'Les Corts que celebrats als valencians'. El paper del pactisme en la formació de la identitat territorial valenciana (1238-1365)

Amb aquest títol força suggeridor el company Vicent Baydal oferirà una conferència el proper dia 11 de novembre, a les 17.ooh, al departament d'Història de l'Art de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. És una bona oportunitat d'escoltar en primícia les primeres conclusions de la seua tesi doctoral. Aquesta intervenció s'insereix dins el Seminari d'Estudis Doctorals que els col·legues del Departament d'Estudis Medievals del CSIC-IMF organitzen en col·laboració amb l'Institut de Recerca en Cultures Medievals.

Un regne fundat fa 10 anys

Tal dia com hui de l'any 1999, el col·legi major Rector Peset va acollir la presentació d'Els fundadors del regne de València, la gruixuda obra d'Enric Guinot que “marcava una fita”, segons afirmaven els presents i recollia al dia següent el diari El País. Certament ho era -ho és-, però al meu parer no en el sentit que aquell dia es donava a l'aparició de l'obra, sinó que era una fita historiogràfica. Perquè el treball de síntesi i reinterpretació de tot el que se sabia fins llavors sobre la colonització del regne valencià va ser important, però el procés de recollida i tractament de dades que va suposar aquella obra degué ser ingent. Els fundadors va aparéixer en un context clau per a l'estudi d'aquest període, perquè el llibre suposava la culminació de l'estudi del “repoblament” valencià fet fins llavors, però també, junt a El naixement d'una colònia de Josep Torró (que igualment ha fet enguany una dècada i que tractarem en Harca d'una altra manera abans que acabe l'any), donaven el tret d'eixida a una nova manera d'interpretar el procés de colonització feudal del regne de València. Així, si Els fundadors anava encara ple de “repobladors”, a partir d'aquell moment paraules com andalusins, colons i colonització començaren a ser emprades per la historiografia, fins al punt que ara, 10 anys després, estan completament assumides per una part del medievalisme valencià; almenys pel que fa a la meua generació, que començava a formar-se just en aquells anys (jo particularment en 1999 no havia fet més que començar el segon curs de la llicenciatura, i sense saber el que vindria després tampoc no sabia qui era Guinot).

Mapa dels colons cristians i els indígenes musulmans al regne de València, reelaborat per Marc Belzunces amb noves tecnologies, a partir del mapa de la pàgina 294 d'Els Fundadors

Però la fita que es destacava a la premsa, l'aspecte que li donava cert rebombori a aquest llibre, no era el vessant historiogràfic, sinó el vessant “polític”. I és que, de fet, el llibre no està enfocat des del punt de vista de l'estudi de la colonització feudal, sinó que està pensat com un intent de desmuntar i clarificar els “mites” del “repoblament” valencià en general, i més concretament com una resposta a les excentricitats “històriogràfiques” del secessionisme lingüístic valencià, començant pel pròleg de Ricard Pérez-Casado i la introducció de l'autor, i seguint al llarg de tot el llibre. Així, fins a quin punt calia, a l'alçada de 1999, tot un capítol per a demostrar que els andalusins valencians parlaven àrab? Des del punt de vist historiogràfic crec que cap, però pareix ser que des del punt de vista social calia, i molt. Altra cosa és el ressò que, al final, aquestes coses acaben tenint, i la utilització dels resultats de la recerca que l'historiador posa a l'abast de la societat. Corre per la xarxa una cita d'Alfons Cucó en la qual afirmava que “paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval, [...] i probablement aquest fet no és cap casualitat”. I no deu ser-ho, perquè Els Fundadors forma part ja de l'argumentari polític del nacionalisme fusterià, com palesa una simple recerca a Google.

La Vanguardia, 24 d'octubre de 1999

Com que el món del secessionisme lingüístic no té la capacitat intel·lectual per a respondre a aquesta obra, fins ara les crítiques més rellevants des d'aquest vessant s'han vist reduïdes a un article d'Amparo Cabanes en una revista de filologia de Lo Rat Penat l'any 2001, del qual únicament un parell de crítiques se sostenen; i més recentment, a principis de 2008, un article periodístic, publicat en diverses entregues al desaparegut diari Valéncia Hui, en el qual s'intenta -altra cosa és que s'aconseguisca- rebatre algunes de les afirmacions de l'obra mitjançant la típica literatura grollera i desordenada del secessionisme lingüístic valencià. I això que l'antropologia medieval és un món esvarós que permetria fer a l'obra algunes crítiques puntuals i fonamentades, però que poc canviarien el resultat final.

Institucions al servei de determinades persones (II)

Feia algunes setmanes el nostre company Frederic Aparisi denunciava la utilització que determinades persones fan de les institucions culturals per finançar els seus propis projectes i convertir-les en vies de promoció per al seu treball. Ara, arran de la lectura d’un llibre que ha caigut en les meues mans últimament, intentaré examinar amb més profunditat i donar unes pautes generals del comportament d’aquesta fauna que ompli les comarques d’arreu del país. En efecte, associacions culturals i altres grups de recerca d’àmbit estrictament local i comarcal esdevenen autèntiques cúpules tancades, constituïdes per uns pocs “erudits” locals, que s’erigeixen en la representació cultural del poble o la comarca en qüestió i que serveixen perquè aquestes pretesos “intel·lectuals” donen eixida a uns estudis que difícilment podrien traure a la llum en altres àmbits culturals o acadèmics, sovint per la seua dubtosa rigorositat científica.

Com ja va dir Frederic, el modus operandi d’aquestes institucions és prou senzill i respon a la simple i meravellosa fórmula de Juan Palomo, el ben conegut yo me lo guiso, yo me lo como, de manera que els mateixos personatges que encapçalen les dites institucions i figuren en l’organització dels congressos que celebren de manera periòdica o esporàdica són els mateixos que intervenen en les conferències i en les ponències, els posteriors editors de les actes i les revistes, els autors dels llibres que paga la institució i, fins i tot, els que contracten a les precioses xiques que posen els cafés i les pastes en les reunions que organitzen –quan no són les dones, les filles, les germanes, les cosines o ves a saber quin grau de parentiu o d’enxufe tenen amb els organitzadors. Aquesta és una altra, perquè les reunions que organitzen... Vaja reunions!!! Això sí que són vertaders congressos científics i no les mandangues que fan per ahí!!! La temàtica els és completament igual i tant prompte intervé un ponent amb un seriós treball de toponímia local com apareix un comunicant parlant de les falles del poble del costat de l’any 1958, després d’haver escoltat a un indocumentat que defensa l’origen romà de les sèquies de la seua localitat natal sense aportar cap tipus d’argument. Les escenes són vertaderament esperpèntiques, encara que el pitjor de tot és la imatge que s’ofereix al públic no especialitzat que hi assisteix. Després d’acudir a una d’aquests actes pensen que la investigació històrica consisteix en relatar de manera més o menys graciosa un fet o un esdeveniment concret, perquè sovint el seu treball es limita a això, a analitzar un únic document aïllat. A més, acaben pensant que tots treballem així i aquestes “intel·lectuals” són persones que fan de meravella el seu treball. Res més lluny de la realitat.

Com es pot deduir dels comentaris que hem fet fins ara, la qualitat de les intervencions i la coherència per plantejar un projecte seriós no importa gens ni mica aquests erudits locals, només preocupats per rebre les felicitacions i els aplaudiments dels seus col·legues després de pegar-se un bon dinarot i meravellar als pueblerinos amb les magnificències de les investigacions que duen a terme en els arxius locals. Açò els atorga una aureola de divinitat entre el populacho que els considera les màximes autoritats intel·lectuals del lloc. Res no pot tacar la seua pulcra imatge i tot allò que toquen les seues mans es converteix en or, almenys en l’àmbit local. Lluny de casa la cosa canvia: l’erudit local se sent incòmode fora del seu hàbitat natural, del seu “espai viscut”, allà on les seus mancances són més evidents i on res no el protegeix de la voracitat d’altres investigadors molt més formats i competents. La conseqüència és que els nostres intel·lectuals s’apleguen tots juntets formant “capelletes” i “culturetes” que serveixen com a escuts de protecció vers les agressions exteriors i que conformen un espai d’actuació determinat on la seua preeminència és absoluta. Ací és on realment se senten realitzats, on apareixen amb tot el seu esplendor. Dins el seu cercle res no se’ls escapa, ho controlen tot, de manera que si no els caus en gràcia, els fas la pilota tot el que cal –i més– o eres parent pròxim d’alguns d’ells no tens res a fer en l’àmbit cultural local, res de res (menys encara si caves la teu pròpia fossa amb comentaris com aquest o com el que féu Frederic l’altre dia). Ja pots cercar altres alternatives perquè el futur està molt negre!

En efecte, totes les possibilitats que hi ha a l’àmbit local i comarcal de realitzar qualsevol acte cultural –relacionat amb la història o no– amb freqüència estan en mans d’aquesta fauna i ben poca cosa tenim a fer els joves investigadors que venim per darrere. Les autoritats polítiques deleguen en ells qualsevol acte cultural, «perquè ho han fet sempre» –aquest és l’argument més utilitzat i, així, es lleven el mort de damunt i es renten la cara respecte al electors, però aquest és un altre tema–, de manera que els nostres “erudits” aconsegueixen teixir una xarxa de contactes que els permet controlar el més mínim detall. Tota mena de subvencions i ajudes econòmiques destinades a organització d’activitats culturals, congressos, publicacions i moltes altres coses estan assignades d’avançada a aquests personatges, així que són ells els que aconsegueixen traure a la llum un nombre impensable de projectes que, com hem dit, només serveixen per reforçar la seua dubtosa preeminència intel·lectual.

Posem un exemple molt il·lustratiu que ens permetrà entendre millor aquest llarg raonament i, al mateix temps, justificarà la nostra denúncia, centrant la nostra mirada en un llibre que ha vist la llum recentment. Com ocorre amb els congressos, les edicions de les actes i les revistes que publiquen periòdicament determinades institucions locals i comarcals esdevenen autèntics compendis d’articles de totes les mides i maneres que no tenen ni cap ni peus, vertaders laberints on un investigador es pot passar tota la eternitat per trobar alguna cosa que pague la pena. La llàstima és que passa exactament el mateix amb alguns llibres que volen vendre amb un determinat caire científic. Aquest és la sensació que he tingut després de llegir Territori, població i economia de la batllia de Cervera a l’Edat Mitjana, una rajola de quasi 600 fulles publicada pel Centre d’Estudis del Maestrat aquest mateix any de 2009 que pretén ser el recull d’una ponència feta per l’autor –que no esmentaré– en un congrés celebrat amb anterioritat. La veritat és que títol és ben suggeridor i té molta força en sí mateix, ja que fa referència a una entitat històrica cabdal dins l’organització del Maestrat de Montesa i, a més, pretén atorgar una visió que abasta els tres segles baixmedievals, però pense que les bonances del llibre acaben ací.

El lector s’endinsa en la lectura i descobreix que està organitzat en dues parts, una dedicada a l’estudi de tota la batlia i altra a l’anàlisi particular de cada vila o lloc. Ara bé, totes dues parts reprodueixen després de la mateixa estructura, basada, com ja diu el títol, en un apartat dedicat al territori, altre a la població i altre a l’economia, sense més indicacions que aquestes: “Territori”, “Població” i “Economia”. Ens trobem al segle XXI? Sembla que sí, encara que la nomenclatura és més pròpia dels clàssics manuals d’Història d’Espanya dels anys quaranta i cinquanta de la centúria anterior. A més, la distribució és totalment asimètrica: mentre la primera part ocupa una cinquantena de fulles, la segona en recull més de cinc-centes. Podem suposar, per tant, que la major atenció de l’autor s’ha centrat en aquesta darrera part, és cert, però la sensació que ofereix després de llegir-la és la mateixa que en acabar d’analitzar la primera i la conclusió del lector és aquesta. A l’home li feia goig publicar un llibre de les seues terres natals i havia aconseguit els mitjans econòmics i logístics per fer-ho, solució: fa un recull dels treballs que hi ha publicats per ahí i se queda més ample que llarg.

Hi ha, però, dos problemes fonamentals en aquest plantejament. D’una banda, la bibliografia que utilitza o, almenys la que té la dignitat de citar en un apartat final de bibliografia, és mínima, no arriba a una quarantena de títols que es recullen en només dues fulles, quan els treballs existents sobre el Maestrat en època medieval són innombrables. Bé, podem pensar que l’autor no vol fer massa llarg l’aparell crític del llibre perquè està destinat a un públic ampli, el problema és que la informació que ofereix al llarg dels capítols sovint no concorda amb la que ofereixen altres estudis anteriors i posteriors, diferents als que ell utilitza, obres d’un reconegut prestigi dins del medievalisme valencià que són ben conegudes pels investigadors que ens dediquem a estudiar les comarques septentrionals valencianes als segles medievals. Per citar només l’exemple més cridaner, direm que l’autor d’aquest llibre no cita ni una sola vegada l’estudi d’Enric Guinot sobre l’evolució demogràfica del nord valencià als segles medievals ni té en consideració les seues apreciacions sobre els canvis i les transformacions produïdes en el poblament, quan l’esmentat estudi du publicat ja més de vint anys, és un dels pioners en aplicar determinades tècniques a l’anàlisi dels padrons fiscals amb finalitats demogràfiques i, a més, utilitza les mateixes fonts documentals –diversos llibres de la sèrie de Mestre Racional de l’Arxiu del Regne de València–, exactament les mateixes que el nostre amic per confegir el seu apartat de “Població”. Em permetran l’expressió, però té collons la cosa!!!

Sembla, d’altra banda, que els estudis sobre l’estructura territorial, la demografia i les característiques econòmiques que ha dut a terme Carles Rabassa per a distints llocs dels Ports i el Maestrat tampoc no hi són en la biblioteca del nostre autor, ja no recull ni una sola idea de les que ha aportat l’esmentat professor en els seus treballs, unes idees que sovint no concorden massa amb les interpretacions que fa el nostre amic. Però si el desconeixement sobre la bibliografia d’àmbit comarcal sembla greu, ho és més encara la manca historiogràfica que palesa el conjunt de l’obra en temes cabdals com la importància de l’explotació pagesa en l’economia camperola i el paper que juguen els diversos sectors econòmics en les seues estratègies de reproducció. Fa l’efecte que l’autor del llibre no coneix la tasca que el medievalisme valencià, amb alguns professors de la Universitat de València al capdavant, du a terme des dels anys vuitanta del segle XX ençà per introduir les noves tendències en la interpretació de la història medieval del país amb uns treballs i una labor de recerca que els situa en la primera línia historiogràfica en determinats temes. De nou, posarem només un exemple. El nostre autor defensa el caràcter “autàrquic” de l’economia camperola. Res més lluny de les tesis que defensen la centralitat del mercat en les relacions econòmiques al món rural valencià, la participació de la pagesia en els distints sectors i la integració progressiva dels espais comarcals i regionals a través de l’acció dels burgesos de les ciutats i els membres benestants dels centres rurals a través dels intercanvis. El que hem dit abans, sembla un llibre propi dels anys quaranta del segle XX.

En fi, aquest és un dels pocs llibres que hi ha a les minses biblioteques de moltes cases de pobles del nord valencià, perquè es tracta d’una obra que ha estat finançada per un ajuntament i per la mateixa Diputació de Castelló i que ha estat repartit de manera gratuïta per entitats bancàries i el mateix autor en diverses conferències i presentacions. Una llàstima que les institucions públiques i privades balafien d’aquesta manera els diners. A ben segur que hi ha altres investigadors molt més capacitats per dur a terme estudis d’aquesta envergadura i amb una qualitat molt major. Tampoc no cal molt. Uns investigadors, joves i no tan joves, que no disposen de la vènia dels “sants erudits locals” i que veuen com els seus manuscrits s’omplen de pols als calaixos dels armaris o moren a mans d’un virus informàtic. Una vertadera llàstima.

P.D.: No voldria que s’entengueren malament les meues paraules. Aquest paper només pretén ser una denúncia a determinades pràctiques que duen a terme algunes institucions culturals locals i comarcals, un tema que hem intentat tractar de manera més o menys irònica. Amb açò, no voldria que s’estenguera una imatge corrupta de totes i cadascuna de les entitats que de manera modesta treballen per dur endavant els actes que bonament poden en els nostres pobles. En el món de l’erudició local, sempre tan necessari, hi ha gent molt bona, que treballa seriosament i que mereix tot el nostre respecte. Realment, els envegem, perquè la tasca que duen a terme no és gens fàcil amb els mitjans de què disposen. El que passa és que, sovint, el seu treball roman sota l’ombra d’aquests “tirans” de la cultura que monopolitzen subvencions, publicacions, congressos, etc. Esperem, doncs, que els erudits locals que treballen seriosament per fer arribar la història i qualsevol altra manifestació cultural als nostres veïns se sumen a aquesta protesta.

Construint el país de l'Ebre

Sempre atrapat per les presses, en els últims dies pràcticament he hagut de devorar el recent llibre de Jacobo Vidal, Les obres de la ciutat. L’activitat constructiva de la Universitat de Tortosa en la baixa edat mitjana, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat (Barcelona, 2008). L’obra és, en part, un gruixut monogràfic d’una de les principals ciutats de Catalunya en la baixa Edat Mitjana, com fou Tortosa. I, si bé no és el tema principal, entre el munt de dades que es donen en aquesta aportació, al rerefons es palesa una autèntica subàrea conformada pel nord valencià, l’orient aragonés i el sud català, fins i tot més enllà del comerç internacional de la llana, mercé també a un mitjà de primer ordre com fou l’Ebre i els seus afluents o en existir-hi diversos ports dins el periple de la navegació de cabotatge que comunicava els diferents països catalans.
Un altre punt d’interés del treball rau en els moltíssims paral·lelismes amb les viles valencianes, aquella “atapeïda xarxa” que va configurar el regne, que sorgiran tan sols unes quantes dècades després de la conquesta de les Terres de l’Ebre. Llàstima que l’autor mire sovint més cap amunt, més cap als trets institucionals de les grans capitals com Barcelona o València, que no cap als intersticis, cap a aquelles fites més borroses entre la història rural i urbana.

Turó de la Suda a Tortosa

Bona mostra d’açò que volem dir és si ens fixem en l’apartat de fonts de què se serveix J. Vidal: des dels llibres de provisions (els manuals de consells de València o llibres d’actes del consell), les ordenances municipals com a complement de les Costums de Tortosa (el marc jurídic de les Terres de l’Ebre), els llibres de comptes de la hisenda municipal (plens, com deçà l’Ebre, de deutes per censals públics o censals morts), etc. Les línies en comú entre aquest i altres casos que ens són més pròxims esdevenen sorprenents, sobretot si deixem de banda les particularitats locals i ens aturem en el tipus d’acords, les mesures que es proposaven, les preses de decisions, la vivesa de la realitat que tota aquella prosa traspua... I això des d’inicis del segle XIV, moment en què sorgeixen totes aquelles sèries documentals en el cas tortosí, fins a finals del XVI.
Aquell historiador, en suma, mira de reivindicar la història local com a mètode d’anàlisi, com a laboratori, com a camp d’observació, com a concreció en un lloc i espai de la societat que es pretén analitzar. Al capdavall, parlem del material de base de les síntesis històriques i d’un element indefugible en l’avanç de la investigació. No podem més que estar d’acord amb el propòsit que enuncia el mateix autor; més objectable és, però, la tria de l’objecte d’estudi tal i com ve plantejada, l’urbanisme i les obres dutes a terme pel municipi, temes esbarossos i dels que manca una major reflexió metodològica.

Rehabilitació de la muralla de la ciutat

La bibliografia sobre temes “urbanístics”, sobre obres encetades pels consells municipals, de notícies sobre actuacions sobre l’espai urbà, dels edificis singulars o els monuments de cada localitat, i això sense allunyar-nos de la Corona d’Aragó en l’Edat Mitjana, és vastíssima, ben bé difícil d’acarar. A més a més, cal afegir els nombrosíssims treballs que han pres altres fonts, des de les literàries, arqueològiques o estilístiques de la història de l’art. Comptat i debatut, esdevé un autèntic calaix de sastre, d’una desigualtat en qualitat enorme: des de mers apunts o rescat de dades i dates, des d’articles amb un objectiu més divulgatiu fins a d’altres que no passen de ser anecdòtics, i no en pocs casos a partir de cap prevenció crítica.
Indubtablement, Les obres de la ciutat... supera àmpliament algunes d’aquestes objeccions, amb una anàlisi acurada de prop un miler de documents que aborden aquestes temàtiques de forma directa i tractades des d’una cronologia àmplia. Les problemàtiques de fons, tanmateix, són unes altres ben diverses. Pot ser l’autor, degut a la manera que aborda la seua presentació i anàlisi, ha limitat la manera de poder aprofundir-hi en seguir un ordre lineal obra per obra.
Llevat d’uns quants treballs que se’n surten de totes aquelles limitacions, el ben cert és que cal superar a l’atzucac en què ens hem clavat els historiadors. Si estudiem l’espai urbà com a objecte d’estudi, és a dir, l’organització social d’un territori, les implicacions són immenses, a nivell disciplinar –que van des de la història econòmica, l’aproximació sociotopogràfica o de la distribució dels grups socials o fins a l’estudi de les representacions del poder-, però també metodològic, és a dir, la documentació que van generar els consells municipals resulta si més no inconnexa i extremadament limitada.
Igualment succeeix si optem per fer una recerca al voltant de l’urbanisme, sobre l’ordenació urbana: el funcionament i limitacions del mercat immobiliari no pot ser negligit, retindre solament aquelles disposicions municipals conservades resulta d’entrada del tot insuficient –no solem disposar en les fonts catalanes o valencianes ni tan sols amb els plets que dirimia el mostassaf, l’oficial que vigilava teòricament el seu compliment-.
Per un altre costat, quan ens enfrontem al tema de la construcció caiem irremeiablement en fer una història de les construccions més que no en una història de la construcció. No és una qüestió de matís. Les aportacions arqueològiques, de la història de l’art i també les referències documentals, tal i com les hem fetes servir els historiadors, han perseguit més bé traçar les fases constructives, la cronologia de les edificacions i els trets tècnics i estilístics. Absolutament, tot això és imprescindible... però no suficient per a una interpretació històrica. Si em tolereu l’exabrupte, és com si pretenguérem estudiar hui les implicacions que ha tingut l’activitat edilícia solament limitant-nos a descriure uns quants informes tècnics enviats pels arquitectes als ajuntaments.

Plànol de Tortosa el 1773

La construcció és també una activitat econòmica amb mil i una derivacions, i ací certament els documents escrits resulten del tot necessaris per establir quines foren les motivacions i finalitats dels promotors, l’impacte real del conjunt d’aquestes construccions en la comunitat local –com a sector econòmic però també en la fiscalitat per finançar les obres-, l’organització del treball que va permetre la seua alçada, les condicions dels treballadors i, sí, treballadores, etc., etc. Va servir com a símbol i instrument de poder? Naturalment, però sols seria quedar-nos en una cara d’un polígon extremadament complex. L’estudi de la construcció des d’un vessant socioeconòmic, tot i que siga amb llibres de comptes de les autoritats –que són normalment els més rics i abundants, tot i que només ens parlen d’un tipus només d’edificis-, ens permet, entre d’altres, la relació d’aquestes edificacions amb la societat que les va alçar.
En darrera instància, i si considerem solament les tipologies documentals que ha pres l’autor, hem de ser plenament conscients i reflexionar sobre allò que la font no diu, aquella realitat que bé amaga o bé no aborda i per què. Només d’aquesta manera permetrà capbussar-nos en uns altres documents, escrits o no, que puguen donar llum a aquestes mancances o a un altre àmbit d’anàlisi. O a poder experimentar noves metodologies, això és, eixamplar el nostre horitzó (limitat) d’estudi.
En resumits comptes, en aquesta obra que he volgut presentar hi ha bastant ciment com per construir un discurs més elaborat i prou material com per establir paral·lelismes amb altres zones d’estudi. Això no obstant, al meu parer, es deuria haver anat més enllà de com s’han vingut plantejant aquestes temàtiques, fugint dels marcs estrets i constrets habituals. Ben mirat, les possibilitats que es poden albirar són realment encoratjadores.

El director de l'ACA a València ! ! ! !

Així és, el pròxim divendres 23 d'OctubRe a les 16:00, de bon dia per la vesprada, Carlos López Rodríguez, director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (ACA) oferirà una xerrada-conferència en el saló d'actes del departament de història medieval de la Universitat de València dins el marc del màster interuniversitari que l'esmentat departament i l'homònim de la Universidad de Zaragoza organitzen.

Carlos López és autor de diversos llibres sobre l'arxivísticai sobre la història de la noblesa. EL PUV ha publicat Nobleza y poder político en el Reino de Valencia. En aquest cas, es tracta de la primera de tot un seguit de visites de professors d'àmbit nacional i internacional que tindran lloc al llarg de l'any. Sens dubte és una bona oportunitat per a apropar-se i debatre amb investigadors de fora del nostre àmbit més immediat.

Aprofiteu!

Us esperem

* les 4 de la vesprada i divendres, sens dubte, és un mal horari, però, no hi ha altra. Qui sap, igual hi ha entrepans amb nutella i sucs per a tots. [Puc assegurar que a Anglaterra els hi hauria, i ben bons!]

El dit, fins el divendres!

L'home i la mort a l'època medieval

Des de temps immemorial l’home ha sabut de la fugacitat de la seua existència i en cada època històrica cada societat ha cercat les seues pròpies formes d’interpretar i enfrontar-se a la mort. Els ritus i les pràctiques funeràries així ho testimonien i, com no podia ser d’altra manera, en la societat medieval, imbuïda d’un cristianisme inherent a la mateixa cultura occidental, tot allò referent a la mort assoleix un profund simbolisme. Per a l’home medieval, la vida és un trajecte de penes i desgràcies, i cum creatura humana non habeat quid promeritis suo respondeat creatori et homo semper ad finem depperet nichil in se stabile sine firmum hac de causa sapientis sit cogitare futura et super pre[...] presentibus et futuris salubriter providere; ut cum Altissimus dicti filius humane fragilitatis hostium duxerit propulsandum [...] inveniat creaturam animam sibi reddere comendata nec de falsa fabricatione valeat reprehendi, (aquestes frases provenen del testament d’un prevere de Vilafranca conservat a l’Arxiu Històric Notarial de Morella i per això hi ha alguns buits en la transcripció, que ha estat impossible de completar per l’estat de conservació del protocol) els homes i també les dones esmercen tot allò que està a les seues mans per assegurar la salvació de la seua ànima i aconseguir que estiga el menor temps possible al purgatori.

En aquest context, els testaments són els documents que permeten conèixer les pràctiques funeràries de bona part dels veïns d’una comunitat rural valenciana, ja que, a banda de les prescripcions eclesiàstiques, que decreten l’obligació de testar sota pena d’excomunió i negació del soterrament cristià, a la Corona d’Aragó el recurs a l’escriptura és més que habitual i, així, fins i tot els pagesos més humils fan tots els possibles per esmerçar uns pocs sous en fer cridar el notari i deixar constància de les seues últimes voluntats. D’aquesta manera, els testaments permeten analitzar el lloc de soterrament escollit pel testador, les seues lleixes pietoses i les donacions que efectua a les esglésies i els ermitoris del mateix poble i altres de la comarca, a més de moltes altres qüestions relacionades amb els ritus funeraris que han estat motiu d’estudi en els últims anys.

No obstant això, els mateixos documents sovint esdevenen un seguit de clàusules fossilitzades amb només unes poques diferències entre tots i cadascun d’ells, relacionades amb les disposicions d’uns pagesos i altres, i resulta ben difícil copsar el context en què ha estat redactat el document. En uns segles en què es reprodueixen els brots sobtats de pesta i les caresties frumentàries, sovint és la malaltia la raó que empeny a cridar el notari i confeccionar les últimes voluntats amb la intenció de deixar-ho tot ben disposat abans del traspàs. Res no se’ls pot escapar i per això, més enllà de les habituals fórmules notarials, els testadors s’afanyen a manifestar la integritat del seu seny per donar validesa al testament. Les escenes, doncs, degueren ser força tràgiques i només la lucidesa d’algun notari ens permet viatjar en el temps per endinsar-nos en el teatre de la vida quotidiana dels camperols valencians i copsar el drama que en algunes ocasions rodeja la confecció dels testaments.

I açò mateix ocorre a Vilafranca, aldea d’uns 130 focs situada en el terme general de la vila de Morella, un dia de 1411. La vesprada del 7 d’agost d’aquest any, el notari Antoni Esquerdo és convocat a casa d’Antoni Centelles per «fer e rehebre» les seues últimes voluntats en presència de la seua dona Constança, la seua mare Maria Merles, Joan Peris, Antoni Mir i Joan de la Viuda. «Stant en l’alberch del dit n’Anthoni Centelles e denant aquell dit n’Anthoni, ... jahent en lo dit llit malalt e de greu malaltia detengut, [de] avigares de hom, que annigades podie parlar sinó ab gran affany e ab gran difficultat», Centelles «demanà qui de paraula, qui per senyals» al notari que tragués «una cèdula de sa pròpria mà scrita ... que ere en son scriptori». Esquerdo, amb l’escrit a la mà, «entenent e vehent que ell volie que les coses en la cèdula sobredita fossen son testament e sa derrera voluntat», es disposa a llegir-la i fer-la pública, però abans, «volent entendre, veure e regonéxer si lo dit honrat n’Anthoni Centelles stave en son bon enteniment, ni si ere de stament de fer e ordenar testament, sí l’interroguí e li diguí: “Compare n’Anthoni Centelles, conexeu-me vós a mi?”, ... lo qual dit honrat n’Anthoni Centelles, jatsie que ab prou afany, ... respòs e dix que hoc e nomenà’m per mon nom, dient: “Mon compare Anthoni Squerdo”, o per semblants paraules». De la mateixa manera, Esquerdo li fa esmentar el nom de tots els que estan allí presents i Centelles aconsegueix fer-ho, «jatsie que ab prou afany». El notari, a més, se n’adona que la seua carta no està finalitzada i aleshores «li diguí: “Compare, que no la havie acabada de scriure, car segons sa continència, no y havie conclusió”, e ell ... respòs e dix que no, car no y havie acordat bé encara quan scriví la dita cèdula sobre allò que·n fallie». Fet açò, Esquerdo fa pública l’escriptura i es disposa a introduir la part que resta, però sobtadament el testador «fos molt agreujat de sa malaltia» i el notari «no poguí entendre res que clar o digués, ne que yo hic pogués enantar a continuar, tant li·s nuà la paraula soptosament». Finalment, Esquerdo i els altres allí presents decideixen «que més valie sperar a acabar lo testament de fer tro lo dit pasient per gràcia de Déu fos tornat en millor, donchs àls no s’i podie fer, beneyt e loat ne fos Déus».

La tragèdia plana sobre la casa dels Centelles, el llinatge més influent i més ric de Vilafranca al tombant del segle XIV. Sembla que una mena de malaltia degenerativa afecta altres membres de la família, perquè els dies 19 i 25 d’agost de 1411 la mare, Maria Merles, i la filla d’Antoni Centelles, Flor de Rosa, redacten també el seu testament, totes dues agreujades d’una gravi infirmitatis. Elles aconsegueixen escapar dels tentacles de la justícia divina –hi ha documents relatius a ambdues alguns anys més tard–, però no ocorre el mateix amb Antoni. El mercader no millora de la malaltia i no pot finalitzar la redacció del testament, ja que el 28 de novembre de 1411 el notari Antoni Esquerdo el publica tot just després de la seua mort sense introduir cap tipus de modificació. En aquest moment, «en l’alberch que fon del dit honrat n’Anthoni Centelles» hi ha «ajustades e aplegades» un total de setze persones entre parents i amics per escoltar les últimes voluntats del difunt, que recullen la fundació d’un benefici eclesiàstic i la finalització de la capella que li encomanà construir el seu pare Berenguer a l’església del lloc per lloar la memòria del llinatge.

Amb la seua mort, un dels llinatges més importants de tot el nord valencià entre els segles XIV i XV queda orfe d’un cap visible que prenga les regnes perquè Antoni no té cap descendent masculí i només té una filla, Flor de Rosa, que en aquests moments té quinze anys, mentre que el seu germà Berenguer feia més de vint anys que havia renunciat als possibles drets sobre els béns de la família a Vilafranca i s’havia instal·lat a Morvedre com a notari. Amb aquesta situació, segurament Maria Merles, la matriarca del llinatge, en prendria la capdavantera i començaria unes negociacions trepidants per trobar el millor matrimoni possible per a la seua néta Flor de Rosa amb la finalitat de salvaguardar la magnificència de la família, però aquesta és una altra història.

L’episodi viscut a casa d’Antoni Centelles el dia que el notari es presentà per deixar constància del seu testament ens permet aproximar-nos al drama i la tragèdia que degué omplir els albergs dels camperols valencians a l’hora d’enfrontar-se a la mort. Ara bé, no tots afrontaven aquest moment transcendental en les mateixes condicions. En efecte, la mort no serveix per igualar les diferències existents entre unes classes socials i altres, com tradicionalment s’ha posat de manifest, sinó que, ben al contrari, serveix per fer-les més grans encara, fins i tot entre els membres d’un mateix grup social com és la pagesia. Si bé les transaccions econòmiques, els enllaços matrimonials, els interiors domèstics, el luxe i l’ostentació distingeixen els prohoms de la resta de pagesos en tots i cadascun dels actes de la vida quotidiana, les actituds que adopten davant de la mort els diferencien encara més. Res no pot tacar el prestigi i el bon nom del difunt i per això, la redacció dels testaments esdevé un signe de distinció i un instrument per consolidar els vincles de solidaritat, disposar el repartiment de l’herència i, sobretot, posar en evidència la preeminència dels poderosos a l’hora d’enfrontar-se a la mort i deixar la seua petjada en la memòria col·lectiva. Fet i fet, amb la fundació d’aniversaris i beneficis, el soterrament dins la mateixa església i la construcció de capelles a l’interior del temple parroquial els rics lluiten contra l’oblit i projecten la seua imatge més enllà de la seua mort.

Misèria, desgràcia, ingratitud...

Arran del recent post d'Ivan Martínez sobre la baixada d'inversió pública en investigació m'ha vingut al cap la cita de Max Horkheimer que encapçala la pàgina web de Comrade Louis Proyect, programador informàtic a la Columbia University i activista polític de pensament marxista. La cita pot aplicar-se a la manca de recursos amb les quals comptem els investigadors, però també -i sobretot- a la manca d'ambició crítica, la mesquinesa, l'endropiment i el seguidisme que dominen en moltes ocasions l'activitat intel·lectual:

A revolutionary career does not lead to banquets and honorary titles, interesting research and professorial wages. It leads to misery, disgrace, ingratitude, prison and a voyage into the unknown, illuminated by only an almost superhuman belief.

Precisa.