Bon Nadal i fins prompte

Jaume I celebrant el Nadal de 1229 a Mallorca. Als infidels, però, no els va fer gens de gràcia

És temps de pau i treva i, en conseqüència, els membres d'Harca anem a prendre'ns uns dies de descans per a analitzar el que hem realitzat fins ara i agafar forces amb les quals encarar el nou any amb l'esperit de grup renovat. Cal girar la vista arrere i fer un repàs de tot el que hem fet i del que no hem fet, del que hem fet bé i també del que hem fet malament o podríem millorar. Al cap i a la fi, es tracta d'aprendre dels encerts i de les errades per a afrontar els nous projectes historiogràfics conjunts que hem engegat. Esperem continuar escrivint tots plegats després de festes i poder fer públics al nostre web les noves propostes comunes que continuaran el camí encetat amb els congressos internacionals de Càller i Utrecht, en els quals hem participat al llarg de l'any que ara es clou.

En definitiva, els cinc membres d'Harca volem desitjar-vos un Bon Nadal, alhora que us animem a tots vosaltres, amics i lectors, a continuar llegint el nostre blog al llarg de l'any 2010, que esperem que vinga carregat de felicitat, salut i treball per a tothom. D'altra banda, els que teniu facebook ja podeu fer-vos amics d'Harca i d'aquesta manera estareu informats al dia de les nostres activitats i de les actualitzacions del blog.

Finalment, a instància de part donem a conéixer el col·loqui internacional que tindrà lloc a l'Alhambra de Granada entre el 28 i el 30 de gener sobre la continuïtat entre la conquesta d'Alandalús i la d'Amèrica. Ens sembla un tema fascinant i al que en certa manera ja hem tractat d'apropar-nos professionalment mitjançant la sessió que vam organitzar l'agost passat al XV Congrés d'Història Econòmica Mundial; per això, recomanem encaridament l'assistència, per a la qual cal que demaneu la inscripció -gratuïta- als organitzadors, de la forma indicada en el mateix programa del col·loqui.

El neomedievalisme que ve?

En 1977 el professor de Relacions Internacionals de la London School of Economics, Hedley Bull, publicava The Anarchical Society, una anàlisi de l'ordre polític mundial que posava el centre d'atenció en la progressiva pèrdua de poder dels Estats-nació i en l'aparició d'un nou escenari en què prenien un paper destacat altres tipus de corporacions polítiques, econòmiques o socials, com ara els governs regionals, les oenagès, les empreses multinacionals o les comunitats ètniques i religioses. La situació, en paraules, de Bull podia arribar a qualificar-se de new medievalism, en existir una xarxa de sobiranies compartides i superposades que recordava l'atomització de poders de l'Europa dels segles XII i XIII; en conseqüència, com atribuïa a aquells temps, l'autor australià preveia un panorama general d'insegurat global ocasionada per l'increment dels conflictes bèl·lics "privats" -no estatals.

La hipòtesi assentà un nou paradigma dins l'Escola Anglesa de Relacions Internacionals i amb el pas del temps, la caiguda del mur de Berlín, la desintegració del bloc soviètic i l'avanç de la mundialització, guanyà nous adeptes. En la mateixa línia, en 1994, un any després de la formulació del famós 'xoc de civilitzacions' de Samuel Huntington, el periodista Robert Kaplan -que recorda per moments la figura de Murray Thwaite a Els fills de l'emperador- publicà l'article "The Coming Anarchy. How scarcity, crime, overpopulation, tribalism and disease are rapidly destroying the social fabric of our planet" en què, d'una manera o d'una altra, s'insistia en els efectes nocius de la pèrdua d'autoritat dels Estats-nació tradicionals. Geogovern en múltiples nivells, descontrol del poder, augment de la violència, caos social, conflictes constants, etc. La visió féu fortuna entre molts sectors de la intel·lectualitat anglosaxona fins al punt que aquell article ha donat nom a un dels blogs sobre afers internacionals més seguits de la xarxa.

Igualment, també en l'àmbit acadèmic s'han desenvolupat i actualitzat les intuïcions de Bull, especialment des de la segona meitat de la dècada de 1990 i després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, ara sota el nom de neo-medievalism. Es pot donar una ullada a les interpretacions d'aquests politòlegs i experts en seguretat internacional al llibre Neo-medievalism and civil wars, publicat en 2004, amb la foto d'un talibà amb metralleta en la portada. En aquest sentit, una part dels estudis sobre la qüestió incideixen ara en la consolidació dels grups armats transnacionals i la multiplicació de les comunitats ètniques intranacionals que, gràcies a la recent integració tecnològica del món, poden mantenir la cohesió més enllà dels Estats nacionals i operar sobre una base territorial escassa. Al-Qaida i els musulmans, 'evidentment', en serien l'exemple bàsic. De fet, segons explica Bruce Holsinger sembla que el plantejament neomedievalista hauria servit de guia a l'administració Bush en la seua lluita contra el terrorisme internacional.

Tot plegat, malgrat que efectivament és un model que -més enllà de l'escaiença del seu nom- pot servir per explicar i comprendre algunes de les tendències sociopolítiques del nou ordre mundial, la veritat és que la seua proximitat a teories com la de l'esmentat 'xoc de civilitzacions' fan pensar que sobretot revela un estat d'incertesa i angoixa davant la pèrdua del poder tradicional dels qui controlen el món. Si més no, la solució a l'aparició de nous poders no estatals no hauria de ser en cap cas la contraposició d'Estats autoritaris, sense garanties jurídiques i d'adhesions incondicionals. Fet i fet, si haguéssem de fer cas al símil medieval, el resultat final no seria massa esperançador: jerarquització social, oligarquització política, tendència a l'absolutisme, raó d'Estat, intolerància religiosa, persecució de la dissidència...

Entrevista a Antoni Riera Melis

Fa unes setmanes estigué a València el catedràtic de la Universitat de Barcelona Antoni Riera, amb motiu de la seua participació en el master d'història medieval de la nostra Universitat. Aprofitant la seua estada, Harca volgué fer-li una entrevista per a tractar els principals temes de recerca que el professor Riera ha treballat: les manufactures i l'alimentació a l'edat mitjana. Historiogràficament són dos temes que segueixen camins diversos, ja que mentre un camp està plenament consolidat, el segon, encara avui, es troba als afores del medievalisme. En efecte, la historia de l'alimentació, i altres línies subsidiàries com la pesca, no gaudeixen encara del respecte i la consideració de tots els medievalistes. Cal destacar, a més, que aquest menyspreament no és generacional, perquè hi ha alguns joves historiadors que no tenen en compte línies de treball com aquestes. Tampoc és europeu, tot el contrari, ja que a Anglaterra, França i especialment Itàlia compten amb sucosos treballs sobre la història de l'alimentació. Amb els treballs d'Antoni Riera i altres historiadors, com ara Juan Vicente Garcia Marsilla, la historiografia catalana -en sentit ampli- s'ha inserit, també en aquest tema, de ple en els circuits historiogràfics europeus. Tanmateix, calen encara noves investigacions que milloren el nostre coneixement de la història de l'alimentació en el conjunt de la Corona d'Aragó. En aquest sentit, estaria bé recuperar els congressos d'història de l'alimentació que fa uns anys van tindre lloc a Lleida.

Sense més, ací teniu l'entrevista, bon profit!

Trames reticulars ací i allà

El Congrés d'Història de Barcelona va cloure amb un d'aquells apunts que serveixen de ben poc en la tasca historiogràfica, però resulten ben interessants per a periodistes, urbanistes, arquitectes i, perquè no dir-ho, bloguistes amb ganes de fer un post simplement pour parler. La idea era contraposar un mapa de la centuriació romana de Barcelona traçada en el segle I dC* amb un plànol de la proposta d'Eixample feta per Ildefons Cerdà en 1860 per tal de fer notar que, d'alguna manera, el genius loci -l'adaptació dels dissenys espacials als contextos on s'ubiquen- hauria estat recuperada de forma racional per l'enginyer català al pla de Barcelona dèneu segles després del seu desplegament sobre l'ager de Barcino.

Planimetria de la xarxa viaria romana i de la teòrica trama centuriada de Barcino (Quarhis, 5, p. 113)

Trama urbana actual de Barcelona presa de Google Maps

La qüestió, evidentment, no és tan senzilla i si bé és cert que Cerdà basà el seu pla en part de la xarxa viària i els paleocanals fossilitzats des de l'Antiguitat, la veritat és que la coincidència visual es tracta d'una simple casualitat històrica que podria no haver-se donat mai. Sense anar més lluny tenim el cas de la ciutat de València, on igualment s'han documentat traces de la centuriació de l'ager circumdant, però la seua estructura, que amb retrocessos considerables de la superfície conreada arribà a època visigòtica, fou pràcticament esborrada a partir del segle VIII a causa de la nova organització espacial desenvolupada pels colonitzadors araboberbers. L'ocupació feudal iniciada cinc centúries més tard en subvertiria els usos i modificaria part del paisatge, però sense modificar de forma substancial les estructures viàries i hidràuliques bastides pels musulmans. I, a grans trets, eixa trama és la que ha servit de base per a les evolucions posteriors, sense que mai no s'haja recuperat el traçat reticular d'ampli abast.

Proposta de reconstrucció de la centuriació de l'ager valentinum

Xarxa de sèquies majors de la vega de València

Finalment, un altre cas ben diferent és el de les ciutats colonials de l'Amèrica hispana, on s'aplicaren les Ordenanzas de nueva población (1573), que establien la forma reticulada dels assentaments, i a partir d'ací -en funció de la topografia de cada lloc- generalment les urbs sí que han tendit a desenvolupat aquella trama inicial. Es pot observar, per exemple, en el cas de Buenos Aires:

Plànol fundacional de Buenos Aires (1583)

Plànol de Buenos Aires en 1800

Trama actual de Buenos Aires presa de Google Maps

* Molt recentment ha estat realitzada una nova proposta de la retícula centuriada de Barcelona mitjançant l'ús de tècniques SIG i l'aplicació d'estudis de visibilitat espacial. Aquests darrers, en aplicar-se a les centuriacions, tracten de recrear el procés de planificació dels gromatici a partir de les visuals creades pel locus gromae i altres punts topogràfics de gran visibilitat territorial. En el cas de Barcelona, com que no s'ha trobat auguraculum, s'ha suposat el locus gromae en el punt més alt de la colònia, on hi hagué el fòrum, i, d'altra banda, s'han considerat com a principals punts de referència visual el turó del Putget, el turó de les Tres Creus i el peu de Montjuïc (Quarhis, 5, p. 106-123).

La banyera del rei Pere

L'any vinent es commemorarà oficialment el 850 aniversari de la fundació del monestir de Santes Creus, situat a la comarca catalana de l'Alt Camp. I amb aquest motiu, dimecres es va presentar públicament el projecte de restauració de les tombes de Pere el Gran i Jaume II, el qual portarà endavant el Museu d'Història de Catalunya. Allò que més ha cridat l'atenció és el fet que les restes embalsamades del rei Pere estan encara intactes a l'interior de la seua tomba, perquè aquesta no ha sigut mai oberta ni espoliada, com sí ho han estat les tombes de Jaume II, a la vora mateixa de l'altra, o les de la resta de reis que hi ha inhumats a Poblet. Per això, el projecte inclou l'obertura de la tomba i l'estudi, per primera vegada, del cos in situ i el ritus funerari d'un rei medieval de la Corona d'Aragó. De fet, de moment ja s'ha realitzat una endoscòpia a la tomba i s'han pogut veure les restes del rei, prou ben conservades després de 724 anys.

Aspecte actual de les despulles de Pere el Gran, entre les quals s'aprecia perfectament el cap, potser cobert amb un casquet

Del vessant més anecdòtic s'ha destacat el fet que, gràcies a l'estudi de l'ADN de Pere III d'Aragó, per fi es podran distingir les despulles momificades de la resta de reis soterrats a Poblet, barrejades al segle XIX durant l'espoli de les seues tombes. Almenys les d'Alfons el Franc com a fill i, sobretot, les restes de Jaume I com a pare, que són les que més interés han despertat sempre. De fet, l'any passat ja es va parlar de futurs estudis sobre la mòmia del rei Jaume, que ara seran més fàcils de fer. En qualsevol cas, aquesta classe d'estudis no aporten dades massa rellevants des del punt de vista historiogràfic i segurament malbaraten recursos que podrien finançar recerques més profitoses. Però ja que es fan, perquè aquestes coses agraden a la gent, també és cert que amb les dades ben emprades, i combinades amb les fonts documentals, poden ajudar a comprendre millor la societat medieval. Mai se sap el que la informació personal sobre un rei pot aportar al coneixement de la societat que governava, com ara saber per què va morir, amb totes les implicacions polítiques, econòmiques, ideològiques i, en definitiva, socials, que pot tindre un fet així.

La tomba de Pere el Gran a Santes Creus, amb una “banyera” de pòrfir

Pel que fa a la tomba en sí, resulta interessant pel fet que la base és en realitat una banyera de pòrfir, una pedra que en època antiga estava relacionada amb els emperadors romans pel seu color púrpura. En realitat aquesta no és la tomba original del rei, sinó que la va construir Jaume II per al seu pare, basant-se en les tombes dels papes de l'època que reaprofitaven antigues banyeres romanes de pòrfir, i amb un clar estil sicilià en en el conjunt. Un aspecte que segurament el mateix Jaume havia pogut comprovar mentre va regnar a l'illa i, de fet, els materials es van portar des de Palerm, tot i que la banyera deu ser una peça antiga d'importació oriental. En definitiva, allò més interessant des del punt de vist històric potser no és la part artística del monument, de la qual ja se n'ocuparan els historiadors de l'art, sinó el “programa polític” que Jaume II va voler representar a través de la tomba de son pare: la banyera romana, els lleons que la sustenten, el gòtic acabat d'introduir a la Corona d'Aragó... Eren moltes coses les que canviaven en la concepció de la monarquia feudal a partir d'aquest rei.

Pere el Gran lluitant contra el rei de França

Finalment, pel que fa a altres dades, potser és interessant veure el reportatge que en va fer TVC, incloent-hi una entrevista amb la coordinadora general del projecte Marina Miquel. El vídeo conté algunes errades no massa importants, potser a excepció de l'oblit del regnat d'Alfons el Franc en l'arbre genealògic familiar. Altra cosa és la insistència en anomenar el rei com a Pere II, seguint el numeral dels comtes de Barcelona, però això ja no és culpa dels periodistes...

Podeu llegir més sobre el tema i veure el vídeo de l'endoscòpia ací, una foto de la tomba en alta resolució ací, i més fotos de tot plegat també ací.

XI Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona

Barcelona, 1705

Iniciats en 1982 i amb una periodicitat estrictament biennal des de 1993, el dimarts 2 de desembre arriba una nova edició, l'onzena, del Congrés d'Història de la Ciutat de Barcelona, que aquesta vegada orbitarà entorn d'una matèria recurrent en la historiografia actual: les xarxes, i en aquest cas concret "la ciutat en xarxa".

De forma general podríem dir que al món de la història econòmica el tema es va posar "de moda" a partir dels recents treballs sobre regional business networks de Mark Casson, amb aplicacions diverses com l'estudi de les diàspores mercantils, de les quals parlarem un altre dia. Pel que fa a les "xarxes urbanes", en canvi, aquest és un concepte nascut al segle XIX de la mà d'economistes alemanys, bo i donant peu, per exemple, a entendre la ciutat premoderna no de forma excepcional sinó plenament integrada dins la seua societat a través de trames reticulars de domini econòmic i social. De fet, aquesta visió desembocà en la teoria dels llocs centrals de Walter Christaller, que ajuda a comprendre els processos històrics de jerarquització urbana i territorial.

En tot cas, com sol passar, el leitmotiv de la convocatòria no és més que un motiu genèric entorn del qual s'aplegaran ponències i comunicacions ben variades. No és poca cosa, però, que el Congrés, organitzat per l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, continue celebrant-se puntualment i reunint els especialistes interessats a investigar sobre la capital catalana. Ja ens agradaria que altres capitals mostraren la meitat d'interès per la seua pròpia història...

"La fam al món. Passat i present". Entrevista a Josep Maria Salrach

El passat dia 6 de novembre de 2009, arran de la visita de Josep Maria Salrach al Departament d’Història Medieval de la Universitat de València per impartir unes classes en un dels cursos del Màster d’Història Medieval organitzat pel dit Departament, aprofitàrem l’ocasió per seure amb ell una bona estona i parlar de diversos temes, com podreu veure en l’entrevista que segueix (demanem disculpes per la baixa qualitat de la imatge, compensada, això sí, per la bona qualitat del so).

Josep Maria Salrach, catedràtic d’Història Medieval en la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, vingué a València per parlar sobre el tema que l’ha preocupat en els últims temps, com és de la fam i la seua incidència en la societat al llarg de tota la història. Així mateix, aprofità el marc del Seminari i dels cursos de Màster per presentar-nos el producte de la seua recerca al voltant d’aquesta qüestió, el llibre La fam al món. Passat i present, on estableix les diferències entre les fams i les caresties i també ofereix una visió diacrònica de les diverses fams que ha patit la humanitat i la seua diferent incidència en relació a cada període històric.

Amb aquest pretext, les nostres preguntes s’adreçaren vers el tema de la fam al món medieval, però també cap a altres temes que el professor Salrach coneix força bé, com ara el paper del mercat en la societat rural d’època baixmedieval. Per últim, no poguérem evitar preguntar-li per la magna tasca de coordinació que dugué a terme en el volum corresponent a l’Edat Mitjana de la Història Agrària dels Països Catalans. Però ja no avance més coses i us convide a veure l’entrevista sencera perquè, malgrat que és un poc llarga, resultà força interessant.

De la fundació d'una madina a la creació d'una vila: "l'almoina" d'Alzira?

En una de les principals viles del País Valencià medieval, en concret a Alzira, està desenvolupant-se una campanya arqueològica que potser siga la més important dels darrers anys. Amb motiu de les obres d'adaptació per als vianants en el centre històric, s’està excavant el que fou la plaça Major –actualment plaça de la Constitució-, al bell mig del clos emmurallat, encara hui conegut com el barri de la Vila.

El que restava de l’illa d’Alzira a mitjan segle XX, abans del soterrament del braç del Xúquer

Malgrat la lamentable història de l’urbanisme d’aquesta ciutat –com la de tantes altres-, les troballes semblen que són remarcables. Es dóna la circumstància que aquella plaça fou eixamplada, i derruïda bona part de l’herència medieval i moderna que li conferia els seus pòrtics, a les acaballes del segle XIX i començaments del XX, que vingué a ser substituïda per diverses casones amb tocs modernistes i de l’arquitectura de la taronja. A diferència del que ha ocorregut en l’antic carrer Major –hui Major Santa Caterina-, on en els anys seixanta es malbaratà el que restava i les excavacions que es van realitzar no han donat grans resultats, des d’un punt de vista arqueològic, és un jaciment que no es limita a un solar a edificar, és a dir, del tot descontextualitzat del que podria ser la seua extensió; en la plaça de la Constitució, una part dels fonaments d’algunes de les edificacions quedaren soterrats en una zona que no va ser posteriorment urbanitzada al seu damunt, a més que, en situar-se en una quota més elevada, les riuades del Xúquer han tingut menys incidència.

Vista de les excavacions en l’antiga plaça Major (amb la democràcia, el monòlit als caiguts del bàndol colpista es remodelà en el monument a la Constitució)

Tot plegat, s’han excavat algunes de les plantes baixes, cellers i magatzems de les botigues que envoltaven la plaça, moltes d’elles d’origen baixmedieval i a pocs centímetres de l’empedrat actual, i també materials andalusins; a més que s’ha excavat la façana de l’almodí, la llotja de gra ensorrada el 1898. De moment, les referències que hi ha a l’abast són les adreçades als mitjans de comunicació comarcals (ací teniu un enllaç, també arreplegat per arqueologiamedieval.com) i poca cosa de rellevància científica s’ha avançat. Això no obstant, esperem que hi puga haver una publicació molt més exhaustiva dels resultats, malgrat la desaparició de la revista al-Gezira d’estudis històrics d’Alzira i de la Ribera, ben al contrari del que ha succeït fins ara.

Restes de tenalles i d’un baix comercial de les botigues que rodejaven la plaça

No hem d’oblidar que es troba aquest jaciment en el centre del que fou tant la medina com la vila –adjacent a la mesquita i després església principal de la localitat-, i la informació del procés d’ocupació musulmà i posteriorment el feudal pot suposar una aportació de primer ordre en la història local valenciana d’aquest període: tant del moment fundacional en la segona meitat del segle IX i quines pautes se seguiren, de la seua evolució posterior (complementant-ho amb les restes d’enterraments trets a la llum i la creació de les muralles després de l’any mil), o del que suposà l’establiment d’un nou sistema social amb la conquesta feudal.

I+D+i = !

Lo volvieron a denunciar ayer los rectores de las universidades públicas de nuestro país: el Consejo acumula una deuda con estas, que también son los principales entes investigadores de la sociedad valenciana, de más de 200 millones de euros y no ha pagado desde septiembre . Y no es la primera ni la única vez en los últimos años.

Acer, carn e fust: Ausias Marc

El divendres passat arrancava a Gandia la Setmana literària, set dies durant els quals tindran lloc diversos actes com presentacions de llibres, concerts, xerrades i expossicions. Enguany la Setmana és doblement important donat que es celebren dues efemèrides, per un costat el 50 aniversari del premi de poesia Ciutat de Gandia, creat el 1959, i el 550 aniversari de la mort del poeta en llengua catalana més universal: Ausias Marc. De fet, la primera activitat organitzada per l'Ajuntament de Gandia era la presentació del llibre Ausias Marc, de Ferran Garcia-Oliver.

No, no he oblidat l'accent. No l'he oblidat perquè segons la recerca de Ferran Garcia-Oliver deguem dir Ausias, i no com afirmava Germà Colon, Ausiàs. Aquesta i altres novetats sobre el senyor de Beniarjó (la Safor, País Valencià) podeu trobar-les en el seu últim llibre, Ausias Marc, publicat pel PUV (no cal dir-ho, però per als nou[ben]vinguts, Publicacions de la Universitat de València). Per als que coneixen la producció historiogràfica de Garcia-Oliver els vull advertir que el llibre no és una simple reedició d'aquell, un tant llunyà, En la vida d'Ausiàs Marc, sinó una revisió incorporant les investigacions més recents, tant del propi autor com d'altres investigadors. Dels arguments de per què Ausias i no Ausiàs us adrece al llibre, on a més podreu llegir altres rabioses novetats.

L'acte de presentació estigué presidit pel director del PUV, Antoni Furió, qui lloà les virtuds de l'autor i del llibre. Tant Furió com Garcia-Oliver denunciaren la mancança d'interés de les autoritats polítiques no sols del país sinó també de la pròpia ciutat de Gandia, i encara en el conjunt de territoris de parla catalana. Però, què esperaveu? De fet, a la presentació no hi era ni el regidor de cultura ni el director del CEIC, ni tampoc cap delegat d'aquests organismes; però bé, res de nou.

Per cert, la imatge de la portada del llibre és de Manuel Boix.