Convictes, confesses e evençuts dels crims e delictes

Vicent Royo
Feia uns dies relatàvem la història de l’assalt que una colla de musulmans de la vall de Pop féu a la casa de Lluc de Bonastre, senyor de la vall de Laguar, el 1419. Més enllà del succés en si, el plet que s’inicia a la cort de la Governació de la ciutat de València per jutjar els assaltants ens permeté analitzar les xarxes de sociabilitat dels musulmans valencians. Parlàvem aleshores dels lligams i els vincles existents entre musulmans i cristians, les estretes relacions establertes entre els uns i els altres i la defensa unànime davant una agressió externa als membres de la comunitat. El document conservat a l’Arxiu del Regne de València permet, tanmateix, endinsar-nos en un altre aspecte que complementa aquesta visió de l’univers del món rural valencià i testimoniar de nou el grau d’integració de la població musulmana en l’entramat de la societat cristiana en què ha de viure. Perquè, lluny de desconéixer tot allò relatiu a la jurisprudència i els assumptes judicials, els moros de la vall de Pop es moun com peix a l’aigua en el tribunal de la Governació i actuen sent plenament conscients dels moviments que han de realitzar en cada moment. Malgrat què els musulmans disposen de les seues pròpies lleis, no és estrany trobar-los als tribunals cristians per solucionar conflictes de tota mena. La seua actuació en els judicis trasllueix certa familiaritat amb el sistema legal cristià i també les nombroses facilitats que tenen per eludir els obstacles judicials amb astutes argúcies legals. Sempre sota l’atenta mirada protectora del seu senyor, Manuel de Vilanova.


La vall de Laguar

Reprenem el fil del relat de l’altre dia per posar-nos en situació. Uns dies després de l’assalt a la casa senyorial, fet una nit de setembre de 1419, les màximes instàncies polítiques del regne de València es posen en marxa per prendre els delinqüents i jutjar-los. Primer és Joan Mercader, el batle general, qui reconeix que el cas és de si molt leig... e a gran perill de tots los que en lo regne tenen senyoria de hòmens i per això insta Manuel de Vilanova a prendre uns vassalls que, conscients de la gravetat de l’assalt, han fugit de l’alqueria de Parcent. Tot seguit, el procurador fiscal del rei, Pere d’Anglesola, actuant d’ofici, pren les regnes de la defensa de Lluc de Bonastre i el 17 d’octubre de 1419 denuncia als traydors davant el governador general del regne.


La vall de Pop

Iniciat el plet, el 26 d’octubre un algutzir i un notari de la cort judicial arriben a la residència de Manuel de Vilanova, a l’alqueria de Parcent. Les instruccions que han rebut del governador són clares i concises: deuen prendre els acusats i dur-los a València. Si no poden fer-ho, deuen inventariar els seus béns i segrestar-los, a més de deixar citacions als acusats en les portes de les seues cases i en els llocs acostumats perquè es presenten davant del governador. Reben l’ajuda de Blai Gomis, el batle de la vall de Pop, però la recerca és infructuosa. Tots els acusats han fugit i l’algutzir només pot prendre Aieix lo Roig, que és conduït a la ciutat de València i tancat a la presó de la cort de la Governació. Abans de marxar, l’algutzir reial procedeix a anotar els béns que troba en les cases dels altres acusats i els posa en mala veu, deixant-los paralitzats quasi totalment. Ara bé, són pocs els objectes que l’algutzir pot inventariar perquè són pocs els béns que troba a les cases dels acusats. Coneixent quin és el procediment habitual de les corts de justícia, després de la fugida dels musulmans els seus familiar s’han afanyat a traure de les seues cases els atifells més valuosos i només han deixat algunes peces de roba de poc valor, uns pocs cereals i algunes càrregues de garrofes. Poca cosa, la veritat.

Per la seua banda, els acusats, atemorits perquè se poria seguir mort [e] amotilació de membres, no gosen presentar-se a la cort de la Governació fins el 30 de novembre, tot just després de prescriure la quarta crida feta pel governador. Bons coneixedors del procediment judicial, els musulmans deixen passar les tres primeres citacions i són acusats de contumàcia, però saben que no poden fer el mateix amb la quarta. Si no es presenten dins dels quinze dies estipulats en el manament executori, els acusats automàticament seran declarats convictes, confesses e evençuts dels crims e delictes, seran expropiats de tots els béns mobles i immobles, i seran perseguits per la llei. Allarguen tot el que poden la seua compareixença, però, finalment, els musulmans s’entreguen a la justícia amb l’esperança de poder recuperar les seues cases, tornar a treballar els seus camps i mantenir el lloc que han perdut dins de la comunitat.


Parcent

Tenen, a més, una sèrie de garanties ben tangibles per comparéixer davant del governador. Saben que les acusacions fetes contra ells tenen pocs fonaments i difícilment Pere d’Anglesola pot provar que foren ells els assaltants. Compten també amb el suport dels seus veïns i coneguts i, sobretot, disposen de la protecció del seu senyor. Manuel de Vilanova dóna suport en tot moment als seus vassalls i no dubta en plantar cara a un altre noble i les institucions reials per fer-ho. El senyor coneix el succés de primera mà, ja que s’ha entrevistat amb algun dels acusats després de l’assalt –segons argumenta el batle general del regne en una de les seues lletres– i per això, primer de tot, intenta dilatar i entorpir el procés judicial. Així, quan el 13 d’octubre de 1419 Joan Mercader insta Vilanova a prendre els acusats, ell li respon que no pot encarregar-se del cas perquè la seua germana està malalta.

El plet, tanmateix, ja ha començat i Vilanova deixa en mans del seu batle, Blai Gomis, la defensa dels seus vassalls. Més endavant el mateix noble pren sota la seua protecció els béns segrestats de les cases dels assaltants i després s’ofereix com a capllevador dels acusats perquè puguen abandonar la presó de la ciutat de València. Els musulmans poden, per tant, tornar a les seues cases, cultivar de nous els camps i, per descomptat, pagar les rendes corresponents. El noble no té més remei que protegir els seus vassalls i intentar que el plet finalitze de la forma més favorable i ràpida possible, ja que els guanys i les pèrdues dels musulmans repercuteixen directament en l’estat de l’economia senyorial i Manuel de Vilanova no es pot permetre el luxe de prescindir d’una vintena de vassalls.

El plet comença amb la denúncia interposada pel procurador fiscal a través d’una sèrie de capítols en què acusa els assaltants del delicte comès i els defineix com a moros de mala fama, vida e conversació, bregosos e scandalosos, qui àls acostumaven anar contínuament armats e per los camins ab ballestes, lances e adargues, e fer entre si plegues, manipolis e gabelles, e són difamats de fer, perpetrar e assagar consemblants crims e altres molt majors. Es tracta, però, d’una descripció arquetípica, que intenta exagerar i distorsionar l’acusació per oferir la imatge d’un crim que necessita ser castigat amb penes dures .

Immediatament després que els acusats es presenten davant del governador són empresonats. Ací són interrogats sobre els capítols de l’acusació i cap d’ells confesa haver efectuar el crim. Els testimonis que aporta Pere d’Anglesola tampoc no serveixen per inculpar-los, perquè tots declaren que no saben res del cas. Aleshores, sense més proves que el menyspreat testimoni d’Alfonso Gonzálvez –si recordeu, el guardià de l’horta de Murla que reconegué haver vist els acusats la nit de l’assalt–, l’estada dels acusats a la presó no és molt llarga, perquè són empresonats el 30 de novembre i el governador permet que Manuel de Vilanova els prenga en caplleuta el 19 de desembre. Segueix el procés judicial amb la presentació de testimonis per part de Blai Gomis, dirigits a invalidar els testimoni del guardià de l’horta de Murla. Així, doncs, el procurador fiscal no disposa de proves concloents contra els musulmans acusats. D’altra banda, Gomis denuncia la il·legalitat del procés judicial perquè Lluc de Bonastre, promotor de la demanda, no ha ofert cap garantia de pagament de les despeses judicials en cas de no poder demostrar la culpabilitat dels acusats, segons estipula de llei. A més, el batle de la vall de Pop tampoc no reconeix la jurisdicció del governador en aquest cas, i al·lega que Bonastre posseeix als seus dominis la jurisdicció civil i criminal i, per tant, deu ser ell qui resolga l’assumpte.


Les muntanyes de la Marina

Els musulmans se n’adonen de la poca consistència de les al·legacions de Pere d’Anglesola i, per aquesta raó, alguns dels inculpats que encara no s’havien presentat davant del governador decideixen fer-ho el 12 de març de 1420. Com els seus companys, són empresonats, interrogats i, finalment, presos en caplleuta per Blai Gomis el 19 de març. D’ací endavant, el procés judicial entra en una dinàmica estèril i el mes d’agost de 1420 les accions legals s’aturen fins desembre. En aquest moment, Blai Gomis fa arribar al governador una carta d’Alfons el Magnànim en què el monarca exculpa als acusats i ordena que no hi haja cap altra represàlia contra ells.

El plet finalitza ací, sense deixar cap altre rastre documental. La lletra reial que li posa fi està signada pel Magnànim el 13 d’agost de 1420, a l’Alguer, en plena campanya italiana. Al seu servei a Sardenya, Manuel de Vilanova ha aconseguit que el rei evite la condemna dels seus vassalls i la ruïna de les seues finances. Finalment, els musulmans de la vall de Pop són absolts, un fet poc habitual, gràcies a la intervenció del monarca, qui decideix posar fi a la disputa judicial amb la intenció de pacificar unes lluites nobiliàries que impregnen tot el regne de València. Es tracta d’un perdó que, traspassat el llindar del segle XVI, haguera estat improbable.

Les miniatures de William de Brailes (c. 1250)

Vicent Baydal
Entre els molts enllaços que Medieval Art ens regala cada dia, em va cridar l'atenció, fa poc, un que incloïa la digitalització d'uns fulls amb miniatures conservats al Walter Arts Museum de Filadèlfia. En concret, es tracta d'una sèrie de pàgines soltes d'un psaltiri il·lustrat per William de Brailes, un dels pocs miniaturistes del segle XIII del qual tenim informació rellevant i que, segons sabem, va treballar a Anglaterra entre 1230 i 1260. Il·luminador i tal vegada escrivà, va viure a Oxford i possiblement va dirigir un taller en el qual treballaven diversos aprenents, bo i confeccionant bíblies, llibres d'hores, psaltiris, breviaris, etc. Les seues il·lustracions, com podreu comprovar si engrandiu i mireu amb detall les cinc que incloc baix, són d'una plasticitat enorme i, fins i tot, ens ha deixat un interessant autoretrat en el qual apareix tonsurat junt a la inscripció W. de Brail qui me depeint. Així, doncs, servisca aquest post per tal de donar a conèixer la seua obra i, alhora, recomanar l'adhesió a la magnífica pàgina mantinguda pels companys de Medieval Art.


Autoretrat de William de Brailes

Els dos primers dies de la creació

El diluvi universal

Els animals entrant a l'arca de Noè

L'octava plaga d'Egipte: Les llagostes

La novena plaga d'Egipte: La foscor

El castell de Chastellet i el gual de Jacob

Ferran Esquilache
L'anomenat gual de Jacob és l'únic pas natural que existeix sobre el riu Jordà entre les fonts del seu naixement i el llac de Tiberíades, de manera que és de pas obligat en el camí de Damasc a Jerusalem. En conseqüència, a mitjans del segle XII aquest era un lloc de frontera entre els territoris dominats per Saladí i el regne franc de Jerusalem, i controlar-lo significava controlar aquest camí i l'entrada a territori enemic, per la qual cosa el rei Balduí IV decidí, convençut pels Templers, construir una fortalesa el 1178: el castell de Chastellet. La proximitat del gual de Jacob a Damasc, a només un dia de distància, va alertar de seguida Saladí, però en aquell moment estava de campanya sufocant una rebel·lió interna, per la qual cosa va oferir els francs 60.000 dinars d'or (altres diuen que 100.000) si aturaven la construcció; però aquests es van negar. Així, quan Saladí es va presentar, per fi, el 23 d'agost de 1179 al capdavant del seu exercit, el castell estava força avançat però encara en construcció. Hi havia només el primer anell de muralla, de 10 metres d'alçada, i una sola torre.


La vall del Jordà vista des de les restes de Chastellet

Saladí va posar setge al castell i va llançar una pluja de fletxes a sobre, mentre alhora una colla de sapadors iniciava la construcció d'un túnel en direcció a la fortalesa, que havia d'arribar a la muralla. Una vegada acabat, van encendre un foc a dins, però el túnel no va col·lapsar, de manera que l'exercit musulmà es va veure obligat a apagar-lo sota una pluja de fletxes franques, els quals se n'havien adonat de l'estratègia. De fet, diuen les cròniques que Saladí arribà a oferir una moneda d'or a cada voluntari que portara pells de cabra plenes d'aigua des del riu fins al túnel. Una vegada extingit el foc, els sapadors van aprofundir el túnel i van encendre un altre foc, i en aquesta ocasió van tindre èxit, de manera que la muralla es va ensorrar, i els intentes de resistència franca van fracassar. Només 6 dies després de l'inici del setge, l'exercit musulmà va penetrar a l'interior i va prendre el castell. En definitiva, segons els recomptes de les cròniques, haurien mort 700 francs a la batalla i 800 més van ser fets presoners, els qual haurien estat assassinats posteriorment. En total 1.500 morts entre cavallers, bàsicament templers, escuders, soldats, i personal relacionat amb la construcció, des de mestres d'obres fins a peons, els cosos dels quals haurien estat llançats a l'interior d'un pou. Tot i que això li va eixir mal a Saladí, perquè amb aquest fet potser ocasionà una malaltia entre les seues tropes i haurien mort, entre molts d'altres, fins a 10 dels seus capitans o emirs. En qualsevol cas, potser ni van ser tants els morts a la batalla, ni van ser assassinats tots els presoners, ja que van portar-ne alguns a Damasc com a esclaus, però sí és cert que Saladí va ordenar derruir el castell pedra a pedra i abandonar-lo. Mentrimentres, al rei Balduí va enviar reforços, però quan hi eren a prop i van conéixer el destí de la fortalesa van donar mitja volta i se'n van tornar cap a Tiberíades.


Vista de les restes del castell de Chastellet o d'Ateret

Fins ací el relat històric conegut per les fonts escrites. Aproximadament des de l'any 2007 un equip d'arqueòlegs israelians han estat excavant les restes de la fortalesa, que ells anomenen d'Ateret, dirigits per Ronnie Ellenblum de la Universitat de Jerusalem. Tot i que aquest arqueòleg proposava no fa molt de temps estranyes teories sobre la formació als estats croats d'una societat mixta de francs i cristians indígenes de la zona, basant-se en interpretacions un poc forçades de les seues excavacions, les dades objectives d'aquesta recerca sobre el gual de Jacob són interessants, si bé potser encara una mica anecdòtiques, almenys pel que han donat a conéixer fins ara a través del web del projecte: Vadum Iacob Research Project.

Plànol de castell de Chastellet i detall d'un mur, de pedra picada i amb encoixinats

Fins ara s'han trobat els cosos de cinc membres de la guarnició que van morir durant l'atac, ja que el pou on suposadament van ser llançats els cosos de tots els morts no ha aparegut encara, tot i l'interés dels investigadors. Aquests cosos, que no van ser soterrats i simplement va restar amuntegats després de la batalla, presenten múltiples ferides de punta de fletxa, les quals han aparegut in situ dins dels esquelets i al seu voltant. Algun cas també presenta ferides d'objectes contundents al crani, com per exemple una destral. Pel que fa a les restes arqueozoològiques, s'han trobat deu esquelets articulats d'èquids, dels quals tres eren cavalls, a més de sis mules i un ase, els darrers dels quals pertanyien a les obres de construcció del castell perquè presentaven lesions d'haver treballat en faenes dures durant molt de temps. Tots ells foren morts durant l'atac per la pluja de fletxes, ja que encara presentaven les ferides, i s'han trobat amuntegats a sota de la runa d'una volta per aresta que va ser enderrocada per l'exercit de Saladí. Entre els cosos d'animals també hi havia restes de porcs, igualment articulats i morts per les puntes de fletxa, que òbviament no van ser aprofitats per l'exercit musulmà com a aliment. De fet, un dels porcs va aparéixer encara entre les restes d'una construcció de fusta, que possiblement fóra la seua pròpia porcatera. A banda d'això, també han aparegut ossos calcinats i desarticulats de cabra, ovella, vaca, porc i pollastre, que sí foren consumits pels obrers i els soldats de la guarnició del castell. D'altra banda, han aparegut també algunes restes d'armes, sobretot puntes de fletxa com a conseqüència de la pluja que l'exercit atacant va llançar sobre la fortalesa i que degueren matar els animals i una bona part de la gent; però també una maça, alguna daga, etc., tot i que molts menys del que cabria esperar, ja que segons interpreten els arqueòlegs els soldats degueren batre la zona a la recerca d'armes, que s'emportaren. De fet, les cròniques diuen que Saladí s'emportà totes les armadures que va trobar, la qual cosa deu ser veritat perquè de moment no n'ha aparegut cap. D'altra banda, el que sí ha aparegut en abundància són ferramentes de construcció, com ara pics, pales i aixades.


Recreació d'un templer mort i a sota l'excavació d'un cos real, en el qual ha aparegut una arma dins la boca. Fotografies de Matt Trecartin i Arcadia


Inici de la volta ensorrada on han aparegut algunes restes

Tot açò ho podeu veure als vídeos en anglés que ofereixen al web del projecte i que no es poden enllaçar. El que sí podeu veure són alguns fragments del documental que sobre tot açò acaba d'estrenar la cadena National Geografic sobre la fi dels Templers, "Last Stand of the Templars", que informa àmpliament de les excavacions. Òbviament, però, es tracta d'un treball de divulgació i, a sobre, tracta dels templers, una de les icones del “medievalisme” literari i televisiu.



HC III, el comiat del cavaller

Frederic Aparisi Romero
Ahir mateix el company Vicent Royo deixava al Servei de Publicacions de la Universitat de València les proves d’impremta i els índexs del tercer volum i últim de la col·lecció diplomàtica relativa a Hug de Cardona. Per als que ens seguiu més de prop supose que no caldran massa presentacions, però no m’estalviaré unes paraules introductòries. Hug de Cardona era el segon brot producte de la unió matrimonial entre Joan Ramon Folc, comte de Cardona, i de Joana, filla d’Alfons el Vell, duc de Gandia. Quan encara era un xiquet, abandonà la casa pairal per a ser educat pel seu avi matern a la vila ducal a canvi de rebre com a senyoriu la major part de petites alqueries que envolten Gandia. Dat i rebatut, Hug de Cardona havia aconseguit l’objectiu de qualsevol noble, més encara en el cas dels fadristerns, un terra i uns vassalls sobre els que senyorejar. L’accés al senyoriu, però, no seria fàcil, gens ni mica. D’entrada, l’avi morí massa prompte per a ell, quan Hug encara era un adolescent. Després, Alfons el Jove posà totes les dificultats possibles a l’esmicolament del que havia de ser el seu ducat. Malgrat tot fou la mort d’aquest, la reincorporació del ducat al patrimoni reial i sobretot l’arribada dels Trastàmara al tro de la Corona d’Aragó el que féu de la presa de possessió un miratge fins que el 1425, finalment, pogué accedir al senyoriu, no sense veure abans retallada la seua jurisdicció. Per a consolidar el senyoriu, Hug de Cardona recorre al crèdit, un recurs ràpid i fàcil però que prompte és convertirà en la principal llosa que llastrarà la seua economia i la seua trajectòria. Fins a ací la introducció del personatge, per a saber més compreu-vos el llibre (no féu cas del que diu la Wikipèdia que és del tot incorrecte, com també el web dels Grandes de España).

Amb aquest tercer volum es tanca l’empresa que ens ha unit a quatre persones en els darrers anys. Ha estat un camí llarg, esquerp i sinuós, especialment en les últimes setmanes, quan hem hagut de realitzar els índexs no sense certa urgència. Fins i tot hem hagut d’afegir una addenda per a incorporar els documents localitzats arran de reflexions personals i comentaris de col·legues. Ha estat també un recorregut formatiu i d’aprenentatge dels rudiments del nostre ofici. En aquest sentit, hem visitat físicament o virtual un ampli ventall d’arxius: Archivo General de Navarra, l’Arxiu de la Corona d’Aragó, l’arxiu de protocols notarials del Corpus Christi de València, l’Arxiu del regne de València, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia, la secció Nobleza del Archivo Histórico Nacional, l’Arxiu Municipal de València i, finalment, l’Arxiu de la Catedral de València. Al remat, 1221 planes de documentació en la seua pràctica totalitat inèdita. A més a més, per a un servidor el projecte tenia un afegit: Benipeixcar, Beniopa, l’assut d’En Carròs o les forques de Santa Anna formen part de l’espai viscut, dels llocs en els quals he crescut.


Assut d'en Carròs

Potser el lector trobarà errors de lectura i algun que altre descuit, i fins i tot hi haurà qui es demane a propòsit del sentit i la utilitat d’una col·lecció documental tan ampla i alhora aparentment oberta. Sí, en efecte, ni ara ni mai podrem afirmar alguna cosa semblant a «ací teniu tots els documents d’Hug de Cardona i que fan referència a ell», però, ben mirat, aquest no era el nostre objectiu inicial ni tampoc ara que el treball està finit. Més encara, hem d’admetre que els mateixos autors estem una mica sorpresos pel volum de documentació que un senyor valencià de segon ordre, cal dir-ho, pogué generar al segle XV. Potser, l’egregi cavaller ens estarà força agraït per aquest treball que ha recuperat el seu nom i, almenys en certs cercles, li ha donat més popularitat que a David Bustamante, perquè li estem donant una fama i una repercussió major de la que tingué en vida. O potser no, potser els investigadors no han prestat la suficient atenció als sectors mitjans i inferiors de la noblesa valenciana. Potser encara resta molta feina per fer en aquest camp de recerca, anar més enllà de categories i adjectivacions que no acaben de palesar la realitat de la noblesa medieval, una realitat sempre canviant, en constant transformació. Per tant, peguem-li la volta a l'argument. Si un noble, aparentment, secundari, ha generat tot aquest treball, què en farem d'altres com els ducs reials de Gandia, els Xèrica o els Roís de Corella. Potser Hug no ha generat tanta documentació com sembla, potser simplement encara calen nous estudis sobre la noblesa valenciana, cal anar més enllà dels Borja. Tornant sobre el sentit del nostre treball, òbviament no hem aconseguit localitzar tots els documents sobre Hug de Cardona, ni tan sols els més importants. Un servidor resta amb l’espineta del testament, sí és que en va redactar, que podria ser que no. Tota la documentació publicada aporta, però, un seguit de particularitats i, sobretot, de trets generals a propòsit de la petita noblesa valenciana davant l’emergència progressiva d’un Estat, des de l’espiral del deute fins a la recerca de noves formes d’ingressos com la introducció de la canyamel, sense oblidar les actituds davant les guerres del rei o l’agressivitat urbana.

Qui sap, possiblement d’ací uns anys tornem junts de nou per primer cop per a oferir-vos un darrer volum amb nova documentació inèdita. Independentment d’això, la portentosa envergadura d’aquesta mena de projectes deixa una profunda petjada en els coneixements de l’investigador, però també, per si no ho havíeu apreciat us ho dic jo, en els seus sentiments. I això no vol dir que faça llàstima l’Hug de Cardona, ni de lluny! Llàstima, en tot cas, per als pobres desgraciats dels seus vassalls que se l’hagueren de patir i de mirar. No obstant això, sí que és veritat que amb el temps, i ens ho perdonareu els companys de professió, acabem sentint una mena de simpatia pel personatge.

Fins d’ací un temps, egregi cavaller, i gràcies.

Callau, sinó vós sou mort!

Vicent Royo
Entre 1419 i 1420 un greu succés agita la vida dels musulmans de la vall de Pop. En hora de prim son e de miga nit del dit disapte 9 de setembre de 1419, Aixeix i Samet Abdussamet reuneixen un grup de familiars i coneguts de Parcent i es dirigeixen a l’alqueria de Fleix, concretament a l’alberch de Lluc de Bonastre, senyor de la veïna vall de Laguar. Ací estan empresonats Hamet i Alí Adbussamet des del passat mes d’agost, després de ser jutjats i condemnats pel cadí d’Oliva. Una vegada allí, els assaltants entraren dins lo dit alberch e... a colps de destrals romperen e trencaren les portes de la casa o presó dins la qual eren preses los dits Hamet e Alí. Mentre els alliberen, Lluc de Bonastre, a la remor e brogit gran de les destralades, ... se despertà e sobtosament se levà del lit, e tot nu obrí les portes de la dita sua cambra ... e veu molts moros ab les ballestes parades vers ell. Assenyaladament veu hun dels dits delats e denunciats ... qui tench la ballesta parada ab lo virató encasat dreçada vers lo dit mossèn Luch, dient a aquell dit mossèn Luch, que li era davant despullat, tals o semblants paraules: “Callau, sinó vós sou mort!”. El noble, pres per la por, es queda paralitzat i, tot seguit, els musulmans fugen al crit de “moroig, moroig!”, que vol dir “fogir a fogir!”, sense deixar cap tipus de rastre.


La vall de Laguar

Certament, els assaltants no són delinqüents professionals ni tampoc pobres miserables que esclaten front a una opressió senyorial a la que responsabilitzen de la precarietat que marca la seua existència. Es tracta, més bé, de camperols que ni tan sols ofereixen el perfil d’una conducta criminal, pròpia, d’altra banda, dels barris suburbans de les ciutats. El transfons senyorial és imprescindible, però insuficient, per explicar el que ocorregué aquella nit de setembre de 1419 a casa de Lluc de Bonastre. Al camp valencià, la violència es converteix en el llenguatge que codifica el comportament quotidià i en l’instrument amb el que cristians i musulmans resolen els conflictes diaris, especialment aquells que afecten l’honor propi i de la família. I aquesta ocasió, una vegada més, els lligams familiars i clientelars ordits entre els moros de les valls de Laguar i Pop durant generacions serveixen per traure de la presó dos membres del llinatge que havien estat privats de la seua llibertat.

El seu atreviment, tanmateix, ha anat massa lluny. Els musulmans efectuen l’assalt tota temor de senyoria a part posada, ans en gran menyspreu de aquella, i açò fa tremolar els fonaments de la societat feudal. Davant de la magnitud del fet, les màximes instàncies polítiques i judicials del regne de València es posen en marxa. Primer és Joan Mercader, el batle general, el que reconeix que el cas és de si molt leig ... e a gran perill de tots los que en lo regne tenen senyoria de hòmens i per això insta a Manuel de Vilanova, senyor de la vall de Pop, a prendre uns vassalls que, conscients de la gravetat de l’assalt, han fugit de l’alqueria de Parcent. Tot seguit, el procurador fiscal del rei, Pere d’Anglesola, actuant d’ofici, pren les regnes de la defensa de Lluc de Bonastre i el 17 d’octubre de 1419 denuncia als traydors davant el governador general del regne. Els acusats, atemorits perquè se poria seguir mort [e] amotilació de membres, no gosen presentar-se a la cort de la Governació fins el 30 de novembre d’eixe mateix any. Finalment, el sentiment de culpabilitat i d’una fatalitat angoixosa fa que els moros s’entreguen a la justícia amb l’esperança de poder recuperar les seues cases, tornar a treballar els seus camps i mantenir el lloc que han perdut dins de la comunitat.


La vall de Pop

S’inicia, aleshores, un plet que dura un poc més d’un any i que posa sobre la taula algunes de les directrius que defineixen la quotidianitat dels musulmans que viuen al camp valencià. Les declaracions i els testimonis dels acusats i de molts altres veïns de les valls de Laguar i Pop serveixen per fer una bona ullada a les xarxes de sociabilitat teixides a través de la família i el matrimoni, així com també al contacte i la convivència més que habitual entre cristians i musulmans. Tot sense oblidar que el senyoriu és el marc en el que viuen els uns i els altres, encara que els seus moviments sobrepassen amb assiduïtat les barreres jurisdiccionals.

El model de família musulmana tradicional –patrilineal, endogàmica, tribal i clànica– perd bona part de la seua significació original a causa del contacte amb el model occidental cristià. Els lligams amples del llinatge subsisteixen amb dificultat entre unes formes de treball i d’organització domèstiques que descansen en la petita explotació familiar, situada a la cruïlla de l’autosuficiència, el mercat i la renda. Tot i això, la solidaritat es dilata més enllà del nucli conjugal gràcies al record d’uns avantpassats comuns i, sobretot, als matrimonis endogàmics, que reforcen els vincles d’amistat i cooperació entre família d’una o diverses aljames.


Parcent

Així, doncs, Aixeix i Samet Abdussamet acudeixen ràpidament a l’auxili dels seus dos germans empresonats a Fleix i per alliberar-los recorren a l’ajuda de Geme, Azmet i Saat Emberris, ja que una germana seua està casa amb Hamet Abdussamet. Els promotors de l’assalt apel·len també a la solidaritat dels germans Geme, Hiahie i Saat Barrafe; Hiahie, Abdal·là i Azmet Morabit; Abrahim i Acén Alfalifa; i Saat i Mahomat Natjar, units per distints lligams de parentiu. A ells s’afegeixen altres dotze musulmans més per completar la comitiva que es presenta a casa de Lluc de Bonastre la nit del 9 de setembre de 1419.

El matrimoni esdevé un dels instruments que contribueix a dispersar els lligams de sang i a consagrar noves aliances entre les famílies musulmanes, fins i tot fora dels límits jurisdiccionals. El reduït mercat matrimonial local fa difícil que els joves troben en la mateixa aljama les peces que equilibren la fortuna i el prestigi propi, i per això Hamet Abdussamet busca a Parcent la candidata amb qui accedir a una bona boda. Tot i això, el dit Hamet, ja casat, s’instal·la a Benimaurell i el seu germà Alí a Benigalip –despoblat situat dins del terme de Pego–, mentre que els seus germans Aixeix i Samet resideixen a Novallos, alqueria de la vall de Laguar, perquè no és gens estrany que els membres d’una mateixa família abandonen la casa paterna per iniciar una nova aventura en alqueries distintes després del matrimoni, fent més extenses les xarxes de solidaritat i cooperació.


El paisatge muntanyenc de la Marina

Les cerimònies es converteixen en una ocasió lúdica que reuneixen a la família ampla i són també un bon moment per revifar els lligams ordits anteriorment més enllà dels límits locals i comarcals. Per aquesta raó els musulmans no dubten a acudir a les bodes dels seus familiars i, per exemple, un dels tres germans Barrafe declara que la nit de l’assalt es trobava a Cocentaina, hon era anat a bodes e allí estech una setmana, com també succeeix amb Samet, fill de Saba, i Hiahie, fill d’Afif, que estigueren dos dies a Castell de Castells pel mateix motiu.

Juntament amb totes aquestes circumstàncies, les hores de treball al camp, els gots de vi compartits a la taverna i els viatges realitzats al mercat de Murla contribueixen també a estretir els lligams d’amistat entre els musulmans de les alqueries de les valls de Laguar i Pop. Perquè, malgrat que disset dels assaltants són de Parcent, la resta arriben de Benigembla, Alcalalí, Benibaguer, Beniahieix i Vernissa, a la vall de Pop. Açò dibuixa una zona de mobilitat local i comarcal on els desplaçaments i els contactes són constants i les notícies corren a una velocitat vertiginosa per totes les alqueries de la Marina, especialment els dissabtes que se celebra mercat a Murla. Bona prova d’això és el testimoni del mercader de València Miquel de Piera qui, interrogat per Anglesola, assegura conèixer a Abrahim i Acén Alfalifa perquè havia praticat [mercaderia] ab aquells aprés en la vall de Pop com en altres moreries circumvehines de aquella.

Els pobles de la Marina

Al mercat, juntament al tràfec de censals, propostes matrimonials, arrendaments i inversions de tota mena, arriba també la notícia de l’assalt a la casa de Lluc de Bonastre i és ací on la coneixen la major part dels testimonis que intervenen al plet posterior. Així, quan l’advocat de Pere Anglesola pregunta a Abrahim Fuceí, moro del Ràfol, com se n’havia assabentat de l’assalt, ell respon que u havia hoyt dir a hun moro de Tormos, al qual dien Azmé Lanzi. Interrogat de loch hon ho hoy dir, e dix que en lo porche del dit loch del Ràfol. Interrogat de presents, e dix que·l alfaquí, e lo moliner Tale e molts altres que no li acorden. La plaça, a més de les transaccions comercials, sol acollir també els centres de poder i espiritualitat, aspectes que la converteixen en l’espai on succeeixen molts dels gests quotidians ocorreguts a les aldees i les alqueries valencianes.


Vista de Murla

La taverna constitueix l’altre espai de sociabilitat fonamental al món rural medieval, convertit en lloc d’hostalatge, de consum de vi i de prostitució. Ací, camperols, mercaders i mossos passen el seu temps lliure i es diverteixen jugant als daus, bevent vi –a pesar de les prohibicions religioses– i parlant amb els amics, compartint, a més, les notícies que arriben de València i de les alqueries properes. Els musulmans de la vall de Pop sovintegen la taverna de Murla i, per aquesta raó, Jaume Gascó, el taverner, reconeix perfectament a la majoria dels acusats quan és cridat a testificar pel governador.

Açò mateix succeeix amb als jurats i els vells de les valls de Laguar i Xalò i dels llocs d’Orba i Murla, els quals reconeixen sense dificultats als inculpats. En aquesta ocasió, la comunitat musulmana actua com escut protector i tots els testimonis afirmen no saber qui féu l’assalt, exculpant als acusats. A més, l’alamí de la vall de Laguar havia pres en caplleuta els béns presos pels oficials reials abans de començar el juí, comprometent-se a mantenir sota la seua protecció les pertinències i lliurar-les quan siguen sol·licitades per la cort de la Governació. Una complicitat que els musulmans no solament troben entre els seus correligionaris, perquè els cristians de Murla i el batle de la vall de Xalò també neguen la participació dels musulmans de Parcent a l’assalt i, a més, invaliden la declaració de l’únic testimoni que podia inculpar als acusats, descrivint al guardià de l’horta de Murla com un home bevedor, mentider i lunàtich. Alfonso Gonzálvez, així es diu el guardià, és l’únic que diu haver vist a la colla d’inculpats la nit de l’assalt i, fins i tot, descriu l’enfrontament que tingueren quan aquella mateixa nit intentaren entrar a les vinyes del senyor. Ara bé, els diferents testimonis diuen del dit guardià que·l havia vist vanejar e devanejar ... e que, axí mateix, havia hoyt dir a la [seua] muller que cascun girant de luna lo dit [guardià] pert l’enteniment e ix de la cambra e·s gita a la serena. D’origen castellà, el guardià és un element estrany a la comunitat i, a més, exerceix un dels oficis més repudiats per cristians i musulmans, de manera que la seua figura concentra els odis més recalcitrants.

Amb tot, la promiscuïtat i la cordialitat marquen unes relacions més que habituals entre musulmans, cristians i també jueus. De fet, al plet intervenen dos sastres conversos de Murla que també encobreixen als acusats amb les seues declaracions. I tot açò sense oblidar que el senyoriu és el marc en el que viuen tots plegats i que s’estableix una relació força estreta entre senyor i vassalls. Així, la figura de Manuel de Vilanova està en tot moment darrere dels moviments que Blai Gomis, el seu batle, realitza a la cort de la Governació en defensa dels vassalls inculpats. Més enllà dels possibles odies de classe, el senyor no es pot permetre que la justícia reial li prenga a una vintena de vassalls que, al cap i a la fi, formen part de la font de renda que extrau dels seus dominis, en un moment en què els cavallers valencians comencen a experimentar les conseqüències de l’angoixosa caiguda de la renda. El noble coneix a la perfecció els quefers judicials i mou amb habilitat a Gomis per dilatar i entorpir la resolució del cas, fins que, finalment, a Sardenya estant, aconsegueix d’Alfons el Magnànim un guiatge que exculpa als seus vassalls de qualsevol acusació i tanca el plet iniciat a la Governació.


Les muntanyes de la Marina

Finalitza, així, un succés que ha mantingut en vela tots els musulmans de les valls de Laguar i Pop. Hem vist com la població musulmana i també la cristiana actuen de manera unànime i encobreixen als seus veïns davant l’agressió externa, procedent del tribunal de la Governació. Resulta difícil pensar que els testimonis interrogats sols conegueren el succés d’oïdes i que ningú no tinguera cap sospita dels possibles culpables en unes alqueries on les notícies viatgen ràpidament i on tot el món es coneix a la perfecció. Açò fa pensar que la comunitat veïnal rebutja la intervenció d’elements estranys i és capaç de desplegar els seus propis ressorts interns amb la finalitat de reinserir als delinqüents i restablir l’harmonia social. Tot en un escenari senyorial on els lligams de solidaritat i cooperació s’estenen més enllà de qualsevol barrera jurisdiccional, ideològica o ètnica, ordint una trama de relacions socials que marca la quotidianitat i les accions dels musulmans valencians.