Sal, ramaderia i transhumància en època medieval i moderna

Ferran Esquilache
Fa molt poc que acaba de publicar-se el llibre “Sal, agricultura y ganadería: La formación de los paisajes rurales en la Edad Media”, que és fruit d’un col·loqui que va tindre lloc el 2011 a La Malaha, Granada, organitzat pel grup de recerca Toponimia, historia y arqueología del reino de Granada. La ramaderia medieval, i altres aspectes relacionats amb ella com ara la sal i el paisatge que genera, l’ús de les pastures i les terres comunals, o la transhumància, són temes que han estat centrals per a la historiografia anglesa i d’altres països centre-europeus en el passat, i que ara ja estan sent menys tractats. Per contra, en altres llocs com els Països Baixos, Itàlia o la mateixa Espanya és un tema que comença de nou a cobrar importància, i aquest llibre n’és una prova.

S. Villar (ed.). Sal, agricultura y Ganadería, 2013

A casa nostra no hi ha massa estudis que tracten aquests temes per a l’època baix-medieval, i menys encara per a l’època andalusina, de la qual no se’n sap res. Per al segle XV coneixíem ja alguns aspectes de la producció i comercialització de la sal procedent de les salines de la Mata i Torrevella, i ara encara ho coneixem millor gràcies l’article de Leonardo Soler que s’ha inclòs en l’obra de la que parlava adés. Però no tenim gens d’informació sobre la resta del regne, especialment de les salines d’interior; i menys encara sobre l’època andalusina, per a la qual no s’ha fet cap estudi, tot i que ja fa quasi dos anys que Guillermo García-Contreras ens advertia en aquest mateix blog de la necessitat de l’estudi de la sal en al-Àndalus. D’altra banda, sobre la ramaderia coneixem relativament bé alguns aspectes concrets, centrats sobretot en zones muntanyenques com el Maestrat i els Ports, al nord del país, on hi ha una major especialització, i molt poca cosa per a la zona muntanyenca de les comarques centrals. Finalment, la transhumància entre els regnes d’Aragó i València és relativament coneguda per a època moderna gràcies a la tesi doctoral que hi va dedicar José Luis Castán, però no en sabem massa de l’època baix-medieval, ni res de la transhumància des de Castella, que també existia, en qualsevol època. Vegem alguns indicis a partir dels quals caldria estudiar-ho tot plegat.

Salines de la Malaha, Granada

Existeix tot un corrent historiogràfic que diu que la transhumància difícilment ha pogut existir amb anterioritat a la conquesta cristiana, perquè només amb el suport institucional i l’estabilitat política s’han pogut traçar les rutes i salvar la multitud de jurisdiccions existents al llarg dels camins. Potser aquests historiadors no han sentit mai parlar de l’Imperi Romà, del regne visigot de Toledo, ni del Califat de Còrdova. Però en qualsevol cas em crida l’atenció que és exactament el mateix argument que s’ha emprat tradicionalment per a justificar l’origen estatal de les grans hortes fluvials, tot i que ara sabem que van ser creades inicialment per comunitats camperoles tribals com, modestament, crec haver pogut demostrar. I és que n’hi ha un cert corrent ideològic que no pot concebre l’existència d’una societat que no estiga dominada per una autoritat superior que l’organitze des de dalt. Tanmateix, això no fou sempre és així. No estic parlant de la iniciativa privada, per descomptat, sinó de la capacitat evident de les comunitats rurals de qualsevol època (que no necessàriament han de ser igualitàries al seu interior, i de fet rarament ho són), per a organitzar-se per si soles i pactar entre elles el pas dels ramats des de la muntanya fins a la plana, entre les pastures d’estiu i les d’hivern.

Ramats transhumants

No és fruit de la imaginació d’alguns historiadors i geògrafs, com s’ha arribat a dir, que ja existien rutes de transhumància en la protohistòria. No és casualitat que al sud de França les vores de les rutes transhumants que baixen des dels Pirineus cap a la planura atlàntica estiguen plenes de necròpolis de l’edat del Ferro, sense cap assentament associat, però que sí estan relacionades amb els camins ramaders. I a banda d’aquest argument, que és el que tradicionalment s’ha emprat per a defensar aquesta hipòtesi, avui també se sap de l’existència de petites salines establertes al llarg d’aquestes rutes, en algunes valls on la presència d’aigua salada subterrània ho permet, les quals s’han vingut explotant ens molts casos des de la protohistòria quasi fins a l’actualitat. Fins i tot al País Basc francés s’ha pogut veure que hi estan associats els coneguts dòlmens.

Necropolis emplaçades al llarg dels camins de ramats, paral·lels als rius. Informació original de F. Didierjean, Apport de l'archéologie aérienne à l'étude des nécropoles tumulaires des Chalosses

Per descomptat, això no vol dir que a casa nostra es practicara la transhumància entre la costa valenciana i les muntanyes de l’interior abans de la conquesta cristiana del segle XIII, quan comencen a haver-hi proves escrites. Ignore ara mateixa si s’han fet estudis a nivell valencià sobre la possible existència de transhumància en època prehistòrica, ibèrica o romana, però el que sí que s’han fet són estudis de zooarqueologia en jaciments valencians del Bronze i d’època ibèrica, com ara la tesi de M. Pilar Iborra, que ens indica que la varietat d’animals més consumida van ser sempre els ovicàprids, com a tota la Mediterrània, des del Neolític fins l’època moderna. Difícilment es poden mantindré ramats d’ovelles i cabres al nostre territori sense un desplaçament de les bèsties cap a les pastures de muntanya a l’estiu. Per a l’època andalusina també n’hi ha alguns indicis, però no hi entraré ara, i em centraré en el que s’ha estudiat d’època baix-medieval i moderna.

Mapa de les principals rutes ramaderes de la península Ibèrica, sense Portugal (font Viquipèdia)

A Castella és ben coneguda la institució de la Mesta, que s’ocupa d’aquestes rutes transhumants de llarg abast, i que a casa nostra no existeix. També sabem de l’existència d’associacions de comunitats rurals per a aprofitar les pastures de manera comunal en les comarques dels Ports i el Maestrat valencià (i no em referisc als lligallos), que també existien en les comunitats de vila i aldees del baix Aragó, dels quals ens ha parlat tangencialment alguna vegada Vicent Royo en aquest mateix blog. De fet, la xarxa d’assegadors a nivell local, que s’integren en la xarxa que inclou els camins de transhumància des d’Aragó, és ben coneguda gràcies treballs com el seu sobre Culla. Del que a penes se’n sap és de la transhumància des de la terra de Conca cap a València, que també existia. Les rutes transhumants que parteixen de la serra de Conca van majoritàriament en direcció al sud, fins a Múrcia i Andalusia, a buscar pastures d’hivern. Però algunes de les rutes castellanes s’endinsen per les valls del Cabriol i el Xúquer cap a les comarques valencianes, i és ben sabut que els carnissers de la ciutat de València s’abastien molt a sovint de ramats castellans. Per tant, malgrat la importància dels ramats aragonesos, que sempre s’ha destacat, cal no descuidar la presència dels ramats castellans, ja que la documentació municipal d’època moderna ens indica el constant interès de la ciutat de València per proveir-se de carn, i dels seues tractes preferents amb els castellans. Tot i que no podrem saber la importància dels ramats d’una o altra procedència fins que no es quantifiquen d’alguna manera, malgrat la dificultat que això implica per la manca de documentació específica. Però es pot intentar.

Assagador al seu pas per Albocàsser, amb els murs laterals que impedeixen els ramats eixir-se’n del camí i envair els camps de cultiu

També és ben conegut el dret dels habitants de la ciutat de València a pasturar els seues ramats en qualsevol punt del regne, sense que cap senyor o vila ho puguera impedir, com garanteixen els Furs, amb l’excepció dels bovalars (reservats per als ramats locals). Però també sabem que els senyors feien deveses de les pastures i les arrendaven a forasters, que de vegades eren els mateixos carnissers de València, i en altres ocasions eren ramaders castellans i aragonesos dels que portaven els ramats a l’hivern. També hi havia contínuament conflictes de pas, perquè en alguns senyorius s’artigaven noves terres estretint el pas als ramats, i moltes vegades el senyor de torn volia cobrar rendes de pas als ramats forasters dels aragonesos, els quals tenien drets reials més antics adquirits, així com als castellans, que no tenien drets. Ací és on rau, és clar, una de les principals diferències entre la transhumància protohistòrica i alt-medieval i la transhumància baix-medieval i moderna, per la presència d’una multitud de jurisdiccions feudals desitjoses de traure rendes de qualsevol lloc. També hi deu haver diferència en una menor existència de cultius que dificulten el pas en èpoques antigues, ja que la població existent difícilment podria mantindré les extensions de cultius roturades en època baix-medieval i moderna. A més, sembla prou evident que les rutes antigues arribaven fins a les marjals costaneres, però amb les dessecacions i roturacions iniciades al segle XIV aquesta possibilitat va anar desapareixent amb el temps, conforme anaven disminuint els espais naturals. I no sols les marjals van ser artigades, la pressió sobre la terra era elevada per l’augment de la població després de les pestes del segle XIV. Això també féu augmentar la demanda de carn en les ciutats, en el mateix moment que es produïa la disminució de les pastures pels nous artigaments, per la qual cosa va augmentar progressivament la pressió sobre les pastures encara existents, i en conseqüència va augmentar la conflictivitat, especialment a partir dels segles XV-XVI. És evident, doncs, que en aquest context de pressió demogràfica i econòmica una autoritat superior capaç d’organitzar el traçat de les rutes i d’arbitrar en els conflictes entre ramaders i agricultors, entre senyors i transhumants, entre habitants d’un regne i de l’altre, pot arribar a ser necessària, tal com afirmen alguns historiadors. Però també és evident que sense una pressió sobre la terra tan alta, i sense la conflictivitat que genera aquesta, no és en absolut necessària una autoritat per a organitzar rutes de transhumància.

Els ponts eren habitualment emprats pels senyors per a cobrar als ramaders herbatges i rendes de pas

Els antropòlegs francesos d’època colonial ens han ensenyat que a l’Atles marroquí els grups berbers de camperols es reparteixen encara les pastures mitjançant pactes, i molt a sovint permeten que els ramats dels veïns pasturen al territori de la pròpia alqueria. També existeixen acords que es produeixen al si de les aljames, pels quals s’estableixen torns de rotació entre les diferents zona de pastura, per a no esgotar-los de seguida, els quals són respectats per tothom. Tot açò ens indica que les comunitats camperoles, de qualsevol època, són capaces d’organitzar-se i arribar a acords sense cap autoritat superior. Amb tot, el sistema funciona mentre n’hi ha pastures en abundància. Per contra, n’hi ha problemes quan la sequera disminueix les pastures i els diversos grups entren en conflicte. Els pactes es trenquen, de seguida venen els retrets, renaixen antigues enemistats tribals, i esclaten les guerres. Ara per ara és impossible saber si tot açò va passar a casa nostra, en el Bronze, en època ibèrica o en època andalusina, i és dubtós que ho arribem a saber algun dia. Tanmateix, és evident que existeixen molt possibilitats que això fóra així. Amb tot, resten centenars de qüestions obertes, i molts fils per on tirar.

Ens fem majors

Grup Harca
Tota fembra pus que haje de XXX ans ensús pusque affillar qui·s volrrà, si altres fills no ha o haurà aprés l'affillament. Així declaraven els Furs de València atorgats en època de Jaume I, en el segle XIII, que als 30 anys se'ns comença a passar l'arròs. Si a eixa edat una dona no havia tingut fills, podia afillar a qui volgués amb total llibertat. De fet, era l'edat més alta que regulava el corpus foral valencià. A partir de llavors no hi havia cap límit ni indicació d'edat sobre cap acte civil, criminal, públic o privat. Abans, en canvi, n'hi havia molts. En primer lloc, els 7 anys marcaven el pas a la responsabilitat penal. Fins aquella edat les persones eren considerades infants sense suficient ús de raó com per a ser castigats per les seues accions. A partir de llavors i fins al 15 anys, en canvi, passaven a ser pubills, el període durant el qual es rebia l'educació escolar -qui la rebia- i s'iniciava l'activitat laboral -generalment en qualitat d'aprenents o mosses. Després, entre els 15 i els 20 anys encara s'estava dins de la minoria d'edat, però ja es reconeixia certa autonomia personal: es deixava de tenir tutor en cas dels orfes i es podia disposar dels béns en testament. A partir dels 20, finalment, s'entrava en la majoria d'edat, amb plena llibertat per a administrar els béns propis i actuar judicialment, tot i que encara hi havia una darrera barrera: fins als 25 anys no es podia accedir a determinats càrrecs públics, com ara els de notari, jurat o justícia. 

I a quin sant ve tota aquesta remembrança de les diverses edats codificades en els Furs de València? Més que a quin sant, a quin aniversari... Hui el més jove de nosaltres fa 30 anys, de manera que tots quatre ja hem entrat en la trentena. Des de les tres dècades fins a l'edat de Crist, així estem tots. I hem decidit que això tindrà implicacions en la nostra marxa com a col·lectiu. Quan vam iniciar el blog del Grup Harca - Joves Medievalistes Valencians ara fa 5 anys i vora 3 mesos, que es diu prompte, només vam posar tres requisits per a formar-ne part: ser llicenciat en història i medievalista, tindre menys de 35 anys i escriure al blog almenys una vegada al mes. Doncs ara hem pensat que potser 35 en són massa per a continuar considerant-nos "joves medievalistes", sobretot en aquest moment en què, com vam anunciar ací mateix, una nova fornada d'historiadors de l'escola valenciana ha constituït el Grup Clapir - Joves Historiadors Valencians. Ens separa quasi una dècada. Ells voregen la vintena, abasten totes les èpoques i han començat amb força en la seua tasca de divulgació de la història valenciana. Ens sembla, per tant, una bona ocasió per a passar-los el relleu, ni que siga de manera simbòl·lica, animant-los a continuar i desitjant-los moltíssima sort en la seua trajectòria com a grup. Nosaltres hem decidit deixar de considerar-nos "joves" i a partir d'ara passarem simplement a anomenar-nos Harca - Medievalistes Valencians

D'una altra banda, quan fa tres anys vam començar a publicar posts els dilluns i els dijous de forma sistemàtica, només un de nosaltres estava arribant a la fase final de redacció de la seua tesi doctoral, moment en què va ser suplit recurrentment pels altres. Ara, tanmateix, en som tres els que ens acostem al moment clau de les nostres tesis, de manera que ens hi estem dedicant en cos i ànima, malgrat les deplorables expectatives laborals que ens ofereix aquest maltractat país. També el projecte postdoctoral del quart membre absorbeix un temps infinit. Les hores de treball se'ns multipliquen, alhora que els dies se'ns fan inexplicablement curts. El busquem però no el trobem enlloc, al maleït temps. S'amaga realment bé, el condemnat. Així les coses, també hem decidit disminuir el ritme d'intervencions en el blog i passar a publicar un únic post per setmana, és a dir, uns quatre al mes, a banda de les possibles col·laboracions d'autors convidats, per als quals tornem a fer una crida des d'ací, si voleu enviar-nos algun text de divulgació relacionat amb la història medieval. A partir d'ara publicarem tots els dimarts, començant pel de la setmana que ve. Esperem que no per això ens deixeu d'acompanyar en aquesta apassionant aventura que és el coneixement de la història medieval, particularment la del País Valencià. Comptem amb vosaltres per a continuar fent arca!!

L'aspirant a guionista, el rei deposat i la ciència

Vicent Baydal
Anava a titular el post "La freak que trobà el cos de Ricard III" perquè d'això, entre d'altres coses, parlaré. Si veieu el primer dels dos documentals que vos oferim en exclusiva fora del Regne Unit entendreu el perquè de la meua intenció inicial. En general, supose que estareu assabentats del tema, ja que ha estat la principal notícia sobre història medieval reproduïda als mitjans anglòfons durant els darrers mesos: les restes de Ricard III, rei d'Anglaterra entre 1483 i 1485, van ser trobades baix d'un aparcament municipal en la ciutat de Leicester. La notícia en si ja és de primera magnitud, però cal contextualitzar la vida, la significació i la llegenda d'aquell monarca anglés per a entendre que la troballa haja suscitat un interés molt més gran del que seria habitual amb qualsevol altre personatge. Ricard III va ser, en primer lloc, el darrer rei de la dinastia Plantagenet, amb la mort del qual finalitzà la Guerra de les Dues Roses que havia enfrontat dues famílies d'aquella mateixa dinastia: els York (com Ricard) i els Lancaster. Aquests darrers acabaren per donar suport als Tudor, que finalment, amb la mort de Ricard III en la batalla de Bosworth Field en 1485, es feren amb la Corona mitjançant l'entronització d'Enric VII. Per tant, Ricard és també el darrer monarca anglés en haver mort en un camp de batalla.

Però la cosa no acaba ací, ja que Ricard III és probablement el rei més infamat de la història d'Anglaterra, entre d'altres coses per les circumstàncies de la seua accessió al tron. Ell era germà d'Eduard IV i quan aquest morí deixant dos fills en minoria d'edat, Ricard els retingué en la Torre de Londres, alhora que el Parlament els declarà il·legítims en considerar que sa mare s'havia casat il·legalment amb el monarca, ja que aquest tenia un contracte prematrimonial previ amb una altra noble. Els xiquets, de 9 i 12 anys, desaparegueren i no tornaren a ser vistos mai més, encetant la llegenda dels Princes in tower, que ha generat nombrosa literatura al llarg de la història d'Anglaterra pressuposant que foren assassinats per ordre de Ricard. Però, si parlem de literatura, està clar que qui més ha fet per llegar una visió malèfica del rei en qüestió ha estat la tragèdia teatral Richard III, escrita per William Shakespeare un segle després dels esdeveniments (c. 1592). Seguint la tradició relatada per les fonts dels seus enemics, el monarca hi apareix com un ser maquiavèl·lic, ansiós de poder i sense cap mena d'escrúpols. Retorçut fins i tot físicament, ja que tindria una mena gepa i coixera que el feia encara més repulsiu, com el va representar Laurence Olivier en una pel·lícula de 1955, on era brutalment assassinat per una turba de soldats tudorians, tot seguint la narració de les fonts.



Per totes aquestes raons, doncs, la figura de Ricard III ha exercit sempre una atracció poderosíssima i ha estat ben present en l'imaginari col·lectiu anglés. És per això també que en 1924 es va fundar The Richard III Society, patrocinada entre d'altres pel duc de Gloucester (el mateix títol que tenia Ricard) i destinada principalment a rescabalar el seu malmés honor. Com ells mateixos diuen: a society dedicated to reclaiming the reputation of a king of England who died over 500 years ago. Fins i tot han adoptat el nom de "ricardians", com si d'un moviment polític o religiós es tractés. I en aquest marc és on comença la història de la troballa arqueològica del seu benvolgut monarca. Philippa Langley, aspirant a guionista i encarregada de la societat a Escòcia, estava documentant-se per a una possible obra sobre la figura de Ricard III. Segons deien les cròniques de l'època, havia estat soterrat en l'església del monestir franciscà de Greyfriars, a Leicester, la ciutat més propera a Bosworth Field, on havia tingut lloc la batalla en què havia estat mort. És més, els documents de la cancelleria reial indicaven que el seu successor en el tron, Enric VII, li havia construït una tomba de marbre; no descansaria en cap panteó, però almenys se li mostraria cert honor. Tanmateix, el següent rei, el conegut Enric VIII, suprimí en 1536 tots els ordes religiosos de la Corona anglesa i, en conseqüència, el monestir fou expropiat i venut a dos homes de negocis, que l'enderrocaren per a vendre el seu material de construcció. Per tant, tota indicació física del soterrament de Ricard III desaparegué fa vora 500 anys. 

No obstant això, seguint les traces d'un mapa del segle XVIII de Leicester es podia ubicar amb bastant exactitud el lloc que ocupava l'antic monestir. De fet, la pròpia toponímia urbana ho continua indicant: entorn de Grey Friars Street i Friars Lane. I Philippa Langley, en la seua obsessió ricardiana, estava disposada a demostrar que el cos del monarca continuava allà: Richard had made good laws and earned respect as a ruler. His death had been lamented. There was no reason why he should not have been left to rest in peace at the site of the old friary known as The Greyfriars. Així, a partir de 2009 començà a remoure terra i cel per a vendre la idea i recaptar fons que permetessen la recerca i l'excavació pertinents. Per fortuna, hi hagué poders locals disposats a sentir la seua història i a admetre que certament tenia una base històrica. L'Ajuntament de Leicester li mostrà suport i el Departament d'Arqueologia de la Universitat de Leicester arribà a la conclusió que si bé trobar el cos del rei seria pràcticament impossible, potser seria una bona idea excavar part del monestir. Així, fonamentalment a través de la Richard III Society i de contribucions particulars d'arreu del món, Philippa s'encarregà d'anar aplegant diners que serviren, en primer lloc, per a afinar el màxim possible la ubicació del monestir, una part del qual estaria sobre un actual pàrquing municipal, i, en segon lloc, ja en 2011, per a aplicar un georadar que podia trobar les estructures principals de l'edifici sense excavar. 

Així les coses, estaven prou segurs que el monestir requeia en aquella zona i tractaren de reunir més diners per a començar l'excavació pròpiament dita. Un espònsor oferí cert finançament, així com també l'Ajuntament i la Universitat de Leicester. A tres setmanes d'iniciar-la, però, els mancaven 10.000 lliures. Les cridades als "ricardians" de tot el món feren efecte: aplegaren la quantitat i fins i tot hi hagué una dona que es desplaçà des del Brasil per a treballar com a voluntària en l'excavació. Finalment, a finals d'agost de 2012 s'iniciaren els treballs, amb tot un equip audiovisual preparat per a filmar el que podia ser un gran descobriment. Abans que tot comencés, però, Philippa havia tingut un pressentiment. En terra, davant d'una de les places del pàrquing, hi havia pintada una R (de Reserved). Se li eriçaren els cabells i una suor freda li recorregué l'esquena. Allà havia d'estar soterrat el seu Richard, i li féu un altaret. Entre els arqueòlegs, evidentment, hi hagué bromes. En tot cas, quedava dins de l'àrea on havien de fer una de les rases projectades i començaren per allà mateix, llevant asfalt i excavant fins a intentar trobar la cota del segle XV. Tanmateix, no trobaren murs ni rajoles ni res per l'estil. Directament, el primer dia, donaren amb els ossos d'unes cames, l'esquelet d'una persona soterrada. Llavors el cel es tapà i començà a caure una pluja intensa: it was like a shakespearean scene, diu Philippa, he was ready to be found, he wanted to be found...


 
La R del pàrquing sota la qual estava l'esquelet de Ricard III i l'equip de recerca -amb Philippa Langley al mig, al costat d'un descendent del rei- sostenint el seu penó heràldic

Com podeu comprovar, doncs, i com es veu en aquestes fotos, la màxima promotora de la investigació i la troballa és una freak de categoria internacional. També ho podeu veure en el primer dels documentals que us oferim baix, que va ser el primer que es va emetre al Regne Unit, en prime time, amb més de 3,7 milions d'espectadors de mitjana i un share del 16%. Va estar centrat en la seua figura, en les seues reaccions al llarg de tot el procés de recerca, com a conseqüència que ella mateixa ha estat la productora i la guionista del mateix. Ha aprofitat l'èxit de tot plegat per a llançar-se a la fama i tractar d'acomplir les seues aspiracions narratives. Així, sembla que en els propers anys podrà plasmar en una pel·lícula la seua versió ricardiana dels fets... Però, llevat d'açò, d'aquest embolcall de misteri i pseudociència que ha aportat Philippa Langley, no hem d'oblidar que res de tot açò hauria estat possible sense la seua tenaç voluntat. I la veritat és que al capdavall hi ha hagut aportacions interessants a la ciència sense un cost públic excessiu, atés que la major part del finançament ha vingut del sector privat i que les dues principals institucions que han invertit diners, l'Ajuntament i la Universitat, han contribuït a posar Leicester en el mapa i crear un nou focus d'atracció turística, puix no debades els ossos de Ricard III seran soterrats en breu en la catedral de la pròpia ciutat, amb gran expectació.  

En general, podeu observar una part dels processos científics que s'han hagut de realitzar per a la identificació i l'estudi de l'esquelet trobat al segon dels documentals que teniu baix. Anàlisis forenses i d'ADN (que encara estan per publicar), osteologia, datació per Carboni 14, reconstrucció facial, etc. Però, a més a més, també ho podeu llegir en la pàgina del projecte The search for Richard III que la Universitat de Leicester va endegar per a donar difusió a la recerca. Com veureu, no només inclogué la part de l'estudi físic de l'esquelet, sinó també una contextualització històrica i literària de la relació entre el monarca i Leicester, així com del moment de la mort d'aquell. Igualment, també s'hi han inclòs els resultats arqueològics per a una millor comprensió del Leicester medieval i tota una sèrie de vídeos explicatius de diferents parts del procés d'investigació i reflexió. Finalment, s'ha pogut comprovar un fet que en ocasions sembla que no els càpiga en el cap a certs investigadors: la fiabilitat de la investigació basada en cròniques i documents. S'havia arribat a dir, per exemple, que la gepa de Ricard III era un invent literari dels seus enemics, però ara s'ha pogut comprovar que patia d'una fortíssima escoliosi que sens dubte marcava la seua figura. Així mateix, les cròniques, a banda del lloc de soterrament -confirmat per altres documents-, relataven l'extrema humiliació que patí el seu cos vençut. I, en efecte, l'anàlisi de la forense i dels experts en armes ha pogut certificar l'acarnissament que patí, fins i tot amb una ganivetada de connotació sexual allà on acaba l'esquena. Una recerca exclusivament documental és, per tant, de gran vàlua. I quan, com ara, podem afegir-hi cultura material, els resultats són irrefutables.

Tot plegat, si encara teniu més interés en el tema, a continuació podeu veure els dos documentals televisius que s'han emés fins el moment. En anglés i amb subtítols en anglés, això sí. Com deia, el primer està molt centrat en la figura de Philippa Langley, mentre que el segon tracta quasi exclusivament els aspectes científics de la recerca. Gaudiu-los!


 

Un balanç del Seminari d’Estudis Medievals (II). D’Any Nou a Sant Vicent de 2013

Grup Harca
El passat mes de desembre, just abans de Nadal, donàvem notícia de l’inici del Seminari d’Estudis Medievals (SEM) de la Universitat de València, i ho fèiem amb un primer balanç de les intervencions que s’havien realitzat fins llavors. En aquell moment vàrem saludar la notícia amb expectació i també amb il·lusió, convençuts que aquesta iniciativa podia ser el punt d’inflexió que –dèiem– acabés amb l’individualisme imperant en el medievalisme valencià, que l’estava portant cap a una certa mediocritat. Un primer pas, doncs, cap al renaixement d’un col·lectiu que –independentment de les aportacions particulars de cadascú– en general ha donat molts bon fruits en el passat i pot seguir donant-los, com molt bé demostren algunes de les intervencions que s’han anat fent en els darrers mesos i que tot seguit comentarem. Lamentablement, l’optimisme i la confiança s’acaben quan, avançat un temps, topem amb la realitat. La realitat d’un seminari que, fins ara, no pareix que estiga acomplint un dels principals objectius per als quals fou pensat i engegat. Això és, reunir a tots els medievalistes valencians i que es posen a debatre i a discutir entre ells. Discussions profundes, és clar, de teoria i de pràctica, com s’ha pogut albirar en ocasions a certs debats del seminari.

Un dels avantatges de la nostra generació, dels més joves, és que hem crescut en una Unió Europea que ens ha permès eixir ben prompte a l’estranger i veure com es treballa en altres països del nostre continent. Aquesta mena de seminaris continus, d’estil anglosaxó, fa molts anys que tenen lloc a Anglaterra i en altres universitats del nord d’Europa, però funcionen ja fa algun temps també a França i a Itàlia, per exemple, que són els territoris de referència historiogràfica tradicionals de casa nostra. Nosaltres coneguem bé aquesta pràctica perquè hem assistit a diversos seminaris en universitats del Regne Unit, França, Itàlia o Bèlgica, i en alguns casos ens ho han contat de primera mà altres becaris i doctorands, amics i coneguts, que han viatjat igualment a fer les seues estades en altres estats de la Unió. El ben cert és que en aquells països el dia que hi ha seminari tot el departament o el college desfila per la sala en qüestió, des del catedràtic més antic al darrer alumne acabat d’arribar, amb corbata o en xancletes. Tant si parla un amic o un historiador de renom, com si ho fa un complet desconegut o algú que et cau malament. Tant si es parla d’un tema que t’interessa directament, o es tracta d’un assumpte que no et diu res de nou.

El problema al seminari del nostre departament, amb tot, no és la quantitat de gent que assisteix a cada sessió, generalment entre la desena i la vintena de persones, que no és una xifra espectacular però que resulta acceptable per a un seminari setmanal. El problema, en realitat, és que són quasi sempre els mateixos. Tampoc no es tracta, per descomptat, d’assistir tots els dies, perquè tots tenim compromisos acadèmics i també vida privada. Però caldria assistir sempre que es puga per a escoltar i criticar els altres, per a crear discussions científiques de qualitat, millorar així els treballs propis i els de la resta, i aconseguir entre tots crear un medievalisme valencià fort i amb empenta cap en fora, assimilable al de qualsevol altre país i amb capacitat d’influir en el medievalisme europeu. Creiem que alguns dels debats que s’han produït en els darrers mesos al seminari, quan els assistents i els tema tractat ho han permès, són una bona mostra de que açò és possible. Els medievalistes valencians no podem desaprofitar aquesta magnífica ocasió que ens brinda l’organització del seminari per a reeixir de nou com a col·lectiu. És per això que des del grup Harca volem contribuir a la seua difusió oferint-vos el resum de les vuit intervencions que s’han produït en els darreres dos mesos i mig.

El seminari es pot seguir per twitter setmanalment

Juan Antonio Barrio: Los conversos valencianos contra la inquisición española: identificación, delación, persecución y exclusión

El 4 de febrer, després de les vacances de Nadal i el període d’exàmens, es va reprendre el Seminari d’Estudis Medievals amb Juan Antonio Barrio, de la Universitat d’Alacant. Al davant d’una dotzena de persones va desgranar els resultats més primerencs de la seua recerca al voltant de la Inquisició (publicada en articles d’Afers i Anales de la UA), lligada al grup d’investigació en el que participen també membres de la Universitat de València i del que ja ens va fer un tast José Maria Cruselles. Amb tot, J. A. Barrio va dedicar la major part del seu temps a fer una profunda crítica historiogràfica de tota la recerca feta fins ara al voltant d’aquest tema. Una institució que forma part de la llegenda negra de la Història d’Espanya i que encara alça passions entre historiadors professionals i no-historiadors. Així, per a aquest investigador, termes com “Inquisició Espanyola” o “Inquisició Moderna” són incorrectes, i va destacar el fet que la historiografia ha treballat molt poc les fonts. No existeix, va dir, una vertadera crítica documental, moltes vegades s’empra documentació impresa en compte d’acudir a l’original, i quan es fa es cometen massa errors de lectura i interpretació. A més, es segueix el que diuen els autors de prestigi acríticament, sense consultar de nou les fonts. La principal crítica, però, fou a la generalització que al seu parer es practica molt a sovint quan es parla d’Inquisició: s’estudia un període concret per la facilitat i abundància de documentació (normalment el segle XVII), i a partir d’ací es generalitzen els resultats a tot el període d’existència de la Inquisició. En realitat, el profund desconeixement que n’hi ha encara sobre l’origen de la institució, del seu funcionament inicial i de la manera com anà evolucionant, és el que fa, segons Barrio, que hi haja tants errors d’interpretació sobre els processos en època moderna. Finalment apuntà alguna de les línies de recerca que s’haurien de desenvolupar, com ara l’estudi d’inquisidors, i especialment què s’amaga darrere de les delacions dels cristians vells. (FE)

Juan Antonio Barrio

Juan Vicente García-Marsilla: Abastecer la obra gótica. El mercado de materiales de construcción en la Valencia bajomedieval

El dia 11 fou el torn de Juan Vicente García-Marsilla, medievalista de la nostra Universitat i professor del departament d’Història de l’Art, que va parlar per a una vintena de persones sobre les obres de construcció a la València gòtica. Una exposició que fou molt interessant, tot i que algunes de les conclusions presentades ja les coneixíem, en part, pels treballs d’Ivan Martínez Araque. Lamentablement, només s’ha conservat documentació sobre les obres en els edificis del poder (monarquia, municipis i Església), però es tracta d’unes fonts molts riques que permeten copsar l’existència d’un gran esforç de gestió i control de les despeses que impedia els sobrecosts (tan d’actualitat en els nostres temps). De fet, es van arribar a constituir institucions com la Junta de Murs i Valls amb aquesta finalitat, que tenen un paral·lel a Itàlia. Segons García-Marsilla, aquesta “obra pública” en la capital va ser la referència per a l’obra privada de tot el regne, en qüestions d’unificació de salaris, pesos i mesures en les matèries primeres, etc. A més, es va desenvolupar una trama de societats en l’àmbit rural, moltes d’elles familiars que es mantenien per 2 o 3 generacions, que abastien les obres urbanes de materials com ara pedra, calç, reble, rajoles i fusta. Aquesta última aportada a través dels rius Túria i Xúquer des de Castella i Aragó. Alguns pobles es van especialitzar en certes matèries, com la pedra de Godella i Rocafort, la rajola de Mislata per part dels musulmans, o la calç de Montcada i Torrent. Només en alguns casos el material es portava de més lluny, si es requeria major qualitat, com ara la pedra blava de Sagunt per a la capella reial de Santo Domingo; o les columnetes de pedra de Girona per a les finestres, que van constituir una vertadera industria exportadora medieval. Finalment, una vegada més es va plantejar el debat sobre la no-existència d’un art mudèjar en el regne amb el major nombre de musulmans al seu interior. (FE)

Juan Vicente García Marsilla

Frederic Aparisi: Entorn de les elits rurals: el cas de Bartomeu Miquel

El 18 de febrer Frederic Aparisi abordà davant d’una quinzena de persones el tema de les elits rurals a partir de l’exposició d’un cas particular, el de Bartomeu Miquel, camperol benestant de Xàtiva que visqué entre finals del segle XIV i mitjan segle XV. En concret, mostrà el grau de riquesa i la diversitat d’activitats econòmiques desplegades per aquell a través de l’anàlisi de dos documents: el seu testament i l’inventari de béns realitzat a la seua mort, en 1448. El primer indica la destacada posició a la que havia arribat Miquel, atenent al seu ingrés ante mortem en dos confraries xativines i el seu soterrament en el convent de Sant Domingo, mentre que el segon permet conèixer el seu patrimoni i la seua dedicació econòmica. Posseïa una extensió de terra important, però no excessiva, de 4,3 hectàrees de regadiu més diversos trossos de secà, així com dos cases, destacant la seua gran residència, de dos pisos i catorze dependències. A més, era creditor d’uns quants censals i, sobretot, es dedicava al comerç de productes agrícoles, com l’oli i el vi, i de matèries primeres, com ara les fibres vegetals i animals (seda, cànem, lli, estopa o llana), algunes de les quals eren probablement filades en l’àmbit domèstic. Així doncs, aquesta activitat comercial, dirigida als mercats urbans, constituí el principal impuls econòmic que ajudà a crear la fortuna de Bartomeu Miquel, manifestada també en altres àmbits, com la possessió de tres esclaus o de diverses joies i ornamentacions. Amb tot, Aparisi es negà a incloure aquest personatge entre les elits rurals, atès que no gaudia de poder polític ni influència sobre l’oligarquia local. S’encetà així, en darrer terme, un interessant debat sobre aquesta categoria historiogràfica i sobre altres qüestions, com ara la relació entre el feudalisme i el mercat o la dificultat d’establir una divisió entre la ruralitat i la urbanitat en les ciutats i viles mitjanes del regne de València. (VB)

Frederic Aparisi

Antonio José Mira: Estructuras agrarias comparadas en el Mediterráneo bajomedieval: Valencia y el Véneto

El 25 de febrer Antonio José Mira protagonitzà davant de 17 persones un dels seminaris amb més moviment a la sala. La seua intenció era fer una comparativa entre l’estructura agrària de la regió del Vèneto i la del regne de València en el segle XV però, lògicament, va dedicar la major part del temps a explicar les estructures italianes, i nomes al final de la seua intervenció va realitzar una comparació. Per a fer-ho, Mira va emprar una gran quantitat de quadres basats en el buidatge de registres fiscals de la zona, una font molt completa anomenada beni dei Veneti que no existeix a casa nostra. Cal dir que entre els segles XIII i XIV el camperolat de la Itàlia centre-septentrional va patir una forta despossessió de la terra de cultiu per part dels grups urbans (burgesos i nobles), especialment en els termes de les grans ciutats (uns 100 km al seu voltant), que va acabar també amb l’organització municipal en les comunitats camperoles. El resultat fou l’hegemonia agrària dels podere, una gran propietat amb una mitjana de 15 hectàrees de superfície, normalment dividida en només 3 o 4 parcel·les de grans dimensions, en la que es conreava una gran varietat de productes, incloses pastures per al ramat de llana, i que s’explotava directament mitjançant contractes a mitjan termini (mezzadria, colonia parziaria, etc). Tot plegat acabaria per provocar una proletarització rural (jornalers sense terra) i urbana (per l’emigració) que segurament està en l’origen del capitalisme nord-italià. En les ciutats menudes, per contra, anomenades quasi-città per la historiografia italiana i que són equivalents a les viles valencianes, el panorama era molt distint. A Montagnana, per exemple –equivalent a Castelló, segons Mira–, l’estructura de la propietat de la terra estava extremadament polaritzada, amb parcel·les menudes i separades entre si. I quan n’hi havia explotacions més grans ho eren per acumulació de parcel·les. Aquesta estructura és molt semblant a la valenciana, on la intervenció del grups urbans, que es produeix, no arriba a canviar les estructures agràries prèvies, i no produeix cap proletarització. En definitiva, una intervenció molt interessant recolzada en un gran treball al darrere. (FE)

Paissatge d’un podere italià

Francisco Gimeno: Un discurs per al futur: el diari de sessions del Compromís de Casp

En 4 de març Francisco Gimeno Blay, catedràtic de Paleografia de la Universitat de València, va parlar a una vintena d’assistents al voltant dels esdeveniments ocorreguts en els quatre dies que va durar oficialment la reunió del Compromís de Casp. La recerca parteix de la trobada fortuïta d’una còpia de les actes a la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que havia estat mal catalogada, cosa que va permetre la seua comparació paleogràfica amb les actes conservades a l’ACA i a la Catedral d’Osca. El pròleg de les actes destaca precisament la unanimitat de la decisió, tot i que sabem que no fou així perquè l’Arquebisbe de Tarragona va votar a favor de Jaume d’Urgell. Per a Gimeno, la votació en la qual es va decidir que Ferran d’Antequera seria rei de la Corona d’Aragó es va produir el 24 de juny, tot i que les actes ho silencien, i els vots manuscrits dels compromissaris es van fer desaparèixer. El que es va fer el dia 28, davant la porta de l’església de Casp, fou l’escenificació de la unanimitat d’un acord que, segons es va concloure al debat posterior, estava ja decidit temps enrere, a les Corts de cadascun dels regnes de la Corona després d'una vertadera guerra civil no declarada. Si esteu interessats en aquest treball podeu consultar en pdf l’obra publicada per Francisco Gimeno l’any passat, arran del Quart Centenari del Compromís. (FE)

Francisco Gimeno

Ramon Ferrer: Antroponímia medieval valenciana

El dia 11 de març fou el torn de Ramon Ferrer, professor d’Història Medieval de la Universitat de València i actual president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que al davant d’una quinzena de persones va parlar de demografia i antroponímia medieval. Segons va explicar Ferrer, l’estudi de la demografia medieval és un tema molt esvarós pel qual s’ha interessat a partir de les llistes del Morabatí. Un impost que consistia en el pagament de 7 sous cada 7 anys per part de cada foc o família, el qual obligava a confeccionar un registre de tots els membres de la comunitat, fins i tot dels que estaven exempts. Tot i que ja s’han estudiat totes les llistes del Morabatí que existeixen, Ferrer va exposar al seminari els casos d’Onda i Vila-real, per a les quals s’han conservat alguns anys de segle XV. I així es com es pot comprovar que de 1415 a 1445, per exemple, el 30% dels cognoms havien desaparegut i havien estat substituïts per altres, mentre que un segle després pràcticament tots s’havien renovat, cosa que demostraria que hi existia una gran mobilitat demogràfica. Amb tot, és evident que aquesta xifra no respon únicament a l’emigració, ja que amaga extincions de llinatges, i famílies que només es reprodueixen a través de les dones i, per tant, subsisteixen però no transmeten el cognom. També es pot comprovar que, com és lògic, hi havia una connexió entre localitats properes, fruit dels moviments de curt radi i dels intercanvis matrimonials, que es materialitzava en la repetició de cognoms no habituals en localitats properes. Finalment, cal dir que només un 5% dels llinatges es va mantindre al llarg de tot el segle XV, els quals, precisament, coincideixen amb les famílies de l’elit rural o semi-urbana que controlava el poder municipal de la vila. (FE)

Ramon Ferrer

David Igual: Les economies mercantils valenciana i castellana a la fi de l’Edat Mitjana. Fonts i arguments per a l’estudi comparatiu

Després de l’aturada fallera, el dilluns 25 de març es va reprendre el seminari de la mà de David Igual, amb més d’una vintena d’assistents. En la presentació, a càrrec d’Antoni Furió, es va posar de manifest el periple d’aquest investigador des de la Universitat de València a la de Castella-la Manxa, passant per Madrid, tot aconseguint una continuïtat que per a les noves generacions s’ha convertit més aviat en un mite que en una realitat. La intervenció de David Igual va girar al voltant de dos temes centrals: per un costat les fonts arxivístiques castellanes –des de la perspectiva dels intercanvis internacionals, que és la que interessa a l’autor– i, per l’altre, el comerç i els mercaders a Castella. En aquest sentit, Igual va posar de manifest l’escassetat de protocols notarials conservats a Castella, la qual cosa no pot ser resultat de l’atzar, sinó de la mancança d’una cultura notarial pròpia dels països mediterranis. Aquestes caresties, afegides al policentrisme associat a un país tan vast com és Castella, han condicionat la historiografia, de manera que han prevalgut els estudis macroanalítics. S’evidencia així l’existència de tres àmbits d’actuació. En un nivell local, individus qualificats pels historiadors de mercaders, però no per les fonts, que en realitat no passarien de ser comerciants puntuals o, a tot estirar, traginers professionals. Per damunt d’aquest nivell més baix hauríem de parlar d’altres dues categories. Al cim un selecte grup de mercaders, procedents de Burgos, plenament inserits en els circuits del comerç internacional. I en un segon nivell, més nombrós, un grup de comerciants procedents de ciutats com Toledo, Valladolid i Segovia, vinculats a la Corona, que actuen com a proveïdors oficials i arrendadors de rendes. Un altre tret d’aquests mercaders és la seua forta especialització, atès que els seus intercanvis no tenen altres protagonistes que les fibres animals: llana i seda. El seminari conclogué amb un debat sobre les fonts i com aquestes condicionen el treball dels historiadors. (FA)

David Igual

Enrique Cruselles: Sociedades arrendatarias de los impuestos municipales en la Valencia del Cuatrocientos

Finalment, la darrera de les intervencions que recollim en aquest segon balanç és la d’Enrique Cruselles, professor de Departament de Medieval de la nostra Universitat, que va intervindre al davant d’una dotzena de persones el dimarts 9 d’abril, per un canvi extraordinari en el calendari del seminari. El tema que va tractar Cruselles no és del tot nou, però no per això deixa de ser ben interessant i meritori. Desxifrar a través de la documentació notarial les xarxes de poder teixides a través de l’arrendament d’impostos per a controlar el sistema de recaptació de la ciutat de València no és una tasca gens fàcil. Aquest fou l’objectiu d’una part de la intervenció, tot i que en realitat les novetats les va aportar en el camp de la fiscalitat urbana. Les gràfiques en procés d’elaboració que va aportar l’autor vénen a demostrar, almenys de moment, que el creixement econòmic de la ciutat de València al llarg del segle XV no es veuria reflectit en les quantitats recaptades a través dels impostos indirectes, tot i que la gràfica acaba en 1460 per causes alienes a la investigació. Així mateix, és significatiu que en les dècades centrals del segle XV la ciutat va deixar d’arrendar els impostos indirectes i els va recaptar directament durant uns anys, perquè era a major benefici de la ciutat segons les pròpies paraules dels funcionaris del Consell. Amb tot, no quadren les xifres dels anys en què s’arrenda i els anys en què es recapta, ja que la xifra de la recaptació directa és més baixa, cosa que no queda massa clara encara com es va evidenciar al debat posterior. De fet, els recaptadors de la ciutat eren els mateixos mercaders que en els anys anteriors havien arrendat aquests impostos, de manera que no es pot al·legar una manca de zel en la recaptació del Consell o d’ineficiència de la gestió publica respecte a la privada. Finalment, Cruselles va intentar lligar el tema tractat amb la recerca del seu grup sobre els conversos valencians, i cal dir que la presència d’aquests va anar creixen amb el temps entre els arrendataris dels impostos urbans. (FE)


Enrique Cruselles

I això és tot per ara. Al juny tornarem a parlar del Seminari d’Estudis Medievals (SEM) de la Universitat de València, quan farem un tercer balanç del mateix.

Les torres de Quart: art a les muralles?

Frederic Aparisi Romero
La guerra de Castella i, particularment, els dos setges sobre la ciutat de València, infligiren durs danys a les muralles de la capital del regne. En lloc de reparar-les, els jurats de la ciutat van decidir construir-ne unes noves en les últimes dècades del segle XIV. No hi ha dubte que la funció bàsica de les murades era defensar les ciutats i els seus habitants, però també es van utilitzar per al control tributari. Un altre aspecte, sovint negligit pels historiadors, és que es van convertir en un instrument per mostrar la riquesa de la ciutat o, almenys, de la seua oligarquia local. Els nous murs de València havien de servir per a la defensa de la ciutat i, a més, per a mostrar el desenvolupament econòmic que la capital i el seu regne, o bona part d’aquest, estaven experimentant. En altres paraules, els nous murs i, particularment, les noves portes, van esdevenir un instrument de propaganda per al patriciat urbà valentí. De fet, a més de la nova muralla i les portes, altres elements van ser construïts o acabats, com la Llotja, la Generalitat i el campanar de la catedral (el Micalet), l’església de Santa Caterina o les obres a l’interior de la catedral. Tot això va canviar l’aspecte general de la ciutat des de les darreries del segle XIV i sobretot al XV.

Tornant a la murada, les principals entrades a la ciutat foren transformades mitjançant noves portes custodiades pel sistema de doble torres. La primera en ser bastida fou la porta de Serrans, a les darreries del segle XIV. Si aquesta era la porta d’entrada des del nord, les gents que venien de l’oest ho feien per la porta de Quart, que fou construïda de nou ja al segle XV. Aquesta porta proporcionava accés al camí de Quart de Poblet, però es van convertir en una de les portes principals de la ciutat pel fet que aquest camí enllaçava amb les calçades cap a Castella. D’altra banda, aquesta porta conduïa directament al centre neuràlgic de la ciutat, la plaça de la Seu, a través dels carrers Quart i Cavallers. En aquesta plaça, a més de la Catedral com el seu nom indica, estaven ubicades la casa de la Ciutat, la Generalitat i altres institucions. Les obres per aixecar aquesta porta es van iniciar el 1441, després d’enderrocar la torre-porta amb el mateix nom que existia anteriorment, i es van acabar en 1469, durant el regnat d’Alfons V. En 1442 el Consell va decidir "a partir d'ara i mentre les obres s’allarguen que endavant qualsevol persona de qualsevol condició o estat no se li permet introduir calç a la ciutat, sinó només a través de la porta de Quart ". Des de llavors, la porta de Quart també era coneguda com porta de la Calç.

Pere Bonfill va iniciar els primers treballs de construcció, encara que el mestre Francesc Baldomar va ser qui va dirigir la major part del procés constructiu. Pere Compte va participar-hi com el seu aprenent. Tomàs Peres i Jaume Oller, escultors, també van treballar a l’edifici. La porta combinava dues tècniques, la pedra i el morter. Com podem veure en la porta de Serrans, el mur estava recobert amb carreus. D’altra banda, els pedrapiquers hagueren d’afrontar el problema de l’angle format pel carrer Quart amb la línia de la murada. Francesc Baldomar resolgué el problema mitjançant la construcció de dues torres al portal i amb un biaix que va fer innecessari alterar ni el camí ni la muralla. Va repetir aquest sistema a la porta de la Capella Reial del monestir de Sant Domingo, en algunes finestres de la catedral i en la porta d’entrada de la torre del Micalet. A més, va utilitzar voltes d’aresta i escales en espiral, que es van convertir en símbols de la seua obra.


Arrancada de l'escala de la Llotja de València

Tot i l’explotació d’aquestes tècniques, no podem dir que el disseny de la porta de Quart fóra realment original (com tampoc ho són les torres de Serrans, que segueixen el model de la porta de Sant Miquel de Morella). Baldomar va prendre com a referència les torres semicirculars del Castel Nuovo de Nàpols, ciutat conquerida per Alfons de Trastàmara. El Consell local havia fet importants esforços econòmics per a renovar l’aparença de València des del punt de vista de urbanístic, amb nous murs i portes noves, però aquesta renovació incloïa també les inversions en altres arts com l’escultura i, sobretot, la pintura. El 1374, el Consell va decidir donar facilitats al pintor Llorenç Saragossa, que estava molt ben qualificat en la seua professió. Solia viure a València, però a causa de les adversitats relacionades amb les guerres i altres dificultats es traslladà a la ciutat de Barcelona. Els membres del govern local van insistir en atorgar-li una paga oficial argumentant que això podria ser beneficiós per a l'interès públic i “la fama d'aquesta ciutat”. Aquesta política, però, no deu ser sobreestimada atès que des d'altres ciutats d'Europa, com Bruges o Florència, també la van utilitzar, encara que il·lustra la capacitat i l'interès de València per atraure alguns dels millors artistes.

D'altra banda, el 2006 es van iniciar els treballs per dur a terme la restauració de les torres de Quart. Les obres van consistir en l’explotació de l’estructura de la paret utilitzant la tècnica de GPR i la consolidació dels elements, així com la substitució dels més delmats. Durant la restauració, algunes pintures de calç amb pigments ocres fetes amb el raspall en carreus sense preparació van ser descobertes. Diferents escenes componen els grups localitzats en diverses parts de la torre, encara que la seua ubicació no sembla estar relacionada amb el seu significat. Sobre això, en la majoria dels casos no està clar el que representen. Tampoc sembla que els dibuixos estiguen relacionats entre si. Ens centrarem en les que va tractar de representar algun tipus de peix, és a dir, únicament els panells que han estat numerats pels restauradors amb els números 4 i 8.

El panell 4 és el més gran del conjunt, ja que està integrat per més de deu motius. Representa un banc de peixos aigües amunt en l’orientació de l'escala. El pintor representa les brànquies dels peixos amb una línia doble, mentre que les aletes es van suggerir amb formes punxegudes. Encara que inicialment els investigadors (arquitectes restauradors) no saberen com interpretar el panell, pensaren que aquestes podrien representar molls, imberbis apogones. No obstant això, a causa del nombre d’aletes i la forma general, sembla més probable que els peixos representats foren tonyines, Thunnus thynnus. Aquest suggeriment es pot aplicar també per a l’escena número 8. Ací podem observar els mateixos peixos en una xarxa. Si acceptem que aquests peixos són tonyines, a continuació, aquesta xarxa ha de ser una almadrava, el que sembla raonable (les imatges provenen de J. Benlloch. et alii (ed): Estudio de los grafitos interiores de las Torres de Quart de Valencia. Grupo de color, Fotogrametría, Levantamientos y Análisis Gráfico para la Arquitectura histórica, València, Universitat Politècnica de València, 2010).



En qualsevol cas, els quadres no ens permeten ser absolutament contundents sobre això, tot i que els diferents elements apunten cap a la mateixa direcció. El primer d’ells és la bona lògica: la tonyina és l’únic peix que es desplaça formant grans bancs, que pot ser observat des d’algunes parts de la costa i que s’adapta als dibuixos rescatats. A més, no podem oblidar la consideració social d’aquest peix, la captura del qual a les almadraves era un passatemps dels sectors benestants de la societat medieval, que, per una altra banda, eren els seu consumidors habituals. Una consideració social que encara hui manté, si bé el consum s’ha democratitzat, afortunadament. Gaudiu-ne.



L’eclosió de les elits rurals en la historiografia. Entrevista a François Menant

Vicent Royo
El ja llunyà febrer de 2010, tinguérem l’ocasió d’entrevistar a François Menant, professor de l’École Normale Supérieur, en el context del Col·loqui internacional sobre crisis i fams medievals que tingué lloc a Lleida. Autor de nombrosos estudis sobre el camperolat italià, les comunes llombardes, el crèdit i el notariat rural, entre molts altres, destaca la seua especial atenció a les elits rurals en un moment determinat de la seua trajectòria investigadora i, ja en els últims anys, l’anàlisi de les fams i les caresties al món europeu medieval (teniu bona part de les seues publicacions en línia ací i el seguiment de les seues línies de recerca actuals ací). Temptats, en aquell 2009, per seguir aprofundint el nostre coneixement sobre les elits rurals europees (un de nosaltres havia presentat ja el seu treball de recerca sobre les elits rurals de l’horta de Gandia i altre estava a pocs mesos de fer-ho sobre els pagesos benestants del nord del país), ens decidírem a centrar en aquest tema l’entrevista a François Menant. Fins cert punt, aquesta opció era ben lògica, perquè ens trobàvem al davant del medievalista que havia organitzat les XXVIIes Journées Internationales d’Histoire de l’Abbayye de Flaran el setembre de 2005, juntament amb el modernista Jean-Pierre Jessene, precisament sobre les elits rurals europees als segles medievals i moderns.

Aquesta és una de les fites que marquen l’eclosió de les elits rurals com a subjecte historiogràfic propi. Malgrat que l’atenció als pagesos benestants havia estat ben present en algunes monografies d’història econòmica i social de les èpoques medieval i moderna confegides fa algunes dècades, el concepte d’«elits rurals» és relativament nou com a objecte d’estudi específic. De fet, fins fa uns pocs anys, el mot «elits» solament havia estat utilitzat amb els adjectius «urbanes», «mercantils», «culturals» o «polítiques», i en molt poques ocasions el substantiu havia anat de la mà de «rurals». Això no obstant, en els últims anys han proliferat una sèrie d’estudis, congressos i seminaris que han posat la seua atenció en els notables locals, copsant el sorgiment en les comunitats rurals d’un substrat de prohoms molt superiors en riquesa als seus veïns, amb unes pràctiques socials diferenciades, un nivell cultural distingit i una determinada influència política en el col·lectiu. De tot açò, François Menant en fa una bona panoràmica a l’entrevista, on realitza un recorregut per la historiografia de les elits rurals.

Segons els nous preceptes, emergeix un reduït grup de llauradors rics, mercaders, paraires i notaris que se situa al capdavant de la comunitat, fa tots els possibles per deixar constància de la seua preeminència i posa en pràctica unes estratègies econòmiques, socials i polítiques clarament diferenciades, malgrat que l’escenari i el seu camp d’actuació és netament rural. François Menant en dóna compte de tot açò a la Llombardia des del mateix segle XII, moment en què situa l’aparició de les elits rurals al nord d’Itàlia. Té la precaució també d’atribuir aquest sorgiment a l’augment del nombre de fonts, que permet seguir amb major agudesa la trajectòria dels anomenats valvassini, és a dir, “els vassalls dels vassalls dels vassalls”, com explica ell mateix. És ací on introdueix la característica principal de les elits rurals. En efecte, les elits rurals són un grup intermedi entre la noblesa i el camperolat més modest i humil, un conjunt de prohoms que fan d’intermediaris entre la comunitat i els agents senyorials. És precisament aquest rol polític, juntament amb la preeminència social i política, la incorporació de signes d’ostentació –com l’armament– i l’adquisició d’un cert nivell cultural, els trets que millor defineixen les elits rurals europees. Fraçois Menant ofereix una bona mostra de tot açò, sempre introduint una visió certament personal que contribueix a fer més proper i més humà el difícil món de la recerca. Sense més, us deixem ja amb l’entrevista, gaudiu-la.



P.D.: Demanen disculpes a tots els nostres lectors, en general, i al propi François Menant, en particular, per la tardança en publicar l’entrevista. Sens dubte, han estat factors aliens a les nostres persones els que han retardat la seua publicació.