Els enigmes de Joan Roís de Corella (1435-1497)

Antoni López Quiles

Professor associat del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València

Dibuix figurat del rostre de Joan Roís de Corella sobre un manuscrit del segle XV amb una de les seues obres

Sinuós, brillant, controvertit, críptic, elegant, pastós, enigmàtic, podrit de cultura, chef de file dels escriptors de l’època, oblidat, subtil, profund, prestigiós, perseguit, sublim... i desconegut Corella!  L’intent de conéixer una personaltitat tan polifacètica com rutilant és urgent: autor que acumula tants mèrits literaris i socials; traductor que transforma en valencianes peces d’importància per a la literatura universal; promotor cultural. Però vista la realitat, s’imposa la pregunta: ¿Qui és Corella?  Pobret. No ha tingut fortuna ni en el nom, tan depenent de les melodies gràfico-lingüístiques de cada usuari (Roiç, Roiz, Roís i, sí, Roig!). No és casual que el repàs a la història li negara consignació i, per tant, estudi. Algus carregaren sobre la seua elaboradíssima prosa la responsabilitat de les tenebres decadentistes i després Fuster li valorà estètiques formals mentres que el privà de continguts: «En tota l’obra de Corella no hi ha en joc ni una sola idea». Pobre Corella! Deixeu-me repetir la pregunta: ¿qui és Corella? Ens l’haurem de formular sovint perquè la ignorància és flagrant. Per la meua banda, responc amb una ràpida aproximació a un creador tan brillant que, si ara agrada, coetàniament tenia autoritat, atés que exercí influència en autors del moment, com Martorell, el qual diuen que li espigolà un bon tros del Tirant, i també que distints escriptors reciclaren material del Mestre, però convé no exagerar: autoritat, sí, i molta; però no tota. Influent Corella! 

La pregunta reclama resposta peremptòria. Per exemple, el veïnat valencià no és procliu a llegir el Tirant lo Blanch, encara que sàpia qui és Joanot Martorell o tinga nocions de l’autor de la millor novel·la valenciana, la més universal, la menys cavalleresca, la més traduïda. No és presumible que eixe mateix veïnat haja experimentat plaers estètics llegint poemes d’Ausiàs March, per bé que el considera excel·lent: ¿qui sap que la cassola al forn pot bullir literàriament com a sintagma aplicable a la procel·losa mar, tret de pocs professors d’institut? Alguns coneixen el nom de l’Abadessa de la Trinitat, i encara, saben que sor Isabel era filla de l’esvarós marqués de Villena, però llegir-se l’obra que ha editat Vicent Josep Escartí pareix idea plausible? no; segurament el llenguatge és complicat, però la introducció de l’editor i la paciència ajuden. La meua aportació ací no és més que un elenc de pistes que tenen voluntat d’invitació a degustar una obra tan singular com la corellana i, de pas, la de March, Villena, Martorell, etc., perquè són d’or. Les obres que fan d’or tota una centúria, tota una cultura.
 

1.- CORELLA, LITERAT

 

Vos presente un poeta refinat, que domina el ritme; l’escriptor a qui les paraules responen amb eficàcia lírica, tensió continguda, emotivitat modulada, explosió sensorial. Llegiu «l’Oració» per a trobar un capolavoro convertit en Pietà magestuosa, solemne, commovedora («ver Déu e hom, lo fill de Déu e vostre / jau tot estés en vostres castes faldes»). Poesia recoberta de marbre, sí («tres coses són que, ab fredor de marbre, / lo nostre cor fan molt pus dur que pedra»), però que corprén; convindria assaborir-la al mateix temps que contemplem la de Buonarotti; es complementen. Podeu degustar els improperis contra Caldesa, receptora de les ires més vehements de l’entristit i esperançat seguidor de l’amor excels («qui en dies poc alegres / sempre vixqué, per amar ab espera»). Poeta que mor per amor («si muir per vos, llavors creureu / l’amor que us port»). Poeta cantor («si en lo mal temps la serena bé canta, / jo dec cantar») que descobrirem en la Balada de la garsa i l’esmerla, capaç per a la moció dels sentiments. Ho lamente, Riba, però Corella és místic, encara que no dels d’estirp castellana. Des del vibrant patetisme farcit de plants dolorosos («Hon és Homero? Hon és Virgili? Qui en metres? Hon és Demòstenes? Hon és Tuli? Qui en prosa? Hon són los tràgichs grecs e llatins poetes, que tanta dolor escriure pugen? Hon són tots los que tristícia, dolor e misèria sostenen?» ...Ubi sunt?), i per damunt de l’esforç de comprensió que fa la professora Badia, Corella escriu amb tanta passió que no li podem imputar el patiment del «fred desmai de l’home del Renaixement», a quin sant! 

Encara no sé si dedicar un epígraf específic a la narrativa, facturada des del bon gust i criteris pareguts als del vers. De fet, no solament les seues narratives tenen un cert ritme, reconegut per estudiosos de la talla de Riquer o Ferrando, sinó que transpiren aquell estil que hui denominem «prosa poètica» o, com ell diu, «rims i proses». Per a aconseguir-ho, l’exquisit compositor farà tal amalgama d’estils que ràpidament reclamaran l’atenció d’un lector format i així, el posimetrum (poemes dins la prosa) ajudarà a barrejar estils per a aconseguir productes fascinadors. Sona bé, Corella! És senyor de les muses, artista integral: li trobarem pintura, escultura, teatre, música, dansa, poesia... no solament com a elements al·ludits en el relat, sinó integrants del text. La seua llengua és art tan pur que promourà debat per a etiquetar-la tal com ocorre amb la denominació «valenciana prosa», sintagma que estimula l’enginy de l’investigador que aspirarà a aclarir si té relació amb referències territorials o vol ser suggeridora dels criteris desconcertants que té la redacció corellana: que si profusió d’hipèrbatons, que si còpia de cultismes, que si verbo in fondo, que si treball espés farcit d’hendíadis, que si prosa poètica, que si sintaxi retorçuda, que si complicacions paratàctiques, que si teranyina de paraules.... mareja. Autèntic artista que fa belles les arts, bella la redacció.

2.- CORELLA, TRADUCTOR I REDACTOR

L’originalitat de Corella no es troba en els temes, presos dels clàssics (Ovidi, toujous recommencé), dels grans renaixentistes (la tan recurrent Fiametta, de Bocaccio) o d’arguments religiosos, bé siguen fixats, com el Psalteri, o de més o menys lliure composició, des de la Vida de la Gloriosa Santa Magdalena fins a Lo Cartoixà. Ara bé: estem davant del traductor inconformista, del geni insatisfet. Les seues obres mitològiques, les de contingut amorós o les religioses deriven, en bona part, de plantilla, però ell no estarà content amb la mera reproducció anostrada de l’original i es dedicarà a glossar, amplificar o retoricar els materials fins a aconseguir un treball personal, seu, al servici dels seus objectius –de les idees que Fuster li nega, generalment de caràcter moral, social o espiritual– una recreació original. Les versions que fa introduiran múltiples aportacions de Mestre Corella, amb les quals, sense desfigurar massa la font, generarà en una recreació posada al dia per a re-contar relats ben coneguts com si de peces originals es tractara, però en el sentit de «singulars». Tanta creativitat li provocarà un esvaró amb la Inquisició, perquè una cosa és afegir pensaments a texts més o menys piadosos i una altra ben diferent és que gose incorporar modificacions en les pregàries de la Bíblia. I en temps de vehemència inquisitorial. Atrevit; molt atrevit, Corella. En efecte, pitjor encara que si volguera millorar partitures de Mozart, el senyor Corella agafa el Psalteri –el llibre de pregàries dels jueus– i es dedica a glossar-lo amb ganes, de manera que estimulà tots els mecanismes d’actuació del Sant Ofici. Producte de la passió estètica, del designi de comunicabilitat i del compromís que visqué, la versió corellana millora propostes que havien fet les anteriors, en alguna de les quals arribà a participar; guanya, cert, la comprensió sobre versions servilment llatinitzants i aporta –ai!– idees pròpies a un text fixat, inalterable. Però la Inquisició no volia experiments literaris ni alteracions de l’original sagrat, i li’l cremà, pareix que també amb ganes. Desventurat Corella! 

La bondat literària del Mestre no reposa tant en la novetat del tema com en la dispositio dels materials i l’ornamentació final, dins de la qual integrarem també l’ús de totes les figures retòriques que pot: les abundants glosses, les simptomàtiques amplificacions i els treballs de retoricar el text. Sense oblidar un detall important, com és la pluralitat de lectures que proporciona. En primer lloc, les afeccions medievalitzants el portaran a escriure amb els mateixos criteris que usava el lector medieval per a interpretar la redacció, o siga, amb la pràctica dels quatre sentits («senys», en dirà ell) d’interpretació dels texts, en especial dels bíblics. No ho perdem de vista, perquè en els treballs que ens presenta podrem llegir les coses que diu i, si esmolem la lectura, també coneixerem les que vol dir, és a dir, a banda del literal, els senys al·legòric, tropològic (moral) o anagògic (espiritual), segons recull de la tradició medieval; anotem, per exemple, la dantesca que ell aplica a les composicions que fa. En realitat, no es pot entendre del tot l’obra del nostre literat sense un bon coneixement dels referents simbòlics amb què treballa; en ell, el món dels símbols és tan riquíssim com inexplorat, raó per la qual estic col·laborant amb un col·lega  a fi d’intentar una explicació d’eixa qüestió tan important per a comprendre les profunditats de l’autor, un estudi sistemàtic de les qüestions simbològiques en Corella que, més allà del seny literal, ens ajude a descodificar els altres sentits. Intrigant Corella! 

Saludeu, encara, el selecte escriptor medieval, retardatari. O, també, l’alambinat escriptor del Renaixement, avançat. O, si voleu, l’amalgamador de tradició i modernitat, d’història i de present, d’herència rebuda i creació convertida en llegat o, com diu Francisco Rico, sap «reconciliar hàbilment les nostàlgies de l’Edat Mitjana i els suggeriments de l’Humanisme». ¿Qui diu que siga millor perquè l’adscrivim a un temps històric posterior? Inclassificable, amb voluntat de selecció sempre present. Ho acreditarà en tot, i ho exemplifique en el llenguatge, perquè el Mestre mira amb fidelitat la llengua dels clàssics al mateix temps que dignifica l’expressió popular, la del seu temps, i si el llatí ha perdut força comunicativa, es posa a dignificar el vulgar, convertit en stil dolç que tant li agrada. Alguna cosa del dolce stil nuovo li podrem descobrir. Mutatis mutandis, clar. Al costat de l’addició d’ambigüitats calculades, de pluralitat de sentits o d’equiparació de registres, el seu depòsit de recursos literaris li oferirà la possibilitat de jugar tant amb paraules com amb frases, d’intercalar combinacions, sobretot d’epítets nascuts de la companyonia de diversos adjectius, o de la convivència d’adjectius i adverbis, o de la promiscuïtat de tots amb tots, amb un resultat de laberint que al principi costa de recórrer, tan ple de minotaures, però que, al final, genera cordial adhesió. Mireu com sona la frase «La iniqua, trista, mísera enveja que, entristits ulls mirant, les prosperitats sempre deplora, ab lo verí de les sues mortals sagetes havia nafrat los ànimos e pensses dels fills del gran patriarcha Jacob». Per no parlar la sintaxi, que li és tan obedient com flexible; Corella, transgressor nat, fabrica amb facilitat els hipèrbatons que poblaran la redacció: «cercant dels bestiars les fèrtils pastures».

3.- ESTUDIAR I ENSENYAR: L’AULA I LA TRONA

En la lectura de la seua obra visitarem un teòleg dens, tal com li reconeixerà el canonge i poeta amic  Bernat Fenollar: «puix tant en vós la teulogia pausa», però que, literat, no ha construït un corpus teològic tancat, encara que vinga impregnat de sant Agustí o l’Aquinat. Des dels inicis com a escriptor, propulsors de reglamentació de conducta, fins als finals que exhibiran exquisida elevació espiritual, Corella fonamenta el text en la teologia, en especial l’estudi de la «Sagrada Pàgina», però –sempre rebel– sense sotmetre’s a les exigències de la superior de les ciències. Amb els seus escrits ens aproximem al filòsof que no acaba tampoc un tractat redó de filosofia, si bé treballa pensaments de factura aristotèlica («lo nostre antich criat Aristòtil»), platònica o tomista; ell vol paraules útils per a la vida i, en conseqüència, no solament fa recolzar en la filosofia les idees que vol divulgar, sinó que reclama coherència de vida, també per a l’escriptor. Corella no podrà ser inclòs en catàlegs academicistes inter philosophos atque theologos, encara que el Mestre en Sacra Teologia, que no es dedica «professionalment» a cap d’eixes disciplines, sap usar-les molt bé en benefici del seu discurs, siga literari, docent o retòric. Savi Corella!
 

Escoltarem també el predicador de fama. El domini de la paraula convertit en sermó, imaginem que potent; en ocasions vibrant: «Quan vós sermonau / alegra’s lo temple; / d’oïr-vos en trona, / lo poble és content», l’elogia Fenollar, si només tenim en compte l’estic positiu del vers de doble sentit; no debades diuen que era un «divo» de la trona. Podem assistir a una predicació de Corella com si estiguérem en una lectura comunitària dels seus relats. El predicador es complau d’abandonar la redacció de homilies («del sermó girar la ploma») per projectar-nos una injecció de doloroses gestes mitològiques o descriure’ns alambinades sepultures; el gran, immens Corella. Patètic, amb rius de llàgrimes literaris i literals, mestre en el recurs al patetisme. Capaç, per tant, de complir els requisits que exigia sant Agustí per a l’oratòria sacra: «docere, delectare et flectere», amb ell tots aprenen, s’ho passen bé i es commouen. Algú insinua que una de les seues peces més conegudes, la Tragèdia de Caldesa, és un sermó. Jo no sé si tant, per allò del thema i de la divisio thematis, les fonts..., però no se’n distancia: la fama de grand réthoriqueur li traspassa els segles. I també docent. Podeu assistir a les seues classes perquè el Consell del cap i casal el contractà per a ensenyar teologia. És l’home de la comunicació, de la transmissió dels coneixements que ha acumulat; és aquell que en trona o en aula se sent impulsat a contar i compartir les matèries que ha aprés. I, de pas, dinamització cultural, perquè convencé el Consell de la Ciutat perquè editara el Regiment de la cosa pública, de frare Eiximenis. Difusió, divulgació, instrucció pública en homilies, lliçons: recorregué a totes les possibilitats comunicatives. 
 

4.- COMPROMÍS CÍVIC

 

Representació de la batalla de Bosworth, coetània de Joan Roís de Corella, qui va ser un ferm antibel·licista

Mestre Corella construirà apassionants reflexions sobre la dona i, de la mà del d’Aquino, confirmarà que és superior a l’home. El paper que atorga a les dones en el conjunt de la seua obra ho assegura, i ho rebla el que li concedirà a la Mare de Déu, amb propostes descomunals, a hores d’ara inimaginables, de la mateixa manera que no foren massa prudents en temps de vitalitat inquisitorial. Quan té èxit l’expansió otomana i Europa clama resposta, l’escriptor, membre de l’estament militar, manifesta aversió a la guerra, i es declara decidit impulsor de la pau, antibel·licista convençut. Ho argumenta horroritzat pel dany que causen les armes, mentre que, en sentit contrari, es proclama rutilant cantor de la vida, regira pels racons del coneixement per a trobar els millors excerpta filosòfics que la societat culta ha acumulat per a condemnar qualsevol enfrontament bèl·lic, conflictes contraris a tota raó humana, i ens els transmet, perquè ens vol gent de pau. Una última ullada al compromís social que viu, en especial quan s’orienta als més necessitats i, convé subratllar-ho, també als perseguits pel Sant Ofici, m’ajudarà a concloure. Corella manté amistat amb tots els conversos del moment, aquells que experimenten persecució per part dels tribunals del Sant Ofici; ell és amic dels que teològicament podem definir com als justs injustament perseguits, i sempre els oferirà una paraula d’esperança. Benaventurat Corella.
 

5.- LLEGIR-LO HUI

Si recupere alguns dels adjectius amb què l’he definit –sinuós, críptic, pastós, enigmàtic, oblidat, profund, perseguit– calcule que introduiré alguna barrera en la invitació a llegir-lo. I és que no resulta fàcil, hui, llegir una obra tan literàriament alambinada i, pel que fa als significats, tan densament carregada de referents que han perdut vigència. De la mateixa manera que no tots coneixen el significat de dos mitres en terra en les representacions pictòriques de sant Vicent Ferrer, la descodificació dels rims i proses corellans planteja alguna dificultat que supera l’esforç per integrar la sinuositat de la seua sintaxi. Però també és difícil el món simbòlic de Dant i ningú li nega qualitat ni lectura. El lector de Corella podrà entropessar amb alguna dificultat inicial, però acaba captivat pel senyor de les paraules; es rendirà fascinat pel mestre del símbol, sorprés per l’estructura sòlida de les peces, corprés per l’elegància de la composició. El gran depòsit de la cultura medieval, però obert a la modernitat, reclama el treball de comprensió que ell va fer en la redacció. Li descobrirem una gran estètica en la composició acompanyada de propostes belles i reflexions encara plenes de valor al servici del gaudi i de la creació d’un món millor; i, al final, sabrem que encara no li hem descobert els grans enigmes que amaga.

Nota del Grup Harca: Aquest text, publicat originalment en la revista Lletraferit, és obra d’un autor convidat, a qui agraïm la seua col·laboració. Amb posterioritat a la seua redacció fou coautor de la següent obra sobre el mateix Joan Roís de Corella: Antoni López Quiles & Abel Puig Gisbert, Ensenyar, commoure i adelitar. Notes de propedèutica per a una relectura de Corella, Perifèric edicions, Catarroja, 2014.