Des dels afores del medievalisme, reflexos del passat en l’actualitat

Frederic Aparisi Romero
La setmana passada va arrancar a la Universitat de Sevilla un cicle de conferències que sota el títol La recreación de la Edad Media en la actualidad pretén introduir els estudiants novells en el període medieval. La particularitat d’aquest cicle, però, rau en la seua temàtica. En efecte, no es tracten temàtiques més bé clàssiques com la producció agrícola, el comerç internacional o les bandositats urbanes, sinó que els temes escollits sovint no tenen cabuda en els programes acadèmics en els que el calendari mana. Resulta curiós, tanmateix, el fet que són aquests temes com ara la mort, la bruixeria, les heretgies o els viatges el que més crida i atrau el gran públic. Per contra, per a la major part de professionals de la història tot això no forma part de la recerca o, a tot estirar, s’hi troba en els afores del medievalisme. Com es pot observar, la temàtica de l’edició d’enguany era les recreacions que en l’actualitat es fan sobre l’edat mitjana en general o d’alguns dels seus aspectes. Vegeu el programa ací. Al llarg de quatre sessions són analitzats quatre tipus diferents de reflexes del període medieval en la nostra societat.

Sens dubte, el cine, els videojocs, i les recreacions històriques, a despit de la literatura, són els nous canals de familiarització amb la història i molt especialment amb la història medieval . En aquest sentit, només cal parar una mica d’atenció a qualsevol fira o mercat medieval per adonar-se que la major part del públic assistent el conformen famílies amb xiquets. No és aquest el lloc per a fer una anàlisi d’aquest tipus de recreacions però sí per a fer un toc d’atenció. Són pocs els companys de professió que reflexionen al voltant d’aquests temes, tan escassament professionals per a uns altres, mentre que economistes, sociòlegs, gestors culturals (=?) i especialistes en turisme dediquen workshops i congressos a analitzar la incidència econòmica d’aquestes «històries». Sóc de l’opinió que els historiadors no devem absentar-nos d’aquests encontres, tot el contrari. No es tracta de vigilar la veracitat i l’exactitud científica d’una recreació o d’una pel·lícula. Algú va al cine a estudiar? No. Es tracta d’aprofitar l’avinentesa per a divulgar el treball dels historiadors, si més no. El cas de la batalla de Bosworth i el Bosworth Battelfield Heritage Centre n'és el millor exemple. Ací la recreació ha permès crear grups de treball que investiguen la batalla i la societat anglesa del segle XV, però sobretot ha creat la infraestructura fins a convertir-se en un canal de difusió de la tasca dels medievalistes anglesos especialistes en el període. Per a acabar, parlem de cacaus, que al remat, és el que interessa.

La carestia de 1521-1522 a Barcelona

Vicent Baydal
Fa uns mesos, a tall d'un llarg debat internacional al voltant de "Les crisis alimentàries medievals, parlàvem al blog d'Harca sobre les crisis de subsistència produïdes a les societats premodernes de forma recurrent. En condicions normals no hi havia pràcticament cap dècada de la vida dels nostres avantpassats que experimentara una manca d'abastiment de cereals, de major o menor intensitat, a causa de l'inestable equilibri entre la producció, la demanda, la demografia, el clima, el mercat, etc. És per això que la principal missió dels regidors municipals de les ciutats i viles europees, més enllà de les tradicionals atribucions de govern ressaltades per la historiografia, era garantir la provisió de cereal als seus habitants. Així ho expressaven, per exemple, els consellers de la ciutat de Barcelona a mitjan segle XV: lo principal càrrech que als regidors de les coses públicas s’esguarde és tenir aquelles provehides de forments y altres vitualles a la sustentació de la vida humana necessàries

Els mecanismes posats en marca pels magistrats locals per tal d'assegurar l’avituallament cerealístic eren diversos. En el mateix cas de Barcelona, l’estratègia habitual era la d’afavorir l’arribada del gra a la ciutat i garantir-ne la suficiència de l’oferta mitjançant l’adquisició directa a mercaders de l’interior i el sud de Catalunya, que el trametien des dels ports de Tortosa i Tarragona. Ultra això, en temps d’especial fretura els consellers optaven per una via múltiple: tractaven d’obtenir del rei o el lloctinent la inhibició de la treta de forments del Principat, vigilaven les mars amb galeres pròpies per tal d'interceptar els vaixells en trànsit fent ús d'un privilegi reial que els en permetia la incautació, enviaven comissionats especials per comprar forments on n’hi hagués i, alhora, feien servir les prerrogatives de la ciutat que garantien el guiatge i l’assegurament de totes les vitualles destinades a la capital, bo i tractant d’escapar així de les prohibicions de venda locals que es declaraven en moments de carestia. Finalment, la possessió directa de la baronia de Flix com a senyoriu del Consell de Barcelona era també clau a l’hora de detenir les naus carregades de cereal que baixaven pel riu Ebre amb la intenció d’obligar-los a dur la càrrega a la ciutat, una tàctica que es compaginava amb la cerca de blats a les illes de Sicília i Sardenya. 

Tanmateix, hi havia ocasions en què tots aquests mètodes no eren suficients per salvar la manca de blats en els cellers i en els mercats, de manera que el malestar popular, per pura inanició, s'incrementava fins a límits que fregaven la revolta social. El cas de la crisis frumentària de 1521-1522, general a bona part de l'Europa occidental, pot exemplificar alguns dels processos que acabem d'esmentar des de l'òptica municipal barcelonina. Ja a finals de 1520 es començaren a donar els primers problemes d'avituallament, de forma que els consellers de la ciutat hagueren de mobilitzar els seus contac tes a la zona de l'Urgell i Tarragona, els primers perquè comprassen blats i els segons per tal que els carregassen en naus via cap a Barcelona. Igualment, també s’hagueren d'enviar cartes als algutzirs reials i altres oficials municipals perquè feren complir i observar els privilegis que asseguraven la lliure arribada de vitualles a la capital catalana. No debades la situació començava a ser perillosa, com demostra el fet que els propis regidors municipals de Tarragona havien arribat a trencar les portes de les botigues dels comerciants barcelonins per traure’n el gra i distribuir-lo en el mercat tarragoní. La situació de stretura de forments a finals d'any degué d’extremar-se fins al punt que en tenim con stància de l’empenyorament d’una xiqueta d’onze anys a canvi de 4 quarteres de forment per part de la seua mare Joana Solà, una vídua d'una parròquia propera a Barcelona.


Reproducció d'una fogassa de pa medieval

Amb tot, la conjuntura millorà circumstancialment durant la primera meitat de 1521 fins que en estiu, atesa la nova mala anyada, els problemes d’aprovisionament frumentari esdevingueren apressants. Pel setembre, en demanar al virrei de Sardenya la concessió d’una llicència per traure forments de l’illa, els regidors barcelonins mostraren la seua preocupació per un possible esclat popular: Que no sie dada causa als mals hòmens, dels quals sempre se troben alguns en les comunitats, de pervertir los bons sots motiu de la necessitat de forments, que és un crit que més pot moure los pobles. De fet, la necessitat s’agreujà tant que pel novembre de 1521 els consellers que acabaven de ser triats per a regir la ciutat durant la següent anualitat confessaven que aquella "sort" no ho era tal, sinó més bé una desgràcia: nos hauria molt plagut [que la sort] fos cayguda en altres per ésser tant gran lo càrrec dels dits offici e regiment, majorment la present temporada en què concorren grans necessitats de forments no solament en aquesta ciutat e principat mas encara en tots los regnes occíduus.

Consegüentment, les missives trameses a mercaders, oficials reials, governs locals i autoritats estrangeres es repetiren desesperadament, cercant fins i tot l’auxili del papa Adrià VI, al qual se li demanà la intercessió per importar blats de la terra de Romanya, on, segons deien els informants, hi havia molta abundància. Tanmateix, aquelles provisions no pogueren evitar l’esclat popular a finals de març de 1522, quan les reserves de l'anyada havien deixat de fornir els mercats locals, tant per l'escassesa productiva com per l'especulació mercantil lligada a aquells moments de fretura. Així les coses, el divendres 26 de març lo poble trencà les portes dels magatzems municipals de cereal de forma que, com relataven els consellers, ab los ánimos yrritats no han duptat de entrar dins aquells... y comensar de pendre forsívolment del dit forment, fins que els propis magistrats i el governador reial aconseguiren controlar la situació. El dissabte 27, en canvi, foren exclusivament les dones les que encapçalaren la protesta popular: les dones en gran nombre vingueren a casa del dit governador y de allí en casa de la Ciutat y aprés als pallols ab crits y modos avolotats demanant forment.

Davant l'emergència de la situació, el Consell municipal s’aplegà d’urgència el sendemà, diumenge, per tal de trobar alguna solució que garantís l'arribada de gra a tots els veïns. La mesura aplicada fou que a partir de llavors les escasses reserves de cereal comprat directament per la ciutat es repartiren entre els flequers per tal que aquests les redistribuïren en forma de pa cuit a certs menestrals principals, que vendrien les fogasses per les places acostumades. Per tant, s'atorgà a l'enquadrament social estructurat per l'organització gremial un paper primordial, el que, de fet, aconseguí reposar momentàniament els ànims. Això no evità, però, que encara durant les següents setmanes apareguessen cartells per places y cantons, dirigits a criticar els magistrats municipals.

Flequer i el seu aprenent coent pa al forn

Finalment, sembla que l’adquisició de blats d’alguns vaixells i l’arribada de diverses trameses frumentàries des dels ports de Tarragona i Tortosa permeté superar els moments més difícils de la carestia cap a mitjan abril de 1522 fins a enllaçar amb la nova collita del mes de juny, que en aquest cas abastí els mercats amb regularitat. Tot plegat, la carestia de 1521-1522 és un bon exemple de les típiques "crisis de subsistència" produïdes periòdicament a l'Europa de l'Antic Règim. Com dèiem, a més a més, mostra
uns governants contínuament preocupats perquè no·s seguescha gran moviment, scàndol y dan força irreperable, davant el malestar social creixent que provocava la manca d'alimentació. Aquestes situacions foren superades al món occidental amb la revolució agrotecnològica de l'època contemporània: els mercats sempre estan ben abastits i per a l'home occidental la memòria de la fam, ben present en les generacions pretèrites, ha desaparegut per complet. Tanmateix, ni de lluny, la fam ha desaparegut del món, ja que, com constata la FAO, vora 1.000 milions de persones -el 16% de la població mundial-, pateix de malnutrició i molts països corren el risc de patir crisis alimentàries de forma recurrent. Fet i fet, com ens recordava Richard Hoyle recentment, la seguretat alimentària serà un dels principals reptes que haurà d'abordar la Humanitat en aquest segle XXI, davant el creixement demogràfic constant. La història pot tornar a repetir-se -com sempre amb noves característiques- i tal vegada es repetisca. Però la qüestió no ens pareixerà cap problema greu fins que no ens afecte directament a nosaltres. Això també sembla una llei universal...

Creixement de la població mundial al llarg de la història


Un palau andalusí del segle XI a Onda

Ferran Esquilache
Poc podien imaginar els investigadors quan van començar les obres de rehabilitació del castell d'Onda, allà per 1989, que les troballes tindrien la importància que ara han demostrat. Finalitzada la rehabilitació de la muralla exterior en 1998, l'any passat es va iniciar la primera fase de recuperació de l'alcassaba del castell, que havia de consistir en una excavació arqueològica de la mateixa i la rehabilitació i musealització de les troballes, la qual va finalitzar al mes de desembre de l'any passat. El que van trobar, però, va ser un vertader palau del segle XI, de l'època de les taifes.


Vista aèria del castell d'Onda en 1992

Emplaçat en la part més alta del recinte emmurallat, aquest palau fortificat devia formar part d'una alcassaba de major mida, tot i que caldrà esperar a futures excavacions per a descobrir-ne la resta. En qualsevol cas, l'edifici complet excavat constava de dues parts diferenciades, una rectangular de 35 x 31 metres, que és el palau en si, i una zona adossada amb la funció de protegir la porta. El perímetre està envoltat per dotze torres, les quals estan construïdes amb paret de pedra en la primera meitat de baix, que s'ha conservat majoritàriament, metre que la segona meitat de dalt estava feta amb tapia de terra, la qual ha desaparegut. D'aquestes, quatre de les torres són circulars, les establertes als cantons, i la resta semicirculars adossades al mur: tres en cadascun dels costats més llargs, i una més al mig en cada costat més curt. És obvi, doncs, que junt a la missió defensiva de torres, aquestes tenien també una funció d'escenificació del poder.


El palau tal com va quedar a finals de 2009

Totes les dependències del palau estan organitzades al voltant del pati, en un estil purament clàssic, amb dues andanes que es troben al centre formant un creuer i, en conseqüència, el jardí queda dividit en quatre parts més fondes, irrigat per la bassa emplaçada en un dels costats. Als fronts menors, el nord i el sud, un pòrtic dóna entrada a dues sales grans, separades en tres sectors com és habitual en aquesta mena de sales oficials. A més, se suposa que els sostres serien alts i d'una sola planta. Al contrari, els fronts més llargs estan compartimentats en sales més menudes, amb accés des del pòrtic, que a més a més tindrien dues plantes.


El palau durant les excavacions de 2010

El projecte d'excavació d'enguany consistia en la segona fase de recuperació de l'alcassaba; això és, la consolidació de la muralla sud del castell i l'excavació de les parts que restaven de l'any anterior, bàsicament al voltant de la porta. En juliol es va localitzar un aljub, que abastia d'aigua el palau al segle XI, aproximadament de 13 metres de longitud per 4'5 d'ample i 7 metres d'alçada, que a més a més estava recobert d'almangra roja per a garantir la seua impermeabilitat. Per aquestes troballes en agost es prorroguaren les excavacions tres mesos, amb la qual cosa al setembre s'ha localitzat la porta d'entrada original, que estava emplaçada en el costat meridional com s'aprecia a la imatge de dalt.


Interior de l'aljub

En definitiva, sens dubte es tracta d'una troballa molt important per a estudiar l'evolució de les residències àuliques andalusines, ja que a penes s'hi han conservat palaus del segle XI que enllacen la Medina Azahara califal amb l'Alhambra nassarita de Granada. Tal com afirma Julio Palazón, del segle XI només hi havia la referència del palau de l'Aljafería de Saragossa, del qual només hi ha informació fragmentària a causa de les contínues reformes que s'hi han fet al llarg dels segles i perquè és un edifici encara en ús a l'actualitat. Una altre palauet de referència és el castillejo de Monteagudo, a Múrcia, que va pertànyer a Ibn Mardanix al segle XII, i que presenta les mateixes característiques arquitectòniques i morfològiques de distribució.


Castillejo de Monteagudo, a Múrcia

Tot i això, més enllà de la importància que té per a l'estudi dels edificis del poder -cosa que tant agrada encara a la historiografia arqueològica medieval-, en realitat aquesta troballa sembla molt més interessant pels interrogants que planteja de cara a la interpretació del poblament en el període andalusí. La pregunta és ben senzilla: què fa un palau d'aquestes característiques a Onda en el segle XI? Palazón planteja com a hipòtesi que podria haver estat construït per Lleida o Saragossa quan Onda va pertànyer a aquestes taifes, per a demostrar el seu poder davant de València, que hi estava molt a prop. Cal recordar que Onda va quedar dins de la taifa de València en 1016, però que en 1021 va passar a Tortosa, en 1038 va retornar a València, en 1065 va passar a formar part de la taifa de Toledo, en 1076 a Saragossa, en 1081 a Lleida, i finalment en 1086 va tornar definitivament a València. Tot i que, és clar, tampoc es pot descartar que siga la construcció d'una autoritat local amb poder de la qual no tenim notícia.


Reconstrucció antiga d'Onda en època medieval

I és que, en efecte, la manca de fonts escrites andalusines per al Xarq Alandalús és tan gran que no sabem pràcticament res d'aquesta zona. Pierre Guichard va intentar establir una jerarquia de la importància de les mudun andalusines a partir de les mencions en les fonts escrites de personatges nascuts en cada localitat, i a Onda hi havia 39, els quals es poden comparar amb els 39 de Llíria, per baix amb els 27 de Sagunt, i per dalt molt a prop del 46 de Tortosa i els 59 d'Alzira i Oriola, i ja molt per damunt els 206 de Dénia, 243 de Xàtiva, 311 de Múrcia i els 536 de València. Queda clar, doncs, que era l'única madina mitjanament important entre Tortosa i València. En realitat estem massa acostumats a veure el període andalusí com una foto fixa del segle XIII, observada a través del prisma de les fonts feudals de la conquesta, però és obvi que en els 500 anys que van del segles VII al XIII van canviar moltes coses. Al segle XIII només Borriana tenia certa entitat al nord de València, i molt relativa. Al-Udri, que escriu al segle XI, menciona Onda com a hisn, cosa que no caldria interpretar, en principi, com un simple castell, ja que sembla que cap al 1015 i 1016 es construeixen muralles i passa a ser una madina. Tota madina, de fet, ho és des que es construeix una mesquita major, seu del pode religiós, una alcassaba, seu del poder estatal, i una muralla que envolte el conjunt. Sabem que al segle XI era cap d'amal, i un dels iqlim de Balansiyyah, però poca cosa més. El temps i la recerca podran donar-nos major informació. O no.

"Conflits armés et violence guerrière au Moyen Âge". Péninsule Ibérique et Maghreb

Vicent Royo
Entre els dies 8 i 12 de novembre de 2010 tingué lloc a Lisboa l’Atelier d’Études Médiévales Ibériques, organitzat per la Casa de Velázquez de Madrid i la Universidade Nova de Lisboa, que en aquesta ocasió versà sobre Conflits armés et violence guerrière au Moyen Âge. Péninsule Ibérique et Maghreb. El dit taller s’insereix dins de l’ample programa de seminaris, col·loquis i altres trobades científiques que des de fa alguns anys organitza la Casa de Velázquez de Madrid, sota la direcció de Daniel Baloup. En ell participaren set professors de la Universidade de Coimbra, la Université de Poitiers, la Université de Toulouse II, la Universidad de Valladolid, la Universitat de València i la Université de Paris I, i un total de tretze doctors i doctorands del CSIC de Madrid i de les universitats de Toulouse II, Paris I, Poitiers, Rio de Janeiro, Valladolid, Extremadura, Lisboa i València.


La diversa procedència dels participants aportà múltiples punts de vista d’un tema, el de la guerra i els conflictes armats, que, malgrat ser un objecte de recerca amb una llarga tradició historiogràfica, està en constant revisió i gaudeix d’una renovació periòdica, com posaren de manifest les distintes intervencions. En aquest sentit, l’anàlisi de les cròniques reials, dels registres de les cancelleries, dels protocols notarials, dels textos literaris i dels vestigis arqueològics permet l’historiador, l’arqueòleg i el filòleg aproximar-se a un tema, el de la guerra a l’Edat Mitjana, des de diversos punts de vista i proporcionar una nova visió al recer dels nous preceptes historiogràfics. De nou, aquest taller ha donat bona mostra de la necessitat de treballar i estudiar un tema des de diversos àmbits per comprendre millor el funcionament de la societat medieval. I la desitjada multidisciplinarietat que hem evocat en altres ocasions es féu ben patent als treballs en grup que proposà l’organització. Perquè aquest és un dels principals avantatges que ofereix a l’investigador aquest tipus d’activitats.


En efecte, a banda de les conferències i de les comunicacions tradicionals, al llarg del taller hi hagué sessions de treball en grup on professors, doctors i doctorands discutiren sobre un tema determinat –en aquest cas, la guerra–, les distintes concepcions teòriques, les múltiples aproximacions metodològiques i les dificultats que existeixen en relació a les fonts. Es creen, així, espais de diàleg i d’intercanvi d’idees i d’informació que contribueixen a millorar la formació no solament dels joves doctorands, sinó també dels més veterans i experts, disposats a aprendre de les noves generacions i a ajudar-los en la seua investigació.


Calen, per tant, més iniciatives d’aquesta mena, que fomenten la interacció entre els investigadors i ajuden a establir lligams entre les distintes disciplines. Si no és així, i no em cansaré de reivindicar-ho, l’historiador, el filòleg i l’arqueòleg corren el perill de tancar-se en el seu propi món i no veure res més enllà dels documents, les obres literàries, les pedres i els vestigis de ceràmica. I així és ben difícil arribar a entendre les societats del passat.

Rural History 2010 (II): entrevista a Richard Hoyle

Frederic Aparisi Romero
Després d’un primer post sobre el congrés de Sussex, en el qual fèiem balanç de la intervenció d’Harca, ara presentem l’entrevista a Richard Hoyle, representant de la British Agricultural History Society, que havia estat l'entitat organitzadora de la trobada científica. Abans que res caldria demanar disculpes per la qualitat del so, però, ací va l’anècdota, per a accedir a una sala més petita havíem de llogar-la. No recorde ben bé quina quantitat calia pagar, però una bestiesa. I és que el sistema universitari anglés no és perfecte, tot i que millor que l’espanyol sí, crec jo.

En les últimes setmanes ha aparegut en el web del congrés la resposta detallada a una de les preguntes que li fem a Hoyle, concretament la tercera sobre la procedència dels participants. Ací teniu les dades que he afegit al final, per si caduca el web. Sens dubte, la història rural a Espanya gaudeix d’un èxit notable, especialment en comparació amb la resta d’estats europeus. Finalment, recordeu que ens podeu trobar al facebook, on descobrireu tot un ampli ventall de fotografies divertides del congrés. Us esperem.



Nearly 250 delegates from 28 countries in all parts of the globe attended: Argentina (1), Austria (4), Belgium (14), Canada (4), China (1), Denmark (5), Finland (2), France (9), Germany (12), Greece (4), Hungary (2), India (1), Ireland (1), Italy (3), Japan (13), Korea (1), Netherlands (14), New Zealand (2), Norway (1), Poland (1), Portugal (5), Slovenia (1), Spain (36), Sweden (16), Switzerland (2), Turkey (2), United Kingdom (76), and United States (14).

En una petita senyoria valenciana

Ivan Martínez Araque
Els medievalistes valencians tenim diversos problemes enutjosos relacionats amb les fonts, malgrat la varietat i riquesa documental dels nostres arxius. Un d’ells és com acarar l’estudi de les petites senyories, dels ingressos quotidians, de l’evolució de les rendes, de la seua composició. La dispersió dels llinatges de la baixa noblesa va anar aparellat d’una dolenta conservació dels documents, inclosos els dels consells locals dels seus dominis. En altres casos, ens topetem de cara amb les portes tancades d’arxius privats en què encara romanen molts documents.

En front d’això, sabem alguna cosa més de les grans senyories, de les pertanyents a l’alta noblesa, que havien absorbit al seu torn d’altres més petites, però freqüentment en haver sigut producte del segrest per la monarquia (com ara la baronia d’Arenós), com a conseqüència d’haver fet fallida o bé relacionat amb problemes polítics. D’un altre costat, coneixem parcialment algunes altres de senyoriu eclesiàstic. La comparació dels dominis de la cavalleria amb tot això, la reformulació de les cartes pobles (els convenis entre senyors i vassalls) i la informació provinent d’alguns contractes notarials (arrendaments de rendes, de regalies, etc.) ha permès una certa aproximació a aquelles realitats, a falta de dades més completes. Un altre aspecte interessant, i potser el que més llum aporte en els propers anys, és el buidatge de les notícies vessades en els plets judicials (que arrepleguen dades complementàries, o fins i tot contractes notarials no conservats), tant en el tribunal de governació (l’alta cort que dirimia conflictes vinculats amb la noblesa) o la batllia general (per problemes entre els oficials reials i els senyors).


Imatge idíl·lica d’una senyoria medieval

En les darreres setmanes hem trobat un procés judicial ben interessant. La qüestió que l’havia originat es devia a l’impagament dels censals (dels crèdits concedits sobre les rendes) de la petita batllia de Matada el 1503, depenent de la monarquia, un petit districte administratiu situat al si del terme general de Corbera, vora el riu Xúquer. El greus problemes d’administració d’un petit lloc, amb enormes despeses per al manteniment de l’assut, el molí i la sènia que prenia les aigües del flum, féu que el batlle llavors decretara una autèntica suspensió de pagaments i obligara al consell local i els veïns a fer tandes de treball obligatori per a diverses obres en el lloc.


La Ribera Baixa del Xúquer a finals de la baixa Edat Mitjana

Els censalistes, pel seu torn, recorregueren davant el batlle general de València, per haver consentit aquest “derrencliment” (literalment, abandó, que era una rara figura jurídica) del pagament de les pensions anuals dels creditors de la corona, carregades sobre aquell districte. El més destacable és que els pledejants aporten uns documents notarials que retrocedeixen més d’un segle: des de l’alienació del lloc pels Vilaragut, senyors de Corbera el 1385; l’arrendament de les rendes senyorials i en què consistien, el 1416; la compra de la localitat pel rei, instada pels veïns a canvi d’un censal pagat a la corona; el trasllat dels comptes i habitants taxats en la peita (una trentena de famílies a inicis del segle XV i menys de la meitat a inicis del XVI); o, per últim, les referències als plets judicials entre la localitat i els senyors de Corbera. Aquest juí, a més a més, va propiciar que es conservara la documentació generada per la batllia (en mans reials) en els anys anteriors i immediatament posteriors al 1509, que és quan es dirimeix la qüestió, des del 1485-1514 (estudiada en el seu moment per A. Furió en la seua tesi doctoral).

El cas de Matada fou en certa mesura simptomàtic de moltes petites senyories valencianes. Va ser poblada de cristians després de la conquesta, aprofitant els pocs sistemes hidràulics andalusins en les zones properes a la marjal; anys després va ser venuda a un eclesiàstic en títol de senyoriu i anà a parar a mans d’un ciutadà de València; es trobava, això no obstant, dins del terme particular d’una vila, que va oscil·lar entre el reialenc i el senyoriu. Amb la qual cosa, entre 1468-1514, Matada era un districte reial subordinat a una jurisdicció privada.


Les restes del molí de Matada, que es van poder salvar dels últims plans que han afectat el riu,
però el conjunt arquitectònic presenta un estat lamentable

Fins i tot, els reclamants de les pagues d’aquells censals, en què es troben els Roís de Corella o els Guillem Català, acusen l’oficial reial de malbaratar recursos i balafiar el patrimoni que hi havia en la localitat, entre els que es trobava l’antiga reserva senyorial de Matada. Les descripcions, quasi melancòliques, dels testimonis al voltant de la casa, de l’hort paredat i del camp de la Nora, d’una jovada (9 ha), és un dels aspectes més colpidors. Així, afirmaven que la casa del senyor “és tota derrocada, és mohina, tota derruida (…) e feta inabitable”, que abans tenia un gran colomer. Les vinyes, horts, camps i altres terres del camp de la Nora havien estat, per negligència dels oficials reials, venudes i transportades: “que està en veritat que pot haver més de cinquanta anys que les vinyes que estaven en lo dit terme de Matada són estades destrohides, que de aquell temps ençà no en han donat fuyt ni renda alguna”. I que, a més, contava amb “una bella arboreda, la qual donava gran renda e utilitat al senyor”, de la qual no quedava res (ARV, Batllia general, Plets, sing. 1438).

La historiografia medieval valenciana havia apuntat que les senyories valencianes, en efecte, estaven ben lluny de les que trobem al nord i centre del continent europeu, o fins i tot de les castellanes, aragoneses i del nord català, i un dels seus trets era la quasi inexistència de reserves senyorials. L’atenta lectura dels documents en els últims anys ha vingut a matisar aquesta imatge, en el sentit que, si bé no foren de grans extensions comparables amb altres àrees, no foren del tot insignificants (en trobar-se entre les parcel·les més grans del territori o també en generar determinats recursos). En molts exemples, especialment les vinyes de qualitat en les senyories eclesiàstiques, es troben camuflades en contractes d’arrendament de terres o bé estan amagades de la comptabilitat en ésser administrades directament pels batlles o oficials del senyor. I, fins i tot, mantenien cert simbolisme en l’imaginari nobiliari del bon i just senyor, també a casa nostra, com en aquest cas de Matada.


Situació de Matada en l’actualitat
1) Restes del que fou el molí de Tomba (de construcció contemporània). 2) Restes del molí medieval de Matada. 3) Séquia Nova de Cullera, que a començaments del segle XVI va partir el terme de Matada. 4) La marjal, hui arrossars. 5) Partida del Senillar, pertanyent a Matada (hui és terme de Llaurí). 6) Partida actual de Matada, sobre la mota del marge dret del Xúquer (hui de Fortaleny)

Nota de l'autor: aquest post ha sigut fruit del treball portat a terme juntament amb Ferran Esquilache per a una recent contribució a un congrés

L'exèrcit de 15.800 peons

Vicent Baydal
En el fons de Cartes reials de Jaume II conservat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha tres capses amb documents que, en realitat, no són lletres missives. Són un totum revolutum de vora 150 comptes diversos realitzats per oficials reials, que han anat parar a aquelles capses, la 130, la 131 i la 132. No segueixen cap ordre cronològic i alguns no estan ni datats, amb el que únicament podem suposar que pertanyen al regnat de Jaume II (1291-1327), com sembla confirmar el tipus de lletra emprada. En aquest sentit, hi ha un document, el 33 de la capsa 130, que fins ara ha passat desapercebut segurament per eixa manca de datació esmentada. Es tracta d'un pressupost per a alguna de les grans campanyes mediterrànies d'aquesta època, que preveu l'armament de 40 galeres i 12 coques per tal de transportar les màquines de guerra, els projectils i les viandes necessàries (vi, carn salada, formatge i més de 3 tones i mitja de farina i civada), així com un exèrcit d'unes 16.500 unitats (700 cavalls armats, amb dos escudats i dos ballesters com era costum -un total de 2.800-, 10.000 escudats i ballesters més, a parts iguals, i 3.000 ballesters més per a les galeres). Així ho redactava en un petit tros de paper algun oficial, potser el mateix tresorer reial, que seria qui hauria de fer front als comptes d'aquella despesa [he substituït millia per mil, sol. per s., i sol. barch. per s.b.]:

És mester per acurriment de DCC hòmens a cavayl, a raó de D s.b. per cavayl armat – CCC L mil s.
Ítem quitacions a IIII meses als dits DCC hòmens a cavayl, a raó de VIII s.b. per cavayl armat – un comte e C mil s.b.

Ítem a X mil hòmens de peu, V mil balesters e V mil escudats a IIII meses, part los hòmens de peu dels hòmens a cavayl, qui seran pres de III mil hòmens de peu, e els balesters de les galees, qui seran pres de III mil, a raó de XII d.b. per dia – I comte e CC
mil s.b.
Ítem XL galees, les XXX obertes e les X closes, ab armament dels hòmens e ab la panàtica a IIII meses, a raó de XXXV mil s.b. per galea – I comte CCCC mil s.
En les galees XXX obertes seran portats per galea XX cavayls, qui són – DC cavayls
.
Los C cavayls que romanen iran entre dues coches, e encara hi seran portats gins e pedres e altres arneses, e hòmens de peu e d’altres – M. E costaran – XX mil s.b.

Ítem hi ha mester X coches grans, qui han a portar XXV mil kafissos entre farina e civada, a raó de III mil kafissos per coca, han-hi mester VIII. E les II portaran vi, carn salada e formatge e altres coses necessàries al viatg
e.
E entre les XII coches seran partits los hòmens de peu.
E les X coques costaran a raó de X mil s. per coca – C mil s.b.

Suma – IIII comtes e C LXX mil s.

En total, doncs, aquell exèrcit havia de costar un mínim de 208.500 lliures barcelonines, és a dir, 4.170.000 s.b., repartits entre 2.650.000 s.b. del pagament dels cavallers i els peons i 1.520.000 s.b. de les galeres, l'armament i l'avituallament. Les xifres globals estan en consonància amb les que coneixem per a altres expedicions coetànies, puix, segons explica Ramon Muntaner, 40 galeres eren les que Roger de Lloria dirigia a les ordres de Pere el Gran en la dècada de 1280 i també n'eren 40 les que Alfons el Liberal destinà a la conquesta de Menorca en 1287. Tanmateix, aquest pressupost destaca per dues raons: pel gran nombre d'infanteria mobilitzada i pel seu elevat cost (més alt que el de la conquesta de Sardenya, pressupostada en 187.200 lliures). Per exemple, per a les campanyes d'Almeria en 1309 i Sardenya en 1323 es portaren entre 1.100 i 1.400 cavallers i entre 5.600 i 9.200 peons, unes xifres que contrasten amb els 700 cavallers i 15.800 escudats i ballesters d'aquest cas. Per què tanta infanteria? És un volum que, amb les dades disponibles, no tornem a trobar fins a la campanya sarda de 1354, amb la que Pere el Cerimoniós tractà d'aixafar definitivament els revoltats de l'illa portant-hi 1.500 cavallers i uns 15.000 peons. Desconeixem, però, la resposta a aquella pregunta, que hauria de residir en les característiques concretes de l'expedició que es volia de dur a terme.

En relació amb això, si aquell pressupost es correspongué amb l'organització efectiva d'un exèrcit -com sembla indicar la seua pròpia existència i conservació-, algunes dades ens permeten aventurar la seua datació. En primer lloc, el pressupost militar que fins ara es considerava el més antic de la Corona, l'efectuat per a la campanya de Sardenya de 1323, realitza diversos esments a les quantitats d'armament dutes a Almaria, el que sembla indicar que des de 1309 no hi havia hagut cap altra gran campanya reial, com així ho sabem, de fet, pels esdeveniments polítics del regnat de Jaume II (l'armada de 1315 contra els abdalwadites for organitzada per les ciutats catalanes i valencianes). Per tant, si fins a la mort del rei en 1327 tampoc hi hagué cap altra gran expedició (els reforços enviats a Sardenya en 1325 es limitaren a 18 galeres lleugeres), haurem de convenir que el pressupost es correspon amb alguna expedició anterior a 1309. I, en aquest sentit, pels estudis de Maria Teresa Ferrer Mallol i Carles Vela, sabem que les campanyes contra el regne castellà de Múrcia entre 1296 i 1304 es mamprengueren fonamentalment per terra, amb un suport naval molt menor, d'unes deu galeres. En conseqüència, l'única altra gran campanya naval del regnat de Jaume II que resta és la de 1298-1299, duta a terme contra el seu germà Frederic de Sicília, a canvi de la infeudació papal del regne de Sardenya.

La guerra, 'negoci' feudal per excel·lència

Tal vegada, doncs, el document que hem transcrit es correspon amb la preparació d'aquella expedició, malgrat que les cròniques sicilianes parlen de 56 galeres aragoneses en la cruenta batalla del cap Orlando, un estol major a les 40 que hem vist pressupostades. Aquest fet, tanmateix, tampoc és inusual, ja que, per exemple, les cròniques de la conquesta de Sardenya parlen de 60 galeres, tot i que en el seu pressupost només n'apareixen 52. I, d'altra banda, si aquella de 1298-1299 era la campanya prevista pel document, tornem a la mateixa pregunta: per què tanta infanteria? Era més adient per a batalles navals i setges de llocs marítims? De moment no podem oferir respostes, que només podran arribar mitjançant la investigació detallada de la nombrosa documentació relativa a aquella expedició. Únicament així podrem saber si, efectivament, el volum de l'exèrcit organitzat es correspon amb el d'aquell pressupost sense data i si el tipus d'operacions militars dutes a terme requerien d'una presència tan massiva d'escudats i ballesters, uns 15.800 peons en total. Això, per posar-ne una xifra comparativa, era més d'un 10% de la població cristiana del regne de València en aquells moments. Quasi res, diu el paperet...

Rural History 2010 (I): un balanç

Frederic Aparisi Romero

Ja fa gaire dos mesos els membres d’Harca participàrem en la Rural History Conference que tingué lloc a Brighton sota l’auspici de la University of Sussex. Com el seu nom indica, es tracta d’un congrés monogràfic d’història rural, i des d’Harca vàrem decidir fer una sessió que analitzara la gestió dels recursos naturals al País València durant l’edat mitjana. Vicent Royo parlà de l’organització del paisatge i la seua relació amb la ramaderia al nord del país. Vicent Baydal i Ferran Esquilache analitzaren l’explotació de la sal al conjunt del regne, mentre que Ivan Martínez havia de parlar del transport i del comerç de la fusta a través dels rius valencians, encara que motius personals el retengueren a València. Per a acabar, un servidor parlà dels usos dels espais lacustres.


Els nostres seguidors al facebook ja han pogut gaudir d’algunes fotos i vídeos, però mancava oferir un balanç. En aquest sentit, i amb el perill que el lector deixe ací la seua tasca, la valoració final és tremendament positiva. No es tracta de la simple vanaglòria, ni molt menys de l’autocomplaença, però quan el treball ix bé s’ha de dir; a més, la falsa modèstia també és pecat. I els millors exemples de la bona tasca feta són, per un costat, el públic que assistí a la sessió i, per l’altre, el debat que s’inicià a la fi de les nostres intervencions. En efecte, tenint en compte l’àrea d’estudi i els investigadors que protagonitzaven la sessió, sorprèn que els assistents superaren la dotzena. I és que en aquests grans congressos internacionals, llevat de les sessions protagonitzades pels noms importants, la resta s’han de conformar sempre amb una dotzena o, a tot estirar, una vintena de persones assistents. Per tant, nosaltres més que contents. Però no només les temàtiques presentades cridaren l’atenció dels companys de professió sinó que, a més a més, les exposicions foren del seu gust, donant lloc a un intens debat posterior. Els suggeriments i els consells, sempre benvinguts, han estat incorporats als treballs, que en els pròxims mesos veuran la llum.

Alimares d’al-Andalus

Ferran Esquilache
Un dels problemes amb els quals es troben els historiadors molt a sovint quan s'empra el mètode arqueològic és el de la datació, cosa que amb els documents escrits és més difícil que passe. A vegades la ceràmica, si n'hi ha, és massa genèrica o escassa per a una datació fiable, i les datacions per Carboni-14 i altres mètodes semblants són cares i no sempre és possible fer-les. Així, encara que cada període i societat presenta unes característiques arquitectòniques pròpies, tampoc no hi ha massa mètodes de construcció, la qual cosa fa que en alguns casos hi haja encara actualment construccions mal datades. Una cosa així sembla que ha passat amb la torre del Malpaso, emplaçada en la població valenciana de Castellnovo, a l'Alt Palancia. Oficialment catalogada com a ibèrica, perquè es troba emplaçada al bell mig d'un poblat d'aquest període i es van emprar els mateixos materials locals en la seua construcció, va ser excavada fa uns anys per Sergi Selma i Ramon Martí. Es tracta d’una torre circular amb funcions de talaia que domina l’entrada a la vall del Palància, que reutilitza materials del poblament ibèric precedent, i aquests autors la daten als primers temps d’Alandalús; encara que no poden precisar el moment exacte, però consideren que es pot remuntar al segle VIII o IX.


Torre de Malpaso, a Castellnovo, en la distància

Sembla que a partir dels resultats obtinguts es va desenvolupar tota una nova línia de treball que es va traslladar a Catalunya, on existeixen tota una sèrie de torres semblants a aquesta, i catalogades majoritàriament com a romanes o ibèriques sense massa criteri científic per una clara analogia entre totes elles, i pel prestigi d’alguns autors primerencs que les van catalogar així, com ara Martín Almagro entre d’altres. Però en la major part dels casos no es pot descartar una altra datació cronològica alternativa a l’Antiguitat per una manca de proves. Així, aquestes torres tenen en comú el fet de ser circulars, tindre unes mesures homogènies, estar construïdes mitjançant fileres de carreus travats amb morter, i presentar un encoixinat en la cara vista. Aquesta darrera característica és, de fet, la que les relaciona més clarament entre si, de les quals podem desatacar la Torrassa del Moro a Llinars del Vallès, la Torre de la Mora o del Far a Sant Feliu de Buixalleu (la Selva) i la Torre del Far, a Santa Coloma de Farners (també a la Selva).


Torrassa del Moro, a Llinars del Vallès, amb el sòcol original antic i reconstruïda en la seua meitat superior en un moment posterior

Les excavacions arqueològiques realitzades en aquestes tres torres difereixen entre elles, tot i la semblança arquitectònica evident i la proximitat geogràfica entre totes, encara que sí comparteixen una estratigrafia complicada que no acaba de permetre una identificació absoluta i segura de l'origen. En el cas de Llinars, Eduard Sánchez proposa un origen romà, possiblement republicà per la presència de ceràmiques ibèriques, tot i que deixa oberta la possibilitat al fet que puguen pertànyer a un assentament anterior no localitzat. També documenta a l'interior diverses sitges coetànies o posteriors a la construcció de la torre que contenien ceràmica altmedieval, i finalment una reutilització baixmedieval a l’exterior. A la segona torre, la de Sant Feliu, Jordi Tura i Joaquim Mateu detectaren també una reutilització altmedieval, del segle IX, datada per Carboni 14 en les bigues de fusta carbonitzades que sustentaven el primer pis, però per a aquests autors no ho seria el sòcol de pedra, el qual daten en època romana només per analogia amb altres torres de carreus encoixinats, encara que no hi ha rastre de ceràmica romana. I la darrera torre, la de Santa Coloma, molt propera a l’anterior, Cristian Folch, Jordi Gisbert i Joan Llinàs la daten al segle VIII per la ceràmica recuperada, la qual identifiquen amb aquest període, i de nou constaten una total absència de ceràmica romana.


Restes de la torre del Far a Santa Coloma de Farners durant la seua excavació

És evident que en aquestes discrepàncies, deixant de banda les dificultats tècniques en la datació, hi ha un problema de metodologia de treball. Així, quan l'excavació arqueològica forma part d'un projecte historiogràfic amb la finalitat de fer recerca científica es consideren certs elements en la interpretació que no es tenen en compte en una excavació d'urgència. El darrer cas explicat de la torre de Santa Coloma forma part de la recerca engegada a la torre de Malpaso, els resultats provisionals del qual es van poder escoltar al col·loqui organitzat en 2006 pel Grup de Recerca Ocorde de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universidad del País Vasco, dirigit pel mateix Martí. Les actes d'aquest col·loqui es van publicar fa dos anys sota el títol Fars de l’islam, antigues alimares d’al-Andalus i, de fet, aquest grup fa temps que estudien la transició a l’edat mitjana i el control del territori conquerit pels musulmans, en particular a Catalunya. En aquest llibre, doncs, se'ns presentes unes interessants teories sobre l'existència als primers temps d’Alandalús d'una xarxa de fars que cobria la península ibèrica amb la finalitat d’enviar visualment missatges telegràfics. Així, segons els investigadors, aquesta xarxa, que consistia en un seguit de torres i punts elevats connectats, la va construir l’estat emiral amb la finalitat de controlar i defensar el territori durant la conquesta de la península al segle VIII. I és en aquest context, doncs, que cal emmarcar la reinterpretació de les torres talaies esmentades al paràgraf anterior. Per això, la hipòtesi principal de treball és que aquestes torres eren, en realitat, fars o alimares, les quals servien per a transmetre senyals visuals i observar el territori adjacent.


Fars de l'Islam. Antigues alimares d'al-Andalus, Ramon Martí ed.

Des dels temps d'Akad a Babilònia hi ha documentat al textos l'utilització de senyals de foc per a comunicar-se en la distancia a través d'una xarxa de punts organitzada, passant pels romans en algun limes de l’imperi i els seus hereus bizantins, i també per part dels àrabs, que l’haurien portat a la península. En el context andalusí diverses recerques toponímiques i bibliogràfiques al País Valencià i a l'Alt Ebre ens indiquen l’existència d’una toponímia relacionada amb els fars –Faro, Haro, Farell, Alfaro, Almenara, Manar, etc.– i es detecta la presència de torres amb unes característiques semblants a les catalanes, que es poden datar generalment amb anterioritat al segle X. De nou, en molts casos, datades per la historiografia en base a l’aspecte i al mètode de construcció, com en el cas de la monumental torre d’Urkulu, al nord de Navarra. Retornant sobre el cas català, s'ha pogut estudiar la distribució geogràfica dels fars a la Catalunya Vella i la interconnexió visual de la majoria d’aquests fars, que formen una xarxa entre punts amb una distància regular. I així, s'ha pogut detectar que la majoria dels fars identificats estan emplaçats al llarg del corredor prelitoral que uneix les ciutats de Barcelona i Girona, i que també prendria la direcció cap a Narbona.


Torre d'Urkulu, a Navarra, oficialment un monument triomfal romà

En definitiva, actualment tenim un recull de 150 topònims relacionats amb el terme far a tota la Península Ibèrica i part del sud de França, en el qual destaca la presència de dos tipus de fars per la ubicació: els uns situats en cims preeminents amb més de 1000 metres d’alçada i els altres emplaçats en monticles o elevacions enmig de planures que permeten el control visual de tot el territori adjacent. La major part es troben emplaçats a la meitat nord de la península, i tant Galícia com Catalunya presenten grans aglomeracions, però Ramon Martí descarta que es tracte d’un sistema de defensa de frontera, i alhora també que es tracte d’una xarxa centrípeta en algun punt concret. Considerant la datació, doncs, que aquests investigadors enquadren en el procés d'ocupació i formació d'Alandalús, el llibre entra de ple en el debat sobre la capacitat estatal de controlar i defensar el territori en aquest període. Resten, però, moltes qüestions obertes.

Finalment, caldrà recordar que al llarg del mes de novembre que ara comencem es portaran a terme dues reunions científiques relacionades, en part, amb el període andalusí altmedieval. En primer lloc el II Simpósio Internacional sobre Castelos Fortificações e Território na Península Ibérica e no Magreb (séculos VI a XVI), que tindrà lloc a Òbidos, Portugal, on entre diverses ponències i comunicacions s'escoltarà parlar sobre fortificacions i vigilància territorial durant l'ocupació d'Alandalús. I uns quants dies després, a Barcelona, se celebra el col·loqui Teoria y práctica fiscal en el occidente latino y en Dar al-Islam (siglos VIII-IX), organitzat també pel grup Ocorde.