 |
| Castell de la Santa Bàrbara d'Alacant, una fortificació medieval d'orígens andalusins |
Febrer de 1367. Els síndics
de la vila d’Alacant han fet el camí de diversos dies que els separa de
Castelló de la Plana per a assistir a les Corts valencianes que es reunixen
allà. Fa més de deu anys que la guerra ha arribat al regne. És el conflicte més
llarg i cruel que els alacantins recorden des de la seua incorporació al
territori valencià a començaments del segle XIV, després que Jaume II haguera
pres una part del Regne de Múrcia i l’haguera convertida en la Governació
d’Oriola. De fet, aquella conquesta subjau a la confrontació oberta per Pere el
Cruel, que aspira a reincorporar a la Corona de Castella els seus antics
dominis. Així les coses, des de l'inici de la contesa les viles d'Oriola,
Alacant i Elx han sigut, juntament amb les de l'interior del regne, els llocs
més atacats i on preferentment s'han enviat els exèrcits de cavallers armats i
alforrats que les Diputacions del General d’Aragó, València i Catalunya paguen
per tal de defendre les seues fronteres.
L’any 1364, no obstant
això, havia esdevingut terrible i l'abast de l'ofensiva del monarca castellà
havia superat la capacitat defensiva dels vassalls del rei aragonés, Pere el
Cerimoniós. Van caure Castellfabib i Sogorb a l’interior, València va ser
durament assetjada, Morvedre ocupada i el sud especialment castigat. Tota la
zona es va convertir en un caos de destrucció i inseguretat. Alacant, de fet,
va patir un saqueig aterrador, la major part de la seua població va ser morta o
feta esclava i la localitat va quedar deserta, ja que els pocs supervivents es van
refugiar, vagarejant, en les principals ciutats del regne. Així ho recordaven
els síndics alacantins de les susdites Corts valencianes de 1367: “Quan la
dita vila fou entrada a espasa, fou destroïda per los castellans per minva de
socors e ajuda, en la qual destrucció foren mortes e perdudes DCCCC e pus, de
les quals n·a huy entre donzelles o fadrines e altres honrades dones CC e pus
en lo Regne de Granada qui se'n portaren moros [...] Aquelles poques persones que·s
salvaren isqueren en camissa, nus
sens altres robes e béns, jassie que durant la present guerra en aprés hagen
viscut en la ciutat de València e de Xàtiva e en altres lochs del regne fort
pobrament per manera de acapte”.
Amb tot, també relaten que uns pocs mesos després, per tal de no perdre el control
total del sud del regne i a precs del Cerimoniós, s’havien reagrupat i tornat a
Alacant, la qual, malgrat això, continuava “quasi deserta, que no y són a
present LX pobladors”. De més de 1.000 pobladors a només 60, eixe era el balanç
de la cruenta guerra per als alacantins. I, de més a més, els pocs que havien
sobreviscut i regressat seguien experimentant els atacs dels castellans i els
musulmans, que procedien a fer noves captures: “Com la dita vila està en frontera de mar e de terra, que quasi pochs
són los dies que no y repiquen per saltiadors almugàvares sarrayns o per lenys
o galeres de enemichs, enaxí que per la poca gent que y ha (que no basten a LX
pobladors on comunament n'estaven mil ans de la destrucció) han cativat los
moros VII persones e més de aquelles poques que y són tornades”. Per a
acabar-ho d'adobar, els que havien tornat ni tenien armes amb què defendre’s ni
podien assegurar-se la provisió d'aliments més enllà del que bonament
aconseguien dia a dia: “En la dita vila
no ha LX pobladors, los quals ab veritat, senyor, e ab gran vergonya dien que
no han lançes ni armes de nenguna natura, ni viandes algunes de què pusquen
passar, sinó ço que ab gran treball e vergonya guanyen cascun dia per lur
provisió”.
.jpg) |
| Miniatura de les Cròniques de Jean Froissart sobre la Guerra dels Cent Anys a mitjan segle XIV |
I és per això que els
representants de la localitat explicaren aquelles circumstàncies en les Corts
valencianes, perquè la resta d’habitants del regne entengueren la seua situació
extrema i pogueren ajudar-los monetàriament, com així va succeir. Molt poc
després, a més a més, decidiren fer una petició al rei que encara hui en dia
aborrona en llegir-la. Demanaren que cada vegada que la vila fóra atacada hi
romangueren els hòmens, però les dones i els fills foren traslladats a altres
llocs per a evitar que els primers s'ablaniren en sentir els seus plors i
crits. Així ho explica la disposició al respecte ordenada per Pere el
Cerimoniós: “En lo temps de la
guerra havem per experiència conegut que·n alguns lochs que eren assetjats per
los enamichs, o molt oppreses, los hòmens qui dins eren abtes a deffensar
aquells, oynts los plors e·ls crits de lurs mullers e fills (no abtes a
defensió dels dits lochs), mas de la terror dels dits enamichs molts congoxants
se torbaven e perdien lur ardiment e ferm coratge a defendre aquells, e amaven
més ab tractaments, ans que a les dites mullers e fills fos fet crueltat, dan o
desonor, liurar si mateix e los dits lochs als dits enamichs”.
En conseqüència, el monarca
va concedir la llicència per a procedir a aquell trasllat sempre que fóra
necessari: “A humil supplicació
per part de vós, universitat de la vila d'Alacant e térmens de aquella, a nós
feyta, atorgam a vós e als singulars vostres per tenor de la present e donam
licència e plen poder per tal que ab los hòmens abtes a defensió de la dita
vila en temps de necessitat mellor puxa ésser guardada e defesa [...] puxats traure de la dita vila
vostres mullers e fills e filles e altres qualssevol persones que a la dita
deffensió veurets e conexerets no ésser abtes, e aquells e aquelles mudar e
jaquir en qualsque altres lochs nostres en los quals sots nostre servey e
senyoria puxen ésser guardats e deffeses”. Afortunadament per als alacantins, els xocs anirien disminuint, atés que havia
començat una guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara
que acabaria, dos anys després, amb l’assassinat del primer, la pujada al tron
del segon i la signatura posterior d’una pau amb la Corona d’Aragó. Els
habitants d’Alacant tindrien temps, doncs, de deixar arrere aquella traumàtica
etapa i tornar a començar pràcticament des de zero.
Nota del Grup Harca: Aquest text ha estat publicat originalment en el llibre Vent d Cabylia. Històries de la història dels valencians, que reuneix altres escrits sobre història valenciana des del segle XIV fins al XX. Si hi esteu interessats, el podeu encomanar sense cost d'enviament des d'aquest enllaç.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada