Els desafiaments i els torneigs a la València medieval

Vicent Baydal
Representació d'una justa medieval

L'episodi és ben conegut. L'ha estudiat amb extrem detall Stefano Cingolani: el 30 de desembre de 1282 tant Pere d'Aragó com Carles d'Anjou publicaren sengles manifests en què declaraven i acceptaven les condicions d'un duel entre nós ab C cavalers nostres et el rey Carles ab C cavalers seus, en poder del rey d'Anglaterra, el primer de juny de 1283 in Vasconia, in territorio civitatis Burdegalensis, in aliquo campo vel platea ipsius territorii, et quod locus ipse in quo predicta pugna fieri debet sit circundatus et bene clausus palis. S'enfrontarien a Bordeus ni més ni menys que pel tron de Sicília, que l'aragonès acabava d'usurpar a l'angeví, i, com s'hi deia explícitament, també es jugarien l'honor: qui no es presentés in antea toto tempore vite sue se tenere debeat pro devicto, periuro, falso, fallito, infideli et proditore et quod numquam sibi ascribere debeat nomen Regiem et honorem. La raó més probable, tanmateix, és que el rei Carles tractava de desplaçar Pere lluny de terres sicilianes i capturar-lo, puix les mateixes condicions públiques del duel havien quedat incomplides des d'abril, quan el rei d'Anglaterra, llavant-se les mans, traspassà temporalment Bordeus al mateix Carles, de manera que el duel ja no se celebrava en lloc neutral. De fet, Pere decidí presentar-se d'amagat, fent-se passar per un servidor fins al mateix moment d'entrar al palenc i sense els 100 cavallers que s'havien concordat. Així, en teoria salvà l'honor, tot i que, segons les fonts angevines, es presentà el jorn abans del dia fixat, el 31 de maig, de manera que no trobà Carles d'Anjou i aprofità per a denunciar la seua pretesa falta d'incompareixença. Fos com fos, el que ens interessa destacar ara és el format que prengué tota una disputa dinàstica: el duel personal teòricament en un terreny neutral sota l'autoritat d'una persona elevada, el rei d'Anglaterra, i en un camp clos a l'aire lliure -palenc o born- on es produïa el combat. Enfrontaments com aquests també tingueren lloc al regne de València durant l'edat mitjana, segons acaba d'explicar José Hinojosa en un article específic sobre la qüestió.

Per exemple, 124 anys més tard, el 30 de maig de 1407, la ciutat de València acollí un duel entre un cavaller de la host reial aragonesa, Colomat de Santa Coloma, i el senescal de Hainaut, Jean de Werchin (del qual s'han trobat possibles paral·lelismes a la novel·la cavalleresca Curial e Güelfa). El fet és narrat amb tot luxe de detalls pel cronista picard Enguerrand de Monstrelet, que utilitza el nom de Valence-la-Grant per a referir-se a la capital, i en trobem rastres a la documentació municipal, ja que el Consell de la ciutat assumí els costos del cadafal d'autoritats que es construí al pla del Real, en la rodalia del palau reial, cedí unes veles de galera per a cobrir el camp de batalla a mode de tendal i garantí el servei de vigilància de tot plegat, encarregant-ho al justícia criminal i els seus homes. El rei Martí l'Humà corregué amb la resta de despeses en tant que jutge designat per al combat, tot i que en el moment de l'enfrontament, amb la presència de la plana major de la noblesa i la ciutadania valencianes, tractà de convéncer els contrincants d'arribar a un acord. Durant més de cinc hores estigueren negociant, però finalment es produí la lluita, per a la qual cadascun dels dos rivals estava acompanyat de tres cavallers més, amb destrals i espases. El combat era a ultrança (a mort) i, segons relata Monstrelet, Martí l'Humà decidí parar-lo al cap de poc, llançant el bastó a terra com era costum, després que els aragonesos reberen diversos colps de destral sobre l'armadura de part dels francs. El rei baixà del cadafal i requerí la presència dels dos duelistes, que s'agenollaren i es donaren la mà, tot donant per solucionades les diferències que els havien dut a la disputa. 

És el mateix esquema que es reproduí en 1469 al lloc de l'Alcúdia, a la Vall d'Uixó, senyoriu del comte de Sogorb, Enric II d'Aragó, que en aquest cas era el jutge del desafiament entre els cavallers castellans Martín de la Riva i Fernando de la Tapia, del qual es deixà constància detallada en una escriptura notarial. L'1 d'octubre, cap a migdia, davant d'un cadafal ple de magnats, amb les dues tendes dels cavallers a cada costat del camp de batalla, que estava custodiat pel comanador de Fadrell i 100 homes armats, es pregonaren les condicions del combat, a mort, a cavall, adarga, cuirassa, llança, espasa i punyals. Es pesaren les armes i es donà inici a la lliça, a toc de trompeta: cavalcant i durant l'espai de "dos credos", segons apunta el notari en qüestió, de la Riva i de la Tapia es feren diversos colps de llança i d'espasa, fins que el comte de Sogorb llançà el bastó a terra i els féu venir davant la seua presència, encara a cavall. Així, públicament sentencià que el combat havia estat suficient per a dirimir els seus conflictes i que a partir de llavors tornarien a estar en pau, decisió de la que foren testimonis un noble, Joan de Cardona, un cavaller, Galvany Pardo de la Casta, i un donzell, Jofré de Vallterra. Tot plegat, com mostren els casos coneguts de l'època, pràcticament mai s'arribava a la mort durant el combat, però no s'ha de menysvalorar la importància d'aquests, ja que constituïen una manera de resoldre les disputes profundament arrelada en el cos social nobiliari. Només cal recordar que el conegut Joanot Martorell, autor de la novel·la de cavalleries Tirant lo Blanc, arribà a desplaçar-se a Anglaterra en 1438 per a demanar a Enric VI que actués com a jutge del seu desafiament amb Joan de Montpalau, que havia ultratjat la seua germana Damiata -havia mantingut relacions sexuals amb ella, segons al·legaven, amb falses promeses matrimonials. El rei acceptà, però finalment el litigi se solucionà per la via econòmica, mitjançant el pagament de 4.000 florins d'indemnització.

En tot cas, al costat d'aquests desafiaments, també hi hagué la part lúdica dels enfrontaments: els torneigs celebrats a manera de festa, com a exhibició de la classe militar, a través de les justes o combats armats simulats i dels jocs de canyes, en què els contrincants, a cavall i protegits amb escuts, es llançaven canyes els uns als altres. D'aquests, Hinojosa n'ha pogut documentar bona cosa, especialment vinculats a la presència dels monarques a la ciutat, des de les justes, borns i balls que tingueren lloc en 1355, quan Pere el Cerimoniós tornà de la seua magna expedició a Sardenya, fins als jocs de canyes de 1691, celebrats en un context totalment diferent, en motiu de la canonització de Sant Pasqual Bailón. De fet, eren actes completament vinculats a les demostracions del poder, ja fóra en el pla militar o en el pla purament festiu, per tal d'oferir entreteniment a la població. Així, per exemple, la primera vegada que Ferran I, el monarca de la nova dinastia d'Antequera després del Compromís de Casp, entrà en València, en 1414, se celebraren simultàniament fins a tres justes, a la rambla del riu Túria, al Pla del Real i a la plaça del Mercat -que n'era el lloc habitual. Altrament, en 1428 el mateix Alfons el Magnànim participà en aquests jocs cavallerescs, sota els grans tendals de color blau i roig que s'havien habilitat al Mercat, amb decorats imaginaris com el castell de la fada Morgana construït expressament. El següent monarca, Joan II, n'organitzà coincidint amb la celebració de les seues primeres Corts valencianes, en 1459, amb unes justes imbuïdes ja d'un nou marc cultural, en què, per exemple, participaren cavallers i ciutadans amb cimeres que prenien motius de la mitologia clàssica, com Cupido, Venus, etc. De fet, les justes o combats armats foren progressivament substituïts, durant els segles XVI i XVII, pels jocs de canyes i les corregudes de bous com a espectacles festius principals. Tot això fins a la darreria del segle XX, quan determinades representacions medievalitzants han tractat de reviure, amb més pena que glòria, aquelles diversions. Al País Valencià en trobareu dos bons exemples: el Desafío Medieval del castell del comte d'Alfàs, establert dins d'un càmping pretesament medieval anomenat Excalibur, i l'espectacle El Torneo del Rey, que ha tingut lloc recentment a l'Albereda de València. Si els nostres avantpassats alçaren el cap, segurament ens pelarien... (o no).


3 comentaris:

Toni de l'Hostal ha dit...

D'això de Valéncia la Granda (en occità en l'original) Joan Martinis té més referències...

Alexandre ha dit...

D’aquest costum de bornejar a la Corona d’Aragó n’hi ha documentació molt curiosa. Sense anar més lluny, com bé saps, es conserven les lletres de “requesta de batalla a tota ultrança” de Martorell en el seu plet amb Joan de Montpalau. També s’ha estudiat prou el cas magnífic de Gastó de Foix, que empenyora el seu comtat per organitzar un gran torneig a Barcelona, on es proclama “El cavaller del pi de les pomes d’or”. Gent com Duby o Huizinga n’han exposat el valor polític, simbòlic i de representació que tenia. És sens dubte una qüestió apassionant.

Amb tot, sempre m’ha fet gràcia que quan la institució entra en decadència i deixa de ser un vedat de la noblesa, la burgesia urbana també s’hi apunta, amb confraries que fan parades teatrals, però on el combat és ja de baixa qualitat. Fins i tot apareixen ordenances que reiteradament demanen que els contendents tinguin una mica de pràctica prèvia per a evitar daltabaixos. Hi ha, per exemple, una nota molt divertida de 1458 en què un dietari municipal de Barcelona diu que els qui van justar ho van fer “molt vilment”. És a dir, amb tan poc encert que fan avergonyir la ciutat. Ah, pagaria el que no tinc per haver gaudit d'aquest espectacle!

Vicent Baydal ha dit...

Toni, caldria saber si ho deien per a diferenciar-la de la Valença occitana o simplement perquè era molt gran per al context de l'època (diuen que era la ciutat més poblada de tota l'Europa meridional durant el segle XV, juntament amb Lisboa).

Alexandre, no coneixia la història de Gastó de Foix. Sembla que Martorell també s'endeutà seriosament per a anar a Anglaterra com a conseqüència del desafiament a Montpalau, però tot un comtat són paraules majors! En tot cas, a mi no em fotràs: si inventen la màquina del temps, no me n'aniré a fer de públic d'un torneig baixmedieval, sinó a la València del segle VIII o al Bizanci de qualsevol moment!