Una llarga tradició de l'arabisme espanyol havia defensat des del segle XIX que els habitants d'Alandalús eren majoritàriament bilingües (Simonet, Ribera, García Gómez). Parlarien i escriurien l'àrab per aculturació, com a llengua culta i de les elits, però, alhora, haurien mantingut el romanç evolucionat del llatí propi de la població prèvia a la conquesta islàmica del segle VIII. A aquest "romanç andalusí", a més a més, els arabistes l'anomenaren "mossàrab", vinculant-lo als cristians nadius que havien viscut sota domini musulmà i, en conseqüència, a les idees de "Reconquesta" desenvolupades pel nacionalisme espanyol. És a dir, la presència del bilingüisme entre els andalusins seria la prova fefaent que, tot i que la immensa majoria s'hagués convertit a l'Islam en el segle XIII, el seu origen poblacional era autòcton, peninsular, procedent dels iberoromans de l'Antiguitat. L'aplicació d'aquesta tradició al cas valencià, essent forçada fins a l'extrem per historiadors i erudits d'ideologia anticatalanista (Ubieto, Simó, Peñarroja), arribà a plantejar que, en efecte, la majoria de musulmans parlaven romanç en època de la conquesta de Jaume I, de manera que aquesta parla seria l'origen del valencià actual (i no la llengua que portaren els colonitzadors majoritàriament catalans i aragonesos).
Tanmateix, des de la dècada de 1970 nombrosos estudis del propi arabisme espanyol, com els de Federico Corriente, han evidenciat que, a més de la desaparició completa, ja en el segle XII, de les comunitats cristianes residuals romanents a Alandalús -ací un bon resum de Javier López Coca-, el romanç andalusí també desaparegué per complet, com a mínim en aquella mateixa centúria. Per tant, en el moment dels primers grans avanços conqueridors d'aragonesos i catalans, produïts entre 1118 i 1171 (Saragossa, Daroca, Tortosa, Lleida, Terol), ja no hi havia població andalusina que parlés romanç. Una bona prova d'això és que al nord de Tamarit de Llitera (conquerida entre 1106 i 1149) hi ha molts encreuaments d'isoglosses i una transició gradual entre el català i l'aragonés, el que prova que ambdues llengües s'hi havien desenvolupat progressivament a partir del romanç antic, mentre que al sud d'aquella població la frontera lingüística és ben nítida, el que evidencia que el català i l'aragonés foren dues llengües trasplantades pels nous pobladors. Així, per exemple la llengua parlada a Lleida i a Tortosa, el català de la Catalunya Nova, fou completament transportat pels colonitzadors de la Catalunya Vella.
Ubicació de Tamarit de Llitera, població a partir de la qual deixen d'existir parles de transició entre el català i l'aragonés o castellanoaragonés (no com al nord, on, per exemple, el ribagorçà és una mena d'híbrid entre ambdues llengües)
El mateix passaria, evidentment, amb el territori islàmic que formà el regne cristià de València vora un segle després, en ser conquerit per catalans i aragonesos entre 1233 i 1245. Quan els conqueridors ocuparen les seues terres cap musulmà parlava romanç de forma nativa, és a dir, per transmissió intergeneracional. Els andalusins eren una societat arabòfona i continuaren sent-ho durant molts segles, ja sota domini cristià, fins a la seua expulsió en 1609. Tanmateix, això que ens pot semblar tan evident és encara tema de polèmica dins de la societat valenciana, ja que, com a conseqüència dels escrits que donaren cobertura en la dècada de 1970 a la visió segons la qual el valencià provindria del romanç andalusí, encara una part dels valencians comparteixen aquesta idea: el català i el valencià no serien la mateixa llengua pel -suposat- fet que tindrien orígens diferents, ja que el valencià no seria la llengua portada pels catalans -amb aportacions aragoneses-, sinó la mateixa que parlaven els andalusins abans de l'arribada de Jaume I. És per això, per la persistència social -que no historiogràfica ni filològica- d'aquesta visió, que ara i ací aportarem alguns dels arguments oferits pel jesuïta estatunidenc Robert Ignatius Burns, ja en 1976, per a demostrar que els musulmans del regne de València eren arabòfons unilingües en el moment de la conquesta cristiana del segle XIII.
En efecte, en un treball titulat "The language barrier: the problem of bilingualism and Muslim-Christian interchange in the medieval Kingdom of Valencia", publicat en Contributions to Mediterranian Studies i traduït al valencià en el primer número de la revista L'Espill, el pare Burns aportava un arsenal de dades, del Llibre dels fets i dels documents de la cancelleria reial, tot demostrant que la llengua parlada pels musulmans de les terres islàmiques que constituïren els regnes de València i Múrcia era, sense dubte, l'àrab. Per exemple, per a tractar la rendició de Múrcia en 1266 Jaume I envià a persones de les quals es diu explícitament que sabien "algaravia" i a un jueu que era "escrivà nostre d'algaravia", és a dir, el torsimany oficial del rei. Igualment, quan els musulmans de Xàtiva enviaren un negociador al monarca, aquell hagué de parlar "denant lo trujaman" per tal que el pogueren entendre, o quan ho feren els de Petrer trameteren un altre jueu que coneixia ambdues llengües. Així mateix, el rei també envià "un trujaman" per a parlar amb els d'Elx o els de Mallorca i en casos de disputes a nivell popular, com la que es produí per la distribució de les aigües d'irrigació en 1244 entre els nous pobladors cristians de Gandia i els musulmans que havien romàs en el terme, s'hagué de recórrer, igualment, a "un trugaman".
D'una altra banda, tots els tractats de rendició originals que es conserven del territori valencià estan escrits en àrab, o en llatí i àrab. I sabem que, en ocasions, els musulmans transferien títols de possessió de la terra mitjançant una escriptura en àrab, "in instrumento sarracenico", com en Alzira en 1245 o en Carbonera en 1261. Als mateixos musulmans de Carbonera o als de Guadalest se'ls enviaren documents en àrab, que escrivien els mateixos "escrivans d'algaravia" de la cancelleria reial, un ofici reservat durant aquesta època a jueus entesos en llengües. I és que, com el mateix Jaume I expressa sovint en la seua crònica, els musulmans parlaven sempre en àrab: així ho feia el sobirà de Múrcia, "en sa algaravia", en dirigir-se a la seua aljama, o quan els de Peníscola enviaren una oferta de rendició i s'hagué de recórrer a un musulmà de Terol "que sabia llegir d'algaravia", o quan es negocià la d'Almassora a través de Miguel Pérez, un escuder que "sabia algaravia". En conseqüència, tant aquell monarca com el seu fill Pere el Gran hagueren de redactar nombroses cartes i ordinacions "in arabico" a totes les aljames del regne de València. I, igualment, les aljames feien els seu propis documents en àrab, com els comptes fiscals dels musulmans de Xàtiva de 1280 o els d'Oriola en 1317.
També hi ha proves evidents que els musulmans s'expressaven oralment en àrab. Enmig d'un assalt contra la Mallorca musulmana, el seu sobirà, segons Jaume I, "cridà a los seus: 'Rodo', que tant vol dir com 'Aguanteu'". En una altra ocasió, un musulmà es negà a rendir-se per a salvar la vida dient, segons el mateix monarca, "'Le mulex', que vol dir 'No senyor'". O ja més tard i més al sud, quan s'intentà conquerir l'Almeria nassarita en 1310, Ramon Muntaner relata que el fill del sobirà de Guadix realitzà un atac al crit de "Ani ben a soltan" i l'infant de Mallorca, nét de Jaume I, hagué de preguntar a "los torsimanys" què significava allò, informant-lo que estava dient que era "fill del soldà". No és estrany, doncs, que el teòleg Ramon Llull aprengués "lo lenguatge aràbic" per tal d'intentar evangelitzar els musulmans o que també els dominics obriguessen escoles d'àrab en València i Xàtiva amb la mateixa finalitat. Tot plegat, sembla ben cert el que digué a mitjan segle XIII en la seua crònica l'arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, en asseverar que els andalusins, respecte als cristians de la península, eren un "populum alterius religionis et lingue", o el que afirmà el bisbe de València a començaments del segle XIV, queixant-se que la meitat o més de la població de la seua diòcesi parlava exclusivament "algaravia seu sarracenice".
Mapa de llengües de la península Ibèrica entre els segles XVI i XVII
És evident, no obstant, que a partir del moment en què la conquesta cristiana es consolidà per complet, és a dir a partir del darrer terç del segle XIII, una part dels musulmans aprengueren la llengua romanç dels conqueridors, especialment els homes que havien de fer d'intermediaris amb les aljames o els que havien de comerciar. Però, així i tot, la llengua de les comunitats musulmanes, la que s'usava en el seu interior i entre elles, la que es transmetia de pares a fills, fou sempre l'àrab, fins a 1609. No debades, després de produir-se la conversió forçosa de 1525, un dels principals cavalls de batalla dels que volien una plena assimilació dels moriscos fou la interrupció de la llengua àrab. Però, com ells mateixos deien a Carles I en 1528, la major part d'ells -i "quasi totes les dones"- desconeixien el romanç i per tal d'aprendre'l necessitarien un gran espai de temps, almenys 40 anys. De la mateixa manera, en 1550 els rectors parroquials afirmaven que la comunicació era impossible perquè els musulmans "no sabien" romanç o, un poc més tard, el bisbe d'Oriola advertia que les morisques eren "molt obstinades i adverses a la nostra llengua". En aquesta època, per tant, la regla devia ser la que representava un musulmà de Xiva, que "no parlava ni escrivia mai sinó en algaravia", mentre que el bilingüisme era encara la gran excepció. Els contractes i els documents de les aljames se seguien escrivint en àrab i la llengua oral, de fet, era una mostra més de l'evidentíssima diferència que existia entre els cristians dominadors i els musulmans subjugats. Una barrera lingüística i social que es mantingué entre els segles XIII i XVII: els musulmans que habitaren a terres valencianes foren arabòfons persistents.
12 comentaris:
Quan jo era menut l'any 1956, al Municipi de Xeresa (València), els xicons anavem al barranc de "La Martina" a "harcar-mos", a continuar la "guerra civil espanyola i el maquis", doncs eren les querres dels "xicons moros" (roigos) contra els "xicons cristians" (nacionals). Recorde que a més a més de tirar-mos pedres, ens tiravem fletxes dels llistons dels paraigües, amb arcs fets de canya de baladre, tensats amb pells de budells secs de borregos, tota aquesta mena d'artilleria d'una banda del barranc a l'altra banda. Per lo tant, ara que soc un vell juvilat, això d'harcar-se, si tens punteria, es un mal assumpte amb consequències nefastes. No s'oblida mai a qui has pogut malferir. Les autoritats municipals valencianes i catalanes del segle XXI, deurien de prohibir "harcar-se" pels barrancs i montanyes als xicons i xicones "moros" contra els xicons i xicones "cristians".
José Luis, ací no reivindiquem que els xiquets tornen a fer arca (és probablement sense "h", com explicàrem ací), sinó que simplement vam arreplegar l'esperit del "joc": llançar-nos coses i, així, tractar de despertar la letàrgia en què moltes vegades estem immersos els medievalistes de cara a la societat... En tot cas, gràcies per contar-nos la teua experiència de primera mà! ;-)
No entenc perquè tildes d'anticatalans a historiadors (tan importants com Ubieto) dels que difereixes, potser sigues tu el pancatalanista.. Tampoc entenc com parles de colonitzadors catalans en un moment en què Catalunya com a unitat política no existia, en dir colonitzadors aragonesos sobra, aleshores no existia l'actual Catalunya per molt que et pese. El valencià està clar que es un dialecte (molt influenciat per àrab i aragonès) de l'occità com també ho és el català i amb la unitat de la llengua que molts defenseu estem perdent les formes pròpies en favor del barceloní. Tinguérem regne i furs propis i ara tot pareix que va ser Catalunya.. Que poc amor propi tenim els valencians
En el cas d'Ubieto perquè va fer gal·la del seu anticatalanisme durant molts anys. No he descobert Catarroja amb eixa afirmació. Quant al gentilici català i el concepte geogràfic de Catalunya, existia des del segle XII, com podràs comprovar documentalment en qualsevol dels estudis sobre els orígens de la identitat catalana fets per Josep Maria Salrach, Flocel Sabaté o Stefano Cingolani. Amor propi valencià jo en tinc molt, quan és adient -que és moltes voltes-, gràcies.
Hola Vicent, temps arrere vaig entrar al blog i vaig veure un vídeo d'un professor d'una universitat andalusa, on explicava que a l'any 1040 ja no hi havia ningú que parlara romanç a la peninsula ibèrica. Esperava trobar l'enllaç en el post, però no apareix. Em pots dir on el puc trobar al vostre blog. Gràcies. El vostre blog està de puta mare
El romança valencià no va desapareixer.
Henri Meier: "Nunca en ningún lugar ocurrió el simple trasplante de un idioma a otro pueblo u otra población".
[1060] Carta de una hablante de Denia en vulgar romanç dirigida a Almudis. (Encontrada y estudiada por Antonio Ubieto Arteta y Leopoldo Peñarroja).
[1060] Ibn Sidah, lexicograf en el prolec de la seua obra “Kitab al Muhassas” (El Cairo, Tom I, pag. 14), un diccionari analogic en el que agrupa paraules que se referixen a una mateixa especialitat, demana disculpes per les incorreccions que puga fer al escriure en arap, afirmant: ‘¿Com no he de ferles- si escric en temps tant alluntats de quan l’arap es parlava en purea- i tenint que conviure familiarment en persones que parlen romanç (valencià)?’.
[1068] Ali Ben Mugehid (Segon emir de Denia) : ‘Hablo la lengua (romance valenciano) de los Rumis (cristianos), entre los que me he educado’. (A. Huici : Historia musulmana de Valencia y su Reino)
[1095] En la Crónica General del Campejador, despres d’apoderar-se de Valéncia : ‘encargó de la custodia de sus puertas y murallas a peones cristianos de los almoçaves que eran criados en tierras de moros’, ya que ‘fablavan asssy como ellos (romanç) et sabien sus maneras et sus costumbres …’. (Menéndez Pidal: “Primera Cronica General de España” pag. 587).
SIGLO XI – de les harges al romanç
[1100] Ibn al-Labbana de Denia compone harges en romance valenciano y dicem, ‘yâ qoragonî ke keres bon amar, mio al-furâr …’.
[1100] Abadía Ben Abderraham, nacido en Valencia, fue el escritor más ilustre y de más talento, se expresaba en romanç.
[1106] Ibn Buclarix en la seua obra “Almostaini” (diccionari romanç valencia-romanç saragossa) diferencia els dos romanç : ‘parthal’ (pardal), ‘letuga’ (lletuga), ‘lop’ (llop), ‘formache’ (formage), ‘lebre’ (llebre), ...
[1121] Abu Bakú Mamad de Bocairent recoge su jarcha en romance, ‘No me tanques, no, cara danyosa,¡basta!, a tot home refuse’.
[1121] Abu Bakr Mamad de Bocairent, qui al parlar de les “Harges”, diu utilisar la ‘llengua cristiana (romanç valencià)’ que es el seu mig d’expressió. Suya es esta jarcha: ‘Ke fareyo’o ke serad de mibe? Non te tolagas de mibe’.
[1133] Abadía Ben Soliman, escritor universal valenciano, nos dejo en romanç “Anals Valencians”.
[1149] Documento firmado por Ibn Mardanis, (el famoso Rey Lobo, de origen mozárabe, nacido en Peñíscola en 1.124 que llegó a ser rey de toda la zona oriental del al-Andalus), en el que firma un tratado en romanç pla con las repúblicas de Pisa y Génova en el que ofrecía a los ciudadanos de dichas repúblicas baño gratuito y una alhóndiga para el comercio.
[1150] Ibn Lubbun, senyor de Morvedre compon la seua harja en romanç valencià. ¡Ay mamá, meu al habib, vay-se e no més tornarad. Gar, ¿qué faré yo, mamá?
[1198] Aben Al Abbar, historiador i escritor naixcut en Valéncia, autor de diccionaris bibliogràfics continguts en els codics Escurialenses nº 1649, 1670, 1673, 1725, … trobem entre atres, les següents paraules del romanç valencià que parlava : ‘Boyathella’(Boatella), ‘Bunyol’(Bunyol), ‘monastir’(monestir), ‘Alpwont’(Alpont), …
SIGLO XII – el romanç valencià
[1200] La epístola “planchs de Sen Esteve” explicaciones en romanç pla baix textos en llatí; ‘esta liço que llegirem dels fayts dels apostols la trayrem, lo dit san luch, recontarem de Sen Esteve parlarem. En aycell temps quant Deus fon nat e font de mort ressucitat, e puys el cel sen fon puitat, sent Esteve fo lapidat’, ‘Anyats senyors pel qual raysó lo lapiderom lifello, quan iron que Deus en ell fo, e fes miracles per sondo. En contra luy corren e van li felló libertiniam e li cruel ciriniam …’, ……..
[1200] Epístola farsida “Mila in gallicantu” encontrada en la Catedral de Valéncia en donde a partir del folio 161 anotaciones en romanç pla.
Aquest últim diu tantes rucades juntes que fa plorar... Els Planchs de Sant Esteve o Epístoles Farcides de Sant Esteve són del segle XIII, però no de 1200. El segle XIII va del 1200 al 1299. I el llenguatge que usava el seu escrivà era el català dels nous senyors de València, que feien una missa en la seua llengua en l'església cristiana que substituïa la mesquita musulmana. Res de mossàrab. València, com sabem, va ser conquerida el 9 d'octubre de 1238. Si són de 1200 i ho posa, no serien escrites a València, sinó més al nord, prou més al nord per a l'època.
La següent, tan fa: Mila in Gallicantu, que deu ser llatí. L'església de Gallicantu és a Jerusalem, per cert.
La cita d'Aben al Abbar nomena una sèrie de llocs que ja des de l'Imperi romà devien tenir aquests noms, alguns del quals serien posteriorment arabitzats, com Balansiya, que fou una assimilació del mot VALENTIA, que devia sonar Valéntsia. Hi ha mots semblants a cabassades al llarg de l'antic Al Andalus, com Almonaster (la Real): igual ja es parlava el valencià a Huelva... I per cert, dir-li 'monastir' a aquest tipus d'edificis religiosos és una novetat 'valencianista'. Monasteri en dieu, que monastir sona català...
Les datacions de les kharxes... bé; presenten molts dubtes, però es daten les darreres cap al segle X/XI, i ja eren restes i mots solts que la gent recordava, que en 100 anys passarà amb el valencià si no parem aquesta polèmica impresentable amb totes les armes legals que poguem. Per cert, no se sap com es pronunciaven les kharxes per una cosa concreta: estan escrites amb grafies àrabs i els àrabs no usen vocals com nosaltres. Així que es pot interpretar de moltes maners un text.
La manipulació de dades, tremenda, com la cita referida al Campeador: Els cristians que posà a guardar les portes parlaven la llengua de qui? Del romanç cristià suposadament d'estructura romànica? Els castellans l'haurien entés! Si ‘fablavan asssy como ellos et sabian sus maneras et sus costumbres’, serien les musulmanes. Ningú no nega que segurament hi havia cristians entre els musulmans, però parlaven llur llengua, l'àrab dialectal andalusí. Aquest àrab dialectal contindria mots d'origen llatí... però això ja passa ara mateix amb l'àrab, i sobretot amb l'àrab del Magrib. Els enteneu quan parlen o necessiteu traductor? Després del Cid, per cert, què passaria amb els cristians valencians. Jo vos ho diré: eixirien per cames de València o els executarien, i més si tenim en compte que Al Andalus rebé la invasió de la secta integrista almoràvit: i això que els cristians que hi havia a València abans del Cid no estaven gens entusiasmats amb ell.
És vergonyós les energies que gasteu en fer anticatalanisme i antihistòria. Si les gastàreu en ajudar a la recuperació del valencià una altra en tindríem.
Per cert, Ubieto, un aragonés amb la missió de fer gran Aragó i menystenir Catalunya: però mai va demostrar perquè al llarg de 900 anys d'història comuna cap aragonés llevat d'ell i altres com ell va dir res de l'origen aragonés de les quatre barres que no fos l'origen català. Ni tampoc res que el valencià no fos català i ja es parlàs quan arribaren els de Jaume I. I cap ni un són ningú...
Els cristians de terres musulmanes recordaven mots llatins i del romanç posterior, que era encara llatí, perquè possiblement les misses encara usaven el llatí per els rites... i poc més. Un llatí que estaria arabitzat... La llengua que es parlava al carrer, en canvi, era l'àrab. ës curiós que la llengua i la religió sempre han anat de la mà a les escoles coràniques, on els xiquets aprenemn a escriure i orar en àrab, fins i tot a terres que mantenen un altre idioma diferent a l'àrab, com a les zones on es parla bereber al Magrib (o amazig, molt arabitzat per cert), Turquia, Iran, i més cap a l'est com Pakistan, per posar-ne algun
s exemples.
En castellano porque no lo se en valencia! la lectura del texto y de los comentarios me enriquece porque vivo à 10000km de terra valencià! Un hecho linguistico que es necesario conocer! El “torsimany” aparece como apellido hebreo TORDJMAN o TORJMAN. Luego el “trujaman” o “trugaman” nos da en Frances TRUCHEMENT, por traduccion, y en antiguo frances DROGMAN ! Leer el Valenciá o el Catalá es siempre un placer que hace sobrevivir a mis padres!
Quan Ibn Sidah demana disculpes pels erros que pot cometrer per viure rodejat de gent que parla ROMANÇ ¿A quin romanç fa referencia?
Quan Ali Ben Mugehid diu que parla la llengua dels cristians ¿A quin llengua fa referencia?
No va desapareixer el romanç valencià com tampoc varen desapareixer el romanç castellà ni el romnaç portugues, el tres UNICS romanços de la peninsula iberica que varen alcançar el seu corresponent sigle d'or literari i com les demes llengues que ho varen conseguir va ser en el seu territori d'orige, el portugues en Portugal, el castellà en Castella, el valencià en el Regne de Valencia, el frances en França, l'angles en Anglaterra,...
Podem fruir del llibre del Repartiment, del llibre dels Feyts, dels llibres d'Aveynaments, de croniques i molta documentaciò, pero no n'hi ha CAP llibre del repoblament, no existix res a on es puga vore en claritat meridiana com es va organisar tot eixe repoblament, per la sencilla rao de que no n'hi hague cap repoblament del Regne, com a molt alguna aldea o poble i lo que va passar es que eixa gent va dependrer a parlar com parlaven els natius, com passa en tots els llocs del mon a on u va depren la parla del lloc i tant va ser aixina que TOTS els nostres classic varen deixar ben escrit que la seua LLENGUA MATERNA era la VALENCIANA i ademes, no trobaras a cap valencià de l'Edat Miga que diguara sentir-se català ni parlar català.
Aixo son fets, ni teories ni suposisions ni manipulacions.
Català no podia ser un gentilici si Catalunya encara NO existia com un ent geopolitic unificat, mentres que el Regne de Valencia ya era regne en temps dels visigots.
Et deixe uns detalls que se t'han escapat, el gentilici valencià naix, com tots, quan es crea el territori, aci et deixe una prova que pareix ser desconeixies, "mestre":
De final de s.X fue un valenciano ilustre, de nombre Abu Utman ibn Yuzayy al-Jazrayi, muerto hacia el 988, de quien Ibn al-Faradi (962-1013) dijo que era del “pueblo de la cora (“kura”) de Valencia” o “min ahl kurat Balansiya”. Ibn al-Abbar (1199-1260) se refirió a él como perteneciente al pueblo de Valencia “min ahl Balansiya”. Al- Dabbi (m. 1203) y Ibn ‘Abd al-Malik al Marrakusi se refirieron a él simplemente como “balansí” o “VALENCIANO”.
Comprobamos que para los cronistas musulmanes, valencianos eran todos los naturales de la Cora de Valencia o territorio valenciano, que por el sur llegaba, como mínimo hasta la “Yibal Balansiya” o “montanarum dicti Regni Valencie” o montañas de Valencia o del reino de Valencia. Ibn al-Faradi (m. 1012), debía de saberlo, porque él mismo era “min ahl Balansiya”, es decir, de la gente de Valencia o VALENCIANO (p 261 Vol 5 “Biblioteca de Al-Andalus”).
Joan. Lo que es vergonyós es lo que feu els catalanistes. Una agresió política disfrassada d'investigació històrica ¿Vos digueu "Harca"? O siga, chiquets chuant a tirarse peores. Ya está clar tot.
Publica un comentari a l'entrada