Un balanç del Seminari d'Estudis Medievals (IV). L’inici del curs 2013-2014

Grup Harca
Passades les vacances d’estiu, i engegat el nou curs acadèmic 2013-2014, el Seminari d'Estudis Medievals de la Universitat de València va reprendre les sessions a l’octubre, tot i que ho va fer amb una setmana de retard, trastocant així tot el programa oficial. Al remat, però, s’ha pogut arribar a Nadal acomplint el calendari. En aquest punt, doncs, abans de les vacances que ara comencen, és hora de fer balanç de les darreres intervencions, que serà ja el quart que fem al blog d’Harca des que va començar el seminari.

No insistirem de nou en l’encert d’engegar la iniciativa, com ja comentàrem a bastament en els balanços anteriors, ni tampoc en la importància que aquest seminari té per al medievalisme valencià i la sortida de l’estancament i la falta de perspectiva en la que estem immersos els medievalistes valencians en general. De fet, és evident que no tothom pensa així perquè, una vegada passada la novetat, el seminari ha entrat en clara decadència. És cert que un seminari com aquest, que s’ocupa de temàtiques tan variades i que acull setmanalment participants de diferent interès i qualitat, no pot esperar un èxit constant i continuat. Però quan l’assistència de públic és tan minsa de forma persistent, com ha estat en la darrera etapa que ara conclou, s’evidencia l’existència d’una manca generalitzada d’interés. Cert que hi ha hagut unes poques excepcions en les que la sala s’ha omplert, però en la majoria dels casos ha estat un èxit puntual que, en general, sembla més una conseqüència de les relacions personals o acadèmiques dels assistents amb el participant en el seminari, que no d’un vertader interés historiogràfic.

Amb tot, també cal deixar clar que algunes de les intervencions han estat força bones i que s’han presentat certes novetats interessants, igual que en el curs anterior. Tot i que això no haja estat en relació directa amb el nombre d’assistents a cada sessió. En qualsevol cas, nosaltres us deixem ara amb un breu resum del contingut de les vuit darreres intervencions, que només tenen la intenció d’informar els interessats de forma superficial, i deixar-ne testimoni públic per escrit. Mentre puguem, així ho seguirem fent.

El seminari s’ha pogut seguir per twitter setmanalment

Antoni Furió: Camperols de l’edat mitjana, ¿una categoria analítica encara vàlida?

El seminari va començar de nou el 21 d’octubre, amb la participació del seu director i organitzador. La conferència del professor Antoni Furió versava sobre el concepte de camperol i, particularment, es qüestionava si resulta adient o no la seua utilització per a l'edat mitjana. Recentment, alguns autors han vingut a relativitzar la mateixa noció de camperol, entenent que són tan grans les diferències dins del grup social camperol que no resulta una categoria operativa. També per a la societat medieval. Hi ha qui, fins i tot, ha mirat d'ensorrar les fronteres socials amb l’excusa de noves eines historiogràfiques, com ara el concepte d’elits rurals. És cert que el camperol mitjà és una creació dels professionals de la història, que són moltes les escletxes que recorren la pagesia medieval, i també que existiren sectors frontissa agrupats sota això que hom ha vingut en denominar elits rurals. Així i tot, eren més les semblances que les divergències el que definia el camperolat a l'edat mitjana. Malgrat l'existència de famílies benestants, el seu reduït nombre (en termes absoluts i més encara relatius) convida a presentar amb cauteles qualsevol reflexió al respecte. I, en qualsevol cas, el que ningú pot posar en dubte és la consideració pejorativa que els grups dominants atorgaven al camperolat. L'exemple que aportà el professor Furió fou un fragment de la Brama dels llauradors, de Jaume Gassull. Un text redactat per ridiculitzar i menysprear els camperols de l'horta de València. El debat que seguí va resultar viu i interessant, en el qual es va convenir en la necessitat de mantindre el concepte de camperolat com a categoria analítica. (FA)

Antoni Furió

Vicent J. Escartí: El concepte d’Espanya en la literatura catalana medieval i moderna

El 28 d’octubre fou el torn de Vicent Escartí, professor del departament de Filologia Catalana, que va tractar un tema tan complicat per a l’actualitat política com el concepte d’Espanya en el passat. Concretament en les obres literàries produïdes a l’antiga Corona d’Aragó, tot i que el mateix Escartí va advertir que no havia fet una recerca exhaustiva, i que caldria afegir més fonts a banda de les literàries. Superats els interrogants sobre on començar, el Llibre dels Fets és la fita clau que obre una clara línia medieval que concep Espanya com una entitat geogràfica. És el nom que rep la península Ibérica. Tot i que, per a Jaume I, Espanya és també un concepte geopolític en el qual ell és el rei més destacat. Per a explicar-ho millor, Escartí emprà el símil de l’Europa contemporània, una realitat geogràfica evident en la que també es desenvolupa un joc polític, bèl·lic i diplomàtic. Però la unió dinàstica de Castella i Aragó amb els Reis Catòlics i els seus descendents modificà clarament aquesta concepció en l’edat moderna. D’una banda, s’impulsa el mot Espanya per a referir-se al conjunt dels territoris de la Monarquia, però alhora també s’impulsen mots com el de Nació Catalana (i Nació Valenciana, afegiria jo) per a diferenciar cadascuna de les realitats polítiques i etnolingüístiques que la componen. Així es manifesta ja en autors del segle XV com ara Joan Margarit i Pau (1422-1484), Pere Miquel Carbonell (1434-1517) o Joan Roís de Corella (1435-1497). Diferent serà el cas de Pere Antoni Beuter (1490-1554), el conegut autor de la Història de València, qui escriu la primera part en valencià dedicant-la als jurats, però escriu la segona en castellà i la dedica a l’Imperi, del que es considera una part integrant. Amb aquest autor acabaria, doncs, la concepció geogràfica medieval d’Espanya, iniciant-se dos vies diferents a partir de llavors, en l’Edat Moderna. (FE)

Vicent J. Escartí

José Antonio Alabau: Els greuges de corts com a reflex de la pràctica política monàrquica en el regne de València

José Alabau començà el 4 de novembre explicant què són els greuges de corts (demanar justícia al rei). Tradicionalment s’han abordat des de la història del dret, interessant-se pels aspectes més institucionals, i moltes vegades a partir d’autors clàssic com ara Cristòfol Crespí de Valldaura (1599-1671), més que no amb les fonts originals. A més, aquest investigador va presentar una proposta de categorització dels greuges (dividint-los en jurisdiccionals, fiscals, abusos, justícia i oficials), i va explicar quina era la seua premissa inicial: a major conflictivitat política, major nombre de greuges. Després va entrar en matèria amb la presentació dels resultats de la seua recerca sobre les corts de Martí l’Humà i de Ferran d’Antequera, amb l’evident finalitat de comprovar si hi va haver canvis amb la nova dinastia regnant. Així és com s’evidencia que l’Orde de Montesa és la protagonista absoluta dels greuges jurisdiccionals, sobretot pels seus problemes amb el justícia d’Onda per una qüestió molt puntual de l’organització institucional d’aquesta localitat. A nivell estadístic sembla que la majoria dels greuges presentats pel braç militar eren contra els principals oficials reials, i de vegades contra el mateix rei. En el cas del rei Martí era el governador el protagonista dels abusos denunciats, mentre que en el cas de Ferran I fou el batle general, evidenciant-se que el nou rei va buscar el suport d’aquest càrrec per a portar endavant la seua política, contra el que feien els seus antecessors, tot i que no resta clar per què es va donar aquest canvi, ni per què Alfons el Magnànim tornaria a prioritzar al governador. (FE)

José Antonio Alabau

Carles Rabassa: Corresponsals i factors de les companyies mercantils italianes en el marc local: relacions econòmiques i entramat humà

Carles Rabassa ens va portar l’11 de novembre una recerca molt particular, basada en la transcripció de cartes conservades a l’Arxiu Datini que parlen de Morella i el Maestrat. És a dir, les cartes que intercanviaven els mercaders italians amb els seus factors locals, gent de la terra que feien d’intermediaris amb els productors de llana. Un d’ells seria Pere Sarreal, qui teia una vertadera amistat amb els seues interlocutors italians. Es tracta, de fet, de cartes privades, les quals contenen una informació que no es troba a la documentació oficial, i on es veu com actuen, com guarden el secret del preu al que compren la llana, a qui la compren, i fins i tot quins negocis paral·lels porten a terme al marge de les companyies italianes. El mercat de la llana, de fet, ja estava organitzat abans de l’arribada dels italians, i l’única cosa que canvia ara és que la llana viatja més lluny. Un exemple d’aquest mercat organitzat anteriorment podria ser Bernat de Pavia, notari, del que s’han conservat comptes dels seues negocis a Peníscola. Des d’allí es carregava la llana dels Ports i el Maestrat amb destinació a València, Barcelona i Mallorca. Ell era l’encarregat de comprar la llana, rebre-la a Peníscola, buscar com embarcar-la pactant un nòlit, o controlar i marcar les saques. Amb l’arribada de les companyies italianes la diferència és que la llana va més enllà. La pregunta és, però, si amb els italians va augmentar la producció, tot i que això és molt difícil de saber. D’una banda existeix una evident limitació ecològica, ja que el territori és limitat i les pastures mes encara, però també és cert que existeix la transhumància. La recerca, doncs, deu continuar. (FE)

Carles Rabassa

Rosanna Cantavella: Les humanitats digitals i el medievalisme: mètodes al nostre abast per optimitzar l'experiència investigadora de l'humanista

La sessió de Rosanna Cantavella, el 18 de novembre, es presentava interessant, convidant-nos a reflexionar al voltant de les noves tecnologies i el seu ús per part dels investigadors de ciències socials, particularment els filòlegs. Era, doncs, una conferència activa i, de fet, es convida als assistents a acudir acompanyats del seu propi ordinador personal o tableta. Com era d'esperar, lamentablement, la resposta del públic fou escassa. Per a bona part de l'acadèmia, inclosos també els no tant vells, tot això de les aplicacions, els programes informàtics i tot allò que no siga un simple processador de text sona a joguina, fins i tot els fulls de càlcul. Cantavella féu un repàs força acurat de les noves ferramentes que el canvi tecnològic ha posat al nostre abast, des dels editors de text fins a les xarxes socials. D'entre elles, van rebre gran atenció els gestors bibliogràfics (bàsicament Refworks), un tema que, ja en el torn de preguntes, va donar peu a debatre al voltant de la utilitat real d'aquestes ferramentes. És cert, però, que quedaren fora de la presentació moltes altres aplicacions, potser més tècniques, més adreçades a àrees específiques de la història (com ara els programes de demografia, d'estudi de xarxes socials i de cartografia) però també és veritat que Cantavella no es dedica a fer Història en el seu sentit més global del terme, sinó història de la llengua, i que, per tant, aquestes més específiques no li calen. De tota manera, la intervenció d’aquesta investigadora tocà un dels temes que roman (i tot sembla indicar que encara romandrà) als afores del medievalisme. Però ara ja una mica més a prop. (FA)

Rosanna Cantavella

Mateu Rodrigo Lizondo: La biblioteca de la reina Maria (1458)

Tot i el caire força erudit del títol, la sessió del professor Mateu Rodrigo aconseguí reunir un bon nombre d'assistents, que van superar la vintena. Potser el fet que la intervenció es traslladara al dimarts 26 de novembre, i no fóra en dilluns com estava previst, també hi ajudà. En qualsevol cas, això posa de manifest que són els conferenciants, més aviat, que no els temes, el que atrau al públic. Perquè certament la qüestió que plantejava el professor Rodrigo podia resultar excessivament erudita, local i, per a alguns, positivista. Heus ací, però, que la diferència dels bons historiadors rau en la seua capacitat per transcendir l'anècdota, per sirgar el camí que va d'allò particular a allò general. I Mateu Rodrigo n'és un d'ells. Una primera part de la intervenció la dedicà a presentar l'esmentada reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, bo i posant sobre la taula qüestions relacionades amb l'esfera personal (el seu caràcter malaltís) i amb la política (la seua gestió com a lloctinent general al regne de València). Després d'aquesta dilatada semblança, l'anàlisi de la seua biblioteca personal posà de manifest la naturalesa essencialment religiosa i medieval d'aquesta. En efecte, els 73 volums parlen més bé d'una petita col·lecció de llibres, que no d’una biblioteca (o llibreria) pròpiament dita, que en cap cas es corresponen amb les seues lectures. Són, per tant, llibres per a posseir i exhibir, i no tant per a llegir. Aquestes i altres reflexions portaren, ja en el torn de paraula, a un intens debat al voltant dels àmbits de la lectura, la persistència de tradicions literàries, i els problemes per a identificar algunes obres. (FA)

Mateu Rodrigo Lizondo

Joan Aliaga: La pintura gòtica valenciana. Problemes d’interpretació

El 2 de desembre, amb una concurrència molt nombrosa però provinent quasi exclusivament de l’àmbit de la Història de l’Art, va parlar al seminari Joan Aliaga, professor a la Universitat Politècnica de València, amb una faceta també de pintor. El professor Aliaga va començar explicant les dificultats que existeixen per a estudiar la pintura gòtica, per motius de conservació i per la dispersió de les obres. D’ací la importància que cobra la documentació escrita, d’on es deriva la col·lecció documental publicada per la Universitat de València en la que participa aquest autor (vegeu volums I, II, III i IV). Posteriorment, Aliaga es dedicà a mostrar diverses obres i a parlar més concretament d’alguns pintors que treballaren a la València del Tres-cents, especialment dels florentins, com ara Gherardo di Jacopo Starnina o Esteve Rovira de Xipre, que són mestres cars i amb prestigi. Tot i que també parlar d’autors més locals, com ara Miquel Alcanyís, de qui Aliaga opina que no va pintar tant com es pensa i a més era un pintor barat, o de Pere Nicolau, la mort del qual podria estar relacionada amb les lluites de bàndols nobiliaris. D’altra banda, durant molt de temps s’ha pensat que Gonçal Peris i Gonçal de Sarrià eren el mateix pintor, i posteriorment això s’ha discutit, tot i que ara s’ha trobat un document que confirma definitivament la identitat separada d’ambdós personatges. D’altra banda, també sembla evident que el conegut retaule del Centenar de la Ploma, conservat al Victoria and Albert Museum de Londres, ha estat tradicionalment atribuït a Marçal de Sax, quan en realitat aquest autor només és un més dels diversos autors que hi va participar en la seua confecció. Cosa que evidencia, una vegada més, les dificultats en la recerca d’aquest tema, tot i que a poc a poc es va avançant. (FE)

Joan Aliaga

Ivan Martínez Araque: “Que no han de què puxen viure sinó del treball de sa persona”. Els nivells de vida de l’assalariat a València (segles XIV-XV)

Finalment, el passat 9 de desembre va tancar el seminari Ivan Martínez Araque, parlant dels jornalers medievals valencians. Una de les millors intervencions d’aquesta darrera etapa del seminari, o almenys de les més fresques en contingut. Després de fer una reflexió prèvia sobre la visió negativa dels treballadors que tenen autors medievals com Ramon Llull o Francesc Eiximenis, el conferenciant va fer un repàs ràpid a la normativa sobre treball assalariat en els Furs (on es legisla molt poc sobre el tema), en les ordenances de la ciutat de València (de les que també es desprèn una visió negativa), i en les ordenances dels oficis (d’on es desprèn que no existeix una vertadera regulació sobre assalariats). Pel que fa a la documentació disponible, tenim escassos contractes als protocols i sobretot alguns llibres de comptes. Les empreses eren bàsicament familiars, tant en l’artesanat com en l’explotació dels recursos naturals, tot i requerir de vegades fortes inversions. A més, l’empresa familiar es barrejava amb l’àmbit privat, relacionant el lloguer de la casa i el taller, en l’endeutament amb crèdits, o gràcies a les donacions per matrimoni. El treball assalariat era, d’altra banda molt flexible. Quan hi havia una demanda puntual, la família acudia al mercat d’esclaus o més generalment a la contractació de gent en afermament (fins i tot mestres). A l’inrevés, quan la demanda baixava, podia donar-se la situació que fóra algun element de la família el que entrara al servei d’un altre, generalment les dones. També els llibres de comptes de les grans obres de construcció civils i eclesiàstiques aporten informació abundant al respecte, d’on es desprén la temporalitat del treball assalariat. També era molt comú el pagament a destall, especialment en el tèxtil. Finalment, Martínez Araque també va tractar el tema de l’evolució dels salaris, ja que a València es detecta una progressiva pujada dels salaris al llarg del segle XIV, a l’igual que a tota Europa, amb la diferència que ací no es va donar la crisi demogràfica provocada per la pesta. (FE)

Ivan Martínez Araque

Cal dir que la intervenció del professor Paulino Iradiel, que estava prevista per al 16 de desembre, va ser substituïda per la conferència del professor francès Didiel Boisseuil, que no comentarem ara per ser aliena al seminari original. Fins ací, doncs, els resums d’aquesta primera etapa del seminari en el curs actual, que alhora també tanca l’any 2013. Nosaltres, per la nostra banda, ens acomiadem també del blog fins a després de Reis, quan tornarem a fer posts en la mesura de les nostres poques possibilitats.

Que tingueu tots un Bon Nadal, i un millor any 2014!!!

Els desafiaments i els torneigs a la València medieval

Vicent Baydal
Representació d'una justa medieval

L'episodi és ben conegut. L'ha estudiat amb extrem detall Stefano Cingolani: el 30 de desembre de 1282 tant Pere d'Aragó com Carles d'Anjou publicaren sengles manifests en què declaraven i acceptaven les condicions d'un duel entre nós ab C cavalers nostres et el rey Carles ab C cavalers seus, en poder del rey d'Anglaterra, el primer de juny de 1283 in Vasconia, in territorio civitatis Burdegalensis, in aliquo campo vel platea ipsius territorii, et quod locus ipse in quo predicta pugna fieri debet sit circundatus et bene clausus palis. S'enfrontarien a Bordeus ni més ni menys que pel tron de Sicília, que l'aragonès acabava d'usurpar a l'angeví, i, com s'hi deia explícitament, també es jugarien l'honor: qui no es presentés in antea toto tempore vite sue se tenere debeat pro devicto, periuro, falso, fallito, infideli et proditore et quod numquam sibi ascribere debeat nomen Regiem et honorem. La raó més probable, tanmateix, és que el rei Carles tractava de desplaçar Pere lluny de terres sicilianes i capturar-lo, puix les mateixes condicions públiques del duel havien quedat incomplides des d'abril, quan el rei d'Anglaterra, llavant-se les mans, traspassà temporalment Bordeus al mateix Carles, de manera que el duel ja no se celebrava en lloc neutral. De fet, Pere decidí presentar-se d'amagat, fent-se passar per un servidor fins al mateix moment d'entrar al palenc i sense els 100 cavallers que s'havien concordat. Així, en teoria salvà l'honor, tot i que, segons les fonts angevines, es presentà el jorn abans del dia fixat, el 31 de maig, de manera que no trobà Carles d'Anjou i aprofità per a denunciar la seua pretesa falta d'incompareixença. Fos com fos, el que ens interessa destacar ara és el format que prengué tota una disputa dinàstica: el duel personal teòricament en un terreny neutral sota l'autoritat d'una persona elevada, el rei d'Anglaterra, i en un camp clos a l'aire lliure -palenc o born- on es produïa el combat. Enfrontaments com aquests també tingueren lloc al regne de València durant l'edat mitjana, segons acaba d'explicar José Hinojosa en un article específic sobre la qüestió.

Per exemple, 124 anys més tard, el 30 de maig de 1407, la ciutat de València acollí un duel entre un cavaller de la host reial aragonesa, Colomat de Santa Coloma, i el senescal de Hainaut, Jean de Werchin (del qual s'han trobat possibles paral·lelismes a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa). El fet és narrat amb tot luxe de detalls pel cronista picard Enguerrand de Monstrelet, que utilitza el nom de Valence-la-Grant per a referir-se a la capital, i en trobem rastres a la documentació municipal, ja que el Consell de la ciutat assumí els costos del cadafal d'autoritats que es construí al pla del Real, en la rodalia del palau reial, cedí unes veles de galera per a cobrir el camp de batalla a mode de tendal i garantí el servei de vigilància de tot plegat, encarregant-ho al justícia criminal i els seus homes. El rei Martí l'Humà corregué amb la resta de despeses en tant que jutge designat per al combat, tot i que en el moment de l'enfrontament, amb la presència de la plana major de la noblesa i la ciutadania valencianes, tractà de convéncer els contrincants d'arribar a un acord. Durant més de cinc hores estigueren negociant, però finalment es produí la lluita, per a la qual cadascun dels dos rivals estava acompanyat de tres cavallers més, amb destrals i espases. El combat era a ultrança (a mort) i, segons relata Monstrelet, Martí l'Humà decidí parar-lo al cap de poc, llançant el bastó a terra com era costum, després que els aragonesos reberen diversos colps de destral sobre l'armadura de part dels francs. El rei baixà del cadafal i requerí la presència dels dos duelistes, que s'agenollaren i es donaren la mà, tot donant per solucionades les diferències que els havien dut a la disputa. 

És el mateix esquema que es reproduí en 1469 al lloc de l'Alcúdia, a la Vall d'Uixó, senyoriu del comte de Sogorb, Enric II d'Aragó, que en aquest cas era el jutge del desafiament entre els cavallers castellans Martín de la Riva i Fernando de la Tapia, del qual es deixà constància detallada en una escriptura notarial. L'1 d'octubre, cap a migdia, davant d'un cadafal ple de magnats, amb les dues tendes dels cavallers a cada costat del camp de batalla, que estava custodiat pel comanador de Fadrell i 100 homes armats, es pregonaren les condicions del combat, a mort, a cavall, adarga, cuirassa, llança, espasa i punyals. Es pesaren les armes i es donà inici a la lliça, a toc de trompeta: cavalcant i durant l'espai de "dos credos", segons apunta el notari en qüestió, de la Riva i de la Tapia es feren diversos colps de llança i d'espasa, fins que el comte de Sogorb llançà el bastó a terra i els féu venir davant la seua presència, encara a cavall. Així, públicament sentencià que el combat havia estat suficient per a dirimir els seus conflictes i que a partir de llavors tornarien a estar en pau, decisió de la que foren testimonis un noble, Joan de Cardona, un cavaller, Galvany Pardo de la Casta, i un donzell, Jofré de Vallterra. Tot plegat, com mostren els casos coneguts de l'època, pràcticament mai s'arribava a la mort durant el combat, però no s'ha de menysvalorar la importància d'aquests, ja que constituïen una manera de resoldre les disputes profundament arrelada en el cos social nobiliari. Només cal recordar que el conegut Joanot Martorell, autor de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, arribà a desplaçar-se a Anglaterra en 1438 per a demanar a Enric VI que actués com a jutge del seu desafiament amb Joan de Montpalau, que havia ultratjat la seua germana Damiata -havia mantingut relacions sexuals amb ella, segons al·legaven, amb falses promeses matrimonials. El rei acceptà, però finalment el litigi se solucionà per la via econòmica, mitjançant el pagament de 4.000 florins d'indemnització.

En tot cas, al costat d'aquests desafiaments, també hi hagué la part lúdica dels enfrontaments: els torneigs celebrats a manera de festa, com a exhibició de la classe militar, a través de les justes o combats armats simulats i dels jocs de canyes, en què els contrincants, a cavall i protegits amb escuts, es llançaven canyes els uns als altres. D'aquests, Hinojosa n'ha pogut documentar bona cosa, especialment vinculats a la presència dels monarques a la ciutat, des de les justes, borns i balls que tingueren lloc en 1355, quan Pere el Cerimoniós tornà de la seua magna expedició a Sardenya, fins als jocs de canyes de 1691, celebrats en un context totalment diferent, en motiu de la canonització de Sant Pasqual Bailón. De fet, eren actes completament vinculats a les demostracions del poder, ja fóra en el pla militar o en el pla purament festiu, per tal d'oferir entreteniment a la població. Així, per exemple, la primera vegada que Ferran I, el monarca de la nova dinastia d'Antequera després del Compromís de Casp, entrà en València, en 1414, se celebraren simultàniament fins a tres justes, a la rambla del riu Túria, al Pla del Real i a la plaça del Mercat -que n'era el lloc habitual. Altrament, en 1428 el mateix Alfons el Magnànim participà en aquests jocs cavallerescs, sota els grans tendals de color blau i roig que s'havien habilitat al Mercat, amb decorats imaginaris com el castell de la fada Morgana construït expressament. El següent monarca, Joan II, n'organitzà coincidint amb la celebració de les seues primeres Corts valencianes, en 1459, amb unes justes imbuïdes ja d'un nou marc cultural, en què, per exemple, participaren cavallers i ciutadans amb cimeres que prenien motius de la mitologia clàssica, com Cupido, Venus, etc. De fet, les justes o combats armats foren progressivament substituïts, durant els segles XVI i XVII, pels jocs de canyes i les corregudes de bous com a espectacles festius principals. Tot això fins a la darreria del segle XX, quan determinades representacions medievalitzants han tractat de reviure, amb més pena que glòria, aquelles diversions. Al País Valencià en trobareu dos bons exemples: el Desafío Medieval del castell del comte d'Alfàs, establert dins d'un càmping pretesament medieval anomenat Excalibur, i l'espectacle El Torneo del Rey, que ha tingut lloc recentment a l'Albereda de València. Si els nostres avantpassats alçaren el cap, segurament ens pelarien... (o no).


Les ferramentes de l'investigador

Frederic Aparisi Romero
La idea de fer un post dedicat a les noves tecnologies i a les aplicacions informàtiques feia temps que venia rumiant-la però va ser la sessió de Rosana Cantavella en el marc del Seminari d'Estudis Medievals fa unes setmanes que em va donar l'empenta definitiva per m'emprendre el tema. Em fa la impressió, i la intervenció de Cantavella no féu més que confirmar-m'ho, que per a la major part dels investigadors aquesta és una qüestió que, si més no, rellisca. Això de parlar de programetes, toquerejar el mòbil a l'arxiu i treballar amb qualsevol altre programa que no siga un processador de text és, per a bona part de l'acadèmia, i també per alguns d'entre els més joves, perdre el temps, estar enjogassat. No es tracta de fer una conversió i una adscripció furibunda a tot allò que sorgeix nou però si hi ha alguna aplicació que es consolida entre el públic, per alguna raó serà. En aquest sentit, moltes de les aplicacions que ací esmentaré no són exclusives de la recerca historiogràfica i del món investigador. De fet, en el major dels casos no van estar pensades per ajudar els investigador@s, però alguns hem trobat la forma d'integrar-los en el nostre treball. No espereu miracles. Aquestes aplicacions faciliten la tasca, però no la fan per vosaltres. Bé, en realitat, algunes sí: sembla ser que a la Universitat Politècnica de València hi ha un equip informàtics capficats en dissenyar un lector de documents manuscrits que, segons sembla, ja és capaç de llegir textos escrits a mà del segle XX i XIX (ells compten cap enrere). En qualsevol cas, insistisc, primer els hàbits i desprès el software. Fetes aquestes asseveracions, entrem en matèria.


El primer punt de debat passa pels gestors bibliogràfic. La Universitat de València té conveni, vull dir, paga els serveis de Refworks. Hi ha encara un altre força conegut, Endnote, també podeu trobar el Mendeley i alguns lliures com el Zotero. Parlaré només del primer, que conec millor. Refworks el que fa és importar una referència bibliogràfica -o la pots introduir tu mateix- que guarda com un fitxer. Pots generar bibliografies específiques amb aquestes referències o no. Després, quan ho apliques al Word, li pots dir quin format bibliogràfic vols que tinga tant la nota com la bibliografia final. Aquesta és la teoria. La meua experiència, i la d'algun company més, és que es tracta d'aplicacions que generen -com diuen els especialistes- molt de soroll. De fet, la mateixa Cantavella va apuntar que no sempre les importacions són bones i requereixen d'una correcció, primer problema. Segon, per poder introduir les referències cal tenir instal·lada i oberta juntament amb el Word una altra aplicació, write-n-cite, que quan no es penja ralentitza tot el sistema. I òbviament està la qüestió del soroll: des de que pareu d'escriure el vostre article per introduir la nota fins que acabeu poden haver passat més de cinc minuts, una eternitat quan es tracta d'escriure. Potser pensareu que no m'agraden aquestes aplicacions -també he toquerejat el Zotero i el Mendeley - perquè en el fons no les conec bé i si les dominara parlaria glòries. Podria ser, però no. M'he ficat i fet servir el Refworks diverses vegades i ara per ara no veig que siga més profitós que el meu sistema tradicional. Poc o molt, tots acabem treballant amb els mateixos fonaments historiogràfics. Sempre hi ha de nous, però sempre hi ha de referències obligades. Bé, el que fa molta gent, entre la que em trobe, és mirar de no parar l'escriptura i per això, quan he de fer una nota l'apunte el més ràpid possible i torne al text. Aneu amb compte de no fer notes taquigràfiques incomprensibles per a vosaltres mateixa! Un cop he acabat la redacció llavors revise i complete aquestes notes, bé introduint les referències de bell nou, o bé, si sé que les tinc en un treball anterior copiant-les d'aquest. Per a mi, en resum, no compensen els gestors bibliogràfics, almenys ara per ara. 

El que realment importa ací és l'escriptura. I ací també s'obri un món que va més enllà del Word. Hi ha un fum de processadors de textos que permeten fer decoracions, però per escriure un post no cal Indesign. Bé, en realitat aquest és més aviat per a maquetar que no per al mateix procés d'escriptura, però, en qualsevol cas, de nou, en aquest punt insistiré en la senzillesa. Anem per parts. Darrerament, i arribat des de el món anglosaxó ha guanyat pes Scrivener. En Estats Units és tan habitual com el Word. L'avantatge que té, en teoria, és que permet tindre diversos documents en un únic arxiu. Per entendre-ho penseu en una base de dades d'Acces, ací teniu varies taules, formularis, informes, però l'arxiu és únic. Amb l'Scrivener és el mateix: podeu tenir de forma separada, en documents individuals les parts del vostre llibre: pròleg, capítol primer... Després el llibre el munta el mateix programa amb simplement prémer el botó. Contràriament a tot això hi ha un altre corrent, diguem-ne minimalista, que es limita a oferir un fons que ocupa la pantalla sobre el que escriure. Ni colorets, ni tabulacions, ni barres flotants, ni pops, res de tot això. Senzillament un full virtual sobre el que escriure. Hi ha diverses: Byword, Q10, Storybook -més per a novelistes- o Focuswriter en són algunes. Com deia abans, no cal fer-ho difícil ni carregar l'ordinador d'aplicacions. L'Scrivener crec que ara per ara no resulta interessant perquè, fins on jo sé, només té corrector en anglés. Per tant, o domineu la llengua amb la qual escriviu perfectament o necessiteu una acurada revisió. Però ací l'interessant és que el Word també vos pot dividir el vostre document en diverses parts. És una ferramenta que ningú gairebé utilitza i que en treballs llargs pot resultar molt útil. Simplement es tracta de donar format a cada part del text, a cada títol, d'acord amb un esquema previ, que vosaltres mateixa podeu modificar. En l'edició de Beyond lords and peasants (a punt d'eixir publicat) ho he fet servir i això m'ha permès anar directament a la part del text que volia anar, sense haver de rodar el ratolí. Amb dos clicks passe més de 100 fulls. Un altre avantatge del Word, almenys del 2010 per Mac, és que té una opció per esdevenir minimalista. El problema ací és que utilitza un fons negre sobre un full blanc que cansa prompte la vista. Per això faig servir una d’aquests processadors de texts minimalistes, Writeroom, sí, com els de Nova York, perquè tot el fons és negre amb les lletres de color os, de manera que això no força la vista ni permet les desconcentracions. (És així com escric aquest post) Després, com faré tot seguit, només he de copiar el text final al Word i fer la maquetació final. Per cert, també amb el Word es pot fer una maquetació força digna per a bona cosa de treballs. Per descomptat, qüestions més serioses reclamen programes específics però per a un fullet informatiu prou que avançareu més amb Word que no amb Indesign. Per cert, no he fet cap comentari del Pages, el processador de texts de Mac. Bé, em sembla una opció a mig camí entre el Word, amb tota la seua complexitat, i les opcions minimalistes. D'entrada sembla que és això, un simple però molt digne processador de text, però a mesura que explores trobes tantes ferramentes com en el Word. No debades els d'Apple van portar això dels processadors a un altre nivell. En la meua opinió, el Pages resulta més útil per una raó, genera moltes menys distraccions que el Word i el funcionament, els comandaments, són gairebé idèntics i per tant la migració no us resultaria difícil, si teniu un Mac. Amb tot, el faig servir poc perquè no té l'opció del fons en negre.

Captura de pantalla d'un text editat amb Writeroom

Ara parlem de les bases de dades. Sempre havia treballat amb Access i la cosa anava molt bé fins que vaig conèixer Filemaker. Em resulta una aplicació més senzilla però que permet un munt més d'opcions que no Access. Insistisc que es pot funcionar molt bé amb Access però si voleu cerques complexes i gestió ràpida, passeu-se a Filemaker. I això sense entrar a les opcions de presentació, una finestra per la que llançar el vostre temps més entretinguda que veure el Facebook de les vostres ex. Com dic, tot aquest soroll que genera és voluntari. Ara, el bo i el millor és que sempre, a diferència de Access, la versió més recent de Filemaker obri tots els documents de les versions anteriors. Gràcies a això que vaig poder recuperar una base de dades de 1990 perquè havia estat fet en Filemaker i no en Access. I finalment, per no allargar-me massa, parlaré de l'Evernote. Bàsic, essencial i imprescindible, bé, si voleu acabar amb els paperets que vaguen pel vostre despatx-estudi. Jo ho gestione tot a través de tres aplicacions: un gestor de tasques, Pocket i Evernote.

Quan tinc una fitxa que cal revisar a l'arxiu no he més que capturar pantalla i enviar a Evernote. Un cop a l'arxiu obric Evernote i vaig revisant. El llistat de compra, de regals per a nadal... totes aquestes llistes les tinc en Evernote. Però també el faig servir com bloc de notes sovint fotografiades. Em féu gràcia que Cantavella donara aquest exemple perquè és real: vas per la llibreria i veus un llibre que t'interessa, li fas una foto amb el mòbil i la guardes en el llistat de bibliografies i en arribar a casa ja cercaràs més informació sobre el llibre. I això serveix per a llibres o per a qualsevol producte. Les mateixes notes que vaig prendre durant la intervenció de Cantavella, les vaig fotografiar i les tinc guardades a Evernote. Això sí, com que faig servir la versió gratuïta no tinc massa espai, així que bé quan heu acabat la tasca o ordenat els materials o bé cada cert temps convé fer neteja. Finalment, ara sí, havia esmentat el Pocket. És una aplicació molt útil quan estàs escrivint i has d'anar a la xarxa. Entrar a internet és com anar al metge, saps quan entres però no quan ixes. Per això mai m’ature a llegir les informacions que em poden resultar interessants, simplement les guarde en Pocket, també les podria guardar en Evernote però he decidit que no perquè amb Pocket llisc quan en va bé, per exemple al tren, i elimine (mentre que Evernote és per a informació que vull retenir més temps). Per fer desar el web òbviament sí que requereix d'internet però per a la lectura no, així que podeu tornar-hi quan vos convinga. Podríeu provar-ho amb aquest post.

El calentet que no falte en la redacció