El passat dimarts 29 d'abril va tindre lloc a l'Institut d'Història Jaume Vicens i Vives de la Universitat Pompeu Fabra un dels seminaris més llargs que es recorda, amb dues hores i mitja passades d'amena i enriquidora conversa amb Stefano Cingolani sobre "Les cròniques medievals catalanes: fonts més enllà dels fets".L'italià no estalvià crítiques subreptícies a d'altres historiadors culturals i polítics que es dediquen en exclusiva a refregir dades ja conegudes o a muntar certes visions idealitzades del passat medieval. En el camp contrari, recomanà, per exemple, la rigorosa monografia de García Fitz sobre Las Navas de Tolosa. Quant a la seua exposició, Cingolani explicà quatre casos diversos a través dels quals poguérem observar el procés d'extracció de dades alienes als mateixos fets narrats per les cròniques. Només n'explicaré un parell de relatius a les estratègies de propaganda i ideologia política de la casa comtal barcelonina.
En primer lloc, mitjançant l'anàlisi acurat dels Annals de Tortosa II, de la família d'Annals del monestir de Ripoll, es poden capir certes particularitats: comencen en la data tardana de 1097 amb la conquesta d'Osca i només recullen fets relatius a les victòries militars cristianes sobre els musulmans del Xarq al-Andalus o de Terra Santa. A més a més, tenen notícies pròpies des de 1153, el que indica que ja l'endemà de la conquesta de Tortosa el nou bisbe s'encarregà de copiar els Annals de Ripoll amb una determinada tria que definia clarament una ideologia de guerra santa contra els musulmans, encapçalada pels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer III i IV, com a hereus legítims dels reis d'Aragó.
En segon lloc, la traducció catalana de les "Gesta comitum", realitzada cap a 1268-1269, no aporta dades noves respecte de la versió llatina, però l'anàlisi del seu stemma sí que ho fa. Respon a dues famílies de manuscrits en què s'observa que Jaume I va ordenar la traducció i va enviar-ne còpia a les principals cancelleries de Catalunya: la de l'arxiu reial i la del consell de Barcelona. Per tant, el mateix rei decidí que hi havia d'haver una versió oficial en romanç de la història de la seua dinastia, un fet de control, legitimació i propaganda política a través de la historiografia de primer ordre.
El seminari va cloure amb una interessant xarrada amb Josep Maria Salrach i Enric Ucelay da Cal, que va deixar alguna frase per anotar com ara la dita pel mateix Cingolani: "el segle XV és encara més medieval que el XIII i el XIV", és a dir, que estava molt més literaturitzat, així com mediatitzat per certs referents culturals idealitzats que ni tan sols existien -o no es plantejaven- durant els segles anteriors.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada