Dies de festa

Vicent Royo
S’apropa Carnestoltes i tots hem amanit ja la disfressa per participar en la festa del nostre poble o de la nostra ciutat. Desfilades, balls, càntics de burla i de sàtira, tot està a punt per posar en marxa la festa del desordre i la transgressió. Durant aquests dies de celebració tot –o quasi tot– està permès: homes que es vesteixen de dones, dones que es vesteixen d’homes, capellans que persegueixen monges sense amagar-se gens ni miqueta, polítics que es vanaglorien del balafiament de diners públics i la corrupció de les institucions... Tampoc no falten els més originals i els més valents, que aguditzen el seu ingeni per representar els últims escàndols i els temes de més candent actualitat, sempre amb el preceptiu toc d’humor i de sàtira que provoca la burla i no l’enuig de la resta. La festa de Carnestoltes, tanmateix, ha perdut en els nostres dies bona part del seu contingut original. En una societat, l’actual, en què quasi tot val, en què les normes socials es transformen a un ritme trepidant, el Carnestoltes s’ha desvirtuat fins el punt de convertir-se en una més de les celebracions assenyalades al calendari festiu dels joves i dels no tant joves. Les úniques diferències amb la resta de festes les trobem en la vestimenta i en la gran quantitat de diners que alguns esmercen en pomposos vestits que llueixen en ampul·loses desfilades. Disfresses que no denuncien res, poca transgressió social –encara hi ha alguna norma per transgredir?–, més desordre entre el desordre d’un dissabte de nit. Aquest és el Carnestoltes d’avui en dia. Ara bé, això no sempre ha estat així.

Als segles medievals, Carnestoltes, com les altres festes, era una dia d’alegria i també d’angoixa. En una societat fortament jerarquitzada i estructurada en rígides classes socials –almenys en el plànol ideològic i cultural–, el Carnestoltes era la festa del desordre i la transgressió per excel·lència. Sobretot entre camperols i artesans. Durant unes hores, els primers es converteixen en senyors, els segons en burgesos i cavallers. Les colles de joves escenifiquen els actes de capellans pecaminosos i de nobles massa refinats en els seus costums. És el món al revés, és el món de la denúncia social. Clergues i aristòcrates s’ho miren amb desídia i, fins i tot, amb por. Uns s’afanyen a prevenir del perill d’aquestes transgressions des de l’altar, els altres observen amb menyspreu des dels seus palaus. Vetllen, en última instància, perquè la celebració no es transforme en avalot. Tot plegat, són ells els encarregats del manteniment de la pau i l’ordre. Tanmateix, estan tranquils. Saben que, si tot va bé, l’endemà es restablirà l’ordre natural de les coses: els camperols i els artesans tornaran al treball i, el que és més important, hauran de pagar els deutes que compleixen en aquesta data.


“El combat de Carnestoltes i Quaresma” (1559), del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell

Carnestoltes és, en efecte, una de les dates que sovint es prenen com a referència per a establir el venciment dels préstecs. Pasqua, Sant Joan, Santa Maria d’agost, Sant Miquel, Tots Sants i Nadal són les altres dates en què l’alegria pot convertir-se en desgràcia. Abans de participar en les celebracions pròpies de cada festa, deutors i creditors han de veure’s les cares a casa del notari o a la cort del justícia per resoldre els assumptes que tenen pendents. Fortament determinat per les feines agrícoles i les celebracions religioses, el calendari dels homes medievals incorpora a poc a poc altres elements de mesura que s’afegeix al temps agrari i al temps litúrgic. En una societat en què l’endeutament esdevé un dels mecanismes principals per dinamitzar els intercanvis de diners i productes, la data de venciment dels préstecs i dels pagaments ajornats es converteix en altra de les fites que ritmen el temps dels homes. La conseqüència és que les festes no són recordades solament per les celebracions religioses i la seua coincidència amb moments importants del cicle agrícola. S’hi afegeix també la llosa del deute.

Reprenem, tanmateix, l’esperit de les festes. Carnestoltes és una més de les nombroses celebracions cívico-religioses que ritmen la vida quotidiana als pobles i a les ciutats. El calendari medieval té una gran quantitat de dies festius, en els que es garda de fer nengunes coses, ni de anar de fora o fer viatges o compres de proprietats alcunes, com escriu Gabriel Resplant a la primera fulla del seu protocol, sota la invocació dels quatre evangelistes. Aquest notari de Perpinyà té la cura d’anotar els dies festius de l’any 1396 a la vila del Rosselló, un total de trenta-dos jorns repartits al llarg de l’any, als quals cal afegir els de les festes religioses més importants, que no estan comptabilitzats en aquest llistat. El resultat: un bon grapat de dies en què s’abandona el treball al taller i al camp per acudir a l’església, prendre un àpat amb els familiars i els amics i assistir a les celebracions que organitzen les autoritats municipals.

En aquest sentit, les festes esdevenen moments de foment de la solidaritat veïnal i d’afirmació de l’ordre establert. Els dirigents locals no solament es preocupen per mantenir en bon estat les infraestructures i els edificis municipals, sinó que el regiment de la cosa pública exigeix també la inversió periòdica de certes quantitats de diners destinades a l’esbarjo dels veïns. Fem una ullada a les festes d’una comunitat rural valenciana per comprovar-ho. Entre l’última dècada del segle XIV i la primera del XV, Culla, al Maestrat, té al voltant de 450-600 habitants. Durant aquests anys, els jurats disposen d’un pressupost anual proper als 6.000 sous, d’on surten els diners per pagar les festes locals. Les inversions són certament modestes, d’un o dos centenars de sous, però es realitzen de manera periòdica i serveixen per cobrir les despeses de les celebracions. Així, lliuren almoines als pobres, en forma de pa i vi, en les festes de Sant Cristòfol, Sant Marc i la Santa Creu de Maig, mecanisme que serveix per relaxar les tensions internes de la comunitat. Els jurats es preocupen també per la instrucció religiosa dels veïns i per això a Culla arriben frares de Morella, Castelló i, fins i tot, València per predicar els seus sermons i confessar els veïns en les festes de Nadal, Quaresma i Pasqua.

Això a banda, els prohoms compren pa, vi i formatge per als devots que assisteixen a les processons de Sant Joan, Sant Cristòfol i Sant Salvador, paguen 10 sous al veí que fa de rey moro la vespra de l’Epifania i també contracten els joglars de Benassal i Atzeneta, que amenitzen amb la seua música les festes de Pasqua, Quinquagèsima –quan els nous jurats prenen possessió del càrrec–, el Corpus Christi i Nadal. De totes aquestes festes, la més important és la de Sant Salvador, patró de l’església local. En la celebració de 1400, per exemple, els jurats esmercen 5 sous i mig en la predicació d’un frare del convent de Sant Francesc de Morella, altres 3 sous en l’actuació d’un joglar de Benassal i 4 sous més per una oca que corregué lo jovent. Com hem dit, els joves juguen un paper fonamental en totes aquestes festivitats, ja que són ells els que participen de manera més activa en els jocs i sovint col·laboren en les actuacions dels joglars, com els quatre fadrins de Culla que es reparteixen 12 sous per haver ajudat els músics el dia de Nadal, el dia de la investidura solemne del justícia del lloc.


el castell de Culla

Juntament al dia de Sant Salvador, la de Nadal és l’altra festa més important no solament a Culla, sinó a tots els pobles valencians. Posem-nos en situació. El dia 22 de desembre de 1404 Jaume les Eres, Nadal Torres i Jaume Colomer pugen al castell i, juntament amb Bernat Porcar i Domingo les Eres, jurats del lloc, es presenten davant del comanador de la tinença de Culla. Són els tres candidats proposats pel Consell per exercir el càrrec de justícia durant tot l’any següent i, en última instància, és el representant de l’orde de Santa Maria de Montesa l’encarregat de triar-ne un. Aquest mateix dia el comanador elegeix Jaume les Eres, qui prendrà possessió de la magistratura en la propera festa de Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist, apel·lada de Nadal. Arribat el dia, que hom comptave XXV de desembre, dins la ecclèsia paroquial de Sent Salvador del loch de Culla, mentre lo offici divinal de missa major se celebrave en aquella dita ecclèsia, ans que·ls Sant Evangeli se anunciàs e·s publicàs en la dita missa, l’elegit, el prohom Jaume les Eres, en presència del poble del dit loch de Culla eo de la major partida de aquell, procedeix a fer el preceptiu jurament davant el lloctinent del comanador de la tinença de Culla, per Déu e per los sants IIII evangelis d’Aquell de les sues mans corporalment toquats. Una vegada acabada la cerimònia, la música omple els carrers de Culla. Cal celebrar el naixement de Déu fet home! A més, les Eres ha estat investit com el magistrat més important de la comunitat i, tot seguit, el nou justícia i els dos jurats prenen el senar en la casa de la cort. Comença un nou any, comença una nova vida.

Tot aquest ritual testimonia el caràcter i la importància de les cerimònies a l’època medieval. Primer, l’elecció dels candidats entre els membres del Consell, entre els més aptes per al govern de la comunitat. Després, la seua visita al castell amb les altres autoritats locals. Els vassalls davant el representant del senyor, qui decideix qui ha de regir el destí de la comunitat el proper any. Per últim, l’escenificació a l’església plena de gent el dia de Nadal, la festa més important per als cristians. Al bell mig de l’ofici litúrgic, que li atorga un caràcter sacre a l’acte, el nou magistrat jura desenvolupar amb honestedat el seu càrrec davant de Déu, del representant del senyor i de la comunitat. Més solemnitat és impossible! I vet ací la jerarquia social ben escenificada i ben acceptada per tots els actors del món rural valencià. Som al davant d’una cerimònia que, com la de Carnestoltes, avui en dia ha perdut tot el seu contingut. Només la tradició salva aquestes festes de l’oblit i de la desaparició, ben allunyades, això sí, del seu caràcter originari.

0 comentaris: