Les petjades d’un rei: una ruta pel 9 d’Octubre

Grup Harca
En els darrers anys, en arribar el 9 d’Octubre, us hem ofert algunes reflexions històriques sobre aquest dia i el significat actual de la seua commemoració, i a més us hem recomanat pel·lícules, i també alguns documentals sobre Jaume I que pensem que reflecteixen amb un major o menor encert aquells fets i el seu període històric. Enguany volem fer una proposta una miqueta diferent, per a deixar l’ordinador i eixir al carrer per a commemorar la història i conèixer millor el nostre país. Es tracta d’una llista de llocs o elements que van ser importants en la vida de Jaume I o en el procés de conquesta i configuració del nou regne de València, del qual som hereus, i que encara hui es poden contemplar.

Per descomptat, seria molt interessant visitar llocs clau en la vida del rei que actualment estan a França, com la seua ciutat natal, Montpeller, de la qual n’era senyor feudal, encara que poca cosa més que una simple placa commemore el fet. O la cité de Carcassona, on Jaume I va ser presoner de Simó de Montfort i que, malgrat tindre molts elements reconstruïts en el segle XIX, encara conserva un aspecte molt medieval. Podeu anar després a Aragó i visitar Montsó, per veure el castell templer on Jaume I va passar la seua infància i va aprendre a lluitar sota el mestratge dels cavallers de l’orde del Temple. També seria una magnífica ocasió per passar per Alcanyís i visitar el castell hospitaler en què el rei i altres magnats de la Corona van decidir en un dinar mamprendre els atacs contra València, on, a més a més, es conserven les magnífiques i conegudes pintures del segle XIII que narren la seua conquesta. I, finalment, caldria passar a Catalunya i visitar obligatòriament el monestir de Poblet, on es conserva la tomba amb les despulles de Jaume I, així com d’altres reis de la Corona d’Aragó, i que és, així mateix, un magnífic exemple d’arquitectura gòtica cistercenca digna de veure.

Placa a la ciutat de Montpeller que recorda el naixement de Jaume I

Miniatura il·lustrativa del Llibre del Fets en què es representa al noble Blasco de Alagón i al mestre de l'orde de l'Hospital, Hug de Follalquer, amb el rei Jaume I, tots plegats al castell d'Alcanyís, en el moment que suposadament decideixen iniciar la conquesta per Borriana

Però tots eixos magnífics lloc de visita requeririen un viatge llarg, que us recomanem fer aprofitant unes bones vacances. Nosaltres el que volem hui és recomanar-vos una espècie de ruta pel País Valencià, de la qual podeu triar diversos llocs propers i visitar-los en un cap de setmana, o, per contra, anar exclusivament a un únic lloc en un únic dia, especialment, si podeu, el 9 d’Octubre. Esperem que us agrade i fruïu els llocs.

Morella: Fou la primera vila valenciana conquerida als andalusins, tot i que no va ser Jaume I sinó Blasco de Alagón, el noble aragonés que per iniciativa pròpia va precipitar l’inici del procés de conquesta. Es tracta d’una vila medieval molt ben conservada i digna sempre de visitar en qualsevol moment de l'any. Al carrer major podeu veure encara algunes de les columnes que es van erigir en el segle XIII. També va servir per enregistrar algunes escenes de la pel·lícula Tramuntana.

Carrer de Morella dedicat a Blasco d'Alagó. Segurament alguna d'aquestes columnes pertany a l'època del mateix Blasco i Jaume I

Borriana: Fou la primera gran vila conquerida per iniciativa de Jaume I, en 1233, amb ajuda dels templers, els hospitalers i el senyor d’Albarrasí, segons s’havia decidit en la reunió d’Alcanyís. És ací on conta Jaume I que una oroneta féu el niu damunt la seua tenda i decidí, per això, no anar-se’n fins a conquerir el lloc. El setge durà dos mesos i la vila fou bombardejada amb catapultes, així com les muralles atacades amb torres d’assalt. El nucli històric de la ciutat, declarat BIC, encara conserva traces de l’antiga medina musulmana, de carrers estrets i sinuosos, especialment entorn dels de Sant Pere i Sant Joan o en les places del Tremedal i de Pujol, que eren antics atzucacs.

L’alqueria cristiana de Carabona, construïda sobre una alqueria andalusina de l’horta de Borriana

Castelló i Vila-real: Ambdues viles foren fundades per Jaume I. Castelló ja existia com a castell a la Magdalena, però més tard es va fundar la vila a la plana, just per damunt de la séquia mare. Vila-real, igualment, fou fundada ex novo pel rei –d’ací el seu nom– en l’antic terme de Borriana. En aquest cas, fins i tot, va ser iniciativa seua crear la séquia i l’horta de la vila. En ambdós casos s’intueixen encara hui en dia els carrers ortogonals de les pobles originals fundades en temps del rei. Resulta molt entretingut intentar reconstruir aquells carrers amb Google Maps i llançar-se després al carrer a recórrer-los a peu, tot revivint la morfologia urbanística traçada pels colons fundadors del segle XIII.

La Torre Motxa, pertanyent a la muralla medieval de Vila-real

El Puig: Probablement el lloc més conegut relacionat amb la conquesta, ja que als seus peus es va produir una de les poques batalles formals entre la host feudal i l’exèrcit que els andalusins reuniren per a defensar-se. El castellet que hi havia al cim va ser aprofitat per Jaume I per alçar el seu campament quan va posar setge a la ciutat. Un dels dos turons del Puig, precisament, rep el nom de la Muntanyeta de la Patà en record a una potada que, segons la tradició, hauria donat el cavall del rei Jaume fent brollar una font que encara hi raja. D’altra banda, el Monestir del Puig va ser fundat pel mateix Jaume I en record d’aquella batalla i en ell es venera la Mare de Déu del Puig, que va ser patrona del regne de València fins en el segle XVII.

Restes del castell del Puig

Russafa: Molt poca cosa, o res, deu quedar en el barri de Russafa del segle XIII, però no podria faltar en aquesta ruta el lloc on Jaume I va traslladar el seu campament durant el setge de la ciutat, des d’on observava els esdeveniments dia a dia. Allí estava quan una fletxa perduda li va impactar en el cap i quasi el mata. Des d’allí veia com les tropes musulmanes eixien de la ciutat, atacaven els seus soldats o els d’altres senyors, i tornaven a entrar ràpidament.


En primer pla Russafa, en una fotografia del segle XIX feta des del campanar de Sant Valer, on encara s’aprecien els camps d’horta que l’envoltaven. Al fons una València molt diferent a la que veia Jaume I des del seu campament

El Palau del Real a València: ¿Quina millor manera de fer un passeig pels carrers de València en un dia assolellat que acabar-lo als Vivers o Jardins del Real? Allà podreu contemplar les restes de l’antic palau dels reis de València, que des de fa uns pocs anys, després de ser exhumades, es poden visitar. El que s’hi pot veure és la part de l’edifici que es va construir en el segle XIV. En realitat, tant l’almúnia o real andalusí que va allotjar el rei durant les darreres setmanes del setge, i on es va signar la capitulació de la ciutat, com el palau que Jaume I ordenà construir damunt, estan davall de l’actual avinguda del General Elío. En tot cas, en aquella mateixa explanada que envolta les actuals restes de Vivers, coneguda com el Pla del Real, és on va plorar el rei quan va veure que els andalusins de València hissaven el seu senyal reial (el Penó de la Conquesta) en la torre d’Alí Bufat, situada junt a l’actual Palau del Temple: «E Nós fom en la rambla, entre'l Reyal e la torre, e quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del caval, e endreçam-nos ves orient, e ploram de nostres uïls, e besam la terra per la gran mercé que Deus nos havia feyta».

Restes museïtzades del Palau del Real, a València

El Museu Històric de la Ciutat de València: És el lloc on es conserva, precisament, aquell Penó de la Conquesta que hissaren els andalusins; una peça que tot valencià deuria veure alguna vegada. A banda, per descomptat, de la Senyera Coronada de la ciutat, probablement de finals del XVI. També s’hi guarden l’escut del rei i la que diuen que fou l’espasa de Jaume I. Així mateix, s’hi pot veure una còpia del Furs de València, atorgats, en la seua redacció inicial, pel rei Conqueridor.

Imatges del Museu, amb l’anomenat Trofeu del rei (l’escut amb les regnes del cavall), la seua pretesa espasa, un bust del segle XIX que serví de model per a l’estàtua del Parterre, i el Penó

Torres i muralles musulmanes de València: Distribuïdes per tot el centre històric de València, actualment es conserven diverses torres i trams de llenços de la muralla islàmica de Balansiyya. Construïda en el segle XI, era la que estava en peu quan Jaume I va conquerir la ciutat i va seguir funcionant fins a la construcció de la nova muralla cristiana del segle XIV. En la plaça de l’Àngel hi ha una torre d’aquella muralla musulmana ben conservada, i en altres racons del barri del Carme, però per ara deixarem de banda la desídia de les autoritats encarregades de la restauració i museïtzació d’aquestes restes, abandonades de de fa anys. Tot i això, a sota de la plaça del Tossal hi ha les restes de la porta de la Colobra, que obria al camí de Quart. Tant a l’Edifici Octubre com a la Universitat de València, així com en diverses cases particulars, es poden veure restes de la muralla sota vidres. I l’any passat van aparèixer al pati de Palau del Temple un tros de llenç i els fonaments de dos torres que seran museïtzades quan acabe la restauració de l’edifici.

Torre i llenç de muralla andalusina de València

Bunyol: En febrer de 1271 Jaume I convidà al regne de València al seu gendre Alfons X de Castella, que s’havia casat amb la seua filla, Violant d’Aragó, vint-i-tres anys abans a Valladolid. Des de llavors que Violant no havia tornat a la seua terra i Jaume I volgué mostrar-los a tots dos la puixança del territori valencià. Primer els rebé a Bunyol, on "feren fer jocs molts, e de meravellosos, e de diversos, e fo la vila ben encortinada, e llits per les places de la vila". Després es traslladaren, pel camí de Requena, al cap i casal, on també foren acollits "bé e alegrement.

Castell de Bunyol

Muralles musulmanes d’Alzira i la casa del rei: Actualment només resta un tram de la murada amb tres torres a l’antiga plaça del Mercat. La zona ha estat condicionada per poder fer una passejada pel camí de ronda. Hi ha, a més, altres torrasses al llarg del recorregut del mur que estan integrades en habitatges actuals. Malgrat el terraplenament actual, les torres arribaven als 10 m. i a 6 el llenç de muralla, que té un gruix de 1,20 m. Pel que fa a la casa reial de la vila, actualment en runes, trobareu més informació en aquest post antic.

Muralles andalusines d’Alzira

Castell de Bairén: Després de la presa de Cullera, a primeries de 1239, Jaume I inicià les negociacions amb el qa’id de Bairén, Talha ibn Sidray. Fruit dels acords, aquest cedí la torre albarrana en aquell mateix moment i es va comprometre a retre-li el castell en un termini de set mesos. El rei deixà una petita guarnició a la torre, més com un símbol de la conquesta que no amb una capacitat militar efectiva. De fet, els musulmans tractaren de prendre la torre i foragitar els cristians, comandats per Pelegrín d’Atrosillo, que hagué de demanar ajuda al rei. Aquest, des del «terrat del castell de Cullera, e quant venc que·l sol fo post, e açò era en lo temps d’agost, [Atrosillo] feren una alimara, e sempre de mantinent en feren una altra, e nós entenem per la carta que’ns havia enviada que’ls combatien. E quan nós fom aquí eixí don Pelegrí d’Atrosillo a nós ab ·I· escuder tan solament qui vench ab ell, e demanam-li: Com era estat açò per que’ns feren aquells senyals? E dix que per ço com los del castell feren tocar l’anafil, e feren fum als de les alqueries que’s recullissen: e nós vim que’s recullien, e per ço fem les ·II· alimares, e feien-nos semblant de combatre, perquè creiem que per les alimares que fem a vós se leixaren de combatre. E nos dixem a don Pelegrí: Acostats-vos al castell, e digats a l’alcaid que nós som aquí, e nostre penó, e que vinga e parlarem ab ell».

Castell de Bairén, a Gandia, en una fotografia del segle XIX

Ermita de Santa Anna de Xàtiva: Per als que sou de la Costera o localitats properes no hi ha millor manera de commemorar la conquesta que pujant a l’ermita de Santa Anna, darrere la Llosa de Ranes, i recordar la primera vegada que Jaume I va veure el castell i l’horta de Xàtiva: «E anam là a aquel coyl agut qui es part del castell, e veem la pus bela orta que anch havíem vista en vila ni en castell, e que y havia mes de ·CC· algorfes per la orta les pus beles que hom pogués trobar, e les alqueries en torn de la orta moltes e espesses, e veem encara lo castell tan noble e tant bel, e tan bela orta, e haguem ne gran goig, e gran alegre en nostre cor». Per descomptat, no veureu el mateix que va veure Jaume I, però la visió és igualment espectacular.

Vista de Xàtiva

Castell de Rugat i Llutxent: En el primer lloc, a recer del Benicadell, es va produir “lo feyt de Rogat”. Al-Azraq, malnom de Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, s’alçà en armes a les darreries de l’estiu de 1247 i allargà les esperances de la resistència andalusina. En aquest context, en 1250, féu creure a Jaume I que es rendiria, prendria per esposa una parenta del noble en Carròs i es convertiria al cristianisme. Tanmateix, era tot una estratagema: per a tancar l'acord el rei féu nit a les rodalies del castell de Rugat, en mans dels musulmans, i fou llavors quan una pluja de sagetes i llances caigueren sobre els cristians. Díhuit dels trenta-cinc cavallers que acompanyaven Jaume I foren fets presoners, i el mateix rei estigué a punt de perdre la vida. Vint-i-sis anys després un fill d’Al-Azraq liderà les tropes que aconseguiren, en 1276, la darrera gran victòria andalusina, és a dir, la de la batalla de Llutxent contra 500 cavallers i 3.000 peons cristians, que tanmateix no els serví de res, ja que el fill de Jaume I, Pere el Gran, s’encarregà de derrotar definitivament els revoltats.

Castell de Llutxent

La «Montanea Valencie»: En realitat, qualsevol castell o racó de les muntanyes entre la Marina, el Comtat i l’Alcoià recorda extremadament els anys de la conquesta i les lluites/acords entre Jaume I i Al-Azraq. Ací vos fem esment, per exemple del castell de Guadalest, d’accés difícil i perfil esquerp, del d’Alcalà, alberch major d’Al-Azraq, o el de Perputxent, situat en terme de l’Orxa, que estigué igualment en mans del cabdill musulmà, al qual podeu arribar fàcilment des de la Safor a través de la senda del Trenet d’Alcoi.

Castell d’Alcalà, residència d’Al-Azraq

Alcoi i Penella, al terme de Cocentaina: Després d’haver liderat la revolta andalusina de 1247-1258 que tenia el seu epicentre en les muntanyes que van de la Marina a l’Alcoià, Al-Azraq es retirà a l’emirat de Granada. Vora vint anys després, tanmateix, tornà al regne de València per encapçalar una nova revolta, la de 1276, en la qual perdé la vida mentre atacava Alcoi, en la coneguda com “la desfeta de la Canal”, protagonitzada per 40 cavallers de les hosts de Jaume I. La llegenda atribueix la victòria dels cristians, en franca minoria, a la intercessió de Sant Jordi i d’ací que en siga actualment el patró de la ciutat. És curiós, però, que la primera menció en la zona al seu patronatge, de finals del segle XIII, es troba en el castell de Penella, al terme de Cocentaina, on hi havia una capella o ermita dedicada a Sant Jordi. Recordeu, també, que tant Alcoi com Cocentaina són viles o pobles fundades en temps de Jaume I i que, especialment a Cocentaina, encara s'identifica perfectament el seu urbanisme en els carrers actuals.

Castell de Penella al segle XIX

Camp de Mirra: És la localitat on es va signar el Tractat d’Almirra el 1244 entre Castella i la Corona d’Aragó per tal de repartir les localitats tocants a la frontera pactada cent anys abans. L'infant Alfons de Castella, futur rei Alfons el Savi, tenia la intenció de quedar-se amb Xàtiva i va arribar a pactar amb el qa'id musulmà del castell mentre Jaume I l’assetjava. Enfurit quan se'n va assabentar, el rei d’Aragó va ocupar diversos castells reservats a Castella en els tractats anteriors, com ara Villena, i va estar a punt d’iniciar-se una guerra entre ambdós corones mentre es produïa la conquesta valenciana. Alfons de Castella va enviar un missatge a Jaume per trobar-se a Mirra i acabar amb les diferències. Una vegada allí, els representants del rei castellà van amenaçar amb prendre Xàtiva per la força si Jaume no la cedia com a dot pel casament de la seua filla Violant amb l’infant Alfons, però Jaume no es va fer enrere, els va reptar a fer-ho si podien i començà a preparar-se per marxar i donar per tancades les negociacions. Llavors va ser Alfons qui va cedir i finalment es va signar el tractat que reconeixia les fronteres pactades en el segle XII pels seus avantpassats, de manera que Jaume tornà Villena a Castella i Alfons acceptà la pertinença de Xàtiva a Aragó. Per a commemorar aquells fets, cada any pel mes d’agost la localitat de Camp de Mirra organitza una representació teatral durant les festes de Moros i Cristians, a la qual us animem a assistir.

Representació teatral del Tractat d’Almirra

Biar i Castalla: Segons el tractat de Cazorla de 1178 entre els reis d’Aragó i de Castella, el límit de l’expansió dels primers sobre Alandalús quedà fixat entre la foia de Xixona i la vall de Biar. De fet, els dos darrers nuclis conquerits pels cristians foren Biar i Castalla, que encara conserven els seus dos castells impressionants. Segons indica Jaume I en la seua crònica, en prendre’ls donà per acabada la conquesta del regne de València: “e així haguem-ho tot”. Per descomptat, es tractava d'una conquesta formal que encara costaria molts anys de consolidar per la força de les armes, sometent o expulsant els andalusins.

Vista de Castalla i el seu castell

Torre de la Calaforra, a Elx: Una vegada fundat el regne de València, Jaume I també participà en les guerres contra els andalusins que hi havia més al sud, en concret en 1265-1266 contra els del regne de Múrcia, de la Corona de Castella. Jaume I ho féu com un favor al seu gendre, Alfons X de Castella, tot i que aquesta acció també serví per a que trenta anys després el seu nét, Jaume II, hi tornara a intervenir i obtinguera la part nord del regne de Múrcia, en la qual quedaven compreses viles com Alacant, Elx, Guardamar, Elda, Novelda i Oriola. En aquella campanya de 1265-1266 Jaume I tornà a mostrar les seues dots com a conqueridor, en liderar hosts aragoneses, catalanes i castellanes i atacar o negociar quan calia. D’Alacant estant, per exemple, pactà amb els musulmans d’Elx, a esquenes de l’exèrcit cristià, que la volia saquejar, la rendició pacífica de la vila. Com a senyal de la seua submissió li reteren la Torre de la Calaforra, “que és lo pus fort lloc d’Elx”.

Torre de la Calaforra, a Elx

Creu del Camí de València, a Alzira: A l’eixida d’Alzira, camí de València, en l’actual carretera CV-42, hi ha una creu de terme que la tradició local ha identificat des de fa segles com el lloc on va morir Jaume I. El rei estava a Xàtiva per a fer front a la segona revolta dels andalusins, cap a 1276, però la seua avançada edat i una malaltia li impedien ocupar-se’n correctament. Finalment va arribar l’infant Pere, hereu de la Corona, per posar-se al front de les tropes, de manera que Jaume I es va poder retirar cap al nord. D’Alzira estant, però, es va sentir més malalt i va fer vindre Pere, davant del qual va abdicar. Pere el Gran, ja com a rei d’Aragó i València i comte de Barcelona, va tornar a Xàtiva per ocupar-se de la guerra, mentre Jaume prenia l’hàbit de monjo i mamprenia el camí cap a Poblet, per a morir. Mai hi arribà, puix que morí pel camí, tal vegada a València, segons indica la mà anònima que va acabar el Llibre dels Fets. Amb tot, Ramon Muntaner diu que fou a Alzira i, en eixe cas, és probable que ho fera en la casa del rei en la vila, coneguda actualment com a Casa de l’Olivera i completament en runes. No obstant aquestes probabilitats, la llegenda alzirenya diu que Jaume I va morir exactament on s’alça encara aquella creu coberta. És un bon lloc per anar a veure-la en un dia tan especial, tot i el perill que implica la seua situació en mig d’una carretera, que pràcticament la fa inaccessible davant la desídia dels responsables de planificar les infraestructures i el territori.

La creu coberta d’Alzira

Ací acaba el nostre recorregut resseguint les petjades d’un rei, d’un home, al cap i a la fi. Per descomptat n’hi ha molts més, tot i que restes directes en queden ben poques. Us animem a descobrir-les per vosaltres mateixos.

Feliç diada a tots i a totes!!! Els enamorats recordeu preparar la “mocadorà” per a la vostra parella estimada. I que visca Sant Dionís!

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Bondia porte a Montpellier més d'un any. He trobat més coses que la placa que heu posat al principi del text. En el suposat lloc de naixement per al 800 aniversari del seu naixement varen ficar una placa, al final del carrer que porta el seu nom "rue Jacques d'Aragon".

En la part nova de la ciutat han fet "l'espace Jacques d'Aragon" que és una mena de centre cultural.

Si voleu fotos vos les puc enviar per mail.

Gràcies pel vostre article, molt bó!

Anònim ha dit...

Una cosa. L'última frase em sembla especialment desafortunada. No en si mateixa, sinó per la confusió que crea.
La "mocadorà" és una festa de la ciutat de València (dels "valentins") mentre que el 9 d'octubre és una festa de tots els valencians. Igualment, la festa dels valencians no la pot organitzar l'Ajuntament de València (privatiu dels "valentins"). Si no sou/som capaços de distingir aquestes dues coses (equívoc que no es comet ni a "Barcelunya") no avançarem mai com a país.

Grup Harca ha dit...

Moltes gràcies per la informació, Michelangelo! Canviem el text per a indicar que no només hi ha la placa.

Anònim, som ben conscients que la mocadorada és una tradició de la ciutat de València i els pobles dels voltants, però, com fan tants altres nacionalismes, des de fa anys que el valencianisme propugna que el 9 d'octubre i la mocadorada es convertisquen en un signe nacional, en el dia dels enamorats valencians. També passa amb la casca de Reis, que és típica d'algunes zones, però vol fer-se símbol nacional. O en altres llocs passa amb els castells humans, els calçots, o el flamenc, que originàriament són típics d'una zona concreta però acaben esdevenint de tota la nació.