D'alqueria andalusina a aldea despoblada: l'Hortichuela d'Alpont

Ferran Esquilache
No fa molt que es va presentar el llibre «Pobles abandonats. Els paisatges de l'oblit», del periodista Agustí Hernández i el geògraf José Manuel Almerich, al qual acompanya una exposició itinerant que ja s'ha vist a Alboraia, el Museu Etnològic de València i actualment a Alpont. Entre les fotografies seleccionades per a distribuir a la premsa en la promoció de l'exposició, em vaig trobar amb aquesta (feu clik per a ampliar-la) del despoblat de l'Hortichuela, una aldea del terme municipal d'Alpont (els Serrans), i de fet a molt poca distància de la localitat. I em va cridar de seguida l'atenció perquè, tot i que les cases enrunades que es veuen deuen haver estat construïdes, com a molt prompte, a la segona meitat del segle XIX o a la primera del XX, l'aspecte visual que presenta aquest despoblat és exactament el mateix que devia tindre una alqueria andalusina despoblada al segle XIV, després de la conquesta, o al segle XVII, després de “l'expulsió” dels moriscos. De fet, a la documentació escrita, sobretot a la del XVIII, hi ha moltes referències a aquests despoblats moriscos, a penes recognoscibles ja entre runes en aquella època, i que actualment han desaparegut per complet.

Però encara crida molt més l'atenció una altra cosa d'aquesta foto des del punt de vista històric. Tot i ser una aldea que ha estat habitada fins al segle XX, presenta l'aspecte visual que, imaginem, devia tindre una alqueria andalusina de muntanya: una horta aterrassada aprofitant el revolt d'un torrent, d'aproximadament una hectàrea; i per sobre, el lloc d'habitatge, en el punt més alt, i al voltant i per dalt de les cases els secans, pocs i dispersos, i el bosc, d'aprofitament comunal. En l'altra fotografia, presa per satèl·lit, es pot veure el mateix lloc, en la qual hi he posat uns punts de referència a ambdues fotografies (les lletres A, B, C i D) amb la finalitat d'ajudar el lector a entendre la correspondència d'ambdues fotos.

L'horta, que a penes es veu a la fotografia de dalt, està adaptada al vessant del torrent. S'hi poden comptar unes 12 parcel·les aterrassades, les qual sumen una hectàrea i poc més de superfície total. És a dir, un menut sistema hidràulic d'alqueria típic, molt ben documentat fins ara a les muntanyes valencianes, de Mallorca o de Granada, per posar alguns exemples ben coneguts. Segons la hipòtesi desenvolupada per Miquel Barceló, la superfície total de la terra irrigada originalment és directament proporcional al nombre de persones que componien el grup constructor del sistema en el moment de l'assentament. I es tractaria, naturalment, d'un o diversos grups clànics, generalment pertanyents a una mateixa tribu àrab o berber, que conreen les terres de forma comunal. Però tot i la defensa de Barceló sobre el manteniment del sistema tribal fins al moment de la conquesta feudal, cada vegada sembla més evident que hi va haver una mena d'evolució social també en el món rural, cap a comunitats veïnals, com ja va defendre Pierre Guichard anteriorment. Per a la zona de la Granada nassarita, Carmen Trillo ha explicat una distribució jurídica de les terres de l'alqueria, segons la qual les terres de l'horta eren terres apropiades o en propietat privada (mamlūka), les quals es diferenciaven de les terres d'aprofitament comunal (harïm), com ara el bosc, per a pastures, llenya, etc. I finalment les terres de ningú o del conjunt dels musulmans (mawāt), les quals es podien apropiar per bonificació, generalment amb conreus de secà, que es podien deixar en herència però no es podien vendre. Es tracta d'un model jurídic teòric i d'època nassarita, amb la qual cosa no sempre resulta fàcil aplicar-ho als casos pràctics, però en principi pareix versemblant poder fer-ho amb les alqueries del Xarq al-Àndalus anteriors al segle XIII. Tot i això, la presència de terres mamlūka o apropiades no implica necessàriament la desaparició del sistema de producció comunal, ja que la propietat privada pot correspondre tant a famílies nuclears com les de la societat feudal, com també a famílies amplies o clàniques. De fet, a Granada hi ha proves de sistemes hidràulics organitzats socialment tant per torns clànics com per torns de veïnatge, tot i la dispersió parcel·laria que puguera existir. És, tot plegat, un apassionant problema historiogràfic per resoldre.

III Curs d'especialització d'història medieval

Frederic Aparisi Romero
Del 10 al 13 d’aquest mes ha tingut lloc el III Curso de Especialización de Historia Medieval. Enguany el tema monografic era Conflito y consenso en la sociedad medieval, siglos XIII-XV. El curs esta finançat per la fundació Jaume II i sota la direcció científica del professor Rafael Narbona. En aquesta edició han participat 29 alumnes de diverses universitats dels Països Catalans, altres de l’estat espanyol i encara italians.
(En la foto: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són)


El sopar de gala amb el qual s’inaugurà el curs ha experimentat una notable millora respecte edicions anteriors. Després de diversos entrants, un plat principal de salmó amb verdures i fruites, acompanyades d’un caldo blanc, d’una qualitat més que acceptable. Els alumnes, ja aquesta primera nit¸ isqueren fins a les 6 de la matinada, si bé és cert que algunes tornaren més contentes que altres.
Dijous inicià les sessions de treball el mateix Rafael Narbona, en una sala sense aire condicionat. Mitjançant ventalls tradicionals ferem front a la intensa basca que dins aquells murs hi havia, una gesta gens menyspreable. Narbona féu una presentació dels Llibres del justícia de València, i a més interrogà l’alumnat local. Crouzet-Pavan resultà infumable, tot i parlar de la violència entre els joves. El dinar de catering que com cada any ens serveix Catering Salva fou de qualitat bastant mediocre, si bé és cert que en els últims dos dies, el menú millorà molt. De vesprada intervingué Enric Guinot per donar algunes pinzellades sobre la conflictivitat derivada dels usos de l’aigua. Les fotografies i el powerpoint que s'havia preparat, tot i l'escassa atenció d'alguns i algunes, queden en aquest resum en un segon lloc. De nou hem de parlar d'un nou atemptat a la llibretat i una mancança absoluta d'actitud democràtica, i no pense en el País Basc. La seua intervenció, com en el títol s’indicava, fou en llengua catalana, la qual cosa provocà l’enuig d’alguns dels assistents. Aquells que es queixaren, casualitat o no, provenien d’universitats espanyoles on hi ha una sola llengua oficial. Açò ja és una qüestió de supèrbia!. No sols els professor Guinot jugava a casa, no sols el seu títol estava en català al programa, amb la qual cosa el que et trobaràs, és el fet que eren 4 persones les que es queixaren front a 25 que no, i que eren 8 front a 21 les que no entenien el català-valencià-balear. Tot plegat, some things never change.

Divendres, amb un poc de retard, Martine Charageat, de la Universitat de Bordeaux, inicià el treball amb una xerrada sobre conflictes entre conjugues a l’Aragó baixmedieval. Cal destacar el seu llenguatge totalment fora de lloc, amb expressions com “tíos que quieren lío” i altres. Malgrat tot, s’ha d’assenyalar el seu coneixement de les fonts i la seua expossició ben organitzada. En el moment de l’esmorzar hi va haver una visita guiada al monestir, feta per l’arqueòleg de les excavacions, la qual acabà de trencar els horaris. La intervenció d’Andrea Zorzi, de la Universitat de Florència, sobre els conflictes dels comuni italians fou acurtada per acabar a les 14.30. La seua recerca descansa sobre una important diversitat de fonts que pot oferir interessants possibilitats per a una història comparada amb el cas del País Valencià. En la nit de divendres, una volteta tranquila, alguna amb el Coco-loco i uns pocs que es mantingueren a l’anonimat.

Dissabte, Maria Asenjo, de la Complutense, bé, no en podem parlar massa. Després Enrique Cruselles ens parlava de la violència i la conflictivitat interna del món mercantil relacionada amb els negocis, amenitzat amb un powerpoint força interessant, currat amb diverses fotografies i organigrames. Una exposició ben esquematitzada, amb pauses en la locució que serveixen per a cridar l’atenció d’un públic no massa entregat, un cop més en la lluna. Cruselles fa un ús freqüent de les interrogatives com a forma d’expossició. A la fi, gairebé 2.30 seguides, vullgues que no esgota. No paga la pena dir que Enrique Cruselles se’n dugué el premi Yunque. Per a la vesprada, amb retard, José Cabezuelo, Alicante, vaya cante!!! Per la nit, tot per l’aire, l’arribada de l’ulema de València sacsejà els ànims exaltats del jovent del curs. Una guerrejar nocturn que quedava reflexat en els rostres al dia següent. Hi havia qui estava més blanc que Ete moribund.
Diumenge parlava Paulino Iradiel sobre la conflictivitat artesanal. De nou, Iradiel demostrà la validesa de les velles pràctiques discursives, car que si no t'interessa el tema, doncs no fas més que fer sorolls, mirar el mòbil i xarrar. El trellat en les persones que bonic és, Maedeu. Pablo Perez, qui fou company de promoció de Rafael Narbona, tancà el curs amb una lliçò magistral i renovada sobre les Germanies valencianes.

Al remat i tot plegat, un curs on la festa nocturna i el treball historiogràfic es disputen l'atenció del jovent. Són les preferències d'aquesta joventut les que donen o no la validesa al curs. Car, hi ha qui no ix en tot l'any i espera Valldigna per a desmadrar-se. La resta d'historiadors i dores, o millor, aspirants a ser-ho, continuarem amb la nostra vida social. Ara bé, existeix un historiador o dora sense vida social? Pense que no. En Efecte, no pot existir una cosa sense l'altra.

Presentació de l'exposició: El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents.

Frederic Aparisi Romero
Atenció !!!; Estimats seguidors i seguidores d'HARCA, a causa de canvis en l'agenda de les autoritats que havien d'inagurar l'exposició, aquesta tindrà lloc el dia 23 de juliol, a la mateixa hora, això és, 12:30.

El pròxim dia 23 de juliol, a les 12:30 hores, al vestíbul de l'Arxiu Històric de la ciutat, Plaça Rei Jaume I, 10. Gandia 46701, José Manuel Orengo, Alcalde de la ciutat de Gandia, Silvia Caballer Almela, Directora General del Llibre, Arxius i Biblioteques, i Carmen Pérez Garcia, Directora Gerent de l'Institut Valencià de Conservació i Restauració de Bens Culturals, ens conviden a la inauguració de la mostra realitzada sobre El plet d'aigues de 1401, restaurat. Al voltant de la conservació de documents. La mostra estarà oberta al públic els mesos de juliol, agost i fins el dia 19 de setembre, en horari horari de 10 a 14 h, de dilluns a divendres.


Jaume Castillo, especialista en les disputes per aigües a la Safor ens fa una anàlisi del document:

"El llibre AB-1665 de l'Arxiu Històric de Gandia, recentment restaurat, és un document d’extraordinari valor que conté el registre d'un procés entre els regants de la vessant sud del riu d'Alcoi, encapçalats per Oliva i La Font d'en Carròs, i els regants de la Baronia de Palma, recolzats pel seu senyor el Duc de Gandia. Aquest conflicte es va desenvolupar davant la Governació de Xàtiva entre març de 1401 i octubre de 1402. El litigi es centrava en com havia de ser la infraestructura bàsica del reg de la plana baixa del riu d'Alcoi, l'assut d'en Carròs, en un moment de forta sequera. Aquest assut no era una construcció sòlida al segle XV. Era només una aturada d'aigua feta amb branques, terra i altres materials febles. Els regants que prenien l'aigua d'aquest assut, els d'Oliva, la Font d'en Carròs, part de Gandia i tots els pobles situats entre Gandia i Oliva, defenien que aquesta aturada d'aigua havia de fer-se completament sòlida, de manera que ni una gota d'aigua pogués traspassar-la. Els regants de la baronia de Palma, que tenien un segon assut més menut per baix del d'en Carròs, defenien que la tradició els donava dret a una part de l'aigua del riu, i que mai l'assut objecte de litigi havia estat construït de forma tan consistent, sempre havia estat poc ferm i havia deixat passar part del cabal del riu.

El llibre conté tot el procediment judicial des de la denúncia inicial fins a la carta enviada per Arnau de Vilarnau, lloctinent de Governador, al rei, demanant que la cancelleria reial es pronuncie sobre quin tribunal es competent en l’afer, davant les queixes dels síndics de les parts. Destaquen especialment els escrits emprats per les dues parts per defensar els seus drets, redactats amb precisió i plens de referències a la tradició i a la història del conflicte, i l'aportació d'un bon grapat de testimonis, tant d'una part com de l'altra, tant musulmans com cristians, que ens transporten amb les seues declaracions al món rural medieval valencià, amb una vivesa i una riquesa extraordinàries.

La participació dels senyors feudals és també fonamental en el procés. El Duc de Gandia, Alfons el Vell, es troba en una situació delicada, ja que una part de la seua senyoria participa dels interessos d'Oliva i la Font, mentre que la pròpia vila de Gandia, beneficiaria subsidiària de l'assut de Palma, la Baronia de Palma, i els regants gandians de la vessant nord del riu d'Alcoi, estan en contra de les pretensions dels regants del sud. Ramon de Riusec, senyor d'Oliva té una posició més senzilla, i encapçala els interessos del seus vassalls. Amb tot, un dels darrers actes del juí es una carta enviada por ambdós senyors als síndics i procuradors dels seus respectius territoris, demanant-los que deixen de pledejar sobre aquest afer, ja que ambdós senyors pensen reunir-se i trobar una solució.

Sembla que la fi de la sequera, i per tant de la urgència per obtenir aigua de rec, assossegà els ànims i feu que els aldarulls esdevinguts al voltant de l'assut, que van arribar fins i tot a les armes i a l'agressió física, com es palesa en les actes del juí, s'apaivagaren i tot tornes a la normalitat... si més no fins la següent sequera."
Vegeu aquestes qüestions desenvolupades en Jaume Castillo: Els conflictes de l'aigua a la Safor medieval, Gandia : CEIC Alfons el Vell, 1997.