Llàgrimes en la pluja: Pobles Valencians abandonats a l’edat mitjana

El despoblament dels nuclis del rerepaís valencià és un fenomen històric que s'ha produït en els darrers quaranta anys i que, lluny d'acabar, continuarà en els anys a venir. És cert que entre el 1967 i 1972 es van produir el gruix dels abandonaments, un èxode rural que anà a farcir els extraradis de les ciutats, València i Barcelona fonamentalment. El degoteig, però, sembla que no s'ha aturat. Ni les polítiques en favor del turisme d'interior, ni les subvencions agrícoles, com tampoc les construccions de noves vies de comunicació han aconseguit aturar aquest procés. En contrapartida, ens trobem una plana costanera que concentra la major part de la població, tot i pagant el preu de la destrucció dels paisatges d'horta i una sobreexplotació dels recursos. Dues consideracions més encara: l'èxode rural i el conseqüent abandonament agrícola han portat parell l'ampliació de la massa forestal i de la vida animal en aquests territoris. De fet, gràcies a tot plegat, espècies com el llop estan ampliant amb certa facilitat la seua presència al llarg de la façana mediterrània. Aquesta recuperació de la salvatgina seria positiva de no ser per la manca de cura que pateixen per part de l'administració, fent d'ells una font de plaer per a més d'un trastornat adorador d'Hefest i de Vulcà. Al llibre Pobles Valencians Abandonats. La memòria del silenci, d'Agustí Hernàndez, podeu trobar una nòmina extensa però incompleta -tampoc l'autor pretenia confegir una enciclopèdia- de poblacions que han patit aquest procés històric. El treball d'Hernàndez esdevé una eina ben útil per arribar amb cotxe o a peu, segons els casos, fins a aquests paratges. Sens dubte, l’abandonament dels pobles d’interior és un fenomen històric recent, que exigeix de l'estudi científic d'un especialista (sense desmerèixer la tasca impagable que ha dut a terme Hernàndez i la seua família, ans al contrari). Això no obstant, la lectura del llibre d’ Hernàndez m'ha portat a demanar-me pels pobles valencians abandonats al llarg de l'edat mitjana.

En aquest sentit, la qüestió dels despoblaments medievals ha rebut una atenció diversa segons els territoris europeus: mentre que a Anglaterra és una línia de recerca consolidada entre els medievalistes, particularment els arqueòlegs, a Castella amb prou feines se'n parla. A casa nostra, únicament els despoblats moriscos del 1609 han rebut una atenció acurada. Però, per les mateixes característiques del fet històric en qüestió -l'expulsió dels moriscos-, es tracta d'estudis molt focalitzats en el territori i en la cronologia. Siga com vulga, els medievalistes valencians ens hem preocupat poc, o no res, pel procés de concentració de la població que de forma sorda però constant es produí al llarg dels segles medievals. Per descomptat, al sendemà de la conquesta ja es van produir els primers abandonaments de nuclis andalusins a causa de la pressió colonitzadora. Aquest fenomen ha estat estudiat per Pierre Guichard juntament amb Antoni Furió i Josefa Cortés per al cas de la Ribera, però calen també altres treballs per a la resta del país. De fet, bona part dels treballs provenen de la mà d’investigadors estrangers, com veurem després. Ha estat, però, Josep Torró qui ha reflexionat amb major deteniment al voltant de la matèria que ens ocupa, en Poblament i espai rural. Transformacions històriques (València, 1990). Ja aleshores, l’autor es lamentava del panorama certament escanyolit de les excavacions als assentaments rurals medievals valencians.

Excavació de la pobla d'Ifac

Davant d'aquest escenari, qualsevol iniciativa i projecte d’excavació sembla ben interessant, almenys d’entrada. I és cert que l’estudi d’un moment de transició que suposà una intensa transformació del poblament, com és el pas de la societat andalusí a la feudal, resultà cabdal. Tanmateix, i sense renunciar o menystenir l’abans esmentat, quan pense en despoblats valencians de l'edat mitjana em referisc sobretot a aquells nuclis que foren abandonats paulatinament al llarg dels segles baix-medievals per causes diverses. Aquesta nòmina resta encara per confeccionar (amb el benentès que tampoc pretenc fer-la jo ací ara). Alguns són notablement coneguts, com ara el cas de la vila d'Ifac (la Marina), el poblament de la qual fracassà en dues ocasions, primer al segle XIII i després a inicis del segle XV, quan Alfons el Jove, comte de Dénia, mirà d'assentar nous colons. I també el Ràfol (Tavernes de la Valldigna), que comptava fins i tot amb església pròpia per no haver de desplaçar-se fins al mateix monestir de santa Maria de Valldigna, però que abans del segle XVII restava ja pràcticament abandonat. En ambdós casos era la seua ubicació el que dificultà l'assentament de població, donats els perills que hi havia especialment en temps bèl·lics.

Tampoc resulta massa atraient viure a dalt d'un castell, menys encara en temps de pau, i potser per això Jaume II fracassà en els seus intents d'assentar un grup de famílies a Bairén, tot donant-los noves terres de marjal dessecades el 1311. Més continuïtat tingué el poblament del castell del Rebollet (Font d'En Carròs), almenys fins a mitjan segle XV, quan hem pogut documentar la presència de famílies residint-hi. Al seu favor tenia un accés més fàcil i una major proximitat a les terres agrícoles i la resta de nuclis. En el cas de l'Alcudiola de Rafelcofer no es tracta tant d'un abandonament, com de l'absorció per part d'aquest darrer nucli, però fa la impressió que, en efecte, hi hagué d'existir una fase en la qual l'Alcudiola restà com a simples cases per a les eines agrícoles. A la Vall del Vernissa sabem que existí una alqueria de la qual el riu i el territori prengueren el nom. En temps d'Ausias Marc, però, sembla que ja estava pràcticament deshabitada o només amb alguna família. Dins encara de la mateixa vall, fa la impressió que pogué existir un nucli d’assentament de colons anomenat Navesa, el topònim del qual ha quedat fossilitzat en el nom d’un barranc, però en qualsevol cas la població l’hauria abandonat abans del segle XIV.

Castell del Rebollet

Pel que fa als nuclis musulmans, el gruix dels despoblats es va produir en dos moments precisos: la conquesta del segle XIII, i l’expulsió dels moriscos el 1609. Possiblement, tot i que només podem intuir-ho, l’abandonament de nuclis degué ser molt més acusat amb l’arribada de les tropes feudals, però fou el decret de Felip IV el que ha tingut una major incidència sobre el poblament del territori valencià. En efecte, els despoblats de les muntanyes de l’Espadà i de Dénia són, sens dubte, els més coneguts, però hi ha molts d’altres dels quals no han quedat restes. Pensem, per exemple, en el cas de Llaurí, al terme municipal del qual hi havia, a més del poble que ha arribat a l’actualitat, altres tres alqueries: Matada, Benihomer i Beniboquer. Fins ara només teníem constància del molí i assut del primer nucli esmentat, però en els darrers anys han aparegut diverses restes materials i humanes a les partides que, significativament, s’anomenen els Llogarets i els Corralots. Els pobladors d’Alèdua, a la foia de Llombai, també foren forçats a deixar les seues cases per a sempre, encara que, com en el cas de Bofilla, resta encara dempeus la seua torre d’herència andalusina. D’altres, cas de les alqueries de l’horta de Gandia, només en queda el topònim -Benieto Sobirà i Benieto Jussà- o ni tan sols això.

Ara bé, al llarg del segles medievals també s’abandonaren diversos nuclis de població musulmana. És el cas de l’alqueria de Cotalba, les cases i terres de la qual foren adquirides per Alfons el Vell als seus pobladors per a la construcció del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, que hagueren d’instal·lar-se en altres alqueries. Sotaia, a l’horta de Gandia, també fou abandonada en algun moment del segle XIV, possiblement arran de la guerra de Castella. Per acabar, el nucli d’Espioca estava integrat en l’encomanda de Torrent (ara pertany al terme de Picassent) i encara al segle XV hi residien algunes famílies, però fou abandonat a inicis d’època moderna. Ara mateix l’únic testimoni, visible des de l’autopista, és la seua torre, la majestuositat de la qual cada dia està en retrocés per l’abandonament que sofreix.

Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, amb el poblat mudèjar a la dreta inferior

Alguns dels despoblats identificats han pogut ser excavats. Sens dubte, el projecte més consolidat és el d’Ifac, del qual ací ja hem parlat (ací i ací). Fa alguns anys, ja sota la direcció d’A. Bazzana i P. Guichard, foren estudiats els assentaments de Sufera (Cabanes) abandonat abans de 1233; la Magdalena, nucli originari de Castelló de la Plana, el mont Mollet (Vilafamés), o l’alqueria Elca (el Rebollet). També van ser ells els que van començar els treballs a l’alqueria de Bofilla (Horta de València), que després continuaria P. López Elum. D'altra banda, Josep Gisbert ha estudiat la vila medieval de Dénia, abandonada arran de la Guerra de Successió. El Museu d’Alcoi va realitzar algunes prospeccions a les alqueries del Sompo (Cocentaina) i de Benimarsoc (la Vall de Gallinera). I, per concloure, K. W. Butzer dirigí les excavacions a Benalí (Aín, Serra d’Espadà).

Aquest són només alguns dels llocs que no sobrevisqueren a la llarga nit feudal i que, a mercè de les circumstàncies històriques, però també a la desídia de l’administració, el seu testimoni s’ha diluït en el paisatge i el temps com llàgrimes en la pluja.