Comença el segon International Medieval Meeting de Lleida

Grup Harca

Demà dimarts comença a la ciutat de Lleida l'International Medieval Meeting, el gran congrés d'estil anglosaxó organitzat pel Grup de Recerca Consolidat Espai Poder i Cultura de la Universitat de Lleida, que enguany arriba a la seua segona edició. Es consolida, així, després de l'èxit de l'estrena l'any passat, en un referent del medievalisme a nivell hispànic (per l'origen majoritari dels assistents); i, alhora, es posiciona en un bon lloc per a convertir-se en l'alternativa mediterrània al congrés de Leeds, a Anglaterra. Això, però, el temps ho dirà.

De moment, enguany podrem fruir de sis congressos oficials simultanis, sobre diversos temes com ara “ideologia i societat”, “el naixement de la consciencia lingüística medieval”, “la construcció de les identitats imaginades” a través de la literatura, “Catalunya i Portugal: la península ibèrica des de la perifèria”, “espais sagrats des de la perspectiva arqueològica”, i finalment sobre “les catedrals medievals”. Tot això, a banda de les sessions organitzades pels assistents, dins dels congressos oficials o per lliure, sobre economia, arqueologia, guerra, i un llarg etc. (vegeu el programa sencer). Entre elles la que hem organitzat el grup Harca amb unes companyes de l'àmbit castellà, al voltant de la ideologia del poder. Trobareu ací a la nostra pàgina web tota la informació al respecte, amb els noms dels participants, els títols de les comunicacions i els resums. També presentarem allà el nostre grup, dins de la secció de projectes d'investigació.

En definitiva, tot un goig per als medievalistes. Si assistiu, allí ens veurem; i si no podeu vindre, la setmana vinent en parlarem al blog de tot plegat. Fins prompte!

Claustre de la Seu Vella de Lleida

Multaqa o el desencontre amb el patrimoni andalusí valencià

Frederic Aparisi Romero
Aquesta setmana que ens visita l’oncle Bernie sembla adient parlar de grans esdeveniments, encara que els carrers de València porten dies preparant-se per a la data i, a hores d’ara, ja estan totalment engalanats com a assagadors per al ramat. El cas és que la política que ha practicat la Generalitat Valenciana en els darrers anys també ha tingut el seu reflex en el món de la cultura. Només cal recordar la celebració que es féu tot per l’aire del 800 aniversari del naixement de Jaume I. Més modesta és la Multaqa, que es celebra cada any al monestir de Santa Maria de Valldigna (Que NO Santa Maria de LA Valldigna!). L’esdeveniment pretén ser, com indica la mateixa paraula en àrab, una trobada de les diferents cultures mediterrànies sota la direcció del Consejo Mediterráneo de Cultura, depenent de la UNESCO. I és que l’any 2000 el Centro de Valencia de la Unesco i la Fundació Jaume II, depenent de la Generalitat, estaven sota la direcció de la mateixa persona, Vicente Burgos. Els excessos en la gestió de la fundació portaren a la seua destitució. Burgos ja no està i la fundació ha retallat, i molt, les despeses de cara a la galeria, però la Multaqa continua celebrant-se perquè depèn del Centro Unesco Valencia.

Però, què és la Multaqa? Què us diré, heu un vist una mascletà? Bé, llavors una cosa similar: molt de soroll, molt de fum, pim, pam, pum i punt. Qualsevol altra definició és distorsionar la realitat. La qüestió és portar al monestir a qualsevol estrela mediàtica relacionada amb la política o la cultura internacional perquè diga la seua al voltant d’un tema d’actualitat dins l’àmbit mediterrani. L’edició d’enguany, la huitena ja, es va celebrar el passat cap de setmana i va comptar amb la presència de la directora general de patrimoni cultural, Marta Alonso. Enguany, el tema era «La mujer, el mediterráneo y la paz» (sic) i d’acord amb això s’havia comptat amb la presència de Michelle Bachelet, expresidenta de Xile (América?) i de Federico Mayor, als quals se’ls ha atorgat el premi UNESCO Valldigna 2012, segons la nota de premsa el Centro Unesco Valencia. Quin és l’impacte de tot això? Els periodistes ja tenen alguna cosa sobre la qual escriure. Quins beneficis dóna a l’economia local? Vet ací el gran interès de la fita: els periodistes que cobreixen la notícia, que tampoc en són massa, van als bars de fora el monestir a fer-se’n una. I això és tot.

Foto presa d'elperiodic.com realitzada per Paco Teodoro. Bachelet on s'hi troba? 

Mentre això passa, el patrimoni musulmà al territori valencià s’ensorra. Alguns anys de protestes i denúncies han hagut de transcórrer per a que es duguera a terme la restauració de la mesquita de la Xara o ermita de santa Anna, ben a prop del monestir. Però el cas és que roman tancada al públic, llevat d’alguns dies de visita. Així i tot, la Xara encara és un d’aquests elements patrimonials millor considerats per l’administració valenciana, potser per la proximitat al monestir. No reben la mateixa atenció, ni els mateixos diners, altres restes del passat musulmà del nostre territori: el morabito de Gandia, un element singular a tot el País Valencià; les torres islàmiques vinculades a alqueries (de les quals també n’hem parlat ací); els castells, els despoblats moriscos o els sistemes de regadiu, per esmentar-ne alguns. Es tracta d’un llegat que roman en estat d’abandonament, deixat a la bona de Déu, o d’Alà si voleu.

L’esmentat morabito, per exemple, encara es troba en una parcel·la privada, víctima de la malesa i cau de la volateria, el fem de la qual corromp la pedra centenària. El propietari de la parcel·la que l’envolta, com puc arribar a entendre, està fins als nassos que curiosos i experts li entren al bancal per anar al morabito dels c... “Qualsevol dia d’estos el tombe i a fer la mà”, ens va confessar en certa ocasió a mi i al grup de gent que anàvem a la cova de les Meravelles, que és just a la muntanya que hi ha darrere. Afortunadament, el bon home no ha fet res, com no ho fa tampoc la Generalitat. Com podem pretendre que aquesta persona puga valorar la construcció si l’únic que n’obté són problemes i incomoditats? Potser si les institucions a les que pertoca tingueren cura i gestionaren millor aquest element patrimonial la gent podria valorar-lo millor, i tindre una major estima.

Morabito de Gandia

Construcció al Marroc

Però parlem de diners, que és el que mou el món. Posar en valor aquest patrimoni afavoriria el turisme de curt radi, de cap de setmana, que és el que realment té un impacte sobre l’economia local (i no el turisme de passeig, platja i pipes!). Es podrien crear la ruta dels castells o la ruta de les torres islàmiques, per improvisar-ne d’algunes. El que és inadmissible són els casos com el del morabito, que està totalment abandonat per l’administració, quan en realitat es troba al costat de la ruta dels monestirs. De fet, des del monestir de sant Jeroni de Cotalba hi ha només uns minuts en cotxe!

Per a eixir de la crisi a la qual ens han portat no podem fer-ho per la porta d’entrada, ni utilitzar fórmules, ni menys encara demanar ajuda a mortals. L’eixida és just davant de nosaltres, amb solucions reals i factibles, que compten amb la gent de carrer, que continua treballant per la seua terra com sempre ha fet.

* Mentre prepara aquest post he descobert que no són pocs els que han "treballat" amb Ecclestone i han mort pocs després, aneu amb compte...

Els codis jurídics de la Corona d’Aragó (II). Els “Fueros” d’Aragó

Vicent Royo
Fa uns dies parlava al blog d’Harca d’un dels meus últims treballs, encara en curs de publicació, sobre les mediacions de pau i els arbitratges als codis jurídics de la Corona d’Aragó. La confecció ha servit de pretext per parlar ací d’un aspecte concret d’aquella investigació, la tradició jurídica dels territoris de la monarquia catalanoaragonesa, a la qual ja he dedicat un post sobre els Usatges de Barcelona. Com deia en aquella ocasió, un subjecte poc conegut pels medievalistes, que només els historiadors del dret abordaren de manera sistemàtica fins els llunyans anys setanta. Des d’aleshores, només alguns estudis ha aportat certes novetats, però el tema ha quedat obsolet i, com esmentava també l’altre dia, crec que no és precisament un objecte de recerca que haja de ser deixat de banda. Ans al contrari, és necessari per entendre el procés d’enfortiment i consolidació de la monarquia a partir de la creació de marcs legals i normatius únics, d’aplicació general a cadascun dels països de la Corona.

Una unificació jurídica que fou difícil de materialitzar a Catalunya, com ja veiérem, a causa de l’existència de tradicions legals de caràcter local fortament arrelades i els entrebancs jurídics, polítics i socials que trobaven els reis per assentar les bases del seu poder. Així, doncs, la recepció del dret romà es du a terme al principat de Catalunya sobre aquesta base i la conseqüència n’és la confecció d’un cos normatiu de lleis estrictament feudals impregnades dels preceptes romanocanònics, els Usatges de Barcelona. Ben distinta és la situació als altres dos territoris, els regnes d’Aragó i València, on la corona disposa de més mecanismes d’actuació i, per tant, té una major capacitat per posar en marxa el procés d’unificació jurídica. És ací on l’aplicació del dret romà obté la seua màxima expressió, especialment al cas valencià. Férem l’altre dia el primer tast amb els entrants, els Usatges. Avui ja toca el primer plat, un magnífic compendi legal inspirat en la tradició romanista renovada a partir del segle XII, els Fueros d’Aragó.

La vila d'Osca

El 1247, Jaume I promulga els Fueros d’Aragó, consagrant la unificació jurídica del regne. La compilació realitzada a Osca té com a base el Fuero de Jaca, atorgat pel rei Sanç Ramírez el 1077 i confirmat per Ramir II el 1134. Es tracta d’un privilegi basat en el dret franc, que té com a objectiu atraure pobladors per consolidar el nucli urbà principal del regne, situat al camí de Sant Jaume i amb una intensa activitat comercial, tant a l’altra banda dels Pirineus com amb els musulmans d’Osca i Saragossa.

Fuero de Jaca

El codi és confirmat de nou per Alfons II el 1187, qui el generalitza com a marc legal de referència per a tot el regne. En aquest moment, es produeix també una reformulació del text originari, incorporant els costums antics –un conjunt de materials jurídics dispersos como fazañas, usos i costums–, realitzada per advocats i juristes, que s’estén a la resta de poblacions del territori. En ell conflueixen també les constitucions reials promulgades per Alfons II i Pere II en les corts d’Osca de 1188 i 1207, respectivament. S’elabora, així, un cos legal de caràcter eminentment privat que constitueix la base dels futurs Fueros d’Aragó, ja que, de fet, dels 420 furs que componen el text recollit a la compilació d’Osca de 1247, al voltant de 300 provenen del Fuero de Jaca.

La vila de Jaca

El contingut del nou codi recull, per tant, la tradició legal i jurídica aragonesa, sobre la que es realitza la introducció dels preceptes romanocanònics. L’autor de la compilació de 1247 és el bisbe d’Osca Vidal de Canellas, qui, a petició de Jaume I, redacta un cos legal totalment adaptat al dret comú. El primer tret en què s’intueix la romanització del dret aragonés és en l’estructura externa del codi, ordenat en nou llibres, dividit cadascun d’ells en títols que, al seu torn, es distribueixen en rúbriques, copiant la vertebració del Corpus Iuris Civilis, la major compilació del dret romà clàssic, feta en temps de l’emperador bizantí Justinià, recuperada i reformulada a partir del segle XII.

Vidal de Canellas

La dimensió que assoleix el nou cos legal sobrepassa el contingut del dret tradicional i, per aquesta raó, s’inclouen rúbriques que reprodueixen literalment les disposicions del dret romanocanònic i que, al mateix temps, modifiquen la normativa tradicional del país. Açò succeeix sobretot en temes de caràcter penal i en el funcionament de la justícia, regulat de manera escrupolosa i suprimint pràctiques antigues com les ordalies. Així mateix, com ocorre a Catalunya, tot allò que no sancionen els Fueros deu ser regit per l’equitat i el sentit comú.

Primera compilació dels Fueros, segle XIII

En aquest moment, s’efectuen, a més, dues compilacions, una anomenada Compilatio minor o Vidal menor i l’altra Compilatio maior o Vidal mayor, que sofreixen distintes transformacions en la seua estructura al llarg dels segles XIII i XIV. La primera, molt més breu, és la que finalment s’adopta com a marc legal de referència al segle XIV, ja que la segona, promulgada però no confirmada, introduïa nombrosos preceptes del dret romà que provocaren el rebuig de la societat política del regne, sobretot la noblesa, en veure atacades les seus prerrogatives. Es tractava també d’un compendi massa extens com per a ser útil, així que mai arribà a utilitzar-se de manera factual.

Miniatura de la rúbrica "De adulterio et abrupto"

La compilació d’Osca de 1247 és completada pels furs aprovats en les corts d’Ejea de 1265, que inclouen matèries del Justicia d’Aragó –figura política de primer ordre en el regne– i de la condició de rics homes, cavallers i infançons. Així mateix, s’incorporen també el Privilegi General de 1283 i el Privilegi de la Unió de 1287 –derogat en les corts de 1348–, concedits per Pere el Gran i Alfons el Franc arran de l’enfrontament que la corona manté amb la noblesa aragonesa per la conquesta de Sicília i, sobretot, pels greuges realitzats pel monarca als drets, usos i costums aragonesos. En aquestes tres ocasions, la legislació és negociada per rei i regne en el marc de les corts, mantenint-se així l’essència del pactisme, fins que el codi es fixa de manera definitiva en les cort de 1300 per Jaume II.

Una altra miniatura de la primera compilació dels Fueros

Posteriorment, s’afegeixen al text oficial originari els furs aprovats en les corts celebrades al llarg del segles XIV i XV, així com també les anomenades Observancias. Es tracta d’una col·lecció de materials dispersos, com usos, costums, opinions de juristes i sentències de plets, que s’incorporen de manera progressiva als Fueros des de la fi del segle XIII. A pesar de què mai foren promulgades de manera oficial, es consideraren vigents i amb força de llei en tot moment, sobretot a partir de la compilació de 1428, que fixava el seu contingut definitiu. De fet, des de la segona meitat del Dos-cents s’havien fet diverses recopilacions de les Observancias, entre les que destaquen la que féu a principis del segle XIV el Justícia d’Aragó Pérez de Salanova, el primer en sistematitzar la col·lecció seguint l’ordre i l’estructura dels Fueros, i la confeccionada per Jaume d’Hospital a la fi d’aquesta mateixa centúria, col·lecció molt més extensa, romanitzada i tendent a la teorització.

Edició dels Fueros i Observancias del segle XVI

Per últim, al text format per Fueros i Observancias s’uneixen els actes de cort, disposicions negociades pel rei i un o diversos braços de les corts, que només afecten als membres dels dits braços, ja que si foren acceptades per tots tindrien la consideració de fur i la seua aplicació seria general. D’aquesta manera, a causa de la introducció de noves disposicions al llarg del temps, l’estructura interna experimenta diverses remodelacions. En la seua versió final, el codi està composat por dotze llibre –els tres últims recullen els furs aprovats en corts a partir de 1348–, les Observancies i els actes de cort. Es completa, així, un cos legal unitari i fortament romanitzat, que serveix de marc legal de referència a tot el regne. Gràcies a tot açò, a la fi del segle XV, es té la concepció d’haver format un codi ja complet i, a partir d’aquest moment, únicament es realitzaran modificacions o adaptacions dels furs existents, però no se’n crearan de nous.

Aconseguit un èxit rotund en el primer assaig dut a terme a Aragó, Jaume I emprén el plat fort de la unificació jurídica dels seus territoris sota els paràmetres del dret romà amb la promulgació dels Furs de València, màxima expressió de la creació del nou regne. En parlarem d’ací a dues setmanes.

Canyamel i sucre al regne de València (II). Producció, comercialització, usos i decadència

Ferran Esquilache
Fa unes setmanes parlava dels orígens medievals de la producció de sucre a València. Primer, com a introducció, recordava com els europeus van començar a produir sucre en diversos territoris de la Mediterrània des de finals de segle XIII per a abastir els mercats italians i del nord del continent. Després, sobre la implantació de la producció de sucre al regne de València, en part gràcies als mercaders locals i italians, que buscaven nous centres de producció, i sobretot gràcies a la coerció senyorial sobre la població musulmana de l'horta de Gandia. Hui, com a complement, explicaré amb més detall com era el procés de producció, tot i que a penes sabem res del cas concret valencià. També veurem com i on s'exportava el sucre valencià, o per a què s'emprava. Finalment, veurem algunes de les claus que expliquen per què va començar la decadència del sucre valencià, que va provocar la seua desaparició definitiva dels nostres camps.

El primer pas per a la producció de sucre calia donar-lo en setembre, sobre el camp que acolliria la plantació de canyamel, ja que eren necessàries diverses llaurades abans de plantar. Segons el territori de la Mediterrània es podien fer fins a 7 passades de rella, tot i que normalment en serien menys. I és que calia preparar bé la terra per a rebre unes plantes que es quedarien allí diversos anys. A Granada, els contractes d'arrendament eren de fins a 8 anys, i a Sicília de 4, un de preparació i tres de cultiu. A València no he vist que cap autor en parle, però com que les companyies solien durar uns tres anys, podem pensar que aquest era el temps que la canyamel romania plantada a cada parcel·la. La plantació es feia per esqueixos, entre gener i març, i sembla que es feia formant quadrícules o rectangles (la superfície dels quals variava segons els territori) per a facilitar el repartiment de l'aigua per l'interior de la parcel·la. Però açò no està massa clar, perquè la informació prové de les instruccions que donen els agrònoms musulmans, i no sabem com es duia a la pràctica sobre el camp. En qualsevol cas, sí que és cert que la canyamel té grans necessitats d'aigua (almenys un reg per setmana), sobretot a l'estiu, com qualsevol altra planta d'origen asiàtic acostumada al clima monsònic, que només pot sobreviure a la Mediterrània gràcies a la irrigació. Per això, va quallar a les grans planes irrigades de la costa, i encara així es van haver de fer ampliacions o nous sistemes hidràulics quan la producció va augmentar. Això està documentat sobretot a Sicília, on els sistemes hidràulics d'origen àrab eren molts menuts, i també a València, en alguns casos molt coneguts de construcció de noves séquies com ara els de Galceran de Vic, a Xeresa, i Ausiàs Marc, a Beniarjó, ambdós a la Safor.

Dos esqueixos de canyamel amb tres nucs cadascun; de cada nuc eixirà una canya. A la Sicília medieval els esqueixos solien tindre entre 6 i 15 nucs

A partir de setembre, les canyes es desfullaven per a preparar la collita. A l'octubre la irrigació es detenia per a augmentar la quantitat de sucre de la canya, i finalment al novembre es tallava. Una vagada tallades i agrupades en feixos d'unes 25 canyes aproximadament, calia transportar-les al pati del trapig, on eren dipositades a l'espera de la molta. Aquesta operació era obligatòria per als vassalls musulmans, que abans havien cultivat la canyamel per l'exigència del senyor, mentre que en les plantacions de les companyies es podia emprar també vassalls, o mà d'obra assalariada lliure, segons els casos.

Una vegada al pati del trapig es llevaven les fulles que quedaven, es tallava la part de dalt de la canya, que no contenia sucre, i la part aprofitable es tallava a trossos. Després de rentar-los amb aigua per a eliminar restes de terra, aquests trossos eren els que passaven al trapig (és a dir, al molí pròpiament dit) per a picar-los i extraure'n el suc. Inicialment s'empraven dues moles semblants a les almàsseres d'oli (de fet, en alguns llocs els primers trapigs eren almàsseres), mogudes per tracció animal, i a partir del XVI s'introduiria la energia hidràulica en el que s'ha denominat “enginy”, de roda vertical al contrari que els molins fariners. El suc que s'extreia corria per un canal fins a una basa d'acumulació, però aquest encara contenia trossos de canya picada que calien ser retirats. D'ací el suc passava a uns grans calders per a coure'l, i durant el procés les impureses que contenia pujaven a la superfície, d'on havien de ser retirades a mà. D'altra banda, per a fer el foc calia llenya, que en el cas dels trapigs que pertanyien als cavallers de l'horta de Gandia devia ser aportada pels vassalls musulmans, d'acord amb el vell concepte de la sofra. Quan açò no era possible, calia comprar la llenya, que solia vindre des de l'interior del país o des de Castella, a través dels rius, perquè els boscos locals ja havien estat artigats, o estaven greument sobreexplotats, i s'arribava a tallar arbres fruiters per a vendre la llenya als trapigs.

La mola d'un trapig

Una vegada cuit als calders, el xarop resultant, que s'havia reduït en 2/3 parts de volum, es filtrava amb una tela, i a continuació es buidava en uns motlles de ceràmica de forma cònica, amb un forat a sota que es tapava amb deixalles de la canya, i es col·locava sobre un altre recipient ceràmic, on estaria una setmana filtrant-se cap al recipient de baix. N'hi havia sales especials als trapig per a emmagatzemar les formes. Quan aquesta mel s'havia assecat, calia passar-la a la refineria, per a que esdevinguera blanca. Per a fer-ho calia coure-la amb llet, o amb clara d'ou i aigua, o fins i tot amb cendra. A més, depenent de la qualitat final del producte que es volguera aconseguir, es podien fer una, dues o fins a tres cuites (sucre candi). Quantes més se'n feren, major seria la qualitat final del sucre, i també el seu preu. La melassa resultant de la primera cuita ja es podia comercialitzar, i s'exportava majoritàriament al nord d'Europa, en bótes de fusta. Però normalment el sucre valencià es cristal·litzava per a vendre'l en pols. Per això, una vegada feta la cuita o cuites necessàries per a blanquejar-lo, el producte resultant passava de nou a les mateixes formes ceràmiques, però aquesta vegada el forat de baix era tapat amb terra neta, i la mel no es filtrava al recipient de baix, sinó que cristal·litzava al seu interior. El resultat final serien els coneguts pans de sucre, amb la mateixa forma cònica del motlle, com la famosa muntanya de Rio de Janeiro al Brasil.

Motles ceràmics de cristal·lització del sucre

Un pa de sucre (en aquest cas produït a l'actual Marroc)

Tot el procés productiu descrit fins ara estava controlat pel mestre sucrer, i en ell intervenien moltes persones amb diversos nivells d'especialització. Dels no especialitzats, el transport de la canya i la llenya al trapig, fet pels mateixos llauradors que l'havien conreat als seus camps o als del senyor. O la neteja i partició en trossos de la canya, que almenys a Sicília era una faena que solien realitzar els xiquets. Per contra, l'alimentació del foc i la cocció i maneig de les melasses calentes requerien una mà d'obra amb una certa experiència, però no un gran nivell d'especialització, perquè la cocció la supervisava el mestre o algun dels seues ajudants directes. Totes aquestes tasques, doncs, podien ser realitzades per camperols, en temps de parada agrícola, després d'agafar experiència en altres faenes al trapig. De fet, quan arribava el temps de la cocció al trapig els calders funcionaven dia i nit, per torns, perquè la collita es feia tota a l'hora i era necessari picar la canya i coure el suc en poc de temps, mentre la canya estava en condicions.

Pel que fa a l'emplaçament dels trapigs valencians, l'altre dia ja s'esmentaven els primers que se’n van bastir al llarg del regne, i en concret a la Safor. Però en el següent mapa podeu veure l'emplaçament de 14 dels trapigs saforencs que van existir entre els segles XV i XVI. Tot plegat ha estat extret d'un treball en un altre blog, en el qual podeu trobar algunes directrius sobre l'antic emplaçament dels trapigs en els carres actuals dels pobles, i les restes que queden d'algun d'ells.


Potser la comercialització és un dels aspectes del sucre valencià medieval que ha estat millor estudiat, tot i que indirectament, a través de l'estudi del comerç medieval i modern. La producció valenciana, com vèiem, havia nascut de la mà de mercaders locals i italians per a proveir uns mercats en continu creixement, que els centres de producció anteriors no podien satisfer per si sols. Per això, el sucre valencià, i el de qualsevol altre centre productor, arribava en major o menor mesura a tots els punts de venda establerts a partir de les grans rutes marítimes i terrestres: des del nord d'Europa (incloent Anglaterra, Flandes i Alemanya), a França i a tots els territoris de la península itàlica, però també a Granada i al nord d'Àfrica. Jaqueline Guiral va dir que a finals del XV el 80% del sucre valencià era exportat als països del mar del Nord en forma de melassa, i que el 18% anava als territoris italians en forma de sucre en pols. Alguns autors ho han repetit després. Sens dubte, algú deuria revisar aquestes xifres algun dia, ja que semblen massa esbiaixades cap a la ruta atlàntica, mentre que s'obvia la ruta nord-africana (els mercaders musulmans tenien molta importància en aquesta ruta), i s'exagera la producció de melassa front a la de formes de sucre, que estan més documentades. A més, no es tenen en compte els confits ja elaborats, amb els quals també es comercialitzava.

Amb el sucre valencià comerciaven principalment mercaders valencians i genovesos, també altres italians, alguns catalans, flamencs i alemanys. La historiografia ha remarcat molt la presència d'aquest últims, a través de la Große Ravensburger Handelsgesellschaft (la Gran Companyia de Ravensburg), esmentada per tots els autors. Fins i tot, assenyalen, es va implicar directament en la producció a través de l'arrendament del trapig del Real (el que havia bastit Hug de Cardona anys enrere), per a fabricar sucre molt refinat, després que els turcs tallaren de nou el comerç amb Orient. En realitat, cal dir que l'arrendament es va limitar a 15 anys, entre 1460 i 1475, quan la companyia va abandonar la producció escarmentada amb les disputes i conflictes entre el senyor del Real i els seues creditors.

Pel que fa als usos, inicialment el preferent era el medicinal, i el consum per part de les elits aristocràtiques. A partir del segle XV el seu ús alimentari s'havia “popularitzat” prou com per a reformular una part de la cuina medieval. L'anomenat Llibre de totes maneres de confits, per exemple, és una compilació de receptes basades en la mel i en el sucre, publicat al segle XV. La majoria són receptes per fer fruita confitada (carabassat, taronja i llima, bresquilles, pomes i peres, cireres, codonys, i la recepta del codonyat), verdures (bastonagues, que són safanòries, arrel de penicalt, que és el cardo), i fruita seca (nous verdes, dàtils i ametlles). També n'hi ha receptes de dolços de pasta de sucre.

Imatge d'un físic donant-li al sucre un ús medicinal en el Theatrum sanitatis

Per al segle XV la producció de sucre a l'horta de Gandia i d'Oliva és important, i manté un creixement constant pel que sabem a partir de les poques dades disponibles, però esdevé quasi anecdòtica si la situem en el context general del regne. També té poca importància si la comparem amb la producció de la resta de territoris sucrers de la Mediterrània. De fet, l'època daurada del sucre valencià serà el segle XVI, i sembla que la dècada dels 80 d'aquesta centúria el període de màxima producció i exportació (sempre segons les dades fragmentàries disponibles). A partir d'ací començà la davallada constant fins a la seua completa desaparició, entre finals del segle XVII i principis del XVIII. Però per què es va deixar de produir? Tradicionalment la historiografia ha donat diverses explicacions, de les quals destaquen les dues que més s'han repetit: d'una banda l'expulsió dels moriscos en 1609, i de l'altra l'arribada de sucre produït a l'Atlàntic, amb el qual el sucre valencià, i el de la Mediterrània en general, no va poder competir. Caldria matissar, però, ambdues explicacions.

És cert que l'expulsió dels moriscos va influir especialment en la davallada de la producció. Com vam veure en el post anterior, bona part de la producció saforenca estava bassada en l'explotació dels vassalls mudèjars-moriscos per l'obligatorietat de conrear canyamel, la d'aportar llenya, i l'obligatorietat de treballar en el trapig a canvi d'uns jornals fixos per sota del preu del mercat de treball. Després de l'expulsió, els colons cristians que els van substituir en el poblament dels senyorius no van acceptar aquestes imposicions. Ho explicava, per exemple, un procurador del duc de Gandia el 1610, en una carta dirigida al seu senyor, en la qual afirmava que abans un morisc treballava per 1 sou i 8 diners, mentre que ara no es trobaven peons cristians per menys de 4 reals o 3 reals i vi. És obvi, doncs, que l'expulsió dels moriscos va resultar un colp molt dur a la producció de sucre en l'horta de Gandia (que és quasi com dir en la totalitat del regne valencià), però no podem dir que en siga la causa principal de la seua decadència, ja que la davallada de la producció ja havia començat uns 30 anys abans del 1609.

Moles localitzades en l'excavació arqueològica de la Casa del trapig al Verger (Marina Alta), un edifici datat en el segle XVI

L'altra explicació, la de la competència del sucre atlàntic, és més encertada, però també requereix matisacions, especialment cronològiques. El conreu de canyamel i la construcció de molins de sucre a Madeira i a Canàries va començar molts pocs anys després de la conquesta d'aquestes illes, durant la primera meitat del segle XV. I la seua producció arriba al màxim esplendor en el XVI, igual que en el cas valencià. De fet, sembla que algun mestre sucrer i comerciants valencians van participar en la posada en marxa d'aquestes infraestructures, i és possible que un poc més tard algun també ho fes a Amèrica. En qualsevol cas, en els mateixos anys en que els trapigs valencians produïen més sucre que mai, el sucre atlàntic arribava al port de València i era reexpedit als mercats italians i francesos des d'ací, com també des d'alguns ports andalusos on estaven instal·lats mercaders valencians i catalans que feien aquesta mateixa operació a meitat camí entre Canàries i la península itàlica. No era aquest el problema, doncs.

Al segle XIII, quan va començar la producció a la Mediterrània occidental, el sucre era una espècia de luxe que només consumia l'aristocràcia europea com a dolç, o que tenia un ús més bé medicinal. Conforme va anar augmentant la producció, i en territoris més propers als mercats finals de consum, el preu del sucre va anar baixant, popularitzant-se en seu ús entre la població, de manera que la demanda augmentava de forma exponencial. Per això, l'arribada de sucre atlàntic no només no suposava una competència, sinó que es complementava amb la producció dels territoris de més àmplia tradició sucrera. Tampoc el sucre americà implicava inicialment cap competència insalvable, ja que si bé costava molt poc de produir, gràcies a l'ús de mà d'obra esclava, la durada del viatge fins a Europa encaria el producte de nou, i damunt es feien malbé les formes de sucre. Amb tot, en el segle XVII el sucre valencià i el de tota la Mediterrània deixà de ser competitiu, davant l'aclaparadora producció americana, fortament augmentada, i la millora de les condicions de transport. A principis del segle XVIII ja havia desaparegut per complet del País Valencià i de tota la Mediterrània.

Algunes dades sobre la prostitució a la València medieval

Vicent Baydal
Miniatura d'un manuscrit del segle XV relativa a la prostitució
Són coneguts els elogis dels viatgers estrangers al bordell de València. Com els del metge alemany Hyeronimus Münzer, qui en 1494 s'admirava de l'ambient nocturn de la ciutat ("hòmens i dones passegen fins a ben entrada la nit en tal quantitat que sembla una fira"), els del canonge italià Antonio de Beatis, qui en 1518 afirmava que in Valencia he un bordello bellissimo, o del cortesà holandés Hendrik Cock, qui en 1585 arreplegava l'opinió, "segons diuen els curiosos en aquesta matèria", que la "puteria pública" de València era la més gran d'Espanya. No és debades, doncs, que el primer estudi històric sobre la prostitució medieval fet contemporàniament dins de l'àmbit hispànic tractés, precisament, sobre La mancebía de Valencia. Apuntes para el estudio de la prostitución, publicat per l'erudit valencià Manuel Carboneres en 1876. I, més recentment, s'han realitzat nous estudis sobre la qüestió, que han arribat a ajustar en 200 prostitutes el nombre de les que actuaven alhora, a finals del segle XV, dins de l'anomenada "Pobla de les fembres pecadrius", el barri, en l'extrem nord-occidental, que acollia els hostals i les tavernes de la ciutat dedicats a la prostitució des de l'any 1325. Tampoc és d'estranyar, per tant, que encara en 1604 el cavaller francés Barthélemy Joly comentara que:
Hi ha en València, com en tota Espanya -però ací més deliciós-, un lloc gran i famós de femelles dedicades al plaer públic, que tenen un barri en la ciutat on eixa vida s'exerceix amb tota llibertat. El proverbi espanyol diu: "Rufià cordovés i puta valenciana".

La grandària i la fama del gran prostíbul públic valencià fou anomenada, doncs, durant almenys quatre segles. En relació amb això, les darreres tres dècades del segle XIV constitueixen un dels períodes que n'ha rebut més atenció historiogràfica gràcies a un article de M. Carmen Peris, publicat en 1990, basat en l'estudi de les composicions i les penes aplicades contra els que incompliren les ordenances reguladores del bordell públic entre 1367 i 1399. Així, per exemple, en un període de 33 anys l'autora documenta fins a 676 dones infractores en diversos actes de prostitució i n'estableix una localització parcial de les zones de procedència. En destacaven les castellanes (fins a un 53%), i molt per darrere les italianes (un 9,6%), les aragoneses (un 7,2%), les valencianes (un 7,2%), les navarreses (un 4,8%), les portugueses (un 3,%), i les catalanes, mallorquines i gregues (amb un 2,4%). A totes elles els estava prohibit eixir de la Pobla de les fembres pecadrius sense permís i si eren trobades fora dels seus murs, havien de pagar una multa, com també passava si portaven vestidures prohibides per a elles, com capes, pells o altres ornaments. Igualment, les prostitutes cristianes també tenien prohibit mantenir relacions sexuals amb musulmans i jueus, un fet que era castigat severament, com quedà ben palés amb la crema en la foguera d'un convers que facilitava aquest tipus d'encontres, en gran menyspreu de la fe cristiana.

Però no només les prostitutes estaven sotmeses a determinades regulacions, sinó també els hostalers que els facilitaven tant els llits com els menjars o les robes amb les quals treballaven. Per exemple, tenien un horari de tancament i havien de procurar que les "fembres públiques" no abandonaren la Pobla. Amb tot, la prostitució s'estenia més enllà del bordell públic, en altres hostals i tavernes situats per tota la ciutat, de forma que passava a ser clandestina, en deixar d'estar localitzada i vigilada. També hi havia cases particulars d'"alcavotes" que servien de lloc per a encontres sexuals, però en aquests casos no sempre s'hi exercia la prostitució, sinó que moltes vegades s'hi consumaven relacions extramatrimonials. De fet, les alcavotes solien ser dones majors, moltes vegades vídues, a les quals acudien tant els hòmens com les dones per tal d'aconseguir relacions amb una determinada persona, habitualment casada. I, per això, l'alcavoteria era fins i tot més perseguida que la prostitució clandestina, ja que l'adulteri era considerat un pecat de primera magnitud que atemptava contra la moral cristiana. Amb tot, també era perseguit el proxenetisme, ja que en 1372 es prohibí que les prostitutes tingueren cap amic especial, els quals els facilitaven els clients i les protegien, alhora que les sotmetien i se'n beneficiaven econòmicament del seu treball. I entre aquests "rufians" es trobaven no només professionals exclusivament d'això, sinó també artesans, servents domèstics, comerciants, mariners, estudiants, llauradors o eclesiàstics (se'n documenten fins a 9 d'aquests darrers durant el període esmentat).

Finalment, M. Carmen Peris també tracta una de les poques eixides que tenien les dones que exercien la prostitució per a abandonar aquell món i adaptar-se als paràmetres que dominaven la societat medieval. Es tractava de la Casa de les Repenedides, creada en 1345 sota el patronatge del Consell municipal de València, amb l'objectiu d'induir a deixar la prostitució a través de la "reeducació" i el matrimoni. En primer lloc, les prostitutes s'havien de penedir i passar un any totalment tancades en la casa, després del qual es tractava que es casaren com a forma d'obtenció d'una vida pública honesta. Els resultats, però, eren habitualment escassos i, de fet, la Casa de les Repenedides servia no només per al penediment voluntari, sinó també per al control de la prostitució en funció de la moral dominant, ja que era el lloc on eren closes totes les prostitutes del bordell públic en moments de religiositat exacerbada, com ara els dies de Setmana Santa. En general, però, aquest és un tema que encara requereix de més estudis concrets, com ara l'aportació que va realitzar recentment Noelia Rangel entorn dels casos de diverses jóvens musulmanes que exerciren la prostitució en el regne de València durant la dècada de 1490. Esperem i animem, doncs, a què es desenvolupen més investigacions sobre la qüestió.

Verges prenyades i Maria de la O

Frederic Aparisi Romero
L’altre dia parlava del culte a la Mare de Déu de la Llet, una advocació que durant l’edat mitjana va estar força estesa arreu d’Europa. En aquest temps Jesucrist era despullat de qualsevol signe d’humanitat, vist com el jutge, el Pantocrator, que havia de vindre a la fi dels temps per a jutjar a vius i morts, davant del qual calien advocats que defensaren el comportament i les bones obres dels creients. I la societat medieval veié en la Verge la seua advocada i intercessora. Per això, davant de les representacions de Jesucrist com a jutge suprem, impassible, es generalitzaven les advocacions que posaven de manifest la humanitat de la Verge i el seu vessant protector dels desvalguts. En aquest sentit, res més tendre, més humà i alhora més protector que una mare que alleta el seu fill de bolquers, indefens, mentre l'acarona entre els seus braços. La imatge que es pretenia donar era justament aquesta, una mare que té cura del seu nadó, incapaç de valdre’s per si mateixa.

En eixes estàvem quan van arribar les noves directrius del Concili de Trento al segle XVI, que miraven de limitar qualsevol de les representacions que suggerien la humanitat de la Verge, i menys encara admetre la de Jesucrist, i es prestaven al dubte. Es tractava també de frenar el corrent docetic, que afirmava que Jesús només tenia aparença humana però que en realitat estava fet d’una substància celestial, mentre que l’ortodoxia reafirmava la consubstancialitat de Jesucrist. Tot plegat, moltes imatges pictòriques i escultòriques foren si més no retirades dels murs de les esglésies, raó per la qual la devoció popular vers aquesta advocació minvà.

La Visitació, de Roger van der Weyden

La Mare de Déu de l’alletament, però, no era l'única representació que posava de manifest la humanitat de la Verge, i per tant, no fou l'única advocació que fou denigrat per Trento, sinó que hem de considerar també les Verges prenyades. La veritat és que aquest motiu rep diverses denominacions: com ja he dit, Verges prenyades, però també Verge encinta, Verge gràvida o Vierge gravide, Verge embarassada, per bé que sembla que la més estesa siga Verge o Madona del part, i sí, també la santa Maria de la O. Aquesta advocació, però, no s'ha de confondre amb la de la Concepció, que va sortir més tard, després de Trento, justament per a substituir aquesta devoció, puix que restaven sense protecció les dones prenyades. Per bé que ambdues advocacions es fonamenten en el mateix passatge bíblic de l'Anunciació (ací i ací, a Reims), la representació artística de cadascuna d'elles és força diferent: mentre la Prenyada fa ostentació del seu Ventre, sempre amb una figuració ben terrenal, la Concepció, immaculada, es presenta com a ideal de puresa, model femení i, per descomptat, celestial.

Santa Maria encinta de Cucgnana, talla de finals del segle XVII

La nostra professió ens dóna l’oportunitat de rodar per ací i per allà, de veure món. De tornada del congrés de Perpinyà, ara ja uns mesos, en el que participarem bona part dels membres d’Harca, vaig visitar una exposició sobre Mares de Déu prenyades en un poble de Cucugnan, que conservava també una imatge d’aquesta temàtica. Això no obstant, com podeu veure en la imatge, no és una escultura medieval sinó que barroca: el ventre apareix lleugerament insinuat i remarcat per una cinta.

Afortunadament, del segle XV ens han arribat unes poques imatges pictòriques i escultòriques d'aquesta advocació. Ací en teniu algunes:

"Madona del Parto" Piero della Francesca

Una de les representacions més famoses d’aquesta advocació fou la que realitzà l’italià Piero della Francesca al voltant de 1460 per a l’església de Santa Maria de Nomentana, a la zona rural de Monterchi, la qual fou explícitament denunciada a les sessions de Trento. També La Visitació de Roger van der Wyeden, que teniu més amunt. Pel que fa a les escultures, a Tui també en conserven una talla del període medieval. Tot i que la imatge en detall no és massa bona (prové de l'exposició abans esmentada), els trets principals d'aquesta iconografia els podeu apreciar en la imatge de la Notre-Dame de l'Espérance, que és venerada a l'església de Sant Jaume de Perpinyà: la Mare de Déu, majestàtica, sedent al tro (la qual cosa ja resultava inadmissible per a Trento), coronada, amb el llibre a les mans, que representa l'encarnació del Verb, i amb una panxa ben gran i evident, com la de qualsevol de les dones que s'apropaven a demanar-li protecció i un part fàcil. Justament és aquesta naturalitat, aquest humanitat, amb la qual els postulats tridentins pretenien acabar. Per això aquestes imatges aporten tanta informació als investigadors de la religiositat, òbviament medieval, clar està, però també, pense, als d'època moderna de la segona meitat del segle XVI i XVII, per a comprovar quin fou l'impacte real, sobre el carrer, dels dictats de Trento.

Notre-Dame de l'Espérance, de la segona meitat del segle XV

Església de Sant Jaume de Perpinyà

I és que el pariment era una de les causes més habituals de mort entre la població femenina. De fet, no són poques les dones que redactaven el seu testament durant els mesos de part. Damiata, la muller del moliner de Cocentaina -a les Comarques centrals Valencianes- Joan Bayà, procurà de dictar el seu testament "stant ab greus dolors de prenyat, tals que tem morir". Potser Damiata, com tantes altres, s'encomanà a alguna Verge d'aquesta adovació o similar, però el cas és que finalment pogué superar aquests "greus dolors", tot i que morí el 1478, quatre anys després d'aquest part.

Encara al segle XVI apareixen algunes imatges representant aquesta advoació com la de Laroque-Des-Albères, la d'Oulchy-le Chateau i la de Belpech, per citar-ne alguns exemples. El que he observat mentre investigava per a aquest post és que, bona part de les verges sota aquesta advocació –no totes, per descomptat– es conserven a les terres de l'Occitània (possiblement, els amants del catarisme ací tenen un altre fil per a viure del conte).

Per acabar, ací teniu un llistat d'allò més complet per si voleu aprofundir.

En torno al estudio de la guerra medieval en nuestros días

Autor convidat
Carlos J. Rodríguez Casillas
Universidad de Extremadura

La reflexión que aquí se presenta, sobre el estudio de la guerra medieval en la actualidad, no quiere ahondar en las evoluciones historiográficas que dicha materia histórica ha sufrido en los últimos años, ni tampoco reseñar los aspectos organizativos, tácticos o estratégicos de los ejércitos medievales, sino, al contrario, profundizar en el enorme potencial que tiene el estudio de la guerra ocurrida durante la Edad Media con respecto a otras temáticas, tales como la política, la economía o la propia sociedad del momento. Una reflexión que va a girar, sobre todo, en torno a la temática y el ámbito geográfico que estoy trabajando en la actualidad: Extremadura y la frontera luso-extremeña durante la dinastía de los Trastámaras (Siglos XIV-XV).

Así, en primer lugar, en lo que respecta a la historia política, aunque parezca obvio que el estudio político y el militar van íntimamente unidos, no obstante, el análisis que se ha venido desarrollando tradicionalmente no ha sido el adecuado, ya que, en numerosas ocasiones, la historiografía que se había aventurado a describir un determinado acontecimiento, lo había hecho sin que hubiese un previo análisis pormenorizado del por qué de los diferentes comportamientos y motivaciones que llevaron a sus principales protagonistas a intervenir en ellos.


Por toda esta serie de razones, todo estudio militar que se precie, debe, como mínimo, realizar una profusa introducción al marco histórico (tanto general, como particular del propio conflicto) para poder profundizar en los auténticos motivos que lo desencadenaron (luchas intranobiliares, nobleza frente a monarquía, meros intereses personales, etc.) y no sólo situar a nuestros principales actores dentro de una mera relación de hechos y acontecimientos.

Por otra parte, en lo que respecta al estudio de la economía, qué duda cabe de que el impacto de la guerra sobre las estructuras económicas tuvo que ser enorme. En este sentido, el desarrollo de las operaciones militares, al consistir sobre todo en acciones de robo, pillaje y devastación del territorio, van a conllevar la aparición de escasez de las cosechas, disminución de la actividad ganadera o una ruptura de las tradicionales redes de comercio debido al robo y al pillaje. Todo un hecho que nos viene corroborado tanto por las referencias cronísticas, acerca de las alteraciones del precio de los alimentos básicos, como por la propia documentación, que alude a la necesidad de socorrer a determinadas villas y ciudades afectadas por la hambruna derivada de las acciones militares. Como bien expusiera el cronista Rades y Andrada sobre el estado en el que quedó Extremadura durante la guerra por el trono de Castilla entre Dª Juana y Dª Isabel en 1475:
«Era tanto el daño, que ni los caminos se andauan en aquella provincia, ni la tierra se labraua: y toda la negociación y comercio cessaua y las aldeas estauan despobladas: y finalmente todos los Estremeños padescían gran persecución de guerra y hambre».
(RADES y ANDRADA, Francisco de: Crónica de las tres órdenes de Santiago, Calatrava y Alcántara. Estudio de D. Lomax, Barcelona, 1980, p. 52.)
En este sentido, hasta ahora, la historia militar sólo se ha dedicado a analizar los tipos de operaciones militares, aludiendo al saqueo y la devastación del territorio como una de las formas más habituales de hacer la guerra. No obstante, habría que ir más allá e intentar analizar los registros seriales de las diferentes villas, señoríos y Órdenes Militares afectados por dichos contextos, para calibrar cuantitativamente cuál fue el verdadero impacto de la guerra y no sólo quedarnos en los superficiales aspectos cualitativos de la misma.


Por último, y en relación con el anterior párrafo, todo ese cúmulo de alteraciones en las estructuras productivas terminaría por afectar el desarrollo de la vida cotidiana del hombre medieval. En este sentido, dejando a un margen a los protagonistas de la guerra (nobles, caballeros y, en definitiva, a todo participante en un conflicto armado), el no combatiente tuvo que enfrentarse a toda una serie de calamidades causadas, bien por el impacto directo de la acciones de estos guerreros, como también por las consecuencias de la devastación del territorio.

Así, si por una parte, nos encontramos con los robos, intimidaciones, secuestros y demás abusos cometidos sobre la población civil, por otra, nos encontramos con que dichos sujetos padecieron el hambre y las carestías de tan calamitoso contexto. Todo lo cual, como decimos, terminaría por alterar sus tradicionales modos y ritmos de vida, llegando muchos a tener que recurrir a la migración y al abandono de sus hogares. Un hecho éste que, remontándonos al anterior conflicto de 1475, pudo ser casi masivo en algunos casos, como nos deja entrever la documentación:
«E diz que agora, por cabsa de la guerra que nos avemos e tenemos con el adversario de Portugal, por el dicho logar de Aliseda [al] estar a tres leguas de Azagala e Piedrabuena, se ha despoblado en tal manera que do avía en él ya çíento e veynte vecinos e no moran ende ninguno».
(GARCÍA OLIVA, Mª Dolores: Documentación histórica del Archivo Municipal de Cáceres (1475-1504), Cáceres, 1988, Doc. 9, p. 20.)
Por todo ello y en resumidas cuentas, ya para finalizar, he querido poner de manifiesto con esta reflexión que la historia militar no sólo se circunscribe al ámbito de la mera coyuntura bélica (al acontecimiento militar en sí o a la narración de fechas, nombres y batallas), para poner de relieve el profundo poder de estudio que dicha línea de investigación tiene con respecto otras materias históricas, tales como la historia política, la económica y la social, lo que necesita, por otra parte, de la participación interdisciplinar y de la apertura de miras y expectativas de los estudiosos dedicados a la historia militar.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm el seu esforç.