Dona i sexualitat a la Barcelona baixmedieval segons els registres eclesiàstics

Lucía Conte

Professora associada del Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra

“De la dona va venir el primer pecat i tots hem de morir per culpa d’ella”. Amb aquesta sentència contundent del Llibre del Siràcida, que la Cristiandat llatina medieval va considerar un compendi de saviesa pràctica, es resumeix una concepció de la dona com a causa del pecat que, molts segles després, hauria d’adoptar i redibuixar l’església catòlica. Gairebé deu anys de recerca i d’anàlisi de visites pastorals i processos episcopals de l’Arxiu Diocesà de Barcelona semblen confirmar el que he volgut demostrar amb la meva tesi doctoral: que l’Església va esmerçar grans esforços per controlar la moral sexual dels seus feligresos i dels seus ministres, en particular als segles XIV i XV. I que, en fer-ho, l’església catòlica, que bevia de les fonts d’alguns pares de l’Església, profundament preocupats per les conductes sexuals (així com de la tradició legal romana i mosaica) va anar perfilant, a poc a poc, una actitud poc tolerant amb el comportament sexual dels catòlics. Aquesta actitud va tendir a identificar la dona amb la causa de la concupiscència. Val la pena recordar que el relat del pecat original al Gènesi recull –sempre sota la interpretació de l’Església– la idea de la dona pecadora i origen del pecat, que porta el gènere humà a la perdició. Aquest relat, interpretat des d’un angle estret, devia ser inquietant i podia exercir una profunda influència entre els seus ministres i feligresos, ja que semblava indicar que, en crear la dona, Déu havia creat un company perillós per a l’home, una parella dotada d’un poder que podia arribar a dominar-lo i fins i tot allunyar-lo de la salvació. 

Això no vol dir, però, que la societat medieval fos misògina en el seu conjunt, ni tampoc que tota fos intolerant amb les conductes íntimes dels seus membres, fossin clergues o laics. De fet, la recerca que he dut a terme parteix de l’anàlisi d’unes fonts que documenten tot el que a ulls d’una part de la jerarquia eclesiàstica no funciona: les visites pastorals i els processos episcopals, els més antics que es conserven a Europa. Els bisbes visitaven regularment la seva diòcesi i recollien als registres de visita pastoral les denúncies que els testimonis presentaven sobre les conductes íntimes dels seus veïns. De vegades, aquestes denúncies –per greus o reiterades– acabaven desembocant en un procés judicial. Es tracta, doncs, d’unes fonts en negatiu que documenten allò que es desviava de la norma i, per tant, cal mirar-les amb certa prevenció. No convé, doncs, caure en el risc de generalitzar i considerar que tot el que hi trobem era la forma de vida normal del comú de la gent i de tot el clergat. Tanmateix, sembla innegable que aquestes fonts ens diuen que una gran part de la població era certament permissiva amb la moral sexual dels seus veïns i amb les seves pròpies conductes i recullen innombrables casos d’adulteri, concubinat sacerdotal, promiscuïtat, danses i balls dits “deshonestos”, pràctiques contraceptives, pràctiques homoeròtiques, incestos, etc. Altres fonts de l’època, com els fabliaux, les cançons populars, els contes, etc., semblen reforçar la idea que la societat medieval era més tolerant en matèria sexual del que la doctrina de l’Església sembla indicar. 

En tot cas, hi hauria, penso, un divorci clar entre la realitat i la pràctica de la vida quotidiana de clergues i feligresos de la diòcesi barcelonina i la teoria que la jerarquia de l’Església pretenia imposar. És difícil no deixar-se endur per la temptació d’identificar el conjunt de la societat medieval amb allò que visites i processos ens expliquen d’ella. Els registres ens mostren la resposta dels parroquians o dels clergues, els donen veu, i així ens permeten intuir quines raons podien portar a algunes persones a esbombar els pecats dels seus veïns, mentre que d’altres discretament els amaguen. També permeten aventurar les relacions d’amistat o d’animadversió entre uns i altres en constatar com canvien les seves denúncies sobre determinades persones a mesura que passava el temps. Els escrivans del Bisbat de Barcelona ens regalen deposicions en estil directe, on la radiografia de les relacions veïnals a la parròquia és vívida i permet imaginar els sentiments d’alguns clergues envers els seus fills, d’alguns marits envers les esposes adúlteres, d’algunes dones envers les amants dels seus enamorats..., interpretant el que semblava amagat rere les simples paraules. Podem conèixer filiacions, oficis i altres circumstàncies personals que s’anoten sistemàticament, donant a les notícies una dimensió plenament humana. Però, com és aquest model que l’Església vol imposar? En el seu centre hi havia una moral sexual que trencava amb antigues tradicions (per això va topar amb dures resistències), i que, bé o malament, es va imposar, i va donar forma a la societat occidental gairebé fins als nostres dies. Vejam què ens diuen les fonts, doncs, del comportament sexual de clergues i laics a la Diòcesi de Barcelona i com es va perfilant una imatge negativa de la dona que és sexualment activa fora dels paràmetres marcats per la doctrina de la reforma catòlica.

 

Les conductes sexuals dels clergues medievals 

El model de comportament que l’Església volia generalitzar pretenia allunyar els fidels de les temptacions de la carn i exigia un plus d’exemplaritat per part dels clergues: el celibat, perquè així ho havia entès una part de la jerarquia eclesiàstica i de la seva tradició doctrinària. Les conductes morals del clergat que testimonien les fonts comprenen molts registres: monges de vida alegre, clergues alcavots, violents, que participen en complots d’assassinats o que són amics de la festa, el ball i les cançons lleugeres. Homes i dones d’Església no deixaven de ser, primer que res, persones, amb les mateixes inquietuds, debilitats i ganes de divertir-se que els seus feligresos. Però el que predominava eren els clergues que avui diríem que volien fer una vida normal de parella, amb una dona estable i fills, i que no podien, i segurament no volien, acceptar el celibat forçós. La tradició de l’Església, la més antiga, preveia amb tolerància el concubinat clerical. Ara bé, l’ofensiva eclesiàstica que maldava per imposar el celibat com una condició necessària i volguda per Déu anava guanyant posicions. Com que el missatge penetrava a poc a poc en la ment i la jerarquia inspirava temor (amb multes i altres càstigs), els concubinaris se n’amagaven, tenien sentiments de culpa i els seus companys de ministeri, o els seus feligresos, cedien a la pressió dels visitadors i els denunciaven.

Hi havia una profunda divisió d’opinions sobre la qüestió del celibat sacerdotal, més pràctica que doctrinal, i que consistia en el fet que una gran part dels clergues del segle XIV s’oposava al celibat. I s’hi oposava bé de fet, mantenint relacions estables amb dones (prop d’un 25%), bé ideològicament. Aquells que acceptessin el celibat intel·lectualment o doctrinària, però que fossin incapaços de dur-lo a la pràctica, no caurien també en una profunda contradicció interna i de consciència? Amb o sense oposició, un sector políticament i intel·lectualment dominant dins l’Església va imposar el celibat a partir de la baixa edat mitjana. Ho va fer amb la mateixa força que va imposar la indissolubilitat del matrimoni i la submissió de la dona a l’home, com sembla demostrar el tracte de menyspreu i fins i tot la crueltat que es dóna a les companyes dels capellans i als seus fills, i que s’evidencien en episodis com aquell en què una dona anomenada Na Serradela es presenta, amb un nadó en braços, davant el bisbe de Barcelona per reclamar-li què ha de fer amb la criatura, fruit de la relació amb un clergue que l’ha abandonada per l’obligació que el bisbe li ha imposat: mantenir-se cèlibe.

De casuístiques del concubinat n’hi ha de tots colors: capellans que tenien diverses amants, sovint totes vídues o parentes entre si, o que mostraven preferència per les monges d’algun convent veí. N’hi havia molts que, per contra, buscaven les seves parelles entre les dones casades de la seva vila, de vegades amb l’aquiescència –i fins i tot la complicitat– dels seus marits. Des del Concili d’Elvira (300-306) al IV  de Laterà (1215), i ben especialment a partir del segle XIII, l’Església havia mostrat una posició contrària al concubinat, però segurament molts segles de pràctica van pesar tant o més que les disposicions conciliars a favor i en contra del celibat. El concubinat era un problema d’arrels antigues i profundes. Alguns parroquians es mostraven escandalitzats per les relacions dels seus rectors i capellans, però normalment això passava quan es trobaven amb clergues que anomenen “immorals”: aquells que no només mantenien concubines sinó que eren agressius, violents, polígams, violadors del secret de confessió o tenien altres tipus de conducta que consideraven deshonesta. Els clergues que formaven famílies “convencionals”, amb una dona i fills, no semblaven gaire censurables per part dels seus feligresos. La imposició antinatural del celibat desencadenava en alguns clergues baixmedievals una sensació de mancança, de malaltia, que els fa mal i que no tots ells podien o volien acceptar. Per això, alguns queien en la temptació de la concupiscència, com un capellà de Santa Maria del Mar de Barcelona que confessà haver-ho fet “per soplir la fragilitat e dolència de la carn”. 

La vida d’alcova dels feligresos  

No només els clergues i el concubinat apareixen en les denúncies fetes als bisbes visitadors. Com ja s’ha apuntat, l’edat mitjana barcelonina ens presenta una varietat de pràctiques tan plural com pugui ser-ho en la societat actual. La naturalesa humana, al capdavall, no deixa de ser la mateixa i els nostres registres donen molts detalls de la vida privada dels feligresos. Per exemple, es poden rastrejar encara moltes empremtes de creences i de tradicions paganes en la celebració del matrimoni que provoquen la sensació que la majoria de les persones creien que la unió matrimonial es fonamentava en el compromís de la parella i no en el fet que hi hagués un ritual canònic aprovat, o la presència d’un clergue presidint la cerimònia. No són poques les parelles que vivien plegades sense casar-se, sovint en relacions molt llargues i estables, i que sense tenir cap impediment per celebrar canònicament la seva unió, mantenien la convivència i l’afecte mutu com a únic lligam: simplement preferien viure com el que avui anomenaríem parelles de fet. Segons que mostren les fonts que he estudiat, les relacions sexuals entre solters, siguin puntuals o siguin relacions de concubinat estable, eren ben comunes. Evidentment, aquestes pràctiques van continuar al llarg dels segles i no semblaven trasbalsar gaire les consciències de ningú, no més enllà de col·locar les dones implicades en el punt de mira de les xafarderies dels seus veïns, fent-les cada cop més qüestionables.  Contribuïren, això sí, a perfilar una imatge negativa de la dona sexualment activa. També es poden documentar alguns casos de relacions entre parents naturals o espirituals. 

L’incest, un tabú des de sempre, va quedar reforçat com a tal per la reforma catòlica, i la tasca dels bisbes barcelonins es va centrar a ensenyar als feligresos com identificar les conductes incestuoses i computar els graus de parentiu i d’afinitat. Els processos d’anul·lació de matrimoni per consanguinitat en són testimoni. L’adulteri era considerat, però, el pitjor dels pecats sexuals. Potser perquè impactava en l’estructura social, potser perquè qüestionava la virilitat del marit enganyat, l’adulteri sempre es va veure com una conducta greu a ulls de l’Església, tot i que, analitzat en la llarga durada, va perdre importància en les fonts i els registres d’època moderna. Però, tot i que la dona adúltera, com la dona soltera que practicava lliurement el sexe, centrà menys l’atenció de l’Església en els segles moderns, en contrapartida, també va ser cada cop més mal vista i denotada en el si de la seva comunitat, abans més laxa. Si les connotacions associades a l’adúltera contribueixen a perfilar una imatge misògina de la dona sexualment activa, no es pot oblidar la contribució de la prostituta a la deformació d’aquesta imatge. L’Església va mostrar un parer ambigu envers la prostitució: d’una banda, la prostitució, que des d’antic estava criminalitzada socialment, queda acceptada, i fins i tot justificada, per alguns sectors de l’Església medieval. Però, si bé la jurisdicció sobre la prostitució requeia en els tribunals civils, les activitats de prostitutes, alcavots i alcavotes també deixaren la seva empremta en els registres del tribunal episcopal. Són nombrosos els testimonis que parlen d’alcavots i alcavotes, prostíbuls i proxenetes, especialment en visites urbanes, en parròquies de ciutats grans.

No deixa de resultar sorprenent que la mateixa Església, que regulava fins a graus gairebé ridículs com havien de ser les relacions sexuals en el si del matrimoni legítim, únicament orientades a la procreació, no només comprenia, sinó fins i tot justificava, el paper de la prostitució en la societat. Així, les fonts que he treballat parlen del comerç carnal com a vàlvula d’escapament per a les pulsions sexuals “desordenades” dels homes, amb l’objectiu que no fessin pecar les seves dones legítimes. Aquesta postura tan incoherent als nostres ulls, no està assenyalant també que cal protegir la dona casta dins del matrimoni del seu revers en negatiu: la dona pecadora, que cal arraconar? Potser no és que la societat medieval fos misògina en termes absoluts, sinó que el que va fer va ser polaritzar allò femení al voltant de la idea de la sexualitat. Una mirada ràpida a les visites pastorals i als processos d’època moderna sembla indicar que aquests temes de moral sexual deixaren de preocupar els visitadors. Els registres sobre adulteri, concubinat, prostitució, etc., es tornaren escassos, mentre que els processos inquisitorials començaren a perseguir només un tipus de dona: la bruixa. Les bruixes que, entre altres crims, com l’heretgia, controlaven la sexualitat de la seva comunitat (pel seu poder de seducció, pel control de la natalitat, per les pràctiques desenfrenades que realitzaven en conventícoles). Val la pena preguntar-se el perquè d’aquest transvasament.

En tot cas, els processos d’època moderna semblen assenyalar la fi del camí de la misogínia social i eclesiàstica que es va anar articulant al voltant de la dona sexual. Un camí que, gradualment, va definir la dona seductora (encarnació d’allò sexual) versus la dona casta (encarnada en aquella que s’absté de la sexualitat o que només la practica segons els paràmetres que marca l’Església). Aquest camí comportava apartar la font del pecat del conjunt de la societat, bé mitjançant la foguera (les bruixes), bé amb el tancament del bordell a les ciutats (les prostitutes). Les conductes de moral sexual dels laics de la baixa edat mitjana que aquí hem esmentat van ser objecte de la reforma eclesiàstica que les va encarar amb diversa intensitat i amb èxit divers. Però, en general, es pot afirmar que les doctrines reformistes van reeixir en les mentalitats dels seus feligresos i l’Església de la reforma va poder generalitzar –tot i que no imposar– un model de conducta sexual que progressivament va filtrar-se en la mentalitat de la societat cristiana. Semblaria que d’un qüestionament moral i de consciència (el de l’Església de la reforma) s’evolucionà progressivament cap a un qüestionament social de la dona que exercia la seva vida sexual fora dels paràmetres comunament acceptats. Amb això, s’apuntaria cap a la idea de fons que la pretesa reforma de les conductes va acabar tenint altres conseqüències, tal vegada inopinades: la definitiva conformació de la imatge d’una dona pecadora i, per què no dir-ho, perillosa.

Nota del Grup Harca: Aquest post és obra d’un autora convidada, a qui públicament agraïm la seua col·laboració.

Els hospitals de pobres i malalts a Barcelona i València (segles XII-XVI)

Imatge d'un hospital medieval. S'hi representa el repòs, l'alimentació, el diagnòstic i la cura dels malalts

Les institucions que millor simbolitzen la labor benèfica i assistencial de la societat baixmedieval són els hospitals, creats per a acollir a tot tipus de persones necessitades, ja foren pobres i malalts naturals de la terra o estrangers en peregrinació. Pobres i malalts. Els documents de l'època utilitzen sistemàticament ambdós vocables per a al·ludir als hospitalitzats i és que, de fet, no eren dues realitats diferenciades, sinó una sola, expressada amb dos termes distints. Això és perfectament lògic, ja que en la societat medieval la malaltia era una de les formes en què es manifestava la pobresa. La malaltia implicava la pobresa perquè arrossegava al que la contreia a una situació d'inactivitat o incapacitat per al treball que proporcionava els ingressos i possibilitava la sustentació. D'ací, precisament, la importància que tenien els hospitals per a les classes populars, ja que els rics, en emmalaltir, podien rebre assistència mèdica a domicili, però els pobres havien d'acollir-se als hospitals per a recuperar la salut. 

En aquest sentit, si observem conjuntament els exemples de Barcelona i de València s'observa un triple procés pel que fa a l'assistència hospitalària durant els segles medievals: els hospitals van aparèixer en els moments de bonança econòmica, especialment de la mà de l'Església en un inici; progressivament es secularitzaren i s'incrementaren les fundacions de caire ciutadà; i, finalment, al llarg del segle XV van ser controlats i centralitzats pels governs municipals. Per exemple, els 6 hospitals que funcionaven en la Barcelona de començaments del segle XIV havien estat fundats durant el període de creixement anterior. En primer lloc, la Casa dels Malalts es documenta cap a l'any 1150, creada pel bisbe de Barcelona. En segon lloc, l'Hospital d’en Marcús, destinat a allotjar peregrins i recollir malalts pobres i expòsits, va ser creat en 1166 pel ciutadà Bernat Marcús, tot i que, per exprés desig seu, també era administrat pel bisbat. En tercer lloc, l'Hospital del monestir de Santa Eulàlia existia ja a principis del segle XIII, donant menjar a 15 persones. En quart lloc, l'Hospital d’en Colom, també per a pobres malalts i expòsits, va ser fundat pel canonge de la seu de Barcelona Joan Colom entorn de 1219 i uns anys després, en 1236, es va unir administrativament amb la Casa del Malalts de la catedral. En cinquè lloc, l'Hospital d’en Desvilar va ser projectat en 1256 per un altre canonge, Pere Desvilar. Però cal no confondre aquest hospital amb l'Hospital de Pere Desvilar o Santa Marta, fundat per a donar de menjar a 12 pobres a la fi del segle XIII per una persona del mateix nom, en aquest cas un ciutadà. 

En conjunt, doncs, fins a 5 hospitals de Barcelona eren administrats per institucions eclesiàstiques i únicament un pertanyia a l'administració civil, el més tardà, del burgès Pere Desvilar, que va oferir la seua gestió al Consell municipal de Barcelona. Aquest procés, a més, es va donar en altres institucions hospitalàries, com l'Hospital d’en Marcús i el d’en Colom, que van passar a mans seculars i públiques. Així, dels 6 hospitals que existien a Barcelona en la segona meitat del segle XIV, 3 estaven administrats pel municipi i 3 pel capítol catedralici. Aquesta evolució, a més, va culminar amb la fusió de tots ells en 1401 en un únic hospital, l'Hospital de la Santa Creu, sota el control directe del Consell municipal. Així doncs, durant les dècades centrals del segle XIV, quan la crisi fou més dura a la Corona d'Aragó, no es va produir cap nova fundació i, de fet, molts dels hospitals van experimentar greus problemes, com el de Santa Eulalia, que va estar a punt de desaparèixer, en aquest cas per causa de la mala administració del prevere Bartomeu Descoll, acusat d'hipotecar-lo i vendre molts dels seus béns per a gastar els diners obtinguts en en el joc. En canvi, a principis del segle XV, quan la recuperació econòmica es feia palesa, els governants municipals van prendre la iniciativa de fundar un nou i gran hospital, que multiplicava considerablement la capacitat dels existents fins aleshores, sobrepassant en total les 450 places per a pobres i malalts. 

Hospital de la Santa Creu de Barcelona, actualment adequat com a Biblioteca de Catalunya

Des de la perspectiva dels burgesos locals, senyors del poder municipal tant a Barcelona com a València, la pobresa constituïa una amenaça constant per a la societat urbana. En aquest sentit, en paraules d'Yves Barel, l'hospital no era una altra cosa que la peça clau del control social de tot un seguit de marginats que vivien en la ciutat i la marginació dels quals era originada pel propi sistema urbà. Segons explicaven els predicadors i teòlegs de l'època, vetlar pel correcte funcionament dels hospitals era també una obligació moral dels governants. Una obligació que es traduïa en una política hospitalària de la qual queden interessants testimonis en la documentació municipal valenciana, segons ha estudiat amb detall Agustín Rubio. Per exemple, en 1341, davant la notícia que alguns hospitals no admetien malalts ni els donaven una provisió adequada de menjar, ni roba de llit, ni tenien personal suficient, el Consell de València organitzà una inspecció pels establiments de la ciutat en col·laboració amb el bisbat per tal de posar fi a aquella situació de precarietat. I des de llavors, les visites es repetiren periòdicament, en 1346, 1375, 1396, etc.

D'una altra banda, també en la ciutat de València s'observa el mateix procés que a Barcelona, és a dir, un primer moment de predomini de les fundacions eclesiàstiques i posteriorment de les ciutadanes; una segona etapa, coincidint amb la crisi de les dècades centrals del segle XIV, en què no es van fundar nous hospitals; i una tercera en què la intervenció del poder públic es féu cada vegada més important fins a la concentració de tots els hospitals en un de controlat pel govern municipal. En aquest cas, la xarxa hospitalària constava de 12 establiments: l'Hospital de Sant Vicent, creat per Jaume I en 1238 sota el control de monjos cistercencs; l'Hospital de Sant Llàtzer per a malalts contagiosos, documentat en 1251 i mantingut per religiosos; l'Hospital de Sant Guillem, instituït en 1252 pel ciutadà Guillem Escrivà; l'Hospital de Santa Llúcia, fundat a la fi del segle XIII per la reina Constança i encomanat als franciscans; l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem i l'Hospital de Santa Maria de Roncesvalles, especialitzats en peregrins i documentats a les darreries del mateix segle XIII; l'Hospital d'en Clapers, creat en 1311 pel ciutadà Bernat Desclapers; l'Hospital dels Beguins, fundat pel també ciutadà Ramon Guillem Català en la dècada de 1330; i l'Hospital de Sant Antoni, establert llavors per a malalts d'ergotisme. En total, fins a 1330 es van fundar 9 hospitals a València, però durant el següent mig segle, coincidint amb els moments més durs de crisi econòmica, no es va instituir cap altre centre hospitalari. En 1379, en canvi, el bisbe va fundar l'Hospital de Santa Maria, destinat als sacerdots pobres, mentre que en la dècada de 1390 s'establiren altres dues institucions burgeses, l'Hospital d’en Conill, fundat per l'apotecari Francesc Conill, i l'Hospital d’en Bou, per a pescadors pobres, creat pel ciutadà Pere Bou. 

En conjunt, es pot observar el mateix canvi que es produí a Barcelona: si bé en el segle XIII es fundaren 5 hospitals de gestió eclesiàstica per només un de burgesa, durant el XIV hi hagueren, en canvi, fins a 4 fundacions burgeses per només dues eclesiàstiques. Resulta obvi, doncs, el procés de secularització de les institucions hospitalàries. I, en relació amb això, resulta perfectament congruent la fundació en 1409 de l'Hospital d’Ignoscents, folls i orats, el principal hospital valencià del segle XV, creat per iniciativa de 10 ciutadans, que van excloure expressament de l'administració als clergues i els cavallers. D'una altra banda, també de forma paral·lela al que passava a Barcelona, la intervenció del poder municipal sobre els hospitals fou cada vegada més intensa. Així, el Consell de València passà a controlar progressivament els hospitals de Sant Llàtzer, d'en Clapers, de Sant Vicent, de Santa Llúcia, dels Beguins, d'en Conill i d'en Bou. I aquesta administració conjunta també es traduí en una vinculació de la seua gestió econòmica amb la del propi Consell, transvasant capitals de la hisenda dels hospitals a la del municipi i racionalitzant-ne la gestió. Per això no és estrany que aquest procés, com a Barcelona, acabara per produir en l'any 1512 la fusió de tots els hospitals en un d'únic, anomenat Hospital General.

Vista aèria de l'Hospital General de València, actualment adequat com a Biblioteca Provincial 

En definitiva, a través dels exemples de València i Barcelona es poden copsar els principals trets de l'evolució de la política assistencial vers els pobres i malalts en la societat urbana baixmedieval de la Corona d'Aragó. En primer lloc, al llarg dels segles XII i XIII les institucions hospitalàries van pertànyer bàsicament a l'Església, fins que a partir de finals del mateix segle XIII començaren a ser molt més habituals les fundacions laiques. Tanmateix, durant els moments de crisi de les dècades centrals del segle XIV no s'establiren nous hospitals i quan es van reprendre les fundacions, a la fi del Tres-cents, destacà el creixent intervencionisme del poder municipal en la xarxa hospitalària. Així els governants locals, per les seues obligacions públiques i amb la finalitat d'augmentar el control de la societat urbana, anaren concentrant el seu poder sobre els hospitals de la ciutat fins a unir-los tots en un únic centre al llarg del segle XV o començaments del XVI. És així com la qüestió dels pobres malalts va passar a ser un afer d'ordre públic. 

El feudalisme comptat i debatut, 10 anys després (que en són 27)

Eren les 8:35 del matí del 6 de febrer de 2002, hui fa justet 10 anys, quan Vicent Baydal i jo agafàrem l'Euromed a l'estació del Nord de València, camí de Barcelona. Encara conserve el bitllet. Allà ens esperava una altra companya de classe, Empar, i l'endemà se'ns uniria Juani, per a anar tots plegats fins al port de la ciutat, al Museu d'Història de Catalunya, on els dies 7 i 8 va tindre lloc el col·loqui “El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català”. Era el primer congrés important al que assistíem, encara com a estudiants de llicenciatura, i tinc molts bons records d'aquells tres dies per tant com en vaig fruir. Tot era nou en aquell moment, quasi iniciàtic. Era estrany veure els teus professors interactuant amb altres companys de professió, en una actitud molt diferent a la que tenien en classe. Era fantàstic posar cara i veu, per fi, a tota una sèrie d'autors als que, en alguns casos, ja havíem llegit, o el treball dels quals havíem estudiat a classe. Era emocionant veure'ls a tots plegats allà reunits, acomplint fil per randa el ritual dels congressos que, aleshores, encara no coneixíem bé del tot. També n'hi havia, és clar, de desconeguts per a nosaltres, tot i que, en general, des de la nostra ignorància acadèmica, ens vàrem emportar una bona impressió de tots. Segurament els protagonistes d'aquella reunió científica no deuen tindre, la majoria, cap record especial, i més tenint en compte que, vist amb perspectiva, per a la historiografia no representa cap fita essencialment remarcable. Fou un col·loqui més dels molts que se'n fan actualment. Però per a algú que encara està en un procés molt inicial de formació en el camp del medievalisme, aquesta aura de professionalitat i cientificitat impressiona, i marca.

Museu d'Història de Catalunya, al port de Barcelona, seu de col·loqui de 2002

El col·loqui es va organitzar com a colofó final d'un projecte de recerca que en els anys anteriors havien compartit diversos professors de la Universitat de Barcelona, de l'Autònoma de Barcelona i de la Universitat de València, així com altres investigadors independents. Amb tot, pel contingut en discussió es presentava com una nova trobada amb un clar antecedent: el col·loqui que 17 anys abans (el gener de 1985, ara ja en fa 27) va tindre lloc al Col·legi Universitari de Girona (l'actual universitat) amb el títol “La formació i expansió del feudalisme català”. És a dir, el nom del projecte que acabava, i el subtítol del col·loqui de 2002. Hi van haver moltes diferències, però, entre ambdues reunions, tant de contingut com pel que fa al balanç final. A Girona estava pràcticament tot per fer des del punt de vista historiogràfic, i eren temps de reivindicació política. No s'havia fet encara quasi recerca local sobre el tema, ja que els investigadors universitaris del Franquisme havien estat massa ocupats en fer només una història política d'Espanya. Bastant mediocre i positivista, per cert. En conseqüència, els organitzadors del col·loqui, Miquel Barceló i Jaume Portella, van haver d'encarregar les dues ponències principals a dos historiadors francesos, que no feia molts anys encara havien publicat les dues obres per les quals són més coneguts aquests autors: Pierre Bonnassie per a la formació (IX-XI) i Pierre Guichard per a l'expansió (XII-XIII). Les comunicacions, a més, foren també d'estrangers, o de forma més majoritària de joves investigadors locals. De catedràtics, poca cosa hi va haver a Girona.

Pierre Bonnassie llegint la seua ponència durant el col·loqui de Girona el gener de 1985

El 1985 la historiografia oficial espanyola –l'Acadèmia, en diu Barceló– encara defensava que a la península ibèrica no hi havia hagut feudalisme en l'edat mitjana, amb l'única excepció del cas català per haver estat en la perifèria de l'Imperi Carolingi. En qualsevol cas, seria un feudalisme marginal, imperfecte, diferent al feudalisme del nucli central europeu entre els rius Loira i Rin. I és que el feudalisme, és clar, era un concepte jurídic, de vassallatge, i no una organització social. Això altre eren coses de marxistes. L'expansió cristiana, a més, no hauria suposat l'exportació del feudalisme cap al sud, ja que en els nous regnes cristians, fruit de la Reconquesta, s'hauria creat una societat de camperols lliures que depenien directament del rei, i no hi hauria a penes senyors feudals. Una tesi preestablerta, doncs, que era extensible a tota la península. A Girona, però, com a Roma uns anys abans en un altre comgrés, va quedar palés que el feudalisme català, i el feudalisme mediterrani en general, no era cap anomalia marginal; i l'expansió cap al sud, a València i a Mallorca, va suposar la formació d'una nova societat feudal en aquests territoris. Però açò que ara ens pareix tan evident, el 1985 encara era tota una proclama. En aquella ja llunyana reunió, doncs, quasi clandestina com diuen els organitzadors, feta al marge del medievalisme oficial, es posaren les bases historiogràfiques que majoritàriament ha seguit la recerca desenvolupada als territoris de l'antiga Corona d'Aragó en els darrers 30 anys. La historiografia castellana és un altre món, més miscel·lani, i n'hi ha de tot. En qualsevol cas, al blog d'Harca en parlarem de tot açò pròximament amb més cura.

El feudalisme, alguna cosa més que el vassallatge

El col·loqui de Barcelona al 2002, doncs, pel que ara ens interessa, va ser molt diferent. Ara, com fa 10 anys, encara queda molt per fer, però ja s'ha avançat molt i, en conseqüència, l'objectiu no era traçar un full de ruta com el 1985, sinó fer balanç del que s'havia fet fins a aquell moment i, en certa manera, intentar reconduir la recerca. Una altra cosa és que s'aconseguira. En aquesta nova ocasió els estrangers no tingueren cap protagonisme, ja que només van estar representats per la conferència inaugural de Robert Moore, de la University of Newcastle (que en aquell moment acabava de publicar The first European Revolution), i les dues comunicacions de Pierre Guichard i Thomas F. Glick, convidats més pel seu treball anterior que no per representar cap novetat en aquest camp. També cal dir que els historiadors estrangers no foren els únics que van participar el 1985 i no ho tornaren a fer el 2002, n'hi ha d'altres noms; i altra gent que podia haver estat i no ho va fer. Pocs i mal avinguts, però la vertadera explicació només la tenen els protagonistes, i la resta són especulacions.

D'investigadors jóvens també n'hi havia en aquesta ocasió, tot i que no ho eren tant com ho havien estat els jòvens de 1985, però en qualsevol cas van participar-hi investigadors experimentats que encara no tenien plaça universitària. Per descomptat, professors titulars i catedràtics sí van assistir-hi aquesta vegada, de fet van ser el gruix dels participants, puix eren pràcticament els mateixos que a Girona encara estaven fora o en llocs perifèrics de la Universitat i ara ja hi havien accedit plenament, substituint la vella guàrdia del franquisme i el post-franquisme més immediat. A més a més, si això és vàlid per a 2002 encara ho és més 10 anys després, quan n'hi ha un bon grapat de catedràtics entre ells. “L'Acadèmia”, doncs, ha estat substituïda per una altra, i els seus membres actuen pràcticament igual que els anteriors, ja que les misèries humanes tendeixen sempre a repetir-se. I no és que ho diga jo, evidentment, és el mateix Miquel Barceló qui ho explicava perfectament en l'adreça inaugural: “no és veritat que els convocats aquí siguem diferenciables dels altres de l'ofici. No som, crec, el bloc d'historiadors de qualitat, progressistes i nacionalistes. Som poc distingibles dels altres. Som probablement el mateix”. Recorde molt bé aquella polèmica adreça inaugural, el significat de la qual nosaltres no vam acabar d'entendre en aquell moment. Era només per a iniciats. Deu anys després, però, rellegint-la en les actes, tal com es va pronunciar in situ, és veu tot amb uns altres ulls, malgrat seguir sense conéixer ben bé del tot les clavegueres del poder universitari.

tríptic, carpeta i resum de les comunicacions que es van repartir abans de començar

El col·loqui es va organitzar en quatre sessions, cadascuna amb una temàtica específica: en primer lloc Contar i comptar la formació del feudalisme; després Arqueologia d'al-Andalus i del feudalisme; en tercer lloc Conquesta o expansió? (segles XII-XIII); i finalment Pagesos i senyors (segles XIV-XV). Seria massa llarg entrar ara a comentar totes les comunicacions, però en vull destacar breument les que tenen més valor o, com açò és un text personal, alguna de les que a mi més m'han interessat als llarg d'aquests anys; sense voler menystenir-ne cap perquè, al cap i a la fi, totes són bones. Les comunicacions de Miquel Barceló i Félix Retamero versaren sobre la monetarització en els primers segles del feudalisme, encara que la primera era més un projecte de recerca que una altra cosa. Amb tot, és una crítica a la interpretació que s'ha fet fins ara dels esments de moneda en els documents, ja que la seua introducció defensada per Bonnassie hauria estat, en realitat, un sistema d'equivalències del valor de les coses sense la presència real de peces encunyades. Tampoc Josep Torró no va fer cap balanç o resum del seu treball, ni cap estudi específic. Ben al contrari, en realitat, plantejà tot un programa de treball d'arqueologia extensiva per a l'estudi de la colonització i de la substitució de la població indígena musulmana que, de fet, a alguns ens ha servit de molt com a guia. A més, tot travat per un impecable i sòlid model explicatiu colonial que conceptualitza la recerca i intenta fugir de la simple acumulació de coneixement.

A l'esquerra actes de 1986, publicades en el número 5-6 de la revista Estudi General.

A la dreta actes de 2003, publicades com un llibre de Publicacions de la Universitat de València

Sempre m'ha agradat el títol de la comunicació d'Antoni Virgili, “Els conqueridors del segle XII, com aprenen a ser-ho”, perquè amb una sola frase explicava la continuïtat de l'expansió feudal a través dels segles i la repetició dels mateixos processos d'organització social del poblament. Ara ja és obvi que la colonització de València i Mallorca al segle XIII és una versió millorada de la que es va fer al segle XII sobre la Catalunya Nova i el Baix Aragó, i que aquesta darrera es basa en la reorganització del poblament que van fer els feudals als seus propis territoris pirinencs en les centúries anteriors. D'altra banda, deu anys després encara recorde l'agradable remor de conformitat que es va estendre per l'auditori després d'escoltar la comunicació de Pau Viciano, “Pagesos que innoven”. En ella conjugà els seus estudis propis i la bibliografia existent sobre la plantació d'arròs a Castelló i canyamel a la Safor, centrant-se en els vertaders protagonistes de l'augment d'aquells conreus. Així, arribava a la conclusió que en el cas del primer producte l'expansió va ser fruit de l'aliança entre els senyors i els sectors benestants del camperolat que no aribaven a formar part de l'elit rural dirigent de les comunitats. Mentre que la canya de sucre a l'horta de Gandia, per contra, no pogué avançar sense la coerció senyorial, especialment sobre els musulmans. Finalment, caldria destacar la base de dades sobre el feudalisme i el programa informàtic que Javier Martí presentà al final de col·loqui, fruit del projecte d'investigació que acabava. Malgrat la utilitat que se'n preveia, i l'esforç de treball i diners invertits, de moment no n'hem tornat a saber res.

auditori del Museu d'Història de Catalunya, on va tindre lloc el col·loqui

Cal reconéixer que resulta molt fàcil criticar des de fora, com a simple observador, i a més amb la perspectiva que dóna el temps. Tanmateix, podríem preguntar-nos també, per exemple, si té massa sentit estudiar la formació del feudalisme català, i més encara la seua expansió, sense estudiar al mateix temps l'aragonés. És que n'hi ha cap diferència entre ells? D'ideologia és que en tenim tots els historiadors, els bons i els dolents, encara que quasi sempre intentem ser objectius. Pel que fa a la qualitat de les discussions, no se sap ben bé per què els debats posteriors a les comunicacions, que van ser breus en general, no es van transcriure en les actes, tot i que es van enregistrar expressament. I més tenint en compte la qualitat i utilitat que tenen els debats de 1985. Però hom ho pot imaginar. Al remat, el feudalisme fou molt poc comptat i gens debatut, només contat i prou. Tanmateix, aquesta no és cap crítica específica, puix ja fa anys que els debats dels congressos no es publiquen en la majoria de les actes, perquè ja no aporten res a la recerca científica i a l'avanç del coneixement històric. Més enllà de puntualitzar alguna qüestió, ara mai no es discuteix de veritat, ni s'enfronten públicament les postures –i si es fa, encara es pren com un atac personal– pervertint el significat etimològic del col·loqui. La major part de les vegades només algú pregunta sobre alguna cosa específica, per cortesia, per acomplir amb el ritual preestablert. Igual que adés, però, tampoc no és que ho diga jo. Això mateix ja ho va posar per escrit Alain Guerreau el 2001 en el seu conegut llibre L'avenir d'un passé incertain, i l'únic que ha aconseguit fins ara és que els seus companys de professió se'n riguen i li facen el buit. Sempre n'hi ha honroses excepcions, per descomptat.

l'expansió del feudalisme català... i aragonés

El pas del temps i la perspectiva ho canvien tot. Per exemple el color i la quantitat dels cabells. Però també l'opinió canvia, i aquell col·loqui que al 2002 ens va paréixer tan important als ulls d'uns jóvens estudiants, potser, no ho va ser tant. Però amb això no vull dir que el balanç final del col·loqui siga, ni moltíssim menys, negatiu. La qüestió està, precisament, en la seua normalitat acadèmica. Les actes publicades són una bona síntesi de tot l'ingent treball que s'havia avançat en aquells 17 anys que van de 1985 a 2002, i un indicador del que es continuaria fent en els anys següents. I ara, 10 anys després, es veu perfectament tot el que s'ha aconseguit. Potser no tant en la qüestió de la formació, que ja ha passat de moda en la historiografia, però molt més en la qüestió de l'expansió. Segurament podia haver-se fet més i millor, o menys i pitjor, però sense aquells antecedents, els de Girona al 1985 i els de Barcelona al 2002, els que ens hem incorporat a la recerca posteriorment no estaríem fent el que fem ara. Ni els temes d'investigació, ni tampoc l'enfocament historiogràfic. Som els seues hereus, i ixò cal dir-ho i tindre-ho molt clar. Servisca aquest post, doncs, i els que el seguiran sobre el tema, com un modest i sentit homenatge personal dels membres d'Harca a tots els que ho van fer possible, millor o pitjor, com van saber o com els van deixar.

La carestia de 1521-1522 a Barcelona

Fa uns mesos, a tall d'un llarg debat internacional al voltant de "Les crisis alimentàries medievals, parlàvem al blog d'Harca sobre les crisis de subsistència produïdes a les societats premodernes de forma recurrent. En condicions normals no hi havia pràcticament cap dècada de la vida dels nostres avantpassats que experimentara una manca d'abastiment de cereals, de major o menor intensitat, a causa de l'inestable equilibri entre la producció, la demanda, la demografia, el clima, el mercat, etc. És per això que la principal missió dels regidors municipals de les ciutats i viles europees, més enllà de les tradicionals atribucions de govern ressaltades per la historiografia, era garantir la provisió de cereal als seus habitants. Així ho expressaven, per exemple, els consellers de la ciutat de Barcelona a mitjan segle XV: lo principal càrrech que als regidors de les coses públicas s’esguarde és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries. 

Els mecanismes posats en marca pels magistrats locals per tal d'assegurar l’avituallament cerealístic eren diversos. En el mateix cas de Barcelona, l’estratègia habitual era la d’afavorir l’arribada del gra a la ciutat i garantir-ne la suficiència de l’oferta mitjançant l’adquisició directa a mercaders de l’interior i el sud de Catalunya, que el trametien des dels ports de Tortosa i Tarragona. Ultra això, en temps d’especial fretura els consellers optaven per una via múltiple: tractaven d’obtenir del rei o el lloctinent la inhibició de la treta de forments del Principat, vigilaven les mars amb galeres pròpies per tal d'interceptar els vaixells en trànsit fent ús d'un privilegi reial que els en permetia la incautació, enviaven comissionats especials per comprar forments on n’hi hagués i, alhora, feien servir les prerrogatives de la ciutat que garantien el guiatge i l’assegurament de totes les vitualles destinades a la capital, bo i tractant d’escapar així de les prohibicions de venda locals que es declaraven en moments de carestia. Finalment, la possessió directa de la baronia de Flix com a senyoriu del Consell de Barcelona era també clau a l’hora de detenir les naus carregades de cereal que baixaven pel riu Ebre amb la intenció d’obligar-los a dur la càrrega a la ciutat, una tàctica que es compaginava amb la cerca de blats a les illes de Sicília i Sardenya. 

Tanmateix, hi havia ocasions en què tots aquests mètodes no eren suficients per salvar la manca de blats en els cellers i en els mercats, de manera que el malestar popular, per pura inanició, s'incrementava fins a límits que fregaven la revolta social. El cas de la crisis frumentària de 1521-1522, general a bona part de l'Europa occidental, pot exemplificar alguns dels processos que acabem d'esmentar des de l'òptica municipal barcelonina. Ja a finals de 1520 es començaren a donar els primers problemes d'avituallament, de forma que els consellers de la ciutat hagueren de mobilitzar els seus contac tes a la zona de l'Urgell i Tarragona, els primers perquè comprassen blats i els segons per tal que els carregassen en naus via cap a Barcelona. Igualment, també s’hagueren d'enviar cartes als algutzirs reials i altres oficials municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a la capital catalana. No debades la situació començava a ser perillosa, com demostra el fet que els propis regidors municipals de Tarragona havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins per traure’n el gra i distribuir-lo en el mercat tarragoní. La situació de stretura de forments a finals d'any degué d’extremar-se fins al punt que en tenim con stància de l’empenyorament d’una xiqueta d’onze anys a canvi de 4 quarteres de forment per part de la seua mare Joana Solà, una vídua d'una parròquia propera a Barcelona.

Reproducció d'una fogassa de pa medieval

Amb tot, la conjuntura millorà circumstancialment durant la primera meitat de 1521 fins que en estiu, atesa la nova mala anyada, els problemes d’aprovisionament frumentari esdevingueren apressants. Pel setembre, en demanar al virrei de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors barcelonins mostraren la seua preocupació per un possible esclat popular: Que no sie dada causa als mals hòmens, dels quals sempre se troben alguns en les comunitats, de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot moure los pobles. De fet, la necessitat s’agreujà tant que pel novembre de 1521 els consellers que acabaven de ser triats per a regir la ciutat durant la següent anualitat confessaven que aquella "sort" no ho era tal, sinó més bé una desgràcia: nos hauria molt plagut [que la sort] fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e principat mas encara en tots los regnes occíduus.

Consegüentment, les missives trameses a mercaders, oficials reials, governs locals i autoritats estrangeres es repetiren desesperadament, cercant fins i tot l’auxili del papa Adrià VI, al qual se li demanà la intercessió per importar blats de la terra de Romanya, on, segons deien els informants, hi havia molta abundància. Tanmateix, aquelles provisions no pogueren evitar l’esclat popular a finals de març de 1522, quan les reserves de l'anyada havien deixat de fornir els mercats locals, tant per l'escassesa productiva com per l'especulació mercantil lligada a aquells moments de fretura. Així les coses, el divendres 26 de març lo poble trencà les portes dels magatzems municipals de cereal de forma que, com relataven els consellers, ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells... y comensar de pendre forsívolment del dit forment, fins que els propis magistrats i el governador reial aconseguiren controlar la situació. El dissabte 27, en canvi, foren exclusivament les dones les que encapçalaren la protesta popular: les dones en gran nombre vingueren a casa del dit governador y de allí en casa de la Ciutat y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment.

Davant l'emergència de la situació, el Consell municipal s’aplegà d’urgència el sendemà, diumenge, per tal de trobar alguna solució que garantís l'arribada de gra a tots els veïns. La mesura aplicada fou que a partir de llavors les escasses reserves de cereal comprat directament per la ciutat es repartiren entre els flequers per tal que aquests les redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que vendrien les fogasses per les places acostumades. Per tant, s'atorgà a l'enquadrament social estructurat per l'organització gremial un paper primordial, el que, de fet, aconseguí reposar momentàniament els ànims. Això no evità, però, que encara durant les següents setmanes apareguessen cartells per places y cantons, dirigits a criticar els magistrats municipals.

Flequer i el seu aprenent coent pa al forn

Finalment, sembla que l’adquisició de blats d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses frumentàries des dels ports de Tarragona i Tortosa permeté superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril de 1522 fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny, que en aquest cas abastí els mercats amb regularitat. Tot plegat, la carestia de 1521-1522 és un bon exemple de les típiques "crisis de subsistència" produïdes periòdicament a l'Europa de l'Antic Règim. Com dèiem, a més a més, mostra uns governants contínuament preocupats perquè no·s seguescha gran moviment, scàndol y dan força irreperable, davant el malestar social creixent que provocava la manca d'alimentació. Aquestes situacions foren superades al món occidental amb la revolució agrotecnològica de l'època contemporània: els mercats sempre estan ben abastits i per a l'home occidental la memòria de la fam, ben present en les generacions pretèrites, ha desaparegut per complet. Tanmateix, ni de lluny, la fam ha desaparegut del món, ja que, com constata la FAO, vora 1.000 milions de persones -el 16% de la població mundial-, pateix de malnutrició i molts països corren el risc de patir crisis alimentàries de forma recurrent. Fet i fet, com ens recordava Richard Hoyle recentment, la seguretat alimentària serà un dels principals reptes que haurà d'abordar la Humanitat en aquest segle XXI, davant el creixement demogràfic constant. La història pot tornar a repetir-se -com sempre amb noves característiques- i tal vegada es repetisca. Però la qüestió no ens pareixerà cap problema greu fins que no ens afecte directament a nosaltres. Això també sembla una llei universal...

Creixement de la població mundial al llarg de la història

XI Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona

Barcelona, 1705

Iniciats en 1982 i amb una periodicitat estrictament biennal des de 1993, el dimarts 2 de desembre arriba una nova edició, l'onzena, del Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, que aquesta vegada orbitarà entorn d'una matèria recurrent en la historiografia actual: les xarxes, i en aquest cas concret "la ciutat en xarxa".

De forma general podríem dir que al món de la història econòmica el tema es va posar "de moda" a partir dels recents treballs sobre regional business networks de Mark Casson, amb aplicacions diverses com l'estudi de les diàspores mercantils, de les quals parlarem un altre dia. Pel que fa a les "xarxes urbanes", en canvi, aquest és un concepte nascut al segle XIX de la mà d'economistes alemanys, bo i donant peu, per exemple, a entendre la ciutat premoderna no de forma excepcional sinó plenament integrada dins la seua societat a través de trames reticulars de domini econòmic i social. De fet, aquesta visió desembocà en la teoria dels llocs centrals de Walter Christaller, que ajuda a comprendre els processos històrics de jerarquització urbana i territorial.

En tot cas, com sol passar, el leitmotiv de la convocatòria no és més que un motiu genèric entorn del qual s'aplegaran ponències i comunicacions ben variades. No és poca cosa, però, que el Congrés, organitzat per l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, continue celebrant-se puntualment i reunint els especialistes interessats a investigar sobre la capital catalana. Ja ens agradaria que altres capitals mostraren la meitat d'interès per la seua pròpia història...

'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Els artesans d’Alzira, els prohoms de Vilafranca i els Boïl per terres catalanes

El passat 21 d’abril tingué lloc a la Institució Milà i Fontanals del CSIC (Barcelona) altra de les sessions corresponents al Seminari d’Estudis Doctorals, en la qual hi hagué la intervenció dels harquers Ivan Martínez Araque i Vicent Royo, a més de l’arxiver Salvador Ferrando, tots tres de la Universitat de València. El primer presentà la comunicació amb el títol Mobilitat social i nivells de vida. L’artesanat d’una vila valenciana durant la Baixa Edat Mitjana (Alzira, segles XIII-XV), fruit de la seua investigació sobre aquesta vila valenciana per a l’obtenció del títol del DEA, mentre que Vicent Royo i Salvador Ferrando avançaren algunes de les qüestions que actualment estan treballant sobre les elits rurals a la comarca dels Ports de Morella i la família nobiliària dels Boïl, respectivament, amb els títols Estratègies econòmiques i reproducció social del camperolat valencià. Les elits rurals de Vilafranca en el tombant del segle XIV, el primer, i Els Boïl. Estudi d’una família noble valenciana a través de les fonts judicials (segles XIV-XV), el segon.

Ben a prop del barri gòtic, les intervencions, més pausades que el tràfec de les Rambles, s’acompanyaren d’un debat posterior amb els joves investigadors del CSIC i de la Universitat de Girona que serví per establir converses fluïdes i profitoses sobre la història medieval valenciana i catalana, objectiu principal d’aquesta mena d’encontres científics. En aquest sentit, la celebració d’aquests seminaris serveix per establir xarxes de contactes i de fluidesa d’idees i experiències que ens permeten afrontar millor la nostra tasca d’historiadors i foguejar-nos en les eines pròpies de l’ofici. I també, com no, per tastar alguns plats de la potent restauració catalana i experimentar les sensacions de la nit barcelonesa. L’intercanvi, doncs, continua aquesta mateixa setmana amb la vinguda a València d’investigadors procedents de la Universitat d’Alacant i ja el proper mes de maig amb altres dos membres del CSIC.