Dona i sexualitat a la Barcelona baixmedieval segons els registres eclesiàstics

Lucía Conte

Professora associada del Departament d'Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra

“De la dona va venir el primer pecat i tots hem de morir per culpa d’ella”. Amb aquesta sentència contundent del Llibre del Siràcida, que la Cristiandat llatina medieval va considerar un compendi de saviesa pràctica, es resumeix una concepció de la dona com a causa del pecat que, molts segles després, hauria d’adoptar i redibuixar l’església catòlica. Gairebé deu anys de recerca i d’anàlisi de visites pastorals i processos episcopals de l’Arxiu Diocesà de Barcelona semblen confirmar el que he volgut demostrar amb la meva tesi doctoral: que l’Església va esmerçar grans esforços per controlar la moral sexual dels seus feligresos i dels seus ministres, en particular als segles XIV i XV. I que, en fer-ho, l’església catòlica, que bevia de les fonts d’alguns pares de l’Església, profundament preocupats per les conductes sexuals (així com de la tradició legal romana i mosaica) va anar perfilant, a poc a poc, una actitud poc tolerant amb el comportament sexual dels catòlics. Aquesta actitud va tendir a identificar la dona amb la causa de la concupiscència. Val la pena recordar que el relat del pecat original al Gènesi recull –sempre sota la interpretació de l’Església– la idea de la dona pecadora i origen del pecat, que porta el gènere humà a la perdició. Aquest relat, interpretat des d’un angle estret, devia ser inquietant i podia exercir una profunda influència entre els seus ministres i feligresos, ja que semblava indicar que, en crear la dona, Déu havia creat un company perillós per a l’home, una parella dotada d’un poder que podia arribar a dominar-lo i fins i tot allunyar-lo de la salvació. 

Això no vol dir, però, que la societat medieval fos misògina en el seu conjunt, ni tampoc que tota fos intolerant amb les conductes íntimes dels seus membres, fossin clergues o laics. De fet, la recerca que he dut a terme parteix de l’anàlisi d’unes fonts que documenten tot el que a ulls d’una part de la jerarquia eclesiàstica no funciona: les visites pastorals i els processos episcopals, els més antics que es conserven a Europa. Els bisbes visitaven regularment la seva diòcesi i recollien als registres de visita pastoral les denúncies que els testimonis presentaven sobre les conductes íntimes dels seus veïns. De vegades, aquestes denúncies –per greus o reiterades– acabaven desembocant en un procés judicial. Es tracta, doncs, d’unes fonts en negatiu que documenten allò que es desviava de la norma i, per tant, cal mirar-les amb certa prevenció. No convé, doncs, caure en el risc de generalitzar i considerar que tot el que hi trobem era la forma de vida normal del comú de la gent i de tot el clergat. Tanmateix, sembla innegable que aquestes fonts ens diuen que una gran part de la població era certament permissiva amb la moral sexual dels seus veïns i amb les seves pròpies conductes i recullen innombrables casos d’adulteri, concubinat sacerdotal, promiscuïtat, danses i balls dits “deshonestos”, pràctiques contraceptives, pràctiques homoeròtiques, incestos, etc. Altres fonts de l’època, com els fabliaux, les cançons populars, els contes, etc., semblen reforçar la idea que la societat medieval era més tolerant en matèria sexual del que la doctrina de l’Església sembla indicar. 

En tot cas, hi hauria, penso, un divorci clar entre la realitat i la pràctica de la vida quotidiana de clergues i feligresos de la diòcesi barcelonina i la teoria que la jerarquia de l’Església pretenia imposar. És difícil no deixar-se endur per la temptació d’identificar el conjunt de la societat medieval amb allò que visites i processos ens expliquen d’ella. Els registres ens mostren la resposta dels parroquians o dels clergues, els donen veu, i així ens permeten intuir quines raons podien portar a algunes persones a esbombar els pecats dels seus veïns, mentre que d’altres discretament els amaguen. També permeten aventurar les relacions d’amistat o d’animadversió entre uns i altres en constatar com canvien les seves denúncies sobre determinades persones a mesura que passava el temps. Els escrivans del Bisbat de Barcelona ens regalen deposicions en estil directe, on la radiografia de les relacions veïnals a la parròquia és vívida i permet imaginar els sentiments d’alguns clergues envers els seus fills, d’alguns marits envers les esposes adúlteres, d’algunes dones envers les amants dels seus enamorats..., interpretant el que semblava amagat rere les simples paraules. Podem conèixer filiacions, oficis i altres circumstàncies personals que s’anoten sistemàticament, donant a les notícies una dimensió plenament humana. Però, com és aquest model que l’Església vol imposar? En el seu centre hi havia una moral sexual que trencava amb antigues tradicions (per això va topar amb dures resistències), i que, bé o malament, es va imposar, i va donar forma a la societat occidental gairebé fins als nostres dies. Vejam què ens diuen les fonts, doncs, del comportament sexual de clergues i laics a la Diòcesi de Barcelona i com es va perfilant una imatge negativa de la dona que és sexualment activa fora dels paràmetres marcats per la doctrina de la reforma catòlica.

 

Les conductes sexuals dels clergues medievals 

El model de comportament que l’Església volia generalitzar pretenia allunyar els fidels de les temptacions de la carn i exigia un plus d’exemplaritat per part dels clergues: el celibat, perquè així ho havia entès una part de la jerarquia eclesiàstica i de la seva tradició doctrinària. Les conductes morals del clergat que testimonien les fonts comprenen molts registres: monges de vida alegre, clergues alcavots, violents, que participen en complots d’assassinats o que són amics de la festa, el ball i les cançons lleugeres. Homes i dones d’Església no deixaven de ser, primer que res, persones, amb les mateixes inquietuds, debilitats i ganes de divertir-se que els seus feligresos. Però el que predominava eren els clergues que avui diríem que volien fer una vida normal de parella, amb una dona estable i fills, i que no podien, i segurament no volien, acceptar el celibat forçós. La tradició de l’Església, la més antiga, preveia amb tolerància el concubinat clerical. Ara bé, l’ofensiva eclesiàstica que maldava per imposar el celibat com una condició necessària i volguda per Déu anava guanyant posicions. Com que el missatge penetrava a poc a poc en la ment i la jerarquia inspirava temor (amb multes i altres càstigs), els concubinaris se n’amagaven, tenien sentiments de culpa i els seus companys de ministeri, o els seus feligresos, cedien a la pressió dels visitadors i els denunciaven.

Hi havia una profunda divisió d’opinions sobre la qüestió del celibat sacerdotal, més pràctica que doctrinal, i que consistia en el fet que una gran part dels clergues del segle XIV s’oposava al celibat. I s’hi oposava bé de fet, mantenint relacions estables amb dones (prop d’un 25%), bé ideològicament. Aquells que acceptessin el celibat intel·lectualment o doctrinària, però que fossin incapaços de dur-lo a la pràctica, no caurien també en una profunda contradicció interna i de consciència? Amb o sense oposició, un sector políticament i intel·lectualment dominant dins l’Església va imposar el celibat a partir de la baixa edat mitjana. Ho va fer amb la mateixa força que va imposar la indissolubilitat del matrimoni i la submissió de la dona a l’home, com sembla demostrar el tracte de menyspreu i fins i tot la crueltat que es dóna a les companyes dels capellans i als seus fills, i que s’evidencien en episodis com aquell en què una dona anomenada Na Serradela es presenta, amb un nadó en braços, davant el bisbe de Barcelona per reclamar-li què ha de fer amb la criatura, fruit de la relació amb un clergue que l’ha abandonada per l’obligació que el bisbe li ha imposat: mantenir-se cèlibe.

De casuístiques del concubinat n’hi ha de tots colors: capellans que tenien diverses amants, sovint totes vídues o parentes entre si, o que mostraven preferència per les monges d’algun convent veí. N’hi havia molts que, per contra, buscaven les seves parelles entre les dones casades de la seva vila, de vegades amb l’aquiescència –i fins i tot la complicitat– dels seus marits. Des del Concili d’Elvira (300-306) al IV  de Laterà (1215), i ben especialment a partir del segle XIII, l’Església havia mostrat una posició contrària al concubinat, però segurament molts segles de pràctica van pesar tant o més que les disposicions conciliars a favor i en contra del celibat. El concubinat era un problema d’arrels antigues i profundes. Alguns parroquians es mostraven escandalitzats per les relacions dels seus rectors i capellans, però normalment això passava quan es trobaven amb clergues que anomenen “immorals”: aquells que no només mantenien concubines sinó que eren agressius, violents, polígams, violadors del secret de confessió o tenien altres tipus de conducta que consideraven deshonesta. Els clergues que formaven famílies “convencionals”, amb una dona i fills, no semblaven gaire censurables per part dels seus feligresos. La imposició antinatural del celibat desencadenava en alguns clergues baixmedievals una sensació de mancança, de malaltia, que els fa mal i que no tots ells podien o volien acceptar. Per això, alguns queien en la temptació de la concupiscència, com un capellà de Santa Maria del Mar de Barcelona que confessà haver-ho fet “per soplir la fragilitat e dolència de la carn”. 

La vida d’alcova dels feligresos  

No només els clergues i el concubinat apareixen en les denúncies fetes als bisbes visitadors. Com ja s’ha apuntat, l’edat mitjana barcelonina ens presenta una varietat de pràctiques tan plural com pugui ser-ho en la societat actual. La naturalesa humana, al capdavall, no deixa de ser la mateixa i els nostres registres donen molts detalls de la vida privada dels feligresos. Per exemple, es poden rastrejar encara moltes empremtes de creences i de tradicions paganes en la celebració del matrimoni que provoquen la sensació que la majoria de les persones creien que la unió matrimonial es fonamentava en el compromís de la parella i no en el fet que hi hagués un ritual canònic aprovat, o la presència d’un clergue presidint la cerimònia. No són poques les parelles que vivien plegades sense casar-se, sovint en relacions molt llargues i estables, i que sense tenir cap impediment per celebrar canònicament la seva unió, mantenien la convivència i l’afecte mutu com a únic lligam: simplement preferien viure com el que avui anomenaríem parelles de fet. Segons que mostren les fonts que he estudiat, les relacions sexuals entre solters, siguin puntuals o siguin relacions de concubinat estable, eren ben comunes. Evidentment, aquestes pràctiques van continuar al llarg dels segles i no semblaven trasbalsar gaire les consciències de ningú, no més enllà de col·locar les dones implicades en el punt de mira de les xafarderies dels seus veïns, fent-les cada cop més qüestionables.  Contribuïren, això sí, a perfilar una imatge negativa de la dona sexualment activa. També es poden documentar alguns casos de relacions entre parents naturals o espirituals. 

L’incest, un tabú des de sempre, va quedar reforçat com a tal per la reforma catòlica, i la tasca dels bisbes barcelonins es va centrar a ensenyar als feligresos com identificar les conductes incestuoses i computar els graus de parentiu i d’afinitat. Els processos d’anul·lació de matrimoni per consanguinitat en són testimoni. L’adulteri era considerat, però, el pitjor dels pecats sexuals. Potser perquè impactava en l’estructura social, potser perquè qüestionava la virilitat del marit enganyat, l’adulteri sempre es va veure com una conducta greu a ulls de l’Església, tot i que, analitzat en la llarga durada, va perdre importància en les fonts i els registres d’època moderna. Però, tot i que la dona adúltera, com la dona soltera que practicava lliurement el sexe, centrà menys l’atenció de l’Església en els segles moderns, en contrapartida, també va ser cada cop més mal vista i denotada en el si de la seva comunitat, abans més laxa. Si les connotacions associades a l’adúltera contribueixen a perfilar una imatge misògina de la dona sexualment activa, no es pot oblidar la contribució de la prostituta a la deformació d’aquesta imatge. L’Església va mostrar un parer ambigu envers la prostitució: d’una banda, la prostitució, que des d’antic estava criminalitzada socialment, queda acceptada, i fins i tot justificada, per alguns sectors de l’Església medieval. Però, si bé la jurisdicció sobre la prostitució requeia en els tribunals civils, les activitats de prostitutes, alcavots i alcavotes també deixaren la seva empremta en els registres del tribunal episcopal. Són nombrosos els testimonis que parlen d’alcavots i alcavotes, prostíbuls i proxenetes, especialment en visites urbanes, en parròquies de ciutats grans.

No deixa de resultar sorprenent que la mateixa Església, que regulava fins a graus gairebé ridículs com havien de ser les relacions sexuals en el si del matrimoni legítim, únicament orientades a la procreació, no només comprenia, sinó fins i tot justificava, el paper de la prostitució en la societat. Així, les fonts que he treballat parlen del comerç carnal com a vàlvula d’escapament per a les pulsions sexuals “desordenades” dels homes, amb l’objectiu que no fessin pecar les seves dones legítimes. Aquesta postura tan incoherent als nostres ulls, no està assenyalant també que cal protegir la dona casta dins del matrimoni del seu revers en negatiu: la dona pecadora, que cal arraconar? Potser no és que la societat medieval fos misògina en termes absoluts, sinó que el que va fer va ser polaritzar allò femení al voltant de la idea de la sexualitat. Una mirada ràpida a les visites pastorals i als processos d’època moderna sembla indicar que aquests temes de moral sexual deixaren de preocupar els visitadors. Els registres sobre adulteri, concubinat, prostitució, etc., es tornaren escassos, mentre que els processos inquisitorials començaren a perseguir només un tipus de dona: la bruixa. Les bruixes que, entre altres crims, com l’heretgia, controlaven la sexualitat de la seva comunitat (pel seu poder de seducció, pel control de la natalitat, per les pràctiques desenfrenades que realitzaven en conventícoles). Val la pena preguntar-se el perquè d’aquest transvasament.

En tot cas, els processos d’època moderna semblen assenyalar la fi del camí de la misogínia social i eclesiàstica que es va anar articulant al voltant de la dona sexual. Un camí que, gradualment, va definir la dona seductora (encarnació d’allò sexual) versus la dona casta (encarnada en aquella que s’absté de la sexualitat o que només la practica segons els paràmetres que marca l’Església). Aquest camí comportava apartar la font del pecat del conjunt de la societat, bé mitjançant la foguera (les bruixes), bé amb el tancament del bordell a les ciutats (les prostitutes). Les conductes de moral sexual dels laics de la baixa edat mitjana que aquí hem esmentat van ser objecte de la reforma eclesiàstica que les va encarar amb diversa intensitat i amb èxit divers. Però, en general, es pot afirmar que les doctrines reformistes van reeixir en les mentalitats dels seus feligresos i l’Església de la reforma va poder generalitzar –tot i que no imposar– un model de conducta sexual que progressivament va filtrar-se en la mentalitat de la societat cristiana. Semblaria que d’un qüestionament moral i de consciència (el de l’Església de la reforma) s’evolucionà progressivament cap a un qüestionament social de la dona que exercia la seva vida sexual fora dels paràmetres comunament acceptats. Amb això, s’apuntaria cap a la idea de fons que la pretesa reforma de les conductes va acabar tenint altres conseqüències, tal vegada inopinades: la definitiva conformació de la imatge d’una dona pecadora i, per què no dir-ho, perillosa.

Nota del Grup Harca: Aquest post és obra d’un autora convidada, a qui públicament agraïm la seua col·laboració.