Benvinguts al banquet: intervencions militars occidentals al Magreb

Ivan Martínez Araque

Muralles andalusines d'Alzira

A finals del 1397, unes galeres de Barberia assetjaren Torreblanca i, segons afirmaven les autoritats valencianes, els magrebins entraren en l’església del poble i furtaren el cos de Jesucrist que allà era custodiat. L’1 de desembre, i com a resposta a tal ignomínia, la ciutat de València requeria a les viles reials del seu ajut per poder armar una armada i recuperar l’objecte sagrat. Així, la capital convidava a la vila d’Alzira a participar-hi, “pregant affectuosament que aquesta universitat li plàcia fer e posar en la solemnitat del dit covit taula e tal part que meresca ésser asseguda en lo millor loch de la taula entre els altres covidats”.

El consell municipal alzireny s’adherí de forma entusiasta a la santa comitiva i d’immediat envià un missatger i per a la qual estava disposat a posar el navili i les xarxes. Uns dies més tard, el consell general de la vila donava permís per a què els jurats elegiren, segons el seu criteri, una comissió integrada per dotze prohoms i diversos clergues, que va obtindre un permís per tallar carrasques i àlbers per tal de construir una galiota de vint-i-quatre bancs i es contractà a tal efecte un mestre d’aixa, a càrrec de la universitat.


Plànol d'Alger

Tanmateix, passaren els mesos i la iniciativa en altres instàncies no semblava que haguera quallat. El març, els jurats i consellers d’Alzira acordaren esperar per saber abans que feien la resta de viles. Un mes més tard, els magistrats alzirenys havien tramés unes cartes a les localitats de Xàtiva i a Castelló per certificar-se sobre què pensaven fer, “les quals han respost que encara no u han deliberat”. El 17 d’abril del 1398, el fuster Jaume Costejà, però, havia adquirit els tretze troncs de carrasques que se li havien encomanat per un preu de 140 s.

No serà fins a l’agost que se sàpia alguna cosa més. La ciutat de València havia decidit enviar pel seu compte una galera cap a Barberia, emmarcada més aviat dins les activitats corsàries que es feien habitualment. I les autoritats d’Alzira decidiren tornar els diners de la col·lecta que s’havia fet, una suma de 192 s., a aquells que havien col·laborat. Finalment, “aquella fusta de carrasca que la vila havia pròpia en la rambla de la dita vila” fou venuda per un preu de 500 s. De la greu ofensa feia temps que no se n’havia tornat a parlar.


El corredor de ronda en les muralles d'Alzira

Els símbols de la Unió (1347-1348)

Vicent Baydal
València! València! Unió! Unió! Aquests eren els crits de guerra d'un escamot, comandat pel capità de la guerra Joan Sala, que la mitjanit del 8 de novembre de 1348 assaltà Morvedre en un intent desesperat per prendre hostatges i evitar que la vila donés suport a Pere el Cerimoniós, qui s'apropava amb les seues tropes a la capital del regne de València. Tot just havia passat un any i mig des que en maig de 1347 es formara la Unió, una lliga de nuclis reials valencians, poblacions de senyoriu i alguns cavallers per conservar furs, privilegis, libertats e bons uses, franquees e inmunitats de la ciutat et regne de aquella, e per suplicar humilment e requerir al dit senyor rey que·ls dits furs, privilegis, libertats e bons uses de la dita ciutat e regne deje efectualment servar. Val a dir, des de l'arribada al tron del Cerimoniós uns anys abans s'havia produït una intensificació de l'autoritarisme, manifestada en molts diversos àmbits: processos judicials arbitraris, aplicació excessiva de turments, penes superiors a les legals, exigències fiscals incrementades, alienacions de viles pertanyents al patrimoni reial, extorsions a mercaders i canvistes, etc. I el que era més greu: no hi havia possibilitat de reparació dels abusos, en tant que el monarca i els seus oficials al·legaven que l'autoritat reial estava per sobre de qualsevol llei, dién palesament et pública que no havien furs ni privilegis.

Així les coses, com va explicar llargament Mateu Rodrigo en la seua tesi doctoral, els dirigents de la ciutat de València -aprofitant el conflicte successori obert pel rei en nomenar hereva la infanta Constança davant el risc de no tenir fills barons- decidiren donar cos a la Unió esmentada; s'hi afegiren vora 100 nuclis de població i un nombre significatiu de cavallers, que, en general, eren posseïdors de senyorius mitjans i petits. El seu objectiu final era limitar el poder reial mitjançant diversos mecanismes, entre els quals destacaven dos per damunt de la resta: d'una banda, la tria d'un Jutge General encarregat de vetlar pel compliment dels furs i els privilegis valencians, i, d'una altra banda, la institucionalització de la pròpia Unió, que celebraria anualment un Parlament per tal de controlar el bon govern de la terra. I, en consonància amb açò darrer, el moviment tractà d'adquirir ben prompte alguns dels símbols externs que el constituïen, a ulls de tots, en un veritable contrapoder: trià una bandera, ordenà fer segells propis i encarregà la compilació d'un llibre de privilegis de la ciutat i el regne.

En primer lloc, l'exèrcit unionista havia de ser guiat, en exclusiva, per la bandera de la capital, líder per excel·lència de la revolta: que tota hora la Unió haja a seguir la senyera de la ciutat de València, e altra senyera no y haja. Quant als segells, se'n feren dos, ço és, un gran e un poch, dit secret, los quals eren d'argent, confeccionats pels orfebres Francesc i Joan Canader. És a dir, com en la cancelleria reial, hi havia un segell per als afers comuns i un altre per als secrets, però en aquest cas el primer és va fer molt gran -la matriu pesava vora mig quilo-, molt major que·l segell comú del dit senyor rey, probablement com a símbol de desafiament vers la monarquia. Per la seua banda, el segell secret, que és l'únic que ens ha arribat en forma d'impressió en cera roja, era molt més petit, de 2,80 centímetres de diàmetre, i representava l'escut reial de les quatre barres roges en losange dins d'una rosàcia de lòbuls ornats amb motius vegetals, entorn dels quals, en majúscules, apareixia la següent llegenda entre dues gràfiles: S[EGELL] DE LA UNIÓ DE LA CIUTAT E REGNE DE VALÈNCIA. Finalment, pel que fa al llibre de privilegis, es contractà a un escrivà per tal que ordenés i copiés omnia privilegia civitatis et regni Valencie, habilitant-li, fins i tot, una cambra a l’antic edifici del Consell per tal que hi residís contínuament fins acomplir de forma íntegra el seu treball.

Escut reial en losange, base del segell de la Unió valenciana

Tanmateix, excepte la bandera -que era, alhora, de la capital-, tant els segells com els privilegis de la Unió valenciana foren destruïts pel rei en ser aixafada la revolta. Aquest havia estat el mateix destí dels que havia fet anàlogament la Unió aragonesa coetània, que, segons explicava el mateix Pere el Cerimoniós -amb molta sorna-, havien estat cremats: açò fon fet ab grans plors, ço és, del fum gran que allí era, perquè podets entendre que la Unió, mercè de Déu, és morta, pus nós e tanta bona gent l'havem plorada per força e destret del dit fum. De fet, entre els molts delictes dels quals s'acusà als unionistes valencians -de tració, de omecidi, de sacrilegi, de plagi, de incendi, de furt, de ladronici, de roberia-, hi havia també el de lesa magestat, per haver usurpat aquelles prerrogatives pròpies dels sobirans. En aquest sentit, un darrer símbol de sobirania de la Unió havia estat la campana instal·lada en un bastiment de fusta damunt de la Casa de la Ciutat, sobre la cambra de la sala de la cort, per apellar consellers e per altres affers de la ciutat e de la dita Unió.

Així, el seny de la Unió, per al qual s'havia contractat al campaner valentí Bernat Raurich, esdevingué un símbol, d'una banda, dels grans consells oberts que aplegaven a centenars de persones, i, d'una altra banda, de la milícia popular aplegada pel moviment, que es convocava campana repicada, senyera alçada, ost feyta. En relació amb això, ja se n'ha parlat al blog d'Harca de la importància dels campanars i les campanes en la societat valenciana medieval, però, pel que sembla, aquestes se solien reservar a les esglésies i els edificis reials, sense que n'hi hagués a les cases municipals. Així, els veïns eren convocats normalment ad sonum tube sive de nafil o mitjançant el repic de les esglésies parroquials. De fet, és fins i tot possible que aquest fos un tret característic de la Corona d'Aragó -caldria mirar-ho amb deteniment-, puix a molts altres territoris europeus sí que hi havia el costum de construir campanars comunals propis, ja fos al nord de França, Flandes, Castella, la Toscana o Venècia.

Consegüentment, el monarca també s'encarregà de fer desaparèixer tot rastre de la campana de la Unió, no conformant-se només amb això, sinó donant a beure el seu metall fos al principal líder ajusticiat, l'esmentat Joan Sala -qui dirigia l'escamot a Morvedre a les darreries de la rebel·lió. Sala fou arrossegat des del palau reial pel nucli urbà de València, se li tallà el puny dret davant la Casa de la Ciutat, fou arrossegat novament fins a la plaça de la Seu, se li tallà la llengua, e de continent donat a beure metall. En paraules del Cerimoniós, fo justa cosa que aquells que la havien feta fer beguessen de la licor d'aquella, com fon fusa. No debades, la seua suspicàcia vers aquell símbol unionista va ser tan gran que encara 30 anys després, en 1378, reaccionà ràpidament davant les notícies que li arribaren de la capital valenciana: s'havia fet fer una campana per alarotge que estigués en la sala del Consell. Per tant, ordenà que la llevaren de seguida, car tals coses no·s deguessen tenir sinó en esgleyes o palaus de reys, là on les ciutats o viles han rey o príncep. La cosa, però, no passà a majors: en realitat no s'havia posat cap campana, sinó que, simplement, un alamany -que acabava de preparar un rellotge per a la catedral- havia oferit els seus serveis al Consell municipal. Aquest els havia rebutjat i reiterava la seua voluntat de complir els desigs reials: la dita campana o alarotge no és feta ne·s fa, ne havem de res àls menys ànsia. L'episodi, en tot cas, era ben significatiu: les campanes, els llibres de privilegis, els segells o les banderes no eren simples objectes, sinó que constituïen autèntics símbols de poder que calia vigilar, controlar i, en ocasions, abcegar per complet.

Tribus

Ferran Esquilache
Les revoltes que actualment està vivint el món àrab han focalitzat, amb major o menor mesura, mitjançant la premsa, la realitat social d'aquests països del Magrib i l'Orient Pròxim davant l'opinió pública mundial. Deixant de banda l'entramat polític i repressiu de qualsevol dictadura a l'ús, o la crisi econòmica, sorprèn extraordinàriament, des del punt de vist occidental, la força que té encara el fet tribal en aquestes societats. Potser no s'ha vist tant a Tunísia i Egipte, on el protagonisme de la revolta l'han tingut, sobretot, les generacions més jóvens i urbanitzades, però s'està veient perfectament en altres casos. Pot semblar anecdòtic, però a Jordània els líders de les 36 tribus locals han arribat a demanar-li al rei Abdal·là II que es divorcie, amb l'excusa de les grans despeses que ocasiona la reina Rània en productes de luxe i per les seues ingerències en els afers polítics del país; tot i que, en realitat, en el rerefons de la petició està l'avanç del poder polític i social dels palestins a Jordània, sota els auspicis de la reina, en detriment dels líders tribals originals de la Transjordània. Al Iemen, les protestes es van iniciar alhora que a Egipte, però només començaren a tindre algun efecte sobre el president Alí Abdal·là Saleh quan a finals de febrer els líders de les principals tribus del país li van retirar el seu suport. De moment s'ha mantingut gràcies a l'exercit, però la seua caiguda és imminent com demostra el fet que fa uns dies li retirara el suport, també, el xeic o líder de la seua pròpia tribu, la Hashid, que és la més important del Iemen actual.


El sheikh Hussein Al Ahmar, lider tribal iemenita, es dirigeix als manifestants al febrer

Encara així, és sobretot el cas de Líbia el que més ha evidenciat el poder de les tribus en el país i la seua imbricació en els mecanismes de l'Estat. Com qualsevol lider polític en una societat tribal, Moammar al-Gaddafi ha afavorit al llarg del seu mandat els membres de la seua pròpia tribu, la dels Gaddafa (o Qathathfa), que controlen gran part dels càrrecs dirigents de l'exercit, sobretot l'aviació, i la seua guàrdia personal. Però aquesta tribu no és una de les més importants i nombroses, per això Gaddafi necessità pactar des del principi amb altres tribus més importants, amb la qual cosa ha aconseguit mantindre's en el poder més de 40 anys gràcies a aquestes confederacions tribals. Es tracta dels Warfallah, la tribu més nombrosa del país amb més d'un milió de membres, i els Magariha, la segona més gran en membres, de les quals cap és original de l'est del país, centre principal de la revolta. Tanmateix, tampoc cal creure que l'aliança entre els Gaddafa i els Warfallah ha estat sempre idíl·lica al llarg d'aquests anys, tot i els entramats de sang que s'han anat teixint mitjançant els matrimonis dels principals dirigents tribals i de l'Estat, per això el colp d'Estat que va patir el dictador el 1993 va estar dirigit principalment per oficials de l'exercit pertanyents a aquesta tribu majoritària, amb la conseqüent repressió posterior sobre la totalitat de la tribu Warfallah després del fracàs del colp, encara que l'aliança no s'arribà a trencar.

La revolta que viu actualment Líbia no la van iniciar membres de les tribus que donaven encara suport a Gaddafi. No és cap casualitat que la revolta triomfara a l'est del país, a la regió Cirenaica, que sempre ha estat més difícil de controlar des de la Tripolitània, i d'on són originàries les tribus a les que Gaddafi no ha afavorit directament en el seu règim, a més dels seguidors del moviment religiós dels Sanussi, relacionats amb l'antiga monarquia. De fet, aquest grup religiós és l'excusa que permet Gaddafi acusar de tots els mals del país a al-Qaida i el terrorisme islamista, tot i que, aparentment, no estan directament connectats. Tanmateix, si les tribus principals no van estar en l'origen de la revolta, i aquesta inicialment no passava de ser un moviment relativament dèbil davant el poder repressiu de l'Estat, en realitat no es va convertir en una guerra formal fins que a finals de febrer els Warfallah van retirar definitivament el seu suport a Gaddafi. El 20 de febrer un grup d'ancians que es va presentar com a liders de la confederació tribal Warfallah va emetre un comunicat condemnant Gaddafi, la seua família i tota la tribu dels Gaddafa, parlant tots plegats en nom de les tribus Matarfa, Zakarwa, Lotyyin, Fogyyin, Faladna i Mrabtin.

En realitat, si dic açò en un blog d'història medieval és perquè tot plegat m'ha recordat molt el debat historiogràfic sobre la tribalitat de la societat andalusina. No em referisc tant a l'antiga discussió iniciada per la publicació de la coneguda obra de Pierre Guichard Al-Andalus, una sociedad islámica en occidente, amb la qual va desmuntar els arguments de l'arabisme espanyol, que defensava fins llavors una societat eminentment occidental amb un vernís islàmic (simplificant molt, per l'espai). Actualment, pràcticament ningú dubta ja que la societat que es va formar a partir del segle VIII a Alandalús era una societat tribal, i que els indígenes es van integrar en aquesta societat mitjançant les aliances matrimonials i el clientelisme (altra cosa és l'acceptació de la segmentació). Em referisc, més bé, al debat encara no resolt suficientment sobre l'evolució de la societat andalusina des d'unes estructures plenament tribals, a l'inici, cap a una dissolució d'aquestes. La qüestió és, en definitiva, tal com s'ha plantejat, si al segle XIII els habitants de qualsevol alqueria amb un topònim Beni- formen part, encara, tots plegats, d'un clan amb el mateix nom. Ben conegut és l'exemple aportat per Guichard de l'alqueria de Benirrama (Beni Rahma), a la Vall de Gallinera, on en 1391 encara 9 de 19 caps de família porten el gentilici Ibn Rahma, però es tracta d'un exemple excepcional. En general, les fonts cristianes no són tan explícites i, per tant, no permeten arribar a una conclusió definitiva a favor o en contra d'aquesta hipòtesi. Tanmateix, és evident que els indicis apunten que en aquesta època ja no hi ha una relació entre topònim i llinatge (si en algun moment hi va haver, que suposem que sí). Això ha portat a la major part dels historiadors, incloent-hi el mateix Guichard, a proposar que amb els segles es va produir una evolució social a Alandalús, des dels grups de parentesc clànic i tribal cap a comunitats de caràcter veïnal. Per contra, Miquel Barceló defensa que la societat tribal es va mantindre fins a la conquesta feudal.


La vall de Gallinera, a la Marina. Fotografia de F. Prieto

És molt difícil entendre plenament la societat andalusina a través de la documentació generada pels feudals quan l'estaven destruint. Si per a nosaltres ja és difícil entendre la societat líbia o la iemenita actuals, i els mecanismes mitjançant els quals els líders tribals influeixen políticament en l'Estat, com devia ser-ho, de difícil, per als conqueridors feudals entendre la societat que havien conquerit, i de que manera “traduïen” aquella realitat social als seus esquemes mentals. Jaume I negociava contínuament les rendicions amb els alcaids dels castells, representants de l'Estat, però també ho feia amb els “vells”, és a dir, amb els šuyukh de les aljames en les alqueries i les medines. Són, salvant les distàncies cronològiques (que són moltes), una institució molt pareguda als “vells” Warfallah que a principis del segle XXI han retirat el seu suport a Gaddafi. En realitat, de fet, el que sembla haver desaparegut al final del període andalusí no són les estructures tribals de la societat, sinó la reproducció per segmentació. Per això, a les ciutats viuen centenars de llinatges, que en molts casos han perdut la connexió clànica amb els seus grups familiars d'origen, ja que treballen en obradors com a artesans o en rafals com a parcers, o fins i tot en alqueries com a posseïdors de terres, que possiblement paguen l'impost a l'Estat individualment, però això no vol dir que hagen perdut la connexió amb el cap tribal com a organització política de la societat. El cas actual libi, de fet, pot servir com a exemple, tot i que les comparacions antropològiques són sempre perilloses (a Líbia la tribalitat és d'origen pastoral). En qualsevol cas, no resta gens clar, però una cosa és evident: si aquesta evolució social es va produir, cal explicar com i per què, ja que sense això l'afirmació no té cap sentit.

Finalment, no vull acabar aquest post sense fer referència a una curiositat toponímica que escoltem i llegim ara diàriament a la premsa. Des que començà la guerra a Líbia hi ha gent que fa broma amb la semblança entre els topònims de les ciutats líbies de Misratah (o Misurata) i Al-Bayda amb les localitats valencianes de Mislata i Albaida; però aquest paregut, encara que és casualitat, té una certa lògica. Actualment la ciutat de Misratah és la ciutat més rica de Líbia i la tercera més gran del país, situada a només 210 quilòmetres a l'est de Trípoli, però a finals del segle XIII només era un oasi amb poca població que rebia el seu nom de la tribu dels Misrata. Es tracta d'una tribu amazic de la confederació Hawwara, que en efecte són originaris de la Tripolitània, a l'oest de l'actual Líbia, tot i estar escampats per tot el Magrib. Els Hawwara es van convertir a l'islam al voltant de l'any 700, i arribaren a Alandalús amb Tariq integrats en l'exercit conqueridor, ara fa 1.300 anys, i també immediatament després amb les primeres onades migratòries de camperols segmentats. Per les cròniques sabem que s'assentaren fonamentalment a la zona de l'actual Extremadura, i dominaren la zona de Santàver (actual Conca), però la toponímia ens indica que segments d'aquesta tribu es van assentar, també, per tot el Xarq Alandalús.

A Mallorca els trobem en la desapareguda alqueria de Hauuara, i a Eivissa a Baniouara. A la vall de Ricote, a Múrcia, estan segurament en l'origen de la localitat d'Abarán, antigament dita Fauaran, format pel nom dels Hawwara i el sufix amazic -an, que significa “els de Hawwara”. A València és possible que s'assentaren a l'actual Favara, a la Ribera del Xúquer, tot i que en aquest cas concret el topònim derivaria més probablement de fawwara, font o ullal en àrab, per estat situar a vora d'aquestes surgències d'aigua en la marjal de Corbera-Cullera; i, per descomptat, els trobem a l'Horta de València, donant nom a la séquia de Favara. Alguns autors relacionen l'origen d'aquesta séquia amb Mislata perquè passa junt a ella, i defensen que el topònim d'aquesta localitat deriva de la tribu dels Maslata, o menys probablement dels mateixos Misrata que donen nom a la ciutat líbia, en ambdós casos tribus de la confederació dels Hawwara. El mateix Pierre Guichard va aportar aquesta hipòtesi en el seu Al-Andalus, però després es va adonar de l'error, ja que el text àrab que ens anomena la saquiyat Hawwara (descartant un origen fawwara, font), també ens informa del nom de l'actual Mislata, Manzil 'Ata, descartant la hipòtesi inicial dels Maslata. De fet, aquest error va permetre després Guichard advertir dels perills de la interpretació filològica a partir de la toponímia actual o de la conservada a les fonts escrites feudals. En realitat, els Hawwara que van donar nom a la séquia no van ser, òbviament, els Maslata, com creuen algun desconeixent la realitat local, sinó probablement els Malila, de l'alqueria de Malilla, una altra tribu de la confederació Hawwara.


antiga ciutat de Misratah

Pel que fa a al-bayda, no hi ha cap misteri, en ambdós casos significa el mateix en àrab, “la blanca”, però no hi ha cap relació històrica entre ambdues ciutats. En el cas de l'Albaida valenciana rep el seu nom del color de la terra de la vall on se situa, de color groguenc o blanquinós. En el cas libi, per contra, el nom és contemporani, del segle XIX, i inicialment era al-Zawiya al-bayda, “el monestir blanc”, per una zawiya pintada de blanc que contrastava amb els edificis de la zona i construïda ben visible a dalt d'un turó, que està en l'origen del moviment sufí de la Sanussiyah, esmentat abans.

Fronteres

Frederic Aparisi Romero
Res de nou hi ha en afirmar el pes que Internet té en la nostra societat. Avui llancem una altra vegada les xarxes per a donar compte d'un nou espai web creat pels col·legues de la universitat d’Alacant anomenat Fronteras medievales. La finalitat d’aquest web no és altre que donar a conéixer els progressos i l’activitat científica del grup de recerca Redes sociales y proyección económica en una sociedad de frontera: el sur del reino de Valencia entre los siglos XIII y XV integrat per investigadors de les àrees d’història medieval, estudis àrabs i filologia llatina. Per tant, la primera característica que hauríem de considerar és la interdisciplinarietat d’aquest grup, una paraula que sovint escoltem en els discursos acadèmics o en les memòries d’investigació però que en molt poques ocasions es porta a la pràctica.

Donat l’àmbit geogràfic d’investigació, les comarques meridionals del País Valencià, on la població andalusina fou nombrosa durant tot el període medieval, la presència d'especialistes en món islàmic resulta indefugible. El web, però, també pretén ser una mena de carta de presentació del projecte d'investigació finançat pel ministeri de ciència sota el mateix nom que el grup de recerca. En aquest sentit, cada vegada més des de les instàncies burocràtiques es demana la integració de les noves tecnologies insistint de manera especial. És per això que molts grups de recerca compten ja fa molt de temps amb el seu propi espai web en distintes llengües, anglés abans que res. Al País Valencià el Grup de recerca Potestas fou un dels primers en dur a terme aquesta integració, al que hem d'afegir Valmed i ara aquest grup d'Alacant, a més de nosaltres mateixa.

Frontera amb el regne de Múrcia des de Busot

El concepte de frontera ha estat punt de discussió científica entre els historiadors especialment en el cas de la península Ibèrica, on el llastre del concepte franquista de conquesta, això és "Reconquista", és encara ben viu. És per això que cal seure a debatre què entenem per frontera. En realitat, deuríem agafar cadira perquè lligat al de frontera hi ha tota una sèrie de conceptes que demanen una profunda revisió o més bé una vertadera interiorització. Les fronteres no són només polítiques, físiques, són també socials, culturals. Així, doncs, els camps d'estudi o les perspectives d'anàlisi s'amplien i es fan més complicades.

Castell de Busot, frontera del regne de València en temps de Jaume I

Uns apunts de cal·ligrafia medieval

Vicent Royo
A partir del post que el nostre convidat Lluís Sales publicà dilluns, de la pròpia experiència, i també després d’haver tingut múltiples converses amb amics, companys i experts en les lletres medievals, m’he decidit a fer uns apunts sobre la pràctica notarial. Fascinant món el dels notaris, eixos professionals de l’escriptura que donen fe pública a tot allò que passa a la ciutat i al camp. Tot i la importància dels pactes verbals, especialment al món rural, a mesura que avancen els segles medievals ben poques coses s’acorden sense ser-hi present un notari, sense un professional de l’escriptura. Perquè aquest és, precisament, l’element que els atorga una condició privilegiada a la societat medieval. Els notaris són els garants de l’escriptura, una destresa que només està a l’abast d’uns pocs. I és la major o menor habilitat amb la ploma, entre altres factors, un dels elements que permet establir una nítida jerarquia uns notaris i els altres.


escrivà medieval

Fills de camperols rics, artesans acomodats i mercaders, però, sobretot, membres de famílies amb una tradició ben arrelada en els oficis relacionats amb l’escriptura, els joves que aspiren a convertir-se en notaris cursen uns anys d’estudi en escoles municipals i eclesiàstiques que els introdueixen en els quefers propis de la seua futura dedicació laboral. Ací aprenen les destreses de les lletres, del llatí, també de les llengües vulgars, al mateix temps que reben unes mínimes nocions de dret civil i canònic, ben necessari per al desenvolupament quotidià del seu treball. Després han de passar el preceptiu examen davant experts en l’ofici designats per les autoritats pertinents, una mena d’oposicions on els joves han de testimoniar la seua vàlua. Aprovat l’examen, els nous notaris registren el seu segell, personal, únic i intransferible, i estan ja en disposició d’incorporar-se al món laboral, bé introduint-se a l’empresa familiar sota les ordres del seus pares, també notaris, bé posant en marxa una nova taula al carrer o la plaça on s’apleguen els altres notaris de la ciutat.


recreació d'un scriptorium medieval

Aquestes són, a grans trets, les primeres passes que han de seguir els notaris. No és la meua intenció definir amb rigorositat el seu cursus honorum, sinó solament oferir unes pinzellades per introduir el vertader objecte de reflexió: la seua pràctica escripturària. Malgrat que tots segueixen un aprenentatge semblant, la destresa amb la ploma que adquireixen cadascun d’ells determina, en última instància, la consecució d’una dedicació laboral o altra. Comencem amb l’exemple del notari rossellonès Gabriel Resplant. Professional amb una cura quasi exquisida, els seus registres són d’una pulcritud que sorprèn l’historiador. Als seus llibres tot és en ordre, cap document apareix traspaperat i tampoc no hi trobem ni un sol esborranc. Fins i tot tenia la cura d’anotar dades aparentment irrellevants que, després, serveixen els investigadors per conèixer la realitat del món en què visqué Resplant. Era habitual que en la primera fulla del protocol el notari fera menció als quatre evangelistes. Així, per exemple, en l’encapçalament del protocol de 1396 podem llegir:

Pagina ista pro custodia habeatur.
Est Luchas taurus;
leo, Marchus;
evangelista, Matheus;
avisque, Iohannes.
Quatuor ista Deus.

El notari sap que és el garant de tot el que hi ha escrit dins del seu registre i, en conseqüència, sol·licita la protecció dels quatre grans escriptors de la tradició cristiana. Però el que resulta més curiós és que Resplant no repeteix ni un sol any la invocació a Joan, Lluc, Marc i Mateu. Té l’habilitat de distingir cada registre amb un encapçalament distint, on, a més, fa constar altre dades d’interès. Així, en aquest mateix protocol de 1396 el notari anota tots els dies festius de l’any, sense comptabilitzar, això sí, les festes religioses tradicionals. El resultat és l’enumeració, mes per mes, d’un total de trenta-dos dies en què els habitants de la vila de Perpinyà deixaran els seus quefers quotidians per gaudir d’unes hores d’esbarjo. Ara bé, no podem cometre l’error de pensar que és Resplant qui escriu els documents que hi ha als seus registres. Segurament sí anota les invocacions als evangelistes, escrites amb una lletra diferent a la de la resta del protocol, però el conjunt d’escriptures que segueixen a ben segur són redactades pels seus escrivents, persones contractades pel notari per encarregar-se de la transcripció dels documents que li encomanen els seus clients. De fet, el mateix Resplant actua com a escrivà de la Procuradoria General dels comtats de Rosselló i Cerdanya, de manera que disposa de poques hores per seure a la seua taula i confegir els protocols que han arribat fins els nostres dies.


primer full del protocol de Gabriel Resplant

Es tracta d’una situació que es repeteix a la notarial ciutat de València. Cap i casal del regne, ací s’apleguen una gran quantitat de notaris i professionals de l’escriptura per satisfer la demanda dels habitants de la ciutat i de molts altres llocs del regne. Potser l’afirmació que segueix és massa contundent i, fins i tot, exagerada, però tinc la percepció que en el món laboral dels professionals de l’escriptura no ocorre com en altres sectors econòmics. Ací l’oferta no supera la demanda, sinó que és la demanda i les necessitats escripturàries dels clients les desborden les possibilitats de treball que ofereixen els notaris. Només cal obrir els protocols de Vicent Saera, Domingo Català, Joan Beneito o Miquel de Puigmitjà, tots notaris de València, per adonar-nos-en. Som al davant de voluminosos registres, curosament ordenats, on hi ha tota mena d’accions de nobles, mercaders estrangers, rics comerciants locals, artesans acomodats dels principals gremis de la ciutat i pagesos rics de les comunitats de l’Horta. La seua clientela, per tant, surt dels estrats més ben situats de la València del segle XV, testimoni de la importància que han assolit en la vida de la ciutat.


testament del protocol de Miquel de Puigmitjà

I tots ells, com fa Resplant, tenen contractats un bon grapat d’escrivents que seuen tots els dies a les taules situades a la Plaça dels Predicadors i que es desplacen a les cases dels clients principals per recollir tots els contractes que disposa el seu cap. Els notaris s’ocupen de cercar els negocis més sucosos i atraure els clients més interessants, mercadegen amb la informació ací i allà a la recerca de la millor oportunitat per als seus representats i per a ells mateix. Aconsegueixen, així, reunir una clientela que deixa en les seues mans bona part dels seus negocis. En canvi, deixen en mans –mai millor dit– de les persones que contracten els quefers propis de l’escriptura. Ara bé, no són simples escrivents, sinó que a ben segur passen un rigorós examen abans d’incorporar-se a l’empresa d’aquests importants notaris. Deu tractar-se de gent capaç de guardar els secrets del seu patró i dels seus clients, per no escampar més del necessari allò que duen els seus superiors entre mans. A més, els escrivents deuen ser uns professionals curosos i ordenats, a banda de mostrar una habilitat exquisida amb la ploma. De fet, els registres que han arribat fins avui dia així ho testimonien. Protocols voluminosos, perfectament organitzats segons la seqüència temporal de l’any i escrits amb una cal·ligrafia immillorable. No hi ha dubte que som al davant de les empreses escripturàries més importants de l’època.


llibre i pergamí medieval

Una altra cosa són els notaris dels pobles! Lluny de la pulcritud dels registres urbans, els protocols de les comunitats rurals del país són calaixos de sastre on hom pot trobar de tot. I açò, malgrat que en aparença pot semblar contraproduent per a l’investigador, no ho és gens. Ans al contrari, si no fóra pel desori dels registres no coneixeríem moltes informacions cabdals per entendre el passat medieval dels nostres pobles. Prenem l’exemple de dos notaris de Vilafranca, aldea de Morella d’uns 450-600 habitants al tombant del segle XIV. Situada a la cruïlla dels camins que uneixen el Baix Aragó amb el Maestrat i la Plana de Castelló, Vilafranca esdevé un important centre de redistribució de mercaderies a petita escala en l’àmbit comarcal i, fins i tot, regional. Açò li atorga una dinàmica específica, amb un moviment constant d’homes, diners i mercaderies, que la diferencia de la resta de comunitats rurals veïnes. I tot aquest tràfec genera una ingent necessitat de professionals de l’escriptura per tal de satisfer les demandes de veïns i forasters. De fet, entre 1392 i 1412 hi ha instal·lats a Vilafranca un total de vuit notaris, que representen el 7% de la població laboral del lloc. Una xifra gens menyspreable que, si s’afegeix a la resta d’ocupacions no agrícoles, assoleix el 48% de la població, superant el percentatge de persones no dedicades a l‘agricultura i la ramaderia d’una vila com pot ser Castelló, on és del 40 %.

Hi ha, a més, tota una tradició en determinades famílies, els membres de les quals tenen majoritàriament oficis relacionats amb l’escriptura. És el cas de la família de la Guerola, saga de notaris instal·lats a Vilafranca almenys des dels anys vint del segle XIV. D’aquesta dècada són els primers registres de Domingo de la Guerola, cap del llinatge. Lluny de disposar d’escrivents com els seus col·legues de la ciutat, Guerola deu confeccionar ell mateix els documents i la veritat és que existeix una diferència abismal entre uns registres i altres. Protocols desordenats, amb una gran quantitat de fulls solts que ni tan sols tenen data; quaderns mal relligats que transporten l’investigador d’un any a altre i d’uns mesos a altres sense cap tipus d’indicació, amb el perill constant de no saber on ets exactament; anotacions telegràfiques que únicament forneixen les dades bàsiques de les transaccions; i, per últim, una lletra amb unes traces elementals, que sovint és il·legible. Com he dit, amb freqüència apareixen simples notes que informen de les transaccions. Fins ací, tot perfecte. El problema arriba quan Guerola ha de redactar un testament, una sentència arbitral o qualsevol altre document més llarg. Les errades tipogràfiques són constants, manquen paraules per tot arreu i el notari desconeix bona part de les clàusules, perquè sovint és difícil trobar el sentit a les frases i moltes finalitzen amb un recurrent et cetera que posa fi a la construcció sense haver exposat allò necessari per a la comprensió del text. S’ha de dir, tanmateix, que després d’un temps de convivència amb els seus escrits totes aquestes dificultats s’esvaeixen, perquè un acaba sent tant desordenat com ell!


protocol de Domingo de la Guerola

Ben distint és el cas d’un altre notari de Vilafranca, Antoni Esquerdo. Membre d’una de les famílies més riques del lloc, el seu germà major és el prevere del poble i el menut assumeix la direcció de l’empresa agrícola. Ell, en canvi, cursa els anys d’estudi a València, treballa un parell d’anys a la ciutat com a escrivent a la taula d’algun conegut i ja el 1393 s’instal·la a Vilafranca per convertir-se en el notari més important del lloc de manera quasi immediata. De fet, a la seua taula acudeixen bona part dels veïns i dels forasters que s’apleguen a Vilafranca –els seus registres són els més voluminosos–; és el confident dels membres més rics de la comunitat i els jurats dipositen en ell la seua confiança, convertint-se en el professional que recull totes les actes relatives a la universitat. A més, quan l’escrivà del justícia no pot desenvolupar la seua tasca és Esquerdo qui n’assumeix les funcions i, juntament amb la resta de contractes notarials habituals, intercala en els seus protocols tota mena de documents de caire judicial i econòmic. Significativament, el novembre de 1409 Antoni Esquerdo encapçala un dels documents amb aquesta frase: «Die iovis, XIIIIº novembris, tenint la cort».

Els seus registres no assoleixen la pulcritud dels protocols dels notaris de la ciutat, però tenen poca cosa a envejar. Som al davant d’una gran quantitat de documents perfectament ordenats i relligats en volums uniformes. Fins i tot, com fan els notaris més importants de la ciutat, classifica els documents segons una tipologia establerta i, així, trobem llibres individualitzats per als negocis més comuns, altres per als testaments i altres per a les curadories. La lletra, elemental, és clara i perfectament llegible, amb una especial atenció als documents més solemnes, com una sentència arbitral, el carregament d’un censal per part del Consell i les queixes formals de la universitat davant el comissari reial pels abusos de la vila de Morella. No hem d’associar, per tant, un notari de poble amb un registre deficient. Com a la ciutat, hi ha una nítida diferenciació i una jerarquia també a les zones rurals en relació a l’ofici notarial. Tant al món urbà com al rural, els professionals de l’escriptura desenvolupen una funció importantíssima. Compravendes, testaments, préstecs, almonedes i molts altres tipus d’operacions componen els voluminosos llibres, protocols i notals, que arreceren els notaris a les seues cases. Ells són els millors coneixedors de la situació de l’oferta i la demanda de tota mena de productes, de l’estat de les economies domèstiques, de les dificultats dels rics i els pobres per fer front als pagaments, convertint-se, així, en fonts d’informació privilegiada. Tenen, a més, una aureola simbòlica que els permet assistir als moments més importants de les vides dels seus veïns: redacten les actes de casament i de defunció, recullen i publiquen els testaments dels vells, els malalts i els homes que marxen a la guerra, de manera que res es pot fer sense la presència dels professionals de l’escriptura. Caldrà, doncs, aprofundir en l’estudi dels notaris per comprendre millor la societat medieval.

Els registres de la cort del batlle i les seves aplicacions en la Història econòmica i social. Breus reflexions introductòries

Autor convidat
Lluís Sales i Favà
Universitat de Girona

Aquells que ens interessem per la Història econòmica i social a l'Edat Mitjana valorem les actes notarials com un testimoni únic de les operacions que es produïen al mercat de les vitualles, de la terra o del serveis. La majoria d’aquests negocis depenien del crèdit –del préstec o del finançament– uns mecanismes, que encara en més mesura, havien de descansar en testimonis escrits per tal de garantir-ne el retorn. És per això que en els darrers decennis gran part de l’edifici de la història econòmica i social de la baixa Edat Mitjana s’ha edificat gràcies a les informacions sistemàticament buidades dels llibres dels notaris. Sabem també, però, que en cas de produir-se alguna desavinença sobre els contractes registrats, la primera instància jurisdiccional que servia per a resoldre el conflicte era la cort local competent en afers civils. A més, els documents assentats en ambdues escrivanies, la del notari o la de la cort, estaven garantits amb la fides publica i per tant constituïen proves vàlides per defensar els propis interessos en un litigi [Vegeu “Usatge: De la fe que han les cartes(Constitucions de Catalunya de 1495), Barcelona, Generalitat de Catalunya (Textos Jurídics Catalans. Lleis i costums, 4/1), 1988, pàg. 288-289]. Amb l’oferta de més seguretat jurídica, podem dir que corts del batlle i notaris van garantir la fluïdesa dels intercanvis comercials en els darrers segles medievals i van contribuir a rebaixar-ne els costos de transacció.

Amb tot, podem intuir que el registre notarial compta amb una font germana, però que és avui força més desconeguda: els llibres de la cort del batlle. Aquests volums són les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats” [Segons la definició de Rafel Ginebra Molins: “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya” dins Josep Maria Sans Travé (coord.): Actes del segon Congrés d’Història del notariat català, Fundació Noguera, Barcelona, 2000, pàg. 110]. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic. Les corts –responsables de l’emissió d’aquesta font– delimitaven un espai polític i unificaven moltes de les necessitats i funcions de la societat. Aquestes institucions van ser instal·lades pels senyors jurisdiccionals, amb l’objectiu de facilitar les transaccions econòmiques, resoldre conflictes entre veïns o disciplinar als habitants del districte.

Cal apuntar que a l’interior d’una demarcació jurisdiccional a la Catalunya del nord-est és comú que hi convisquessin nombroses senyories alodials amb els seus propis batlles, que es limitaven a exercir, essencialment, la percepció de rendes i una mínima jurisdicció sobre els seus homes propis. En general, però, aquestes senyories territorials no oposaven majors resistències a l’exercici d’una jurisdicció districtual, que era vàlida per a tots els habitants d’una baronia o d’un espai de reialenc. Aquests diferents batlles que interactuaven alhora tenien funcions recaptatòries, mentre que els oficials del senyor jurisdiccional podien regular la pau i treva, l’aplicació del dret comú i l’ordenació de les activitats econòmiques i politiques de la comunitat. De fet, molts dels contenciosos que les senyories territorials tenien entre elles o amb els particulars podien acabar despatxant-se en les institucions de la senyoria jurisdiccional, aquella que ostentava el mer o el mixt imperi (o bé ambdós alhora). Aquesta, era capaç d’impel·lir als habitants dels termes a complir els seus pagaments o bé a acatar sentències relacionades amb reclamacions emeses pels diferents batlles de sac.

Podem dir que, en general, les corts tractaven tres espais “administratius” i de treball significativament diferents: L’exercici de la jurisdicció criminal, la civil i el govern i l’administració de la comunitat. Pels estudiosos de fenòmens com el crèdit, a més, és d’interès reparar en el fet que a l’intern de la jurisdicció civil s’hi solien contenir dues accions diferents: Una jurisdicció contenciosa, encaminada a perseguir els morosos, però també una jurisdicció graciosa, que oferia un marc d’assentament alternatiu al protocol notarial. Si bé penso que en l'estudi del crèdit ens haurem de centrar en la jurisdicció contenciosa, també esmentarem, de passada, que en el marc de l’exercici graciós de la jurisdicció sol citar-se el registre d’obligacions, és a dir, els instruments públics semblants als debitoris notarials que quedaven directament vinculats a l’acció punitiva de la cort. Tant aquestes obligacions com la resta d’instruments que emanaven de qualsevol exercici jurisdiccional es troben recollits en llibres específics. Aquests llibres sovint estan dividits en diferents sèries, depenent en cada cas de la complexitat institucional del territori o del volum de documentació que calgués registrar i consultar. A més, les escrivanies comptaven amb procediments específics que responien als costums particulars del territori; fenòmens que fan variar també les tipologies documental que hom hi pugui trobar. Així, mentre les diferents sales del Justícia de la ciutat de València elaboraven una àmplia gamma de llibres atenent als procediments judicials, a l’altre extrem de la balança s’hi ubicaven institucions com la cort del batlle de la vila de Sant Feliu de Guíxols, on durant el segle XIV es confeccionà una única sèrie documental que reunia tota la documentació.

Manorial records d'Anglaterra

Tal i com hem dit, penso que cal centrar-nos en analitzar l’exercici contenciós i els mecanismes –els procediments– que regien les disputes per deutes a les corts. Per estudiar-los, s’haurà de suplir l’oblit historiogràfic que ha patit aquesta temàtica. La historiografia institucional a l’àmbit de la Corona d’Aragó no s’ha inclinat vers l’estudi sistemàtic de les jurisdiccions local i en conseqüència, encara hi ha molts aspectes que ni tan sols han estat descrits. En aquest sentit, encara no comprenem del tot els contenciosos detallats en els llibres, ja que cal clarificar les tipologies documentals que hi apareixen i proposar una filiació jurídica per a cadascuna d’elles [En la línia del què s’ha fet a Anglaterra. Vegeu, per exemple, un estudi diplomàtic de les fonts que emetien aquest mateix tipus de institucions a Denis Stuart, : Manorial records: An introduction to their transcription and translation, Phillimore, Chichester, 1992]. Cal reconèixer, tanmateix, que en els darrers anys s’han fet bones edicions d'alguns dels registres de corts locals (o d’altres fonts on també es reflecteix l’exercici de la jurisdicció). Atents, però, al salt important que es produeix entre els principis substantius del dret comú i les multiplicitat de tradicions locals –especialment quan es tracta de corts pertanyents als estat senyorials– creiem que també es requereixen estudis de caràcter local fent ús de les fonts disseminades pel territori, a més d’una major atenció als costums territorials.

Per altra banda, tot i que ens manqui una monografia sobre les corts jurisdiccionals, podem desbrossar el camp de la historiografia institucional per tal de trobar-hi allò que ens ajudi a entendre els mecanismes processals en el dret civil. Amb tot, la deficient catalogació dels llibres de la cort del batlle afegeix una altra dificultat a la recerca històrica. Com que era habitual que els barons tinguessin en destret tant les escrivanies curials com les notaries, almenys a les comarques gironines ambdues institucions solien ser establertes al mateix individu o regentades per un mateix escrivà. Aquesta casuística ha dut a confusió als responsables de catalogar i descriure els arxius, que han obviat les diferències entre tipologies documentals, tot indexant llibres de cort com si es tractés dels notarials. Encara avui estem mancats d’una perspectiva àmplia de la disponibilitat d’aquesta font en la majoria de partits judicials. Tot i així, podem dir que la font conforma sèries cronològiques menys contínues que les dels notaris, ja que la seva conservació ha estat més irregular, a més del fet que alguns dels procediments que a vegades es recollien per escrit, en d’altres moments o espais quedaven relegats a l’oralitat.

Tenint en compte els entrebancs que hem comentat, d’altres escoles o tradicions historiogràfiques poden ajudar-nos a orientar els estudis de les fonts jurisdiccionals. En aquest sentit cal tenir en compte els treballs dels medievalistes britànics, que han estat pioners en la recerca sobre el crèdit i l’endeutament valent-se de fonts jurisdiccionals: Indiquen les potencialitats dels nostres propis registres, a la vegada que permetrien dur a terme estudis comparats. No és sobrer esmentar que l’avenç britànic és fruit de la pròpia disponibilitat de les fonts a l’illa. Mentre que a l’àmbit de difusió notarial, a l’Europa meridional, el crèdit pot ser fàcilment documentat en els protocols, el crèdit privat a Anglaterra i Gal·les gairebé només dóna indicis d’existència a través de les fonts jurisdiccionals. Així, els treballs dels historiadors britànics han tendit a centrar-se en l’estudi dels registres emesos per la senyoria jurisdiccional d’abast local, els manorial court rolls. En aquest àmbit, en els darrers quinze anys, una nova història institucional s’ha fixat en les qüestions legals que hi operaven, amb la perspectiva posada en entendre les interaccions econòmiques i la seva relació amb el crèdit [Responsables d’aquest gir historiogràfic són per una banda els historiadors del dret com Lloyd Bonfield i John S. Beckerman i per l’altre, els projectes de recerca integrats pels professors de les universitats de Cambridge, Southampton i Aberystwyth, Richard Smith, Chris Briggs i Phillipp Schofield respectivament: English Peasants and the Provision of Civil Justice 1275-1400 i Private Law and Medieval Village Society: Personal Actions in Manor Courts, c.1250- c.1350]. D’aquesta manera, ha treballat aspectes fins ara inèdits.

En primer terme s’han abordat les peculiaritats legals d’uns àmbits, les corts senyorials locals, en contínua tensió entre les normes provinents de les corts reials i el costum local. En aquest sentit, s’ha parat atenció a la pròpia habilitat dels individus i dels seus advocats per interactuar amb les institucions legals i obtenir-ne el màxim profit. Una altra línia de recerca, en canvi, posa èmfasi en la influència de les institucions i procediments en la fluïdesa dels mercats financers. La recerca amb aquesta font, així mateix, és d’utilitat per a relacionar l’extensió del crèdit amb l’estructura socioeconòmica d’una comunitat i també per analitzar les respostes a les conjuntures econòmiques crítiques. També han estat introduïts aspectes de la història cultural i del gènere, com ara l’actuació de la dona en els contenciosos per deutes. Arran de la meva investigació he pogut comprovar com els registres de les corts jurisdiccionals catalanes, tot i estar poc estudiats fins el moment, també presenten enormes possibilitats pel que fa a l’estudi del crèdit privat a l’àmbit rural i les petites ciutats durant la baixa Edat Mitjana. Prenent l’exemple del medievalisme britànic, aquesta font pot desvelar-nos aspectes fins ara inèdits de la vida dels individus i de les comunitats.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Lluís Sales, amb notes i abundant bibliografia.

Compartir dóna gustet

Grup Harca

Recentment ha fet tres anys que funciona el blog d'Harca, i des de llavors ençà hem aconseguit publicar entre tots els membres del grup un total de 182 posts. Amb major o menor qualitat, cada dilluns i dijous ha aparegut una nova entrada que ha suposat una faena extra a les nostres ocupacions, i a vegades més d'un maldecap; però alhora, també ha aportat moltes coses positives. Després de tot aquest temps creiem que hem aconseguit, almenys en part, acomplir els dos objectius que ens havíem marcat amb el blog: fer difusió de la història medieval a la societat, i crear alguna mena de contacte entre joves historiadors medievalistes de casa nostra i d'altres territoris. Sabem que el gruix dels nostres lectors són valencians, però també tenim un bon grapat de seguidors en la resta de l'Estat i fins i tot en altres països, els quals són, fonamentalment, companys de professió i de generació. De fet, ens congratula especialment que l'ús de la nostra llengua pròpia no haja estat un impediment per a aconseguir-ho, perquè els entrebancs només estan en la ment dels uniformitzadors i dels que menyspreen la diversitat. És molt satisfactori trobar gent a la vida real que ens llig i que ens coneix gràcies al blog, però alhora també cal dir que és certament frustrant la manca de contacte amb altres historiadors a través de la xarxa. Per això, hem decidit augmentar la col·laboració externa en el nostre blog per a incentivar-ne la participació.

A partir d'ara aniran apareixent ocasionalment col·laboracions d'altres autors als que convidarem a participar. Així, reforçarem doblement els nostres objectius, ja que augmentarà la quantitat, la qualitat i la diversitat de la informació que oferim a la societat, i alhora podrem comptar amb la participació d'amics, coneguts i altres joves investigadors que tenen molt a aportar-nos a tots els lectors. Esperem també que açò servisca per a augmentar la comunicació mitjançant l'eina dels comentaris, encara que siga per a dir-nos què mal ho hem fet, o fins i tot per a corregir-nos els errors, perquè sabem que esteu ahí i només cal que us manifesteu. Fet i fet, les noves tecnologies no han de ser només un divertiment, a hores d'ara ja són una ferramenta útil per a la nostra vida diària i més que ho seran en el futur, però també la Història com a professió ha d'adaptar-se a elles per a poder traure'n profit. Òbviament açò és un blog i no una revista científica; és un recull de relats curts i a vegades, fins i tot, anecdòtics, i no un conjunt d'articles. Tampoc és un congrés, però sí pot ser un fòrum de discussions puntuals. És, en definitiva, un nou format al marge dels costums tradicionals, que no ha vingut a substituir els vells formats de la historiografia consolidada, sinó a crear una nova utilitat; això és, una nova manera de fer història.

És ben conegut que la societat consumeix història, la demana a bastament, i alguns dels historiadors als que hem entrevistat al llarg dels darrers dos anys així ho han manifestat. Tanmateix, els lectors profans, els que no estan directament implicats en la Història com a professió, depenen fonamentalment de revistes de divulgació o de la premsa diària, on els continguts són filtrats per periodistes que moltes vegades distorsionen el missatge. En altres ocasions, són els historiadors més coneguts qui escriuen llibres per al gran públic, però continua sent, en part, una història condicionada pels interessos de les grans editorials que volen vendre llibres. I a quins preus! Internet ens ofereix des de fa anys la possibilitat de canviar tot això, de ser nosaltres directament els que oferim el contingut a la societat d'una manera didàctica i agradable però correcta i científica. Després a la gent li interessarà més o menys, però ja s'encarregaran ells de seleccionar els continguts i mostrar-nos el camí. A canvi, nosaltres ens haurem donat el gust de dedicar una part del nostre temps, que generalment no tenim, a explicar tot allò que ens agrada. Al cap i a la fi, la causa per la que, segurament, molts elegírem aquesta professió. Per a fer articles científics ja hi ha altres moments i altres mitjans. Ara, ací, el que toca és compartir amb la societat: les experiències, el coneixement, de la mateixa manera que nosaltres rebrem el que ens donen altres. En definitiva, es tracta d'aplicar més o menys la filosofia de Wikipedia des d'una perspectiva més professional; o com diuen altres, demostrar i constatar que compartir dóna gustet.

«E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir»

Ivan Martínez Araque
El juliol del 1511 va acudir davant el justícia civil de València el síndic de l’ofici d’armers i espasers, com a representant legal de la corporació, per denunciar Joana Esteve, vídua de Joan de Toledo. Aquesta, després d’haver passat més d’un any des de la mort del seu espòs, encara mantenia el seu taller d’espases i la botiga d’armes oberts. I això en contra de l’ordenança aprovada pel conjunt del capítol del ofici, de l’assemblea dels hòmens i mestres armers, la qual només facultava a les vídues sense descendència de continuar amb el negoci de l’home fins liquidar les existències i saldar comptes, i fixava el termini màxim d’un any per tancar-lo.

Joana, en efecte, era acusada de continuar adquirint cuiros per a les baines, de comprar, obrar o guarnir espases i que n’encarregava de noves a diversos forjadors. A més a més, en la demanda es deia que “la dita viuda és dona opulent e que té bé què viure, y té cabal en seda y encara, ultra de açò, té renda, la qual ha leixat son marit”. És a dir, que tampoc no ho necessitava per a mantindre’s i podria dedicar-se a les seues coses pròpies.


Manual alemany per a brandar l'espasa

L’endemà, la dona és citada per a declarar. Afirmava que no havia comprat ni tenia fiats materials, que tot era del que restava en la botiga abans de l’òbit del seu marit. Ara bé, “ab lo que té e ab lo offici de son marit” és com podia viure suficientment. De fet, admetia que no havia tingut fills, que havia deixat com a hereu al convent de les clarisses de la cuitat, i que no aspirava a llegar l’obrador a cap descendent. En aquest sentit, tan solament “no y té sinó la vida”.

Però, el més interessant es mostra en la part final de la seua declaració, tot un al·legat a la seua dignitat en front a aquells que volien despatxar-la:
E és veritat que ella, responent, té cabal en seda, emperò, si·n té o no·n té, no u ha dar compte a ningú. E nega ella, responent, que vulla tenir la dita botiga per fer dan ningú als altres spasers, ans volria que tots vixquessen. E la voluntat sua és tenir la dita botiga perquè ab lo que té e ab la botiga puga viure a sa honra. E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir.
No ha de passar desapercebut que normalment en la documentació, escrita per professionals de l’escriptura, ben bé mai s’al·ludeix a l’ofici de la muller sinó del marit, però en aquest testimoni transcrit de la seua viva veu s’identifica i es reclama com a artesana.


En la indústria de l'alimentació és on més freqüentment trobem a dones dirigint un negoci. En la imatge, una formatgera del segle XIV

Al mes següent, una vegada s’havia encetat el procés, comparegué un notari, un home acostumat a bregar amb la legislació i que havia estat nomenat procurador per la mateixa Joana. El sentit de l’anterior declaració, però, va canviar totalment, en haver d’acceptar alguns dels pressupòsits legals de l’ofici d’armers i espasers. Ací, el notari sol·licita més temps,"a coneguda dels prohòmens deputats del dit offici”, per a què la dona poguera liquidar els materials i béns del traspàs del taller, ja que per “eixaguar” tot això es necessitaria un parell d’anys o tres. I que es tinga en compte que “ha tengut lo obrer que feya fahena en la dita botiga malalt, per pus de sis mesos”, el que havia paralitzat bona part de les operacions.

Tanmateix, aquestos extrems fins i tot són rebutjats per un dels veedors de l’ofici, els encarregats d’inspeccionar els tallers i que s’acompliren les disposicions tècniques. Bartomeu Alfonso, citat com a testimoni, deia que amb els materials sobrants “que la més sotil botiga en hun any” podria desfer-se’n d’ells. Al mateix temps, sostenia que no sap si ha buidat o no, però el fet és que Joana havia tingut oberta i en ple funcionament la seua botiga. I que tenia amb què viure suficientment. Això no obstant, no s’ha conservat el veredicte final dels jutges dependents del justícia civil en aquest procés, bo i que sens dubte seria del tot favorable als dirigents de l’ofici d’armers i espasers (es va conservar en el fons documental de la corporació, en la mesura que també sentaria jurisprudència).


Les dones van ser llogades en la construcció com a peons. En aquesta miniatura, dues cortesanes davant una muralla.

I és que, a les acaballes del segle XV en la ciutat de València, les corporacions d’oficis havien assolit un grau elevat de maduresa, amb molts matisos dintre el complex món corporatiu. D’associacions professionals a finals del Dos-cents i en el segle XIV, que agrupaven els mestres i les seues famílies per a l’ajut i socors mutu –per a soterrars, ajudes a aquells que més dificultats patien entre els qui tenien un negoci, etc.–, a grans trets van esdevindre en les darreres dècades medievals el que entenem com a corporacions: van tindre delegades funcions econòmiques, això és, competències tècniques i d’organització de l’ofici, que abans exercien completament el consell municipal.

En aquest procés, els mestres van tractar de vetllar i protegir els seus interessos, tot i que no sempre foren coincidents entre els seus membres o amb els altres oficis urbans. I un d’ells era restringir la competència, regular-la, i evitar situacions dramàtiques de desocupació (“ans volria que tots vixquessen” de l’ofici, diu Joana). En aquest vessant, una de les seues manifestacions va ser evitar que les vídues prolongaren en excés el negoci que abans encapçalava el marit. Cal dir que aquestes dones, usufructuàries sovint de tots els béns del darrer matrimoni, ostentaven els majors drets, quasi equiparables als dels hòmens; no en va la documentació valenciana les denomina "dones poderoses".

Unes tendències de fons que no sols es donaren en la capital valenciana. Com han posat de manifest historiadors com D. Herlihy en diverses ciutats angleses o al París dels segles XIII-XVI o N. Z. Davis dins els oficis del tèxtil a Lió en el Cinc-cents, van ser generals i van fixar com a un dels seus objectius restringir cada vegada més el paper de la dona com a agent econòmic en els processos productius més qualificats del sector secundari. Unes operacions que resultaren eminentment polítiques, que buscaren i van tindre el suport de les elits dirigents urbanes, i, per tant, amb forts fonaments ideològics.

Però, com veiem en aquest exemple, es va fer amb costos i també amb resistències per part de les afectades. I és que, mentre la major part de les fonts escrites solen fer invisible o distorsionen el treball de les dones, quan tenim testimonis de la vida quotidiana, la realitat se’ns presenta molt més complexa. Les dones participaren en l’activitat productiva en l’artesanat, mà a mà amb el seu marit, i dirigien els negocis o tenien treballadors al seu càrrec. I això malgrat que no fóra valorat el seu treball, encara que també portaren a terme una altra munió de tasques indispensables per a la viabilitat de la unitat domèstica, sense les quals no es podria mantindre l’empresa familiar, un dels pilars amb què se sostenia la societat feudal.

Conquesta i canibalisme

Ferran Esquilache
El salvatge i l'explorador

Quan pensem en canibalisme, segurament a la majoria de la gent li ve al cap un explorador anglés dins d'una olla i un negre amb un os al cap. És la imatge humorística que ha creat el segle XX justificant el colonialisme contemporani: l'explorador que porta la civilització a la terra dels salvatges menjadors de carn humana. De fet, aquest és un dels tabús més grans que coneix la societat occidental, el qual ha servit d'excusa per a justificar les conquestes en moltes ocasions. Tot i això, l'antropofàgia l'han practicada societats d'arreu del món al llarg de la història, des d'Atapuerca fa 800.000 anys, que és l'exemple més antic conegut de canibalisme gastronòmic, passant pel canibalisme d'alguns pobles mesoamericans, entre d'altres. Sembla que la mateixa paraula caníbal deriva de cariba, que en les llengües natives de les Antilles, del Carib, significava valerós, i que els conqueridors confonien amb menjadors de carn. Pietro Martire d'Anghiera ho descriu així a la seua obra Ordo Novo, parlant del primer viatge de Colom:

Adquirieron noticias de que no lejos de aquellas islas, había otras de ciertos hombres feroces que se comen la carne humana. […] Estos pacíficos se quejan de que los caníbales asaltan perpetuamente sus islas para robarlos con continuas cometidas, no de otro modo que en los bosques los cazadores persiguen a las fieras con violencia y con trampas. A los niños que cogen los castran como nosotros a los pollos o cerdillos que queremos criar más gordos y tiernos para comerlos; cuando se han hecho grandes y gordos, se los comen; pero a los de edad madura, cuando caen en sus manos, los matan y los parten; los intestinos y las extremidades de los miembros se los comen frascas, y los miembros los guardan para otro tiempo, salados, como nosotros los perniles de cerdo. El comerse a las mujeres entre ellos es ilícito y obsceno; pero si cogen algunas jóvenes las cuidan y conservan para la procreación, no de otra manera que nosotros las gallinas, ovejas, terneras y demás animales.

Existeixen diverses classes d'antropofàgia. El canibalisme gastronòmic és majoritàriament per necessitat, i únicament en casos molt puntuals per pur plaer. Per contra, el canibalisme ritual té altres explicacions, però també hi ha de dues classes: l'endocanibalisme, que practiquen generalment tribus prehistòriques i que consisteix en consumir els éssers volguts quan moren, en ocasions fins i tot les seues cendres; mentre que el canibalisme polític consisteix en consumir parts d'enemics o d'esclaus en rituals religiosos. Els asteques practicaven aquesta darrera modalitat, tot i que encara actualment hi ha controvèrsia perquè hi ha qui diu que també practicaven el gastronòmic. De fet, sembla que braços i cuixes eren les parts més apreciades, que eren repartides entre els guerres que havien capturat la persona sacrificada, mentre que el cor únicament podia ser consumit per sacerdots.

Canibalisme ritual asteca

El canibalisme ritual polític, practicat pels asteques i per altres pobles mesoamericans, era una de les diverses excuses mitjançant les quals l'Església justificava ideològicament la conquesta d'Amèrica i la colonització. De fet, menjar carn humana era la prova més contundent de la inferioritat dels indis, i en conseqüència podien ser conquerits i esclavitzats. En ocasions, fins i tot, cristianitzats. El que ocultaven els conqueridors i els frares europeus del segle XV era que els seus avantpassats més pròxims també havien practicat el canibalisme a la vella Europa. Si entenem la conquesta i colonització d'Amèrica com una passa més dins del procés d'expansió del feudalisme cap a la perifèria, precisament durant la Primera Croada, que obria el procés, es va produir un dels episodis més coneguts de les massacres dels francs a Terra Santa: el setge de la ciutat siriana de Maarat an-Numan el desembre de 1098. Després de la conquesta d'Antioquia, l'exercit franc va romandre quasi un any a la zona, abans de marxar definitivament cap a Jerusalem, i es van fer amb diverses fortaleses. Entre elles, el comte Ramon IV de Tolosa va posar setge a Maara, i després de diverses setmanes va aconseguir prendre-la, amb el consegüent episodi de pillatge del botí i massacre de tota la població (cent-mil segons Ibn al-Athir, una xifra clarament sobredimensionada) en represalia per haver-se resistit. La guerra psicològica, de fet, crear terror, era una de les armes d'aquell exercit croat. Després d'aquell episodi poques localitats es van resistir ja a la conquesta en cap altre setge, i tots els emirs de Síria es van apressar a enviar regals d'amistat als conqueridors.

Croats llançant caps tallats de presoners sobre una ciutat assetjada

El que diferencia aquest episodi de la resta de massacres de la Primera Croada és, tanmateix, com deia, l'acte de canibalisme que van practicar els francs després de prendre Maara. En efecte, sembla que la terrible fam d'aquell hivern va obligar els soldats a consumir carn humana dels cadàvers dels turcs, i les fonts que ho corroboren no són només musulmanes. Ben coneguda és la cita del cronista francés Raül de Caen, quan afirma que «els nostres feien bullir els pagans adults dins de marmites, passaven a l'ast les criatures i les devoraven rostides». Menys explícits eren els propis dirigents croats, quan en una carta dirigida al Papa uns mesos després del setge l'informaven que «l'extrema fam va escometre l'exercit a Maara i el posà en la cruel necessitat de nodrir-se amb els cadàvers dels sarraïns». Per descomptat, no cal dir la quantitat de referències que hi ha en les fonts àrabs, pel fort impacte que causà en tota la zona, el qual s'estendria durant segles com a propaganda anti-occidental. De fet, encara actualment es emprat amb aquesta finalitat per alguns historiadors, exagerant, potser, els fets. Tanmateix, diuen que un temps enrere, durant el setge d'Antioquia, Pere l'Ermità hauria animat al consum de la carn dels turcs en un clima messiànic.

Soldats preparant xiquets en una olla

Tanmateix, aquest episodi no és més que un exemple cridaner d'un fet no tan estrany a l'Europa medieval en moment puntuals de necessitat, de fams extremes, malgrat ser un dels grans tabús etnològics de la societat occidental. En realitat, Pierre Bonnassie va observar que les cròniques escadusseres que parlen de canibalisme medieval entre els camperols europeus, per les fams, es poden circumscriure entre els segles VIII i XI, ja que a partir d'aquell moment desapareixen. Al parer d'aquest autor, gràcies a la bonança econòmica que s'engega en aquest moment; però també a l'efecte de les predicacions dels clergues, que haurien evitat que tornara a aparéixer el canibalisme a partir del segle XIV amb la gran crisi. A partir d'ara, el tabú superaria la fam. Amb el temps, serviria per a justificar la conquesta d'Amèrica i l'explotació de les poblacions natives com a éssers inferiors.