospite que són la majoria d’elles. Pertanyen a llinatges acomodats, del camp o de la ciutat, ací tant se val, i han aprés la gestió dels assumptes familiars a casa, com els germans. Abans que casar-se de nou, prefereixen assumir la gestió dels afers familiars a fi de garantir la transmissió del patrimoni als fills. És el que fa la duquessa de Gandia, Maria Enríquez: després de morir Pere Lluís de Borja es casa amb Joan de Borja. A la mort d’aquest, tot i els requeriments del seu sogre per contraure un nou matrimoni, Maria decideix romandre vídua i fer-se càrrec del ducat de Gandia i la resta de dominis que han de passar al seu fill Joan.

Escultura dedicada a Maria Enríquez a Gandia

A més de la viduïtat, hi ha d’altres ocasions en les que les dones es col·loquen, o la vida col·loca, al capdavant dels afers domèstics, encara que tots ells tenen el denominador comú de l’home absent. Aquesta absència pot respondre a un viatge de negocis -com el que fan els traginers musulmans arreu del país-, el servei en algun enfrontament bèl·lic, més estrany a casa nostra, o, com la protagonista de la següent història, perquè l’home ha estat detingut per deutes.

Tot just un mes després de la fira de 1388, Acem Serrano, a qui tots en el raval de Gandia coneixen amb el malnom de Valencí, està detingut a la presó de la vila, situada a la plaça Major. Es tracta d’un lloc aspre, fred, on no hi ha lloc per a la més mínima comoditat, si aquest concepte té cabuda a l'edat mitjana. Acem és ací perquè els requeriments previs del justícia a fi que pagara els diners que li deu a Genís de Pertusa, un pescador local, han estat infructuosos. La suma que Valencí devia era de 300 sous, dels quals només havia pogut satisfer 60. Resten, per tant, altres 240 sous encara per pagar. L’origen de l’endeutament el desconeixem però per la quantitat deguda potser no siga arriscat pensar que els diners anaren destinats a l’adquisició d’un animal de treball per al camp. En qualsevol cas, és evident que no es pretén que Valencí pague el deute amb dies d’empresonament, però la privació de llibertat resulta una mesura efectiva a l’hora de trobar solucions. És important retindre aquesta idea perquè, en efecte, la presó no és un fi -tot el contrari que en la societat actual- sinó un mitjà per forçar el reequilibri que el delicte ha suposat.

Però ara i ací ens interessa el paper de la dona d’Acem. Dit i fet, en un parell de dies, Aixuix ha reunit els diners del deute. No és que ella no puga estar al capdavant de casa però a l’edat mitjana són molts els fronts que reclamen la presència del cap de família: les terres, el bestiar o els negocis en són només alguns. A més, una dona sola és objecte del xafardeig i víctima fàcil dels desitjos sexuals de joves i no tan joves. La carn vol carn, també entre els moros. En realitat, Aixuix no disposa encara de les monedes físicament. El que ha aconseguit reunir la dona del presoner és el compromís de diverses persones d’aportar cadascuna una part dels diners necessaris per pagar el deute.


Ajuntament de Gandia a les darreries del segle XIX.
La Casa de la Vila devia estar al mateix lloc, amb la presó en un dels carrers adjacents.

Aixuix troba l’ajuda que necessita en la parentela més pròxima. Ara i adés la família continua sent el recer més segur en la dissort. Entre els que donen la cara trobem el germà d’Aixuix, Abdal·là, també del Raval de Gandia; i Mahomat i Cilim Valencí, parents d’Acem, que viuen a l’alqueria d’Alcodar. A més, hi col·laboren Mahomat Almian, de l’alqueria d’En Morera, Saat Biari, de la d’En Ortoneda, així com Saat Ubeït i Mahomat Abdeig, ambdós de l’alqueria de N’Orriols. Tots ells es reconeixen deutors de Pertusa i es comprometen a pagar els 240 sous abans del dia de Sant Joan, el 24 de juny. Cadascú aporta una quantitat, en funció del seu grau de parentiu amb l’empresonat i de les seues possibilitats. Abdal·là, cunyat d’Acem, és qui contribueix amb més diners, quasi la meitat del deute, 110 sous. La resta participa amb xifres significativament menors: cada un dels Valencí ho fan amb 35 sous; Almian i Biari, 20 sous i, finalment, Ubeït i Abdeig, 10 sous. Per fer-nos una idea de l’esforç econòmic que aquestes quantitats representen cal tindre en compte que el consum de forment -l’aliment principal- anual d’un adult, abans de pagar rendes i impostos, oscil·lava segons la bondat de les collites al voltant dels 65 sous.

Garantit el cobrament del deute, Acem Serrano pot eixir de la presó. La mesura ha estat realment efectiva perquè Pertusa, finalment, podrà recuperar els seus diners. Ara Acem està en deute amb els seus parents, i no només en el sentit econòmic de la paraula. És per això que acudeix al notari a fi de comprometre’s per escrit amb Abdal·là i la resta de familiars a tornar i restituir els 240 sous. A més, promet no fugir ni abandonar la seua casa, i dóna com a garantia el seu dot, que és l’acidac en el cas dels musulmans. Finalment, el 6 de juny de 1389, unes setmanes abans que expirara el termini, Genís de Pertusa acudeix de nou al notari. Aquesta vegada és per a registrar el pagament dels 240 sous. El deute havia estat satisfet, almenys pel que respecta a ell. Si finalment Acem Serrano va retornar els diners als seus parents és una dada que se’ns escapa. En qualsevol cas, Acem coneixia ben bé els inconvenients de no pagar els deutes.

Si no és estima el que uneix Acem i Aixuix, això els documents no ho conten, però la comunió d’interessos queda palesa en oferir els béns d’ella com a garantia del deute amb els parents i amics. És un fet que compta, necessàriament, amb el vistiplau d’Aixuix, ja que l’home no té potestat alguna sobre els seus béns. Només així, amb l’autorització de la dona, els jutges podrien procedir contra les seues possessions. Del contrari, la llosa del deute hauria de caure inexorablement sobre el marit sense que la dona i el seu dot es veieren afectats. Ara bé, per a una família modesta, i ací tan se val si musulmana o cristiana, el dot representa el darrer recer que hi troba la família. Per això, és raonable pensar Acem s’esforçara, ara sí, en cancel·lar el deute amb aquells que li havien prestat els diners. Ben mirat, no només estava en joc el dot d’ella sinó el nom d’ell com a home de paraula. I és que el patrimoni familiar es mesura, a més d’en diners i joies, en la bona reputació dels seus membres.


Dones escoltant l’iman de la mesquita

Per acabar, la història d’Aixuix ens serveix per a recordar una altra idea. I és que convé ponderar el grau d’independència d’aquestes dones al capdavant dels afers domèstics. Per descomptat, les decisions no es prenien de forma autònoma i independent, sinó que comptaven amb l’ajuda, i la supervisió, de la parentela més pròxima i del cercle d’amistats de l’home. D’una forma o d’una altra, per tant, ells sempre hi són.

L'aventura mediterrània de Llorenç Bertran, corsari d'Alaior (1323-1327)

Vicent Baydal
Black Sails, la preqüela en sèrie televisiva de L'illa del tresor
Entre els seguidors de Black Sails, la sèrie de televisió que actualment recrea una història prèvia a la que Robert Louis Stevenson va imaginar per a L'illa del tresor (1883), protagonitzada pel capità Flint i Long John Silver, de ben segur que hi ha molts medievalistes. I això té una explicació, malgrat que l''època daurada dels pirates que ha estat tantes voltes recreada en la literatura, el cinema i la televisió és de difícil ubicació històrica per a la majoria de la gent. Si preguntem en quin moment tingueren lloc les històries sobre persecucions de navilis, tresors amagats i baralles en tavernes de l'Illa Tortuga que tantes vegades hem vist, la resposta serà dubitativa en quasi tots els casos. L'edat mitjana? Ah, no, si estan pel Carib deu ser després de la conquesta d'Amèrica... L'edat moderna, doncs? Però en quin segle aproximat? Uf, ni idea... En realitat, eixa època que se sol ficcionar correspon a la segona meitat del segle XVII, de la qual va deixar testimoni en Història dels bucaners d'Amèrica (ed. original en neerlandés de 1678) Alexandre Exquemelin, un hugonot francés enrolat en la banda corsària i piràtica del capità escocés Henry Morgan, qui féu carrera assaltant Puerto Príncipe, Porto Bello, Cartagena d'Índies, Maracaibo, Panamà, etc. Les històries de Black Sails i L'illa del tresor són un poc posteriors, d'entre 1715 i 1735, però la bona qüestió és que totes aquelles pràctiques piràtiques pertanyen a una cultura comuna occidental que arranca, si més no, en l'època baxmedieval i arriba fins al segle XIX. 

Més enllà dels evidents canvis de context històric i la possible diferència entre treballar per compte propi o per a un poder públic i de pertànyer a una classe social alta o a una altra més baixa, en el fons, en poc es distingien els fets, les actituds i les maneres del capità Morgan de les de l'imaginari capità Flint, el capità Drake del segle XVI, Pedro Larraondo del XV o molts altres corsaris i pirates de nom conegut o desconegut dels segles XIII i XIV. Tots ells es dedicaven a armar i capitanejar vaixells per a assaltar altres naus o atacar poblacions "de bona guerra", és a dir, pertanyents a autoritats que estaven en guerra amb la del lloc que donava la llicència per a l'activitat corsària, o per a anar en contra de qualsevol embarcació i persona, fóra d'on fóra, entrant ja en l'àmbit de la pirateria sense senyor. L'obtenció del botí era l'objectiu principal, que després es repartia entre els participants en l'empresa segons unes normes establertes, sempre que es deixara una part a l'autoritat protectora. Un mecanisme, en definitiva, que tampoc diferia molt de l'activitat conqueridora de la societat feudal, com ara la que practicaren els diversos regnes ibèrics contra Alandalús en els segles baixmedievals, ja fóra en forma de conquestes territorials àmplies, com les de Mallorca i València, o de ràtzies puntuals.

No debades els principals ports europeus, també els de la Corona d'Aragó, foren des d'aleshores una base permanent de corsarisme, amb la coordinació i protecció de les autoritats corresponents. A València, per exemple, sabem que al llarg de l'any 1334 isqueren un mínim de 19 vaixells corsaris del port de València, als quals el batle reial donà el permís corresponent per a fer captures "de bona guerra", que se centraren, en aquest cas, en la ribera magribina. Al mateix temps, per la seua ubicació estratègica, Mallorca, Menorca i Eivissa -que encara manté el Monument als Corsaris erigit en 1915- foren també ports especialitzats en la qüestió, com moltes altres illes de la Mediterrània que, segons es pot deduir de les fonts, arribaren a crear ambients semblants als del Carib piràtic que coneixem per novel·les i films. Una bona mostra és la història de Llorenç Bertran, un corsari menorquí del qual coneixem fugaçment quatre anys de les seues peripècies, contingudes en dos processos judicials incoats entre 1324 i 1327 davant la cort judicial del lloctinent del regne de Mallorca i rescatades per l'historiador Joan Francesc López Bonet en un article de 2002.

Mapa actual de la Mediterrània occidental, amb els principals punts geogràfics esmentats en el text marcats en verd
En concret, cap al 29 de setembre de 1323 arribà a la població menorquina d'Alaior, que no devia superar llavors les 250 famílies, una carta de la Ciutat de Mallorca de part del lloctinent reial: ordenava que no es deixara salpar a Llorenç Bertran, qui estava armant una sagetia de 14 rems, per a la qual havia enrolat en la mateixa ciutat 15 hòmens, entre els quals hi havia sis menorquins, quatre castellans, tres mallorquins, un aragonès i un basc, però no havia obtingut la corresponent "fermança", és a dir, un aval que cobrira els possibles danys causats contra persones i béns que no foren "de bona guerra". Així les coses, el batle del municipi, Pere March, prengué a Bertran, després de la qual cosa una munió de gent es concentrà davant de l'edifici del batle i la seua presó: uns que estaven jugant en mig del carrer, un fillastre del ferrer amb un amic, el saig de la cort de Mercadal que parava a Alaior, un correu, dos curiosos, un picapedrer que treballava en la casa del costat i quatre veïns amb possibles de la localitat. Aquests darrers concordaren fer de fermances mitjançant un document públic que el capellà de la localitat posà per escrit en un pergamí, en la seua mateixa església, i posteriorment fou registrat en l'escrivania del batle. 
 
D'aquella manera Bertran fou alliberat i pogué salpar amb la seua tripulació cap a les costes algerianes, on, després de diversos dies cabotejant, prengueren prop del lloc que anomenaven "Entrecuix" -el que actualment deu ser Ras-el-Hadid- sis hòmens, una dona i un adolescent musulmans, que eren súbdits de l'emir d'Ifriqiya i per tant "de bona guerra", ja que aquest era enemic del rei de Mallorca. Aleshores decidiren tornar a Menorca per a subhastar-los i repartir-se el botí, però a 30 milles de Maó una tempesta els dugué mar endins i els orientà cap a Sardenya, de manera que es dirigiren cap a Teulada, en la part meridional de l'illa, que justament llavors estava sent conquerida per l'infant Alfons d'Aragó, fill de Jaume II. En efecte, quatre mesos abans havia arribat l'enorme exèrcit preparat per a l'ocupació, amb 80 naus de guerra, més de 200 embarcacions i vora 10.000 soldats entre cavallers, ballesters, peons i almogàvers, que encara assetjaven els pisans a les viles d'Esglésies i Càller. Així, des de Teulada la sagetia de Llorenç Bertran i els seus féu cap a Palmas, on desembarcaren i s'atansaren cap al campament que encerclava el primer d'aquells nuclis, per tal de localitzar un mercader que els pagara un bon preu pels musulmans que havien capturat. Es repartiren el botí i Bertran donà per finalitzada aquella primera empresa.

Els hòmens romangueren entorn del campament que assetjava Esglésies durant algunes setmanes fins que Bertran decidí mamprendre una nova expedició ja a finals de 1323, amb els diners del botí i de la venda de l'adolescent musulmà, que s'havia reservat com a capità. S'hi apuntaren sis dels 15 tripulants inicials, als quals calia afegir alguns altres procedents dels que desertaven de l'exèrcit aragonés invasor, llastimosament delmat per l'epidèmia de paludisme que els afectà durant el llarg setge. De fet, el mateix Llorenç Bertran fou afectat per la malaltia i, davant la seua incapacitat, un d'aquells tripulants inicials, el castellà Ferrando Gonzálvez, de Guardamar -vila castellana fins a 1296-, prengué el control de les decisions. En primer lloc es dirigí a peu al setge de Càller per a enrolar cinc tripulants més, tres castellans i dos catalans, als quals s'afegiren dos castellans i un català més a Esglésies. En total eren ara sis castellans, cinc balears, tres catalans i un aragonés, més Llorenç Bertran, que continuava sent teòricament el patró de la sagetia, però sense el poder efectiu, ocupat per Ferrando Gonzálvez. Així, amb Bertran malalt i vorejant la mort, partiren novament cap a Barbaria, però el mal oratge els ho impedí, de manera que regressaren al cap de Teulada. I fou llavors quan Ferrando Gonzálvez s'amotinà, proposà que l'embarcació anara "a roba de tothom", és a dir, que atacara piràticament qualsevol peça que es posara al seu abast, i aconseguí que la tripulació el jurara com a nou capità

Sagetia dibuixada pel valencià Rafael Monleón (1843-1900) en La construcción naval española
Alguns, però, s'oposaren i foren obligats a abandonar el vaixell, que es dirigí cap al nord, a Oristany, on enrolaren tres hòmens més, mentre els expulsats passaven a incorporar-se a l'exèrcit aragonés. Llavors, l'11 de gener de 1324, abordaren la primera bona peça que es posà a l'abast, una nau de comerç noliejada des de la costa genovesa pel mercader de Cotlliure Bernat Asselm, a qui prengueren un bon botí: una bossa de vellut amb 285 lliures de diners genovesos (una quantitat enorme), una espasa, una ballesta, una túnica roja, un parell de sandàlies, un parell de mocadors i un pes de pesar monedes. Als tres dies Asselm, que era del Rosselló i per tant súbdit del mateix rei de Mallorca que emparava l'embarcació assaltant, posà la denúncia corresponent en la cort judicial del port d'Oristany, però els pirates ja s'havien allunyat ràpidament de Sardenya: feren via cap a Sicília, on en l'illot de la Galera es repartiren el botí reservant, com era habitual, una part major per al capità, Ferrando Gonzálvez. Des d'allí s'atansaren a la costa tunisenca, on capturaren dos musulmans més, i es refugiaren en Pantel·leria, una illa de població híbrida -amb una llengua d'origen àrab similar al maltés- que havia conquerit el català Lluís de Requesens uns anys abans i que servia com a cau per a navegants de tot pelatge. 

A Pantel·leria, però, Llorenç Bertran començà a recuperar la salut després de diverses setmanes malalt i s'enfrontà amb Gonzálvez i els seus fidels, que fugiren en una embarcació mallorquina cap al port sicilià més proper, el de Marsara, i se n'anaren per l'interior de l'illa, on es feren fonedissos i Bertran, que havia anat a perseguir-los, perdé la seua pista. Ben al contrari, fou a ell a qui enxamparen, ja que un germà de Bernat Asselm, el mercader assaltat, hi arribà amb l'ordre de detenció expedida a Sardenya contra el patró de la sagetia, que capitanejava Llorenç Bertran novament. Aquest, doncs, fou empresonat en el port durant dos mesos fins que a finals de març de 1324 aconseguia escapar-ne, amb la complicitat -i el suborn- d'algun oficial local. Aleshores tornà a Menorca, però fins allà també el perseguí el mercader Asselm, que en juny posava dos denúncies davant la cort del lloctinent de Mallorca: una contra Bertran, per fets criminals, i una altra contra els seus fermances d'Aialor, per tal que li rescabalaren el robatori fet per la sagetia més les despeses ocasionades per la persecució per mig Mediterranii. De fet, Llorenç Bertran hagué de restar amagat en l'illa durant un llarg any i mig, cercat per la justícia i sobretot per caça-recompenses que oloraven els diners oferits per Asselm, fins que fou delatat i capturat a començaments de 1326. 

Durant un altre llarg any i quatre mesos Bertran romangué a la presó de Ciutadella, mentre es desenvolupava el juí i declaraven els testimonis de les parts, que narraren els fets que acabem de relatar. Aquests, no obstant, poden ser una versió exculpatòria de la defensa, ja que, per múltiples contradiccions, també podria ser que el motí i la fugida del castellà Ferrando Gonzálvez no foren tals, sinó que simplement aquest haguera actuat d'acord amb Llorenç Bertran durant la seua malaltia. Fóra com fóra, Bertran fou finalment exculpat per la justícia mallorquina en abril de 1327, alhora que els fiadors de la sagetia d'Alaior arribaren a un acord privat amb el mercader Asselm per a rescabalar-li part dels danys causats. No en tornem a saber res d'ells, però la seua aventura entre Menorca, Sardenya, Sicília i el Nord d'Àfrica, amb protagonistes de procedència diversa i tota mena de sobresalts, persecucions i fugides, mostra fins a quin punt la Mediterrània era una mar de corsaris i pirates -a petita o gran escala- ja en els segles baixmedievals. Unes històries que enllacen amb les que coneixem al Carib unes centúries després i que perfectament podrien ser també l'objecte de relats i narracions. No debades tenim un precedent il·lustre: diuen que el mateix Tirant lo Blanch es va basar en les aventures mediterrànies del corsari valencià Jaume de Vilaragut, contemporani i amic de Joanot Martorell. 

Els enigmes de Joan Roís de Corella (1435-1497)

Autor convidat
Antoni López Quiles
Professor associat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València

Dibuix figurat del rostre de Joan Roís de Corella sobre un manuscrit del segle XV amb una de les seues obres
Sinuós, brillant, controvertit, críptic, elegant, pastós, enigmàtic, podrit de cultura, chef de file dels escriptors de l’època, oblidat, subtil, profund, prestigiós, perseguit, sublim... i desconegut Corella!  L’intent de conéixer una personaltitat tan polifacètica com rutilant és urgent: autor que acumula tants mèrits literaris i socials; traductor que transforma en valencianes peces d’importància per a la literatura universal; promotor cultural. Però vista la realitat, s’imposa la pregunta: ¿Qui és Corella?  Pobret. No ha tingut fortuna ni en el nom, tan depenent de les melodies gràfico-lingüístiques de cada usuari (Roiç, Roiz, Roís i, sí, Roig!). No és casual que el repàs a la història li negara consignació i, per tant, estudi. Algus carregaren sobre la seua elaboradíssima prosa la responsabilitat de les tenebres decadentistes i després Fuster li valorà estètiques formals mentres que el privà de continguts: «En tota l’obra de Corella no hi ha en joc ni una sola idea». Pobre Corella! Deixeu-me repetir la pregunta: ¿qui és Corella? Ens l’haurem de formular sovint perquè la ignorància és flagrant. Per la meua banda, responc amb una ràpida aproximació a un creador tan brillant que, si ara agrada, coetàniament tenia autoritat, atés que exercí influència en autors del moment, com Martorell, el qual diuen que li espigolà un bon tros del Tirant, i també que distints escriptors reciclaren material del Mestre, però convé no exagerar: autoritat, sí, i molta; però no tota. Influent Corella! 

La pregunta reclama resposta peremptòria. Per exemple, el veïnat valencià no és procliu a llegir el Tirant lo Blanch, encara que sàpia qui és Joanot Martorell o tinga nocions de l’autor de la millor novel·la valenciana, la més universal, la menys cavalleresca, la més traduïda. No és presumible que eixe mateix veïnat haja experimentat plaers estètics llegint poemes d’Ausiàs March, per bé que el considera excel·lent: ¿qui sap que la cassola al forn pot bullir literàriament com a sintagma aplicable a la procel·losa mar, tret de pocs professors d’institut? Alguns coneixen el nom de l’Abadessa de la Trinitat, i encara, saben que sor Isabel era filla de l’esvarós marqués de Villena, però llegir-se l’obra que ha editat Vicent Josep Escartí pareix idea plausible? no; segurament el llenguatge és complicat, però la introducció de l’editor i la paciència ajuden. La meua aportació ací no és més que un elenc de pistes que tenen voluntat d’invitació a degustar una obra tan singular com la corellana i, de pas, la de March, Villena, Martorell, etc., perquè són d’or. Les obres que fan d’or tota una centúria, tota una cultura.
 
1.- CORELLA, LITERAT
 
Vos presente un poeta refinat, que domina el ritme; l’escriptor a qui les paraules responen amb eficàcia lírica, tensió continguda, emotivitat modulada, explosió sensorial. Llegiu «l’Oració» per a trobar un capolavoro convertit en Pietà magestuosa, solemne, commovedora («ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre / jau tot estés en vostres castes faldes»). Poesia recoberta de marbre, sí («tres coses són que, ab fredor de marbre, / lo nostre cor fan molt pus dur que pedra»), però que corprén; convindria assaborir-la al mateix temps que contemplem la de Buonarotti; es complementen. Podeu degustar els improperis contra Caldesa, receptora de les ires més vehements de l’entristit i esperançat seguidor de l’amor excels («qui en dies poc alegres / sempre vixqué, per amar ab espera»). Poeta que mor per amor («si muir per vos, llavors creureu / l’amor que us port»). Poeta cantor («si en lo mal temps la serena bé canta, / jo dec cantar») que descobrirem en la Balada de la garsa i l’esmerla, capaç per a la moció dels sentiments. Ho lamente, Riba, però Corella és místic, encara que no dels d’estirp castellana. Des del vibrant patetisme farcit de plants dolorosos («Hon és Homero? Hon és Virgili? Qui en metres? Hon és Demòstenes? Hon és Tuli? Qui en prosa? Hon són los tràgichs grecs e llatins poetes, que tanta dolor escriure pugen? Hon són tots los que tristícia, dolor e misèria sostenen?» ...Ubi sunt?), i per damunt de l’esforç de comprensió que fa la professora Badia, Corella escriu amb tanta passió que no li podem imputar el patiment del «fred desmai de l’home del Renaixement», a quin sant! 

Encara no sé si dedicar un epígraf específic a la narrativa, facturada des del bon gust i criteris pareguts als del vers. De fet, no solament les seues narratives tenen un cert ritme, reconegut per estudiosos de la talla de Riquer o Ferrando, sinó que transpiren aquell estil que hui denominem «prosa poètica» o, com ell diu, «rims i proses». Per a aconseguir-ho, l’exquisit compositor farà tal amalgama d’estils que ràpidament reclamaran l’atenció d’un lector format i així, el posimetrum (poemes dins la prosa) ajudarà a barrejar estils per a aconseguir productes fascinadors. Sona bé, Corella! És senyor de les muses, artista integral: li trobarem pintura, escultura, teatre, música, dansa, poesia... no solament com a elements al·ludits en el relat, sinó integrants del text. La seua llengua és art tan pur que promourà debat per a etiquetar-la tal com ocorre amb la denominació «valenciana prosa», sintagma que estimula l’enginy de l’investigador que aspirarà a aclarir si té relació amb referències territorials o vol ser suggeridora dels criteris desconcertants que té la redacció corellana: que si profusió d’hipèrbatons, que si còpia de cultismes, que si verbo in fondo, que si treball espés farcit d’hendíadis, que si prosa poètica, que si sintaxi retorçuda, que si complicacions paratàctiques, que si teranyina de paraules.... mareja. Autèntic artista que fa belles les arts, bella la redacció.

2.- CORELLA, TRADUCTOR I REDACTOR

L’originalitat de Corella no es troba en els temes, presos dels clàssics (Ovidi, toujous recommencé), dels grans renaixentistes (la tan recurrent Fiametta, de Bocaccio) o d’arguments religiosos, bé siguen fixats, com el Psalteri, o de més o menys lliure composició, des de la Vida de la Gloriosa Santa Magdalena fins a Lo Cartoixà. Ara bé: estem davant del traductor inconformista, del geni insatisfet. Les seues obres mitològiques, les de contingut amorós o les religioses deriven, en bona part, de plantilla, però ell no estarà content amb la mera reproducció anostrada de l’original i es dedicarà a glossar, amplificar o retoricar els materials fins a aconseguir un treball personal, seu, al servici dels seus objectius –de les idees que Fuster li nega, generalment de caràcter moral, social o espiritual– una recreació original. Les versions que fa introduiran múltiples aportacions de Mestre Corella, amb les quals, sense desfigurar massa la font, generarà en una recreació posada al dia per a re-contar relats ben coneguts com si de peces originals es tractara, però en el sentit de «singulars». Tanta creativitat li provocarà un esvaró amb la Inquisició, perquè una cosa és afegir pensaments a texts més o menys piadosos i una altra ben diferent és que gose incorporar modificacions en les pregàries de la Bíblia. I en temps de vehemència inquisitorial. Atrevit; molt atrevit, Corella. En efecte, pitjor encara que si volguera millorar partitures de Mozart, el senyor Corella agafa el Psalteri –el llibre de pregàries dels jueus– i es dedica a glossar-lo amb ganes, de manera que estimulà tots els mecanismes d’actuació del Sant Ofici. Producte de la passió estètica, del designi de comunicabilitat i del compromís que visqué, la versió corellana millora propostes que havien fet les anteriors, en alguna de les quals arribà a participar; guanya, cert, la comprensió sobre versions servilment llatinitzants i aporta –ai!– idees pròpies a un text fixat, inalterable. Però la Inquisició no volia experiments literaris ni alteracions de l’original sagrat, i li’l cremà, pareix que també amb ganes. Desventurat Corella! 

La bondat literària del Mestre no reposa tant en la novetat del tema com en la dispositio dels materials i l’ornamentació final, dins de la qual integrarem també l’ús de totes les figures retòriques que pot: les abundants glosses, les simptomàtiques amplificacions i els treballs de retoricar el text. Sense oblidar un detall important, com és la pluralitat de lectures que proporciona. En primer lloc, les afeccions medievalitzants el portaran a escriure amb els mateixos criteris que usava el lector medieval per a interpretar la redacció, o siga, amb la pràctica dels quatre sentits («senys», en dirà ell) d’interpretació dels texts, en especial dels bíblics. No ho perdem de vista, perquè en els treballs que ens presenta podrem llegir les coses que diu i, si esmolem la lectura, també coneixerem les que vol dir, és a dir, a banda del literal, els senys al·legòric, tropològic (moral) o anagògic (espiritual), segons recull de la tradició medieval; anotem, per exemple, la dantesca que ell aplica a les composicions que fa. En realitat, no es pot entendre del tot l’obra del nostre literat sense un bon coneixement dels referents simbòlics amb què treballa; en ell, el món dels símbols és tan riquíssim com inexplorat, raó per la qual estic col·laborant amb un col·lega  a fi d’intentar una explicació d’eixa qüestió tan important per a comprendre les profunditats de l’autor, un estudi sistemàtic de les qüestions simbològiques en Corella que, més allà del seny literal, ens ajude a descodificar els altres sentits. Intrigant Corella! 

Saludeu, encara, el selecte escriptor medieval, retardatari. O, també, l’alambinat escriptor del Renaixement, avançat. O, si voleu, l’amalgamador de tradició i modernitat, d’història i de present, d’herència rebuda i creació convertida en llegat o, com diu Francisco Rico, sap «reconciliar hàbilment les nostàlgies de l’Edat Mitjana i els suggeriments de l’Humanisme». ¿Qui diu que siga millor perquè l’adscrivim a un temps històric posterior? Inclassificable, amb voluntat de selecció sempre present. Ho acreditarà en tot, i ho exemplifique en el llenguatge, perquè el Mestre mira amb fidelitat la llengua dels clàssics al mateix temps que dignifica l’expressió popular, la del seu temps, i si el llatí ha perdut força comunicativa, es posa a dignificar el vulgar, convertit en stil dolç que tant li agrada. Alguna cosa del dolce stil nuovo li podrem descobrir. Mutatis mutandis, clar. Al costat de l’addició d’ambigüitats calculades, de pluralitat de sentits o d’equiparació de registres, el seu depòsit de recursos literaris li oferirà la possibilitat de jugar tant amb paraules com amb frases, d’intercalar combinacions, sobretot d’epítets nascuts de la companyonia de diversos adjectius, o de la convivència d’adjectius i adverbis, o de la promiscuïtat de tots amb tots, amb un resultat de laberint que al principi costa de recórrer, tan ple de minotaures, però que, al final, genera cordial adhesió. Mireu com sona la frase «La iniqua, trista, mísera enveja que, entristits ulls mirant, les prosperitats sempre deplora, ab lo verí de les sues mortals sagetes havia nafrat los ànimos e pensses dels fills del gran patriarcha Jacob». Per no parlar la sintaxi, que li és tan obedient com flexible; Corella, transgressor nat, fabrica amb facilitat els hipèrbatons que poblaran la redacció: «cercant dels bestiars les fèrtils pastures».

3.- ESTUDIAR I ENSENYAR: L’AULA I LA TRONA

En la lectura de la seua obra visitarem un teòleg dens, tal com li reconeixerà el canonge i poeta amic  Bernat Fenollar: «puix tant en vós la teulogia pausa», però que, literat, no ha construït un corpus teològic tancat, encara que vinga impregnat de sant Agustí o l’Aquinat. Des dels inicis com a escriptor, propulsors de reglamentació de conducta, fins als finals que exhibiran exquisida elevació espiritual, Corella fonamenta el text en la teologia, en especial l’estudi de la «Sagrada Pàgina», però –sempre rebel– sense sotmetre’s a les exigències de la superior de les ciències. Amb els seus escrits ens aproximem al filòsof que no acaba tampoc un tractat redó de filosofia, si bé treballa pensaments de factura aristotèlica («lo nostre antich criat Aristòtil»), platònica o tomista; ell vol paraules útils per a la vida i, en conseqüència, no solament fa recolzar en la filosofia les idees que vol divulgar, sinó que reclama coherència de vida, també per a l’escriptor. Corella no podrà ser inclòs en catàlegs academicistes inter philosophos atque theologos, encara que el Mestre en Sacra Teologia, que no es dedica «professionalment» a cap d’eixes disciplines, sap usar-les molt bé en benefici del seu discurs, siga literari, docent o retòric. Savi Corella!
 
Escoltarem també el predicador de fama. El domini de la paraula convertit en sermó, imaginem que potent; en ocasions vibrant: «Quan vós sermonau / alegra’s lo temple; / d’oïr-vos en trona, / lo poble és content», l’elogia Fenollar, si només tenim en compte l’estic positiu del vers de doble sentit; no debades diuen que era un «divo» de la trona. Podem assistir a una predicació de Corella com si estiguérem en una lectura comunitària dels seus relats. El predicador es complau d’abandonar la redacció de homilies («del sermó girar la ploma») per projectar-nos una injecció de doloroses gestes mitològiques o descriure’ns alambinades sepultures; el gran, immens Corella. Patètic, amb rius de llàgrimes literaris i literals, mestre en el recurs al patetisme. Capaç, per tant, de complir els requisits que exigia sant Agustí per a l’oratòria sacra: «docere, delectare et flectere», amb ell tots aprenen, s’ho passen bé i es commouen. Algú insinua que una de les seues peces més conegudes, la Tragèdia de Caldesa, és un sermó. Jo no sé si tant, per allò del thema i de la divisio thematis, les fonts..., però no se’n distancia: la fama de grand réthoriqueur li traspassa els segles. I també docent. Podeu assistir a les seues classes perquè el Consell del cap i casal el contractà per a ensenyar teologia. És l’home de la comunicació, de la transmissió dels coneixements que ha acumulat; és aquell que en trona o en aula se sent impulsat a contar i compartir les matèries que ha aprés. I, de pas, dinamització cultural, perquè convencé el Consell de la Ciutat perquè editara el Regiment de la cosa pública, de frare Eiximenis. Difusió, divulgació, instrucció pública en homilies, lliçons: recorregué a totes les possibilitats comunicatives. 
 
4.- COMPROMÍS CÍVIC
 
Representació de la batalla de Bosworth, coetània de Joan Roís de Corella, qui va ser un ferm antibel·licista
Mestre Corella construirà apassionants reflexions sobre la dona i, de la mà del d’Aquino, confirmarà que és superior a l’home. El paper que atorga a les dones en el conjunt de la seua obra ho assegura, i ho rebla el que li concedirà a la Mare de Déu, amb propostes descomunals, a hores d’ara inimaginables, de la mateixa manera que no foren massa prudents en temps de vitalitat inquisitorial. Quan té èxit l’expansió otomana i Europa clama resposta, l’escriptor, membre de l’estament militar, manifesta aversió a la guerra, i es declara decidit impulsor de la pau, antibel·licista convençut. Ho argumenta horroritzat pel dany que causen les armes, mentre que, en sentit contrari, es proclama rutilant cantor de la vida, regira pels racons del coneixement per a trobar els millors excerpta filosòfics que la societat culta ha acumulat per a condemnar qualsevol enfrontament bèl·lic, conflictes contraris a tota raó humana, i ens els transmet, perquè ens vol gent de pau. Una última ullada al compromís social que viu, en especial quan s’orienta als més necessitats i, convé subratllar-ho, també als perseguits pel Sant Ofici, m’ajudarà a concloure. Corella manté amistat amb tots els conversos del moment, aquells que experimenten persecució per part dels tribunals del Sant Ofici; ell és amic dels que teològicament podem definir com als justs injustament perseguits, i sempre els oferirà una paraula d’esperança. Benaventurat Corella.
 
5.- LLEGIR-LO HUI

Si recupere alguns dels adjectius amb què l’he definit –sinuós, críptic, pastós, enigmàtic, oblidat, profund, perseguit– calcule que introduiré alguna barrera en la invitació a llegir-lo. I és que no resulta fàcil, hui, llegir una obra tan literàriament alambinada i, pel que fa als significats, tan densament carregada de referents que han perdut vigència. De la mateixa manera que no tots coneixen el significat de dos mitres en terra en les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, la descodificació dels rims i proses corellans planteja alguna dificultat que supera l’esforç per integrar la sinuositat de la seua sintaxi. Però també és difícil el món simbòlic de Dant i ningú li nega qualitat ni lectura. El lector de Corella podrà entropessar amb alguna dificultat inicial, però acaba captivat pel senyor de les paraules; es rendirà fascinat pel mestre del símbol, sorprés per l’estructura sòlida de les peces, corprés per l’elegància de la composició. El gran depòsit de la cultura medieval, però obert a la modernitat, reclama el treball de comprensió que ell va fer en la redacció. Li descobrirem una gran estètica en la composició acompanyada de propostes belles i reflexions encara plenes de valor al servici del gaudi i de la creació d’un món millor; i, al final, sabrem que encara no li hem descobert els grans enigmes que amaga.

Nota del Grup Harca: Aquest text, publicat originalment en la revista Lletraferit, és obra d’un autor convidat, a qui agraïm la seua col·laboració. Amb posterioritat a la seua redacció fou coautor de la següent obra sobre el mateix Joan Roís de Corella: Antoni López Quiles & Abel Puig Gisbert, Ensenyar, commoure i adelitar. Notes de propedèutica per a una relectura de Corella, Perifèric edicions, Catarroja, 2014.