When the Moors ruled in Europe

Comentàvem en el darrer post el salt qualitatiu que signifiquen les noves tecnologies en la producció i la difusió del coneixement. Això també passa, evidentment, a nivell de divulgació i, en eixe sentit, a la xarxa comencen a trobar-se nombrosos documentals d'història de lliure accés, entre els quals predominen aclaparadorament els d'àmbit anglosaxó, com els que es poden trobar als webs Top documentary films o Documentary Storm. The best documentaries on the net. Entre els disponibles ara per ara hi ha alguns relatius a l'edat mitjana, com The black death, The knights Templar, The saint and the hanged man -sobre la testificació de la resurrecció d'un penjat com a conseqüència d'un suposat miracle-, Kublai Khan's lost fleet, The Crusades -que insisteix fins a la sacietat en el leitmotiv holy war vs. yihad- o The strangest viking, que segueix la hipòtesi segons la qual el famós víking que envaí Anglaterra, Ivar Ragnarsson -el personatge que interpreta Michael Douglas amb el nom canviat a Els víkings-, deuria el seu malnom, "el Sense ossos", al fet que patira d'osteogènesi imperfecta.

Imatge de The strangest viking, en què es recrea la figura d'Ivar el Sense ossos
amb osteogènesi imperfecta, la mateixa malaltia que pateix l'actor que apareix alçat damunt de l'escut

Però entre tots ells en destaca un altre que fa referència directa a la història medieval de la península Ibèrica, When the Moors ruled in Europe, produït per la BBC4 i presentat per l'especialista en història antiga Bettany Hughes. Es tracta d'un ràpid recorregut a la història d'Alandalús centrat eminentment en els aspectes culturals més cridaners i en el qual participen alguns dels autors més coneguts de l'arabisme espanyol -bàsicament de l'Espanya castellanoparlant. Així, Antonio Fernández-Puertas explica les raons de l'harmonicitat de l'Alhambra, Julio Samsó i María Ángeles Gallego incideixen en els aspectes científics, Lauro Olmo i Antonio Vallejo parlen de les excavacions que dirigeixen a Recópolis i Medina Azahara, Pedro Chalmeta disserta sobre la propietat de la terra al món andalusí, Eduardo Manzano comenta el procés d'islamització i arabització -que compara amb la romanització- i Antonio Almagro fa una breu exposició sobre l'arquitectura mudèjar a partir de l'exemple de l'alcàsser de Sevilla.

En línies generals, el documental és agradós de mirar i pot representar una introducció bàsica a la temàtica andalusí que atraga l'interés d'adolescents i joves. Ara bé, a l'hora de traçar una visió del significat històric d'Alandalús en la història europea i ibèrica desconec qui els va assessorar però en quedaren ben lluïts. D'una banda, Amalia Zomeño explica raonablement l'ús polític que va fer el franquisme d'aquell període en presentar-lo com un continuum històric que no afectava l'essència hispànica immemorial, però, d'una altra banda, els autors del documental són capaços d'exposar conjuntament les opinions d'Emilio González Ferrín, que nega la invasió islàmica i afirma l'europeïtat dels andalusins, i de Serafín Fanjul, conegut pel seu rebuig de tot allò que representa Alandalús per a la història ibèrica. Per acabar-ho d'adobar, a més a més, s'hi dóna crèdit a les afirmacions de la duquesa de Medina Sidonia, segons la qual Guzmán el Bo era musulmà nascut a Amèrica...

Unes "petites" i inexplicables incongruències que llancen a perdre la trama argumental del documental, tot i que, encara que siga per curiositat i per la resta del metratge, paga la pena veure.

Debat historiogràfic i noves tecnologies: una adaptació necessària

Les noves tecnologies de la comunicació van introduint-se a poc a poc en la nostra vida, en el nostre treball, i a penes ni ens n'adonem. A través del correu electrònic podem entrar en contacte amb qualsevol historiador del món, i fa pocs anys no podíem ni imaginar que consultaríem documents des de casa sense anar a l'arxiu, amb una resolució excel·lent, gràcies al PARES, per exemple. Contínuament consultem els reculls bibliogràfics especialitzats, com ara Dialnet o el Repertorio del CSIC, on trobem els títols dels llibres i articles que necessitem, i els cerquem al fons on-line d'una biblioteca, a la qual només anem si l'obra no està penjada a GoogleBooks o a qualsevol hemeroteca especialitzada, com per exemple la de Biblioarqueología. Fins i tot es poden llegir tesis doctorals en línia, les quals, en no publicar-se, eren fins ara el paradigma de la dificultat per a accedir als resultats de la recerca historiogràfica.

La xarxa ofereix ja actualment noves possibilitats de comunicació que han estat pensades per a altres àmbits, però que es poden adaptar perfectament a la investigació. No solament Harca té un usuari al Facebook, també el té l'excavació arqueològica de Madinat Ilbira. A més, aquesta xarxa social ofereix altres possibilitats, com ara la d'afegir-se als grups de les excavacions arqueològiques de la pobla d'Ifach o de Miranduolo perquè et donen informació; o la pàgina del Grup de recerca d'estudis medievals “Espai, Poder i Cultura" de la Universitat de Lleida, de la qual et pots fer admirador amb la mateixa finalitat. Són només alguns exemples del que es pot fer amb una xarxa social pensada originàriament per a altres coses. En realitat, encara que això no aporte res directament a la investigació, sí que aporta relacions socials entre investigadors i ajuda a crear comunitat científica més enllà de les grans reunions tradicionals que ja valen per a ben poc. De fet, a banda del facebook hi ha altres eines d'internet que ens podrien fer avançar en la recerca i el debat historiogràfic, però que encara no s'utilitzen, i probablement mai s'empraran, per culpa dels vicis que arrossega la historiografia.

Quan Alain Guerreau va publicar L'avenir d'un passe incert, ben conegut entre els membres de la nostra professió, segur que a molts no els van agradar gens ni miqueta les crítiques a la finalitat actual dels congressos d'història. Poques coses han canviat en aquest aspecte. Resulta una obvietat, i a ningú se li escapa ja a hores d'ara, que un congrés clàssic amb ponents d'encàrrec i comunicacions descontextualitzades en uns pocs minuts sense cap debat posterior val per a ben poc des del punt de vista científic. Ni tal sols la publicació de les actes aporta ja res especial des del punt de vista purament acadèmic, puix als que han de fer currículum ni tan sols els donen ja punts per això. Ara estan de moda els col·loquis, en els quals els organitzadors conviden els participants a tractar un tema molt concret i, normalment, hi ha debat posteriorment. No hi ha dubte que des del punt de vista de la recerca i l'avanç del coneixement històric, és a dir, el debat entre historiadors, la comunicació és molt més efectiva, perquè centra l'intercanvi d'idees en un tema concret entre especialistes amb un nivell de coneixement similar; però alhora també té alguns inconvenients, i és que en desaparéixer el públic assistent als congressos es priva de l'accés a la informació a altres investigadors interessats en el tema, i la recerca es tanca sobre si mateixa.

Això però, ja té fàcil solució: hi ha prou amb enregistrar les intervencions i els debats amb una càmera, i penjar-ho a qualsevol web de vídeos de la xarxa. Això és exactament el que fan sempre, per exemple, al Dipartimento di Archeologia de la Università degli Studi di Siena: enregistrar els congressos, col·loquis i seminaris que organitzen i penjar-los al seu arxiu multimèdia, que no és en realitat sinó una pàgina web amb una serie d'enllaços a vídeos pujats en Youtube. I així, entre els diversos congressos, col·loquis, i taules redones organitzades per aquest grup de recerca, com a mostra podem veure si volem, ara i ací, la intervenció de Chris Wickham el 4 de desembre de 2009 al IV Seminari Internacional Italia, 888-962: una svolta? que va tindre lloc a Poggibonsi, prop de Florència. Com si volem veure, de fet, totes les intervencions i, el que és més important, els debats de cada sessió, i això des de qualsevol lloc del món, a qualsevol hora, igualment ara com d'ací 20 anys. El debat entre historiadors a disposició de tot investigador o estudiant per sempre més.

Tota aquesta organització es fa des dels webs que tenen alguns grups de recerca o projectes historiogràfics; com també hi ha d'altres de caire més divulgatiu, però per a professionals, com ara Medievalismo.org o Arqueología Medieval. L'arqueologia, de fet, que en el cas medieval tants anys ha estat als afores del medievalisme, porta la davantera en l'aspecte tecnològic. Hi ha diversos projectes arqueològics que informen diàriament a través de la xarxa de les troballes i avanços, pràcticament a peu d'excavació; i això, òbviament, no es tracta de gran divulgació, sinó que té l'objectiu d'informar altres professionals que no tenen res a veure amb el projecte, però els pot interessar estar informats dels avanços. Ho fan a Madinat Ilbira, com ja vam informar des d'Harca, ho fan a la gran excavació de Miranduolo, a Itàlia, i a casa nostra ho fan a l'excavació de la pobla d'Ifach. En el darrer cas no han necessitat ni tan sols d'una costosa pàgina web per acomplir la mateixa funció, i han tingut prou amb un simple i gratuït, però acurat, blog.

Els blogs són, de fet, un altre dels nous serveis que ofereix internet, els quals no havien estat pensats originàriament per a un ús professional, i que s'hi poden adaptar perfectament. Ara mateixa ningú estaria llegint el meu text sense l'obertura informativa que ha suposat la xarxa, i cal tindre en compte que no es tracta només de cosa de jóvens. Es poden destacar els 8 blogs que manté, amb una major o menor assiduïtat, el professor Jordi Bolós de la Universitat de Lleida, sobre diversos temes. La major part dels posts són en realitat microressenyes de la bibliografia més recent que va apareixent sobre la història del paisatge, o l'alta Edat Mitjana per exemple. Hi ha també altres usos que s'allunyen encara més de la idea inicial d'un blog. Actualment ja no hi ha congrés que no tinga el seu web, i ja hi ha hagut casos en que s'ha emprat aquesta eina per a donar a conéixer tota la informació referent, tant l'organitzativa com la científica. Cal tindre present que un web tradicional fet expressament suposa una inversió econòmica i de treball que no compensa el temps que el web dóna servei, mentre que un blog és debades, fàcil d'emprar, i es pot tancar en qualsevol moment.

Finalment, caldria referir-se a les publicacions científiques virtuals. De moment únicament algunes revistes de les més importants tenen una versió digital, com ara l' Anuario de Estudios Medievales o Hispania; però són complements a la versió oficial en paper, que només apareixen amb posterioritat i que només són de lliure lectura quan apareix el següent número en paper mesos després. Tot plegat és una mostra que els professionals encara no se'n refien de l'edició virtual, i que el pas a la versió digital única resulta psicològicament molt difícil. El paper té un cost econòmic i ecològic que a hores d'ara resulta superflu amb les noves eines informàtiques de què disposem, les quals són, a més a més, molt més còmodes pel que fa a l'accés a la informació. L'edició sempre és limitada i aplega a una quantitat reduida de persones, i al final sol ser necessari el desplaçament a una hemeroteca (que no sempre són de lliure accés), una acció que en molt casos acaba per suposar una nova despesa de paper en fotocòpies. Per contra, és evident que una versió en línia permet el lliure accés de qualsevol investigador, una vegada més des de qualsevol lloc del món. Tampoc la digitalització de les publicacions en paper amb un escanner és cap solució, ja que si bé els avantatges virtuals són els mateixos, en molts casos els cercadors d'internet no funcionen, i la despesa en paper continua sent la mateixa. Però almenys és un primer pas, és clar.