Uns apunts de cal·ligrafia medieval

A partir del post que el nostre convidat Lluís Sales publicà dilluns, de la pròpia experiència, i també després d’haver tingut múltiples converses amb amics, companys i experts en les lletres medievals, m’he decidit a fer uns apunts sobre la pràctica notarial. Fascinant món el dels notaris, eixos professionals de l’escriptura que donen fe pública a tot allò que passa a la ciutat i al camp. Tot i la importància dels pactes verbals, especialment al món rural, a mesura que avancen els segles medievals ben poques coses s’acorden sense ser-hi present un notari, sense un professional de l’escriptura. Perquè aquest és, precisament, l’element que els atorga una condició privilegiada a la societat medieval. Els notaris són els garants de l’escriptura, una destresa que només està a l’abast d’uns pocs. I és la major o menor habilitat amb la ploma, entre altres factors, un dels elements que permet establir una nítida jerarquia uns notaris i els altres.

escrivà medieval

Fills de camperols rics, artesans acomodats i mercaders, però, sobretot, membres de famílies amb una tradició ben arrelada en els oficis relacionats amb l’escriptura, els joves que aspiren a convertir-se en notaris cursen uns anys d’estudi en escoles municipals i eclesiàstiques que els introdueixen en els quefers propis de la seua futura dedicació laboral. Ací aprenen les destreses de les lletres, del llatí, també de les llengües vulgars, al mateix temps que reben unes mínimes nocions de dret civil i canònic, ben necessari per al desenvolupament quotidià del seu treball. Després han de passar el preceptiu examen davant experts en l’ofici designats per les autoritats pertinents, una mena d’oposicions on els joves han de testimoniar la seua vàlua. Aprovat l’examen, els nous notaris registren el seu segell, personal, únic i intransferible, i estan ja en disposició d’incorporar-se al món laboral, bé introduint-se a l’empresa familiar sota les ordres del seus pares, també notaris, bé posant en marxa una nova taula al carrer o la plaça on s’apleguen els altres notaris de la ciutat.

recreació d'un scriptorium medieval

Aquestes són, a grans trets, les primeres passes que han de seguir els notaris. No és la meua intenció definir amb rigorositat el seu cursus honorum, sinó solament oferir unes pinzellades per introduir el vertader objecte de reflexió: la seua pràctica escripturària. Malgrat que tots segueixen un aprenentatge semblant, la destresa amb la ploma que adquireixen cadascun d’ells determina, en última instància, la consecució d’una dedicació laboral o altra. Comencem amb l’exemple del notari rossellonès Gabriel Resplant. Professional amb una cura quasi exquisida, els seus registres són d’una pulcritud que sorprèn l’historiador. Als seus llibres tot és en ordre, cap document apareix traspaperat i tampoc no hi trobem ni un sol esborranc. Fins i tot tenia la cura d’anotar dades aparentment irrellevants que, després, serveixen els investigadors per conèixer la realitat del món en què visqué Resplant. Era habitual que en la primera fulla del protocol el notari fera menció als quatre evangelistes. Així, per exemple, en l’encapçalament del protocol de 1396 podem llegir:

Pagina ista pro custodia habeatur.
Est Luchas taurus;
leo, Marchus;
evangelista, Matheus;
avisque, Iohannes.
Quatuor ista Deus.

El notari sap que és el garant de tot el que hi ha escrit dins del seu registre i, en conseqüència, sol·licita la protecció dels quatre grans escriptors de la tradició cristiana. Però el que resulta més curiós és que Resplant no repeteix ni un sol any la invocació a Joan, Lluc, Marc i Mateu. Té l’habilitat de distingir cada registre amb un encapçalament distint, on, a més, fa constar altre dades d’interès. Així, en aquest mateix protocol de 1396 el notari anota tots els dies festius de l’any, sense comptabilitzar, això sí, les festes religioses tradicionals. El resultat és l’enumeració, mes per mes, d’un total de trenta-dos dies en què els habitants de la vila de Perpinyà deixaran els seus quefers quotidians per gaudir d’unes hores d’esbarjo. Ara bé, no podem cometre l’error de pensar que és Resplant qui escriu els documents que hi ha als seus registres. Segurament sí anota les invocacions als evangelistes, escrites amb una lletra diferent a la de la resta del protocol, però el conjunt d’escriptures que segueixen a ben segur són redactades pels seus escrivents, persones contractades pel notari per encarregar-se de la transcripció dels documents que li encomanen els seus clients. De fet, el mateix Resplant actua com a escrivà de la Procuradoria General dels comtats de Rosselló i Cerdanya, de manera que disposa de poques hores per seure a la seua taula i confegir els protocols que han arribat fins els nostres dies.

primer full del protocol de Gabriel Resplant

Es tracta d’una situació que es repeteix a la notarial ciutat de València. Cap i casal del regne, ací s’apleguen una gran quantitat de notaris i professionals de l’escriptura per satisfer la demanda dels habitants de la ciutat i de molts altres llocs del regne. Potser l’afirmació que segueix és massa contundent i, fins i tot, exagerada, però tinc la percepció que en el món laboral dels professionals de l’escriptura no ocorre com en altres sectors econòmics. Ací l’oferta no supera la demanda, sinó que és la demanda i les necessitats escripturàries dels clients les desborden les possibilitats de treball que ofereixen els notaris. Només cal obrir els protocols de Vicent Saera, Domingo Català, Joan Beneito o Miquel de Puigmitjà, tots notaris de València, per adonar-nos-en. Som al davant de voluminosos registres, curosament ordenats, on hi ha tota mena d’accions de nobles, mercaders estrangers, rics comerciants locals, artesans acomodats dels principals gremis de la ciutat i pagesos rics de les comunitats de l’Horta. La seua clientela, per tant, surt dels estrats més ben situats de la València del segle XV, testimoni de la importància que han assolit en la vida de la ciutat.

testament del protocol de Miquel de Puigmitjà

I tots ells, com fa Resplant, tenen contractats un bon grapat d’escrivents que seuen tots els dies a les taules situades a la Plaça dels Predicadors i que es desplacen a les cases dels clients principals per recollir tots els contractes que disposa el seu cap. Els notaris s’ocupen de cercar els negocis més sucosos i atraure els clients més interessants, mercadegen amb la informació ací i allà a la recerca de la millor oportunitat per als seus representats i per a ells mateix. Aconsegueixen, així, reunir una clientela que deixa en les seues mans bona part dels seus negocis. En canvi, deixen en mans –mai millor dit– de les persones que contracten els quefers propis de l’escriptura. Ara bé, no són simples escrivents, sinó que a ben segur passen un rigorós examen abans d’incorporar-se a l’empresa d’aquests importants notaris. Deu tractar-se de gent capaç de guardar els secrets del seu patró i dels seus clients, per no escampar més del necessari allò que duen els seus superiors entre mans. A més, els escrivents deuen ser uns professionals curosos i ordenats, a banda de mostrar una habilitat exquisida amb la ploma. De fet, els registres que han arribat fins avui dia així ho testimonien. Protocols voluminosos, perfectament organitzats segons la seqüència temporal de l’any i escrits amb una cal·ligrafia immillorable. No hi ha dubte que som al davant de les empreses escripturàries més importants de l’època.

llibre i pergamí medieval

Una altra cosa són els notaris dels pobles! Lluny de la pulcritud dels registres urbans, els protocols de les comunitats rurals del país són calaixos de sastre on hom pot trobar de tot. I açò, malgrat que en aparença pot semblar contraproduent per a l’investigador, no ho és gens. Ans al contrari, si no fóra pel desori dels registres no coneixeríem moltes informacions cabdals per entendre el passat medieval dels nostres pobles. Prenem l’exemple de dos notaris de Vilafranca, aldea de Morella d’uns 450-600 habitants al tombant del segle XIV. Situada a la cruïlla dels camins que uneixen el Baix Aragó amb el Maestrat i la Plana de Castelló, Vilafranca esdevé un important centre de redistribució de mercaderies a petita escala en l’àmbit comarcal i, fins i tot, regional. Açò li atorga una dinàmica específica, amb un moviment constant d’homes, diners i mercaderies, que la diferencia de la resta de comunitats rurals veïnes. I tot aquest tràfec genera una ingent necessitat de professionals de l’escriptura per tal de satisfer les demandes de veïns i forasters. De fet, entre 1392 i 1412 hi ha instal·lats a Vilafranca un total de vuit notaris, que representen el 7% de la població laboral del lloc. Una xifra gens menyspreable que, si s’afegeix a la resta d’ocupacions no agrícoles, assoleix el 48% de la població, superant el percentatge de persones no dedicades a l‘agricultura i la ramaderia d’una vila com pot ser Castelló, on és del 40 %.

Hi ha, a més, tota una tradició en determinades famílies, els membres de les quals tenen majoritàriament oficis relacionats amb l’escriptura. És el cas de la família de la Guerola, saga de notaris instal·lats a Vilafranca almenys des dels anys vint del segle XIV. D’aquesta dècada són els primers registres de Domingo de la Guerola, cap del llinatge. Lluny de disposar d’escrivents com els seus col·legues de la ciutat, Guerola deu confeccionar ell mateix els documents i la veritat és que existeix una diferència abismal entre uns registres i altres. Protocols desordenats, amb una gran quantitat de fulls solts que ni tan sols tenen data; quaderns mal relligats que transporten l’investigador d’un any a altre i d’uns mesos a altres sense cap tipus d’indicació, amb el perill constant de no saber on ets exactament; anotacions telegràfiques que únicament forneixen les dades bàsiques de les transaccions; i, per últim, una lletra amb unes traces elementals, que sovint és il·legible. Com he dit, amb freqüència apareixen simples notes que informen de les transaccions. Fins ací, tot perfecte. El problema arriba quan Guerola ha de redactar un testament, una sentència arbitral o qualsevol altre document més llarg. Les errades tipogràfiques són constants, manquen paraules per tot arreu i el notari desconeix bona part de les clàusules, perquè sovint és difícil trobar el sentit a les frases i moltes finalitzen amb un recurrent et cetera que posa fi a la construcció sense haver exposat allò necessari per a la comprensió del text. S’ha de dir, tanmateix, que després d’un temps de convivència amb els seus escrits totes aquestes dificultats s’esvaeixen, perquè un acaba sent tant desordenat com ell!

protocol de Domingo de la Guerola

Ben distint és el cas d’un altre notari de Vilafranca, Antoni Esquerdo. Membre d’una de les famílies més riques del lloc, el seu germà major és el prevere del poble i el menut assumeix la direcció de l’empresa agrícola. Ell, en canvi, cursa els anys d’estudi a València, treballa un parell d’anys a la ciutat com a escrivent a la taula d’algun conegut i ja el 1393 s’instal·la a Vilafranca per convertir-se en el notari més important del lloc de manera quasi immediata. De fet, a la seua taula acudeixen bona part dels veïns i dels forasters que s’apleguen a Vilafranca –els seus registres són els més voluminosos–; és el confident dels membres més rics de la comunitat i els jurats dipositen en ell la seua confiança, convertint-se en el professional que recull totes les actes relatives a la universitat. A més, quan l’escrivà del justícia no pot desenvolupar la seua tasca és Esquerdo qui n’assumeix les funcions i, juntament amb la resta de contractes notarials habituals, intercala en els seus protocols tota mena de documents de caire judicial i econòmic. Significativament, el novembre de 1409 Antoni Esquerdo encapçala un dels documents amb aquesta frase: «Die iovis, XIIIIº novembris, tenint la cort».

Els seus registres no assoleixen la pulcritud dels protocols dels notaris de la ciutat, però tenen poca cosa a envejar. Som al davant d’una gran quantitat de documents perfectament ordenats i relligats en volums uniformes. Fins i tot, com fan els notaris més importants de la ciutat, classifica els documents segons una tipologia establerta i, així, trobem llibres individualitzats per als negocis més comuns, altres per als testaments i altres per a les curadories. La lletra, elemental, és clara i perfectament llegible, amb una especial atenció als documents més solemnes, com una sentència arbitral, el carregament d’un censal per part del Consell i les queixes formals de la universitat davant el comissari reial pels abusos de la vila de Morella. No hem d’associar, per tant, un notari de poble amb un registre deficient. Com a la ciutat, hi ha una nítida diferenciació i una jerarquia també a les zones rurals en relació a l’ofici notarial. Tant al món urbà com al rural, els professionals de l’escriptura desenvolupen una funció importantíssima. Compravendes, testaments, préstecs, almonedes i molts altres tipus d’operacions componen els voluminosos llibres, protocols i notals, que arreceren els notaris a les seues cases. Ells són els millors coneixedors de la situació de l’oferta i la demanda de tota mena de productes, de l’estat de les economies domèstiques, de les dificultats dels rics i els pobres per fer front als pagaments, convertint-se, així, en fonts d’informació privilegiada. Tenen, a més, una aureola simbòlica que els permet assistir als moments més importants de les vides dels seus veïns: redacten les actes de casament i de defunció, recullen i publiquen els testaments dels vells, els malalts i els homes que marxen a la guerra, de manera que res es pot fer sense la presència dels professionals de l’escriptura. Caldrà, doncs, aprofundir en l’estudi dels notaris per comprendre millor la societat medieval.

Els registres de la cort del batlle i les seves aplicacions en la Història econòmica i social. Breus reflexions introductòries

Lluís Sales i Favà

Universitat de Girona

Aquells que ens interessem per la Història econòmica i social a l'Edat Mitjana valorem les actes notarials com un testimoni únic de les operacions que es produïen al mercat de les vitualles, de la terra o del serveis. La majoria d’aquests negocis depenien del crèdit –del préstec o del finançament– uns mecanismes, que encara en més mesura, havien de descansar en testimonis escrits per tal de garantir-ne el retorn. És per això que en els darrers decennis gran part de l’edifici de la història econòmica i social de la baixa Edat Mitjana s’ha edificat gràcies a les informacions sistemàticament buidades dels llibres dels notaris. Sabem també, però, que en cas de produir-se alguna desavinença sobre els contractes registrats, la primera instància jurisdiccional que servia per a resoldre el conflicte era la cort local competent en afers civils. A més, els documents assentats en ambdues escrivanies, la del notari o la de la cort, estaven garantits amb la fides publica i per tant constituïen proves vàlides per defensar els propis interessos en un litigi [Vegeu “Usatge: De la fe que han les cartes” (Constitucions de Catalunya de 1495), Barcelona, Generalitat de Catalunya (Textos Jurídics Catalans. Lleis i costums, 4/1), 1988, pàg. 288-289]. Amb l’oferta de més seguretat jurídica, podem dir que corts del batlle i notaris van garantir la fluïdesa dels intercanvis comercials en els darrers segles medievals i van contribuir a rebaixar-ne els costos de transacció.

Amb tot, podem intuir que el registre notarial compta amb una font germana, però que és avui força més desconeguda: els llibres de la cort del batlle. Aquests volums són les redaccions amb valor públic de “les actuacions portades a terme en l’exercici d’una jurisdicció per part d’aquell qui la deté o per part dels seus oficials o delegats” [Segons la definició de Rafel Ginebra Molins: “Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya” dins Josep Maria Sans Travé (coord.): Actes del segon Congrés d’Història del notariat català, Fundació Noguera, Barcelona, 2000, pàg. 110]. Els documents que s’hi escripturaven poden tenir relació amb diversos àmbits governatius i jurisdiccionals, però els assumptes que es relacionen amb el dret civil hi suposen la major part dels afers registrats. Per aquesta raó, també ofereixen possibilitats extraordinàries per a emprendre estudis de caràcter socioeconòmic. Les corts –responsables de l’emissió d’aquesta font– delimitaven un espai polític i unificaven moltes de les necessitats i funcions de la societat. Aquestes institucions van ser instal·lades pels senyors jurisdiccionals, amb l’objectiu de facilitar les transaccions econòmiques, resoldre conflictes entre veïns o disciplinar als habitants del districte.

Cal apuntar que a l’interior d’una demarcació jurisdiccional a la Catalunya del nord-est és comú que hi convisquessin nombroses senyories alodials amb els seus propis batlles, que es limitaven a exercir, essencialment, la percepció de rendes i una mínima jurisdicció sobre els seus homes propis. En general, però, aquestes senyories territorials no oposaven majors resistències a l’exercici d’una jurisdicció districtual, que era vàlida per a tots els habitants d’una baronia o d’un espai de reialenc. Aquests diferents batlles que interactuaven alhora tenien funcions recaptatòries, mentre que els oficials del senyor jurisdiccional podien regular la pau i treva, l’aplicació del dret comú i l’ordenació de les activitats econòmiques i politiques de la comunitat. De fet, molts dels contenciosos que les senyories territorials tenien entre elles o amb els particulars podien acabar despatxant-se en les institucions de la senyoria jurisdiccional, aquella que ostentava el mer o el mixt imperi (o bé ambdós alhora). Aquesta, era capaç d’impel·lir als habitants dels termes a complir els seus pagaments o bé a acatar sentències relacionades amb reclamacions emeses pels diferents batlles de sac.

Podem dir que, en general, les corts tractaven tres espais “administratius” i de treball significativament diferents: L’exercici de la jurisdicció criminal, la civil i el govern i l’administració de la comunitat. Pels estudiosos de fenòmens com el crèdit, a més, és d’interès reparar en el fet que a l’intern de la jurisdicció civil s’hi solien contenir dues accions diferents: Una jurisdicció contenciosa, encaminada a perseguir els morosos, però també una jurisdicció graciosa, que oferia un marc d’assentament alternatiu al protocol notarial. Si bé penso que en l'estudi del crèdit ens haurem de centrar en la jurisdicció contenciosa, també esmentarem, de passada, que en el marc de l’exercici graciós de la jurisdicció sol citar-se el registre d’obligacions, és a dir, els instruments públics semblants als debitoris notarials que quedaven directament vinculats a l’acció punitiva de la cort. Tant aquestes obligacions com la resta d’instruments que emanaven de qualsevol exercici jurisdiccional es troben recollits en llibres específics. Aquests llibres sovint estan dividits en diferents sèries, depenent en cada cas de la complexitat institucional del territori o del volum de documentació que calgués registrar i consultar. A més, les escrivanies comptaven amb procediments específics que responien als costums particulars del territori; fenòmens que fan variar també les tipologies documental que hom hi pugui trobar. Així, mentre les diferents sales del Justícia de la ciutat de València elaboraven una àmplia gamma de llibres atenent als procediments judicials, a l’altre extrem de la balança s’hi ubicaven institucions com la cort del batlle de la vila de Sant Feliu de Guíxols, on durant el segle XIV es confeccionà una única sèrie documental que reunia tota la documentació.

Manorial records d'Anglaterra

Tal i com hem dit, penso que cal centrar-nos en analitzar l’exercici contenciós i els mecanismes –els procediments– que regien les disputes per deutes a les corts. Per estudiar-los, s’haurà de suplir l’oblit historiogràfic que ha patit aquesta temàtica. La historiografia institucional a l’àmbit de la Corona d’Aragó no s’ha inclinat vers l’estudi sistemàtic de les jurisdiccions local i en conseqüència, encara hi ha molts aspectes que ni tan sols han estat descrits. En aquest sentit, encara no comprenem del tot els contenciosos detallats en els llibres, ja que cal clarificar les tipologies documentals que hi apareixen i proposar una filiació jurídica per a cadascuna d’elles [En la línia del què s’ha fet a Anglaterra. Vegeu, per exemple, un estudi diplomàtic de les fonts que emetien aquest mateix tipus de institucions a Denis Stuart, : Manorial records: An introduction to their transcription and translation, Phillimore, Chichester, 1992]. Cal reconèixer, tanmateix, que en els darrers anys s’han fet bones edicions d'alguns dels registres de corts locals (o d’altres fonts on també es reflecteix l’exercici de la jurisdicció). Atents, però, al salt important que es produeix entre els principis substantius del dret comú i les multiplicitat de tradicions locals –especialment quan es tracta de corts pertanyents als estat senyorials– creiem que també es requereixen estudis de caràcter local fent ús de les fonts disseminades pel territori, a més d’una major atenció als costums territorials.

Per altra banda, tot i que ens manqui una monografia sobre les corts jurisdiccionals, podem desbrossar el camp de la historiografia institucional per tal de trobar-hi allò que ens ajudi a entendre els mecanismes processals en el dret civil. Amb tot, la deficient catalogació dels llibres de la cort del batlle afegeix una altra dificultat a la recerca històrica. Com que era habitual que els barons tinguessin en destret tant les escrivanies curials com les notaries, almenys a les comarques gironines ambdues institucions solien ser establertes al mateix individu o regentades per un mateix escrivà. Aquesta casuística ha dut a confusió als responsables de catalogar i descriure els arxius, que han obviat les diferències entre tipologies documentals, tot indexant llibres de cort com si es tractés dels notarials. Encara avui estem mancats d’una perspectiva àmplia de la disponibilitat d’aquesta font en la majoria de partits judicials. Tot i així, podem dir que la font conforma sèries cronològiques menys contínues que les dels notaris, ja que la seva conservació ha estat més irregular, a més del fet que alguns dels procediments que a vegades es recollien per escrit, en d’altres moments o espais quedaven relegats a l’oralitat.

Tenint en compte els entrebancs que hem comentat, d’altres escoles o tradicions historiogràfiques poden ajudar-nos a orientar els estudis de les fonts jurisdiccionals. En aquest sentit cal tenir en compte els treballs dels medievalistes britànics, que han estat pioners en la recerca sobre el crèdit i l’endeutament valent-se de fonts jurisdiccionals: Indiquen les potencialitats dels nostres propis registres, a la vegada que permetrien dur a terme estudis comparats. No és sobrer esmentar que l’avenç britànic és fruit de la pròpia disponibilitat de les fonts a l’illa. Mentre que a l’àmbit de difusió notarial, a l’Europa meridional, el crèdit pot ser fàcilment documentat en els protocols, el crèdit privat a Anglaterra i Gal·les gairebé només dóna indicis d’existència a través de les fonts jurisdiccionals. Així, els treballs dels historiadors britànics han tendit a centrar-se en l’estudi dels registres emesos per la senyoria jurisdiccional d’abast local, els manorial court rolls. En aquest àmbit, en els darrers quinze anys, una nova història institucional s’ha fixat en les qüestions legals que hi operaven, amb la perspectiva posada en entendre les interaccions econòmiques i la seva relació amb el crèdit [Responsables d’aquest gir historiogràfic són per una banda els historiadors del dret com Lloyd Bonfield i John S. Beckerman i per l’altre, els projectes de recerca integrats pels professors de les universitats de Cambridge, Southampton i Aberystwyth, Richard Smith, Chris Briggs i Phillipp Schofield respectivament: English Peasants and the Provision of Civil Justice 1275-1400 i Private Law and Medieval Village Society: Personal Actions in Manor Courts, c.1250- c.1350]. D’aquesta manera, ha treballat aspectes fins ara inèdits.

En primer terme s’han abordat les peculiaritats legals d’uns àmbits, les corts senyorials locals, en contínua tensió entre les normes provinents de les corts reials i el costum local. En aquest sentit, s’ha parat atenció a la pròpia habilitat dels individus i dels seus advocats per interactuar amb les institucions legals i obtenir-ne el màxim profit. Una altra línia de recerca, en canvi, posa èmfasi en la influència de les institucions i procediments en la fluïdesa dels mercats financers. La recerca amb aquesta font, així mateix, és d’utilitat per a relacionar l’extensió del crèdit amb l’estructura socioeconòmica d’una comunitat i també per analitzar les respostes a les conjuntures econòmiques crítiques. També han estat introduïts aspectes de la història cultural i del gènere, com ara l’actuació de la dona en els contenciosos per deutes. Arran de la meva investigació he pogut comprovar com els registres de les corts jurisdiccionals catalanes, tot i estar poc estudiats fins el moment, també presenten enormes possibilitats pel que fa a l’estudi del crèdit privat a l’àmbit rural i les petites ciutats durant la baixa Edat Mitjana. Prenent l’exemple del medievalisme britànic, aquesta font pot desvelar-nos aspectes fins ara inèdits de la vida dels individus i de les comunitats.

Nota del Grup Harca: Aquest post és una col·laboració d’un autor convidat, a qui públicament agraïm l'esforç. Podeu veure en pdf l’article complet de Lluís Sales, amb notes i abundant bibliografia.

Compartir dóna gustet

Recentment ha fet tres anys que funciona el blog d'Harca, i des de llavors ençà hem aconseguit publicar entre tots els membres del grup un total de 182 posts. Amb major o menor qualitat, cada dilluns i dijous ha aparegut una nova entrada que ha suposat una faena extra a les nostres ocupacions, i a vegades més d'un maldecap; però alhora, també ha aportat moltes coses positives. Després de tot aquest temps creiem que hem aconseguit, almenys en part, acomplir els dos objectius que ens havíem marcat amb el blog: fer difusió de la història medieval a la societat, i crear alguna mena de contacte entre joves historiadors medievalistes de casa nostra i d'altres territoris. Sabem que el gruix dels nostres lectors són valencians, però també tenim un bon grapat de seguidors en la resta de l'Estat i fins i tot en altres països, els quals són, fonamentalment, companys de professió i de generació. De fet, ens congratula especialment que l'ús de la nostra llengua pròpia no haja estat un impediment per a aconseguir-ho, perquè els entrebancs només estan en la ment dels uniformitzadors i dels que menyspreen la diversitat. És molt satisfactori trobar gent a la vida real que ens llig i que ens coneix gràcies al blog, però alhora també cal dir que és certament frustrant la manca de contacte amb altres historiadors a través de la xarxa. Per això, hem decidit augmentar la col·laboració externa en el nostre blog per a incentivar-ne la participació.

A partir d'ara aniran apareixent ocasionalment col·laboracions d'altres autors als que convidarem a participar. Així, reforçarem doblement els nostres objectius, ja que augmentarà la quantitat, la qualitat i la diversitat de la informació que oferim a la societat, i alhora podrem comptar amb la participació d'amics, coneguts i altres joves investigadors que tenen molt a aportar-nos a tots els lectors. Esperem també que açò servisca per a augmentar la comunicació mitjançant l'eina dels comentaris, encara que siga per a dir-nos què mal ho hem fet, o fins i tot per a corregir-nos els errors, perquè sabem que esteu ahí i només cal que us manifesteu. Fet i fet, les noves tecnologies no han de ser només un divertiment, a hores d'ara ja són una ferramenta útil per a la nostra vida diària i més que ho seran en el futur, però també la Història com a professió ha d'adaptar-se a elles per a poder traure'n profit. Òbviament açò és un blog i no una revista científica; és un recull de relats curts i a vegades, fins i tot, anecdòtics, i no un conjunt d'articles. Tampoc és un congrés, però sí pot ser un fòrum de discussions puntuals. És, en definitiva, un nou format al marge dels costums tradicionals, que no ha vingut a substituir els vells formats de la historiografia consolidada, sinó a crear una nova utilitat; això és, una nova manera de fer història.

És ben conegut que la societat consumeix història, la demana a bastament, i alguns dels historiadors als que hem entrevistat al llarg dels darrers dos anys així ho han manifestat. Tanmateix, els lectors profans, els que no estan directament implicats en la Història com a professió, depenen fonamentalment de revistes de divulgació o de la premsa diària, on els continguts són filtrats per periodistes que moltes vegades distorsionen el missatge. En altres ocasions, són els historiadors més coneguts qui escriuen llibres per al gran públic, però continua sent, en part, una història condicionada pels interessos de les grans editorials que volen vendre llibres. I a quins preus! Internet ens ofereix des de fa anys la possibilitat de canviar tot això, de ser nosaltres directament els que oferim el contingut a la societat d'una manera didàctica i agradable però correcta i científica. Després a la gent li interessarà més o menys, però ja s'encarregaran ells de seleccionar els continguts i mostrar-nos el camí. A canvi, nosaltres ens haurem donat el gust de dedicar una part del nostre temps, que generalment no tenim, a explicar tot allò que ens agrada. Al cap i a la fi, la causa per la que, segurament, molts elegírem aquesta professió. Per a fer articles científics ja hi ha altres moments i altres mitjans. Ara, ací, el que toca és compartir amb la societat: les experiències, el coneixement, de la mateixa manera que nosaltres rebrem el que ens donen altres. En definitiva, es tracta d'aplicar més o menys la filosofia de Wikipedia des d'una perspectiva més professional; o com diuen altres, demostrar i constatar que compartir dóna gustet.

«E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir»

El juliol del 1511 va acudir davant el justícia civil de València el síndic de l’ofici d’armers i espasers, com a representant legal de la corporació, per denunciar Joana Esteve, vídua de Joan de Toledo. Aquesta, després d’haver passat més d’un any des de la mort del seu espòs, encara mantenia el seu taller d’espases i la botiga d’armes oberts. I això en contra de l’ordenança aprovada pel conjunt del capítol del ofici, de l’assemblea dels hòmens i mestres armers, la qual només facultava a les vídues sense descendència de continuar amb el negoci de l’home fins liquidar les existències i saldar comptes, i fixava el termini màxim d’un any per tancar-lo.

Joana, en efecte, era acusada de continuar adquirint cuiros per a les baines, de comprar, obrar o guarnir espases i que n’encarregava de noves a diversos forjadors. A més a més, en la demanda es deia que “la dita viuda és dona opulent e que té bé què viure, y té cabal en seda y encara, ultra de açò, té renda, la qual ha leixat son marit”. És a dir, que tampoc no ho necessitava per a mantindre’s i podria dedicar-se a les seues coses pròpies.

Manual alemany per a brandar l'espasa

L’endemà, la dona és citada per a declarar. Afirmava que no havia comprat ni tenia fiats materials, que tot era del que restava en la botiga abans de l’òbit del seu marit. Ara bé, “ab lo que té e ab lo offici de son marit” és com podia viure suficientment. De fet, admetia que no havia tingut fills, que havia deixat com a hereu al convent de les clarisses de la cuitat, i que no aspirava a llegar l’obrador a cap descendent. En aquest sentit, tan solament “no y té sinó la vida”.

Però, el més interessant es mostra en la part final de la seua declaració, tot un al·legat a la seua dignitat en front a aquells que volien despatxar-la:

E és veritat que ella, responent, té cabal en seda, emperò, si·n té o no·n té, no u ha dar compte a ningú. E nega ella, responent, que vulla tenir la dita botiga per fer dan ningú als altres spasers, ans volria que tots vixquessen. E la voluntat sua és tenir la dita botiga perquè ab lo que té e ab la botiga puga viure a sa honra. E puix spasera és stada fins ací, que spasera vol morir.

No ha de passar desapercebut que normalment en la documentació, escrita per professionals de l’escriptura, ben bé mai s’al·ludeix a l’ofici de la muller sinó del marit, però en aquest testimoni transcrit de la seua viva veu s’identifica i es reclama com a artesana.

En la indústria de l'alimentació és on més freqüentment trobem a dones dirigint un negoci. En la imatge, una formatgera del segle XIV

Al mes següent, una vegada s’havia encetat el procés, comparegué un notari, un home acostumat a bregar amb la legislació i que havia estat nomenat procurador per la mateixa Joana. El sentit de l’anterior declaració, però, va canviar totalment, en haver d’acceptar alguns dels pressupòsits legals de l’ofici d’armers i espasers. Ací, el notari sol·licita més temps,"a coneguda dels prohòmens deputats del dit offici”, per a què la dona poguera liquidar els materials i béns del traspàs del taller, ja que per “eixaguar” tot això es necessitaria un parell d’anys o tres. I que es tinga en compte que “ha tengut lo obrer que feya fahena en la dita botiga malalt, per pus de sis mesos”, el que havia paralitzat bona part de les operacions.

Tanmateix, aquestos extrems fins i tot són rebutjats per un dels veedors de l’ofici, els encarregats d’inspeccionar els tallers i que s’acompliren les disposicions tècniques. Bartomeu Alfonso, citat com a testimoni, deia que amb els materials sobrants “que la més sotil botiga en hun any” podria desfer-se’n d’ells. Al mateix temps, sostenia que no sap si ha buidat o no, però el fet és que Joana havia tingut oberta i en ple funcionament la seua botiga. I que tenia amb què viure suficientment. Això no obstant, no s’ha conservat el veredicte final dels jutges dependents del justícia civil en aquest procés, bo i que sens dubte seria del tot favorable als dirigents de l’ofici d’armers i espasers (es va conservar en el fons documental de la corporació, en la mesura que també sentaria jurisprudència).

Les dones van ser llogades en la construcció com a peons. En aquesta miniatura, dues cortesanes davant una muralla.

I és que, a les acaballes del segle XV en la ciutat de València, les corporacions d’oficis havien assolit un grau elevat de maduresa, amb molts matisos dintre el complex món corporatiu. D’associacions professionals a finals del Dos-cents i en el segle XIV, que agrupaven els mestres i les seues famílies per a l’ajut i socors mutu –per a soterrars, ajudes a aquells que més dificultats patien entre els qui tenien un negoci, etc.–, a grans trets van esdevindre en les darreres dècades medievals el que entenem com a corporacions: van tindre delegades funcions econòmiques, això és, competències tècniques i d’organització de l’ofici, que abans exercien completament el consell municipal.

En aquest procés, els mestres van tractar de vetllar i protegir els seus interessos, tot i que no sempre foren coincidents entre els seus membres o amb els altres oficis urbans. I un d’ells era restringir la competència, regular-la, i evitar situacions dramàtiques de desocupació (“ans volria que tots vixquessen” de l’ofici, diu Joana). En aquest vessant, una de les seues manifestacions va ser evitar que les vídues prolongaren en excés el negoci que abans encapçalava el marit. Cal dir que aquestes dones, usufructuàries sovint de tots els béns del darrer matrimoni, ostentaven els majors drets, quasi equiparables als dels hòmens; no en va la documentació valenciana les denomina "dones poderoses".

Unes tendències de fons que no sols es donaren en la capital valenciana. Com han posat de manifest historiadors com D. Herlihy en diverses ciutats angleses o al París dels segles XIII-XVI o N. Z. Davis dins els oficis del tèxtil a Lió en el Cinc-cents, van ser generals i van fixar com a un dels seus objectius restringir cada vegada més el paper de la dona com a agent econòmic en els processos productius més qualificats del sector secundari. Unes operacions que resultaren eminentment polítiques, que buscaren i van tindre el suport de les elits dirigents urbanes, i, per tant, amb forts fonaments ideològics.

Però, com veiem en aquest exemple, es va fer amb costos i també amb resistències per part de les afectades. I és que, mentre la major part de les fonts escrites solen fer invisible o distorsionen el treball de les dones, quan tenim testimonis de la vida quotidiana, la realitat se’ns presenta molt més complexa. Les dones participaren en l’activitat productiva en l’artesanat, mà a mà amb el seu marit, i dirigien els negocis o tenien treballadors al seu càrrec. I això malgrat que no fóra valorat el seu treball, encara que també portaren a terme una altra munió de tasques indispensables per a la viabilitat de la unitat domèstica, sense les quals no es podria mantindre l’empresa familiar, un dels pilars amb què se sostenia la societat feudal.

Conquesta i canibalisme

El salvatge i l'explorador

Quan pensem en canibalisme, segurament a la majoria de la gent li ve al cap un explorador anglés dins d'una olla i un negre amb un os al cap. És la imatge humorística que ha creat el segle XX justificant el colonialisme contemporani: l'explorador que porta la civilització a la terra dels salvatges menjadors de carn humana. De fet, aquest és un dels tabús més grans que coneix la societat occidental, el qual ha servit d'excusa per a justificar les conquestes en moltes ocasions. Tot i això, l'antropofàgia l'han practicada societats d'arreu del món al llarg de la història, des d'Atapuerca fa 800.000 anys, que és l'exemple més antic conegut de canibalisme gastronòmic, passant pel canibalisme d'alguns pobles mesoamericans, entre d'altres. Sembla que la mateixa paraula caníbal deriva de cariba, que en les llengües natives de les Antilles, del Carib, significava valerós, i que els conqueridors confonien amb menjadors de carn. Pietro Martire d'Anghiera ho descriu així a la seua obra Ordo Novo, parlant del primer viatge de Colom:

Adquirieron noticias de que no lejos de aquellas islas, había otras de ciertos hombres feroces que se comen la carne humana. […] Estos pacíficos se quejan de que los caníbales asaltan perpetuamente sus islas para robarlos con continuas cometidas, no de otro modo que en los bosques los cazadores persiguen a las fieras con violencia y con trampas. A los niños que cogen los castran como nosotros a los pollos o cerdillos que queremos criar más gordos y tiernos para comerlos; cuando se han hecho grandes y gordos, se los comen; pero a los de edad madura, cuando caen en sus manos, los matan y los parten; los intestinos y las extremidades de los miembros se los comen frascas, y los miembros los guardan para otro tiempo, salados, como nosotros los perniles de cerdo. El comerse a las mujeres entre ellos es ilícito y obsceno; pero si cogen algunas jóvenes las cuidan y conservan para la procreación, no de otra manera que nosotros las gallinas, ovejas, terneras y demás animales.

Existeixen diverses classes d'antropofàgia. El canibalisme gastronòmic és majoritàriament per necessitat, i únicament en casos molt puntuals per pur plaer. Per contra, el canibalisme ritual té altres explicacions, però també hi ha de dues classes: l'endocanibalisme, que practiquen generalment tribus prehistòriques i que consisteix en consumir els éssers volguts quan moren, en ocasions fins i tot les seues cendres; mentre que el canibalisme polític consisteix en consumir parts d'enemics o d'esclaus en rituals religiosos. Els asteques practicaven aquesta darrera modalitat, tot i que encara actualment hi ha controvèrsia perquè hi ha qui diu que també practicaven el gastronòmic. De fet, sembla que braços i cuixes eren les parts més apreciades, que eren repartides entre els guerres que havien capturat la persona sacrificada, mentre que el cor únicament podia ser consumit per sacerdots.

Canibalisme ritual asteca

El canibalisme ritual polític, practicat pels asteques i per altres pobles mesoamericans, era una de les diverses excuses mitjançant les quals l'Església justificava ideològicament la conquesta d'Amèrica i la colonització. De fet, menjar carn humana era la prova més contundent de la inferioritat dels indis, i en conseqüència podien ser conquerits i esclavitzats. En ocasions, fins i tot, cristianitzats. El que ocultaven els conqueridors i els frares europeus del segle XV era que els seus avantpassats més pròxims també havien practicat el canibalisme a la vella Europa. Si entenem la conquesta i colonització d'Amèrica com una passa més dins del procés d'expansió del feudalisme cap a la perifèria, precisament durant la Primera Croada, que obria el procés, es va produir un dels episodis més coneguts de les massacres dels francs a Terra Santa: el setge de la ciutat siriana de Maarat an-Numan el desembre de 1098. Després de la conquesta d'Antioquia, l'exercit franc va romandre quasi un any a la zona, abans de marxar definitivament cap a Jerusalem, i es van fer amb diverses fortaleses. Entre elles, el comte Ramon IV de Tolosa va posar setge a Maara, i després de diverses setmanes va aconseguir prendre-la, amb el consegüent episodi de pillatge del botí i massacre de tota la població (cent-mil segons Ibn al-Athir, una xifra clarament sobredimensionada) en represalia per haver-se resistit. La guerra psicològica, de fet, crear terror, era una de les armes d'aquell exercit croat. Després d'aquell episodi poques localitats es van resistir ja a la conquesta en cap altre setge, i tots els emirs de Síria es van apressar a enviar regals d'amistat als conqueridors.

Croats llançant caps tallats de presoners sobre una ciutat assetjada

El que diferencia aquest episodi de la resta de massacres de la Primera Croada és, tanmateix, com deia, l'acte de canibalisme que van practicar els francs després de prendre Maara. En efecte, sembla que la terrible fam d'aquell hivern va obligar els soldats a consumir carn humana dels cadàvers dels turcs, i les fonts que ho corroboren no són només musulmanes. Ben coneguda és la cita del cronista francés Raül de Caen, quan afirma que «els nostres feien bullir els pagans adults dins de marmites, passaven a l'ast les criatures i les devoraven rostides». Menys explícits eren els propis dirigents croats, quan en una carta dirigida al Papa uns mesos després del setge l'informaven que «l'extrema fam va escometre l'exercit a Maara i el posà en la cruel necessitat de nodrir-se amb els cadàvers dels sarraïns». Per descomptat, no cal dir la quantitat de referències que hi ha en les fonts àrabs, pel fort impacte que causà en tota la zona, el qual s'estendria durant segles com a propaganda anti-occidental. De fet, encara actualment es emprat amb aquesta finalitat per alguns historiadors, exagerant, potser, els fets. Tanmateix, diuen que un temps enrere, durant el setge d'Antioquia, Pere l'Ermità hauria animat al consum de la carn dels turcs en un clima messiànic.

Soldats preparant xiquets en una olla

Tanmateix, aquest episodi no és més que un exemple cridaner d'un fet no tan estrany a l'Europa medieval en moment puntuals de necessitat, de fams extremes, malgrat ser un dels grans tabús etnològics de la societat occidental. En realitat, Pierre Bonnassie va observar que les cròniques escadusseres que parlen de canibalisme medieval entre els camperols europeus, per les fams, es poden circumscriure entre els segles VIII i XI, ja que a partir d'aquell moment desapareixen. Al parer d'aquest autor, gràcies a la bonança econòmica que s'engega en aquest moment; però també a l'efecte de les predicacions dels clergues, que haurien evitat que tornara a aparéixer el canibalisme a partir del segle XIV amb la gran crisi. A partir d'ara, el tabú superaria la fam. Amb el temps, serviria per a justificar la conquesta d'Amèrica i l'explotació de les poblacions natives com a éssers inferiors.

De fires, mercats i porrats

Durant tot el cap de setmana passat ha tingut lloc el porrat de sant Macià a la localitat de Ròtova. En origen, els porrats eren una concentració de xicotetes parades al voltant d'un santuari el dia de la seua festa. Els productes en venda no eren més que dolços i joguines per als xiquets i per als que no ho eren tant. Per tant, la gradació i l'ordenació territorial dels punts d'intercanvi estava perfectamente establida en fires anuals d'una quinzena de dies, mercats setmanals i porrats anuals però d'un parell de dies o d'un sol dia, amb escassa importància comercial (en el sentit ample del terme).

En els últims anys, però, aquest escenari ha canviat considerablement, de manera que les tres celebracions s'han assimilitat a grans trets. Només les diferencia la durada i els recursos que l'ajuntament local hi dedica. Al darrere trobem les empreses que han fet d'aquest tipus de celebracions el seu negoci oferint un producte que poc o no res ha de veure amb el vertader caràcter de la trobada. I un bon exemple de tot açò el tenim amb l'edició del present any del porrat de sant Macià. Un porrat no és una fira medieval. No és tampoc, ni té necessitat de ser-ho, una recreació històrica. És prou amb que s'apleguen pels carrers del poble, en aquest cas, o al voltant del santuri, tot un ampli conjunt de paradetes amb llepolies, dolços i salats, però també amb xicotetes artesanies. No calen grans focs d'articifici, serà prou amb les flors de cada instant, amb el tabal i la dolçaina, sense majors necessitats.

Resulta més senzill, clar està, donar l'organització d'aquest tipus d'esdeveniments a les empreses especialitzades. Si anem darrere de l'ampulositat i de les fastuositats, si necessitem fer de cada cas particular la còpia d'un model prèviament establert, aleshores si calen aquestes empreses. Però si el que volem és una millor integració i participació dels veïns, una millor singularització i, per tant, major repercussió turística, llavors no, no calen aquestes empreses.

Dies de festa

S’apropa Carnestoltes i tots hem amanit ja la disfressa per participar en la festa del nostre poble o de la nostra ciutat. Desfilades, balls, càntics de burla i de sàtira, tot està a punt per posar en marxa la festa del desordre i la transgressió. Durant aquests dies de celebració tot –o quasi tot– està permès: homes que es vesteixen de dones, dones que es vesteixen d’homes, capellans que persegueixen monges sense amagar-se gens ni miqueta, polítics que es vanaglorien del balafiament de diners públics i la corrupció de les institucions... Tampoc no falten els més originals i els més valents, que aguditzen el seu ingeni per representar els últims escàndols i els temes de més candent actualitat, sempre amb el preceptiu toc d’humor i de sàtira que provoca la burla i no l’enuig de la resta. La festa de Carnestoltes, tanmateix, ha perdut en els nostres dies bona part del seu contingut original. En una societat, l’actual, en què quasi tot val, en què les normes socials es transformen a un ritme trepidant, el Carnestoltes s’ha desvirtuat fins el punt de convertir-se en una més de les celebracions assenyalades al calendari festiu dels joves i dels no tant joves. Les úniques diferències amb la resta de festes les trobem en la vestimenta i en la gran quantitat de diners que alguns esmercen en pomposos vestits que llueixen en ampul·loses desfilades. Disfresses que no denuncien res, poca transgressió social –encara hi ha alguna norma per transgredir?–, més desordre entre el desordre d’un dissabte de nit. Aquest és el Carnestoltes d’avui en dia. Ara bé, això no sempre ha estat així.

Als segles medievals, Carnestoltes, com les altres festes, era una dia d’alegria i també d’angoixa. En una societat fortament jerarquitzada i estructurada en rígides classes socials –almenys en el plànol ideològic i cultural–, el Carnestoltes era la festa del desordre i la transgressió per excel·lència. Sobretot entre camperols i artesans. Durant unes hores, els primers es converteixen en senyors, els segons en burgesos i cavallers. Les colles de joves escenifiquen els actes de capellans pecaminosos i de nobles massa refinats en els seus costums. És el món al revés, és el món de la denúncia social. Clergues i aristòcrates s’ho miren amb desídia i, fins i tot, amb por. Uns s’afanyen a prevenir del perill d’aquestes transgressions des de l’altar, els altres observen amb menyspreu des dels seus palaus. Vetllen, en última instància, perquè la celebració no es transforme en avalot. Tot plegat, són ells els encarregats del manteniment de la pau i l’ordre. Tanmateix, estan tranquils. Saben que, si tot va bé, l’endemà es restablirà l’ordre natural de les coses: els camperols i els artesans tornaran al treball i, el que és més important, hauran de pagar els deutes que compleixen en aquesta data.

“El combat de Carnestoltes i Quaresma” (1559), del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell

Carnestoltes és, en efecte, una de les dates que sovint es prenen com a referència per a establir el venciment dels préstecs. Pasqua, Sant Joan, Santa Maria d’agost, Sant Miquel, Tots Sants i Nadal són les altres dates en què l’alegria pot convertir-se en desgràcia. Abans de participar en les celebracions pròpies de cada festa, deutors i creditors han de veure’s les cares a casa del notari o a la cort del justícia per resoldre els assumptes que tenen pendents. Fortament determinat per les feines agrícoles i les celebracions religioses, el calendari dels homes medievals incorpora a poc a poc altres elements de mesura que s’afegeix al temps agrari i al temps litúrgic. En una societat en què l’endeutament esdevé un dels mecanismes principals per dinamitzar els intercanvis de diners i productes, la data de venciment dels préstecs i dels pagaments ajornats es converteix en altra de les fites que ritmen el temps dels homes. La conseqüència és que les festes no són recordades solament per les celebracions religioses i la seua coincidència amb moments importants del cicle agrícola. S’hi afegeix també la llosa del deute.

Reprenem, tanmateix, l’esperit de les festes. Carnestoltes és una més de les nombroses celebracions cívico-religioses que ritmen la vida quotidiana als pobles i a les ciutats. El calendari medieval té una gran quantitat de dies festius, en els que es garda de fer nengunes coses, ni de anar de fora o fer viatges o compres de proprietats alcunes, com escriu Gabriel Resplant a la primera fulla del seu protocol, sota la invocació dels quatre evangelistes. Aquest notari de Perpinyà té la cura d’anotar els dies festius de l’any 1396 a la vila del Rosselló, un total de trenta-dos jorns repartits al llarg de l’any, als quals cal afegir els de les festes religioses més importants, que no estan comptabilitzats en aquest llistat. El resultat: un bon grapat de dies en què s’abandona el treball al taller i al camp per acudir a l’església, prendre un àpat amb els familiars i els amics i assistir a les celebracions que organitzen les autoritats municipals.

En aquest sentit, les festes esdevenen moments de foment de la solidaritat veïnal i d’afirmació de l’ordre establert. Els dirigents locals no solament es preocupen per mantenir en bon estat les infraestructures i els edificis municipals, sinó que el regiment de la cosa pública exigeix també la inversió periòdica de certes quantitats de diners destinades a l’esbarjo dels veïns. Fem una ullada a les festes d’una comunitat rural valenciana per comprovar-ho. Entre l’última dècada del segle XIV i la primera del XV, Culla, al Maestrat, té al voltant de 450-600 habitants. Durant aquests anys, els jurats disposen d’un pressupost anual proper als 6.000 sous, d’on surten els diners per pagar les festes locals. Les inversions són certament modestes, d’un o dos centenars de sous, però es realitzen de manera periòdica i serveixen per cobrir les despeses de les celebracions. Així, lliuren almoines als pobres, en forma de pa i vi, en les festes de Sant Cristòfol, Sant Marc i la Santa Creu de Maig, mecanisme que serveix per relaxar les tensions internes de la comunitat. Els jurats es preocupen també per la instrucció religiosa dels veïns i per això a Culla arriben frares de Morella, Castelló i, fins i tot, València per predicar els seus sermons i confessar els veïns en les festes de Nadal, Quaresma i Pasqua.

Això a banda, els prohoms compren pa, vi i formatge per als devots que assisteixen a les processons de Sant Joan, Sant Cristòfol i Sant Salvador, paguen 10 sous al veí que fa de rey moro la vespra de l’Epifania i també contracten els joglars de Benassal i Atzeneta, que amenitzen amb la seua música les festes de Pasqua, Quinquagèsima –quan els nous jurats prenen possessió del càrrec–, el Corpus Christi i Nadal. De totes aquestes festes, la més important és la de Sant Salvador, patró de l’església local. En la celebració de 1400, per exemple, els jurats esmercen 5 sous i mig en la predicació d’un frare del convent de Sant Francesc de Morella, altres 3 sous en l’actuació d’un joglar de Benassal i 4 sous més per una oca que corregué lo jovent. Com hem dit, els joves juguen un paper fonamental en totes aquestes festivitats, ja que són ells els que participen de manera més activa en els jocs i sovint col·laboren en les actuacions dels joglars, com els quatre fadrins de Culla que es reparteixen 12 sous per haver ajudat els músics el dia de Nadal, el dia de la investidura solemne del justícia del lloc.

el castell de Culla

Juntament al dia de Sant Salvador, la de Nadal és l’altra festa més important no solament a Culla, sinó a tots els pobles valencians. Posem-nos en situació. El dia 22 de desembre de 1404 Jaume les Eres, Nadal Torres i Jaume Colomer pugen al castell i, juntament amb Bernat Porcar i Domingo les Eres, jurats del lloc, es presenten davant del comanador de la tinença de Culla. Són els tres candidats proposats pel Consell per exercir el càrrec de justícia durant tot l’any següent i, en última instància, és el representant de l’orde de Santa Maria de Montesa l’encarregat de triar-ne un. Aquest mateix dia el comanador elegeix Jaume les Eres, qui prendrà possessió de la magistratura en la propera festa de Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist, apel·lada de Nadal. Arribat el dia, que hom comptave XXV de desembre, dins la ecclèsia paroquial de Sent Salvador del loch de Culla, mentre lo offici divinal de missa major se celebrave en aquella dita ecclèsia, ans que·ls Sant Evangeli se anunciàs e·s publicàs en la dita missa, l’elegit, el prohom Jaume les Eres, en presència del poble del dit loch de Culla eo de la major partida de aquell, procedeix a fer el preceptiu jurament davant el lloctinent del comanador de la tinença de Culla, per Déu e per los sants IIII evangelis d’Aquell de les sues mans corporalment toquats. Una vegada acabada la cerimònia, la música omple els carrers de Culla. Cal celebrar el naixement de Déu fet home! A més, les Eres ha estat investit com el magistrat més important de la comunitat i, tot seguit, el nou justícia i els dos jurats prenen el senar en la casa de la cort. Comença un nou any, comença una nova vida.

Tot aquest ritual testimonia el caràcter i la importància de les cerimònies a l’època medieval. Primer, l’elecció dels candidats entre els membres del Consell, entre els més aptes per al govern de la comunitat. Després, la seua visita al castell amb les altres autoritats locals. Els vassalls davant el representant del senyor, qui decideix qui ha de regir el destí de la comunitat el proper any. Per últim, l’escenificació a l’església plena de gent el dia de Nadal, la festa més important per als cristians. Al bell mig de l’ofici litúrgic, que li atorga un caràcter sacre a l’acte, el nou magistrat jura desenvolupar amb honestedat el seu càrrec davant de Déu, del representant del senyor i de la comunitat. Més solemnitat és impossible! I vet ací la jerarquia social ben escenificada i ben acceptada per tots els actors del món rural valencià. Som al davant d’una cerimònia que, com la de Carnestoltes, avui en dia ha perdut tot el seu contingut. Només la tradició salva aquestes festes de l’oblit i de la desaparició, ben allunyades, això sí, del seu caràcter originari.

La guerra a la frontera (II). Una nova ràtzia i el saqueig de Guardamar (1331-1333)

L'altre dia parlava d'una ràtzia cristiana a la frontera murcianoandalusina en el context de la croada contra l'emirat de Granada iniciada en 1330: amb la presència d'Alfons XI al front occidental, les tropes castellanes i valencianes tractaren de causar tots els danys que pogueren a les poblacions de la part oriental. No obstant això, ja llavors vaig observar que eixe no era l'objectiu més usual d'aquest tipus d'incursions, les quals cercaven, bàsicament, el botí en forma de captius i de ramats. En podem trobar un bon exemple en el marc del mateix enfrontament, a finals d'agost de 1333, i pràcticament amb els mateixos dirigents protagonistes: el portantveus del procurador reial a la zona oriolana Jofré Gilabert de Cruïlles, el comanador de Xivert Dalmau de Cruïlles -de l'orde de Montesa-, el noble i adelantado don Joan Manuel i el bisbe de Múrcia, que acordaren, tots plegats, fer una entrada en terra de moros, la qual eixiria novament de Lorca.

De Lorca a Lorca, atacant Huércal, Overa, Antas, Vera i Las Cuevas de Almanzora (c. 130 km.)

Així les coses, el dijous 26 partiren de Llorcha ensemps ab tots los del lloc i cavalcaren sense descans fins haver cobert en un dia els 40 quilòmetres que hi ha fins a Huércal e Overa, que talaren el divendres. Sense solució de continuïtat, anaren jaure a Antas, talaren-la e prengueren tro a XXX catius, mentre una algara marxà a la cerca de botí, bo i tornant el sendemà, dissabte, ab CXVIII catius e tro ab L bèsties groses e bé IIII míl·lia de bestiar menut, e molta roba. Aquest mateix dia manaren partir altra algara i la host principal se n'anà a la font de Vera, la plaça forta dels andalusins, que permeté l'arrecerament d'aquests darrers en la barrera. Els cristians, doncs, talaren tot lo dia entrò lo digmenje, alhora que una altra algara fou enviada a saquejar els voltants, però únicament pogué talar l'horta de Las Cuevas de Almanzora. Al remat, al dia següent, dilluns, ja havien tornat tots a Lorca: en a penes 4 dies havien corregut més de 130 quilòmetres, havien enviat tres algares i havien pres fins a 148 captius, 50 caps de bestiar gros, 3.000 de menut i molts altres béns. En arribar a la vila murciana, l'avaluació i el repartiment del botí degué ser immediat. Així evoca una operació d'aquest caire Josep Torró:

Es reuneixen les preses d'una expedició de saqueig que acaba de finir: bestiar agrupat en un corral improvisat, robes escampades, armes, objectes de metall fi, tot ben visible. Els quadrilleros inventarien acuradament cada cosa sota una estricta supervisió; després es procedeix a l'encant públic i el botí es converteix en valor expressat en moneda. Una vegada efectuada la conversió se satisfan primer els estipendis i les compensacions; d'allò que resta es paga el quint reial, i finalment es reparteixen les quotes.

Tanmateix, la guerra a la frontera també comptava amb l'altra cara de la moneda. A penes dos anys abans, en octubre de 1331, el nucli valencià de Guardamar havia estat abatut e pres per complet. Els andalusins no havien deixat ni un habitant, segons explicaren al rei d'Aragó els veïns de la població murciana de Molina de Segura. En primer lloc, informaven que todo el poder del rey de Granada con Çahat Arriduan, son cabdiello mayor, entraron por esta tierra, que podían seer dos mill e quinientos omes de cavallo e XII mill omes de pie, dels quals hi havia 800 cavallers bien encavalgados. A continuació, relataven la devastació ocasionada per aquell exèrcit: entraron, mal pecado, a Guardamar, e non dexaron y cosa del mundo, que todos los levaron, grandes e pequennos. També les autoritats reials valencianes notificaren del saqueig, tot advertint que potser els musulmans tornarien a entrar en lo dit regne per altre loch, car ab ells van molts renegats e bandeyats e moros de la terra, que·ls mostren los passes e entrades en los lochs. L'avaluació de l'atac era igualment catastròfica:

Lo poder del rey de Granada se n'és tornat e ha cremat e derrocat tot lo loch de Guardamar, e encara totes les alqueries de Oriola e de Elg, e menen-se'n de MD catius a en pús entre hòmens e fembres e infans, e DCCC yegües e II míl·lia vaques e pús, e d'altre bestiar menut sens compte, e XX míl·lia cafices de blat e tot l'altre ben moble, e van-se'n ab ells bé CCCC moros de Elg e d'altres molts d'altres lochs, los quals los han liurades de DCCC atzembles en pus e donada tota ayuda que·ls han poguda donar.

Recreació històrica de Guardamar abans del segle XVIII (Gravat de Francesc Aracil)

Amb tot, aquesta precarietat dels llocs de frontera no era obstacle per tal que, de seguida, hi hagueren homes i dones disposats a habitar-los. De fet, a penes un any després trobem les primeres notícies de la població qui ara novament se fa del dit loch de Guardamar. Podem suposar quina mena de gent era: per davant de tot, disposada a viure d'aquesta mena d'economia de frontera basada en el botí. Així ho sabem, per exemple, d'un dels nous habitants del Guardamar renascut en 1332: Pere de Tona, veí de Múrcia, hom bo e espert d'armes. Ell mateix havia estat un dels defensors de la vila davant l'atac andalusí, ja que, en assabentar-se de l'arribada de l'exèrcit nassarita, del seu propi logà vint e set òmens entre balesters e lançers, e de nit vench al dit loch de Guardamar, e meteren-se aquí per aydar e defendre lo dit loch. Tanmateix, el resultat per a aquesta companyia de peons fou desastrós, 22 moriren i els altres 5 foren presos:

L'endemà maytí fo lo dit loch acercat per lo dit poder, e fon ferit e cativat lo dit Pere de moltes nafres en la presó e batalla e esvayment del dit loch, e moriren aquí de sos companyons vint e dos, e los altres, ab el ensemps, cativaren.

L'antic habitant de Múrcia havia estat dut al lloc de Vera, però finalment havia aconseguit negociar la seua llibertat: s'havia atallat e remut per XXX dobles d'or. Amb tot, Pere de Tona no comptava amb aquells diners i, per tal de pagar-los, deixà com a hostatge un seu fill qui és d'edat de VIII ayns, tro aja pagada la sua remçó. En conseqüència, fins que no pagués la suma establerta, el xiquet romandria captiu a l'altra banda de la frontera. Així les coses, havia decidit establir-se a Guardamar per tal de formar-ne part de la nova població, ab sa muller e ab tota sa família, mentre cercava fórmules per a reunir els diners. Una d'elles fou presentar-se davant Alfons el Benigne per tal de demanar-li el seu favor amb l'objectiu de treer lo dit fill seu de catiu. Desconeixem, però, el desenllaç de la seua història. En tot cas, se'ns presenta com un bon exemple del poblador de la frontera. Emigrant, expert en armes i disposat a l'enfrontament bèl·lic: una peça més de tot un engranatge estructural bolcat cap a la guerra i l'expansió territorial com a forma de reajustament dels propis desequilibris de la societat feudal.

Revistes en xarxa

En ple debat al voltant d’internet i cultura, oferim ací una de les possibilitats de la xarxa per a la difusió del coneixement en l’àmbit de les humanitats i les ciències socials. Es tracta del projecte Persée, per mitjà del qual es poden consultar bona part dels articles que s’han publicat en les revistes científiques franceses.

Ha estat desenvolupat pel Ministeri de l’Ensenyament Superior i la Recerca Científica i la Université Lumière-Lyon 2 des del 2003, i que s'ha compilat en aquest programa algunes revistes dedicades també a la història medieval, ben bé des que es van crear fins als últims anys, com ara: Annales, com no, des de la seua fundació el 1929; els Mélanges de la Casa Velázquez; la revista d’Història Medieval de la Université de Paris-VIII Médievales; la fundada per P. Chaunu i A. Corvisier, Histoire, économie & société (d’època moderna i contemporània, fonamentalment) o la dedicada a la cliometria, Histoire et Mesure.

Cal dir que pel que fa a les publicacions dutes a terme a l’Estat espanyol, com ben és sabut, es compta amb Dialnet, un suport creat per la Universidad de la Rioja en què, a partir de la recerca per autors, és possible consultar alguns dels articles editats en revistes que hagen digitalitzat els seus fons o disposen de versió electrònica. Ací es pot accedir als textos de la Revista d’Història Medieval (i abans Ligarzas) o Ars Longa de la Universitat de València, els Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval i Sharq al-Andalus, si bé de revistes importants en la historiografia medieval valenciana, com Saitabi, Millars o altres que no són d’institucions públiques, com el Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i Afers, només hi ha els sumaris dels últims anys. El mateix es pot dir d'altres de temàtica comarcal com Almaig.

Potser no fóra mala idea que, des dels àmbits de les publicacions universitàries valencianes i els distints departaments d’història, tinguera lloc una iniciativa com aquestes, la qual poguera agrupar aquestes editorials privades i d’associacions culturals, amb l’ajuda tècnica de les principals biblioteques especialitzades, i això cap a un projecte semblant als que hem citat, per tal de facilitar la difusió de volums en molts casos ja exhaurits i difícils de trobar, i que, al mateix temps, suposara una eixida en l’àmbit electrònic quan en el suport en paper fa cada vegada més incerta la continuïtat d’algunes d’aquestes revistes.

De la proporcionalitat tribal i el valor fiscal de la terra: la fila i l'alfaba

Dijous passat, Thomas Glick feia la conferència inaugural del III Congrés d'Estudis de l'Horta Nord, que ha tingut lloc a la Universitat Politècnica. Tot un clàssic de la nostra historiografia, i assidu visitant de casa nostra, el professor nord-americà va fer un repàs –en el seu pastitx de valencià i català, com li agrada dir a ell– a algunes suposades continuïtats institucionals en els regadius abans i després de la conquesta feudal. I en concret va parlar sobre els conceptes de fila i alfaba. En realitat, no es tracta de res nou, però sembla que no hi ha informació sobre açò a la xarxa, i és probable que tot plegat no siga massa conegut fora dels especialistes en regadius, per això aprofitaré l'avinentesa per tractar d'explicar-ho ara breument, i afegir-ne alguna cosa.

Que l'organització dels sistemes hidràulics d'origen andalusí es basa en la proporcionalitat ja fa temps que ho sabem, però no sempre s'ha entés així. La major part dels sistemes hidràulics valencians, sobretot els més grans i fluvials, es reparteixen l'aigua per files. La fila, és la quantitat d'aigua que correspon a cada séquia o a cada braç del total que hi ha disponible. I així, per exemple, a l'horta de València, que és la més gran, l'aigua del riu Túria o Guadalaviar es divideix en 138 files, de les quals corresponen 48 a la séquia de Montcada, 14 a la de Quart, 10 a Tormos, i així successivament fins a les 10 de Rovella, que és la darrera séquia de les 8 que hi ha. En aquest mateix sentit, el riu Millars es divideix, almenys des de 1346, en 60 files, de les quals 14 són per a Vila-real, 14'5 per a Castelló, 14'5 per a Almassora i finalment 19 per a Borriana. El riu dels Sants, un afluent del Canyoles, té 24 files a Xàtiva, i el riu d'Alcoi 48 per a l'horta de Gandia i Oliva.

Des del segle XVII molts enginyers han intentat calcular la mesura exacta de la fila, entenent-la com la quantitat d'aigua que passa per un forat d'un diàmetre determinat a una velocitat fixa, però no han tingut mai èxit. És cert que aquestes xifres de les files als rius que han arribat a nosaltres poden haver estat modificades al llarg del temps, com per exemple en el cas del Millars, on els feudals van construir séquies noves a Castelló i Vila-real. Però Glick es va adonar, ja en el seu Irrigation and society en medieval Valencia, publicat el 1970, que totes aquestes xifres semblen ser múltiples de 12, com ara 24, 48 i grups de 14 + 10 = 24, i per tant proposava que tot plegat era un sistema basat en les hores del dia. I en efecte ho és. Ara sabem que es tracta d'un sistema dual, tant proporcional com temporal. Quan hi ha abundància d'aigua al riu, aquesta es divideix proporcionalment entre les diverses séquies d'acord amb les files establertes; però quan hi ha sequera i l'aigua del riu no és suficient per a donar servei a totes les séquies a la vegada, l'aigua es tandeja i tota va a parar a una sola séquia per torns horaris. Així, per a entendre'ns millor, podem dir que quan hi ha aigua suficient la fila és una mena de percentatge i, per exemple, en el cas de Montcada, podem dir que les 48 files del total de 138 que té el Túria, per a nosaltres serien el 34'78 % de l'aigua del riu, mentre que les 14 files de Quart seria el 10'14 %, etc. Així, tant si hi ha poca aigua com si hi ha molta, tots reben sempre la mateixa quantitat proporcional pactada pels constructors en origen. És el mateix procediment que després s'empra dins del mateix sistema hidràulic, on gràcies als partidors de llengua cada braç rep sempre la mateixa quantitat d'aigua proporcionalment a la que li toca.

Partidor proporcional de llengua. Les llengües del Raig, traslladades i reconstruïdes en un parc de València. Va ser la primera infraestructura hidràulica d'aquestes característiques que va ser excavada amb metodologia arqueològica, i es va revelar que l'obertura de cada costat era, segons Sergi Selma, de dos colzes egipcis.

Per contra, quan hi havia poca aigua, tota la del riu seria per a Montcada durant 48 hores, és a dir, dos dies, i després per a Quart durant 14 hores, després per a Tormos durant 10 (juntes fan 24 hores, un dia), i així successivament. Glick, fins i tot va anar més lluny i va proposar que, perquè el sistema de l'horta de València fos lògic, el riu hauria d'haver tingut originàriament 144 files, i no 138 com ha tingut sempre des que ho tenim documentat. Així, Montcada tindria l'aigua dos dies, i la resta de séquies la tindrien un dia per parelles de 10 i 14 hores cadascuna, fent entre totes cicles de 6 dies i un seté de descans. El problema és que, perquè això fos així, deuria haver-hi una novena séquia a l'horta nord de València que fes parella amb Favara. Tot i que no es tractaria d'una séquia desapareguda, de la qual no tenim cap referència, sinó d'una séquia i comunitat de regants que possiblement es va fusionar amb una altra. Anys després, estudiant l'estructura de la séquia de Mestalla, Enric Guinot proposaria que aquesta séquia desapareguda podria haver estat la séquia de Petra, un dels tres braços principals en què es divideix Mestalla, que té una estructura diferent, i que creua la séquia mare per damunt. En algun moment indeterminat, doncs, la séquia de Petra i la séquia de Mestalla (Rambla-Algirós) es degueren unir en una sola, canviant el repartiment de les files del riu.

La comparació de les institucions dels regadius amb altres països del món islàmic va permetre Glick veure que aquest sistema de particions basades en el 12 també existia, per exemple, al sud d'Iraq, on la mesura d'aigua és el waqt (temps), de 12 hores; al Iemen és el farḍ, que val 24 hores; i a la Ghūta de Damasc la mesura és el qīrāṭ, amb un valor proporcional que varia d'una séquia a una altra però que es basa en 1/24 part. Tot plegat va portar Glick, inicialment, a proposar que el repartiment en files de l'horta de València podia haver estat d'origen sirià, la qual cosa va ser molt criticada perquè el poblament al Xarq Alandalús havia estat fonamentalment berber com demostrà Pierre Guichar. Això portà Glick als anys noranta a proposar que podia haver estat una autoritat omeia, de Síria, qui haguera portat a Alandalús el sistema de Damasc. I finalment, fa uns pocs anys, es va poder comprovar que, en realitat, no es tracta de models ètnics que es porten d'un lloc a un altre per part d'un tipus concret de població, sinó que els models són àmpliament coneguts per la població mediterrània i s'apliquen d'acord amb les necessitats ecològiques de cada lloc. A més, al nord d'Àfrica també hi ha rius dividits així.

Pel que fa al nom de la fila, sembla que es tracta d'una traducció de l'original àrab khaiṭ (o jayt al "mode castellà"), que en àrab significa, en efecte, fil. A Lorca, de fet, al torn de reg li diuen casa, que també és la traducció de dār, corrupció dialectal de daur, torn. Segons Glick, Pedro de Alcalá tradueix kait min mi com a “hilo de agua”, i un diccionari algerià francés-àrab –que reflecteix, per tant, els costums magrebins– diu que el khaiṭ és una sangria en una séquia de reg, un rec, o una séquia. És a dir, no és una mesura, sinó la pròpia séquia, cosa que també passa, encara ara, a l'horta de València, on algunes séquies reben el nom de fila (fila de Massarrojos, fila de Borbotó, la fileta). A més, la versió àrab de la fila, el khaiṭ, s'ha conservat en el topònim d'algunes séquies, com ara a la séquia d'Alfait, d'Alberic; a la séquia i alqueria d'Alfeitamí, d'Oriola, que seria al-khaiṭān, les dos files; i, per descomptat, a la séquia de Faitanar, de l'horta de València, que seria Khaiṭ an-nahr, la fila del riu, la fila derivada del riu. Finalment, cal dir que és possible que la fila tinguera una mesura divisòria, la ploma, de la qual no en sabem molt més.

L'altre concepte del qual va parlar Glick va ser l'alfaba, un mot que apareix àmpliament al repartiment de l'horta de Múrcia –tot i que es coneixen molts pocs casos més del seu ús– i que no va ser entés pels conqueridors feudals, per la qual cosa va desaparéixer de seguida. Inicialment va ser entés com una mesura de superfície i, de fet, ho va ser durant un temps, però prompte va ser oblidada fins que va ser recuperada pels historiadors. El primer en explicar la seua etimologia va ser Reinhart Dozy, qui l'explicava provinent de l'àrab ḥabba, i ho traduïa per “grain, et aussi une petite partie d'une chose”. En 1958 Arnald Steiger, després de descartar hipòtesis etimològiques anteriors va deixar clar que, en efecte, el seu origen era ḥabba, en àrab gra, i que també tenia relació amb la llengua amazīgh, lḥ'abt, que significaria el mateix. I a través, igualment, del mètode de la comparació, Steiger va proposar que l'alfaba era una mesura d'aigua, ja que havia llegit que era un costum berber emprar uns utensilis de metall amb forats que actuaven com una mena de clepsidra per a mesurar el torn del reg, d'acord amb el temps que tardava en omplir-se l'atifell pels forats quan era introduït a la séquia o a la bassa de reg. A més, aquesta mena de rellotges d'aigua tenien marques al seu interior que assenyalaven el temps, anomenats, precisament, lḥ'abt. En l’actualitat encara empren aquest sistema alguns grups berbers nord-africans per a mesurar el temps dels torns de reg i, de fet, sembla que tant a Múrcia com a Lorca, i a altres localitats, s'ha emprat fins fa no molts anys un mètode exactament igual, dels quals el més conegut és el jarro de Jumilla.

Clepsidra o rellotge d’aigua que s’empra encara actualment en un poble de la costa atlàntica del Marroc. Sobre una cassola plena d’aigua flota un bol metàl·lic amb un forat, que es va omplint a poc a poc fins que s’afona, moment en el qual ha quedat consumit un torn i torna a començar. El temps que tarda en afonar-se és sempre constant. Podeu veure ací un reportatge fotogràfic sobre com funciona aquesta clepsidra.

Steiger havia aportat una explicació a l'alfaba que, aparentment, semblava raonable, però no acabava de quadrar perfectament, malgrat la irrefutable explicació etimològica d'al-ḥabba. Juan Torres Fontes, el màxim coneixedor del repartiment murcià, tampoc mai no arribà a poder explicar suficientment el significat de l'alfaba, però sí sabia que no era una mesura d'aigua, o de temps d'aigua, com proposava Steiger, ja que al repartiment l'alfaba s'empra indistintament per a terres de regadiu, de reg esporàdic i de secà. Tampoc era una mesura de superfície com la tafulla, és clar, però és que a més a més les alfabes no solament s'apliquen a parcel·les de terra, també a cases i a altres objectes, per la qual cosa Torres Fontes tenia clar que l'alfaba tenia un sentit de valor, d'apreciació econòmica. Fins i tot, en un esment aïllat del Repartimiento, però molt revelador, l'alfaba apareix com a sinònim de renda. De fet, si alguna cosa és evident, només amb la lectura de la documentació del Repartimineto de Múrcia, és que els oficials del rei, els repartidors, empraren documentació oficial de l'estat andalusí, els “azimen” (al-zimâm) on estava registrat l'impost que devia pagar cada propietari d'una parcel·la. Per això, en les donacions d'Alfons el Savi moltes vegades va indicat el nom de l'anterior propietari desposseït, i sempre van indicades la superfície de la parcel·la en tafulles i el seu valor en alfabes. Per a Torres Fontes, doncs, l'alfaba que apareix al repartiment murcià és la quantitat fiscal que cal pagar a l'Estat d’acord amb el valor de la terra, que es calcula a partir de la seua superfície, la quantitat d'aigua a la que té dret, i la qualitat de la terra. Però és evident que els cristians mai no arribaren a entendre el seu vertader significat, o almenys no van saber calcular-lo, perquè encara que inicialment la van emprar en els repartiments seguint allò establert abans per l’Estat andalusí, contínuament recorrien a algun “moro sogueiador et sabidor de afabba” perquè solucionara els problemes que tenien al respecte.

Segurament Torres Fontes va encertar de ple explicant l'alfaba en el context del repartiment i els azimen com el valor de la terra per al fisc andalusí. Però això no acaba d'explicar el seu origen a partir del mot gra, ni el seu significat absolut. De nou, ha estat Glick qui ha fet una nova proposta, gràcies a la lectura d'un llibre sobre oasis magrebins, quasi de manera fortuïta com ell mateix admet. El llibre de Nadir Marouf (1980), Lecture de l'espace oasien, permet esbrinar que, en efecte, la ḥabba havia estat una mesura hidràulica antiga entre els berbers, que amb la colonització francesa va passar a mesurar-se en peus. Però sembla, segons aquest autor, que amb l'avanç de la cerealicultura la ḥabba va evolucionar també com a mesura de taxació, indicant al valor d'una parcel·la d'acord amb la seua capacitat per a produir cereal, grans d’ordi. I així, no només servia per a mesurar el valor de la terra cerealícola, sinó també el de camps de palmeres, les cases i altres moltes coses, que s'indicava en la quantitat d'ordi que calia vendre per a comprar eixe objecte. Marouf, és clar, desconeix l'existència de l'alfaba a Múrcia, però pareix donar-li un ús semblant a Algèria. També cal dir que l’autor documenta aquesta pràctica entre els berbers Zanata, i Glick busca referents d'aquesta tribu a Alandalús, on en efecte hi ha tant a l'horta de Múrcia com a les valencianes Atzeneta d'Albaida i Atzeneta del Maestrat. Tot i això, no pot ser una practica exclusivament zenata de cap de les maneres.

Grans d'ordi

En realitat, val a dir que no acabe d'entendre per què ha costat tant arribar a aquesta conclusió. De fet, l'explicació de Glick per a l’albafa murciana pot ser més o menys correcta, però no és cap particularitat zenata i ni tan sols amazigh. Hi havia prou amb consultar qualsevol enciclopèdia sobre l'islam per a saber que ḥabba és la fracció més menuda del sistema de mesures que empren els àrabs per als metalls com l’or i les pedres precioses, que fins i tot està a la viquipèdia. De major a menor en formen part les fraccions raṭl, ūḳīya, mithḳāl, dirham, dānaḳ, ḳīrāṭ, i finalment, en efecte, ḥabba, alguns dels quals són ben coneguts, com el dirham, que es va convertir en moneda. El seu valor real no acaba d'estar clar, perquè ha variat al llarg del temps i dels territoris, però el seu origen està en el pes d’aquests metalls preciosos, i així sabem que ḥabba en àrab, com a mesura de pes, és equivalent al granum europeu, un divisor de la lliura emprat en farmàcia a tota Europa fins a l'adopció del sistema mètric decimal. Així, doncs, pareix normal que el valor d'una parcel·la o de qualsevol objecte es puga expressar en alfabes, a Múrcia i a qualsevol altre territori de llengua àrab, com també en rals, dirhams o en kirats. Al cap i a la fi, segurament eren unitats de compte com el sou i el diner, que posteriorment es traduïen en moneda corrent. Són, de fet, unitats de compte ideals per a establir una taxació proporcional a un valor total que pot canviar, ja que, de fer-ho en moneda corrent, la quantitat hauria de ser revisada constantment.

Com a conclusió de tot plegat, cal dir, pel que fa a la fila, que estem al davant d'un sistema tribal de repartiment de l'aigua. El nombre de files no és producte de la imposició per part de cap autoritat de l'estat, ni siriana ni berber, sinó el resultat dels pactes establerts entre les tribus constructores dels sistemes hidràulics. Pel que fa a l'alfaba, és possible que en algun moment haja estat una mesura de repartiment de l'aigua entre els berbers del Magrib i del Xarq Alandalús. En aquest cas, jo diria que sembla més bé propi de sistemes petits amb bassa d'acumulació, on l'aigua es reparteix per temps, més que no de sistemes fluvials, on l'aigua és abundant i es reparteix proporcionalment entre els usuaris, emprant el temps només quan hi ha sequera. Ara bé, és obvi que l'alfaba, amb el significat en qual apareix al repartiment de l'horta de Múrcia, indica el valor la terra, expressat en unitats de compte, i aquest sentit és el que li va donar l'Estat andalusí quan calculà els tributs que calia pagar per la terra. Així ha arribat fins a nosaltres, a través del repartiment de l'horta de Múrcia, perquè els feudals van emprar els azimen o registres de l'Estat andalusí. Una mostra, doncs, de com el poder s'apropia d'una part de la producció camperola. Al cap i a la fi mesurar, comptabilitzar, és el primer pas per a fiscalitzar.