Feia algunes setmanes el nostre company Frederic Aparisi denunciava la utilització que determinades persones fan de les institucions culturals per finançar els seus propis projectes i convertir-les en vies de promoció per al seu treball. Ara, arran de la lectura d’un llibre que ha caigut en les meues mans últimament, intentaré examinar amb més profunditat i donar unes pautes generals del comportament d’aquesta fauna que ompli les comarques d’arreu del país. En efecte, associacions culturals i altres grups de recerca d’àmbit estrictament local i comarcal esdevenen autèntiques cúpules tancades, constituïdes per uns pocs “erudits” locals, que s’erigeixen en la representació cultural del poble o la comarca en qüestió i que serveixen perquè aquestes pretesos “intel·lectuals” donen eixida a uns estudis que difícilment podrien traure a la llum en altres àmbits culturals o acadèmics, sovint per la seua dubtosa rigorositat científica.
Com ja va dir Frederic, el modus operandi d’aquestes institucions és prou senzill i respon a la simple i meravellosa fórmula de Juan Palomo, el ben conegut yo me lo guiso, yo me lo como, de manera que els mateixos personatges que encapçalen les dites institucions i figuren en l’organització dels congressos que celebren de manera periòdica o esporàdica són els mateixos que intervenen en les conferències i en les ponències, els posteriors editors de les actes i les revistes, els autors dels llibres que paga la institució i, fins i tot, els que contracten a les precioses xiques que posen els cafés i les pastes en les reunions que organitzen –quan no són les dones, les filles, les germanes, les cosines o ves a saber quin grau de parentiu o d’enxufe tenen amb els organitzadors. Aquesta és una altra, perquè les reunions que organitzen... Vaja reunions!!! Això sí que són vertaders congressos científics i no les mandangues que fan per ahí!!! La temàtica els és completament igual i tant prompte intervé un ponent amb un seriós treball de toponímia local com apareix un comunicant parlant de les falles del poble del costat de l’any 1958, després d’haver escoltat a un indocumentat que defensa l’origen romà de les sèquies de la seua localitat natal sense aportar cap tipus d’argument. Les escenes són vertaderament esperpèntiques, encara que el pitjor de tot és la imatge que s’ofereix al públic no especialitzat que hi assisteix. Després d’acudir a una d’aquests actes pensen que la investigació històrica consisteix en relatar de manera més o menys graciosa un fet o un esdeveniment concret, perquè sovint el seu treball es limita a això, a analitzar un únic document aïllat. A més, acaben pensant que tots treballem així i aquestes “intel·lectuals” són persones que fan de meravella el seu treball. Res més lluny de la realitat.
Com es pot deduir dels comentaris que hem fet fins ara, la qualitat de les intervencions i la coherència per plantejar un projecte seriós no importa gens ni mica aquests erudits locals, només preocupats per rebre les felicitacions i els aplaudiments dels seus col·legues després de pegar-se un bon dinarot i meravellar als pueblerinos amb les magnificències de les investigacions que duen a terme en els arxius locals. Açò els atorga una aureola de divinitat entre el populacho que els considera les màximes autoritats intel·lectuals del lloc. Res no pot tacar la seua pulcra imatge i tot allò que toquen les seues mans es converteix en or, almenys en l’àmbit local. Lluny de casa la cosa canvia: l’erudit local se sent incòmode fora del seu hàbitat natural, del seu “espai viscut”, allà on les seus mancances són més evidents i on res no el protegeix de la voracitat d’altres investigadors molt més formats i competents. La conseqüència és que els nostres intel·lectuals s’apleguen tots juntets formant “capelletes” i “culturetes” que serveixen com a escuts de protecció vers les agressions exteriors i que conformen un espai d’actuació determinat on la seua preeminència és absoluta. Ací és on realment se senten realitzats, on apareixen amb tot el seu esplendor. Dins el seu cercle res no se’ls escapa, ho controlen tot, de manera que si no els caus en gràcia, els fas la pilota tot el que cal –i més– o eres parent pròxim d’alguns d’ells no tens res a fer en l’àmbit cultural local, res de res (menys encara si caves la teu pròpia fossa amb comentaris com aquest o com el que féu Frederic l’altre dia). Ja pots cercar altres alternatives perquè el futur està molt negre!
En efecte, totes les possibilitats que hi ha a l’àmbit local i comarcal de realitzar qualsevol acte cultural –relacionat amb la història o no– amb freqüència estan en mans d’aquesta fauna i ben poca cosa tenim a fer els joves investigadors que venim per darrere. Les autoritats polítiques deleguen en ells qualsevol acte cultural, «perquè ho han fet sempre» –aquest és l’argument més utilitzat i, així, es lleven el mort de damunt i es renten la cara respecte al electors, però aquest és un altre tema–, de manera que els nostres “erudits” aconsegueixen teixir una xarxa de contactes que els permet controlar el més mínim detall. Tota mena de subvencions i ajudes econòmiques destinades a organització d’activitats culturals, congressos, publicacions i moltes altres coses estan assignades d’avançada a aquests personatges, així que són ells els que aconsegueixen traure a la llum un nombre impensable de projectes que, com hem dit, només serveixen per reforçar la seua dubtosa preeminència intel·lectual.
Posem un exemple molt il·lustratiu que ens permetrà entendre millor aquest llarg raonament i, al mateix temps, justificarà la nostra denúncia, centrant la nostra mirada en un llibre que ha vist la llum recentment. Com ocorre amb els congressos, les edicions de les actes i les revistes que publiquen periòdicament determinades institucions locals i comarcals esdevenen autèntics compendis d’articles de totes les mides i maneres que no tenen ni cap ni peus, vertaders laberints on un investigador es pot passar tota la eternitat per trobar alguna cosa que pague la pena. La llàstima és que passa exactament el mateix amb alguns llibres que volen vendre amb un determinat caire científic. Aquest és la sensació que he tingut després de llegir Territori, població i economia de la batllia de Cervera a l’Edat Mitjana, una rajola de quasi 600 fulles publicada pel Centre d’Estudis del Maestrat aquest mateix any de 2009 que pretén ser el recull d’una ponència feta per l’autor –que no esmentaré– en un congrés celebrat amb anterioritat. La veritat és que títol és ben suggeridor i té molta força en sí mateix, ja que fa referència a una entitat històrica cabdal dins l’organització del Maestrat de Montesa i, a més, pretén atorgar una visió que abasta els tres segles baixmedievals, però pense que les bonances del llibre acaben ací.
El lector s’endinsa en la lectura i descobreix que està organitzat en dues parts, una dedicada a l’estudi de tota la batlia i altra a l’anàlisi particular de cada vila o lloc. Ara bé, totes dues parts reprodueixen després de la mateixa estructura, basada, com ja diu el títol, en un apartat dedicat al territori, altre a la població i altre a l’economia, sense més indicacions que aquestes: “Territori”, “Població” i “Economia”. Ens trobem al segle XXI? Sembla que sí, encara que la nomenclatura és més pròpia dels clàssics manuals d’Història d’Espanya dels anys quaranta i cinquanta de la centúria anterior. A més, la distribució és totalment asimètrica: mentre la primera part ocupa una cinquantena de fulles, la segona en recull més de cinc-centes. Podem suposar, per tant, que la major atenció de l’autor s’ha centrat en aquesta darrera part, és cert, però la sensació que ofereix després de llegir-la és la mateixa que en acabar d’analitzar la primera i la conclusió del lector és aquesta. A l’home li feia goig publicar un llibre de les seues terres natals i havia aconseguit els mitjans econòmics i logístics per fer-ho, solució: fa un recull dels treballs que hi ha publicats per ahí i se queda més ample que llarg.
Hi ha, però, dos problemes fonamentals en aquest plantejament. D’una banda, la bibliografia que utilitza o, almenys la que té la dignitat de citar en un apartat final de bibliografia, és mínima, no arriba a una quarantena de títols que es recullen en només dues fulles, quan els treballs existents sobre el Maestrat en època medieval són innombrables. Bé, podem pensar que l’autor no vol fer massa llarg l’aparell crític del llibre perquè està destinat a un públic ampli, el problema és que la informació que ofereix al llarg dels capítols sovint no concorda amb la que ofereixen altres estudis anteriors i posteriors, diferents als que ell utilitza, obres d’un reconegut prestigi dins del medievalisme valencià que són ben conegudes pels investigadors que ens dediquem a estudiar les comarques septentrionals valencianes als segles medievals. Per citar només l’exemple més cridaner, direm que l’autor d’aquest llibre no cita ni una sola vegada l’estudi d’Enric Guinot sobre l’evolució demogràfica del nord valencià als segles medievals ni té en consideració les seues apreciacions sobre els canvis i les transformacions produïdes en el poblament, quan l’esmentat estudi du publicat ja més de vint anys, és un dels pioners en aplicar determinades tècniques a l’anàlisi dels padrons fiscals amb finalitats demogràfiques i, a més, utilitza les mateixes fonts documentals –diversos llibres de la sèrie de Mestre Racional de l’Arxiu del Regne de València–, exactament les mateixes que el nostre amic per confegir el seu apartat de “Població”. Em permetran l’expressió, però té collons la cosa!!!
Sembla, d’altra banda, que els estudis sobre l’estructura territorial, la demografia i les característiques econòmiques que ha dut a terme Carles Rabassa per a distints llocs dels Ports i el Maestrat tampoc no hi són en la biblioteca del nostre autor, ja no recull ni una sola idea de les que ha aportat l’esmentat professor en els seus treballs, unes idees que sovint no concorden massa amb les interpretacions que fa el nostre amic. Però si el desconeixement sobre la bibliografia d’àmbit comarcal sembla greu, ho és més encara la manca historiogràfica que palesa el conjunt de l’obra en temes cabdals com la importància de l’explotació pagesa en l’economia camperola i el paper que juguen els diversos sectors econòmics en les seues estratègies de reproducció. Fa l’efecte que l’autor del llibre no coneix la tasca que el medievalisme valencià, amb alguns professors de la Universitat de València al capdavant, du a terme des dels anys vuitanta del segle XX ençà per introduir les noves tendències en la interpretació de la història medieval del país amb uns treballs i una labor de recerca que els situa en la primera línia historiogràfica en determinats temes. De nou, posarem només un exemple. El nostre autor defensa el caràcter “autàrquic” de l’economia camperola. Res més lluny de les tesis que defensen la centralitat del mercat en les relacions econòmiques al món rural valencià, la participació de la pagesia en els distints sectors i la integració progressiva dels espais comarcals i regionals a través de l’acció dels burgesos de les ciutats i els membres benestants dels centres rurals a través dels intercanvis. El que hem dit abans, sembla un llibre propi dels anys quaranta del segle XX.
En fi, aquest és un dels pocs llibres que hi ha a les minses biblioteques de moltes cases de pobles del nord valencià, perquè es tracta d’una obra que ha estat finançada per un ajuntament i per la mateixa Diputació de Castelló i que ha estat repartit de manera gratuïta per entitats bancàries i el mateix autor en diverses conferències i presentacions. Una llàstima que les institucions públiques i privades balafien d’aquesta manera els diners. A ben segur que hi ha altres investigadors molt més capacitats per dur a terme estudis d’aquesta envergadura i amb una qualitat molt major. Tampoc no cal molt. Uns investigadors, joves i no tan joves, que no disposen de la vènia dels “sants erudits locals” i que veuen com els seus manuscrits s’omplen de pols als calaixos dels armaris o moren a mans d’un virus informàtic. Una vertadera llàstima.
P.D.: No voldria que s’entengueren malament les meues paraules. Aquest paper només pretén ser una denúncia a determinades pràctiques que duen a terme algunes institucions culturals locals i comarcals, un tema que hem intentat tractar de manera més o menys irònica. Amb açò, no voldria que s’estenguera una imatge corrupta de totes i cadascuna de les entitats que de manera modesta treballen per dur endavant els actes que bonament poden en els nostres pobles. En el món de l’erudició local, sempre tan necessari, hi ha gent molt bona, que treballa seriosament i que mereix tot el nostre respecte. Realment, els envegem, perquè la tasca que duen a terme no és gens fàcil amb els mitjans de què disposen. El que passa és que, sovint, el seu treball roman sota l’ombra d’aquests “tirans” de la cultura que monopolitzen subvencions, publicacions, congressos, etc. Esperem, doncs, que els erudits locals que treballen seriosament per fer arribar la història i qualsevol altra manifestació cultural als nostres veïns se sumen a aquesta protesta.
.bmp)
.bmp)
.bmp)
