La melodia del desig

Ens demanàvem, fa un parell d'anys, si ningú se'n recordava dels assessors històrics a l'hora de fer literatura, arran d'algunes errades grosses que presentava una novel·la sobre la història d'amor entre Jaume I i Aurembiaix d'Urgell. Ara, conforme s'aprofundeix la crisi en el sector, sembla que les editorials ja ni se'n recorden dels assessors filològics i cada vegada trobem més llibres publicats amb una seriosa necessitat de revisió lingüística. No és el cas del llibre que vos presentem hui ací, La melodia del desig, darrer Premi de Narrativa Alfons el Magnànim, escrit pel catedràtic d'Història Medieval de la Universitat de València Ferran Garcia-Oliver. I no és eixe cas perquè l'autor domina per complet totes les tecles tant de la història medieval que narra, en la València de principi del segle XV, com de l'art literari de contar, amb gust i bellesa, una història d'amor prohibida entre una monja del convent de la Saïdia i un constructor d'orgues d'origen jueu convers. Una novel·la, doncs, ben documentada, ben contada i que enganxa el lector amb una història atractiva. Justament el que necessita el gènere de la novel·la històrica en la nostra llengua. Enhorabona, doncs, i moltes gràcies a l'autor per permetre'ns fruir amb la seua prosa i els seus coneixements. Vos deixem ací un tast, els primers paràgrafs de cadascuna de les tres parts en què està dividit el llibre, per tal que vos en pugueu fer una idea. La portada, com veieu, també és bellíssima.

Primera part. TOTES AQUELLES DONES INCORREGIBLES

Tot el seu món es reduïa al claustre, si més no el món que la feia somiar. Allí, vora la font, que remorejava amb la cadència d'un cançó de bressol, percebia engrunes d'aquella altra vida plena. L'abrusava i la confonia, la vida que bategava enllà del claustre. A vegades hi arribava un ventijol de mar, portant salabrors i històries de guerres i naufragis, i s'imaginava el port atapeït de veles i pals i un sargir de xarxes malenconiós. I a vegades la cridòria dels llauradors, arran mateix de mur, trencava la calma, i amb l'arribada de la primavera duien les mules amb les sàrries carregades de fems, saturats d'una sentor dolcenca que es barrejava amb l'olor de les roses i la flor de taronger amarg del jardí. Ah, els llaüts dels enamorats, que perfilaven les nits febroses i es clavaven com agulles en el cor!; la carrera precipitada del lladre cap als canyars de la fi del carrer i el caminar lent, sense rumb, del rodamón; els embriacs baladrers, i el trot d'un cavall percudint sobre les lloses i l'esvalot d'una baralla. Qualsevol soroll ressonava dins el modest claustre per a fer-lo vibrar, igual que vibrava la llum del sol ixent els dies clars de juny.

Segona part. LA VIDA INTENSA

Daniel Tristany era un dels noms més reputats entre els mestres artesans de València. Li havia costat fer-s'hi un lloc i guanyar-se el respecte en aquella selva labora que era la ciutat, poblada per feres envejoses, sovint criades en les mateixes llodrigueres dels oficis. Tenia fama merescuda de tractar bé els aprenents. A casa menjaven en la seua taula i dormien en un matalàs de borra, i no en una màrfega de palla com era usual. Els atenia en les malalties sense descomptar-los els dies perduts, però els cobrava el preu de les medicines. Només una vegada hagué d'emprar la corretja per a marcar les natges d'un gandul, fill bordet del rector d'Ontinyent. Només també una sola vegada acudí al justícia civil de València a denunciar una viuda d'Alboraia, més rica que pobra, arran de la fugida del seu Pericó, un marrec de tretze anys, quaranta-nou dies abans d'expirar el termini signat del contracte de treball, quan ultimava l'orgue dels mercedaris. El tracte benigne tenia la contrapartida de l'exigència estricta en el compliment dels deutes. Posats a triar, Daniel Tristany preferia el poca-traça al dròpol.

Tercera part. L'ESTUPOR

Els treballs de l'orgue començaren el 19 d'abril, dues setmanes i mitja després de la signatura del contracte i d'enllestir una reparació pendent de feia temps a l'església del Puig. Tres dies abans, el mestre orguener i el seu fill es reuniren amb Jaume Estopinyà, el millor fuster de València, i amb Bartomeu Santalínia, un jove imaginaire que s'estava obrint camí i acabava d'intervenir en una talla de sant Jordi per a la nova i flamant Sala Daurada del Consell de la ciutat. El primer a penes corregí res dels plànols, mentre que el segon presentà tantes objeccions al dibuix dels àngels trompetistes, que Daniel Tristany li consentí de procedir al seu albir, tot i que prèviament volia veure'n l'esbós. Atès que l'orgue s'havia d'emplaçar damunt d'una plataforma a no menys de vint pams del terra, també calia el concurs d'un mestre d'obres per a aconseguir una obra segura. No va caldre anar lluny a buscar-lo. Pere Morell vivia en la mateixa parròquia del Mercat, i com Jaume Estopinyà, ja havia treballat per als Tristany altres vegades.