El tapís de Bayeux

L'any 1066 els normands invadiren i conqueriren Anglaterra, encapçalats pel futur Guillem el Conqueridor, donant una passa més en els primers segles de l'expansió europea medieval. La formació d'Europa, li va dir Robert Bartlett. Però del que parlarem hui és d'un objecte elaborat al mateix segle XI per a commemorar l'expansió, amb una clara finalitat propagandística: el tapís de Bayeux. També és conegut, subsidiàriament, sobretot a França, amb el nom de tapiç de la reina Matilde, ja que diu la llegenda que va ser la mateixa reina, esposa de Guillem el Conqueridor, qui el va brodar junt a les seues dames de companyia. Però tot sembla indicar que es va confeccionar entre 1077 i 1082 en algun taller del sud d'Anglaterra, probablement a Canterbury, sota la direcció d'Odó, arquebisbe de Bayeux i germanastre del rei, el qual apareix retratat al tapís en dues ocasions.

El tapís en el seu emplaçament actual, el Musée de la Tapisserie, del Centre Guillaume le Conquérant de la ciutat de Beyeux, on s'aprecia la seua extraordinària mida.

Tot i el nom de tapís, no ho és en realitat. Es tracta d'un llenç de lli de mig metre d'alçada i 70 de longitud, dividit en 9 fragments de longitud variable, sobre el qual s'han brodat les figures amb fils de llana tintada amb 4 colors base (roig, groc, blau i verd) que es combinen amb 8 tonalitats de tints vegetals, com ara la galda o l'indi. A més, hi ha dos puntades de brodat: punt de tronc (stem stitch) per al contorn de les figures, i punt de couchure o de Bayeux per al reblit. De fet, com es pot veure el propi tapís ha donat nom a aquesta classe de puntada. En total, 28 escenes en les quals apareixen 626 personatges, 202 cavalls i mules, 55 gossos, 505 animals i bèsties, 37 edificis o fortaleses, i 41 vaixells. I cadascuna de les escenes acompanyada d'una breu frase en llatí que narra o explica la història.

Dos detalls de les figures brodades, on s'aprecien les puntades i els colors

Pel que fa a la manufactura, mitjançant un llenç brodat, segurament amb la finalitat de ser penjat a la Catedral de Bayeux, cal dir que s'emmarca en tota una tradició romànica de tapissos penjats als murs de les esglésies. De fet, encara que se n'han conservat molt pocs, hi ha altres composicions semblants, com ara per exemple el Tapís de la Creació que es conserva a la Catedral de Girona. Però no s'ha conservat cap altre llenç com el de Bayeux per les seues dimensions, ni tampoc per la composició de les escenes al llarg de la tela, cosa que ha portat algú a comparar-lo amb un còmic. Aquesta comparació potser és exagerada, perquè recorda molt més a la composició de la columna trajana a Roma, com a antecedent, que no devia ser desconeguda a l'Europa del segle XI.

Tapís de la Creació de Girona

Columna Trajana a Roma

Quant a la composició de l'obra, narra bàsicament els antecedents i la invasió normanda d'Anglaterra el 1066. La història comença el 1064 amb el viatge de Harold a Normandia per a jurar davant el duc que el reconeix com pretendent al tron d'Anglaterra, quan haja mort Guillem el Confessor que no tenia hereus directes. Però a la mort d'aquest, el 1066, Harold no respecta el jurament i es proclama rei. Davant la traïció, Guillem convoca un exercit i es disposa a invadir l'illa per a reclamar el seu dret al tron, cosa que implica tota una sèrie de preparatius com ara la construcció de vaixells i armes. A l'arribada a Anglaterra els normands munten un campament i celebren un festí. Finalment es produeix la batalla de Hastings, en la qual vencen els normands sobre els saxons, i mor Harold, cosa que permet Guillem proclamar-se rei d'Anglaterra, inaugurant la dinastia normanda en l'illa i guanyant-se el sobrenom del Conqueridor.

Un locutor de la BBC ens conta la història i ens ensenya tot el tapís amb més detall:

Per cert, un detall curiós és que apareix també el cometa Halley, que es va apropar a la Terra el 1066.

El cometa Halley al tapís de Bayeux

A internet existeixen moltes imatges soltes del tapís, però és difícil trobar una fotografia completa. Crec que la millor manera de veure'l de prop és en aquesta pàgina escena per escena. Però una manera ràpida de veure'l, amb detall, a banda del vídeo que ja hem vist, a més a més de forma divertida i molt treballada, és el següent vídeo amb les escenes animades.

Finalment, per a acabar el post, veurem un vídeo de la BBC sobre la batalla de Hastings, amb la qualitat que caracteritza els documentals d'aquesta cadena de TV, narrada pel mateix Robert Bartlett adés esmentat.

Les Journées Romanes de Saint-Michel de Cuxa

Entre els dies 5 i 12 de juliol de 2010 se celebraren les Journées Romanes a l’abadia de Saint -Michel de Cuxa, Codalet (França), dedicades al tema monogràfic de Mémoires, tombeaux et sépultures à l’epoque romane. La trobada serví per aplegar a l’entorn d’un escenari ple de la sobrietat i l’encant que transmeten les muntanyes dels Pirineus un bon grup d’historiadors de l’art que discutiren sobre els rituals de la mort i les seues expressions als segles altmedievals a l’Europa Occidental. No anem a fer ací un recorregut exhaustiu per les ponències i les comunicacions que tingueren lloc al llarg de les jornades, resum, d’altra banda, innecessari, ja que el contingut prompte estarà disponible pers als interessats en Les cahiers de Saint-Michel de Cuxa, que s’editen ininterrompudament des de 1970. Ans al contrari, ens agradaria fer esment d’un bon grapat de sensacions que la trobada ha suscitat en un historiador –a seques– que centra la seua mirada en l’època baixmedieval, lluny, per tant, dels segles d’apogeu del romànic. Ajudat per la xafogor típica de l’estiu pirinenc i immers plenament en les discussions motivades per la iconografia de les sepultures i les tombes dels bisbes, dels abats i dels nobles, les representacions de la mort i els elements de perpetuació de la memòria, l’estrany observador que ara escriu s’impregnà de conceptes fins el moment desconeguts i la seua ment no deixà de donar-li voltes a dos aspectes que tot seguit passa a fer-vos saber.

D’una banda, i com ja és habitual en tota mena de congressos, a la trobada s’intercalaren els parlaments de les principals eminències en el tema i dels joves historiadors de l’art que comencen ara les seues investigacions. De nou, veterania i joventut es fonien en un ambient cordial de discussió i d’exposició d’idees força profitós per a tots aquells disposats a escoltar a l’altre, rebre matisacions, consells i, en definitiva, aprendre coses noves, fora quina fora la seua situació acadèmica. Ara bé, si un aspecte em cridà l’atenció fou precisament la necessitat d’introduir innovacions epistemològiques als temes de discussió tradicionals i, sobretot, nous mètodes de treball. Com confirmaren els mateixos participants de les jornades, per un costat, els objectes d’estudi s’han de revisar profundament d’acord a nous plantejaments teòrics, mentre que, de l’altre, la renovació pràctica només pot dur-se a terme amb la introducció de totes les eines que les noves tecnologies posen al nostre abast. De no ser així, hi ha el perill de continuar parlant durant dècades de temes exhaurits fa molt de temps i açò ben poca cosa pot aportar no solament al coneixement científic, sinó també a la seua repercussió en la societat actual. Ací, de nou, el paper de les noves generacions és fonamental.


De l’altra, l’observador, l’historiador a seques, el baixmedievalista, se sentí sol. I no fou precisament per la qualitat humana de la gent que hi assistí, ja que el tracte rebut fou en tot moment formidable, sinó perquè no hi havia cap altre historiador a seques. A tot estirar, només algun arqueòleg parlà de qüestions que podien ser comprensibles sense haver de fer un profund esforç d’abstracció. En efecte, mentre la resta de col·legues gaudien al cent per cent de les exposicions i les conferències, aquest humil narrador hagué de parar ben bé les orelles i mantenir la ment desperta per intentar trobar fils de connexió entre el que estava escoltant i el que ell coneixia. Existir, tant de bo que existeixen aquestes connexions, perquè la societat sobre la que reflexionem és la mateixa i, en aquest sentit, l’única cosa que diferencia l’historiador de l’historiador de l’art i també de l’arqueòleg és el mètode de treball. Cal, doncs, establir un major grau de relació entre totes les disciplines si el que pretenem és tenir una millor comprensió de la societat medieval en tots els seus aspectes.


Posaré un exemple que em sembla força il·lustratiu i que em féu reflexionar durant totes les jornades. Bona part de les conferències presentades tenien com a marc cronològic els segles X, XI i XII, i com a objecte d’estudi les tombes i els sepulcres dels bisbes i els nobles. És a dir, la seua atenció se centra en l’època en què tingué lloc el procés de feudalització arreu de l’Europa Occidental i, més concretament, en els ritus funeraris dels membres dels grups socials que el protagonitzen, però no es féu ni un sol esment a aquest fenomen en cap de les intervencions. Ha estat força interessant descobrir que, en els segles de la violència feudal i de la implantació d’un nou ordre social, els nobles decideixen soterrar-se en l’interior de les esglésies despullats de les armes que han legitimat el seu poder i la seua nova condició social al llarg de la seua vida. Ho fan, a més, imitant els rituals propis dels membres més poderosos de la jerarquia eclesiàstica, de manera que hi ha una acceptació de l’estructura social proposada des dels scriptoria de les abadies i una adaptació de les pràctiques funeràries en els distints grups socials, especialment els més poderosos. Es tracta, tanmateix, de percepcions que, de moment, escapen a historiadors, historiadors de l’art i arqueòlegs per la manca d’una major interdisciplinarietat en el seus treballs.

Amb tot, la sensació de l’historiador a seques al final de les jornades ha estat força positiva. Com s’ha dit més amunt, les idees no deixaven de brollar en la seua ment durant les ponències i això és bona mostra dels elements de connexió existents entre unes disciplines i altres. Està en les nostres mans establir vincles i relacions, mantenir punts de reflexió comuns i, en última instància, dur a terme una àrdua tasca de treball en equips de professionals que conjuguen els distints àmbits d’estudi. Només així podrem obtenir un coneixement més ajustat a la realitat dels segles medievals.

La història medieval com mai l'has vista (I)

Per aquells que vagen a estudiar a Florència, els recomanaria que visitaren la biblioteca de l'Istituto germanico d'història de l'art (en la versió alemanya Max Planck-Kunsthistorisches Institut in Florenz), bo i que es requereix d'una carta de recomanació per a la consulta dels seus fons. Al marge d'això, la biblioteca és ben amable, amb l'aspecte del mobiliari de principis del segle XX, ben lluny de l'ambient artificial quasi assèptic, blavós i blanquinós, per exemple, que inunda les dels campus de la Universitat de València. Fet i fet, hi ha llibres i prestatgeries en tots els despatxos del personal i pots endinsar-t'hi tranquil·lament a prendre el volum que t'interessa. A més a més, compta amb un pati típic toscà i jardins per passejar i entrar en un estat d'isolament absolut.
Ara bé, forma part d'un centre de recerca i d'estudi potent dins la història de l'art, amb uns projectes d'investigació del tot interessants. En un dels seus darrers, s'ha procedit a la transcripció, digitalització i estudi dels milers de documents conservats sobre l'obra del duomo de Siena; o d'ací poc encetaran un projecte gegantí que tracta d'analitzar les corrents d'estils i d'innovacions tècniques en les manifestacions artístiques des del segle IV fins al segle XVI en l'Occident europeu i Àsia.

Per obrir boca, us mostrem una de les iniciatives més colpidores que s'ha desenvolupat en aquest institut: the CENOBIUM Project (acrònim de Cultural Electronic Network Online: Binding up Interoperable Usable Multimedia). Es tracta d'una eina, d'entrada, amb un gran potencial per eixamplar els nostres coneixements i, sens dubte, d'un gran impacte didàctic; per mitjà d'una pàgina web i descarregant-se en un instant el programa LightTable, es veu de forma tridimensional (realitzat amb la superposició de centenars de fotografies) gran part dels capitells del claustre del monestir de Sant'Orso d'Aosta o el claustre de Monreale a Sicília, es pot aprofundir en els detalls, cosa que no permet una simple diapositiva, és manipulable i és possible contemplar l'objecte des de qualsevol punt de vista o, alterant la lluminositat, s'observen mil i un matisos de l'obra en si.