La guerra a la frontera. Una ràtzia cristiana des de Lorca fins a Vera en 1330

Vicent Baydal
El més de 200 quilòmetres que hi ha entre Càceres i Sevilla o entre el nord valencià i Múrcia foren conquerits pels cristians als andalusins en a penes una generació, entre la dècada de 1220 i la de 1240. Tanmateix, la distància similar que hi ha de Sevilla a Màlaga o de Múrcia a Almeria es va mantenir com a fita entre uns i altres durant vora dos segles i mig, fins a la presa de l'emirat nassarita a les darreries del segle XV. Així les coses, la guerra de frontera que s'havia practicat durant molt de temps des de les extremadures castellana, aragonesa o catalana, es traslladà ara a la zona andalusa i murciana, on es concentraren els cavallers i els camperols-soldat que participaven recurrentment en les incursions contra el territori islàmic.

Avanç de les conquestes cristianes entre 1220 i 1250

En aquest sentit, les ràtzies frontereres a penes han deixat rastre en les cròniques reials, centrades a narrar les grans conquestes territorials. Tanmateix, en funció de l'increment de fonts documentals produït a partir de finals de segle XIII, hi ha ocasions en què podem comptar amb informació més o menys precisa de com es desenvolupaven aquestes incursions. Així, per exemple, a través d'una missiva transcrita per Andrés Giménez Soler en la seua biografia de don Juan Manuel, podem reconstruir parcialment un atac dut a terme en 1330 per tropes murcianes i oriolanes al llarg de la frontera oriental de l'emirat granadí. El context general era el de la croada contra els nassarites declarada aquell mateix any, després que Alfons XI de Castella i Alfons IV d'Aragó pactaren la reedició de l'atac conjunt –per l'est i per l'oest– que ja havien realitzat a gran escala els seus pares en l'any 1309. Així les coses, mentre el monarca castellà assetjava el castell de Teba, els exèrcits orientals reberen ordre d'entrar en tierra de moros. Consegüentment, els principals magnats castellans presents a la zona (don Juan Manuel, Juan Núñez de Lara i el bisbe de Múrcia) acordaren amb els valencians (el procurador reial d'Oriola, Jofré Gilabert, i el mestre de Montesa, Pere de Tous) una incursió que havia de començar el diumenge 26 d'agost des de Lorca, la veritable plaça forta de la frontera cristiana.

Fortalesa de Lorca, actualment museïtzada

S'hi reuní una considerable xifra de 2.000 peons i entre 700 i 800 cavallers, entre els quals segurament predominaven els genets lleugers, característics d'aquests atacs. Abans de partir, el diumenge al matí se celebrà una missa, bo i solemnitzant l'eixida com un acte de guerra santa: hoym tuyt missa ab don Johan Manuel... e ell e alcuns cavallers seus preseren la creu. Tot seguit, l'exèrcit congregat es dividí en dos. D'una banda, aniria la cavalleria lleugera i el gruix dels peons (tots los de la genetia ab la major partida dels hòmens de peu anassen davant, en algara) i, d'una altra banda, la cavalleria pesada seguiria el seu propi trajecte, quedant tots plegats per a un moment posterior: en dia e ora que fóssem ensemps en loch çert. D'aquesta manera, el primer grup, comandat per Jofré Gilabert, no deixà de cavalcar fins a la mitjanit, quan arribà a Santopétar, on romangué fins al dilluns. Aquest dia, cap a les tres de la vesprada, isqueren en direcció a Chercos, lloc al qual aplegaren a l'alba del dimarts, després d'haver viatjat sense descans. Ací realitzaren la seua primera acció d'atac: entraren en el raval, prengueren molta roba, mataren V o VI moros i feriren molts d'altres. Sense solució de continuïtat, es dirigiren a les properes poblacions de Líjar i Albánchez, on talaren les respectives hortes, abans de desplaçar-se a Almanzora.

Trajecte inicial de l'algara amb cavalleria lleugera i peons (c. 88 quilòmetres)

Per la seua banda, la cavalleria pesada arribà al seu primer objectiu el dilluns pel matí, concretament a Huércal, e aquí talam. A més a més, alcuns fills de cavallers perseguiren els musulmans concentrats a l'altra banda del riu, fins que aquests hagueren de refugiar-se en el castell: els muntaren tro a la força. De seguida, la resta de l'exèrcit s'hi acostà a lluitar: ab nostres senyeres e penons pujam lessús, tro a la porta del castell, e aquí posam nostres cenyeres e combatem-lo gran estona. Tanmateix, la fortalesa era fort gran e bella i, després d'haver causat la mort de VI o VII moros, els cavallers es retiraren a arrasar les collites: tornam en l'orta, e aquí talam tot aquest dia e la nit. El sendemà, dimarts al matí, partiren cap a Zurgena, a uns 10 quilòmetres, on talaren novament, dinaren i, aprés dinar, se n'anaren a Arboleas, e aquí talam semblantment. Amb tot, un esforç com el que havien fet, saquejant fins a tres llocs diferents en a penes dos dies, requeria un descans: al vespre fom a jaure en l'orta d'Almançora.

Trajecte inicial de la cavalleria pesada (c. 60 quilòmetres)

Almanzora era el lloc on s'havia fixat la cita amb l'altre grup, de manera que, tots plegats, es dedicaren a talar l'horta tota aquella nit. Al dia següent, dimecres, l'exèrcit es dirigí a Albox talant sense deturador, puix ascendien per la rambla del riu homònim, qui és tota orta. En arribar a aquell mateix lloc, on a fort bella orta, uns cavallers foren dret del castell, mentre la resta de les tropes es dedicaven a assaltar tota la vila, matant VII o VIII moros, ferint-ne molts i prenent d'altres com a captius. No obstant això, novament la bona disposició defensiva del castell, que ere ben establit e ab bona força, impulsà els cristians a centrar-se en la desfeta dels cultius. Així, després de dinar, es quedaren uns quants en celada (80 cavallers i 200 peons), mentre la resta de l'exèrcit començà la retirada per la mateixa rambla de l'Albox, continuant amb les tales: no lexam ram ni fulla, e anam-nos a Overa, on a gran orta e bells olivars. Una altra vegada, l'horta fou l'objectiu prioritari durant tota la nit, al temps que els que s'havien quedat a Albox tornaren amb botí: ab XII moros que agren presos, e agren morts VI.

Finalment, el dijous es realitzà al darrer atac, en aquest cas a Vera, mentre un altre grup es quedava a Overa, prenent fins a XXXII moros, e, morts, pus de VI o VII. A Vera, però, estaven les barreres del sistema defensiu granadí, de manera que isqué al pas la cavalleria nassarita: alcuns cavallers nostres de la genetia avien torneigs ab els. Així les coses, talant l'horta i cremant les torres que y a, de què ells fan talayes, l'exèrcit retornà, sojornant a Las Cuevas de Almanzora, on avia la pus bella orta que fos en la frontera. L'endemà, divendres, el descans es produí a Pulpí i el dissabte –després d'haver corregut fins a 242 quilòmetres en el trajecte més llarg– regressaren tots a Lorca, el punt de partida. Per tant, l'expedició durà tot just una setmana, en la qual s'atacaren fins a 10 llocs en només 4 dies (Chercos, Líjar, Albánchez, Huércal, Zurgena, Arboleas, Almanzora, Albox, Overa i Vera), provocant el terror i danys greus tant en les collites com en les talaies defensives de la zona. A més a més, es mataren fins a 34 andalusins i es prengueren un mínim de 44 captius, el que contrastava amb l'escàs volum de les baixes cristianes (4 morts, alguns ferits i un cavall perdut).

Queda així reflectida la trajectòria d'una entrada fronterera en temps de guerra oficial entre els sobirans cristians i musulmans. En aquests casos el botí no era tan important com en altres, puix primaven els danys causats als enemics, amb l'objectiu d'afavorir el decantament de la pròpia guerra en favor del bàndol propi. Amb tot, en condicions "normals", és a dir, en aquelles en què un monarca cristià no intervenia directament –com succeïa en aquesta ocasió, amb la presència d'Alfons XI al front oriental–, el botí era l'objectiu fonamental de qualsevol participant en una incursió. I, en aquest sentit, la manera de procedir era molt similar a la que acabem de veure: una ràtzia llampec, l'avançament d'alguns en algara, el saqueig de poblats, les celades deixades en certs llocs i la negativa a combatre les fortaleses. La presa de botí, en homes o ramats, era allò prioritari. Però, d'altra banda, el mateix informe que acabem de comentar, segurament enviat pel mestre de Montesa a Alfons IV d'Aragó, mostra també l'altra cara de la moneda: les referències a la "bellesa" de les hortes és constant, val a dir, s'hi tracta d'avaluar a l'engròs el possible botí "permanent" que obtindria la monarquia en cas de presa del territori. No debades en aquells moments el rei castellà havia accedit a donar a l'aragonés aquesta part de l'emirat granadí si aconseguien desfer el poder nassarita. Així les coses, aquell paisatge rural ric, amb nombrosos espais agraris irrigats, apareixia a ulls dels dirigents cristians com una terra a conquerir, un botí major que, tanmateix, no aconseguirien fins a molt més tard...

De la història medieval a la història del segle XX (i XXI)

Ivan Martínez Araque

B. Geremek com a eurodiputat

Reprenent la línia dels posts sobre aquells historiadors que ens han parlat de l’edat mitjana però que en la seua vida mateixa relaten el segle XX, ens centrarem ara en Bronislaw Geremek (1932-2008). La seua família era d’origen jueu i, de fet, va poder escapar amb sa mare del gueto de Varsòvia el 1943. Però, segurament, entre el gran públic és més conegut en la seua etapa més recent. Cap al 1980, va recolzar el sindicat Solidarność i va establir contactes amb el cercle privat de Lech Walesa. Després de les vagues poloneses va estar empresonat dos anys i mig. A finals dels anys noranta i durant la dècada del 2000, va ocupar alts càrrecs polítics a Polònia i també al parlament europeu, com a membre dels liberals, si bé va pertànyer a ens vinculats amb la socialdemocràcia. D’antic membre del Partit Comunista, fins l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia, B. Germek va passar a ser el ministre d’afers estrangers de la República de Polònia que preparà l’entrada a l’OTAN o va organitzar la visita de Karol Wojtyla com a papa.

Més enllà d’això, com a historiador, a finals de la dècada del 1950, es formà en la universitat de Varsòvia, dominava el rus, l’alemany, el francés o l’anglés, i aviat va accedir als organismes culturals francesos. Es va relacionar amb els més influents autors del moment, Le Goff o Duby, i podem dir que va seguir les passes del també polonés Witold Kula. Malgrat que no sol figurar com un medievalista de primera fila dins l’escola dels Annales, els seus treballs sobre la marginalitat i la pobresa van conéixer una notable difusió i, fins i tot, foren traduïts al castellà per les grans editorials comercials en la dècada del 1970 i 1980.


Una reunió del Partit Obrer Unitari de Polònia

Això no obstant, ací volem destacar la seua etapa com a historiador marxista, per la seua aportació a la història socioeconòmica de l’edat mitjana. El 1962, Geremek va escriure la seua breu obra, però ben interessant, Le salariat dans l’artisanat parisien aux XIIIe-XVe siècles, en què abordava un tema no massa tractat pels medievalistes fins llavors, les d’unes relacions socials, com eren les de l’assalariat, vinculades sobretot al capitalisme. Aquestes encaixaven malament en la visió tancada del feudalisme o de les corporacions medievals, dominades encara per un alè romàntic, quasi idíl·lic, que havia deixat el romanticisme conservador, o, de forma més perversa, el feixisme europeu. Una de les finalitats, doncs, era obrir nous subjectes i temes d’investigació.

Un altre aspecte a subratllar és que partia en tot moment dels documents, de l’experiència, armat amb un fort aparell crític i un marc teòric desenvolupat a partir de les dades empíriques. I això escrit de forma senzilla, que no sol ser el més fàcil. La seua metodologia i la utilització de noves fonts són potser els trets que, bo i el pas dels anys, millor han resistit, i que encara doten al llibre, i altres articles en què Geremek reflexionava sobre aquestes qüestions, d’una forta contemporaneïtat. Entre d’altres, per les diverses lectures que oferia dels textos normatius o per l’estudi de la documentació judicial. De la mateixa manera, va emprar els textos literaris que narraven escenes quotidianes relacionades amb el món del treball o la contractació de la mà d’obra.

Això el va portar a abordar temes que hui figuren com a novedosos dins la història econòmica: des dels nivells o les condicions de vida, el mercat de la mà d’obra –i per tant les migracions–, el paper d’altres membres de la unitat familiar al si de les economies domèstiques o la gran disparitat de situacions entre grups socials abans vistos com homogenis.


Raonaments entre G. Duby i B. Geremek

L'estudi de la relació de l'home amb el medi. Entrevista a Antonio Malpica

Ferran Esquilache
El passat dos de desembre el catedràtic d'Història Medieval de la Universidad de Granada, Antonio Malpica, va impartir una conferència a València sobre el jaciment de Madinat Ilbira, el projecte d'excavació del qual n'és director; i els membres d'Harca aprofitàrem l'ocasió per a fer-li una entrevista. Li preguntàrem, és clar, per la seua opinió sobre les relacions entre l'arqueologia i la Història Medieval, les quals han avançat molt des de la coneguda obra de Miquel Barceló el 1988. A més, d'altra banda, tractàrem temes al voltant dels quals ha girat la seua recerca, des de la producció i explotació de la sal, amb el qual va començar la seua carrera investigadora i encara continua capficat, fins al poblament andalusí. En definitiva, tal com el propi Malpica assenyala al vídeo, tots ells al voltant de la relació històrica de l'home amb el medi.

Respecte al primer tema, la sal, ara fa unes setmanes acaba de tindre lloc en la Malaha, a Granada, una reunió científica sobre la formació dels paisatges rurals medievals a partir de la sal, l'agricultura i la ramaderia, la qual sembla que va anar molt bé. Precisament és la prova del creixent interés dels investigadors en general, i dels seu grup en particular, sobre l'estudi de la sal des del punt de vista de l'explotació i de com les societats desenvolupen diverses pràctiques econòmiques al seu voltant. És tracta d'una visió, per tant, ben diferent a la que havia tingut l'estudi de la sal a Espanya en les dècades anteriors, on s'ha primat més l'estudi de les practiques comercials. A València, de fet, la manca de fonts escrites ha provocat que actualment tinguem un gran desconeixement de la producció i comercialització de la sal en època baixmedieval, i que no sapiguem absolutament res per a l'època andalusina per la falta de projectes solvents. És, de fet, tot un camp per treballar.

De Madinat Ilbira ja en parlàrem al blog d'Harca fa temps, però les excavacions de 2009-2010 han fet avançar força el coneixement del jaciment, i d'això fonamentalment és del que ens va parlar Antonio Malpica a la conferència. Les cases excavades al pla, no massa lluny de l'antiga mesquita aljama de la ciutat, són posteriors en el temps i força diferents a les de la zona de l'alcassaba. Riques i desenvolupades les primeres, més esquemàtiques les segones. Com hem pogut veure, aquesta ciutat abandonada al segle XI i fossilitzada des de llavors, és un camp d'estudi extraordinari respecte a la transició del món antic al medieval, en aquest cas particularitzat per l'assentament dels àrabs i la formació de la societat andalusina. Però també per a veure el desenvolupament de l'urbanisme en la ciutat islàmica.

Finalment, el tema de l'arqueologia medieval va tindre una especial rellevància en la conversa, ja que, com hem fet notar, no és gens habitual a Espanya que un arqueòleg siga catedràtic d'Història Medieval. Sembla especialment destacable el debat que Malpica proposa endegar al voltant de la conveniència, o no, de l'existència d'arqueòlegs medievalistes. És a dir, la qüestió és si els arqueòlegs han de primar la seua metodologia de treball i per tant ser capaços d'excavar des d'un jaciment prehistòric a un jaciment industrial, o han d'estar especialitzats en períodes cronològics com ho estan els historiadors de les fonts escrites. Ell opina que sí, i crec que és una resposta obvia; sempre parlant, és clar, de l'arqueologia com a eina de recerca històrica, deixant de banda el terrible món de les excavacions d'urgència. Particularment, em sembla més preocupant que hi haja arqueòlegs que no es consideren historiadors, deixant aquesta paraula, o etiqueta, només per als historiadors de les fonts escrites. Seria molt més raonable, per contra, tendir a la formació d'historiadors capaços d'emprar els documents escrits i els documents arqueològics de la mateixa manera, però ara per ara sembla una opció poc creïble, sobretot per las banda dels que només empren les fonts escrites (amb honroses excepcions).

En qualsevol cas, fruïu l'entrevista tant com nosaltres fruírem fent-la. Va estar tot un plaer conversar amb el professor Malpica de tots aquests temes.

The Black Prince i els contes

Frederic Aparisi Romero
Aprofitant l'estada a Anglatera el passat estiu vaig visitar la ciutat de Canterbury, famosa pels seus contes i per la seua catedral. Malgrat que la ciutat comptava amb una llarga tradició com a centre administratiu, ja des d'època romana, el seu nom es difongué per tota Anglaterra arran de l'assassinat del seu arquebisbe Thomas Becket el 1170. La seua mort cal considerar-la com un capítol, un més, de la pugna entre l'església i l'Estat, un conflicte de llarga durada que, amb les reconversions pertinents i salvant les distàncies continua encara hui en dia. D'ençà la seua mort, Canterbury es convertí en el principal centre de peregrinació de tota Anglaterra. És per això que Geoffrey Chaucer situa l'acció dels seus contes de camí a aquest centre espiritual.

Hui en dia, malgrat tot, Canterbury atrau més estudiants que peregrins, més turistes de compres que no compradors de cultura. Certament jo esperava trobar-me una ciutat presa per un exèrcit de turistes japonesos armats amb canons i nikons. Però, ves per on, res de tot això, ni tan sols cua per a entrar a la catedral. Això no lleva perquè la infraestructura turística no estiga plenament desenvolupada, amb un gran perol per a que faces el donatiu voluntari per al manteniment de la catedral, audioguies i tota la maquinària, que en això els anglesos estan molt posats. El meu interés per a desplaçar-me a Canterbury poc tenia a veure amb els seus contes i menys encara amb Becket. Simplement pretenia contemplar la tomba del Príncep Negre, Eduard de Woodstock.

El príncep de Gal·les, ací el teniu reciens in pace ( i dalt les seues armes), va intervindre en la guerra civil castellana del costat de Pere el Cruel. La presència de les seus tropes, que aleshores ja comptaven amb molta destresa després dels anys de guerra a França, va marca la trajectòria del conflicte mentre hi prengueren part, especialment en el cas de la batalla de Nàjera. Resulta curiós, per dir-ho així, que la historiografia anglesa haja desenvolupat un major nombre de treballs sobre aquest enfrontament que no la historiografia de la Corona d'Aragó –cal recordar que també hi participaren tropes aragoneses comandades per Alfons el Vell, duc de Gandia–, i més encara per a la corona de Castella. De nou, un bon exemple de les diferències que encara ens resten per salvar amb la historiografia anglesa, de com fer i oferir la història a la societat. A Anglaterra una conflagració com la de Nájera comptaria amb el seu museu i la seua recreació anual, comptaria amb l'interés dels investigadors, comptaria amb diners. En canvi, a Nájera prou fan si són conscients de la batalla.

Joves insolents, pares despòtics o les dues coses

Vicent Royo
Seguint amb les reflexions esbossades en els últims escrits, en aquesta ocasió posem la nostra mirada en una qüestió que s’ha convertit en un tema de discussió ben present en els últims anys. Es tracta de la família i el paper que juga en un teixit social que experimenta canvis constants. Focus d’interpretacions diverses, objectiu de molts sectors socials que veuen en ella una herència del passat i la primera pedra sobre la que construir el futur, la família actual està sofrint un conjunt de transformacions que fan trontollar els pilars del model tradicional i que reclamen noves perspectives, noves funcions, tot plegat, una adaptació a les noves necessitats socials. Alguns, tanmateix, encara no se n’han adonat, però no és ni lloc ni moment per discutir-ho. Atenem altres elements de reflexió que, al nostre parer, poden ser més útils per oferir respostes als problemes actuals.

I una d’aquestes qüestions és precisament l’edat d’emancipació dels joves i la seua independència respecte de la llar familiar. A causa de l’allargament de la fase de formació acadèmica, de les dificultats per incorporar-se al món laboral i, sobretot, de la precària situació que travessen en els primers anys de treball, els joves, tant homes com dones, surten cada vegada més tard de casa per iniciar una singladura pròpia. En conseqüència, els anys de l’adolescència s’allarguen i la fase de transició cap al món dels adults esdevé una etapa vital que cada vegada es dilata més. De la mateixa manera, ara tampoc no és necessari casar-se perquè els joves escenifiquen la ruptura amb la llar paterna i perquè s’incorporen de ple dret al teixit social. Ara bé, això no ha estat sempre així. Fins fa unes dècades, els joves s’incorporaven al món treball de manera prematura –sovint encara quan eren xiquets– i la transició entre l’adolescència i l’entrada al món dels adults s’allargava únicament el temps que durava la missa que convertia els nuvis en marit i muller. Només cal escoltar els relat dels nostres pares per comprovar-ho. Analitzem alguns exemples que ens ajuden a conéixer alguns d’aquests aspectes de la vida dels joves a l’Edat Mitjana.

“Joc de xiquets”, Pieter Brueghel el Vell (1560)

En la societat medieval, bé que ho sabem, tot gira al voltant de la família. El seu paper és reconegut per les pràctiques administratives de municipis i senyories, ja que limiten la responsabilitat fiscal i cívica al nucli estrictament conjugal. Al món rural, per sota de la comunitat local, constituïda jurídicament en universitas, només apareixen com a subjectes polítics els veïns, és a dir, homes casats amb un arrelament reconegut al poble. El matrimoni crea una nova cèl·lula autònoma que s’insereix plenament en el teixit social de la comunitat. La nova parella i els seus fills menors constitueixen una unitat fiscal independent i el marit esdevé un veí de ple dret gràcies a la contribució en les càrregues col·lectives i la seua consegüent integració en la vida política local. El cap de família és també el titular del patrimoni i l’encarregat d’organitzar el treball agrari i la gestió de l’explotació domèstica en funció de l’extensió del conjunt de parcel·les que l’integren i del nombre de membres que arrecera la casa. Al mateix temps, el pare és qui controla el destí dels seus fills i la seua veu és la que més pesa a l’hora de decidir quin lloc ocuparà cadascú dins de la casa i en el repartiment de l’herència, quina serà la dedicació laboral dels seus descendents i amb qui concertarà els seus matrimonis.

Un bon exemple el forneix la singladura del cavaller Hug de Cardona. Fill de Joan Ramon Folc, comte de Cardona i almirall de la Corona d’Aragó amb Alfons el Magnànim, i de Joana d’Aragó, filla del duc de Gandia Alfons el Vell, el cavaller de la Safor pertany a dues de les famílies més importants i poderoses de tota la Corona d’Aragó. El seu destí, tanmateix, no és tan gloriós com podria semblar a priori. De fet, el comtat de Cardona i les altres possessions del seu pare passen a mans del seu germà major, el primogènit, mentre que Hug de Cardona ha de lluitar des de ben jovenet per poder heretar les alqueries que li havia deixat el seu avi Alfons el Vell a l’horta de la Safor i la Marina.

La vila de Cardona

Al llarg de l’any 1425 Hug de Cardona pren possessió dels territoris llegats per Alfons el Vell i formalitza el seu matrimoni amb Blanca de Navarra, filla de la infanta Joana de Navarra i neboda del rei Carles III. Amb açò, el jove cavaller abandona de manera sobtada l’adolescència i irromp abruptament en el món dels adults. El traspàs ha estat curt, però també ple d’esculls, i els temps venidors s’albiren encara més difícils. En aquest moment, Hug només compta amb 19 anys i s’ha de foguejar irremeiablement en els ressorts del procediment judicial i del crèdit censalista per obtenir allò que, per dret testamentari, és seu.

La mort del duc de Gandia, Alfons el Jove, durant els últims mesos de 1424 accelera els esdeveniments. El senyoriu que havia de passar a mans d’Hug de Cardona retorna a la corona i, des d’aquest mateix moment, el comte de Cardona s’apressa a aconseguir del Magnànim la carta d’emancipació que permeta el seu fill accedir al senyoriu. Si Joan Ramon Folc vol donar una sortida digna al seu fill fadristern cal posar en marxa tots els recursos disponibles. I sembla que les negociacions prosperen favorablement als seus interessos, perquè el 23 de maig de 1425 Alfons el Magnànim emancipavit et a sacris sui patris nexibus manu et potestate propria liberavit el jove Hug, tot reconeixent la licitud de la petició del seu pare, cum sacros legibus sacrisque canonibus sit indultum perentes posse dimitere suos filios et a potestate patria liberare.

El castell de Cardona

Ja al mes de juliol d’aquest mateix any, el monarca confirma a Hug totes les seues possessions. En menys de dos mesos Hug de Cardona compleix el somni de tot jove cavaller, accedir a un senyoriu. La cursa ha estat vertaderament estratosfèrica, però, malgrat la celeritat, el traspàs esdevé molt més complex. Si bé Joan Ramon Folc aconsegueix del Magnànim la carta d’emancipació del seu fill i la confirmació de les seues possessions, el jove Hug de Cardona després ha d’afrontar tot sol els entrebancs que posa el monarca en relació a la titularitat del senyoriu. De fet, només uns mesos després del que acabem de relatar Alfons el Magnànim sol·licita al jove cavaller el desemborsament de 12.000 florins per consolidar les seues possessions. I l’única sortida que troba Hug de Cardona és el carregament de censals. En principi, ningú no el recolza, ningú no signa com a fermança en els contractes notarials. Ans al contrari, el cavaller ha de donar com a garantia algunes possessions, que més endavant seran penyorades per no pagar les pensions dels censals. On és ara el pare d’Hug de Cardona? On són els lligams familiars que ajuden al jove cavaller afrontar les dificultats? Semblen haver-se esvaït per sempre més després de l’emancipació, després de la ruptura amb la llar paterna, perquè mai més trobarem Hug de Cardona auxiliat per cap altre familiar. Sempre sol contra els entrebancs.

En efecte, el matrimoni i l’accés a unes possessions territorials escenifiquen la constitució d’una nova cèl·lula conjugal i la separació de la llar paterna, tant entre els nobles com entre els pagesos. Ara bé, hi ha una qüestió en aquest relat del cavaller de la Safor que potser ha cridat la vostra atenció. No li hem volgut donar major importància per destacar-la ara. I és que Hug de Cardona ha d’aconseguir una carta d’emancipació del seu pare per iniciar la seua singladura individual. No és un fet gens habitual, ni entre la noblesa ni entre el camperolat, que el pare emeta un document d’aquesta mena. De fet, a Vilafranca, una comunitat rural situada en el terme general de la vila de Morella, entre 1307 i 1412 només hi ha dues cartes d’emancipació. Dues en tot un segle. Som al davant d’un fet poc habitual que cal analitzar.

L’abril de 1395 el vilafranquí Domingo Gil, attendens vos, Franciscum Egidii, filium meum, actigisse etatem XX annorum et amplius, li concedeix l’emancipació de la llar paterna, això sí, cum auctoritate totum iustitie Villefranche. Potser aquest és un acte més habitual entre els orfes que durant alguns anys han romàs sota la tutela d’algun parent o qualsevol altre veí designat pel justícia, però no entre la resta. Segons les prescripcions legals, els joves assoleixen la majoria d’edat als vint anys sense que cap altre document haja de deixar constància del fet, així que alguna circumstància especial ha dut Domingo a emetre la carta d’emancipació al seu fill. Sense descartar una possible desavinença entre pare i fill, segurament Domingo deu ser ja vell i Francesc no deu haver-se casat encara, de manera que amb aquest acte pot transferir-li la gestió del patrimoni familiar sense cap tipus d’entrebanc legal.

Imatge de Vilafranca

Altres causes deuen existir al darrere del segon cas. El juliol de 1344 Antoni Martí «enmancipave, soltave, gitave e trahie de son poder» el seu fill, també anomenat Antoni, i declara «que d’aquí a avant lo dit Antoni no sie ni estie ne sos béns a manament e destret seu», reconeixent que tot allò que «ha e aurà ha guanyat e ha-n’i per son trebayll e bona ventura e ab soldades que ell serà guanyades, per què absolvé a aquell e a sos béns que d’ací a avant no sie tengut de donar alcuna cosa a ell ne als altres frares seus ne per sos deutes ne en altra manera». Per la seua banda, el jove Antoni renuncia a tots els «béns de son pare e de sa mare, enaxí que en aquells béns ne d’aquells no entén a aver ne heretar en tot ni en partida». La ruptura entre el pare i el fill, aparentment amistosa, és total. Res no els uneix d’ara endavant, almenys en el plànol legal. En la pràctica, la documentació deixa entreveure que el jove abandona Vilafranca, perquè no es presenta en cap altra ocasió davant dels notaris del lloc. Li espera, tanmateix, un singladura difícil. Lluny de casa, amb pocs béns mobles i immobles i sense haver concertat un matrimoni, el destí del jove Antoni Martí està marcat segurament per la inestabilitat i la misèria.

Cert és que hi ha pares amb comportaments despòtics, que maltracten les seus dones i sotmeten els seus fills als seus designis, fins i tot després haver abandonat la llar, però, en aquest cas, el jove Martí deu pagar ben cara la seua insolència. Marxa sense res, o quasi sense res, i es desentén del que els passe als seus pares, als seus germans i als seus béns. La família Martí no és precisament una de les més riques del lloc, però sí disposa d’un patrimoni en terres i ramat que permetria el jove contractar un bon matrimoni i independitzar-se dels seus pares amb un mínim de béns per garantir la supervivència de la nova cèl·lula conjugal. Ha optat, tanmateix, per trencar amb el passat i començar una nova vida.

Altres joves, en canvi, no aconsegueixen l’autonomia dels antecessors tan fàcilment. El casament i la independència fiscal no sempre van lligats a la plena autonomia dels joves respecte dels pares, sinó que sovint els fills ja casats estableixen la seua residència en la llar paterna i organitzen un mena de coordinació laboral per gestionar tot el patrimoni familiar de manera conjunta i mantenir així la riquesa patrimonial intacta. Aquest pot ser el cas del ric mercader Berenguer Centelles i el seu fill Antoni. Almenys el 1397 el jove Centelles està casat i té més de vint-i-cinc anys, ja que exerceix el càrrec de jurat durant aquest any. Gestiona, a més, un patrimoni agrari propi i participa activament en el comerç de productes agraris. En contraposició, no intervé en el mercat del crèdit, així com tampoc no ho fa en la comercialització de cereals durant el bienni de caresties de 1401-1402, quan el seu pare Berenguer controla quasi totes les vendes que es fan a Vilafranca. De més a més, el patrimoni que gestiona el cap de la família dels Centelles és molt major que el del seu fill. S’estableix, doncs, una mena de divisió del treball dins del nucli familiar a través de la qual les regnes de l’explotació domèstica romanen sota la direcció del pare, el qual delega en el seu fill només algunes funcions. A banda li ha atorgat un patrimoni que li garanteix una mínima autonomia, però no és fins després de la mort de Berenguer, entre maig i juliol de 1404, quan Antoni assoleix progressivament una presència destacada en la resta de sectors econòmics i pot gestionar un patrimoni agrari molt més extens arran de la transmissió feta a partir de l’herència del seu pare.

Desitjosos d’incorporar-se al món dels adults el més aviat possible, els joves d’ahir i d’avui adopten comportaments que, en lloc de reportar-los els objectius prèviament fixats, els deixen en una situació ben compromesa. Alguns recorren a la violència per fer-se valer davant els altres. Els ardors de la carn els du a cometre actes cruels que unes vegades són castigats amb duresa i altres queden totalment impunes. Amb açò volen demostrar que ja poden ser considerats adults perquè ja es comporten com ells. Els queda, però, molt que aprendre. No són ells els que decideixen la seua incorporació al món dels adults, sinó que són els adults els que determinen quan i en quines condicions han de fer-ho. Els cas d’Hug de Cardona i d’Antoni Centelles, en aquest sentit, és el millor exemple. Per contra, alguns joves, orgullosos, opten per irrompre de manera sobtada en la societat dels adults. Pensem ara en Antoni Martí. Joves insolents, pares despòtics, o ambdues coses. Un problema d’ahir que, de nou, és un problema d’avui.

Una residència reial en una vila valenciana

Ivan Martínez Araque
En els segles baixmedievals, els monarques de la Corona d'Aragó van tindre diversos palaus i estances on es van allotjar, més enllà de les seues residències en les capitals de cada regne, en què s'allotjava el seu seguici i es duien a terme també actes polítics de tota mena. En una de les principals viles del país llavors, a Alzira, en temps de la conquesta, el rei Jaume I va manar construir la seua casa dins el recinte emmurallat. Des de fa uns anys, s'ha procedit a excavar aquell edifici, que va ser escenari d'alguns dels fets remarcats per la historiografia medieval.


Jaume I en les seues últimes hores en el seu palau d’Alzira (I. Pinazo, 1881)

Malalt i moribund Jaume I, postrat al llit i retirat del territori on s'estava forjant una altra insurrecció musulmana, el monarca va manar redactar les seues darreres voluntats en el palau d’Alzira, en l'asfixiant de l'estiu del 1276, el 23 de juliol. Quatre dies més tard morí. Les versions immediatament van variar: l’òbit del rei es produí a Alzira, en aquella casa; o, com indicava en la seua crònica Muntaner, de camí a València, on una creu de terme recorda que encara en aquella vila es va trobar amb la mort; o bé, a València, on jeia el seu cos el dia 27 i on sembla més probable que ocorreguera. En efecte, com quasi tot el que ha involucrat la seua figura, fins i tot per als mateixos coetanis, les seues traces van passar a tindre una aureola ben bé mítica.


Creu coberta a Alzira

Unes quantes dècades abans d’això, Jaume I, vulnerant els seus acords amb els musulmans del sud valencià després de l'ocupació de València el 1238, mamprengué la conquesta més enllà del Xúquer, cap a la madina de Xàtiva. Davant aquest escenari bèl·lic, les autoritats i les elits andalusines no dubtaren a fugir. Una delegació, els vells de la madina d'al-Jazira, optaren per presentar-se davant el rei per oferir la plaça. En la seua crònica, Jaume I relata que exigí la porta occidental de la muralla que envoltava l'illa del Xúquer, així com l'alcassaba, la ciutadella de les autoritats indígenes.


El 1956 es mantenia una part de l’illa fluvial i el traçat de les antigues muralles de la vila

Les restes arqueològiques semblen confirmar que el palau feudal, efectivament, es va construir sobre les bases d'una torre andalusina del segle XII, del període almohade, que sobreeixiria de les muralles alçades pels volts de l'any 1000. Això ve indicat per les distintes fàbriques que s'observen en les tàpies, al que s’ha practicat diversos estudis estratigràfics. Serà ací, en el conegut amb posterioritat com castellet de Sant Pere, on el monarca manarà edificar el seu edifici, junt al camí reial que comunicava València amb Xàtiva.


Una de les tàpies que queda dempeus

La data en què es relaten aquells fets, que marca l'ocupació de la medina situada en l'illa del Xúquer, però, ha sigut objecte de controvèrsia per als historiadors, sobretot a l'hora d'establir la cronologia de la conquesta valenciana. La referència a la vespra de Sant Silvestre del 1243, continguda molt de temps després en el llibre de privilegis d'Alzira i arreplegada en diverses ocasions, no va fer si no dur a equívocs als erudits, com ara al mateix Antonio Ubieto. En realitat, com va remarcar Roc Chabàs ja el 1898, qui va ser arxiver d'Alzira, la datació era per l'any de la Nativitat (que començava el dia 25 de desembre). És a dir, ben al contrari com s'estava i s'anirà afirmant, el dia referit en la documentació es tractava realment del 30 de desembre del 1242.


Els murs de tàpia de la casa reial, sobre la muralla

Ara bé, segons els llocs i dates que deixa entreveure la crònica, contrastant-la amb l'itinerari del rei, l'ocupació militar de l'illa es produí el maig del 1242. Pierre Guichard rebutjà aquella i es va decantar per aquesta darrera. En canvi, Josep Torró creu que una i altra data poden ser versemblants. El que es relata en l'episodi de la crònica és l'establiment d'una guarnició militar, el maig d'aquell any, quan aleshores s'encetava l'assetjament de Xàtiva; mentre que, pel seu costat, al que pot al·ludir la tradició és a l'ocupació real de la localitat, uns mesos més tard. Si més no, una situació semblant es donà a Bairén (Gandia). Fet i fet, la colonització s'acabà d'allargar el 1248-1249, com ho palesa el segon llibre del repartiment, en un moment en què la població autòctona definitivament quedà expulsada de molts dels seus llocs en què s'havia acordat que hi romandria. En aquest text trobem algunes de les primeres mencions al Real, que serà el nom més comú amb què es coneixeria la casa reial de la vila d’ençà.

Una vintena d'anys després, el nou edifici s'havia conclòs. En els primers comptes conservats del batlle, de l'oficial reial en la vila, s'indiquen partides per a neteja i manteniment. Però, la casa reial va ser objecte de contínues remodelacions i reformes, com succeí amb altres edificis de l’època. Del 1382-1383 es conserven els comptes per al transport de materials al Real, del que es van encarregar desenes de veïns de la vila. Llavors, la imatge que ens han deixat les restes del recinte correspon més aviat a la dels darrers segles medievals.


Plànol de les restes conservades

Segons els arqueòlegs, Agustí Ferrer i Maria Clausi, el solar ocupat per la coneguda com a casa de l'Olivera (per l'arbre que va créixer sobre un dels murs) fou el que correspondria a la torre del palau, de forma trapezoïdal, amb els murs de tàpia referits, que arriben fins als 8 metres d'alçada. Prop de la muralla hi ha una obertura que donava accés al pas de ronda i al pati contigu. I, en la banda exterior del mur, s'han observat una sèrie de pintures gòtiques, que possiblement es trobarien en altres estances del palau. Al seu parer, l'entrada a la torre, en alt, se situaria sobre el mateix carrer Major. En una altra fase de l'excavació s'han trobat pedres que conformarien una de les portes d'entrada al recinte.


Pintures gòtiques trobades

Lluny ja del seu ús original, al llarg del segle XVI, l'edifici va patir un procés d'alteració notable, ni tan sols serà emprat pels delegats de la monarquia. En el segle XVII va passar a ser integrat en habitatges domèstics, i les autoritats municipals van assolar una part de la torre, convertida en façana, per eixamplar el carrer Major. Amb el boom urbanístic de la dècada del 1960 i la degradació que va sofrir el casc antic d’Alzira (3/4 parts de la muralla andalusina es van perdre al llarg del nou-cents), les cases que ocupaven l'antic palau reial van restar abandonades. La desídia va provocar un estat ruïnós d’aquests habitatges tradicionals que ha impedit la millor conservació de les estructures. I no ha estat fins al recent període democràtic quan ha tingut lloc una més acurada posada en valor d’una petita part del que fou el nostre patrimoni, que ha permés el seu estudi arqueològic. Malgrat ser declarat aquest immoble Bé d’Interés Cultural el 1998, pel que representa més que pel que ha quedat, la finalitat del projecte i el seu contingut resta com a mínim en una gran incertesa.


Andana de la desapareguda casa de l’Olivera

1300 anys d'al-Andalus

Ferran Esquilache

La batalla de Guadalete, del valencià Salvador Martínez Cubells

Han passat les festes i reprenem el blog d'Harca parlant de l'any que acabem de començar, perquè al 2011 es commemorarà el XIII centenari de l'inici de la conquesta musulmana d'al-Àndalus. No obstant, a ben segur serà una efemèride que passarà sense pena ni glòria per a les administracions, i en conseqüència també ho serà a nivell de divulgació social, com ja va passar amb el IV centenari de l'expulsió dels moriscos al 2009. Tampoc sorprendré ningú a hores d'ara, és clar, en afirmar que les commemoracions històriques sempre es fan d'acord amb els interessos del poder, i amb un enfocament molt determinat. I en aquest sentit, tant se val si parlem, per exemple, del V centenari del naixement dels Reis Catòlics en 1951-52, amb un govern franquista, com si parlem del Mil·lenari de Catalunya el 1988 amb un govern de CiU, del V Centenari del “descubrimiento” d'Amèrica el 1992 amb un govern del PSOE (el encuentro de dos mundos, deien llavors), o del VIII centenari del naixement de Jaume I el 2008 amb les pinzellades neoforalistes del PP valencià. En aquest sentit, doncs, és obvi que a ben pocs interessa recordar l'inici del període musulmà en la península, com menys encara els va interessar recordar fa dos anys el seu vergonyós punt i final.

D'altra banda, com apunta Abú Ilyás, caldrà estar atents al probable reviscolament de les tesis d'Olagüe aprofitant l'efemèride, les quals encara tenen molts seguidors entre certs sectors del gran públic. Per a qui no ho conega, Ignacio Olagüe fou un pseudohistoriador basc que escrigué un llibre titulat Les arabes n'on jamais envahi l'Espagne (1969; ampliat i traduït al castellà en 1974 com a La revolución islámica en occidente, i publicat per la fundació Juan March), en el qual pretén demostrar que la invasió del 711 mai es va produir, ja que fou una invenció posterior, i que va ser en realitat una guerra civil entre catòlics i arrians. A més, una vegada eliminada l'aportació exterior, salvaguardant així la continuïtat històrica espanyola, argüeix que l'islam a la península és una evolució local a partir de l'arrianisme influenciat per corrents musulmans arribats posteriorment. Tal cúmul de despropòsits han estat fins ara pràcticament ignorats per la historiografia tot i que, el mateix 1974 que es publicà la traducció, Pierre Guichard va respondre amb un article titulat Les arabes ont bien envahi l'Espagne: les structures sociales de l'Espagne musulmane. Tanmateix, el més increïble de tot açò és la influència que aquest llibre té actualment entre alguns musulmans espanyols i, encara també, entre sectors del nacionalisme andalús. I sorprèn més que res perquè Ignacio Olagüe era un nacionalista espanyol que es va moure en els cercles de pensament falangistes. Cert que va estar molt influenciat per Ramiro Ledesma –com ha indicat Maribel Fierro–, i per tant va estar enfrontat als tradicionalistes que consideraven el catolicisme com a part essencial del “ser español”, però en realitat va escriure el seu llibre amb el ferm propòsit d'eliminar qualsevol element estrangeritzant de la història espanyola. De fet, Olagüe és sobretot conegut per aquesta obra, però va ser autor també (deixant de banda novel·les i articles de paleontologia) d'altres llibres sobre la decadència espanyola, que no hauria existit fins al segle XIX, i un altre en el qual també intentava demostrar que el vertader descobridor d'Amèrica va ser Juan de la Cosa i no Colom.

Finalment, i per a acabar aquest post, caldrà preguntar-se si el món acadèmic participarà de la commemoració amb els típics congressos i reunions científiques de les grans ocasions. De moment no he trobat cap anunci a la xarxa ni he escoltat parlar del tema, però també és cert que si aquesta mena de trobades al voltant de dates concretes, normalment, ja aporten poca cosa (es convoquen perquè la data obliga, no perquè la investigació ho requerisca), en aquest cas seria menys productiu encara pel poc que s'ha avançat darrerament en el tema. De fet, ningú posa en dubte la conquesta com feia Olagüe (a excepció de Ferrin), però hi ha encara molts temes pendents d'esclarir. Hi ha qui s'entreté investigant el lloc concret on es va produir la batalla de Guadalete entre l'exercit conqueridor comandat pel berber Tàriq ibn Ziyad i les forces visigodes de Rodrigo. Potser en sentirem parlar enguany. Tanmateix, allò important és que la historiografia continua enfrontada sobre què van vindre a fer a la península els conqueridors musulmans àrabs i berbers. Simplificant molt, hi ha qui diu que substituïren l'aristocràcia visigoda i basant-se en la seua força militar es limitaren a rebre els tributs de la població autòctona, als quals anaren islamitzant i integrant a la seua societat a poc a poc, al mode de la romanització. Mentre que altres historiadors defensen una emigració molt més nombrosa (o colonització) eminentment camperola des del primer moment de la conquesta, i que aquests van ser els que introduïren el sistema de policultiu irrigat que es va desenvolupar a Alandalús. En realitat caldria una relectura de les interpretacions clàssiques de les fonts escrites, però és obvi que l'avanç de la recerca vindrà fonamentalment de la mà de l'arqueologia. Veurem què passa.