L’ofici de ferrer al camp valencià

Vicent Royo
En les comunitats rurals medievals, el límit que separa l’espai agrari de la zona estrictament urbana és imperceptible. Eres, corrals i estables en marquen la transició i, als afores de les aldees, els horts i els ferreginals s’intercalen amb les últimes cases i els patis, mentre el repic de les aixades i el tràfec de les mules amb l’arada es mesclen amb les martellades del ferrer i els colps incessants que els fusters propinen als cabirons de fusta. Res nou a qualsevol comunitat rural d’arreu de l’Occident europeu, on, a banda de llauradors i pastors, habiten un bon nombre d’artesans i menestrals encarregats de fabricar els objectes utilitzats a diari pels altres veïns i d’oferir els serveis necessaris en la vida quotidiana de la comunitat.

Dos ferrers treballant

Ferrers, moliners, flequers, fusters i obrers, ells són els altres treballadors que habiten al camp. El seu treball, la seua vida, tanmateix, han estat desatesos pels estudis d’història rural, a pesar de la seua importància. Després de dècades dedicades a l’anàlisi del senyoriu, la comunitat rural emergeix amb força en el discurs historiogràfic als anys vuitanta del segle XX i, amb ella, ho fan també els pagesos, les seues estratègies econòmiques, les seues relacions socials i la seua participació política tant en els afers comunitaris com en els senyorials. Ara bé, aquells que han estat observats i descrits amb major precisió han estat, com no, els més rics i, en menor mesura, alguns dels llauradors pertanyents a l’estrat mitjà de les comunitats. Són també els que deixen més traces a la documentació, però això no vol dir que els més humils i els que no són únicament llauradors no hi siguen presents. Cal, això sí, cercar amb més cura, perquè en la documentació procedent del món rural no se sol especificar l’ofici dels protagonistes dels contractes, i detenir-se en documents que, malgrat semblar insignificants, tots plegats poden oferir clarícies sobre la gran majoria de components de la comunitat.

El mateix ha ocorregut a nivell professional. El treball del llaurador ha estat definit amb exactitud atenent al seu utillatge i a les cures que necessitava el camp segons l’època de l’any, informacions que, a banda dels tractats medievals d’agricultura, també apareixen amb freqüència a les fonts. Però, què ocorre amb els altres habitants del camp que he esmentat fa un moment? Quines són les condiciones de treball de ferrers, fusters i obrers? Més ben dit, quin és el seu treball? En què consisteix? D’això precisament vull parlar-los un xic. Fa un temps feia una ullada a les funcions desenvolupades pels pastors de la dula i els messeguers de Vilafranca a mitjan segle XIV, tot amb la intenció de mostrar quins eren els altres treballs dels llauradors. En aquesta ocasió, la mirada es dirigeix als professionals del ferro al món rural. També a Vilafranca, un escenari cobejable pel nombre i la qualitat de la informació històrica que proporciona, però ara a la fi del segle XIV i l’inici del XV.

Recreació del treball dels ferrers

Durant aquests anys, Vilafranca està integrada per unes 130 cases, és a dir, entre 450 i 650 habitants. Segons el discurs tradicional, sembla que les activitats agropecuàries estan a la base de l’economia domèstica de la població de Vilafranca, però, en realitat, només el 52% dels veïns viu exclusivament del treball de la terra i de la cura del ramat. En efecte, al lloc hi ha notaris, eclesiàstics, paraires, sastres, teixidors, sabaters, ferrers, fusters, ballesters i molts altres artesans que ofereixen els seus serveis a la resta de la comunitat. Bona part d’ells desenvolupen els seus treballs a temps complet. Altres, ho fan a temps parcial i compaginen els seus oficis respectius amb la gestió indirecta de distintes parcel·les de terra i algunes raberes d’ovelles, per completar els ingressos casolans. Entre els ferrers, que només suposen el 3% de la població, hi ha de les dues coses.


Estructura socioprofessional de Vilafranca, 1393-1412

En l’àmbit rural, el ferro s’utilitza per a fabricar els estris de la llaurança i les ferramentes dels artesans, en les ferradures dels animals de treball i en molts altres objectes de la vida quotidiana. El ferrer esdevé una figura imprescindible en qualsevol comunitat rural i, per aquesta raó, les autoritats locals de Vilafranca posen en marxa una política dirigida a garantir uns serveis mínims als veïns i incentivar la presència continuada d’un professional almenys, encara que regulant les seues condicions de treball. En efecte, al món rural no existeixen cossos normatius amb disposicions establertes per corporacions d’oficis que regulen la tasca dels professionals, així que són els propis jurats els que controlen l’activitat a través d’aquesta mena de contractes. Els ofereixen, això sí, una major flexibilitat, perquè solen ser renovables any a any i, per tant, poden introduir les modificacions pertinents en cada moment, adaptant el treball dels ferrers a les condicions del mercat.

Així, el 1401 els jurats del lloc cedeixen quandam domum cum patuis, unum coram domum et aliud citra domum, al ferrer Pere Carrascull per a què establisca ací el seu taller i comence a treballar. La cessió és gratuïta i en el contracte només s’especifica que únicament podrà ser cancel·lada propter guerram vel mortem dicti Petri vel absentiam o quan no vullga exercir l’ofici. A més, els jurats es comprometen a fer-se càrrec de qualsevol oppus novum factum in dictis patuis, solvendo pro eo tantum quam adiudicatum et tatxatum fuerit per duos probos homines per Consilium dicti loci eligendos.

Recreació del lloc de treball dels ferrers

Al llarg dels últims anys del segle XIV, l’ofici està en mans d’Aparici Ivanyes i, especialment, del seu fill Joan. De fet, l’octubre de 1393 Joan contracta a un veí de Mosquerola com a ajudant durant un any, amb el compromís de pagar-li la meitat del blat i la tercera part dels diners rebuts pel seu treball. Per la seua banda, el mosso ha de satisfer la meitat de les despeses que faça en el seu avituallament i deu col·laborar amb la meitat dels diners invertits en el manteniment d’un animal de treball utilitzat per al servei del taller. L’any següent, es fa amb els serveis d’un jove de Fortanete –segon diu el document, maior XV, minor vero XXti [annorum]– per un període de sis anys a canvi d’ensenyar-li l’ofici i proporcionar-li el menjar i la vestimenta durant aquest temps –és a dir, unam voscem panni lane et unam camisam els tres primers anys i unam voscem superiorem et unum fasset al llarg dels altres tres–, mentre que el mosso es compromet a facere, servire et obedire vobis in dicto officio et in omnibus necesariis et mandatis, tam de die quam de nocte.

El mateix Joan Ivanyes, fins i tot, exerceix l’ofici després de la cessió feta pels jurats a Carrascull, ja que el 1404, en el seu testament, nomena usufructuària de l’operarium ferrerie que posseeix a la seua dona Maria, mentre que un any després el seu pare Aparici, tutor de les seues tres filles, reconeix deure a un mercader de Morella 22 sous, 5 diners d’aquells 44 sous, 11 diners quos dictus Iohannes debebat pretio ferri quod a vobis emit abans de morir. En aquest sentit, s’ha de dir que el País Valencià era deficitari en ferro i, de fet, era un dels articles inclosos en les «coses vedades». Així, el seu comerç estava controlat per les autoritats reials i els ferrers de les zones rurals depenien de les importacions realitzades pels mercaders dels centres urbans més pròxims.

L’enclusa i el martell, les dues eines principals en el treball del ferrer

Tornem al cas de Joan Ivanyes. És possible que la multiplicitat de negocis que duia a terme –estava immers plenament en el mercat de la terra, la venda a la menuda de carn i altres productes alimentaris, les operacions creditícies i, sobretot, les transaccions amb animals de treball– porte als jurats a deixar l’ofici municipal en mans d’un altre ferrer que es puga dedicar a temps complet a oferir un servei indispensable a la comunitat. Fins el moment, Pere Carrascull havia treballat amb el seu pare i un altre veí de Vilafranca en la construcció, però a partir de 1401 es dedica en exclusiva a l’ofici de ferrer i ja el 1408 els jurats «lo fermaren per ferrer del dit loch», establint que havian d’acudir a ell tots els veïns per reparar qualsevol utensili agrícola.

El contracte comença en la festa de sant Lluc i la seua durada és anual. Per exercir l’ofici, Carrascull rebrà del Consell una subvenció anual de mig cafís de forment i un parell de «bèsties majors, que lauraran de innyeria o lloceu». Així mateix, el salari que rebrà per cada tasca el cobrarà també en espècie, mentre que si algun veí prefereix pagar-li en diners, haurà de fer-ho abans d’abandonar la ferreria. Les altres clàusules del contracte posen en evidència les intencions de les autoritats locals, decidides a garantir un servei bàsic a la comunitat. En conseqüència, estableixen els preus que haurà de cobrar per cada tipus de treball i imposen que el taller haja d’estar obert el major temps possible, «enaxí que·ls lauradors, tota hora que mester ho hauran, hic trobon recapte». De no ser així, el ferrer haurà de pagar 6 sous a cada veí perjudicat per cada dia que «vagarà» i altres 4 sous pel jornal dels bous o les mules, encara que queda exempt d’haver de satisfer cap multa si un dia es presenten a la ferreria molts llauradors i no pot atendre totes les peticions.

Un parell de bous amb l’arada

Pel que fa als preus del seu treball, Carrascull està obligat a «sostenir, calçar e adobar» amb dues relles a cada parell d’animals de llaurança a canvi de dues faneques de forment i només una si es tracta d’un únic animal, rebent mig cafís per això. Així mateix, si ha de ferrar a alguna animal posant ell mateix el ferro, els preus són diferents. Si es tracta d’un animal de llaurança deu cobrar 4 diners per ferradura en les peülles davanteres i altres 3 diners per ferradura en les de darrere, mentre que si l’animal no s’utilitza per a les feines del camp el preu ha de ser de 6 i 5 diners per ferradura, respectivament. Ara bé, el ferrer s’ha de fer càrrec també de les despeses originades en la cura de qualsevol animal ferit mentre el ferrava. Per últim, el ferrer està també obligat a fabricar tota mena de ferraments «e tota altra obra a la lauró necessària e profitosa», cobrant només la meitat del preu real en cadascuna d’elles només si les fabrica completament noves. En canvi, no deu cobrar res per reparar tota mena de claus, agulles, cadenes, destrals, aixades, ganxos i arades. En el contracte també s’especifica, en última instància, que el ferrer cobrarà 4 diners per cada lliura de ferro i altres 6 diners per cada lliura d’acer que utilitzarà en la confecció de totes aquestes ferramentes.

La forja d’una ferradura

Aquest contracte entre els jurats i el ferrer, que ambdues parts renoven l’any 1409, mostra que bona part de la dedicació dels professionals del ferro al món rural anava destinada a les eines de treball del camp. Ara bé, tot fa pensar que els ferrers de Vilafranca durien a terme molts altres treballs, com ara la fabricació i la reparació dels utensilis domèstics, especialment els de cuinar, fets tant de ferro com de coure. També podrien reparar i, fins i tot, confegir algunes de les espases, les llances, els ganivets, els cascs i les peces de ferro dels escuts que posseeixen els veïns, encara que al poble hi havia ja dos ballesters. Tot fa pensar, tanmateix, que les armes i els altres objectes més específics i luxosos que apareixen a les cases dels notables locals o, fins i tot, la creu de l’església segurament serien elaborats per professionals forasters més especialitzats, com ara els argenters, sovint instal·lats als centre urbans. Tot plegat, les influències de la ciutat es deixen sentir a tot arreu del món rural i els seus tentacles s’estenen per tots els sectors econòmics, socials i polítics.

0 comentaris: