No cal ser historiador o llicenciat en Història per haver escoltat parlar alguna vegada de Marc Bloch, de Georges Duby, i per descomptat de Karl Marx. En el cas d'aquests historiadors, que són dels més coneguts per una part de la societat, potser heu vist alguna vegada una fotografia i ja reconeixeu la seua cara, però evidentment existeixen molts altres historiadors que ni tan sols sabeu que existeixen, o que heu sentit anomenar però dels que no en sabeu massa coses. I això és al que intentarem posar remei amb aquest post.
Des de l’inici de la nostra activitat com a Grup Harca un dels nostres objectius va ser posar cara als historiadors i difondre el seu treball, per això vam iniciar la sèrie d’entrevistes en vídeo a diversos medievalistes que amablement han anat acceptant posar-se davant de la nostra càmera i sotmetre’s a les nostres preguntes. Però ara les nostres ocupacions ja no ens permeten entrevistar a tanta gent com abans, i a més hem volgut anar més enrere encara, fins als orígens de la historiografia contemporània, per a posar cara als historiadors i oferir-vos-la amb una sèrie de fotografies i breus resums biogràfics i historiogràfics.
Hem fet un recull dels medievalistes, i alguns modernistes, que en la nostra opinió han estat més importants, o han tingut un paper rellevant en els seus àmbits geogràfics d'acord amb cada context, independentment del nivell d’acord o desacord amb les seues tesis. Per descomptat, és una llista nostra, incompleta, i estem segurs que molts hauríeu fet una llista diferent (digueu-nos noms d'historiadors que penseu que falten, si voleu!). En qualsevol cas, és la que hem fet, i us l’hem anat oferint al llarg dels darrers mesos al nostre perfil de Facebook. Ara us l’oferim tota junta al nostre blog, perquè puga servir per a qualsevol persona que no ens seguisca a les xarxes socials, o que ens puga trobar accidentalment a través d’un buscador.
François Guizot (1787-1874): historiador francés, catedràtic a la Sorbona i primer ministre de França.
Karl Heinrich Marx (1818-1883): filòsof, economista i sociòleg alemany que va proposar el concepte de “materialisme històric”. Se’l pot considerar, per tant, el pare del Marxisme.
Reinhart Dozy (1820-1883): Arabista francés d’origen holandés, especialitzat en la història d’Alandalús.
Francisco Javier Simonet (1829-1897): Arabista, historiador i lexicògraf espanyol expert en la història d’Alandalús, conegut especialment per les seues obres sobre els mossàrabs.
Henri Pirenne (1862-1935): historiador belga, autor de les anomenades Tesis de Pirenne segons les quals l’edat mitjana no començaria amb les invasions bàrbares de l’Imperi Romà, perquè aquests es romanitzaren, sinó amb l’expansió dels àrabs sobre Àfrica del Nord, que tallà la comunicació d’Europa amb el vessant sud de la Mediterrània. També treballà sobre l’origen de les ciutats medievals.
Marc Bloch (1866-1944): historiador francés (alsacià) d’origen jueu. Fou capità condecorat durant la 1ª GM, expulsat de la Sorbona pel govern de Vichy, i afusellat pels nazis per la seua participació en la Resistència francesa. Fundador de la revista Annales en 1929, i de la corrent historiogràfica de l’Escola dels Annales, destacà per la seua manera d’apropar-se a les fonts, i pels seus treballs sobre la història rural.
Johan Huizinga (1872-1945): historiador i filòsof holandés, considerat uns dels pioners de la història de les mentalitats. És conegut especialment per llibres com La tardor de l’edat mitjana (1919), en el que estudia la decadència medieval però sobretot la idealització que una època fa de si mateixa; i també per Homo lundens (1938), en el que col·loca el joc en la gènesi i desenvolupament de la cultura.
Lucien Febvre (1878-1956): historiador modernista francés, fundador junt a Marc Bloch de la revista Annales, de la qual es va fer càrrec en solitari després de la mort d’aquest. Fou un precursor de la introducció de la geografia i la sociologia en el relat històric. Rebutjà la historia basada en grans personatges i batalles, i se centrà en l’estudi de les societats en l’aspecte econòmic i cultural. A banda del seu llibre més conegut sobre Felip II i el Franc Comtat, també va treballar sobre Martí Luter, i sobre Rabelais i la incredulitat.
Richard Henry Tawney (1880-1962): Historiador econòmic anglés, nascut a la Índia, d’ideologia socialista cristiana. Va començar dedicant-se a la història rural del segle XVI, treballant especialment sobre les ‘enclousures’, i més tard va estudiar la influència del Protestantisme en els orígens del Capitalisme.
Americo Castro (1885-1972): Filòleg i historiador espanyol nascut a Brasil, que va treballar sobre la llengua i cultura castellanes en època moderna. És un dels autors peninsulars més coneguts del segle XX pel seu debat amb Claudio Sánchez-Albornoz sobre el “Ser d’Espanya”, en el qual Castro defensava la importància de la religiositat en la cultura espanyola, així com la marginació de les minories jueva i musulmana. Possiblement un dels debats més inútils dels que ha experimentat el nacionalisme historiogràfic espanyol.
Claudio Sánchez-Albornoz Menduiña (1893-1984): Historiador i polític espanyol que arribà a ser president de la Segona República espanyola en l’exili, des d’Argentina. És un dels historiadors més coneguts del medievalisme espanyol del segle XX, que va treballar sobre el regne de Lleó, les institucions feudals, la conquesta i múltiples temes més, tot i ser conegut especialment pels seus escrits sobre el “Ser de Espanya” i el debat amb Americo Castro.
Évariste Lévi-Provençal (1894-1956): historiador i arabista francés, nascut a Algèria de família jueva. Es va especialitzar en la història d’Alandalús, va localitzar documentació inèdita en diversos països àrabs, i encara que és un investigador positivista el seu treball continua sent fonamental, especialment per al període almohade.
Otto Brunner (1898-1982): historiador austríac, considerat un dels medievalistes més importants del segle XX en llengua alemanya, i alhora també un autor polèmic perquè a causa del seu pangermanisme es va unir als nazis quan van ocupar Àustria. En 1939 va publicar Land und Herrschaft (Terra i Senyoriu), considerat l’origen de la nova història alemanya, on considera que els ‘landers’ (regions culturals dins de l’Imperi) no eren un invent feudal, sinó una conseqüència cultural del patriarcat en la llar i del sistema de caps guerrers. Després de la Segona Guerra Mundial va treballar sobre la noblesa europea en època moderna i va contribuir a una enciclopèdia considerada la base de la Història Conceptual.
Michael Postan (1899-1981): historiador britànic d’origen moldau, d’on va fugir després de la Revolució Russa. Es va especialitzar en història econòmica medieval, i a les seues obres va defensar que el creixement de la població en els segles XIII i XIV va augmentar la pressió sobre la terra i es van artigar terres marginals de baix rendiment, baixant la expectativa de vida, la qual cosa portaria a una crisi demogràfica representada per la Pesta Negra. Les seues tesis neomaltusianes han estat força criticades en els darreres dècades.
Maurice Herbert Dobb (1900-1976): historiador i economista anglés, enquadrat en la corrent historiogràfica del marxisme britànic. El seu treball sobre el feudalisme va iniciar un debat als anys 50 sobre la transició del feudalisme al capitalisme. Dobb defensava que la crisi del segle XIV era la prova de la ineficiència del sistema feudal, que estaria basat en el sofriment del camperol per a generar excedent. A més, la productivitat medieval tindria com a objectiu la supervivència i no la comercialització, ua idea que ha estat rebutjada actualment.
Fernand Braudel (1902-1985): historiador francés adscrit a l’escola dels Annales. En la seua obra més coneguda, La Mediterrània i el món mediterrani a l’època de Felip II, ja estava plasmada la seua teoria sobre els diversos temps històrics en els que viu l’home simultàniament, i que va influencia l’estructuralisme. El concepte de “llarga durada” és la seua major aportació a la historiografia actual. Va defensar que la Història devia unificar a la resta de ciències humanes. Al final de la seua vida treballaria sobre el capitalisme.
Kenneth Bruce McFarlane (1903-1966): historiador anglés expert en l’Anglaterra baix-medieval. La seua major aportació historiografia fou rebatre la negativitat del “bastard feudalism”, un concepte defensat per W. Stubbs segons el qual les xarxes de vassallatge es convertirien en xarxes clientelars, els grans magnats començaren a pagar diners al rei en compte de prestar-li ajuda militar pel seu vassallatge, i això va promoure la cobdícia i els conflictes civils. McFarlane defensà que allò important era l’aparició d’un sistema de serveis a canvi de favors (càrrecs, prebendes, etc.).
Steven Runciman (1903-2000): historiador anglés, fill d’una família de polítics i posteriorment aristòcrates, que es va especialitzar en la història del Pròxim Orient gràcies al seu coneixement de diverses llengües de la zona. La seua principal aportació fou la seua History of the Crusades, publicada en 3 volums després de la Segona Guerra Mundial, així com The Fall of Constantinople.
Philippe Dollinger (1904-1999): Historiador francés, deixeble de Bloch i Febvre a la Universitat d’Estrasburg. Gràcies al seu origen alsacià, després de la Segona Guerra Mundial va ser un dels historiadors pont entre francesos i alemanys pels seues estudis sobre Alemanya. És conegut especialment pels seues treballs sobre la Hansa, però també va treballar sobre la història d’Alsàcia i va participar junt a R. Folz en una revisió del llibres sobre la història medieval d’Alemanya publicats fora d’aquest país. La seua tesi doctoral tractava de l’evolució de les classes rurals a Baviera, un tema que ha estat recuperat més recentment, convertint a Dollinger en un pioner.
Ernst Gombrich (1909-2001): Historiador austríac d’origen jueu, però resident al Regne Unit la major part de la seua vida. Des del punt de vista historiogràfic va treballar sobre el Renaixement, però la seua obra més coneguda és The Story of Art (1950), ja que és de divulgació i ha tingut molta difusió.
Robert Folz (1910-1996): Historiador francés d’origen alemany, deixeble de M. Bloch, fou un dels majors especialistes en la figura de Carlemany i el seu període. A l’igual que Dollinger, va fer de pont entre francesos i alemanys després de la guerra, contribuint especialment a donar a conèixer els historiadors i la historiografia medieval alemanya a França.
Philippe Wolff (1913-2001): Historiador francés, pioner de la Història urbana medieval. Va treballar especialment sobre la regió de Toulouse, la qual cosa el va convertir en un impulsor dels estudis regionals i en defensor de la diversitat francesa contra el centralisme de Paris imperant en la historiografia francesa del moment, que generalitzava a tota França els estudis sobre la capital. Això no obstant, va ser també impulsor de publicacions sobre les grans civilitzacions.
Leopold Genicot (1914-1995): Historiador belga, concretament való, una nacionalitat aquesta darrera que reivindicava políticament. En la darrera etapa de la seua vida va voler fer una història total, publicant sobre la Història de Bèlgica i la de Valònia, però la major part del seu treball va ser sobre la història rural dels segles XIII i XIV, especialment des del vessant de la història econòmica. La seua obra més voluminosa i important és L’économie rurale namuroise au bas Moyen Âge, però sobretot és conegut pel seu Rural Communities in the Medieval West.
Witold Kula (1916-1988): historiador i economista polonés, d’origen marxista però al marge de l’ortodòxia característica del seu període. És conegut especialment per la seua obra Teoria econòmica del sistema feudal (1962), en la que analitza la formació social feudal a Polònia, i l’anomenada “segona servitud” en època moderna, pròpia d’aquest país. Kula va defensar que l’Europa occidental (Anglaterra i els Països Baixos) s’havia pogut urbanitzar i industrialitzar perquè importava el cereal de l’Europa oriental (Polònia), i per tant que el Capitalisme havia sorgit en Occident gràcies al subdesenvolupament d’Orient, especialitzat en la producció i exportació de cereal.
Rodney Hilton (1916-2002): historiador anglés que es va convertir en un dels medievalistes més coneguts de l’escola del marxisme britànic. Defensava que les relacions entre senyors i camperols es basaven en la lluita de classes de forma continuada, i no sols en moments puntuals de crisi. Tanmateix Hilton es va dedicar a estudiar especialment la revolta de 1391, que va suposar el principi de la fi dels serfs a Anglaterra. També es va dedicar a la transició del feudalisme al capitalisme, com ha estat tradicional entre els marxistes britànics i nord-europeus.
Georges Duby (1919-1996): historiador francés, segurament el representant més conegut de la tercera generació d’Annales, tant entre els historiadors per la seua amplia obra, com entre el gran públic per la seues aparicions a TV. Per exemple en debats, o en la sèrie de documentals basats en un dels seus llibres: Le temps des Cathédrales. Especialista inicialment en Història Econòmica i Social Rural de la plena edat mitjana, posteriorment va dirigir els seues interessos cap a la Història de les Mentalitats, que és al cap i a la fi allò que ha caracteritzat a la seua generació en aquesta escola historiogràfica.
Douglass North (1920): historiador i economista nord-americà. Pensa que els canvis institucionals són més rellevants que els tecnològics per a explicar el canvi econòmic, ja que els factors polítics, socials i econòmics incideixen sobre les institucions i els grups socials. De fet, serien les elits dominants les que, si detecten que les institucions no responen als seues interessos, forcen els canvis. El 1993 va obtindre el Nobel d’Economia “per renovar la història econòmica”.
Carlo Maria Cipolla (1922-2000): historiador italià, especialista en història econòmica, a la qual va donar un enfocament humanista. Va estudiar temes molt diversos, com ara les fluctuacions de la moneda, l’evolució de la població, les epidèmies, el paper de l’alfabetització en el desenvolupament econòmic, o la decadència d’Itàlia després del creixement econòmic i cultural del Renaixement. Amb tot, és conegut sobretot pel seu assaig satíric Allegro ma non troppo (1988).
Jacques Le Goff (1924-2014): historiador francés de la tercera generació d’Annales, i màxim divulgador de l’anomenada Nouvelle Histoire, un terme que ell mateix va inventar per referir-se a la historiografia francesa del moment. Els seus interessos historiogràfics han estat molt variats, tot i que sempre ha fet ús de l’antropologia i la sociologia per a desenvolupar el que s’ha anomenat Història de les Mentalitats, per la qual cosa s’interessà pels ritus i els símbols, entre d’altres coses. A la seua obra Civilisation de l’Occident Médiéval demostra que no creu en les grans ruptures històriques i sí en els canvis lents; a més sempre ha defensat la importància de l’Església en la formació de la societat medieval.
Robert Fossier (1927-2012): historiador francés, un dels membres menys coneguts de l’Escola dels Annales. Es va dedicar fonamentalment a la història rural, especialment a la del nord de França durant la guerra dels Cent Anys. La seua major aportació historiogràfica és el concepte d’encellulement, (desenvolupat a partir de la idea d’incastellamento de Toubert), segons el qual la població europea medieval s’hauria agrupat en aldees cap a l’any 1000 per la pressió senyorial. Es tracta, però, d’un tema que encara ara es discuteix per a aquest període. En els darrers anys de recerca va intentar divulgar una història de les classes populars medievals, dels quals, al seu parer, som hereus actualment.
Emmanuel Le Roy Ladurie (1929): historiador francés de la tercera generació d’Annales, la tercera pota junt a Duby i Le Goff de la història social contra la historia evenemencial. La seua obra més coneguda és Montaillou, village occitan, un treball de micro-història i d’antropologia històrica en el que a través de les actes de la Inquisició contra el càtars estudia la vida d’una comunitat camperola al segle XIV, seguit més tard en la mateixa línia per Le Carnaval de Roman. Més tard, però, va desviar els seus interessos cap a la Història del Clima i la Història de les Regions, i així mateix en els darrers anys ha moderat el seu rebuig a la història dels esdeveniments (en consonància amb la seua evolució política).
Immanuel Wallerstein (1930): Sociòleg i historiador estatunidenc. La seua obra més important i coneguda són els diversos volums de The Modern World-System (1974-2011), en que, conjugant les idees de Karl Marx, Fernand Braudel i les teories de la Dependència, posa de manifest el desenvolupament històric d'una economia mundial basada en l'existència interdependent de nuclis centrals (enriquits) i perifèrics (empobrits).
Abilio Barbero de Aguilera (1931-1990) i Marcelo Vigil Pascual (1930-1987): Historiadors espanyols molt influenciats pel marxisme, que quasi sempre són esmentats junts perquè així van publicar les seues aportacions més importants a la renovació de la historiografia castellana medieval. Estaven especialitzats en el període visigot i l’alta edat mitjana, però són coneguts sobretot per la seua obra La formación del feudalismo en la Península Ibérica (1978), en la que contradient les idees de Sánchez-Albornoz sobre la no existència de feudalisme a Castella.
Reyna Pastor de Togneri (1931): Historiadora argentina especialitzada en Història de Castella, i exiliada a Espanya el 1976. Deixeble inicialment de Sánchez-Albornoz, molt prompte es va veure influenciada pel marxisme i per altres corrents historiogràfiques europees. És especialista en el feudalisme, el camperolat i especialment en els conflictes socials i econòmics de l’edat mitjana, però en els seus darrers anys de recerca es va dedicar a estudiar la família i la història de les dones.
Pierre Toubert (1932): Historiador francés, nascut a Alger, especialista en el poblament medieval i el feudalisme a partir dels seues estudis sobre el Laci. La seua gran aportació historiogràfica ha estat el concepte d’incastellamento, segons el qual la població de les regions muntanyenques del sud d’Europa s’hauria concentrat en aldees fortificades al voltant de castells senyorials entre els segles X i XII. Una teoria àmpliament acceptada que la arqueologia ha començat a qüestionar en els darrers anys, ja que el procés hauria començat molt de temps abans del desenvolupament del feudalisme.
Guy Bois (1934): historiador francés, de l’escola historiogràfica marxista, que va intentar conjugar amb la Nouvelle Histoire. La seua obra més coneguda es “La gran depressió medieval”, referida a la crisi del segle XIV. En ella defensa, en primer lloc, que el creixement econòmic dels segles XI-XII va vindre des de baix, de les famílies camperoles i artesanes, i no des senyors. La crisi s’hauria gestat a finals del XIII, abans de l’aparició de la pesta, ja que el feudalisme havia impulsat el creixement però el bloqueig agrari el va tallar i va empobrir les famílies. Amb tot, es tracta d’una obra molt complexa, que no va tancar el debat historiogràfic sobre la crisi baix-medieval.
Julio Valdeón Baruque (1936-2009): historiador espanyol, possiblement un dels més prestigiosos del medievalisme castellà, ja que està considerat un dels seus renovadors. Pròxim a l’escola dels Annales, i al marxisme en qüestions de feudalisme, la seua especialització fou en història social (revoltes, minories, etc.), i més endavant en història política (amb biografies de reis). Va estar sempre molt interessat en la divulgació i en els mètodes d’ensenyança de la Història.
Carlo Ginzburg (1939): historiador italià, es el pare de la corrent anomenada microhistòria, que es basa en l’estudi de biografies de personatges anònims de la història per a intentar entendre millor les societats del passat més enllà de les seues elits. La seua obra és molt amplia, en la qual analitza la cultura i les arrels antropològiques a través de fonts molt diverses. Però sens dubte el seu llibre més conegut és Il formaggio e i vermi, on analitza la cultura popular del segle XVI a partir de la biografia del moliner Menocchio, extreta de les actes de la Inquisició.
Giovanni Levi (1939): Historiador italià, que junt a Ginzburg fou un dels pares de l’anomenada microhistòria, que es basa en l’estudi de biografies de personatges anònims de la història per a intentar entendre millor les societats del passat. Es va centrar sobretot en sistemes econòmics i aspectes socials. Aquesta és la intenció de la seua obra més important i coneguda, L’eredità immateriale. Carriera d’un esorcista nel Piemonte del Seicento(1985), que analitza amb tota mena de fonts les relacions econòmiques i personals del camperolat d’època moderna a través de les xarxes clientelars teixides en un poble del Piemont al voltant d’un clergue exorcista.
Miquel Barceló (1939-2013): historiador mallorquí que va centrar el seu interès en la comprensió de les societats camperoles medievals, especialment en la societat andalusina i en la manera com aquella fou destruïda pels feudals. A banda dels seues treballs sobre la moneda, sobretot és conegut per haver creat els principis i la metodologia de l’anomenada Arqueologia hidràulica, per a l’estudi de la societat andalusina a través dels espais hidràulics que van construir.
José Ángel García de Cortazar (1939): Historiador espanyol d’origen basc, ha estat una de les figures destacades del medievalisme castellà en la segona meitat del segle XX, i un dels introductors de les historiografies europees. Tot i ser inicialment baix-medievalista, més tard es feu especialista en alta edat mitjana, estudiant les estructures del poder al nord de la península ibèrica en dos branques bàsiques que són la societat rural i l’organització social de l’espai.
John Hatcher (1942): Historiador britànic especialitzat en la història econòmica i social medieval i moderna. Ha estudiat temes diversos com ara la industria del carbó anglesa abans de la RI, hàbits de treball i oci, teoria del desenvolupament econòmic, evolució del poblament anglès pre-modern, etc. Amb tot, internacionalment és conegut sobretot pels seues estudis sobre la Pesta Negra. En aquest sentit, darrerament ha publicat un llibre sobre experiències de persones comunes durant la Pesta.
Robert Brenner (1943): Historiador nord-americà de l’escola marxista, que ha treballat sobretot en història econòmica contemporània. Amb tot, la seua figura és coneguda perquè va donar nom al conegut Debat Brenner, un intercanvi d’articles al voltant dels orígens del capitalisme que va tindre lloc als anys 70 en la revista Past and Present entre Brenner i figures com M. Postan, R. Hilton, G. Bois, E. Le roy Ladurie o P. Sweezy. La “Brenner thesis” diu que l’origen del capitalisme no està en els intercanvis comercials ni en factors demogràfics, sinó en els canvis produïts en la producció agrícola anglesa en els darrers segles de funcionament del sistema feudal.
Roger Chartier (1945): historiador francés modernista, enquadrat en allò que alguns anomenen quarta generació d’Annales. És especialista en història cultural i particularment en història del llibre i de la literatura. També s’ha interessat per l’epistemologia històrica.
Riccardo Francovich (1946-2007): arqueòleg i historiador medievalista italià, fill d’un conegut activista de la Resistència italiana. Està considerat un dels pares de l’arqueologia medieval, almenys del sud d’Europa, per haver estat un dels pioners en dedicar-se’n. Ha estat també director i fundador de la revista Archeologia Medievale. Autor d’una obra extensíssima, destaquen els seus treballs sobre castells i sobre metodologia de l’arqueologia medieval.
Alain Guerreau (1948): historiador francès enquadrat en l’escola marxista. La seua recerca ha estat diversa, i s’ha centrat en la història regional de Borgonya, en metrologia històrica i organització de l’espai, així com també en estadística i semàntica aplicades a la història. Amb tot, entre els medievalistes és conegut especialment per dues obres de teoria: Le féodalisme, un horizon téorique (1980), on proposava una nova interpretació del feudalisme; i L’Avenir d’un passé incertain. Quelle histoire du Moyen Âge au XXIe siècle? (2001), un llibre que analitza la historiografia medieval des del segle XIX a l’actualitat, proposa l’ús de noves metodologies i critica alguns mals hàbits de l’acadèmia que, tot i ser evidents, pràcticament ningú intenta corregir.
Chris Wickham (1950): Historiador britànic de tendència marxista, especialista en alta edat mitjana. La major part dels seus treballs s’han centrat en aspectes econòmics i socials d’Itàlia, i més concretament de la Toscana, entre finals de l’Imperi Romà i l’any 1000. Amb tot, la seua obra més coneguda és Framing the Early Middle Ages, publicada el 2005, que és la major síntesi realitzada sobre Europa i la Mediterrània en l’alta edat mitjana des dels anys 20 del segle passat. Més recentment, en 2009, ha publicat també The Inheritance of Rome: A History of Europe from 400 to 1000, un llibre en el que rebutja la tradicional idea de decadència de l‘Imperi Romà i defensa la supervivència de la seua herència a Bizanci i al Califat islàmic.
Stephan R. Epstein (1960-2007): historiador britànic de la London School of Economics, especialitzat en la relació entre evolució econòmica i política a la Sicília baix-medieval. Posteriorment amplià el seu camp d'anàlisi a tot Europa amb la seua important obra Freedom and Growth, Markets and States in Europe, 1300-1750 (2000), en la qual defensava com a positiu el paper de les institucions estatals en el desenvolupament econòmic occidental.
Fins ací la nostra llista. Esperem que us haja agradat i que us puga ser útil. En els pròxims dies començarem al nostre facebook una nova llista amb historiadors naturals dels territoris ibèrics de l’antiga Corona d’Aragó, o que han estudiat aquests territoris a l’edat mitjana i/o moderna. Fins prompte.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada