La plantada de Gandesa (1319)

Vicent Baydal

Matrimoni reial entre Ferran III de Castella i Beatriu de Suàbia (1219)

Parlàvem l'altre dia de relacions conjugals i filials al segle XIV a través de quatre exemples d'una comunitat rural valenciana. Hui ens detindrem a explicar un cas ben diferent i que no és exemple de res, sinó més bé al contrari, una excepció en tota regla. Es tracta del casament en 1319 de l’infant Jaume d'Aragó, fill major de Jaume II i hereu de la Corona, amb la infanta castellana Elionor, filla de Ferran IV de Castella. Es tracta, sens dubte, d'un dels episodis de la història política catalanoaragonesa menys coneguts, malgrat la seua transcendència, puix, no debades, la historiografia pàtria no li ha concedit excessiva importància, tot tractant de fer lluir gestes de més volada, com ara les conquestes territorials protagonitzades pels monarques aragonesos. Tots coneixem passatges de la conquesta de Mallorca, de València o de les lluites mediterrànies amb genovesos, grecs, sards i angevins, però ben poc en sabem d'aquell matrimoni, atès el seu catastròfic final.

Cal dir, en primer lloc, que fou evidentment pactat. Si s'acordaven les aliances dins de les comunitats rurals o urbanes, no vulguem pensar-ho en el món aristocràtic i reial. Era una de les seues característiques essencials. En aquest sentit, fou en el context del Tractat d'Alcalà d'Henares, signat per Jaume II i Ferran IV en 1308, que es concordà el futur casament. I val remarcar que aquell pacte es féu per tal d'iniciar un atac conjunt contra l'emirat nassarita de Granada, que es traduí en les fracassades croades d'Almeria i Algesires de l'any següent. Per tant, es tractava d'una doble aliança: militar i politicofamiliar. En relació amb això, també cal indicar que ambdós eren els primogènits: Jaume, que llavors tenia 12 anys, però ja havia estat nomenat procurador general de la Corona i futur monarca, i Elionor, que acabava de nàixer i a penes si arribava a l'any i mig de vida. Així les coses, com era usual en aquells casos, la filla lliurada en matrimoni fou desplaçada d'immediat al territori del futur espòs, de manera que Elionor es traslladà a València, on cresqué, encara que envoltada d'un seguici i uns servidors preeminentment castellans.

D'aquesta forma, uns pocs anys després, en 1312, es preparà el casament previst, per al qual s'hagué d'obtenir la corresponent dispensa papal, puix, no en va, els contraents eren parents de tercer grau, ja que la mare d'Elionor i el mateix Jaume eren cosins germans. Això és, que l'avi i el besavi dels nuvis era la mateixa persona: Pere el Gran. Amb tot, la mort sobtada de Ferran IV aquell mateix any i les disputes iniciades entre els magnats castellans davant la successió d'Alfons XI, que llavors era un xiquet acabat de nàixer, feren ajornar el casament dels susdits infants. Calgué esperar fins a 1319, quan Jaume tenia 23 anys i Elionor 12, per tal d'efectuar l'esperada boda. Tanmateix, en aquells moments hi havia un altre obstacle, ben diferent, que enterbolia el futur del matrimoni: feia un temps que el primogènit Jaume es mostrava dubitatiu a l'hora d'acceptar el seu destí com a nou monarca de la Corona d'Aragó. Primer s'acostà a un cert misticisme religiós, tal vegada marcat per la influència del pensament d'Arnau de Vilanova i de Ramon Llull en la cort reial d'aquell moment. Posteriorment, arribà a afirmar que no entendía regnar por cosa del mundo.

Probablement mai coneguem les raons de l'actitud de l'hereu de Jaume II, però el que sabem del cert és que en aquells moments representava un autèntic desastre per al propi rei. La data de la boda s'apropava i, en conseqüència, s'incrementaven els neguits del jove Jaume, qui veia que, després del casament, no hi hauria volta enrere. Seria el proper monarca d'Aragó, amb totes les seues conseqüències. El que molts anhelaven i veien com un somni inabastable, ell ho percebia com una missió angoixant. Tant, que a penes uns dies abans de les noces, el 15 d'octubre de 1319, Jaume II el convocà a Tortosa per tal de pressionar-lo, juntament amb un Consell General dels principals dirigents de tota la Corona, i assegurar que acceptés les responsabilitats que li corresponien com a primogènit. Així ho contava el mateix rei a la regent Maria de Molina, mare d'Alfons XI de Castella:
Fiçiemos plegar los arçobispos de Tarragona e de Çaragoça, e otros prelados e ricos homnes de los mayores d’Aragón e de Cathalunya, e homnes buenos de las mayores cibdades de nuestra senyoria porque traven con él [l’infant Jaume] e con Nos en uno, en quantas guisas pudieren, a retenerlo que finque al mundo e que regne enpués Nos.

L'infant hi accedí jurant i perjurant que compliria el seu deure, de manera que tota la comitiva aplegada a Tortosa es traslladà fins a Gandesa, on havia de tenir lloc la cerimònia nupcial. I, en efecte, la boda se celebrà amb certa normalitat. Però, tot just en acabar l'enllaç, succeí l'impensable: el nuvi, bo i aprofitant la gernació que ocupava l'església, escapà del temple, muntà el seu cavall i fugí galopant de la vila. L'escàndol fou majúscul. La casa reial castellana ho considerà un enorme afront; la germana d'Alfons XI havia estat plantada i humiliada pel casal d'Aragó. De poc valgueren les excuses d'un desesperançat Jaume II, que no tingué més remei que apartar el seu fill gran dels drets de successió: el matrimoni fou anul·lat i un parell de mesos més tard l'infant Jaume ingressà en l'orde militar i religiós de l'Hospital de Sant Joan. Així, s'alliberava d'exercir com a monarca a un preu ben alt per al seu pare. D'una banda, la deshonra davant els seus homònims europeus i davant els seus propis súbdits. D'una altra banda, el secundogènit, Alfons, havia de passar a ocupar la primogenitura. Però aquest ja s'havia casat amb una noble, Teresa d'Entença.

Tot plegat, la decisió de l'infant Jaume tingué importants conseqüències polítiques. En primer lloc, els dirigents de l'estament reial aplegats a Gandesa aprofitaren la posició de feblesa en la qual quedà Jaume II per tal de fer-li declarar un privilegi de suma importància per al futur de la Corona: el Privilegi de la Unitat, segons el qual els monarques posteriors haurien de mantenir units els regnes d'Aragó i València i el comtat de Barcelona, alhora que es comprometrien a no alienar més patrimoni reial -el que estaria a la base de rebel·lions posteriors, com ara els fets de Vinatea o la revolta de la Unió. Altrament, impulsà la immediata conquesta de Sardenya, ajornada una i una altra vegada des de la concessió del regne per part del papa en 1297, més de 20 anys abans. Ara, però, tal vegada per recuperar el prestigi perdut i per exalçar la figura del nou hereu Alfons, es mamprengué definitivament la presa de l'illa, duta a terme entre 1322 i 1324. Probablement la decisió de l'infant Jaume, anomenat per uns el Dissortat i per altres el Forassenyat, va canviar el decurs de la història a la Corona d'Aragó. Però tampoc és qüestió de parar-nos a pensar què hagués succeït si no hagués renunciat a la Corona. Les ucronies no haurien d'ésser tasca dels historiadors. Prou tenim amb el que, de fet, va passar.

Pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats. Una altra historia de la família

Vicent Royo
En la societat medieval tot gira al voltant de la família i, des de fa moltes dècades, els estudis referits al teixit social de les comunitats rurals i urbanes així ho han posat de manifest. La participació política dels individus en els afers comunitaris, el pagament de la renda i els impostos, l’organització del treball i la gestió de l’explotació domèstica, tot té com a punt de referència la cèl·lula conjugal formada pel matrimoni i els seus fills. També s’ha insistit, i molt, en les calculades estratègies matrimonials de la pagesia i les classes urbanes, siga quina siga la posició que ocupen en l’escala social, des de la noblesa fins les capes populars, passant pel patriciat i els camperols benestants. Tot casament és fruit de dures negociacions entre les famílies de procedència dels novençans i de la conjunció d’interessos polítics i econòmics per part dels llinatges que s’uneixen a través del matrimoni. Tal ha estat el punt d’abstracció amb que s’ha analitzat el tema que fins i tot s’ha parlat de mercat matrimonial, com si fórem al davant del mercat de la terra o del crèdit. L’amor, per tant, només està present en els relats dels trobadors i en les històries dels joglars.


...l’amor...

Han estat aquests temes els que han omplert les fulles d’articles i llibres i han ocupat les intervencions dels especialistes en col·loquis, encontres i congressos dedicats a la família, força nombrosos dels anys setanta del segle XX ençà. I açò és, fins cert punt, normal, perquè les fonts estan plenes de documents que parlen de matrimonis, dots, aixovars, casaments fracassats, transmissions del patrimoni de pares a fills i molts altres aspectes que permeten construir aquesta visió de les famílies medievals, tant a l’àmbit rural com a l’urbà. Hi ha altres documents, tanmateix, que són menys habituals en les fonts i que, per contra, mostren una altra realitat de la família, de les relacions socials, tant propera a la vida quotidiana dels protagonistes dels nostres estudis com els fets que he esmentat ara fa un moment. En efecte, més enllà d’una visió, podríem dir, “idíl·lica” de les relacions familiars i del comportament d’homes i dones, la societat medieval, com l’actual, conegué també situacions que s’allunyen d’aquest relat. Fins el moment, només s’havia negat l’existència de l’amor en la contractació dels matrimonis, però s’havia dit ben poca cosa de les relacions extramatrimonials, de l’adulteri i dels fills no desitjats, segurament perquè la seua presència a les fonts és quasi marginal. En canvi, formen part del dia a dia de viles i pobles, com alguns documents excepcionals posen de manifest. Fem una ullada a alguns exemples per il·lustrar aquesta altra història de la família.

El 23 de setembre de 1353, Jaume Saera, veí de Cantavella, fa donació a Antònia, vídua de Domingo Navarro, de Vilafranca, d’una pensió censal de quatre cafissos de forment i els drets que a ell pertanyen sobre un préstec de 600 sous. La raó, ben explícita al document notarial, la «remissió de nos peccats, com [la dita Antònia] age messa en mala fama nomenada de mala fenbra». A primera vista, fa la impressió que, després de la mort del seu marit, com succeeix amb moltes dones de les classes populars, Antònia ha caigut en les xarxes de la prostitució i la pobresa i un “benevolent” i ric Saera li lliura les dites pensions com a mostra de la seua solidaritat. Ella accepta la donació «de vós, sènyer en Jacme Çaera, enadín a aquella que si per ventura yo defalya o faya adulteri de fornicació ab altra persona o prenia marit sens vostre consell e de nos amichs, que la dita donació per vós a mi feta sie nulla e a mi no puxe valer ni aver» i que «tots altres béns que yo auré sien vostres e de aquells façats a les vostres pròpies voluntats». Antònia es compromet, doncs, a no tenir relacions sexuals amb cap altra persona i a no contraure matrimoni sense l’aprovació de Saera i els seus «amichs», com a prova de la seua gratitud. Ara bé, el contracte posterior canvia tot el sentit d’aquest acte de Saera i fa més comprensibles les paraules d’Antònia. En ell, Jaume lliura a Maria Ferrera, filla d’Antònia «e mya» 500 sous, «los quals vull que age de mos béns, e açò per amor de Déu e per remyssió de nos peccats». Uns diners que li seran lliurats en el temps del seu matrimoni i que mentrestant romandran en mans de Bartomeu Saera, germà de Jaume i tutor de la jove. Heus ací la raó vertadera d’ambdues donacions. Jaume Saera ha tingut una filla no desitjada amb Antònia i, per evitar que cap de les dues caiguen en les xarxes de la pobresa i la prostitució, les forneix amb uns ingressos suficients per garantir la seua existència i perquè Maria puga accedir a un matrimoni digne amb un veí del sector mitjà de la comunitat, garantint també que si Antònia es torna a casar ho farà amb algú acceptat per ell. Què seria de la reputació del ric i poderós Jaume Saera si la seua companya de jocs sexuals i la seua filla (bastarda) es dedicaren a practicar la prostitució al lloc? Què dirien d’ell? On quedaria el seu honor? Cal que els membres de les elits rurals mantinguen la seua posició de preeminència i actes com aquests contribueixen a fer-ho, malgrat que suposen el reconeixement d’una relació adúltera.


...al llit...

Tanmateix, hi ha mares que es desentenen de la cura dels fills si no poden fer-s’hi càrrec. El març de 1344, Teresa, filla del veí de Vilafranca Domingo Centelles, reconeix davant del justícia del lloc i de molts altres prohoms, present també Domingo Asensi, «que havie aüt hun fill engenrat per lo dit Domingo Asensio e per nom Domingo Asensio, axí e aytal nom com lo dit pare seu, e que alcun hom carnalment no havie agut afer ab ella que alcuna sospita puxen ésser possada ne que altre engenràs aquell, sinó lo dit Domingo Asensio». Teresa deu ser molt jove encara i Domingo deu estar ja casat, així que ella mateix «liura e dona per fill al dit Domingo Asensio lo dit Domingo, fill seu, e que nenguna altra persona no ha part en aquella criatura sinó lo dit Domingo Asensio». Ella no deu poder fer-se càrrec i el fet de tenir un nadó sota la seua custòdia deu ser un impediment per contractar un matrimoni amb altre jove del lloc, així que el millor és lliurar-lo al seu pare.

Altres dones decideixen desfer-se dels fills una vegada han decidit refer la seua vida i arranjar un nou matrimoni. El 6 d’agost de 1395, el llaurador de Vilafranca Miquel Gil disposa en el seu testament que el tutor del seu fill Miquelet serà el ric i poderós Bartomeu Sala i aquest haurà de dimittere dictum filium in posse dicti Violante, uxor mee, per tempus trium annorum cui dicte Violante, pro sustentatione et labore dicti filii mei mitendi, dimitto C solidos. Pocs dies després, el testament és publicat pel notari Antoni Esquerdo i tots els familiars allí presents l’aproven, amb l’excepció de la dita Violant, la qual protesta per l’assignació de 100 sous feta pel seu home difunt per tenir cura del seu fill, «com ella l’entena criar, mes no per aquell preu, com sie sotil». Bartomeu Sala tampoc no es vol fer càrrec de l’orfe i, finalment, és Guillem Ortí, un parent molt llunyà del xiquet, qui assumeix la tutoria de Miquelet i qui lliura 200 sous a Violant «per lactar, e nodrir e criar lo dit pubill» durant el primer any després de la mort de Miquel Gil, «com no·l volgués criar ne tenir per soldada que lo dit deffunt en son testament li havie lexada per la dita rahó».


...parint...

Passat quasi mig any, el tutor lliura a la vídua altres 55 sous «per lactar, tenir e nodrir lo dit pubill per cinch meses e mig que·l tingué, ... a rahó de VI lliures per any», i després és ell mateix qui se’n fa càrrec del pubill «per VI meses e mig, ... aprés que la dita na Violant fon casada, com no·l volgués tenir pus ne complir l’any que l’avia a tenir e provehir». Tot i això, una vegada passat aquest termini i després de viure una temporada amb el seu oncle Simó Ortí i la seua dona Maria, germana del difunt Miquel Gil, el tutor deixa l’orfe en mans d’un llaurador del lloc durant quatre anys i es compromet a pagar-li 140 sous corresponents a la provisió del jove Miquelet. Durant tot aquest temps ningú no ha volgut assumir la responsabilitat de criar el xiquet en els primers anys de la seua vida i el nadó ha anat d’unes mans a altres fins ser col·locat amb una persona aliena a la família a través d’un contracte d’afermament. Sovint els xiquets esdevenen càrregues que les famílies no volen o no poden suportar, de manera que es desfan d’ells el més aviat possible. Com ja s’havia dit, només els interessos propis determinen les decisions dels homes i les dones medievals i els sentiments es deixen de costat, fins i tot amb els fills nascuts del propi ventre.

Un últim exemple pot testimoniar la valoració dels interessos i les situacions personals per sobre dels sentiments. L’agost de 1345 Domingo Sanxo Sàrsola, instigat pel vicari de Vilafranca, «confessor meu», i penedit pel seu acte, «com la misericòrdia de Déu sie atorgada als vers penidents e confessats», reconeix que «defraudà» a la seua dona Òria «en temps que fiu matrimoni ... en lo preament dels béns» que havia d’aportar a la nova empresa domèstica. D’aquesta forma, només li atorgà 200 sous, quan, en realitat, la suma que devia haver aportat era de 500 sous i per aquesta raó ara li lliura 200 sous i li atorga la fermança sobre dos trossos de terra que tenen un valor de 100 sous, completant, així, els 500 sous que havia d’haver satisfet. El document, tant atípic com expressiu, testimonia els fraus comesos per marits i pares a l’hora de contractar els matrimonis, fets que sovint engendren enfrontaments entre les famílies dels cònjuges i, sobretot, entre els seus descendents a l’hora de repartir l’herència.


...les noces...

Aquests quatre exemples mostren, doncs, una altra història de la família, una visió que sovint escapa als ulls dels historiadors, potser massa entestats en el volum dels dots, les relacions establertes a través dels matrimonis i les vies de promoció social que aporten, sobretot entre els rics. Es tracta també, com ja s’ha dit, d’una visió imposada per la documentació, perquè els exemples de pares corruptes, mares adúlteres i fills no desitjats no sovintegen en les fonts. I no ho fan perquè els mateixos protagonistes s’afanyaven a amagar-ho i a desmentir-ho, perquè això tacava el seu honor, en una societat on cada persona s’havia de mirar a l’espill de la col·lectivitat cada dia per mantenir la seua reputació. Només quan era inevitable, com ocorregué amb Jaume Saera, Antònia i la filla nascuda de les seues relacions extramatrimonials, els afectats havien de posar-hi solució i és aleshores quan surten a la llum a través dels documents. Així, doncs, caldrà escorcollar un xic més per atansar aquesta altra realitat de les famílies i els homes medievals, una realitat tant quotidiana com la que s’ha descrit fins el moment.

Ifac 2011

Ferran Esquilache
Ja fa uns dies que ha acabat el període en el qual uns fan vacances, mentre la majoria fan cursos i congressos d'estiu, continuen treballant a casa, o traslladen la seua “oficina” al jaciment arqueològic. Els treballs d'excavació programats per interés científic que patrocinen museus, universitats i altres institucions públiques al període estival són prou abundants al nostre país, encara que la immensa majoria dels jaciments excavats són prehistòrics i, sobretot, d'època ibèrica o romana. Amb tot, un dels pocs jaciments datats en època medieval que té campanyes anuals d'excavació programada a casa nostra és el de la pobla d'Ifac, a Calp (la Marina), patrocinada i finançada pel Museu Arqueològic d'Alacant i la Diputació de la qual depén. I com no podia ser d'una altra manera, la campanya d'enguany s'ha desenvolupat, una vegada més, amb avanços importants en les troballes, i també amb sorpreses per a l'equip de voluntaris que hi han treballat sota la direcció de l'arqueòleg José Luis Menéndez. De fet, si per alguna cosa destaca aquest projecte, a banda de la informació científica que proporciona i, sobretot, que proporcionarà amb el temps, és el gran treball de difusió que es fa, a través de visites programades durant la campanya, mitjançant facebook i twitter, i encara més a través del blog del projecte Ifach que Menéndez escriu puntualment tots els dies, avançant les troballes de la jornada. I això ofereix als interessats, per tant, l'oportunitat de seguir dia a dia l'avanç de l'excavació.


Ifach

Al blog d'Harca ja hem parlat anteriorment de la pobla d'Ifac, fundada per Pere el Gran i impulsada per l'almirall Roger de Llúria a l'ombra del penyal, per controlar mitjançant els colons residents la costa sud del nou regne de València. Allò interessant del jaciment, però, és que la incipient vila va ser destruïda pels castellans al segle XIV, uns 60 anys després de la seua fundació, de manera que no ha sofert l'evolució urbanística de la resta de les viles de colonització fundades després de la conquesta, i a més a més ara és possible l'excavació i l'accés a la informació, cosa que no és gens fàcil en qualsevol altra pobla medieval que actualment és una ciutat habitada com Gandia o Vila-real, entre moltes altres. En qualsevol cas, abans d'entrar amb les novetats dels treballs d'enguany, serà bo recordar amb més detall i de forma amena el context històric i geogràfic del jaciment, gràcies a aquest vídeo de divulgació de fa dos anys, que explica el que se sap de la pobla a través de la documentació escrita i les excavacions de les primeres campanyes:


Seguir el procés en el blog de la pobla d'Ifach al llarg de l'estiu ha estat un plaer, i fer-vos ara aquest resum per a informar els que no ho han seguit també. Així, l'excavació començava al mes de juliol amb poques notícies i només algunes troballes a la muralla, ja que les novetats vindrien sobretot de la necròpoli, en els dies successius. En els anys anteriors ja s'havia excavat bona part del fossar de la porta de l'església de la Mare de Déu dels Àngels, un total de 16 tombes amb les restes de 20 individus, entre elles una persona aparentment important per la seua centralitat. L'excavació de la resta del fossar era, per tant, un treball que aparentment semblava ràpid i rutinari. Tanmateix, en una tomba doble que ja es coneixia es va confirmar, inicialment, cap a mitjans de juliol, que hi havia dos fases d'ús de la tomba, ja que havia estat reaprofitada. De fet, ja se sabia que una de les inhumacions responia a una obertura de la tomba posterior, cosa que hipotèticament quadrava amb les dades aportades per la datació amb Carboni-14 de les campanyes dels anys anteriors, que apunten a dos fases d'aprofitament del fossar: d'una banda el període 1290-1340, coincident amb la construcció de la pobla, i una segona fase de 1350-1400, durant el període de semi-abandonament posterior a l'atac castellano-genovés de 1359. Cap al dia 20 es confirma que la primera inhumació en aparéixer és un xiquet d'uns 8-9 anys, però al dia següent, quan es passa a excavar la segona inhumació, resulta que hi ha dos cranis, i la tomba es converteix en triple.


La necròpoli a l'inici de la campanya de 2011, tal com quedà l'any anterior. Al fons els carreus de la base de la torre-campanar de l'església

El dia 31 apareix una quarta persona soterrada per sota de les altres tres, cosa que permetia aventurar als arqueòlegs en aquell moment la presència d'un panteó, i argüir hipòtesis que ho expliquen: membres d'una mateixa família? Reaprofitament de tombes per la sobreexplotació del fossar i la consegüent manca de lloc? Com deia Menéndez al blog, només futures anàlisis d'ADN i Carboni-14 ens donaran la resposta. El dilluns de la setmana següent, el dia 25, el nombre d'inhumacions de la tomba ja arribava a 7, i la cota interior d'excavació començava a baixar, mentre es confirmava l'aparició d'una nova tomba a prop, la número 22. Dimecres n'eren 8 els soterrats, i el conjunt d'ossos en aquell moment semblava ja indestriable. De fet, quan al dia següent apareixen dues perdones més, sumant-ne en total 10, l'amalgama de restes és tal que els arqueòlegs comencen a plantejar-se si es tracta d'un ossari en el qual s'han dipositat les restes d'altres tombes més antigues, amb la finalitat de ser reaprofitades. Divendres no aparegueren més restes, cosa que feia sospitar que s'havien acabat, però dissabte a última arribaria l'onzena, i la sospita que encara seguirien apareixent-ne més.


La tomba “doble”, o T-20, en el moment d'excavació de la huitena inhumació

I mentre aquesta successió de notícies a la gran toma anava produint-se, els treballs a la resta de sectors avançaven a bon ritme. El sondeig en la muralla est a la recerca de construccions d'habitat donava negatiu, ja que sota la capa de runa de l'hotel derruït als anys 80 apareixia una capa de terra agrícola i de seguida la roca mare. Mentre, front a la porta principal d'accés a la pobla apareixia un mur mitger de tapia que feia pensar els arqueòlegs que estaven davant de les primeres estances d'habitació, en ser paral·lel a altres murs trobats en la campanya de 2009. En qualsevol cas, el darrer dia d'excavacions de juliol va ser fructífer, ja que no només va aparéixer l'onzena inhumació del gran ossari, sinó que també van aparéixer les primeres restes de la porta d'entrada a la pobla, en la muralla oest, el gran objectiu de la campanya, així com les primeres restes d'una nova capella a l'església, que s'afegia a l'anomenada capella sud excavada l'any passat. Com que el cos principal del temple està adossat a la muralla, l'església no tenia la tradicional forma de creu, de manera que les dues capelles estaven una al costat de l'altra, ambdues al costat sud.

Avançat el mes d'agost arribava la notícia que el Ministeri de Medi Ambient eliminaria amb maquinària les restes que quedaven de l'hotel derruït els anys 80, cosa imprescindible per a continuar amb l'excavació de l'església. Mentrimentres, les notícies arqueològiques se centraven en la porta, on aparegueren les primeres restes de l'arc, i guixeries que demostrarien que la porta estava decorada amb una espècie d'encoixinat en l'obertura de la cara interior. També apareixia una nova estança adossada a la porta i a les estructures adés esmentades, però es mantenia la incògnita sobre la seua utilitat. I més endavant, en baixar el nivell d'excavació de la porta, va aparéixer un escaló, de manera que quedava clar que aquella porta d'accés no era apta per a carros, només per a persones i bèsties.


La porta d'accés a la pobla d'Ifac

Pel que fa a la gran tomba, que des de juliol no havia aportat novetats excepte l'aparició de la inhumació número 12 entre l'amalgama d'ossos extrets, aportava encara noves sorpreses a mitjans d'agost: l'aparició d'una altre enterrament més, en aquesta ocasió en decúbit supí, que per estar anatòmicament format pareixia ser el darrer. Però el 23 d'agost, una vegada extret aquest darrer, apareixia el soterrament 14 de l'ossari. En la resta de l'excavació, el 15 d'agost el Ministeri començava a retirar la capa de runes de l'hotel, i pareixien les primeres peces de l'església, entre elles una de les impostes del sostre de la nau principal. Ara bé, les sorpreses vindrien amb la retirada total de les restes per part de les màquines, quan va eixir a la llum el mur nord de l'església i l'Altar major, i la confirmació que els fonaments de l'hotel no havien afectat l'estructura. Pel que fa a la segona capella sud, descoberta al juliol, es confirmava el tancament i amb ell la planta completa, així com el fet que al seu interior encara estava la major part del seu propi enderroc. De fet, l'estat de conservació de tota l'església, una vegada eliminat l'hotel, és més que acceptable, d'acord amb el que podia haver patit. El 23 d'agost apareix una espècia fust octogonal de pedra, diferent a la pedra arenisca localitzada fins ara, i amb un rebaixament en forma de piqueta, amb signes de desgast o polit per aigua, de manera que s'especula amb la possibilitat que es tracte d'una pica per a aigua beneïda. El dia 25 comencen a netejar l'interior de l'església, que ha quedat alliberada de les restes de l'hotel, amb la finalitat de deixar-ho preparat per a la campanya de l'any vinent. Però encara no han acabat les sorpreses i apareix l'Altar major. Es confirma que s'ha conservat una miqueta del sòl originari, i l'absis es conserva amb un metre d'alçada. I així, una vegada completada i alliberada la planta, la pròxima campanya aportarà més dades sobre l'interior de l'església.


L'Església de la Mare de Déu dels Àngels d'Ifac, amb la seua planta completa al descobert, vista des del costat nord amb l'absis en primer pla, i al fons la porta d'entrada.

Quant a la porta d'accés, els darreres treballs anaren encaminats a documentar el front exterior, mentre que la torre de guàrdia presentava una potencia estratigràfica considerable, amb un alçat de carreus important a la base. De fet, s'ha conservat una alçada de 3 metres del total de 7 o 8 que es calcula que tindria. Per finalitzar, en el darrer dia d'excavació, quan ja s'han traslladat totes les restes recuperades als magatzems, i s'està condicionant el jaciment per a la seua conservació en els pròxims 10 mesos, encara apareix la darrera inhumació al gran ossari: el colon número 15, que s'estava fent esperar. En realitat no queda clar al blog si és definitivament l'última inhumació de la tomba, ja que la campanya va acabar eixe dia, però l'any vinent ho sabrem. En qualsevol cas amb aquesta aparició es tancava la campoanya a falta de prendre algunes cotes i dibuixar plànols. Tanmateix, com és ben sabut, l'arqueologia no acaba amb els treball d'excavació, i al llarg de la tardor i l'hibern espera als arqueòlegs una llarga faena de catalogació i estudi de les peses recuperades, especialment enguany amb la tomba múltiple, i d'interpretació de les estructures localitzades. Caldrà esperar a llegir els treballs científics que en el futur, que aportaran totes aquestes dades, per conéixer-ho tot millor, però de moment ens haurem de conformar amb açò. En qualsevol cas, hem d'agrair a José Luis Menéndez la faena de difusió que fa.

Ara sí, tot just fa 700 anys!

Frederic Aparisi Romero
Arriba setembre, tornen els xiquets a l’escola, llibres i colors nous. Els universitaris també reprenen el curs, comencen les festes de benvinguda i, per tant, les primeres absències. Sembla, llavors, que és el moment de reprendre l’activitat del nostre blog. I ho fem amb un tema del qual ja en vam parlar l’any passat per aquestes dates: el 700 aniversari de la fira de Gandia. Com recordaran els nostres seguid@rs més fidels, alguns dels membres del Grup Harca demostràrem l’errada que sistemàticament es repetia en la datació del privilegi atorgat per Jaume II a la vila de Gandia, per a celebrar una fira anual durant quinze dies a partir del dia de sant Miquel. Originàriament, el treball havia de ser un simple article de divulgació per a un periòdic valenciano, però amb allò alguna cosa passà. El periodista qüestionà la notícia –damunt que et demanen el favor, perquè d’aquell article ningú anava a veure un cacau, et qüestionen el treball– per a després convenir, no sé sap què, amb les autoritats municipals –Toni Durà, aleshores delegat de Cultura i festes. Al remat, la publicació veié la llum, això sí, amb xicotetes modificacions “de redacció”, en paraules textuals del periodista. En qualsevol cas, com que les banderoles estaven encomanades i els programes impresos, la notícia fou menystinguda pel govern local de Jose Manuel Orengo, capficat en la celebració del V centenari del naixement de sant Francesc de Borja, qui –repetim-ho una vegada més– no és el IV duc de Gandia.

Així les coses, aquest fulletó havia de viure un nou capítol enguany. I la veritat és que les coses han anat molt millor. El passat divendres s’inaugurava una exposició a la sala principal de la Casa de la Marquesa sobre la fira al llarg del temps. L’acte, al qual assistiren representació de tots els partits de l’Ajuntament, reuní ja en la seua inauguració una caterva de gent. La visita oficial estava guiada, com podeu veure en la fotografia, per Àlvar Garcia, qui ha estat el comissari de l’exposició. Una mostra que destaca per la senzillesa, tot posant l’accent en les transformacions dels darrers cent anys. I en efecte, l’espai central l’ocupen tres impressionants cartells. Els elements audiovisuals també estan presents amb dos àrees per a vídeos, dels quals en un es projecta el documental que fa un recorregut per les transformacions de la fira; i el segon se centra en les actuacions musicals que han tingut lloc a la ciutat i dels quals es té constància gràcies a la televisió pública local -Gandia Televisió-, recentment tancada pel govern municipal. Acompanya l’exposició un catàleg, de poc més de trenta planes, amb el registre de cancelleria que correspon al privilegi en la portada.

Per evitar confusions, val a dir que la marca que apareix sobre el nom de Gandia no és un accent, entre d’altres raons, perquè en el moment de la redacció no existien les normes ortogràfiques i, endemés, el document està escrit en llatí. El llibre es divideix en dues parts: la primera correspon a la fira durant l’Antic Règim a càrrec de Jesús E. Alonso i un servidor; mentre la segona se centra en el període contemporani, i és a càrrec de Josep Enric Gonga.

Malgrat tot, però, com en altres casos, hem hagut d’esperar a un aniversari per a promoure estudis i recerques sobre el tema. En efecte, producte de la investigació dirigida des de l’Arxiu Històric de Gandia, s’ha pogut localitzar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó tres privilegis atorgats per Alfons el Magnànim, el 1425 i 1430, i per Joan II el 1479, que autoritzaven els jurats a canviar la data de celebració de la fira. En teníem referència a través dels inventaris del segle XVIII, però com que el Llibre de privilegis de la ciutat continua Déu sap on, a Gandia no se’n conserva cap còpia. Esperem en breu poder fer-vos una presentació dels documents i, mentrestant, aprofitem l’avinentesa per convidar-vos a visitar l’exposició.