Ahir es va inaugurar a la Llotja de València el Congrés sobre Ausiàs March que ha organitzat la Institució Alfons el Magnànim, que tindrà lloc al llarg d'aquesta setmana en l'Aula Magna de la Universitat de València per a commemorar el 550 aniversari de la mort del poeta. La premsa ja ha informat dels discursos dels polítics en la inauguració d'un altre congrés més a colp de commemoració i talonari, amb una nòmina de participants de diversa qualitat. Almenys, de tot açò ens quedarà la reedició de l'obra completa d'Ausiàs March compilada per J.V. Escartí i editada per un banc, i potser les actes del congrés sobre "el nostre Shakespeare" que recolliran tot el que ja se sap sobre el poeta i no sé si alguna cosa nova.
La setmana vinent també tindrà lloc al monestir de la Valldigna la XIX Escola d'Estiu de l'Associació Cívica Tirant lo Blanc, que enguany estarà en part dedicada a Ausiàs March, i en el curs de la qual serà projectat el documental de RTVV Ausiàs March, cor d'acer, de carn i fusta. En realitat Canal 9 ja l'ha passat almenys un parell de vegades, la primera al voltant del 3 de març quan es commemorava la mort del poeta, però si algú no l'ha vist encara i té ganes està disponible en Youtube dividit en tres parts ací, ací i ací, perquè més o menys paga la pena veure'l(30 minuts en total).
Ara bé, el propòsit d'aquest post -a banda de donar notícia dels dos esdeveniments i enllaçar el documental- és parlar d'un altra producció sobre l'Ausiàs. Un documental que també s'ha produït per a RTVV, dins de la sèrie "Furtius de la Història", que al contrari que l'anterior presenta una visió històrica del personatge molt esbiaixada. Es tracta d'Ausiàs March, industrial sucrer (9 minuts, i el podeu veure ací), en el qual intenten contar-nos el paper d'Ausiàs March en la industria del sucre que es va desenvolupar a la Safor en el segle XV. I en principi cal reconéixer la bona intenció de la sèrie en general, que no és sinó difondre xicotets aspectes de la nostra història; i la d'aquest capítol en particular, que és explicar el vessant sucrer de March que òbviament està emmascarat per la seua obra poètica, com no podia ser d'una altra manera. Però l'Ausiàs també era un senyor feudal, una condició sense la qual mai s'hauria involucrat en aquest negoci com sap qualsevol que conega un poc el context històric. Però això pareix que ha estat oblidat pels guionistes del documental i els seus assessors, si és que ho sabien.
Sabien, almenys, que era cavaller, un “jove cavaller decidit” que va acompanyar el rei en la campanya de Sardenya. El que no ens diuen és a què va anar a aquella illa amb el rei, ni com va obtindre eixos beneficis amb els quals "es va retirar a Beniarjó per dedicar-se als negocis". Em disculpareu la ironia en el post a partir d'ara, però potser era la "campanya" de pesca a Sardenya, es va llogar en un vaixell per guanyar uns dinerets, i per això coneixia tan bé la mar com demostra als seus poemes. No obstant, no deixen de ser tot especulacions meues, perquè el documental no ens informa de la finalitat d'aquesta "campanya". El "pròsper negoci" que va dur endavant "l'empresari March" a Beniarjó, amb els diners que havia guanyat a Sardenya, va ser ni més ni menys que "la plantació de canyamel per a obtindre sucre en terres de la Safor". El que tampoc ens diuen és si aquesta iniciativa empresarial se li va ocórrer només a ell un dia mentre prenia la fresca, o pel contrari ja hi havia una infraestructura econòmica en marxa a la Safor amb tota una sèrie de companyies sucreres monopolitzant la producció en connivència amb els senyors feudals.
En qualsevol cas, "el poeta es va ficar mans en l'obra amb els seus camps" i "es va iniciar en la producció" de sucre. Primer de tot March "va aprendre les tècniques de regadiu", tal com era d'esperar perquè com tots sabem un bon empresari ha de començar des de baix, i per això va haver d'aprendre a regar. Els enginyers hidràulics eren massa cars i calia estalviar, que els diners costen de guanyar, per això va ser ell en persona, tal com ens dóna a entendre el documental, qui "va transformar en regadiu 300 fanecades de les seus terres". I així és com va construir la coneguda séquia d'en March, que conduïa i encara condueix l'aigua del Serpis fins a Beniarjó. Desgraciadament "el projecte de convertir el secà en regadiu fou tan costos que va haver d'invertir tot el que tenia", que com recordarem de l'inici del documental ho havia guanyat -honradament espere- a la "campanya" de Sardenya. Ja se sap que, en qualsevol negoci, per a generar beneficis cal arriscar capital.
Pont de Vistabella a Beniarjó, per on passa la séquia d'en Marc
Una vegada fetes les inversions necessàries, i apresa la tècnica, "al principi es va centrar en la plantació de canyamel i la collita la venia als molins de sucre". Aquesta vegada no ens ho diuen però els espectadors suposarem pel context de la frase que, de la mateixa manera que havia aprés les tècniques de regadiu, també va aprendre les velles arts de l'agricultura i es va dedicar en persona a plantar, cavar, regar, tallar i portar fins al molí la canyamel. Perquè de moment no ha aparegut en el relat cap altra persona que no siga l'empresari Ausiàs March. Així i tot, com a bon industrial, "prompte s'adonà que el més rendible no era el cultiu de canyamel, sinó la fabricació i venda del sucre", i per això "s'afanyà a bastir un molí, decisió de la qual més tard se'n penediria". Per ara caldrà suposar que el penediment degut al fet que "el treball al molí era francament pesat", i no és d'estranyar perquè aguantar les altes temperatures del trapig després d'haver estat treballant al camp devia ser esgotador per al poeta. De fet, tan esgotador que l'Ausiàs no va tindre més remei que renunciar al seu esperit individualista -com a bon emprenedor- i "contractar uns 50 homes i més de 30 animals de tir". Sembla que per primera vegada l'industrial va haver de delegar i no va fer alguna cosa amb les seues mans. També pareix que, tot i la seua esplèndida obra poètica, potser era un poc babau perquè no es va adonar que com a senyor feudal podia haver imposat als seus vassalls que treballaren ells.
Mola d'un trapig proper a Beniarjó
Desgraciadament, no tot va anar tan bé com esperava l'empresari March després de treballar dur. Ara per fi ens assabentem que ell no era l'únic que havia tingut la magnífica idea d'invertir en sucre, ja que el duc de Gandia també ho feia "i en eixes condicions la competència era impossible". La culpa del fracàs, com és obvi pel context de lliure mercat, és que "el duc tenia 7 molins, i això suposava que era ell qui marcava els preus". Per descomptat el fet que com a senyor de Gandia controlara legalment el mercat de la vila i el seu terme i posseïra el monopoli feudal dels molins no hi tenia res a veure. Tampoc el monopoli atorgat a les companyies sucreres.
En definitiva, davant la ruïna que va suposar el negoci al que tants esforços havia dedicat, "Ausiàs va anar a poc a poc perdent l'interés pel cultiu de canyamel, per a dedicar-se a coses més gratificants per a ell". La poesia, per exemple, i bé que li ho hem d'agrair perquè d'altra manera ens hauria privat de la seua obra. Els seus vassalls, segurament, també li ho degueren agrair, però el documental no ens informa sobre ells. Finalment, "desenganyat del seu paper com a industrial sucrer se'n va tornar al seu palau de València", i "mai més va voler sentir parlar d'activitats industrials ni agràries". Clar, pareix obvi: al cap i a la fi, ennoblir i poder viure de rendes no és el somni de tot burgés? Doncs l'Ausiàs ja ho era, de noble. Potser al guionista del documental li ho podien haver explicat això.
Fins ací la ironia. Com deia al principi, es tracta d'un breu documental amb evidents intencions divulgatives i d'entreteniment, al qual necessàriament se li pot permetre alguna llicència; però a tot producte històric li cal un mínim de rigor, perquè sense ell s'està llançant a la societat una visió esbiaixada del seu passat. No és normal que en un documental sobre el segle XV no es tinga en compte el context feudal, i molt menys si el personatge en qüestió és precisament un senyor. D'altra banda, és cert que molts autors han presentat la industria sucrera medieval de la Safor com un negoci, i als seus protagonistes com a gent innovadora, i és cert que ho era, però no es pot presentar a un feudal com a un empresari emprenedor. No és acceptable que en cap moment s'esmenten els vassalls camperols, als quals els senyors obligaven a plantar canyamel en les seus terres, i a lliurar-los una part de la collita com a renda. Ni que s'obvie el fet que la part no entregada com a renda fóra obligatòriament venuda al trapig del senyor, perquè era un monopoli feudal, ni molt menys que en els vassalls musulmans foren obligats a treballar al trapig del senyor a canvi d'uns salaris per sota dels preus que marcava el mercat del treball com en qualsevol sistema colonial. Així qualsevol fa d'empresari i arrisca la seua riquesa. Una riquesa que, tampoc ens ho han dit, era fruit del botí de guerra i de l'explotació dels vassalls en forma de renda. Al cap i a la fi no costava tant contar per damunt tot açò al documental, encara que hagueren hagut de llevar uns plànols d'autovia dels 9 minuts curts que dura. O algú creu que un documental sobre, posem per cas, la plantació de cotó que tenia el president Thomas Jefferson a Virgínia no esmentaria l'explotació dels esclaus negres? Doncs això.
Indígenes treballant en un trapig de les Antilles
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada