La setmana passada va tindre lloc a la Ciutat de la Innovació de la Universitat Politècnica de València un congrés internacional al voltant de les “séquies”, vistes des de diverses perspectives. Alhora, va servir també per fer un homenatge a Thomas F. Glick, el professor nord-americà que als anys 60 va arribar a València disposat a estudiar els sistemes hidràulics i les comunitats de regants del nostre país, i especialment els de l’horta de València. El resultat va ser una tesi doctoral que es publicaria el 1970 amb el títol d’Irrigation and Society in Medieval Valencia, i que el 1988 també es publicaria en castellà (amb reedició de 2003) sota el nom de Regadío y Sociedad en la Valencia Medieval, que és la versió que vertaderament ha tingut èxit a casa nostra.
 |
| Diverses edicions d’Irrigation and Society |
El congrés estava estructurat en quatre sessions diferents, una sobre història i arqueologia dels sistemes hidràulics, una sobre institucions de gestió del reg i acció col·lectiva, una sobre els paisatges culturals, vist des del punt de vista de la geografia i el paisatge, i finalment una sobre territoris hidro-socials. Evidentment en aquesta mena de congressos, amb diverses sessions que tenen lloc simultàniament, no es pot assistir a tot, i a més les dos últimes esmentades tampoc no tracten una temàtica que tinga cap relació amb el contingut d’aquest blog, per la qual cosa em limitaré a fer alguns comentaris breus i consideracions sobre les dues primeres sessions.
 |
| Logo del congrés, una “llengua” o partidor proporcional de pedra |
En primer lloc, sobre la sessió més relacionada amb la història i l’arqueologia, hi ha prou amb una simple mirada al programa per veure que la tendència historiogràfica de les darreres dècades continua vigent, i no sembla que per ara vaja a canviar. Quasi totes les comunicacions sobre època andalusina i feudal baix-medieval estaven, en major o menor mesura, basades en la metodologia de l’arqueologia hidràulica; això és, en la combinació de la prospecció i reconstrucció de sistemes amb la documentació escrita. I a la taula redona que va tancar aquesta sessió també hi va estar molt present. Per contra, els treballs sobre períodes posteriors tendeixen encara a basar-se en la documentació escrita únicament. És obvi que això, inicialment, responia a un problema de fonts, ja que l’abundància de documentació escrita d’època moderna va permetre que l’arqueologia no tinguera cap interès per als historiadors modernistes, mentre que per als medievalistes, i especialment els interessats en el període andalusí, l’absència total de documentació escrita els va abocar necessàriament a buscar altres metodologies, i el desenvolupament de l’arqueologia hidràulica n’és una prova. Amb tot, és evident que això avui en dia ja no té sentit, puix ha estat ben provat als llarg dels anys, i pels més diversos autors, que tant les prospeccions com l’estudi dels textos, per si sols, no són suficients, i que només quan s’empren ambdós alhora en combinació s’aconsegueixen uns millors resultats. En aquest sentit, doncs, cal dir que diverses de les comunicacions exposades són una prova evident que aquest fil de recerca no està encara ni de bon tros esgotat, i que encara li queda molt de recorregut. En els pròxims anys immediats començarà a donar fruit.
 |
| Foto de la sessió d’Història i Arqueologia al saló d’Actes del Cub Roig. A la taula Frederic Aparisi i Tomàs Peris Albentosa |
D’altra banda, les comunicacions que explicaren casos d’excavacions arqueològiques directes en sistemes hidràulics van ser molt interessants, sobretot per la novetat que suposen, perquè amb anterioritat es coneixien ja alguns casos però en són encara pocs. Especialment a destacar la comunicació de Victor Algarra i Paloma Berrocal sobre l’excavació de la séquia de Mestalla al seu pas per l’encara inacabat estadi del València C.F., ja que ha estat la primera vegada que s’ha pogut excavar un tram de séquia mare de l’horta de València en extensió. Al tall es van poder identificar totes les fases per les que ha passat aquest canal des dels seus orígens (que els autors daten en un moment indeterminat, però anterior al segle XII) fins a l’actualitat. El més curiós és que en diferents períodes la séquia va sofrir avingudes (estava construïda dins del paleollit d’un antic barranc) que van fer pujar el nivell del sol uns quants metres, seguides de reformes i ampliacions que van acabar desplaçant lleugerament el caixer des del seu traçat original. Però això constata que malgrat els canvis històrics al llarg dels segles, el traçat general es va mantindré estable, la qual cosa és un detall importantíssim per als treballs basats en la interpretació morfològica del sistema tal com ens han arribat a l’actualitat.
 |
| Foto de la sessió sobre institucions i acció col·lectiva al saló d’Actes del Cub Blau |
Passant ara a la sessió de les institucions i l’acció col·lectiva, cal reconèixer que per a un historiador, habituats com estem a tractar únicament el passat (i en molts casos amb una finalitat purament erudita, sense pensar en la societat per a la qual treballem), aquesta sessió podia resultar una miqueta estranya. D’una banda, poguérem escoltar comunicacions amb estudis clarament situats en el passat, i els exemples sobre l’horta de València i altres hortes valencianes són un exemple molt evident. Amb tot, també es pogueren escoltar comunicacions que, tot i estar basades en estudis de societats passades, en realitat es tracta de societats molt recents, i en qualsevol cas l’interès dels seus autors no és tant entendre el funcionament de les societats del passat com sobretot aplicar aquest coneixements al present i a futur. Des que Elinor Ostrom va escriure la seua coneguda obra Governing the Commons (1990), gràcies a la qual, entre d’altres, va guanyar el premi Nobel d’Economia el 2009, la qüestió de la gestió dels bens comuns i la resolució de conflictes per part dels mateixos usuaris ha tingut molt d’interès entre economistes i antropòlegs. Així, les comunitats de regants haurien estat un bon exemple de treball, ja que la finalitat ha estat sempre entendre com funcionen les institucions d’acció col·lectiva i de resolució de conflictes en el passat, per a aplicar-ho al present, fonamentalment als països en vies de desenvolupament.
 |
| Thomas Glick amb la brusa de llaurador a la plaça de la Mare de Déu de València, on es reuneix el Tribunal de les Aigües, símbol màxim de l’acció col·lectiva a l’horta de València. Foto agafada de la pàgina web personal de T.F. Glick |
En aquest sentit, Ostrom es va basar en algunes comunitats de regants de tot el món, entre elles les de l’horta de València, per establir una sèrie de principis de disseny que garanteixen una gestió estable dels recursos comuns, entre ells l’aigua de reg. Amb tot, precisament, allò que tenen en comú diverses de les comunicacions presentades en aquesta sessió del congrés és el fet de matissar aquests principis. Ostrom no va estudiar de primera mà les comunitats de regants de València, sinó que es va basar en les obres d’Arthur Maass i, precisament, de Thomas Glick; per això, llegint atentament la seua obra s’evidencia que hi ha certes mancances. La unanimitat mostrada en aquest congrés, per diversos autors, sobre la necessitat de matisar, quan no corregir directament, alguns d’aquests principis proposats per Ostrom sobre les comunes de control i gestió dels sistemes hidràulics, ens indica que la recerca dóna els seues fruits, i que l’avanç del coneixement no solament ens ajuda a entendre millor el nostre passat sinó que, a més a més, pot resultar molt útil per al futur.
Finalment, el congrés es va cloure amb la projecció d’un vídeo d’homenatge a Thomas Glick amb les declaracions d’alguns del participants que es van enregistrar al llarg del congrés, i que podeu veure a continuació gràcies a l’amabilitat de Luis Pablo Martínez, que va enregistrar el moment i l’ha penjat a Youtube, acompanyat de les darreres paraules d’agraïment de Glick.
Per acabar, doncs, només ens resta, a mi i als altres membres del Grup Harca, sumar-nos al merescut homenatge a la figura de Thomas Glick i, per descomptat, agrair als organitzadors del congrés el treball que han fet i felicitar-los pel resultat final. Moltes gràcies a tots. En dues ocasions Glick va insistir que als països anglosaxons aquesta mena d’actes d’homenatge serveixen per passar el testimoni del mestre a les noves generacions. Gràcies als organitzadors ara és evident que amb ells la continuïtat està garantida.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada