La xarxa de poblament al nord valencià després de la conquesta

Fa uns dies parlava ací mateix de la conquesta de les comarques septentrionals valencianes i del paper que jugà Blasco d’Alagó en el procés de colonització immediatament posterior. Focalitzava l’atenció en el repartiment de les senyories, l’atorgament de cartes pobles com a instrument colonitzador i les condicions d’assentament de les noves comunitats rurals. Avui vull abordar un altre tema ben interessant, però molt més difícil d’estudiar, les transformacions produïdes en la xarxa de poblament arran de la conquesta. Anàlisis d’aquesta mena s’han dut a terme per a altres zones del país amb una certa solvència per la major abundància de fonts directes de l’època i, sobretot, pels incipients treballs arqueològics. Tanmateix, el nord del país roman orfe tant d’uns com dels altres, així que cal recórrer a altres informacions indirectes que permeten intuir els canvis ocasionats amb l’arribada dels cristians.

Per tots és ben sabut que, amb la instal·lació dels feudals, el territori canvia la seua fesomia i s’organitza a partir de criteris força diferents als que havien regit l’estructuració de la xarxa de poblament en temps andalusins. La societat musulmana genera un model d’ocupació de les zones rurals amb unes característiques i unes traces que, en bona mesura, perviu fins als nostres dies. Grups de famílies amples colonitzen progressivament les millors zones agrícoles i formen petites unitats de poblament al llarg dels cursos de rius i barrancs amb la finalitat de construir petites zones de regadiu i explotar de manera comunal els recursos naturals d’un espai determinat, especialment les zones de prats i pastures. Amb el temps, la proliferació d’aquests assentaments dispersos crea una espessa malla d’alqueries o de petites comunitats agràries que funcionen de manera més o menys autònoma i que, en última instància, estan sota l’autoritat d’un alcaid instal·lat en un hisn o castell, des d’on exerceix una sèrie de competències fiscals i de protecció militar sobre les alqueries que componen el seu terme.

Culla i el seu castell

Després de la conquesta, els castells es converteixen en la residència dels nous senyors i en la seu del seu poder, al mateix temps que esdevenen els focus principals d’aglutinament de la població i els centres de referència en l’organització dels senyorius, com ocorre amb el castell de Morella, el de Culla, el de les Coves, el de Cervera i el de Xivert, per exemple. Per sota, s’articula una densa malla de comunitats rurals de petita i mitjana entitat que, en bona mesura, aprofiten les infraestructures andalusines existents per situar els nous centres d’hàbitat dels colons cristians. Ara bé, a pesar d’ocupar les mateixes alqueries, el pes que ocupa cadascuna d’elles en la nova xarxa de poblament sofreix profundes transformacions. És aquest últim punt el que vull analitzar ací amb més deteniment i ho faré a partir d’alguns casos particulars que poden oferir certes clarícies sobre aquest procés poc conegut.

El terme de Culla

El primer exemple el constitueixen Culla i el llogaret del Molinell. Abans de la conquesta, l’extens terme de Culla estava composat per un conjunt de petits assentaments repartits per les zones de millor aprofitament agrícola que han deixat vestigis toponímics i arqueològics de la seua existència. Així, doncs, perviu encara avui dia en la toponímia local un mas de la Mesquita, certament allunyat del Molinell i també del lloc de Culla, testimoni encara viu de la possible existència d’una explotació agrària pertanyent al temple local. Altre testimoni és l’aparició d’una làpida funerària de principis del segle XI al mas del Pou d’en Boix, situat darrere del tossal d’Esparreguera, en la partida de la Mel, troballa que confirma la ubicació en aquest lloc o altre proper d’una antiga alqueria andalusina. Al capdavant de tots aquests centres se situava el Molinell, segurament l’alqueria més important, situada a la vora del barranc que dóna nom i ben a prop de dos petits sistemes hidràulics, l’horta de la Solana i l’horta de l’Àrab, que constituirien els espais de reg associats a l’alqueria.

El Molinell amb les dues hortes

La situació canvia després de la conquesta. Els cristians atorguen una major preponderància a la petita alqueria situada als peus de la torre, ara convertida en castell, que esdevé el lloc de Culla. Els contingents de població cristiana s’instal·len de manera preferent ací, com testimonia la carta pobla concedida per Guillem d’Anglesola el 1244, i també se situa al lloc la capitalitat del conjunt de comunitats rurals que composen el castell de Culla. Per la seua banda, el Molinell roman com un dels pocs reductes amb població musulmana al nord valencià, juntament amb Morella, Cervera i Xivert. Hi viuen una trentena de famílies que aconsegueixen una carta pobla pròpia a la fi del segle XIII, un govern local i un terme propis, encara que el llogaret està integrat al terme general del lloc de Culla. Açò no evita, tanmateix, que la situació de segregació i separació respecte als seus correligionaris i els efectes de la crisi de la segona meitat del segle XIV acaben per foragitar els musulmans del llogaret, habitat ja per cristians a l’última dècada d’aquesta centúria.

Vilafranca

Aquest canvi, encara que en menor mesura, és ben perceptible també a Vilafranca, als Ports. El 7 de febrer de 1239, Blasco d’Alagó lliura a Marc de Villarluengo i Garcia Navarro la carta pobla de l’antiga alqueria andalusina anomenada Rivus de las Truytas. En el document s’estableixen els límits del terme de la nova comunitat cristiana, no sense certa estranyesa per al medievalista actual. És poc o gens habitual que el centre de residència fundat després de la conquesta se situe a un dels extrems del terme concedit a la comunitat, en aquest cas a l’extrem nord, a la línea divisòria entre Vilafranca i l’Esglesiola, més encara, a la línea divisòria entre el regne de València i el d’Aragó. El més probable és que en els anys anteriors a la conquesta l’alqueria del riu de les Truites fóra la més important i per això es pren com a referència a l’hora d’atorgar la carta pobla.

El terme de Vilafranca

Tanmateix, entre 1239 i 1261 es produí el trasllat del centre de poder i de residència des de l’antiga alqueria andalusina a l’actual emplaçament de Vilafranca. El topònim Vilafranca apareix per primera vegada en un document de 1253, però es tracta d’una còpia feta al segle XVII i, per tant, cal anar amb cura. No obstant això, amb tota seguretat la fundació és anterior a 1264, quan apareix ja de manera constant en altres documents emanats de la Cancelleria reial, com, per exemple, en una sentència emesa per Jaume I contra Blasco d’Alagó, nét del que fou conqueridor de Morella, pels seus atacs a Vilafranca, Culla i Vistabella aquest mateix any.

L’ermita de Sant Miquel, a la Pobla

Els colons cercaren un lloc més accessible i més ben comunicat, elegint l’anomenada Vilavella, segurament un altre assentament andalusí situat a la Vega, a la vora del barranc de les Teixeres i a la banda dreta del camí que puja del poble al Bovalar. A pesar de la nova fundació, el poblament al llogaret del riu de les Truites es mantingué durant tota l’època medieval i, fins i tot, ha arribat fins els nostres dies, encara que amb el nom de la Pobla de Sant Miquel –des dels anys vint del segle XV, ja que anteriorment es deia la Pobla de Ballestar– i convertit des de llavors en una de les nombroses masades que omplen el terme de Vilafranca.

L’ermitori de Sant Pere de la Barcella

Un últim exemple, Xert i la Barcella. Ja en vaig parlar ací fa un temps, així que només donaré les notes precises per mostrar les transformacions produïdes en l’estructura de poblament arran de la conquesta. En les dècades anteriors a l’ocupació cristiana, la preponderància corresponia a la Barcella, alqueria situada a dalt del turó on avui en dia hi ha l’ermita de Sant Pere de la Barcella –potser edificada al segle XIII sobre l’antiga mesquita– i el mas de Sant Marc, on hi hauria assentat un petit grup de famílies. Es tracta d’un indret escarpat, al bell mig d’una cadena muntanyenca, des d’on els seus habitants podien dominar les terres de cultiu situades al llarg del barranc de les Comes i els horts que integren el petit sistema hidràulic construït a partir de la font de la Barcella, paral·lel al barranc dels Abellarets. Prova de la seua existència i la seua importància per sobre de la futura comunitat rural de Xert és el document de donació que el 1192 expedeix Alfons el Cast en favor del mestre de l’orde de l’Hospital del locum illum qui nuncupatur Barcella, situm iuxta Cervariam, deshabitat en aquest moment, segons diu el mateix rei qua sarraceni inhabitant.

La Barcella

En canvi, no hi ha referències de Xert abans de la segona meitat del segle XIII, on segurament hi hauria un petit assentament on viurien algunes poques famílies. El nucli d’hàbitat se situaria a la part més alta d’una petita elevació des d’on els seus habitants tenien accés a les principals vies de comunicació de la zona i a bona part dels recursos necessaris per al desenvolupament de la vida quotidiana, raons que, d’altra banda, explicarien el desplaçament de la preeminència demogràfica, política, econòmica i social vers el lloc de Xert després de la conquesta. En efecte, sabem per un registre senyorial de 1320 que, en el moment de l’ocupació cristiana, mentre a la Barcella s’instal·len 18 famílies –testimoni també de la magnitud de l’antiga alqueria andalusina–, a Xert n’arriben 26, de manera que deixa de ser un nucli d’assentament secundari per convertir-se en un lloc amb una grandària semblant a la resta de les antigues alqueries andalusines. A més, com ocorre a Culla i el Molinell, el llogaret de la Barcella manté un terme i unes autoritats propis, però integrat al terme general de Xert i amb una dependència jurisdiccional respecte al lloc.

El “poble vell” de Xert

Tot plegat, aquests exemples testimonien els canvis produïts en la xarxa de poblament del nord valencià en els anys posteriors a la conquesta. L’hàbitat dispers propi dels temps anteriors no desapareix i bona mostra és la pervivència dels masos, explotacions agrícoles integrades que han estat ocupades fins avui dia i que segurament algunes d’ells tenen el seu origen en assentaments andalusins. Tanmateix, allò que sí canvia és la preponderància d’uns centres respecte a altres. Les alqueries situades en zones muntanyenques o de més difícil accés cedeixen la seua preeminència a llocs situats en millor indrets, on s’aplega bona part de la població i també on se situa la seu dels poders senyorials. Es pot intuir, per tant, un procés de concentració de la població en nuclis més grans que, en bona mesura, canvia la fesomia de la xarxa de poblament andalusina. Caldran, però, més estudis de cas per poder conéixer amb més detall tot aquest procés a les comarques septentrionals valencianes i comparar-lo amb altres zones del país.