Maratons a la València medieval?

Òbviament, no hi ha constància documental, ni tampoc arqueològica, que a la ciutat de València s’organitzara cap tipus de cursa, i menys encara una marató, durant els segles medievals. Això de córrer és un fet que s’ha posat de moda en els darrers anys, en bona mesura, crec, degut a la crisi. Curses hi ha de moltes categories, però convindreu amb mi que la prova reina, per la seua història i significació, és la marató. No és la més llarga, ni tampoc la més dura (Espartatlon, per exemple, i entre les modernes les Ironman i de skyrunners són molt més exigents) però això no vol dir que no siga llarga i dura. El proper diumenge, 18 de novembre, a València se’n celebra l’edició 32ª i per això aquest post.

Com deia al principi, córrer no era una pràctica esportiva per a les gents de l’edat mitjana. I això perquè l’esport ha estat sempre considerat com un simulacre lúdic de la guerra, de manera que la pràctica militar ha condicionat, si no determinat, la forma de fer esport. Aquesta és una idea que clarament podem observar al món grec. Heus ací que la celebració dels Jocs Olímpics exigia la paralització de qualsevol conflicte armat. Per una altra banda, si pensem en les proves, totes elles tenen un vessant o utilitat clarament militar: el llançament de javelina i de disc, la lluita cos a cos, córrer, i finalment curses de carros de cavalls –quadrigues i bigues.

Cursa de quadrigues (Ben-Hur, 1959)

D’aquest ventall d’esports s’escau el paper que tenia la infanteria en la guerra durant aquest període. De fet, hi havia una prova, la hoplitodromia, que, com el seu nom indica, consistia a córrer completament armat un miler de metres. Finalment, per a concloure amb el món grec, cal recordar l’anècdota de Fílipides, el soldat atenenc que, en guanyar Atenes als perses a la batalla de Marató, va recórrer els 42.195 metres que separaven el camp de batalla de l’Acròpolis. També en la seua memòria es va instaurar fa vint anys la prova de l’Espartatló.

Estatua de Filípides a Marató

La fi d’una societat comporta canvis en el paisatge, en la llengua, en la religió, en l’agricultura i, també, en la forma de fer la guerra i, per consegüent, de fer l’esport. Aquesta és la raó de fons que explica per què els Jocs Olímpics deixaren de celebrar-se el 380, i no simplement perquè l’emperador hispanoromà Teodosi I prohibira la celebració.

Siga com siga, l’esport a l’època medieval va adquirir un rostre diferent, perquè diferent era la forma de fer guerra, i perquè, al capdavall, diferent era la societat que el practicava. Amb això vull dir que si bé l’esport al segles medievals no es va celebrar a l’Olimp, ni de la mateixa manera que al món clàssic, tampoc això implica que les gents de l‘edat mitjana no tingueren passatemps. A època medieval la unitat militar per excel·lència era la cavalleria. Les pràctiques esportives, per tant, havien de recrear un combat on l’element clau no fos el soldat a peu, sinó més aviat el genet. I és per això que sorgeixen les justes.

Combat entre cavallers

A l’edat mitjana, com a la clàssica, l’esport no era altra cosa que un simulacre de la guerra. Les justes permetien l’aprenentatge i l’entrenament dels qui havien de combatre en el camp de batalla. Uns combats que no es reduïen a les grans conteses internacionals (Crecy, Nàjera, Agincourt....), sinó que més freqüents devien ser les escomeses entre senyors i les guerres privades. De vegades, el simulacre era més aviat el preàmbul de l’enfrontament que vindria desprès, com podeu veure en aquest document d’Hug de Cardona:

«en los lochs del Real, situat en terme de la vila de Gandia, Ondara, situat en lo comdat de Dénia, los quals lochs són del noble don Hugo de Cardona, e de Benimazmut, situat en los térmens del dit comdat, lo qual loch és de la noble dona Johana, muller del dit don Hugo, e en altres lochs del dit don Hugo se fan molts ajusts de gents d’armes, axí de peu com de cavall, e mals empreniments, e aquells serien e són scientment receptats e acollits, axí per los dits nobles don Hugo de Cardona e dona Johana, muller de aquell, e per los officials que en aquells dits lochs tenen.

(...)

Los quals ajusts se diu públicament que·s fan en los dits lochs dels dits nobles don Hugo e dona Johana per los nobles en Johan de Cardona, fill de aquella, e en Jacme de Cardona, cosin germà de aquell, e per molts altres valedors e còmplices de aquells, los quals per causa dels dits ajusts e mals empreniments e per altres crims, delictes e excessos són denant vostra magnificència e en vostra cort denunciats.

(...)

E com ab los dits ajusts e empreses se sien fetes moltes coses de les quals se són seguits omeys e molts inconvenients, donants gran deservey a la magestat del dit senyor rey e turbació e dan al pacífich stament de la cosa pública del present regne, majorment com aquells il·lícitament guerregen entre sí.»

Una altra idea que no se sosté és pensar que els esports en època clàssica els practicava tothom, mentre que a la societat medieval només alguns sectors de la població, especialment els privilegiats, en practicaven. D’entrada, això de que qualsevol podia participar en els jocs olímpics sembla més bé una exageració. Per a prendre-hi part calia ser home, grec, i lliure –la qual cosa excloïa, ja d’entrada, a la major part de la població– i ser ciutadà d’alguna polis grega, és a dir, disposar d’un nivell de riquesa mínim, que variava segon les ciutats. Tot plegat, els Jocs Olímpics clàssics tenien, contràriament al que es pensa, poc o molt poc de democràtics. A l’època medieval, les justes estaven reservades a aquells que anaven ser nomenats, o eren ja, cavallers. Adquirir «l’equipatge» estava reservat a les economies acomodades, aquelles que podien permetre’s el luxe de perdre el cavall –que tampoc servia qualsevol bèstia– o fer malbé l’armadura. Per descomptat, no podem obviar el component social, només la noblesa podia engrossir les rengles de la cavalleria, puix no era simplement una qüestió de diners.

A més de les justes, l’altre entreteniment de la noblesa era la pràctica de la caça. De fet, encara al segle XIX la caça de la rabosa era un signe de classe a l’Anglaterra victoriana. A època medieval, la caça era practicada amb gossos, però els nobles més acomodats i les monarquies feien servir els falcons. Com bé sabeu, Ausias Marc fou falconer d’Alfons el Magnànim. Els falcons del rei eren ensinistrats a l’Albufera sota la direcció de Marc, qui ha deixat constància del seu bon fer als seus versos:

«Tots los delits del cors he ja perduts,

e no atench als propis d'espirit;

en los mijans ha ésser mon delit,

e si no l'he, yo romanch decebuts.

E sol d'aquests me resta lo caçar,

per què us soplich, mon car e bon senyor,

que del falcó me siau donador,

un pelegrí lo qual té nom Suar.»

(Poema CXXIIa)

I la resta de la població? Doncs practicava altres esports que podien o no tenir la seua extrapolació militar. De tots ells, el més generalitzat era el tir amb arc o amb ballesta. Des de l’Antiguitat aquestes armes estaven vinculades amb la covardia i la mancança de coratge, atès que no es lluita cos a cos sinó des de lluny. Recordeu que a la Ilíada, mentre Hèctor i Aquil·les lluiten en combat individual, representant la valentia, Paris matarà Aquil·les amb un arc. La vinculació d’aquestes armes amb la misèria, no moral però sí econòmica, continua a l’edat mitjana. Així, l’arquer per excel·lència de l’imaginari medieval, Robin Hood, és estret dels sectors modestos de la població.

Sense abandonar les Illes Britàniques, els famosos arquers que foren determinants en diversos enfrontament armats de la guerra dels Cent Anys, com ara Agincourt, procedien, habitualment, de Gal·les, un dels territoris més propis sota el domini del rei anglès. L’ocupació, per tant, d’arquer, tenia clarament una condició pejorativa, davant de la noblesa que lluitava cos a cos, amb espasa de dues mans i a cavall.

Arquers representats com a soldats no professionals

Ballester

Ací, a casa nostra, més que el tir amb arc el que practicaven les classes populars era el tir amb ballesta. Els inventaris post-mortem confirmen la seua amplia difusió, fins i tot entre el camperolat. Així, per exemple, en agost de 1454 el llaurador d’Alcoi Martí Botella s’obligava davant el justícia de la vila a pagar a Nicolau Satorre 26 sous pel preu d’una ballesta de azer.

De vegades era el propi Consell qui ajudava en l’adquisició de les armes, perquè juguen la dita balesta que dur tot lo any e comence demà que és dia de madona sancta Maria de Setembre com diu un establiment d’Alcoi de 1427. Resultaria interessant esbrinar si en aquests tipus de competicions hi participaven els musulmans i, en cas de fer-ho, en quines condicions, atesa la seua fama d'experts tiradors. Per una altra banda, en altres ocasions els mateixos Consells en prohibien l’ús, especialment en dies de festa religiosa: en los quals tots jochs no puxen jugar en neguna manera mentre los oficis divinals se faràn e se celebraràn en la dita pena sots pena de 10 sous. Aquestes prohibicions incloïen, també, la pilota. Tampoc són estranyes les travesses, i els deutes que se’n deriven: en febrer de 1498 Andreu Borratxina s'obliga en pagar a en Pere Blanquer, present, 17 sous de joc de pilota davant el justícia.

Partida de pilota valenciana

Ben garbellat, hi havia esport a l'edat mitjana, també competicions, i encara travesses. I és que el període medieval no és tan diferent dels segles que vindran després. La pretesa obscuritat d'aquests temps és, tan sols, la necessitat d'alguns de justificar-se, de trobar un significat a l'esmicolament de la història en miquetes per tenir un nínxol historiogràfic. Una millor comprensió de la història passa per tornar de debò a allò que deia Marc Bloch de la història total. Almenys, pense, deuríem mirar de mantenir els conjunts que són més coherents, com els tipus de societat, en aquest cas la societat feudal.

Acer, carn e fust: Ausias Marc

El divendres passat arrancava a Gandia la Setmana literària, set dies durant els quals tindran lloc diversos actes com presentacions de llibres, concerts, xerrades i expossicions. Enguany la Setmana és doblement important donat que es celebren dues efemèrides, per un costat el 50 aniversari del premi de poesia Ciutat de Gandia, creat el 1959, i el 550 aniversari de la mort del poeta en llengua catalana més universal: Ausias Marc. De fet, la primera activitat organitzada per l'Ajuntament de Gandia era la presentació del llibre Ausias Marc, de Ferran Garcia-Oliver.

No, no he oblidat l'accent. No l'he oblidat perquè segons la recerca de Ferran Garcia-Oliver deguem dir Ausias, i no com afirmava Germà Colon, Ausiàs. Aquesta i altres novetats sobre el senyor de Beniarjó (la Safor, País Valencià) podeu trobar-les en el seu últim llibre, Ausias Marc, publicat pel PUV (no cal dir-ho, però per als nou[ben]vinguts, Publicacions de la Universitat de València). Per als que coneixen la producció historiogràfica de Garcia-Oliver els vull advertir que el llibre no és una simple reedició d'aquell, un tant llunyà, En la vida d'Ausiàs Marc, sinó una revisió incorporant les investigacions més recents, tant del propi autor com d'altres investigadors. Dels arguments de per què Ausias i no Ausiàs us adrece al llibre, on a més podreu llegir altres rabioses novetats.

L'acte de presentació estigué presidit pel director del PUV, Antoni Furió, qui lloà les virtuds de l'autor i del llibre. Tant Furió com Garcia-Oliver denunciaren la mancança d'interés de les autoritats polítiques no sols del país sinó també de la pròpia ciutat de Gandia, i encara en el conjunt de territoris de parla catalana. Però, què esperaveu? De fet, a la presentació no hi era ni el regidor de cultura ni el director del CEIC, ni tampoc cap delegat d'aquests organismes; però bé, res de nou.

Per cert, la imatge de la portada del llibre és de Manuel Boix.

Ausiàs March, poeta i... empresari

Ahir es va inaugurar a la Llotja de València el Congrés sobre Ausiàs March que ha organitzat la Institució Alfons el Magnànim, que tindrà lloc al llarg d'aquesta setmana en l'Aula Magna de la Universitat de València per a commemorar el 550 aniversari de la mort del poeta. La premsa ja ha informat dels discursos dels polítics en la inauguració d'un altre congrés més a colp de commemoració i talonari, amb una nòmina de participants de diversa qualitat. Almenys, de tot açò ens quedarà la reedició de l'obra completa d'Ausiàs March compilada per J.V. Escartí i editada per un banc, i potser les actes del congrés sobre "el nostre Shakespeare" que recolliran tot el que ja se sap sobre el poeta i no sé si alguna cosa nova.

La setmana vinent també tindrà lloc al monestir de la Valldigna la XIX Escola d'Estiu de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, que enguany estarà en part dedicada a Ausiàs March, i en el curs de la qual serà projectat el documental de RTVV Ausiàs March, cor d'acer, de carn i fusta. En realitat Canal 9 ja l'ha passat almenys un parell de vegades, la primera al voltant del 3 de març quan es commemorava la mort del poeta, però si algú no l'ha vist encara i té ganes està disponible en Youtube dividit en tres parts ací, ací i ací, perquè més o menys paga la pena veure'l(30 minuts en total).

Ara bé, el propòsit d'aquest post -a banda de donar notícia dels dos esdeveniments i enllaçar el documental- és parlar d'un altra producció sobre l'Ausiàs. Un documental que també s'ha produït per a RTVV, dins de la sèrie "Furtius de la Història", que al contrari que l'anterior presenta una visió històrica del personatge molt esbiaixada. Es tracta d'Ausiàs March, industrial sucrer (9 minuts, i el podeu veure ací), en el qual intenten contar-nos el paper d'Ausiàs March en la industria del sucre que es va desenvolupar a la Safor en el segle XV. I en principi cal reconéixer la bona intenció de la sèrie en general, que no és sinó difondre xicotets aspectes de la nostra història; i la d'aquest capítol en particular, que és explicar el vessant sucrer de March que òbviament està emmascarat per la seua obra poètica, com no podia ser d'una altra manera. Però l'Ausiàs també era un senyor feudal, una condició sense la qual mai s'hauria involucrat en aquest negoci com sap qualsevol que conega un poc el context històric. Però això pareix que ha estat oblidat pels guionistes del documental i els seus assessors, si és que ho sabien.

Sabien, almenys, que era cavaller, un “jove cavaller decidit” que va acompanyar el rei en la campanya de Sardenya. El que no ens diuen és a què va anar a aquella illa amb el rei, ni com va obtindre eixos beneficis amb els quals "es va retirar a Beniarjó per dedicar-se als negocis". Em disculpareu la ironia en el post a partir d'ara, però potser era la "campanya" de pesca a Sardenya, es va llogar en un vaixell per guanyar uns dinerets, i per això coneixia tan bé la mar com demostra als seus poemes. No obstant, no deixen de ser tot especulacions meues, perquè el documental no ens informa de la finalitat d'aquesta "campanya". El "pròsper negoci" que va dur endavant "l'empresari March" a Beniarjó, amb els diners que havia guanyat a Sardenya, va ser ni més ni menys que "la plantació de canyamel per a obtindre sucre en terres de la Safor". El que tampoc ens diuen és si aquesta iniciativa empresarial se li va ocórrer només a ell un dia mentre prenia la fresca, o pel contrari ja hi havia una infraestructura econòmica en marxa a la Safor amb tota una sèrie de companyies sucreres monopolitzant la producció en connivència amb els senyors feudals.

En qualsevol cas, "el poeta es va ficar mans en l'obra amb els seus camps" i "es va iniciar en la producció" de sucre. Primer de tot March "va aprendre les tècniques de regadiu", tal com era d'esperar perquè com tots sabem un bon empresari ha de començar des de baix, i per això va haver d'aprendre a regar. Els enginyers hidràulics eren massa cars i calia estalviar, que els diners costen de guanyar, per això va ser ell en persona, tal com ens dóna a entendre el documental, qui "va transformar en regadiu 300 fanecades de les seus terres". I així és com va construir la coneguda séquia d'en March, que conduïa i encara condueix l'aigua del Serpis fins a Beniarjó. Desgraciadament "el projecte de convertir el secà en regadiu fou tan costos que va haver d'invertir tot el que tenia", que com recordarem de l'inici del documental ho havia guanyat -honradament espere- a la "campanya" de Sardenya. Ja se sap que, en qualsevol negoci, per a generar beneficis cal arriscar capital.

Pont de Vistabella a Beniarjó, per on passa la séquia d'en Marc

Una vegada fetes les inversions necessàries, i apresa la tècnica, "al principi es va centrar en la plantació de canyamel i la collita la venia als molins de sucre". Aquesta vegada no ens ho diuen però els espectadors suposarem pel context de la frase que, de la mateixa manera que havia aprés les tècniques de regadiu, també va aprendre les velles arts de l'agricultura i es va dedicar en persona a plantar, cavar, regar, tallar i portar fins al molí la canyamel. Perquè de moment no ha aparegut en el relat cap altra persona que no siga l'empresari Ausiàs March. Així i tot, com a bon industrial, "prompte s'adonà que el més rendible no era el cultiu de canyamel, sinó la fabricació i venda del sucre", i per això "s'afanyà a bastir un molí, decisió de la qual més tard se'n penediria". Per ara caldrà suposar que el penediment degut al fet que "el treball al molí era francament pesat", i no és d'estranyar perquè aguantar les altes temperatures del trapig després d'haver estat treballant al camp devia ser esgotador per al poeta. De fet, tan esgotador que l'Ausiàs no va tindre més remei que renunciar al seu esperit individualista -com a bon emprenedor- i "contractar uns 50 homes i més de 30 animals de tir". Sembla que per primera vegada l'industrial va haver de delegar i no va fer alguna cosa amb les seues mans. També pareix que, tot i la seua esplèndida obra poètica, potser era un poc babau perquè no es va adonar que com a senyor feudal podia haver imposat als seus vassalls que treballaren ells.

Mola d'un trapig proper a Beniarjó

Desgraciadament, no tot va anar tan bé com esperava l'empresari March després de treballar dur. Ara per fi ens assabentem que ell no era l'únic que havia tingut la magnífica idea d'invertir en sucre, ja que el duc de Gandia també ho feia "i en eixes condicions la competència era impossible". La culpa del fracàs, com és obvi pel context de lliure mercat, és que "el duc tenia 7 molins, i això suposava que era ell qui marcava els preus". Per descomptat el fet que com a senyor de Gandia controlara legalment el mercat de la vila i el seu terme i posseïra el monopoli feudal dels molins no hi tenia res a veure. Tampoc el monopoli atorgat a les companyies sucreres.

En definitiva, davant la ruïna que va suposar el negoci al que tants esforços havia dedicat, "Ausiàs va anar a poc a poc perdent l'interés pel cultiu de canyamel, per a dedicar-se a coses més gratificants per a ell". La poesia, per exemple, i bé que li ho hem d'agrair perquè d'altra manera ens hauria privat de la seua obra. Els seus vassalls, segurament, també li ho degueren agrair, però el documental no ens informa sobre ells. Finalment, "desenganyat del seu paper com a industrial sucrer se'n va tornar al seu palau de València", i "mai més va voler sentir parlar d'activitats industrials ni agràries". Clar, pareix obvi: al cap i a la fi, ennoblir i poder viure de rendes no és el somni de tot burgés? Doncs l'Ausiàs ja ho era, de noble. Potser al guionista del documental li ho podien haver explicat això.

Fins ací la ironia. Com deia al principi, es tracta d'un breu documental amb evidents intencions divulgatives i d'entreteniment, al qual necessàriament se li pot permetre alguna llicència; però a tot producte històric li cal un mínim de rigor, perquè sense ell s'està llançant a la societat una visió esbiaixada del seu passat. No és normal que en un documental sobre el segle XV no es tinga en compte el context feudal, i molt menys si el personatge en qüestió és precisament un senyor. D'altra banda, és cert que molts autors han presentat la industria sucrera medieval de la Safor com un negoci, i als seus protagonistes com a gent innovadora, i és cert que ho era, però no es pot presentar a un feudal com a un empresari emprenedor. No és acceptable que en cap moment s'esmenten els vassalls camperols, als quals els senyors obligaven a plantar canyamel en les seus terres, i a lliurar-los una part de la collita com a renda. Ni que s'obvie el fet que la part no entregada com a renda fóra obligatòriament venuda al trapig del senyor, perquè era un monopoli feudal, ni molt menys que en els vassalls musulmans foren obligats a treballar al trapig del senyor a canvi d'uns salaris per sota dels preus que marcava el mercat del treball com en qualsevol sistema colonial. Així qualsevol fa d'empresari i arrisca la seua riquesa. Una riquesa que, tampoc ens ho han dit, era fruit del botí de guerra i de l'explotació dels vassalls en forma de renda. Al cap i a la fi no costava tant contar per damunt tot açò al documental, encara que hagueren hagut de llevar uns plànols d'autovia dels 9 minuts curts que dura. O algú creu que un documental sobre, posem per cas, la plantació de cotó que tenia el president Thomas Jefferson a Virgínia no esmentaria l'explotació dels esclaus negres? Doncs això.

Indígenes treballant en un trapig de les Antilles